Tal dia com avui fou assassinada Rosa Luxemburg. Més enllà de la seva militància i compromís, avui cal reivindicar-la com una de les intel·lectuals més vigoritzants de la tradició socialista.
Al gener del 1913, va aparèixer L’acumulació del capital, l’obra principal de Rosa Luxemburg. Amb ella volia realitzar «una contribució a l’explicació econòmica de l’imperialisme», com anunciava el subtítol del llibre.[i]Més que no pas una aportació modesta, era una vertadera provocació i fins i tot un sacrilegi, ja que la seva autora, de 42 anys d’edat, i que s’havia fet un nom en la polèmica sobre el revisionisme i el debat sobre la vaga de masses com una aguda pensadora de l’esquerra del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) a qui no li feia nosa entrar en batalla, es posava ara com a objectiu el marxisme oficial del partit: sense esmentar-la, atacava l’explicació de l’imperialisme que havien fet Karl Kautsky i Rudolf Hilferding. I ho féu sense por a criticar al propi Marx.
Des del 1907 Luxemburg havia impartit classes d’economia política a l’escola del partit a Berlín, on era reverenciada i estimada pels seus alumnes i molt apreciada pels seus col·legues. August Bebel l’elogià com la millora professora de l’escola i la defensà de tots els atacs.[ii] De les classes per al seu curs havia de fer un llibre de text, una introducció a l’economia política. Rosa Luxemburg va dedicar-s’hi en cos i ànima: retallà, afegí i amplià, però mai arribà a concloure’l. Va topar amb un problema que, en la seva opinió, Marx, en la seva anàlisi del procés d’acumulació del capital, havia deixat sense resoldre. Per aquest motiu va interrompre el treball del seu llibre i es llençà amb totes les seves energies a l’intent d’omplir aquests buits que creia haver descobert en la construcció teòrica de Marx.[iii] En al voltant d’un any va escriure un llibre completament nou i diferent: L’acumulació del capital, un total de 446 pàgines en la seva edició original.
L’acumulació del capital és un llibre acadèmic, no un pamflet polític. En tres capítols Rosa Luxemburg presenta, en primer lloc, el problema que Marx no va resoldre al segon volum d’El capital i tampoc després. Es tracta del problema de la «reproducció ampliada» del «capital social total», és a dir, de l’acumulació de capital a un nivell social (nacional, global); allò que avui descriuríem com el problema del creixement econòmic (nacional o global). Quan després de la Segona Guerra Mundial es desenvolupà la teoria del creixement econòmic, no per casualitat hom trobava a Marx un dels seus pioners, com van reconèixer fins i tot destacats no-marxistes. Marx va ser en realitat el primer economista polític, després de François Quesnay. El 1862 va intentar portar a terme una anàlisi del procés de circulació de mercaderies i diner en una economia capitalista, primer en una forma gràfica, després en un sistema d’equacions. Els seus famosos «esquemes de reproducció» son avui el més semblant al primer model macroeconòmic, un model dels processos generals d’una economia capitalista. Rosa Luxemburg el trobà defectuós, ja que no podia explicar de manera satisfactòria el procés d’acumulació, és a dir, el mecanisme de creixement econòmic en el capitalisme. Per a Luxemburg, Marx anà massa lluny en les abstraccions i no va resoldre el problema de la «realització» (és a dir, de la transformació de la mercaderia produïda en diner) de la plusvàlua (o de part del producte net anual, que excedia la suma dels salaris pagats).
A la segona part, Rosa Luxemburg presentà la història del problema, en una seqüència de combats o «duels» teòrics entre conegudes personalitats de la història de la teoria (Ricardo, Say, Malthus, Sismondi), fins a les polèmiques en Rússia sobre la possibilitat o impossibilitat del «desenvolupament del capitalisme».
A la tercera part, Rosa Luxemburg presentà la seva solució al problema: el capitalisme modern, segons el seu principal argument, necessitava d’altres «espais» o «medis» no-capitalistes. L’acumulació de capital en els principals països del capitalisme i del seu centre només pot funcionar, quan ho fa, perquè l’excedent de producció de mercaderies (que correspon a la part de la plusvàlua de la creació de valor) es distribueix en els «espais» no capitalistes. Aquesta lògica «interna» de l’acumulació de capital porta a què tots els països capitalistes sentin l’impuls d’apropiar-se dels «espais» i medis no-capitalistes, colonitzar-los i incorporar-los (i, al mateix temps, al mercat mundial).
Rosa Luxemburg va viure en un període de llarga prosperitat, que va iniciar-se el 1895 i va mantenir-se fins a l’esclat de la Gran Guerra. Va viure i observar dues grans crisis: la gran crisi del 1900-1901 i la gran crisi financera del 1907
En els darrers sis capítols del llibre analitzà com es desenvolupava aquest procés de colonització: de la transformació sistemàtica d’una economia agrícola natural i basada en la subsistència a una economia de mercat capitalista fins al sistema de préstecs i aranzels internacional. El darrer capítol està dedicat a l’anàlisi del «militarisme». Aleshores no existia comerç d’armes mundial com l’actual: les indústries armamentístiques dels països del centre capitalista només venien al «seu» govern. Per això Rosa Luxemburg investigà quin era el paper real de l’Estat (com a client en l’adquisició d’armes) en el procés d’acumulació de capital.
Amb aquest llibre no li anà bé a Rosa Luxemburg. Tret de Franz Mehring, tots els qui tenien una reputació com a teòrics en la socialdemocràcia d’aleshores li van portar la contrària. La controvèrsia desencadenà la qüestió de si el problema del «creixement» en el capitalisme (o, en paraules de Marx, de «l’acumulació accelerada») podia resoldre’s a partir de la base deixada per Marx o no. Ningú disputà la rellevància de l’anàlisi de l’imperialisme, però la majoria consideraren la solució de Rosa Luxemburg al problema teòric de l’acumulació com insuficient. La llarga crítica d’Otto Bauer, que no va tardar a aparèixer a Die Neue Zeit (aleshores la revista teòrica més important del socialisme internacional), ho mostra amb claredat. Bauer intentà exactament allò que en opinió de Luxemburg no existia: una anàlisi dinàmica del creixement capitalista sota les mateixes assumpcions que havia fet Marx.[iv] Anton Pannekoek, que políticament era molt proper a Rosa Luxembrug, considerà que la seva argumentació contenia molts errors, i opinà que tot i que havia entès correctament el significat del colonialisme i l’imperialisme, no l’havia aconseguit explicar bé del tot.
Rosa Luxemburg s’indignà amb la crítica destructora feta al seu treball. A la presó va escriure una resposta a les crítiques, i un resum de la seva teoria, lliure de la càrrega més acadèmica. Bàsicament era una polèmica amb la crítica d’Otto Bauer (molt més llarga que el text de Bauer). Aquest escrit és destacable per la forma breu i concisa amb la que Rosa Luxemburg expressà els problemes de la teories de l’acumulació i les crisis de Marx.[v] Va publicar-se de manera pòstuma, el 1921, i no va aconseguir convèncer als seus crítics. No obstant, el llibre sobre l’acumulació de Rosa Luxemburg ha tingut una llarga influència, ja que, sense voler-ho, va portar a tot un debat entre els economistes marxistes, que encara perdurà dècades després de la seva mort.
Gràcies a la crítica de Marx de Rosa Luxemburg els economistes marxistes van començar a debatre sobre les mancances i febleses de la teoria econòmica de Marx. Amb raó, ja que Marx va interrompre el seu treball en el manuscrit del segon volum d’El capital l’estiu del 1882, després d’haver treballat en ell gairebé 20 anys i haver experimentat amb les variants més diverses dels seus «esquemes de reproducció». Això no podia saber-ho Rosa Luxemburg, però la seva intuïció no la va enganyar. La teoria de Marx era en aquest punt (com en d’altres) incompleta, inconclusa, fàcil d’interpretar de diverses maneres i, en conseqüència, insuficient.[vi]
Avui la teoria de l’imperialisme de Rosa Luxemburg és interpretada de manera parcial i, per regla general, en altres termes, i utilitzada, en conseqüència, molt més a la sociologia que a l’economia. El teorema (o, millor dit, la figura retòrica, o de pensament) «d’apropiació de terres» (Landnahme), responsable del creixement capitalista, està vinculat amb aquest ús, ja que la tesi central de Rosa Luxemburg de la dependència del capitalisme d’espais o medis precapitalistes o no-capitalistes no és aplicable a regions o societats més enllà dels països on s’origina del capitalisme modern. Dintre dels països capitalistes més desenvolupats hi havien i hi han nínxols, illes, economies senceres, privades o col·lectives, de subsistència i manteniment, en associacions familiars, d’amics, de veïns o municipals, sense intercanvis, sense mercat, sense competència, sense relacions capitalistes. El capitalisme històric, com l’actual, sempre ha estat molt més que una economia de mercat o de mercaderies «pura», però el mode de producció capitalista té des de bon començament la tendència a estendre’s per tot arreu, allà on encara no és present. Diversos períodes de la història del capitalisme, com per exemple la llarga prosperitat de la postguerra, «l’època daurada» del capitalisme de l’Estat del Benestar (al mateix temps una era de «descolonització») poden explicar-se també amb aquest procés «d’apropiació de terres» capitalista. Les economies capitalistes desenvolupades esdevenen cada cop més capitalistes, cada cop més àmbits de la producció i reproducció material (i espiritual), de la vida quotidiana, són envaïts per pràctiques capitalistes. El «mercat intern» creixia tant com el mercat mundial.[vii]
«Apropiació de terres» és una metàfora que no s’ajusta al capitalisme modern. No ho fa perquè la conquesta, ocupació i apropiació de terres no era aleshores ni és ara l’element que necessita per viure. Tota economia capitalista existeix únicament, és clar, en un espai i temps. Per descomptat, necessita terres, i òbviament, transforma constantment l’espai social i econòmic (la geografia regional, nacional i global de l’economia). Per al desenvolupament capitalista, però, la transformació de totes les relacions socials i econòmiques, la seva conversió en mercaderia, la seva «mercantilització» o «capitalització», és més important que l’expansió espacial o la colonització de nous territoris.[viii]
L’actualitat de Rosa Luxemburg és encara més clara quan tenim davant nostre la situació al món actual. Com a bona alumna del vell Marx, volia seguir tota la «teoria del desenvolupament capitalista» des del començament fins al final de la història, ampliar-la, i, allà on fos necessari, introduir afegitons o corregir-la. L’explicació de per què, quan i sota quines condicions el capitalisme modern fou històricament possible, per què i com començà el seu auge històric a l’Europa al segle XIX i després assolí la seva forma econòmica dominant a tot el món, aquesta explicació, diem, era, al seu parer, incompleta. Per comprendre el capitalisme calia pensar el que avui és (gairebé) impensable: com, on, per què i quan arribarà al seu final històric el capitalisme, i quan serà necessari que així sigui.
La resposta de Rosa Luxemburg era clara: quan el capitalisme, en totes les seves formes, com a capitalisme industrial, comercial i financer, conquereixi tot el món, quan hagi transformat per complet tots els espais precapitalistes o no-capitalistes en «espais interiors» capitalistes, aleshores arribarà inevitablement als seus límits. No en el sentit d’un «col·lapse», de la freqüentment citada «gran ensulsiada», sinó en el sentit d’un estancament i depressió sostinguts, del declivi d’un sistema econòmic i social que ha esgotat el seu potencial històric i que sobreviu per l’exhauriment de les fonts de la riquesa social, tant dels homes com de la natura. Per primera vegada estem a prop d’una situació així, ens acostem a un «moment Luxemburg»: la crisi actual en la que ens troben ens ho recorda cada dia, com ho fa el veloç desenvolupament capitalista dels «països en vies de desenvolupament», que en unes poques dècades han aconseguit posar-se a nivell del que als principals països del centre capitalista va costar segles. Ara bé, quan ja no hi ha més nous països, ni més nous «mercats interiors» ni poden inventar-se noves locomotores per al creixement, què passa amb un sistema econòmic que des del seu començament es basa en una constant acceleració del seu creixement constant?
Rosa Luxemburg va viure en un període de llarga prosperitat, que va iniciar-se el 1895 i va mantenir-se fins a l’esclat de la Gran Guerra. Va viure i observar dues grans crisis: la gran crisi del 1900-1901 i la gran crisi financera del 1907, que per als seus contemporanis va ser un esdeveniment decisiu, similar al que ha estat per a nosaltres l’esclat de la crisi financera del 2007-2008. Luxemburg les va utilitzar com una oportunitat per pensar més enllà dels límits del sistema capitalista de la seva època, i amb això creia haver albirat els seus límits. Aquí s’equivocà.
Luxemburg fou una economista política que valorava ser reconeguda i apreuada com a tal. També els seus escrits més coneguts, com ‘Reforma social o revolució’, ‘Vaga de masses, partit i sindicats’ o ‘el pamflet de Junius’, són, en allò essencial, anàlisis polítiques i econòmiques, no disquisicions de teoria política.[ix] Als intents d’incorporar-la, a ella i a la seva obra, a una amalgama de «feminisme marxista» en el qual desapareixen per complet les seves contribucions a l’economia política, hagués reaccionat possiblement irada.[x]
Foto de portada: pxfuel.com
Traducció d’Àngel Ferrero
[i] Veieu Rosa Luxemburg, Die Akkumulation des Kapitals. Ein Beitrag zur ökonomischen Erklärung des Imperialismus, Berlín: Verlag Buchhandlung Vorwärts Paul Singer GmbH 1913 (reproduït a: Ibid., Gesammelte Werke, vol. 5)
[ii] Aquesta primera escola de partit del SPD, que funcionà del 1906 fins el 1914, fou una de les millors contribucions de la socialdemocràcia de preguerra, admirada i amb freqüència copiada per altres, a menor escala. Una xifra considerable de funcionaris del partit es va formar a ella: Friedrich Ebert va ser un dels alumnes de Rosa Luxemburg.
[iii] El llibre de Rosa Luxemburg es publicà el 1925 a partir dels manuscrits conservats per Paul Levi amb el títol d’Introducció a l’economia nacional (reimprès a Íbid., Gesammelte Werke, vol. 5).
[iv] Veieu Otto Bauer, Die Akkumulation des Kapitals, a Die Neue Zeit, I. vol. 1913, pp. 831-862 (reimprès a: Otto Bauer, Werkausgabe, vol. 7).
[v] Veieu Rosa Luxemburg, Die Akkumulation des Kapitals oder Was die Epigonen aus der Marxschen Theorie gemacht haben. Eine Antikritik von Rosa Luxemburg, Leipzig: Frankes Verlag GmbH 1921 (reimprès a: Íbid., Gesammelte Werke, vol. 5)
[vi] Els manuscrits de Marx sobre el segon volum d’El capital s’han publicat als volums II/4.1 i II / 11 de l’edició MEGA (Obres Completes de Marx i Engels).
[vii] Burkard Lutz ha presentat una explicació d’aquesta mena, luxemburguista, per a la prosperitat de postguerra (veieu Burkart Lutz, Der kurze Traum immerwährender Prosperität, Frankfurt a Main, 1984).
[viii] Sobre el teorema de «l’apropiació» i el seu ús en l’anàlisi del capitalisme contemporani, veieu Klaus Dörre, ‘Die neue Landnahme. Dynamik und Grenzen des Finanzmarktkapitalismus’, a: Klaus Dörre/Stephan Lessenich/Hartmut Rosa, Soziologie – Kapitalismus – Kritik, Frankfurt am Main, 2009.
[ix] Per a aquesta lectura de Luxemburgs, veieu Michael R. Krätke, Das verdrängte ökonomische Erbe, a Jörn Schütrumpf (Ed.), Rosa Luxemburg oder: Der Preis der Freiheit, Berlín, 2010.
[x] Per a una lectura feminista, veieu Frigga Haug, Rosa Luxemburg und die Kunst der Politik, Hamburg, 2007.
a derogació de la reforma laboral del 2012 havia estat la promesa estrella de Díaz, però el temps que s’ha dedicat a parlar-ne és inversament proporcional al contingut de la mateixa. De modificacions, en trobem moltes, però de substancials com per revertir la realitat laboral existent, cap ni una.
Amb la desintegració de la Unió Soviètica, Rússia i els països de la Comunitat d’Estats Independents (CEI) van començar a importar en grans quantitats materials de construcció d’Europa occidental per a la reforma de cases, especialment les de les noves classes emergents, alguns representants de les quals, com se sap, havien conquerit la seva nova posició social amb mètodes qüestionables, per norma general de forma proporcional als seus ingressos. Aquestes reformes s’anunciaven a les revistes i els carrers amb el neologisme de evroremont. Que els materials i procediments de construcció, i fins i tot l’estètica, vinguessin «d’Europa» es considerava le dernier cri. El terme no va tardar en popularitzar-se i, amb el pas del temps, evroremont començà a associar-se amb la pretensió de les noves classes mitjanes russes de vincular-se a tot allò que fos «europeu» amb un afany ridícul, la qual cosa va portar, inevitablement, a que alguns espavilats empresaris de la construcció oferissin una particular forma de evroremont que consistia en copiar els aspectes més superficials d’una estètica «europea» per cobrir l’antiga, i amb freqüència en declivi, estructura soviètica. En altres paraules: l’equivalent a l’estuc i el gotejat, tècniques que s’han utilitzat per dissimular les imperfeccions o els materials de construcció inferiors d’una casa. La reforma laboral del govern espanyol de coalició és el evroremont de Yolanda Díaz.
La derogació de la reforma laboral del 2012 havia estat la promesa estrella de Díaz. Havia de demostrar que Unidas Podemos (UP) era capaç de forçar al PSOE a aprovar mesures socials a contracor —i validar, de retruc, les tesis dels dirigents de UP, que havien defensat que era millor entrar al govern per poder pressionar al PSOE des de dintre— i, al mateix temps, connectar a UP amb el que els partidaris de Díaz han anomenat, amb el seu habitual ús matusser de la terminologia política, «laborisme», mot amb el qual es refereixen, de manera molt vaga, al món del treball i els seus representants sindicals, limitant-se emperò a Comissions Obreres (CCOO) i UGT sense reconèixer a la pràctica l’existència d’altres opcions sindicals. Aquesta es considerava una tasca pendent, necessària per tal de recolzar el nou projecte polític de Díaz, encara en construcció. La derogació de la reforma laboral formava també part, com recordarà el lector, de l’acord per prorrogar l’estat d’alarma del maig del 2020 entre el govern i EH Bildu i Díaz va arribar a comprometre’s a retre comptes si no s’aprovava abans del mes de desembre.
Foto: Flickr – La Moncloa
Pràcticament res d’això s’ha complert i el temps que s’ha dedicat a parlar de la reforma laboral que fa molt poc que s’acaba d’aprovar és inversament proporcional al contingut de la mateixa. De modificacions, en trobem moltes, però de substancials com per revertir la realitat laboral existent, cap ni una.
Què no ha canviat la «reforma laboral»?
Un canvi de normativa laboral s’ha de valorar des de diferents perspectives: la significació regulatòria (allò concret), la realitat de la normativa fins a aquell moment (absolutament condicionada per la contrareforma laboral del 2012) i, en darrer lloc, com mantindrà o canviarà la realitat material i social de la classe treballadora. Així doncs, el primer que hem de tenir en consideració és la realitat sociolaboral existent, marcada pels baixos salaris, les condicions laborals inestables, l’acomiadament fàcil i de baix cost i una negociació col·lectiva que afebleix els sindicats i enforteix les patronals. Aquesta realitat troba dues explicacions des del punt de vista normatiu: un període de 30 anys, que va des del 1980 al 2010, amb petites contrareformes laborals, i la significació de la contrareforma del 2012. El RD-L 32/2021 no deroga cap dels continguts de la contrareforma laboral del Partit Popular (PP) i modifica només lleugerament la ultraactivitat i preferència aplicativa del conveni. Es mantenen, per tant, intactes institucions essencials del dret del treball com l’acomiadament i les modificacions substancials de les condicions de treball. Es fa necessària, per tant, una anàlisi més atenta de tot allò que no ha derogat el canvi normatiu del govern de coalició PSOE-UP.
Respecte a l’acomiadament, es mantenen les causes, la reducció d’indemnització a 33 dies any topat a 24 mesades (i no els històrics 45/24), l’eliminació dels salaris de tramitació i la no necessitat d’autorització administrativa per als acomiadaments col·lectius. D’aquesta manera, acomiadar segueix sent fàcil i amb un baix cost per a les empreses. Aquest és el principal factor de la inestabilitat laboral i a través del qual s’articula la precarietat laboral, que està portant a consolidar una classe treballadora atomitzada i debilitada.
El RD-L 32/2021 també manté intacta la regulació de la contrareforma laboral del PP respecte a les modificacions substancials de condicions (art. 41 de l’Estatut dels Treballadors). Es podrà continuar, per tant, modificant individualment i col·lectiva gairebé totes les condicions de treball. Respecte a la negociació col·lectiva, els canvis són insignificants. Per una banda, no és cert que es derogui la “no ultraactivitat” dels convenis: es modifica introduint que, transcorregut un any des de la denúncia, hi haurà submissió als procediments de mediació regulats als acords interprofessionals i, una vegada esgotats els mateixos, permet mantenir ultraactivitat. Per l’altra, tampoc deroga la preferència aplicativa del conveni d’empresa respecte al del sector. Elimina aquesta únicament pel que fa al salari, però la manté en horari, distribució del temps, règim a torns, classificació, compensació d’hores extres, etcètera. No cal ser un gran assessor d’empreses per veure com aquestes condicions que mantenen preferència aplicativa també poden actuar indirectament sobre el salari.
La subcontractació havia estat una de les matèries que més s’havia promès als col·lectius afectats que es limitaria. Però no ha passat res d’això i no hi ha cap nova limitació a les subcontractes d’obra i servei, sinó simples canvis de redactat. Pot ser positiu un nou règim d’aplicació de conveni: el conveni de sector de l’activitat desenvolupada, si bé abans s’aplica el conveni d’empresa. Això no únicament pot provocar molta litigiositat per interpretar la norma, sinó que la mateixa ja dóna una alternativa precaritzadora: signar el conveni d’empresa.
Foto: Flickr – CCOO Serveis
La qüestió de la temporalitat
Els altaveus mediàtics de UP porten setmanes construint atrotinadament la seva defensa de la «reforma» a partir sobretot de les modificacions introduïdes a la contractació temporal, una de les qüestions que Brussel·les exigia canviar a Espanya. Hi ha, sens dubte, qüestions positives, però també de negatives, de tal manera que caldria analitzar amb més detall el conjunt i, posteriorment, extreure’n conclusions.
La modificació de l’històric contracte eventual per circumstàncies de la producció és positiva en quant a la seva limitació a sis mesos (per conveni col·lectiu sectorial fins a un any). Les causes que ho justifiquen, això sí, són amplíssimes. Per citar el text de la pròpia reforma, parlem d’un «incremento ocasional e imprevisible y las oscilaciones que, aún tratándose de la actividad normal de la empresa, generan un desajuste temporal entre el empleo estable disponible». Hi ha una segona causa, limitada a 90 dies no continus en un any natural, destinada a «atender situaciones ocasionales, previsibles». Els 90 dies poden semblar anecdòtics per a un lector que no estigui familiaritzat amb les relacions laborals, però en els darrers anys entre el 75% i 85% dels contractes temporals tenien una durada que no era superior als 90 dies. S’està, per tant, desregulant i facilitant la contractació temporal de fins a 90 dies, que és la que més s’utilitza. A banda, es permet per la substitució de les vacances (cosa que fins ara el Tribunal Suprem havia declarat no ajustat a dret). Si bé es millora la limitació respecte a l’encadenament d’aquests contractes, a partir d’ara de 18 mesos a 24 (abans era de 24 a 30), la limitació ha estat escassament efectiva en els darrers anys, més enllà d’alguna bona campanya de la Inspecció de Treball.
Tot això ens porta a fer una reflexió global sobre la temporalitat, la rotació i la inestabilitat. El RD-L 32/2021 pot rebaixar en alguns punts els nivells de contractació temporal, però no la rotació i tampoc la inestabilitat laboral. Allò determinant per a l’estabilitat laboral són les garanties davant l’extinció i el cost per a l’empresa, i això es manté exactament igual: fàcil i barat. No canviarà pel fet de la limitació a 18 mesos d’encadenament o la limitació en el temps del contracte eventual. Per una banda, la patronal ja sap que els treballadors i les treballadors pràcticament no demanden quan la seva antiguitat és inferiors als 18 mesos. Per veure-ho en expressió concreta: fins ara la finalització d’una relació laboral d’un any amb contractes temporals en la majoria de supòsits era tècnicament un acomiadament improcedent (per frau de llei en la contractació). Ara potser després dels 6 mesos la relació ja és indefinida (per haver-se limitat en el temps l’històric contracte eventual) i l’empresari decidirà igual si acomiada o no, perquè els efectes seran iguals que amb un contracte en frau de llei: 33 dies per any, sense salaris de tramitació.
S’elimina l’històric contracte d’obra i servei. Al sector de la construcció, però, es genera un contracte formalment indefinit per substituir al fixe d’obra i que a la pràctica és temporal, al poder-se extingir si no hi ha recol·locació, amb una indemnització que serà del 7% de les retribucions. Encara pitjor, el contracte d’interinitat (substitució) es precaritza una mica més: la prestació de servei podrà iniciar-se abans que es produeixi l’absència de la persona substituïda, fins a uns 15 dies abans. Això a la pràctica suposa per a les grans empreses tenir gairebé sempre la possibilitat d’utilitzar-ho: entre els supòsits que ho justifiquen i els 15 dies de marge es podrà fer servir molt més que ara. El RD-L 32/2021 ha eliminat la prohibició d’utilitzar el contracte a temps parcial a les modalitats històriques «d’aprenentatge i formació». De la mateixa manera, les Empreses de Treball Temporal (ETT) podran gestionar contractes fixes-discontinus, la qual cosa fins ara no era legal segons la sentència del Tribunal Suprem 728/2020. Donar-li a les ETT la possibilitat de gestionar contractes fixes discontinus suposa una aposta de facto per la subcontractació i per la precarietat. Els nous contractes formatius i de pràctiques tenen tant elements pro-treballador com pro-empresa, però així i tot continuaran amb tota seguretat sent poc utilitzats, ja que en l’actualitat no arriben a l’1%.
L’Estat assumeix el risc empresarial: traspàs de rendes del treball a rendes del capital
Respecte als Expedients de Regulació Temporal de l’Ocupació (ERTO), es redueix el període de consultes de 15 a 7 dies en empreses de menys de 50 treballadors i també es redueix de 7 a 5 dies el termini per constituir la Comissió representativa (de 15 a 10 si no hi ha representació unitària). Durant la vigència dels ERTO amb un simple període de consultes de 5 dies es podrà prorrogar la mesura. A més, es diferencien els ERTO per força major i els ERTO amb causa en salut pública, amb la qual cosa sembla que ja ens està concretant una causa justificativa davant futures pandèmies. Es crea també el mecanisme RED de Flexibilidad y Estabilización del Empleo, pendent d’activar per Consell de Ministres, amb dues realitats diferenciades (una cíclica i l’altra sectorial) i amb més ombres que llums. Sense prestació de desocupació, quina serà la nova prestació? Amb aquest pas sembla que s’abandonen els històrics ERTO, que donaven resposta a una situació conjuntural i ens allunyaven de l’acomiadament, i s’aposta per reduir el risc empresarial i assumir-lo amb diners públics. Poc sorprenentment, la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) s’ha manifestat satisfeta amb aquesta reforma.
Foto: Wikimedia Commons
«Victòria parcial»?
Després d’una eufòria inicial que no es corresponia ni de bon tros amb la realitat i que les primeres crítiques d’advocats laboralistes, tot l’anomenat sindicalisme alternatiu —val a dir que en alguns casos cada vegada menys «alternatiu» davant CCOO-UGT—, moviments sectorials del món del treball i el conjunt de l’esquerra no governamental van deixar ràpidament en evidència, els periodistes, comentaristes i tertulians afins a UP han concentrat bona part dels seus esforços, sobretot a les xarxes socials, en dispersar el fracàs en forma de tripijocs lingüístics —la «derogació» va deixar de ser-ho per convertir-se en una «reforma», i la «reforma» va tornar a ser després, com per art d’encantament, una «derogació», però «políticament, perquè tècnica no es pot», en paraules de la pròpia ministra de Treball en declaracions a la cadena SER— o, més darrerament, en presentar la reforma de Díaz com una «victòria parcial». Dits periodistes haurien d’explicar-nos on hi ha «victòria parcial» a la nova regulació del contracte a temps parcial i al contracte de circumstàncies per cobrir vacances i fins a 90 dies amb causes previsibles, on al contracte de substitució, a les ETT que poden fer contractes fixes discontinus i al contracte a temps parcial, que es pot utilitzar als contractes formatius. Són eloqüents al respecte els dards enverinadíssims de l’economista liberal Juan Ramón Rallo o de l’ex-diputat socialista Jordi Sevilla, qui formà part de l’equip del PSOE per negociar un acord de coalició el 2016.
En efecte, com han lamentat ja diversos observadors, la RD-L 32/2021 no és en certa manera millor que la seva predecessora, ja que al no desfer per complet la d’abans —i encara caldria retrocedir més enllà, perquè els problemes derivats del marc legal que afecten als treballadors no van començar amb la del 2012—, dóna carta de naturalesa als aspectes més lesius de la reforma del 2012 en tant que aquests queden normalitzats al tractar-se d’una reforma impulsada, realitzada i defensada —presentada fins i tot com una «victòria»— per «l’esquerra», i tampoc ofereix una millora substancial com per considerar que es proporciona als treballadors una base sòlida des de la qual defensar els seus drets actuals i conquerir-ne de nous.
En darrera instància, aquesta manera d’actuar valida la crítica de la funcionalitat d’un determinat centre-esquerra quan entra a les institucions, especialment sota circumstàncies com les que es troba UP, per portar a terme reformes que la dreta no s’atreviria a fer, com va senyalar Jutta Ditfurth referint-se al primer roig-i-verd alemany : «Si la guerra contra Iugoslàvia l’hagués declarat Helmut Kohl, els carrers d’Alemanya s’haguessin omplert de manifestants per la pau». Qui es manifestarà en contra de la reforma laboral de Yolanda Díaz? No, certament, el partit de Yolanda Díaz, i tampoc CCOO i UGT, que són el seu principal, i gairebé exclusiu, suport sindical. En els darreres dies fins i tot hem pogut veure a les xarxes socials a alguns militants de UP recórrer a arguments a la desesperada («haver-nos votat i amb més diputats tindríem una millor reforma laboral!») que únicament aconsegueixen reforçar la imatge d’arrogància moral de l’esquerra espanyola cap als seus potencials votants, exigint-los el seu vot sense oferir cap garantia a canvi: veient les seves accions institucionals i projecció pública fins al moment, com podem estar plenament segurs que amb més diputats haguessin portat a terme mesures més agosarades en defensa dels treballadors? I quan tot això falla, sempre es pot treure el comodí de Nadia Calviño.
L’elaboració teòrica de UP i fins i tot del PCE —elaboració teòrica pobre— ha consistit en treure la pols al fetitxe del «consens» que amb tanta cura van esculpir els eurocomunistes de la Transició espanyola, i les seves extensions mediàtiques han celebrat en conseqüència que a l’acord s’hagi inclòs a la CEOE, una patronal que a l’Estat espanyol mai ha tingut en compte precisament el benestar dels treballadors. Les declaracions del president de la CEOE, Antonio Garamendi, en una entrevista a La Voz de Galicia sobre la reforma haurien de fer saltar totes les alarmes a qualsevol lector amb sensibilitat social: «La esencia de la reforma laboral del 2012 se ha preservado intacta y las empresas van a mantener un margen importante de flexibilidad», «Yo tomo como referencia la que se nos venía encima. Había que ver lo que proponía el Gobierno en sus primeros documentos.» La fascinació dels dirigents d’UP pel Papa Francesc s’entén ara perfectament: el concepte rector dels «comunistes» espanyols ja no és la lluita de classes, sinó l’ecumenisme. En quin país del món realment existent pot portar-se a terme un canvi legislatiu —no diguem ja una reforma laboral, i més encara una que sigui favorable als treballadors— que agradi a tothom? Corre en paral·lel al papisme de Podemos la recentment descoberta admiració per la Unió Europea neoliberal —la reforma, segons Díaz, ens apropa «a Europa en materia de estabilidad y seguridad en el empleo»; per cert, a quina «Europa» exactament?— i el model alemany de formació i contractació, qüestionat fins i tot al seu propi país. Però aquests i no altres són els materials que exigeix el evroremont d’Unidas Podemos.
Si les conseqüències legals s’han analitzat poc, segurament encara s’han analitzat menys les conseqüències polítiques de la RD-L 32/2021. Si s’ha produït una «reforma» —i encara més de la forma en que aquesta s’ha produït— és perquè el PSOE necessita que UP no caigui per sota d’un determinat percentatge d’intenció de vot si vol reeditar la coalició de govern. La caiguda de Ciutadans (C’s), víctima de la seva pròpia estratègia d’atiar el nacionalisme espanyol que ha capitalitzat Vox, impossibilita una coalició social-liberal com la que volia Pedro Sánchez en primer lloc, i una Gran Coalició com la que han plantejat vells capitostos socialistes com Felipe González s’avé poc amb la realitat política espanyola. El càlcul dels spin doctors de Ferraz consistia segurament en que Díaz pogués presentar una «victòria» davant els seus, mentre la resta d’actors polítics i econòmics és ben conscient que no s’han produït canvis substancials en les regles de joc i que aquest els continua sent favorable. L’error de càlcul ha estat no tenir en compte altres factors, i sembla que la maniobra arriba tard i malament: només cal parar atenció a les enquestes d’intenció de vot, on UP se segueix mantenint en un marge que va del 9% al 12% depenent del sondeig mentre Vox ha escalat lentament posicions i es troba ja al voltant del 17-18%.
La batalla pel relat, no dient la veritat —per incòmoda que sigui—, pot servir per moments per sumar diputats, però en el dia a dia de les classes treballadores el que realment importa són les condicions materials. El que avui pot ser assumit amb la resignació del «han fet el que han pogut», a l’endemà serà causa de frustració al veure com les nostres condicions de treball segueixen sent majoritàriament precàries, dintre d’un context macroeconòmic que, marcat per la inflació i la incertesa, les agreuja encara més. Emmalaltits de cretinisme parlamentari, els dirigents de UP, un partit que mai havia comptat amb una veritable xarxa social de suport —les associacions i institucions socialistes autònomes que eren la columna vertebral i el món de l’antiga socialdemocràcia i l’anarcosindicalisme, i que havien de servir com a escola i alternativa per desplaçar el vell món—, semblen haver renunciat a construir majories polítiques i socials més enllà de les institucions, als carrers i centres de treball. Una reforma laboral com la que calia per la classe treballadora no serà amb aquest Podemos.
En una dècada, l’editorial manresana ha conformat un projecte amb múltiples braços sota el paraigua comú de la cooperativa Cultura21: el segell Bellaterra, la Fira Literal, la revista Catarsi i la nova comunitat en línia KULT.
Fa deu anys, el sector editorial català va veure el naixement d’un nou segell. Tigre de Paper arribava en un moment que emergeixen microeditorials d’ambicions industrials moderades. Unes iniciatives que, malgrat ser conscients de la precarietat del sector, estaven disposades a jugar un paper cultural important dins d’un panorama de concentració: van ser els temps de fundació de Raig Verd, Edicions del Periscopi, Les Males Herbes i altres segells. Difícilment algú hauria pronosticat aleshores que Tigre de Paper hauria esdevingut, una dècada després, en un node en creixement que ha impulsat la fira de llibres Literal, la revista Catarsi o la comunitat cultural Kult, i que també ha assumit el control de la històrica editorial Bellaterra.
L’actual editor de Tigre de Paper, Marc Garcés, explica que es va sumar a l’equip fa vuit anys. El projecte havia nascut de la mà de dues persones, Arnau Carné i Simon Vázquez, però començava a fer un pas endavant. “Hi havia més feina i van incorporar una tercera persona”, recorda. A parer seu, la realitat del segell va canviar molt de pressa, ja que en aquell moment, les retallades derivades d’una crisi econòmica multisectorial i perdurable es reflectien en els acabats dels llibres de moltes editorials. I els primers títols de Tigre evidenciaven el context advers i una certa inexperiència.
La idea consistia a superar el voluntarisme i cuidar els acabats tan bon punt entressin més recursos econòmics. “I això hem fet: hem dedicat més diners a les traduccions i les correccions, i nosaltres mateixos també hem adquirit experiència”, afirma l’editor, per qui el camí no ha sigut fàcil. Segons Garcés, “vam prioritzar la compra dels drets de llibres que ens semblaven necessaris abans que poguéssim tenir un salari o pintar les instal·lacions”.
La cooperativa Cultura21, paraigües conjunt de Tigre de Paper, Literal i companyia, compta amb vuit socis i sòcies de treball, dues treballadores més i un bon nombre de col·laboradors i col·laboradores
Avui, aquella microeditorial ha quedat enrere. La cooperativa Cultura21, paraigües conjunt de Tigre de Paper, Literal i companyia, compta amb vuit socis i sòcies de treball, dues treballadores més i un bon nombre de col·laboradors i col·laboradores. “Hi ha molt bon ambient, i això permet crear sinergies entre els diferents projectes, compartir els problemes tècnics i logístics i reflexionar plegats”. Una tasca que també té beneficis personals, ja que “ens acompanyem, assumim el volum de feina entre tots i no ens sentim sols, tampoc durant el confinament”, afirma.
En el món cooperatiu català contemporani no sovintegen els projectes expansius, sinó més aviat les apostes per la creació i consolidació d’un espai situat als marges. A la pregunta de si el creixement tan accelerat de Cultura21 ha provocat vertigen, l’editor valora que s’han fet aturades estratègiques “per pensar i repensar, la qual cosa ens ha ajudat a valorar els tempos i no fer-nos mal”. La vocació de convertir-se en quelcom més que una editorial, però, sempre ha sigut la pedra inicial del projecte: “Des del principi la idea era esdevenir un projecte polític cultural que difongués idees i debats, alimentés el circuit del pensament crític per donar eines a la gent i que ho fes amb diverses branques que s’ajudessin entre elles, no només amb una editorial que publiqués llibres”, recorda Marc Garcés.
Textos per crisis i cicles de politització
Tigre de Paper va començar a caminar el 7 de setembre de 2011. Uns mesos abans, el 15-M havia visualitzat el descontentament ciutadà amb la gestió del ‘crack’ financer i la crisi econòmica posterior. Després vindria l’auge del sobiranisme i la nova crisi derivada de la pandèmia de la Covid-19, un període durant el qual els responsables del segell han publicat volums col·lectius tan importants com ‘Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra?’ o ‘Història de l’esquerra independentista’, alhora que han reeditat en versió catalana ‘El manifest comunista’ i el monumental ‘El capital’, de Karl Marx.
Garcés defensa que el llibre radical i polític i el pensament crític tenen un ventall ampli. “Toquem narrativa, assajos en profunditat i altres més directes i planers, al mateix temps que ens hem iniciat en el llibre infantil”. De fet, Tigre de Paper sempre ha reservat un espai a la literatura polititzada. Les primeres apostes de l’editorial manresana van prioritzar la narrativa, per tot seguit introduir novel·les magnífiques com ‘Amiant’, una obra sobre la història familiar pròpia que va signar l’italià Alberto Prunetti.
Els assajos són la principal pota de l'editorial, amb autors de referència internacionals com Angela Davis, Silvia Federici, Nancy Fraser o Antonio Gramsci.
Amb tot, els assajos són la principal pota de Tigre de Paper, amb autors de referència internacionals com Angela Davis, Silvia Federici, Nancy Fraser, Antonio Gramsci i altres pensadors, mentre que a través del col·lectiu Cultura21 està injectant un veritable flux d’armes textuals que ens fan reflexionar sobre l’ambientalisme, l’antiracisme, el pensament econòmic, el feminisme i les interseccions entre aquestes matèries i les lluites.
En els darrers mesos, Garcés i els seus companys també s’han pogut treure algunes espines clavades, una vegada han sumat al fons editorial altres veus imprescindibles, entre les quals destaquen Noam Chomsky (“un referent de lucidesa”, afirma l’editor) o Bell Hooks (“un nom clau del feminisme internacional, i una escriptora que m’entusiasma per la seva prosa bella i punyent”). “A fi de comptes sempre hi haurà noves publicacions i buits que intentarem cobrir”, sentencia Garcés.
En aquesta línia, el representant de Tigre de Paper creu imprescindible continuar apostant per les traduccions, més i quan “hi ha autores i autors que no han estat traduïts a la nostra llengua”, raó per la qual, “a més de donar suport a la producció pròpia en català, que sempre ha tingut un nivell altíssim, ens esforçarem perquè els discursos especialment punyents estiguin disponibles en la nostra llengua, ja que cal reforçar el projecte polític d’emancipació nacional, social i política”.
L’editor de Tigre de Paper també es mostra satisfet per la nova etapa de Bellaterra, que considera respectuosa amb el llegat de José Luis Ponce i Gloria Mendoza: “Estem mantenint el bagatge de l’editorial i, coincidint amb la nova etapa, hem renovat l’estètica, la web i les publicacions més divulgatives conviuen amb la pota acadèmica”.
A poc a poc, doncs, va quedant enrere el sotrac del confinament, que en particular va sacsejar la branca de Cultura21 dedicada a la fira Literal i del qual Tigre de Paper va sortir-ne gràcies a una campanya de subscripcions que va revelar el nivell de fidelització que ha assolit tots aquests anys. Així conclou Marc Garcés, per qui aquest suport és un dels elements que continua distingint l’editorial. “Saber que darrera tenim gent amb militància cultural, que amb els seus diners fa possible aquests projectes, és clau per a nosaltres.”
«En nom del General d'Exèrcit Raúl Castro Ruz, dels nostres combatents històrics, del nostre equip del Partit i del nostre govern, els abraço i els demano que es cuidin i cuidin els seus. La Pàtria necessita de tots», va dir el Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba i President de la República, Miguel Díaz-Canel Bermúdez, en un video de felicitació al poble de Cuba, que va publicar a través del seu compte a Twitter
Foto:Ariel Cecilio Lemus
«En nom del General d'Exèrcit Raúl Castro Ruz, dels nostres combatents històrics, del nostre equip del Partit i del nostre Govern, els abraço i els demano que es cuidin i cuidin els seus. La Pàtria necessita de tots», va dir el Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba i President de la República, Miguel Díaz-Canel Bermúdez, en un video de felicitació al poble de Cuba, que va publicar en el seu compte a Twitter.
En el seu missatge va afegir que «acaba 2021. Un any de pèrdues i durs aprenentatges, però també de victòries. Al costat de la meva família, vull enviar-los un abraç a tots, convidant-los a emprendre junts el camí de l'any nou, amb optimisme i alegria».
Va agrair que ningú sap com serà 2022, però que, en allò personal, l'acompanya una certesa: «Cadascú i tots junts, podem fer-ho millor».
Va dir que el gran desafiament pendent és la recuperació econòmica, i que només serà possible «si mantenim la covid-19 a ratlla i en traiem profit a tot el que el país ha transformat en busca de més eficiència. Res indica que acabarà el bloqueig. Tot dependrà de nosaltres i de les nostres pròpies forces. Provem una altra vegada que sí que es pot. Fem possible fins allò impossible», va dir.
«Esquerdarem al costat de l'alegria que ens va portar fins aquí: Cuba viu i viurà. Fins a la victòria sempre», va concloure.
També Esteban Lazo Hernández, president de l'Assemblea Nacional del Poder Popular i del Consell d'Estat, en nom de les diputades i els diputats, va felicitar «al nostre poble revolucionari, abnegat i patriota, protagonista principal de les grans feixistes del passat, del present i de l'esdevenir de la nació».
El membre del Buró Polític del Partit va assegurar que «enfrontar i vèncer simultàniament colossals desafiaments, com la lluita per la vida enfront de la covid-19, la vitalitat de l'economia i la intensificació de l'agressivitat de l'imperialisme yanqui, només ha estat possible gràcies al sistema socialista que els cubans majoritàriament ens hem donat».
Igualment, la Federació de Dones Cubanes va estendre «un abraç solidari a totes les famílies», i les va convocar «a continuar construint aquell país que somiem»; mentre va destacar, entre els desafiaments de 2022, «l'anàlisi per tot el poble del Codi de les Famílies, text al qual hem d'arribar sense dreceres que frenin el millor desenvolupament de la cèl·lula fonamental de la societat».
Des de la Federació de Rússia, el president Vladímir Putin va enviar una felicitació a Díaz-Canel, en ocasió de l'aniversari 63 del triomf de la Revolució; una salutació que va fer extensiu al General d'Exèrcit Raúl Castro i al poble cubà; mentre en un altre missatge, el president del Comitè Central del Partit Comunista d'aquesta nació euroasiàtica, Guennadi Ziugánov, va afirmar que «el valent poble de Cuba segueix avui inspirant a milions de persones a l'Amèrica Llatina a lluitar pels ideals socialistes».
Les felicitacions i els bons desitjos d'amics de la Major de les Antilles s'han rebut també des de països com Espanya, Colòmbia, Panamà, França, Egipte i Yemen, entre d'altres.
