El programa d’espionatge informàtic Pegasus, utilitzat per l’Estat espanyol per espiar de forma antidemocràtica i il·legal a diferents polítics independentistes i sobiranistes catalans, és desenvolupat per la companyia israeliana NSO Group.  El programari ja va ser denunciat el 2016 arran d’una Una investigació de Lookout i Citizen Lab per haver accedir a nombrosos comptes i dispositius personals.

Ara el 2019 hauria tornat a espiar almenys 1400 persones els mesos d’abril i  maig, segons han denunciat els investigadors, entre els espiats hi ha el president del parlament autonòmic del Principat, Roger Torrent, els consellers Ernest Maragall i Jordi Puigneró, l’exdiputada independentista de la CUP Anna Gabriel, i activistes de l’ANC com Jordi Domingo (en aquest cas, confonent-lo amb el jurista del mateix nom) , entre altres.

Mapa dels estats afectats el 2018, abans de destapar-se el seu ús per l’Estat espanyol contra independentistes catalans.

L’Estat espanyol és client de NSO Group des de 2015. Per a la companyia fou tot un èxit obtenir el seu primer Estat europeu. Altres clients són India, Paquistan, Aràbia Saudita, Bahrain, Kazakhstan, Marroc, Mèxic i els Emirats Àrabs Units. Tots ells han utilitzat el software per a espiar adversaris i activistes polítics, periodistes, advocats i defensors dels drets humans, segons diverses denúncies.

Un dels casos més notoris fou el de l’ús d’aquest programa per part de les autoritats saudites per a espiar un saudita resident a Quebec i rastrejar al dissident Jamal Kashoggi, que seria poc després assassinat i esquarterat brutalment a Estambul per agents saudites. També tingué rellevància a Mèxic el cas de nombrosos periodistes que foren espiats per les autoritats mitjançant aquest programari el 2017, tant en casos d’investigacions de les trames entre el narcotràfic i les autoritats, com fins i tot en connivència amb certes indústries alimentàries, espiant periodistes, activistes i fons i tot càrrecs públics de salut que podien posar traves als seus negocis.

El cas ha saltat ara a la rellevància pública a Europa perquè és el primer cop que és té constància del seu ús en un país de la Unió Europea per a espiar il·legalment ciutadans per motius polítics, segons explica el diari britànic The Guardian.

NSO Group es vantava en documentació interna de la capacitat d’entrar als servidors de Whatsapp, Apple, Google, Facebook, Amazon y Microsoft. Whatsapp va denunciar la companyia el passat mes d’octubre per utilitzar un forat de seguirat de l’aplicació per a l’espionatge.  Entre els espiats pels estats mitjançant aquest software s’hi trobaven més de  100 advocats de drets humans, periodistes, càrrecs i activistes polítics.

Per aquest motiu Amnistia Internacional també es va afegir a la denúncia de més de 30 entitats anunciant mesures legals contra la companyia israeliana. A Israel, justament aquest passat dilluns dia 13 de juliol els tribunals desestimaven una causa contra la seva empresa i no revocaran la llicència d’exportació com havia demanat  l’advocada d’AI Dana Ingleton. De fet, la llarga tradició d’exportacions en matèria militar i de “seguretat”d’Israel a països que vulneren els drets humans amb aquestes eines mai ha trobat gaires traves en el seu propi sistema judicial, i amb la cobertura dels Estats Units, tampoc en gaires organismes internacionals

Totes les que tenim un rentavaixelles, i les que no en tenen també, sabem com ens allibera. Recollir la taula i seure al sofà és molt millor que posar-se a fregar plats, ves quina obvietat. La màquina ens allibera de treballar. Més ben dit, ser propietaris de la màquina ens allibera de treballar, ja que si hem de treballar vuit hores diàries per aconseguir un salari, és secundari si ens ho fan fer amb una aixada o un tractor.

També és evident per a tothom que Nissan, en la seva unitat, està fragmentada internament en dos. És a dir, hi ha dos subjectes oposats en Nissan, per una banda hi ha la minoria propietària, que entén l’empresa com un mitjà per a explotar força de treball i extreure’n beneficis, i per altra, hi ha la majoria explotada que pensa la fàbrica com un mitjà per aconseguir un salari i no morir-se de gana. Vaja, un exemple claríssim d’unitat de contraris.

Que els propietaris decideixin tancar no ha fer ser idèntic a que la maquinària marxi, a que els terrenys es venguin, a que s’acabi la producció, a que els treballadors i treballadores, directes o indirectes, es morin de gana… Perquè som les treballadores qui ja sabem com funciona la cosa. Aceituneros altivos, decidme en el alma quién, ¿Quién levantó los olivos? Aquí resulta cabdal l’explicació d’Hegel sobre la relació entre l’esclau i l’amo perquè no ens facin trampes. L’amo no sap fer res, tot ho fa l’esclau, l’amo viu un món de luxes degut al treball de l’esclau, el món de l’amo no pot ser sense l’esclau. L’esclau sap que només tindrà vida si elimina l’amo, i acabant amb l’amo posarà fi a l’esclavitud mateixa, la seva condició d’esclau acabarà i esdevindrà una altra cosa. L’esclau, malgrat les penúries i el poder de l’amo avui, és l’únic dels dos subjectes a qui els vents de la Història li són favorables.

El subjecte que ha de nacionalitzar Nissan està relacionat internament amb el mateix subjecte que ha de conquerir la nació. Els Països Catalans, a part de patir l’ocupació espanyola, andorrana, francesa i de l’OTAN-UE, també estem fracturats internament. Com passava amb la unitat de contraris a Nissan, també dins de cada nació hi ha dues nacions enfrontades, hi ha la nació treballadora i la nació burgesa. Si Israel hagués enviat un portaavions al port de Barcelona el 2 d’octubre de 2017 el projecte nacional burgès català, la independència a seques, possiblement hagués triomfat. La nació catalana burgesa apel·la a Cambó, vol ser un país pròsper al sud d’Europa, vol ser l’alumne preferit de la UE, la burgesia catalana entèn les fàbriques, bancs, ports, salut, educació i, en definitiva, la nació sencera com a propietat privada seva. La nació treballadora, en canvi, entenem la nació com a propietat comunal, volem la sanitat i l’educació públiques, volem propietat del poble la petroquímica, la banca, els aeroports, apel·lem als Remences i als Segadors… som amics de Palestina i enemics d’Israel. La via de la nació treballadora catalana per a imposar-se és el poder popular, és el poder feminista, anticapitalista, antirracista, internacionalista, ecologista… i parlem de poder perquè es tracta d’això, d’exercir-lo, d’imposar-nos. A diferència del que diuen les companyes, si que hem de posar el poder al centre, ja que només el poder popular és el que ens garanteix que la vida triomfi sobre el capital1.

El que no va aconseguir l’accident d’IQOXE potser ho plantejarà el tancament de Nissan: una guspira que ho encengui tot. Si ara les esquerres no som agosarades, la llei del pèndol oferirà l’oportunitat al feixisme. Aquests dos mesos de confinament han fet que la gent ens trobéssim amb les nostres misèries, amb la buidor espiritual, amb les nostres pors i egoismes, hi ha hagut suïcidis, depressions, irracionalitats, recaiguda en addiccions superades, les esglésies contentes perquè tenen més ovelles al ramat2,… Aquest creixement irracional subterrani pot ser recollit per una proposta feixista ben articulada, i no en falten ofertes. Només si nosaltres fallem, si ens derroten, li tocarà el torn a un feixisme que ja és europeu, internacional.

Això no passarà si la part avançada de les explotades mostrem audàcia, valentia,¡ i iniciativa. Si la classe treballadora oferim una proposta agosarada de futur concret; si la classe obrera feminista, independentista, internacionalista, ecologista, intervenim sense ambigüitats; si plantegem obertament la necessitat de la conquesta del poder polític i així atraiem la petita burgesia i altres sectors indecisos, podem vèncer el feixisme. Lenin, al fer balanç del fracàs de la Comuna de Paris, criticava que malgrat l’heroisme de les treballadores, aquestes no es van atrevir a assaltar el banc central i avançar contra Versalles. Van tenir un moment de dubte i es van desorientar després de les primeres victòries, això va permetre a la burgesia nacional aliada amb l’invasora reorganitzar-se, recuperar la iniciativa i afusellar més de 30.000 comuners i comuneres. L’atreviment de la classe treballadora era inacceptable i s’havia de castigar amb sang. El mateix va passar amb els consells de fàbrica a Itàlia a la dècada de 1921, no van plantejar a temps la conquesta del poder polític, fer una insurrecció (que no era democràtica). Coincidint amb l’esclat d’aquesta crisis sistèmica sense precedents, se’ns presenta una oportunitat històrica, comprenguem la importància del què passa, que no ens cremi a les mans, no siguem tímides en les propostes perquè és un moment decisiu. La socialdemocràcia no podrà oferir ni una sortida en aquest capitalisme senil ni suposa un dic seriós contra el feixisme. Però podem atraure-la, la necessitem com a aliada subordinada a la nostra iniciativa. La classe treballadora hem de plantejar un projecte seductor per a tota la nació.

Nacionalitzar Nissan significa que hem de conquerir Nissan, i juntament amb la fàbrica hem de conquerir la nació. Així ha de ser plantejada la confecció del mètode de lluita per a assolir la victòria. No ho ha de fer la Generalitat sinó nosaltres en estructures de poder popular, és a dir, en uns eventuals CDRs, en unes assemblees populars, uns comitès antifeixistes, uns soviets,… i el seu corresponent òrgan central. No siguem ingènues, Torra i els Mossos no nacionalitzaran Nissan, ho ha de fer un Comitè Central Antifeixista de torn, en la perspectiva de la construcció socialista. La manera de concretar la construcció socialista és desenvolupant institucions del poble oposades a les institucions burgeses catalanes. Tenim davant els morros una oportunitat única per a constituir-nos com a classe dominant de la nació encavalcant amb procés independentista. Fem honor a James Connolly i fem que la causa de les treballadores sigui la causa dels Països Catalans i que la causa dels Països Catalans sigui la causa obrera. No ens deixem la segona! Ens hem de desfer de l’interclassisme imperant durant el procés, del pacifisme, de l’esperit de la llei a la llei, d’ensenyar llençols amb cares de la Merkel i l’Obama els onzes de setembre… és a dir, ens hem de desfer del lideratge petitburgès, passem de les proclames abstractes i concretem contingut pel que valgui la pena jugar-se la vida als combats de carrer. El poder popular és per a construir una independència nacional de classe, les consignes que esbombem no han d’anar a dirigides a tensar la lògica parlamenària i el marc mental burgès sinó que s’han de dirigir a la nostra classe, les nostres consignes han d’ajudar la nostra classe a definir-se, constituir-se com a poder independent. La nacionalització de Nissan ha de ser una nacionalització obrera.

Només si conquerim la fàbrica, i amb ella avancem en la conquesta de la nació, podrem eliminar el model productiu irracional capitalista. La pandèmia ha posat sobre la taula l’absurditat de disposar de milers de mòbils però no tenir respiradors, no volem nacionalitzar Nissan per necessàriament seguir produir cotxes. Només si conquerim la producció podrem canviar-ne l’orientació. El model productiu ha de servir per a posar la vida al centre i no el capital. En la civilització burgesa la millora de la productivitat empeny la classe treballadora a l’atur, i és en temps de crisi quan la burgesia aprofita per fer l’estocada, estalviar-se salaris per invertir en capital constant, però si en som les propietàries no ens farà por l’atur. El canvi climàtic ens exhorta a deixar de produir irracionalment, i aquest gir en l’orientació de la producció només serà si el liderem la humanitat treballadora i no la minoria propietària, si l’interès que regeix la producció no és l’obtenció de plusvàlua sinó la satisfacció de necessitats humanes.

És evident que la cosa no és gens simple però és l’orientació ideològica adequada. Sobretot no és només una simple escena pel·liculera d’assaltar unes instal·lacions i intentar mantenir-les transitòriament sota control obrer, que també. La conquesta de la producció ha d’anar acompanyada de conquerir terreny en la circulació de les mercaderies, de donar sortida als productes, de tenir proveïdors, de repensar la xarxa industrial que hi anava associada, de legalitzar-ho amb un dret obrer en tensió amb el burgès, d’oferir un relat impermeable als atacs de la Rahola de torn… Nacionalitzar Nissan és assistir a un intent accelerat de construir una nova societat. En el procés de lluita està tot per definir, s’obriran mil contradiccions. En definitiva, no és només una qüestió obrera, és un assumpte de tot el poble treballador. Aquesta lluita inaugura l’autopista de la sobirania econòmica perquè s’enfronta al poder, és el camí per independitzar-nos de les grans multinacionals, és a dir, obre la porta a independitzar-nos del capitalisme, a la construcció socialista de la nació.

Per a fer això tenim moltes dificultats, més que tècniques, sobretot ideològiques. Perquè tot i que ara se’ns presenti una oportunitat històrica, no hi ha cap organització revolucionària a l’alçada de les circumstàncies, durant dècades les idees amb que la classe treballadora hem pensat la realitat i a nosaltres mateixes han vingut del camp burgès. És la burgesia qui ens ha empès a hipotecar-nos per un pis (fent-nos desitjar que el banc no faci fallida i dòcils davant l’empresari que ens explota per por a no poder pagar la casa). És la burgesia qui dissenya uns telenotícies on la meitat del temps parlen d’esports, qui ens posa pel·lícules, sèries o videojocs alienants. És la burgesia qui genera mercaderies intel·lectuals a les universitats. És la misèria moral la que ens empeny a consumir drogues. Si no ens pensem correctament no percebrem la naturalesa del conflicte, la importància del moment i difícilment sabrem distingir els amics dels enemics. Tot i així, no ens queda altra que ballar. La consciència, al ser un estat de la matèria, també pot fet un salt qualitatiu. En poc temps la classe treballadora podem aprendre moltíssim i esmicolar cadenes ideològiques arrossegades durant dècades. No només és un balanç de possibilitats i probabilitats, intentar-ho és una opció de lluita alliberadora que s’oposa a la misèria i decadència moral que ofereix el capitalisme.

Fem de la nació la prolongació de la fàbrica, fem de la lluita per la independència nacional la prolongació de la lluita obrera, és a dir, l’únic futur per a les treballadores de Nissan és la revolució socialista de tot el poble. Nacionalitzar Nissan és la consigna per a que el poble treballador català ens erigim en classe dirigent d’un procés d’emancipació econòmica, social i nacional.

Països Catalans, 30 de maig de 2020

Com valores les mesures econòmiques dels governs central i autonòmics?

Són mesures que, més enllà de les aparences i la propaganda oficial, ens faran pagar la crisi actual als treballadors i treballadores. I que van adreçades a protegir els interessos del capital privat. M’explico.

Des de la declaració de l’estat d’alarma el govern espanyol ha anat decretant mesures que en un primer moment poden semblar que s’orienten a compensar a la majoria de la població, que som els i les treballadores. Així, mentre faciliten que milers i milers d’empreses suspenguin els contractes dels seus treballadors/es de forma exprés, estableixen cobraments de l’atur sense gastar-lo o sense haver cotitzat el mínim. És a dir, faciliten subsidis públics a les persones que se’n van temporalment a l’atur. Això podria semblar positiu però no ho és en absolut. Per una banda, perdem poder adquisitiu. Per l’altra, exoneren a les empreses de pagar els salaris i una bona part de les seves cotitzacions a la Seguretat Social. És a dir, l’estat assumeix aquestes obligacions i ho fa amb diner públic. Mentre les grans empreses no han de tocar ni un cèntim dels seus beneficis, l’estat transfereix molts milions d’euros de recursos públics per cobrir aquest forat. És una típica mesura socialdemòcrata que busca, a curt termini, que els i les treballadores no notem de forma traumàtica la retallada de salari però que a mig termini exigirà una nova tongada de retallades. Mentre, el capital privat reté les plusvàlues del nostre treball, sense cedir ni un cèntim.

Ermengol Gassiot és secretari general de la CGT de Catalunya

D’altra banda, l’aturada de la producció no essencial tampoc és suficient. No toca l’estructura productiva, i segueix deixant en mans de l’empresa privada molts recursos productius i de serveis necessaris per salvar vides. I ja sabem que l’empresa privada es mou per una lògica diferent, la del seu benefici. A més, ens imposa als treballadors/es una flexibilització de la nostra jornada laboral i dels nostres dies de descans. Qui decidirà com recuperarem aquest “permís retribuït recuperable” són, en darrera instància, les empreses. Mesures de flexibilitat com aquesta fa anys que les demana la patronal.

Una altra mesura “estrella” del govern espanyol és la suposada prohibició dels acomiadaments. Novament es tracta de propaganda, ja que enlloc s’impedeix acomiadar a treballadors/es, a banda que arriba quan ja hi ha hagut milers d’acomiadaments. El que fa aquesta mesura és impedir que s’acomiadi per causes objectives vinculades a la força major que suposa l’estat d’alarma. La gran majoria dels acomiadaments que s’han fet aquests dies han sigut improcedents: els empresaris han pagat una mica més i prou.

El govern de la Generalitat de Catalunya ha seguit la mateixa música si no pitjor. Ha fet moltes mesures de cara la galeria sense cap concreció darrere, en molts casos. Per exemple, quan va decretar el confinament total de la Conca d’Òdena en cap cas va estipular cap mesura que protegís els prop de 10.000 treballadors/es que hi viuen i tenen la feina fora o que hi treballen dins però viuen fora. En tots dos casos, des del dia 13 de març no poden anar a treballar i, per tant, perden el salari. Quan des del sindicat hem preguntat a la Generalitat com resoldrien aquest tema, la seva resposta ha sigut el silenci. El mateix silenci amb el que han respost a altres demandes sindicals i de treballadors/es, com per exemple les denúncies a inspecció de treball per manca de mesures de protecció i prevenció, per ERTOs injustificats, etc. La sensació és que tots els espais institucionals als que els/les treballadores podem recórrer per protegir-nos s’hagin esvaït de cop i volta.

La Generalitat també ha fet més coses, com cedir a la pressió d’empreses del lleure i derogar una bona part de les disposicions del Decret 07/2020 que establia que les administracions públiques havien de mantinir les licitacions i contractes a les empreses que presten serveis als ens públics. Aquesta marxa enrere, per exemple, ha permès acomiadar a molts treballadors/es de menjador escolars.

La llista de crítiques continuaria, però em menjaria tota l’entrevista

Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?

Molt diferent. Els sindicats majoritaris han fet d’estructura d’estat en tota regla. Han preparat el terreny per aquestes mesures, com per exemple amb el pacte entre CEOE, CEPYME, CCOO i UGT a nivell estatal del 12 de març per facilitar els ERTO per causa major. O avalant de seguida les mesures de flexibilització de les jornades laborals, etc. A banda, en moltes empreses han jugat a validar les mesures de les direccions, pactant ERTOs o permetent la inaplicació de mesures de seguretat. Tot amb l’excusa del mal menor, de que cal remar tothom alhora i de no caure en l’alarmisme.

Pel que fa el sindicalisme combatiu, jo parlaré de la CGT que és el que conec. Cal dir que les restriccions de l’Estat d’alarma suposen una limitació sense precedents a l’acció col·lectiva: a prendre els carrers, a moltes formes d’acció directa, a fer assemblees, etc. Això ho condiciona tot i, de cara el futur, haurem de vigilar que algunes coses no es normalitzin. Per tant, ens ha obligat a ser imaginatius i a buscar formes noves de lluita, en un context on l’alarma social televisada 24 hores també juga molt en contra la possibilitat de bastir un discurs alternatius.

Nosaltres com a CGT hem intentat compaginar moltes accions diferents: la informació a treballadors/es, enfortir les nostres seccions sindicals i estructures organitzades als centres de treball, les denúncies per vulneració de drets i normatives, la pressió sindical a empreses i administracions per frenar mesures clarament lesives pels nostres interessos com a treballadors/es i el bastir un discurs propi sobre la situació actual i la forma de com resoldre-la. En aquest darrer punt hem buscat sovint construir punts de trobada amb altres sindicats i organitzacions social, com per exemple quan vam promoure el programa del Pla de Xoc, els primers dies de la crisi

Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?

La paralització de l’activitat econòmica ha portat a suspendre una bona part dels serveis socials: activitat del lleure i extraescolars, centres de dia, etc. També ha deixat en evidència què implica haver externalitzat una bona part dels serveis socials en empreses privades que, encara que moltes d’elles siguin l’anomenat “Tercer Sector” (una etiqueta que en el fons busca rentar la seva cara) es mouen principalment per una lògica de benefici. Hem vist com des del minut zero moltes d’aquestes empreses, malgrat mantenir els pagaments de l’administració, han aprofitat per enviar al carrer als seus treballadors/es. Unes treballadores que en molts casos tenen condicions altament precaritzades, amb salaris baixos, contractes temporals i discontinus, una forta flexibilitat, etc. En alguns casos, han aprofitat per realitzar acomiadaments massius, argumentant de forma conscientment falsa que a algú amb un contracte temporal no se li podia fer un ERTO per suspensió de l’activitat. També hem vist com empreses d’ambulàncies han intentat deixar de pagar a part dels conductors/es argumentant que en suspendre’s una part dels serveis que cobrien (els anomenats secundaris, és a dir serveis tipus trasllat a rehabilitacions i similars) calia reduir la plantilla. En plena crisi sanitària! I tot per mantenir benefici. De forma similar, les empreses d’atenció domiciliària molt sovint han estalviat de donar cap formació ni cap tipus de protecció a les seves les seves treballadores. Unes treballadores que majoritàriament assisteixen a persones grans i que poden ser una via fatal de difusió del virus.

En definitiva, la crisi ha evidenciat el cinisme que suposa deixar en mans d’empreses privades una activitat tant important com són els serveis socials. Espero que del que ha passat en preguem nota i deixem de blanquejar les empreses del Tercer Sector i lluitem per transformar l’actual model.

Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?

De forma resumida, i des d’una perspectiva sindical, crec que es poden sintetitzar en tres punts principals.

El primer, ha de ser situar la vida al centre. Això vol dir superar la lògica capitalista del benefici com motor de l’economia (una lògica plenament vigent quan veiem com les grans empreses especulen amb productes sanitaris, per exemple). I comporta, en un termini immediat, fer dues coses. Un, aturar veritat la producció no essencial. L’altra, posar a funcionar a ple rendiment tot allò que pugui servir per cobrir les necessitats tant productives com de serveis per sortir de l’emergència i combatre la pandèmia. Per exemple, si una planta pot fer respiradors o gel desinfectant, ho ha de fer. Si un servei de càtering es pot posar a cobrir l’alimentació de persones grans que no poden sortir de casa, s’ha de fer.

Segon, això implica avançar cap una economia col·lectiva. A mi, personalment, m’agradaria poder parlar de col·lectivització però per desgracia no tenim ara una base sindical sòlida com per estructurar-ho. Per tant, cal una intervenció pública de l’activitat econòmica, tant productiva com de serveis. És necessari reorientar l’economia i, per això, cal una perspectiva global i una planificació. S’han d’apartar les gerències privades de les empreses i centres de treball i orientar la seva activitats a aquests interessos col·lectius del conjunt de la població.

Tercer, per dur a terme els punts anteriors és imprescindible la participació dels i les treballadores. Nosaltres sabem com prestar un servei (som cuidadores, educadores, netejadores, sanitàries) i també com fer funcionar una fàbrica (som obreres), etc. En el moment que la dinàmica privada s’ha vist no només ineficaç, sinó contradictòria amb la finalitat de preservar la vida, hem de ser nosaltres qui garantim i organitzem el funcionament dels centres de treball. Penso que estem en condicions de fer-ho a través dels nostres espais d’organització col·lectiva, com són les seccions sindicals i les assemblees de treballadors/es. Hem de passar de ser simples espectadors/es a assumir el protagonisme de la sortida de la crisi.

Òbvament, el capital i l’estat no poden assumir això, perquè pressuposa una alternativa a la realitat que ells vetllen per mantenir.

Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?

Possiblement ja estiguem en una nova recessió. Ja abans de l’emergència grans empreses, com la Nissan o la SEAT, havien plantejat més o menys obertament la possibilitat d’acomiadaments o ERTOs. I ja feia mesos que alguns economistes apuntaven problemes macroeconòmics a nivell global o, com a mínim, de la UE. A banda, els salaris dels i les treballadores el gener del 2020 eren, per norma, força més baixos que el gener del 2008. I els nostres drets laborals també.

Amb tot, què portarà la situació actual? Encara és aviat. Però jo em temo que per una banda portarà una concentració de l’activitat econòmica en moltes menys empreses i molt més grans. Intueixo que desapareixeran petits negocis i hi haurà concentració al voltant d’una economia de plataforma global. Ja sabem què comporta això: deslocalització, eliminació de la proximitat i destrucció de drets laborals. També crec que algunes mesures d’urgència, que suposen retallades de drets com a treballadors/es es mantindran. I que moltes empreses aprofitaran la ressaca de l’alarma social i la por per imposar una negociació molt a la baixa en les nostres condicions de treball i de vida. Finalment, crec que els estats han fet un assaig inèdit de mesures de control social, sovint amb el beneplàcit d’una població mediatitzada per la por. I que intentaran que una part d’aquestes mesures passin de ser excepcionals a ser el pa nostre de cada dia.

Se’ns gira feina, tant a nivell d’enfortir les nostres organitzacions i teixir aliances, de consolidar una visió diferent i pròpia de la realitat i d’alçar barricades.