L'aviació turca aprofita la lluita contra els gihadistes per atacar les bases kurdes
L’aviació turca ataca les tropes kurdes del nord de l’Irac. Aprofitant l’activitat de l’anomenat Estat Islàmic (ISIS), els turcs han començat a bombardar posicions a Síria i a l’Irac. Tanmateix, per cada atac contra els grups gihadistes de l’ISIS, se’n fan uns quants als campaments kurds. Així doncs, la fràgil treva que s’havia instaurat al Kurdistan perilla.
1. Un poble entre diversos estats
Hi ha prop de quaranta milions de kurds, que viuen dividits entre uns quants estats. La població kurda més nombrosa és a Anatòlia, actual Turquia. A l’Irac els kurds són semiindependents, car de fet la regió autònoma kurda hi funciona com un estat. A Síria, habiten algunes zones del nord del país, separades geogràficament, que reben el nom de Rojava. Finalment hi ha també kurds en zones de l’Iran, Armènia, l’Azerbaitjan i Geòrgia.
Els kurds resten units per una intensa solidaritat, siguin de la regió que siguin, i tots consideren les seves lluites una sola lluita. Malgrat les diferències polítiques entre els partits, defensen la causa pròpia independentment de l’estat on visquin.
2. El conflicte kurd a Turquia
Els kurds són la minoria nacional més important de Turquia. Al mapa es veu la distribució de la població kurda en l’estat turc actual. Són majoritaris a les províncies orientals, però hi habiten en un nombre significatiu en més indrets del país, especialment a Istambul, on hom calcula que n’hi ha prop de dos milions.
Els kurds han estat severament reprimits pels governs turcs successius, que han negat la seva existència i àdhuc han arribar a prohibir el mot ‘kurd’. La
guerrilla comunista kurda del PKK ha mantingut durant dècades la lluita armada contra els turcs. Es va refugiar a les muntanyes del Qandil, entre Turquia i l’Irac, on va instal·lar campaments inexpugnables, ja abans del reconeixement de l’autonomia kurda de l’Irac.
Aquests últims anys la tensió s’havia reduït. Les autoritats turques havien anat obrint la mà, havien permès una tímida presència de la llengua kurda i havien acceptat la presència de partits polítics kurds. En contrapartida, el PKK havia anunciat una treva. El líder de la formació, Abdul·là Ocallan, presoner a Turquia, havia establert converses amb els governants per normalitzar la situació. Però els atacs d’aquesta setmana han fet que el PKK suspengués la treva: ha comès atemptats que han causat la mort de dos policies turcs.
3. Rojava, la resistència kurda a Síria
Els kurds de Síria, que anomenen el seu territori Rojava, han estat molt actius en la lluita contra l’ISIS, igual com ho han estat els de l’Irac. En els quatre cantons històrics que controlen han activat un procés
revolucionari en què l’organització de la societat es guia per principis molt oberts, per exemple quant al paper de la dona o la col·lectivització dels serveis. La crisi actual ha estat causada per un atemptat contra grups kurds o pro-kurds que acudien a defensar la ciutat de Kobanê, bastió de la resistència contra el gihadisme. L’atemptat, fet dins Turquia, ha servit de justificació al govern turc per a permetre atacs aeris dels Estats Units des de les bases turques, però també per a escomeses de l’aviació turca. Han estat atacs polèmics, perquè s’han adreçat a les bases que els guerrillers kurds de Turquia tenen a les muntanyes de l’Irac. Els guerrillers kurds de Turquia, d’ençà que es va proclamar la treva, han lluitat contra l’ISIS a l’Irac i Síria, i ara veuen com Turquia, amb l’excusa de lluitar contra el mateix enemic, els ataca a ells.
4. Les muntanyes Qandil, la base estratègica dels kurds de Turquia i l’Iran
Les muntanyes Qandil, situades dins l’actual regió autònoma kurda de l’Irac, han estat tradicionalment la base de rereguarda dels grups kurds que lluiten contra Turquia i contra l’Iran. Són d’un accés molt complicat, fins al punt que quan els Estats Units van envair l’Irac no van arribar a controlar-les. Per als kurds, experts muntanyencs, les Qandil ofereixen un recer segur des d’on poden transitar cap a Turquia, fer els atacs i tornar. Aquestes bases de l’Irac són les que ara bombarda Turquia amb l’excusa de la lluita contra l’ISIS.
5. Les bases de l’OTAN a Turquia, una enorme infrastructura militar
Durant la guerra freda, Turquia va adquirir un gran valor per als Estats Units i l’OTAN, perquè era l’únic país veí de l’URSS on els americans podien desplegar l’exèrcit. Això va fer que Anatòlia s’omplís d’instal·lacions militars que més tard van ser usades en el conflicte de l’Orient Mitjà i en les guerres de l’Irac. Algunes d’aquestes bases són conjuntes entre els exèrcits de l’OTAN i Turquia i ara serveixen de punt de partida dels atacs contra les bases kurdes. Això ha portat un notable malestar en alguns aliats, conscients que els guerrillers kurds (peixmergues) són la principal força militar que atura l’avanç dels grups gihadistes a l’Irac i a Síria.
Les tres organitzacions independentistes van signar ahir a Santiago de Compostel·la la Declaració de Bonaval on es comprometen a treballar juntes per defensar la sobirania de les tres nacions.
Les tres organitzacions independentistes van signar ahir a Santiago de Compostela la Declaració de Bonaval (Imatge: BNG)
BNG, EH-Bildu i CUP van signar ahir la Declaració de Bonaval en defensa de la sobirania dels pobles. "Aquesta declaració és l'expressió d'una voluntat política compartida de treballar junts en la construcció d'un escenari de llibertat per als nostres respectius pobles", va dir el portaveu nacional del BNG, Xavier Vence.
La secretària de política internacional d’EH-Bildu, Maite Uribia, va parlar de "tallar les cadenes de la Constitució del 78" i "canviar l'actual sistema socioeconòmic que està al servei de les elits per posar-lo al servei el benestar i la dignitat dels ciutadans ".
Per la seva banda, Roger Castellanos, membre del secretariat nacional de la CUP, va posar l'accent en la " falsa dicotomia entre la lluita nacional i la lluita social, perquè totes dues són inseparables" i va convidar a no escoltar "els cants de sirena que parlen de l’enèsima reforma d'un estat irreformable com l’espanyol. ". "És el moment de la ruptura d'aquest marc d'opressió nacional i social", va afirmar.
El membre del comitè central de la formació grega, Stathis Kouvelakis, en parla en una entrevista
Stathis Kouvelakis és membre del comitè central de Syriza i professor al King College de Londres. Kouvelakis forma part de l'ala més esquerranosa de Syriza, justament la que s'ha oposat al rescat signat pel primer ministre Alexis Tsipras. Fa dos dies Kouvelakis va ser entrevistat per Jacobin, revista radical editada a Nova York (EUA). És una entrevista llarga, densa i dura sobre la posició de Tsipras i el futur de Grècia. I Kouvelakis també té temps per citar la CUP com un dels seus referents. Concretament, en la importància que la CUP dóna a la mobilització al carrer respecte de la política més institucional. I com aquest factor ha tingut el seu pes en el resultat final.
El fragment de l'entrevista on curt esmentat el partit anticapitalista català és el següent:
–Quines coses creu que no entenia quan va començar tot aquest procés, i ara en canvi entén millor?
–Podríem dir, a posteriori, que algunes seccions de l'esquerra grega, les menys lligades a la política de partit, podrien haver pres iniciatives com Podem o potser, de manera més realista, iniciatives com les de la CUP catalana, amb sectors que potser sí que són de l'extrema esquerra, però que tenen un aire més lligat al 'movimentisme' [Corrent de l'esquerra que creu més en la mobilització al carrer que no pas a obtenir diputats.].
Però, un altre cop, no hi havia sectors preparats per fer això. Tothom estava massa lligat a les limitacions de les estructures existents i l'únic intent de repartir les cartes d'una altra manera no es va materialitzar. En aquest cas, perquè el pes de l'ultraesquerranisme tradicional era massa fort.
Antonio Baños. Foto: elSingular.cat
PER ANTONIO BAÑÓS. PUBLICAT A LA SECCIÓ D'OPINIÓ DE ELSINGULAR.CAT EL 12 DE JULIOL DE 2015.
Fa cinc anys de la manifestació contra la sentència de l’estatut. Ficats com estem en el debat sobre les llistes civils, administratives, orgàniques i semi desnatades, l’aniversari ha passat sense pena ni glòria. És una llàstima perquè precisament aquestes setmanes si alguna cosa ens fa falta als indepes és perspectiva. L’actualitat catalana ha caigut en mans de fanboys histèrics, de filtradors professionals, enquestes agitprop i de gabinets de premsa que han oblidat que ara mateix el debat que hauríem d’estar tenint és el constituent i no el del destí electoral del MHP.
La manifestació del 2010 va ser moltes coses. Reacció de dignitat vers un Estat podrit encarnat perfectament per aquella fotografia dels magistrats fumapuros a la plaça de toros. Va ser una acció d’esperança que enllaçà amb els referèndums del 2009 i que començaven a construir l’autèntic protagonista d’aquest país i d’aquest procés: l’urna. A la manifestació de l'any deu vàrem viure un esdeveniment profètic. Tots els líders polítics i socials s’aixoplugaven rere la immensa pancarta que, teòricament, liderava la manifestació. La munió de gent va impedir que Pujol, Montilla, Barrera, Maragall i altres dirigents del moment poguessin encapçalar res. La gent els va flanquejar, superar, rodejar. La pancarta, el lema i les patums van esdevenir irrellevants i va ser la gent la que es va fer protagonista.
Oblidem massa sovint que això és el que importa del 'procés'. El protagonisme del poble organitzat. El seu desvergonyiment, la seva falta de por i la seva alegria. I és important tornar-ho a dir quan tanta gent es mostra confusa i cansada. En cinc anys, només cinc anys, hem enfonsat els partits centrals del règim del 78. Hem deixat Duran atrapat en una porta giratòria. Hem fet dels anticapitalistes socis constructius i enraonats. Hem refundat ERC i CDC. Ens han conegut al món, ens han prohibit, detingut, impugnat, imputat i insultat com mai. En cinc anys hem oblidat que tenim Estatut per passar a discutir sobre la Constitució Catalana.
No és aquest l’article d’un optimista del gènere brètol. És d’algú que creu que ho tenim bé. Raonablement bé.Sobretot perquè des d'on som ni es pot recular ni ens podem aturar.
Tres llistes de partits que mostrin que es pot ser liberal, socialdemòcrata o anticapitalista amb una mateixa voluntat republicana. O una llista civil que ens retorni a l’imaginari d’aquell 2010: La gent mana. Tanmateix, haurem de guanyar. Escons i vots. I serà el 27 setembre. I ara, que no ens agafi el tremolor de cames ni ens ataqui la gasiveria ni la cobdícia.
Els estats estan fundats en el poder, les democrà
cies estan basades en el consens col·lectiu. Els Estats solament administren, mentre que les democràcies governen.
Abdullah Öcalan
Pròleg
La proposta d'Abdullah Öcalan sobre el confederalisme democràtic (CD) ens presenta una de les alternatives al capitalisme més atractives formulades en el que va de segle XXI: ningú millor que ell per a explicar i defensar el que és, a parer seu, una solució «per a la qüestió kurda [però també per al Pròxim Orient, i per escapar de l'opressió] i la dominació global del sistema capitalista modern».i
Per als que projectem i defensem la societat comunal com alternativa al capitalisme, la proposta de CD té l'atractiu de propugnar formes d'organització social en què el capitalisme i les seves formes de poder (l'Estat i la burocràcia que aquest comporta, l'exigència de la nació com base territorial d'una sobirania, com també altres poders derivats de la religió, el patriarcat, el militarisme, etc.) són considerats negatius per a aquella societat que desitja viure en harmonia i fraternitat i, per tant, se n'exclouen. Aquestes instàncies, les doctrines i les expressions del poder absolut habituals en les societats de classe, ens impulsen a comprovar en quina mesura, el CD afavoreix i potencia la implementació de les societats comunals (o afins) en territoris en què el capitalisme europeu és la forma de societat dominant.
Elements negatius que el CD recomana superar en el disseny de possibles alternatives:
Superar l'Estat nacional, perquè és, en si mateix, el monopoli més complet i desenvolupat. «És la unitat més desenvolupada de monopolis com el comerç, la indústria, les finances i el poder. També caldria pensar en el monopoli ideològic com una part indivisible del monopoli del poder. El capitalisme i l'Estat nacional s'enllaçaren de manera tan íntima que no es podia concebre l'un sense l'existència de l'altre. Com a conseqüència d'això, l'explotació no només va ser aprovada per l'Estat, sinó també estimulada i facilitada. Però, sobretot, cal pensar en l'Estat nacional com la màxima forma de poder.»
Així mateix, s'ha de superar la relació de l'Estat amb les religions. «La separació de l'Estat i la religió és el resultat d'una decisió política. No va donar-se de forma natural. Aquesta és la raó per la qual, fins i tot avui dia, el poder i l'Estat semblen donats, es podria dir, fins i tot, que per Déu. Nocions com Estat secular o poder secular són ambigües. L'Estat nacional també té assignat un nombre d'atributs que serveixen per a reemplaçar atributs antics religiosament enllaçats com ara nació, pàtria, bandera nacional, himne nacional i molts altres [...]. L'Estat nacional és un Estat centralitzat amb atributs quasidivins, que ha desarmat la societat per complet i monopolitza l'ús de la força.»
Igual de nociva és la burocratització de la societat: «la burocratització i l'Estat nacional no poden existir l'un sense l'altre». «Si l'Estat nacional és la columna vertebral de la modernitat capitalista, és també, certament, la gàbia de la societat natural. La seva burocràcia garanteix el funcionament fluït del sistema: les bases de la producció de béns i els beneficis per als actors econòmics rellevants, tant a l'Estat nacional real i socialista, com al favorable a les empreses.»
Succeeix el mateix amb el fenomen de l'homogeneïtzació i militarització del pensament. «L'Estat nacional, en la seva forma natural, apuntava a la monopolització de tots els processos socials. Havia de lluitar contra la diversitat i la pluralitat, un enfocament que va portar a l'assimilació i el genocidi. Explota no solament les idees i el potencial laboral de la societat i colonitza les ments de les persones en nom del capitalisme, sinó que també assimila tot tipus de cultures i idees espirituals i intel·lectuals per a preservar la seva existència. Apunta a la creació d'una cultura nacional única, una identitat nacional única i una única comunitat religiosa unificada. D'aquesta manera, també reforça una ciutadania homogènia.»
Finalment, igual de perjudicial és el control de l'Estat nacional sobre la societat. «Se sol afirmar que l'Estat nacional es preocupa pel destí de la gent comuna. Això no és veritat. És, més aviat, el governador nacional del sistema capitalista mundial, un vassall de la modernitat capitalista, que està més profundament enllaçada a les estructures dominants del capital del que solem assumir. És una colònia de capital. Sense considerar com de nacionalista es presenta l'Estat nacional, aquest serveix igualment a tots els processos capitalistes d'explotació.»
En totes aquestes aquestes recomanacions, l'anticapitalisme que transpira el CD més que palès.
Confederalisme democràtic
Emprant les paraules del mateix Abdullah Öcalan, el CD es defineix de la manera següent:
«Aquest tipus d'autoritat o administració pot ser anomenada administració política no estatal o democràcia sense estat. Els processos de presa de decisió democràtics no han de ser confosos amb els processos coneguts de l'administració pública. Els estats només administren, mentre que les democràcies governen. Els estats estan fonamentats en el poder; les democràcies estan basades en el consens col·lectiu. El mandat de l'Estat està determinat per decret, encara que, en part, pot ser legitimat a través de les eleccions. Les democràcies empren eleccions directes. L'estat empra la coerció com a mitjà legítim. Les democràcies es basen en la participació voluntària. El confederalisme democràtic està obert a altres grups i faccions polítiques. És flexible, multicultural, antimonopòlic i orientat cap al consens. L'ecologia i el feminisme són pilars centrals.» Així mateix, Öcalan admet que el «comunisme podria ser una alternativa al capitalisme». Segurament, l'anticapitalisme que traspua tot el document, com també el comunisme coma a societat a construir, siguin raons per a ometre la condemna de la propietat privada, reprovació que no apareix enlloc del text i trobem a faltar.
Principis del confederalisme democràtic
El CD es fonamenta en cinc principis, els quatre primers de coneguda afinitat amb els principis establerts pel comunalisme:
El dret a l'autodeterminació de les persones inclou el dret a un estat propi. No obstant això, la fundació d'un Estat no incrementa la llibertat de la gent. El CD és, per contra, el paradigma de les persones oprimides.
El CD és un paradigma no estatal, és el projecte organitzatiu i cultural original d'una nació democràtica.
El CD es fonamenta en la participació de base. Els processos de presa de decisió es fonamenten en la comunitat. Els nivells superiors solament serveixen a la coordinació i implementació de la voluntat de les comunitats que envien els seus delegats a les assemblees generals.
El sistema capitalista i els seus poders imperials, que perjudiquen la democràcia, no la poden imposar. La propagació de la democràcia de base és elemental. És l'única aproximació que poden tolerar els diversos grups ètnics, religiosos i classes. També va de la ma amb l'estructura confederada tradicional de la societat.
El moviment té com intenció establir estructures federals a l'Iran, Turquia, Síria i l'Iraq, obertes a tots els kurds i al mateix temps formen una confederació paraigua per a les quatre parts del Kurdistan.
Confederalisme democràtic versus socialisme comunitari
Per avaluar les bondats dels principis del CD, els contrastarem amb els que proposa García Linera en el seu socialisme comunitari (SC).iiMentre que el CD és /1/ un paradigma de les persones oprimides, el SC és una democràcia participativa en cooptació amb els poders mencionats. /2/ Mentre que el CD és una societat sense Estat, que declara el comunitarisme com a objectiu, el SC proclama l'Estat com a arma revolucionària i el socialisme, com a pont. /3/ Mentre que el CD no es pronuncia sobre la propietat privada (buit que ens deixa un dubte), el SC proposa la convivència entre totes les formes de propietat, incloent-hi la privada, durant un període indefinit. /4/ Mentre que el CD és una relació horitzontal (confederada) entre comunitats, el SC estableix relacions verticals, en què destaca, en el cim de la piràmide, el paper de l'Estat.
Confluència entre condeferació democràtica i societat vertical
La societat comunal es basa en les característiques que defineixen la matriu/brúixola i que orienta les exigències que defineixen la vida comunitària: propietat comunal dels recursos i de la producció, accés gratuït als béns i mercaderies que es produeixen amb aquests recursos, gestió horitzontal i valors basats en la confiança, l'amistat, i el suport mutu. És a dir, la societat comunal condemna la propietat privada, els estats i les nacions, la burocràcia, el patriarcat, el militarisme i el sexisme, les religions i tot allò que suposi poder i opressió. Dit això, i comparat amb el CD, trobem moltes característiques que ens permeten contemplar afinitats positives a compartir, fet que no succeïa amb el socialisme comunitari. És a dir, el SC espera que l'Estat «representi a tots: empresaris, indígenes, oficialisme, oposició, minories, obrers, cooperativistes, assalariats, comerciants, camperols, intel·lectuals i joves». «El nostre gran repte és construir [...] un Estat integral que els unifiqui a tots.»iii Els que propugnem societats sense Estat, en canvi, continuarem recordant i repetint, com ja advertia i insistia Marx, que «els treballadors no poden prendre possessió de l'aparell de l'Estat capitalista i posar-lo a funcionar al seu servei». «Han de “demolir-lo” i reemplaçar-lo per una forma de poder polític radicalment diferent, democràtica i no estatal».iv El mateix opina Jorge Viaña: «mentre no s'aprofundeixi el desballestament de l'Estat i de les relacions socials i de propietat existents, no podrem parlar estrictament que, a curt termini, estiguem vivint un trànsit al socialisme». I remata: «Marx, justament, demostra que l'Estat encarna les lògiques de dominació i, en especial, de la propietat privada, per molta teoria que s'intenti fer».v
/1/Les negociacions es van estancar perquè els creditors de Grècia /A/ van rebutjar reduir el nostre impagable deute públic i /B/ insistiren que l'havien de tornar “paramètricament” els membres més febles de la nostra societat, els seus fills i néts.
/2/ L'FMI, el govern dels Estats Units i molts altres governs del món i la majoria dels economistes pensen —com nosaltres— que el deute s'ha de reestructurar.
/3/ El novembre de 2012, l'Eurogrup va reconèixer que el deute s'havia de reestructurar, però ara es nega a comprometre's a reestructurar-lo.
/4/ Des de l'anunci del referèndum, l'Europa oficial ha enviat senyals que mostren que estan a punt de discutir la reestructuració del deute. Aquests senyals mostren que l'Europa oficial també votaria no a la seva pròpia “oferta final”.
/5/ Grècia romandrà a l'euro. Els dipòsits dels bancs de Grècia estan garantits. Els creditors han optat per l'estratègia del xantatge tancant els bancs. La situació actual d'estancament es deu a aquesta elecció dels creditors, i no a la suspensió de les negociacions del govern grec o a qualsevol pensament de Grexit i de devaluació. La permanència de Grècia a la zona euro i la Unió Europea no són negociables.
/6/ El futur exigeix una Grècia orgullosa dins de l'eurozona i al cor d'Europa. Aquest futur demana que Grècia digui no diumenge, que romanguem a l'eurozona, i que, apoderats amb aquest no, renegociem el deute públic de Grècia, com també la distribució de les càrregues financeres entre els que tenen i els que no.
Treballava en una tèxtil i estudiava secundària al torn nocturn quan va començar a militar amb organitzacions d'esquerres als seus 15 anys. Amb l'inici de la dictadura a l'Urugay Irma Leites va ser detinguda i torturada per pertànyer al Moviment d'Alliberació Nacional- Tupamaros (MLN-T). Nou anys de presó i tres anys d'exili a Suècia la van portar a seguir ferma en la seva convicció revolucionària i antiautoritària. Totalment en desacord amb la integració del MLN-T a la coalició del Front Ampli, Leites va abandonar aquest partit l'any 1989. Avui té 62 anys, segueix lluitant des de fora les institucions i continua reclamant justícia pels milers de companyes de lluita que continuen desaparegudes. Em rep a les escales de la Facultat de la República, a Montevideo, mate en mà i somriure familiar.
Vas començar a militar de ben jove i la lluita t’ha deparat diversos entrebancs; com ha evolucionat el teu pensament en aquests 50 anys d’activisme?
La meva formació com a revolucionària va ser sempre molt autodidacta i autònoma i sempre vaig intentar mantenir el cap per aquest camí, intentant viure segons penso. Crec que l'evolució del meu pensament ha tendit a anar cap a més llibertat, cap a més profunditat. Per exemple, jo vaig integrar un moviment que considerava que la revolució passava necessàriament per una etapa d'alliberament nacional, cosa que avui no penso. Aquesta visió encara bevia molt d'una concepció burgesa dels processos de canvi, avui dia opino que les ruptures són ruptures o no ho són, que no cal passar per un desenvolupament capitalista per fer la revolució.
És a dir que ara no coincideixes ni amb el MLN-T d'avui ni amb el MLN-T dels setanta?
Jo me'n vaig oficialment del MLN-T al 89. Sortida de la presó, a l'estranger em vaig dedicar a estudiar el que havia passat amb el moviment: no es tractava només d'una derrota militar, va ser sobretot ideològica i política. I una derrota estratègica de la qual van formar part tots els moviments d'alliberament nacional. El MLN-T d’aquí formava part d'un moviment internacional nascut des d'algunes línies generals històriques creades a l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat i cap al socialisme (OLAS). I va ser la Conferència Tricontinental, l'any 1966, a Cuba, la que va analitzar que als països de menor desenvolupament capitalista hi havia la necessitat de crear aquests moviments d'alliberament nacional amb una intenció socialista. Més tard hem pogut comprovar com la majoria dels dirigents històrics d'aquests moviments ara conformen la força capitalista i són bons funcionaris del capitalisme. Per tant hi havia alguna arrel en aquell plantejament que estava errada, de la mateixa manera que segueix estant errada la idea d'aquests partits “d’esquerres” que són part del que avui referma el sistema amb la seva essència opressiva.
La majoria dels dirigents històrics d'aquests moviments ara conformen la força capitalista i són bons funcionaris del capitalisme
Quan molts companys de lluita vam tornar al país i es va donar la possibilitat de trobar-nos de nou, al 1985, vam venir amb la idea d'elaborar una nova hipòtesi de revolució que superés l'altra però la majoria dels dirigents històrics, Mujica, Marenales, Huidobro, venien amb la idea de que calia integrar-se al Front Ampli, que calia fer una organització legalista i que calia anar pel camí electoral. Jo res d'això compartia així que vaig marxar. No compartia ni tan sols la síntesi superficial que ells feien de la derrota militar i el desmantellament del MLN-T en el 72. Tampoc volia cap càrrec electoral; no volia una institucionalització de la lluita. A partir d'allí participo de la lluita en les organitzacions i moviments socials, creant col·lectius i espais de reflexió comuna fora dels partits etc.
Com podríem resoldre aquesta voluntat, no d'alliberament nacional sinó d'alliberament social, com sortir del rol de mà d'obra econòmica que té Amèrica Llatina dins la divisió mundial del treball?
A través de la revolució social. Amb ella estaríem justament combatent aquestes cadenes d'aquesta divisió internacional del treball que ens col·loca dins fronteres conflictives, que assigna segons la conveniència del capitalisme diferents funcions. Està clar que una revolució social amb les seves particularitats, perquè és diferent la classe oprimida d'Alemanya que la d'Uruguai, Argentina o Espanya. Els moviments d'alliberament nacional, en nom del desenvolupament econòmic i a través de vincles que eren i són molt colonials, van abandonar les definicions de combat a l'opressió, aquest va ser un dels grans errors. Avui aquest combat passa per destruir tots els poders hegemònics que generen aquest desastre social i ecològic.
El passat 20 de maig 100.000 persones van caminar a Montevideo en la "Marxa del Silenci" que es realitza des de fa 20 anys, amb consignes com Basta de impunidad o Verdad, Memoria y Nunca Más, amb governs de Sanguinetti, Batlle, Tabaré Vázquez o Mujica. Que aquests governs no hagin canviat la situació dels desapareguts a l’Uruguai significa que han emparat els delictes de la dictadura o que no han tingut el poder per fer-ho?
Bé, aquí hi ha dos factors. D'una banda crec que els governs s'han incorporat als grups de poder, s'han convertit en nous rics o nous poderosos, amb tot el que això comporta. D'altra banda, a mi em sembla que no hi ha una voluntat política de revisar realment el terrorisme d'estat. Jo, que entenc que les democràcies són una dictadura de classe, crec que ells són absolutament còmplices de no haver pres totes les dades que els van donar els testimonis, sense anar més lluny. Aquest país és molt petit, si amb la Plenària Memòria i Justícia –de la que formo part des de la seva creació l’any 2000- tenim identificats a més de 560 militars, i sabem fins i tot on viuen, com pot ser que l'Estat i el poder judicial no puguin identificar-los? Aquests deu anys de Front Ampli han fins i tot esborrat empremtes ja esclarides: la Plenària ha aportat dades sobre terrenys on hi havia fosses on recentment s'hi ha edificat!
El terrorisme d'Estat no va ser derrotat, va ser pactat, i aquest pacte inclou la no execució de condemnes als culpables del que va succeir durant els 70 i 80 però també del que passa ara. Les presons de l'Uruguai avui són terrorífiques, el sistema de les llars de menors és semblant al dels camps de concentració, aquelles joves estan pràcticament tot el dia tancades.
És xocant sentir afirmar això d'un govern -el predecessor al actual- encapçalat per una persona que va viure presa durant 15 anys sota aquesta dictadura
Sí, és xocant i és molt greu. Per això és terrible. En acabar la dictadura, del 85 al 89 jo vaig militar amb ells, amb Mujica amb Marenales, érem companys, estàvem junts al Comitè Central, per tant per a mi, no és només dolorós sinó angoixant el que ha passat. Escoltar avui de la boca d'Huidobro que els que caminem per l'avinguda 18 de juliol a la Marxa del Silenci som uns ressentits és dolorós. I més encara escoltar com li dóna suport Guillermo Cedrez, torturador denunciat que estava al Penal de Dones durant la dictadura, màxima responsabilitat de les forces armades actualment com a president del Centre Militar, un home que segueix negant l'existència del Pla Còndor. Escoltar el discurs meravellós de Mujica, als organismes internacionals i aquí també, escoltar les seves reflexions sobre els diners, el consumisme i la importància de la senzillesa per a mi l'únic que fa és encoratjar una llegenda que no se sustenta en cap fet en les seves polítiques.
El terrorisme d'Estat no va ser derrotat, va ser pactat, i aquest pacte inclou la no execució de condemnes als culpables
Els homes ens definim per les nostres accions i no per les nostres paraules. Ell d'alguna manera ha seguit un procés cap a la justificació de l'explotació, de l'imperialisme i fins de figures com Bush. Podem veure a Mujica abraçant-se amb Bush, amb Rockerfeller, amb Geroge Soros, i podem veure’l afirmar que aquests homes per a ell són un paradigma del món d'avui i que són imprescindibles pel món d'avui. Cal escoltar tot el que diu i fa Mujica.
Hi ha moltes teories que intenten explicar des de la comprensió el que ha passat amb Mujica. Ell va ser dels presos polítics que va estar en pitjors condicions ja que ell va estar segrestat en qualitat d'ostatge, va estar 9 anys tancat en un forat. Aleshores molts parlen d'aquest síndrome d'Estocolm en el que el segrestat, torturat, s'enamora del seu opressor... Jo no crec això: jo crec que existeix una utilització de la figura de Mujica per part de l'estat capitalista i dels partits tradicionals uruguaians, el Partit Blanc i el Partit Colorado, per aconseguir encantar la societat. Hi ha una visió bastant clara de que en aquesta etapa del neoliberalisme, des de les potències dominants, des dels Estats Units, es necessitaven al capdavant dels governs d'Amèrica Llatina a persones que representessin una altra idea de la societat. Jugant amb el que van fer en el passat, s'utilitza a aquestes figures. Vivim en una societat tan podrida, tan consumista, superficial i indiferent, que al final del camí queden pocs personatges que puguin acaparar el control de les lluites socials actuals.
Dilma Rousseff va ser torturada per la dictadura brasilera, Michelle Bachellet per la dictadura de Pinochet...
Estic convençuda que aquí hi ha una estratègia ben treballada, hi ha una formació i un estudi d'aquests personatges per aconseguir que compleixin un paper que en una altra conjuntura complirien amb molt més cost repressiu, amb molta més crítica, els mateixos partits tradicionals. Moltes reformes que han fet els governs de Tabaré i Mujica, d'haver estat fetes per les dretes tradicionals, aquí hi hauria hagut aixecaments populars. Que Mujica o Huidobro et diguin que és impossible anul·lar la Llei d'Impunitat és diferent que que t'ho digui el Partit Nacional, perquè ells et parlen com si estiguessin en la mateixa situació que qualsevol ciutadà.
Estem parlant de disciplinament i control social, d'utilitzar el passat de manera demagògica per sostenir el present, per sostenir el sistema. Utilitzar el llenguatge revolucionari per al que necessita el capitalisme. Aquesta comunicació que té Mujica amb la gent, amb la qual s'acosta a la classe treballadora, als estudiants, aquest vincle construït està al servei de l'opressió. La seva figura està al servei de l'opressió, ell colonitza el cap de la gent, domestica i disciplina el cap de la gent perquè no hi hagi un desenvolupament diferent.
Són igual d’importants la lluita per recordar que la lluita per construir?
Just venim reflexionant en la plenària sobre el moment que vivim, en què molts dels que la conformem estem més o menys en els últims anys de les nostres vides, potser per això lluitem fort per fer memòria, i ens preguntem, què estem construint? Ens han acotat molt el món; abans somiàvem en una societat lliure i socialista, en una humanitat en la que no hi hagués oprimits ni opressors. Cal començar a parlar molt més sobre això de nou, les experiències viscudes no poden fer-nos superar l’ideal primer, cal tornar a somiar. No cal deixar que el somni del socialisme quedi acotat al plat de menjar pel nen. Cal donar-li el plat per ara, és clar, però la fam de milions té a veure amb la riquesa de pocs, per això nosaltres fem escraches, ben coneguts a l'Estat espanyol, i fem també una cosa que anomenem rescats. Acció directa.
La Candidatura d’Unitat Popular ha fet pública avui una declaració on apel·la a la necessitat d’articular una “confluència de totes les forces democràtiques en un marc estratègic compartit que dibuixi un horitzó plausible en termes polítics, democràtics i jurídics per forçar, en les properes eleccions de setembre, l’obertura d’un procés constituent català i la ruptura amb l’Estat espanyol”.
Per la CUP les eleccions de setembre “han de tenir un sentit inequívocament plebiscitari” i han de portar “inevitablement a l’obertura d’un procés constituent català”. L’Esquerra Independentista ha remarcat que l’inici d’un possible procés constituent a l’Estat espanyol seria benvingut “des del respecte a les sobiranies de cada poble”, però que la independència i un procés constituent català “no pot quedar subordinat al permís o les lògiques polítiques ni jurídiques de la resta de l’Estat”.
En la declaració, la CUP, ha volgut subratllar que “aquesta confluència estratègica no té per què donar-se en una confluència electoral” ja que “la diversitat política pròpia de la societat catalana és una riquesa en si mateixa”. En el text es remarca que “la capacitat d’articular projectes de majories democràtiques a través de la diversitat és un repte i serà la virtut imprescindible i necessària” i es recorda que “és lògica i legítima la pugna per l’hegemonia del procés constituent”. Per l’organització “forma part de la democràcia” aquesta lluita per l’hegemonia i “aquesta no hauria de posar en perill l’estratègia compartida d’obrir un procés constituent i entregar el poder de decidir a la població, més enllà de partits”.
Pel que fa a les eleccions municipals es defineixen com històriques ja que “més enllà de les xifres absolutes, on les diferents forces del règim intenten mantenir les quotes de poder, les candidatures populars i transformadores han entrat amb força”. Però per altra banda es recorda que “les victòries electorals puntuals no ens han de fer caure en la lògica institucional i d’alternança de governs” i que el que cal és “materialitzar i convertir la impugnació popular al règim en una ruptura democràtica i l’obertura d’un procés constituent”, és a dir, “d’un procés que retorni la paraula a la gent per redefinir el marc de convivència, de drets i de deures de la nostra societat. Un procés constituent des de baix amb diferents objectius: ruptura amb el règim hereu del franquisme, protagonisme popular, canvi de model econòmic i productiu en favor de la majoria social i construcció de sobiranies en un marc de plena acceptació de l’exercici del dret d’autodeterminació, a la nació sencera, els Països Catalans”.
PER UNA CONFLUÈNCIA ESTRATÈGICA PER A L'INICI D'UN PROCÉS CONSTITUENT CATALÀ
Les eleccions municipals d’enguany han tingut resultats històrics. Més enllà de les xifres absolutes, on les diferents forces del règim intenten mantenir les quotes de poder, les candidatures populars i transformadores han entrat amb força. Aquestes opcions advoquen obertament per un canvi profund en les relacions institucions-ciutadania i mercat-societat que reequilibrin la desigual relació de força en benefici de la majoria social. Avui, canviar la realitat existent ja no passa només per les institucions, va més enllà amb la presència al carrer i als espais que dia a dia s’autogestionen arreu dels municipis catalans.
És per això que les victòries electorals puntuals no ens han de fer caure en la lògica institucional i d’alternança de governs. Governi qui governi, el problema central per a les classes populars seguirà sent el sistema capitalista que domina tots els aspectes de la vida, la propietat dels mitjans de producció, el repartiment extremadament desigual de la riquesa i la falta de democràcia i de sobirania per a implementar un just repartiment de la mateixa. Govern qui governi, no s’ha de renunciar a entendre que cal una ruptura en el marc institucional i legislatiu. Governi qui governi el desavantatge abismal en la relació de poder entre capital i classes populars, o entre esfera privada i público-democràtica, lamina cada dia més la capacitat de les classes populars de defensar-se i mantenir un cert nivell de drets socials i decidir lliurement el futur col·lectiu. A dia d’avui no estan garantides les necessitats bàsiques de les persones i les diferències socials continuen augmentant.
Ens cal materialitzar i convertir la impugnació popular al règim en una ruptura democràtica i l’obertura d’un procés constituent, és a dir, d’un procés que retorni la paraula a la gent per redefinir el marc de convivència, de drets i de deures de la nostra societat. Un procés constituent des de baix amb diferents objectius: ruptura amb el règim hereu del franquisme, protagonisme popular, canvi de model econòmic i productiu a favor de la majoria social i construcció de sobiranies en un marc de plena acceptació de l’exercici del dret d’autodeterminació, a la nació sencera, els Països Catalans.
Per això és necessària la confluència de totes les forces democràtiques en un marc estratègic compartit que dibuixi un horitzó plausible en termes polítics, democràtics i jurídics per forçar, en les properes eleccions de setembre, l’obertura d’un procés constituent català i la ruptura amb l’Estat espanyol. Les eleccions de setembre han de tenir un sentit inequívocament plebiscitari. Perquè el procés cap a la República Catalana porta inevitablement a l’obertura d’un procés constituent català. El lligam i la importància d’ambdós processos han estat defensats per diferents agents i forces polítiques transformadores.
La independència final, com aquest procés constituent català no pot quedar subordinat al permís o les lògiques polítiques ni jurídiques de la resta de l’Estat. L’inici d’un possible procés constituent al mateix temps a l’Estat serà benvingut des del respecte a les sobiranies de cada poble. En cas de no iniciar-se un procés constituent en clau estatal i per tant el nivell de concessió d’autonomia a la societat catalana per decidir el seu futur segueix sent el mateix estant on és, el procés constituent català hauria de prendre les mesures necessàries per a donar-se compliment a si mateix, és a dir, plantejar obertament un marc d’independència formal per a realitzar-se.
Aquesta confluència estratègica no té perquè donar-se en una confluència electoral. La diversitat política pròpia de la societat catalana és una riquesa en si mateixa. La capacitat d’articular projectes de majories democràtiques a través de la diversitat és un repte i serà la virtut imprescindible i necessària. A més, és lògica i legítima la pugna per a l’hegemonia del procés constituent. Forma part de la democràcia, i aquesta no hauria de posar en perill l’estratègia compartida d’obrir un procés constituent i entregar el poder de decidir a la població, més enllà de partits.
Candidatura d'Unitat Popular.
Països Catalans, juny de 2015.
La CUP creu indispensable una confluència estratègica per a l’inici d’un procés constituent català.
Jean Marc Rouillan és nét d’un català, format pel maquis i la FAI. Anarquista de formació, pistoler de professió i de vocació una mica poeta. L''Ariet' ha parlat amb ell sobre la situació política actual, la lluita armada i la transició
Jean-Marc Rouillan, exmilitant del MIL, els GARI i Action Directe
Jean Marc Rouillan, nét d’un català, format pel maquis i la FAI. Anarquista de formació, pistoler de professió i, de vocació, una mica poeta, com mostren els darrers llibres que ha publicat. Jean Marc sempre repeteix una paraula molt característica, que diu amb una mena de xiuxiueig afrancesat i un somriure nostàlgic: “l’autonomia”, clara al·lusió a la praxi revolucionària dels anys 70 i 80.
Amb una biografia de pel·lícula, Jean Marc comença la militància armada al MIL, actuant a Catalunya i França, i amb la trista experiència de contemplar amb els seus propis ulls com detenen Salvador Puig Antich. No conformant-se amb aquesta detenció i previsible condemna a mort, neixen els GARI, a França, amb un objectiu clar: fer soroll internacional per evitar la mort dels companys detinguts. De les cendres dels GARI i les influències d’altres grups armats, neix –també a França– Action Directe, que connecta ràpidament amb la lluita d’altres grups armats com la RAF. Grups d’acció, com diria Garcia Oliver, els reis de la pistola obrera que ressusciten Durruti, Ascaso i el pistolerisme obrer cinc dècades després. Detenen Jean Marc el 1987. 20 anys de presó, moltes experiències a la motxilla, una ment desperta i analítica i una connexió sentimental amb Catalunya i Euskal Herria el converteixen en una persona més que interessant per compartir punts de vista de la situació política i social actual. Després d’acabar l’entrevista, em comenta que li agradaria venir a viure a Catalunya o a Euskadi. Quan?, li pregunto. Quan siguin independents, el primer dels dos que ho aconsegueixi, riu. I afegeix: “No serè nacional espanyol després dels crims franquistes i postfranquistes. No en vull saber res, de la Constitució ni la monarquia”.
Quina lectura fas de la situació política a Catalunya i l’Estat espanyol?
La situació és molt interessant des d’un punt de vista revolucionari. Ara mateix, hi ha molts fronts oberts com ara l’alliberament nacional, les formacions polítiques emergents… que es tradueixen en noves formes d’organització popular. Hem d’entendre que aquí hi ha una base política organitzada històricament i que fa possible aquests processos, impensables en el cas, per exemple, de França.
Però aquí encara arrosseguem la llosa del franquisme.
És veritat. La transició ha estat la perpetuació del règim franquista sota la careta de la democràcia. La burgesia es va preparar la transició perquè no volia que passés com a la Revolució dels Clavells a Portugal. Tots sabem que la monarquia va ser un assumpte de Franco, no del poble, i el gen franquista no ha canviat. Ara, es reprimeixen pobles sencers com Euskal Herria en nom de la Constitució, es tanquen mitjans de comunicació, es persegueixen periodistes i activistes, també amb aquesta Constitució. Són molts crims polítics acumulats en nom d’aquesta Constitució. Aquest, per mi, és un dels motius que fan tan llaminer l’alliberament nacional. Bàsicament, per enviar a la merda la Constitució i la monarquia.
Què penses de la via electoral que prenen les formacions emergents?
Penso que els revolucionaris hem d’aprofitar aquesta situació. Es tracta de produir contradiccions al poder institucional. Ara mateix, és un moment d’inestabilitat de les classes dominants i, per tant, hem de procurar posar sobre la taula les qüestions revolucionàries. Que s’obri la possibilitat d’alliberar nacionalment Catalunya provoca molts conflictes i contradiccions entre la classe dominant i és en aquest procés que el poble s’empodera i guanya autonomia. S’han d’avantposar criteris d’estratègia i tàctica.
"A vegades, crec que els companys llibertaris i revolucionaris no s’han adonat del paper vital que poden jugar en aquest moment"
La insurrecció de Barcelona del 36, hi ha gent que pensa que va caure del cel. Però sabem que no va ser així. En el seu moment, els companys de la FAI i la CNT van agafar vies molt particulars per poder arribar a una situació propícia. Van jugar un paper clau tant a la II República com al Front Popular del 36. Quan va esclatar el cop militar, el poble sabia que la CNT i la FAI eren allà.
Des de la meva visió exterior i amb una vinculació sentimental particular amb aquesta terra, veig que el moment que travessa Catalunya és històric i molt important. A vegades, crec que els companys llibertaris i revolucionaris no s’han adonat del paper vital que poden jugar en aquest moment.
Jean-Marc Rouillan / Toni Ferragut
Quin és aquest paper?
No vull donar lliçons als companys, simplement vull que es parli de la qüestió i que s’agafi un paper actiu. El que no val és no voler-se mullar per divergències amb el mètode. Està bé que hi hagi eleccions i referèndums. Si aquests no funcionen, doncs perfecte, aleshores, hem de ser-hi presents per fer evident la contradicció, ja que aquestes contradiccions són les que ens donen força.
Com hem passat de la lluita armada dels 70 i els 80 a fer candidatures electorals?
No ens enganyem, la lluita armada segueix, però desplaçada del continent europeu. És una obvietat que el proletariat més reprimit es troba en altres països, que les potències mundials anomenen tercermón. Ara, el repte que tenim és com connectar les lluites, ja que, si el món està globalitzat, la revolució també ho haurà de ser.
Parlant de lluita armada, com veus el procés de desarmament d’ETA?
Uf, és un procés unilateral d’un Estat espanyol que es dedica a esclafar un poble. Bàsicament, es produeix pel poc protagonisme que ha tingut ETA els darrers 10 anys. Això facilita aquest linxament. El temps i les circumstàncies han canviat i no es pot ni es podia seguir de la mateixa manera. Si no hi ha un salt qualitatiu en el procés de pau, tindrà un resultat desastrós per Euskal Herria, ja que els presos es quedaran a la presó. A mi m’agradaria aclarir que els presos no són tan sols d’ETA, són els presos de tota la història combatent i radical d’aquest país. S’ha d’entendre que, dins el sac d’ETA en què l’Estat posa qualsevol oponent, trobem militants d’altres corrents ideològics com anarquistes o trotskistes, i sap greu que la resposta de solidaritat quedi reduïda a l’esquerra abertzale. Es necessita una unitat popular per poder treure els presos.
"Si no hi ha un salt qualitatiu en el procés de pau, tindrà un resultat desastrós per Euskal Herria, ja que els presos es quedaran a la presó"
Fent una mica de memòria històrica, tu vas presenciar la detenció de Puig Antich. Què va sortir malament aquell dia?
Tot, tot va sortir malament. Aquell dia, Cri Cri –Jean Claude– i jo teníem una cita amb el Petit –Santi Soler– i ens havíem quedat a Barcelona amb Puig Antich, tot i que sabíem que teníem la Brigada Político-Social darrere nostre. Ens vam quedar perquè havíem d’ajudar altres companys a marxar. Aquell dia, vam tenir problemes mecànics al cotxe i vam arribar tard a la cita. En arribar, el Petit era a la vorera davant del bar i Puig Antich va baixar a comprar tabac mentre nosaltres fèiem una volta amb el cotxe per assegurar la zona. Va ser en aquell moment que tot de policies els van encerclar i es van començar a disparar trets. Després de baixar del cotxe i agafar posició, apuntant, darrere dels arbustos, vaig poder veure un cos a terra estès, que vaig suposar que era d’un policia.
Jean-Marc Rouillan / Toni Ferragut
Hi ha fonts que afirmen que l’autor dels trets no va ser Salvador?
Cri Cri portava dues pistoles, jo portava dues pistoles i Salvador també en portava dues. Encara recordo les seves: una de fabricació alemanya i una Star. N’havíem parlat moltes vegades i Puig Antich era un dels que afirmava que, en cas de detenció, s’enfrontaria a la policia. No era cap consigna del MIL –Movimiento Ibérico de Liberación–, era una opció personal i Puig Antich l’havia presa. Hi ha qui diu que és innocent i jo ignoro si va ser ell precisament l’autor dels trets que van matar el policia. Això sí, en tot cas (i ho dubto bastant), si és innocent, ho va ser per casualitat. La pistola Star era una pistola molt poc segura, que en aquells temps feia servir la policia armada –els grisos–, que de seguida es disparava i ho feia en forma de ràfegues. Jo crec que això és el que va passar.
"Puig Antich era un dels que afirmava que, en cas de detenció, s’enfrontaria a la policia. No era cap consigna del MIL, era una opció personal"
Així doncs, Puig Antich no és innocent.
Tothom que creu que Salvador és innocent s’equivoca i va en contra de les seves conviccions. Els companys del MIL anàvem sempre armats i tothom estava molt segur de disparar contra la policia. Ho havia fet Oriol Sugranyes, el Jordi, jo mateix… tots vam enfrontar-nos a la policia en un moment o altre. Jo crec que Puig Antich va decidir fer una resistència individual i va disparar, com tots hauríem fet.
Per acabar; aquests darrers temps, has fet un canvi ideològic de l’anarquisme al marxisme.
Jo venia format per la FAI de l’exili i els companys del maquis, per tant, era anarquista de formació. A mi, si em diuen que sóc comunista, doncs ho sóc. Si diuen que sóc anarquista, també. I si l’Estat diu que sóc terrorista, doncs sóc terrorista. No m’importen els enquadraments que em posen. Jo vaig pel camí de l’autonomia i de la conciliació pràctica entre diferents postures ideològiques.
Mentre els posicionaments no siguin dogmàtics, es poden crear sinergies potents. I això és el que va passar amb els grups autònoms dels 70 i 80. He trobat molts presos d’ETA, a la presó, que són anarquistes. A la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig), també hi he trobat companys anarquistes. Mario Moretti, fundador de les Brigades Roges, en el moment del segrest d’Aldo Moro, explica que els militants eren trotskistes i anarquistes. Són molts els casos en què hem treballat plegats perquè hem coincidit en una estratègia conjunta. Jo fa temps que vaig arreglar les meves contradiccions internes i vaig defugir del dogmatisme i el sectarisme. Avui dia, els purismes ideològics estan acabats. S’ha de partir i treballar buscant ponts d’unitat.
Dimarts 28.07.2015 18:40
1. Un poble entre diversos estats
3. Rojava, la resistència kurda a Síria
4. Les muntanyes Qandil, la base estratègica dels kurds de Turquia i l’Iran
5. Les bases de l’OTAN a Turquia, una enorme infrastructura militar
