Cop d’efecte per començar els preparatius del centenari del naixement de l’escriptor aranyenc que se celebrarà durant el 2018. Així mateix ho ha anunciat la Fundació Manuel de Pedrolo a través de la seva presidenta i filla de l’autor, Adelaïs de Pedrolo, en una entrevista a l’ACN.
La primera mesura serà la posada en escena de Pedrolo Digital, un projecte obert a instituts que té per objectiu la digitalització de totes les seves obres per tenir-les llestes a finals d’aquest any, i així es puguin consultar a través internet malgrat no es podran descarregar. En segon lloc, i ja de cara a l’any del centenari, està previst que les millors obres de l’autor es tornin a editar i posar en circulació en llibreries i biblioteques.
Projecte Pedrolo Digital
En un moment en el que, cada vegada, la figura de Manuel de Pedrolo està prenent més rellevància i les manifestacions relacionades amb el seu pensament i trajectòria van en augment, es fa de menester un major accés a les seves obres.
Adelais de Pedrolo ha expressat la problemàtica en la que es troben moltes persones que volen accedir a les seves obres i s’hi veuen privades per la manca o escassa presència d’exemplars en biblioteques, especialment en aquelles relacionades amb la vessant dramatúrgica. Aquest és un dels motius que ha motivat la posada en funcionalment del projecte Pedrolo Digital.
El projecte tirat endavant per la Fundació Manuel de Pedrolo té com a principi actiu la xarxa d’instituts del territoris de parla catalana. Amb l’objectiu de fer partícip a alumnes de diverses classes, s’ha dissenyat una aplicació per mòbil, a través de la qual es podran fotografiar les pàgines dels llibres. En aquesta línia, Adelais manifestà: «S’han repartit els llibres depenent del nombre d’alumnes i cadascun li toca unes dues o quatre pàgines. És un projecte cooperatiu i estimula als professors i alumnes a conèixer l’obra de Pedrolo».
En segon lloc, Adelais de Pedrolo destacà la necessitat d’intentar reeditar i disposar d’un bon nombre d’exemplars de les obres més polititzades del seu pare, de cara a difondre-les abastament durant la celebració del centenari. És per això que es gestionarà amb diverses editorials, la publicació d’aquests títols, ja que actualment es fan difícils de trobar, fins i tot de segona mà. Adelais destacà que « Manuel de Pedrolo va escriure més de 120 obres i tenir-les totes al carrer és potser demanar massa, però sí tenir la part millor de la seva obra per l’any 2018». Popularment els títols cabdals de l’obra pedroliana, amb un important rerefons polític no sempre superat per la censura del moment, s’han sintetitzat en la tetralogia: Milions d’ampolles buides, Totes les bèsties de càrrega, la sèrie Temps obert i M’enterro en els fonaments.
A vimeo han allotjat un vídeo que explica el projecte.
El TTIP és una amenaça latent, i no menor, i cal que acompanyem la lluita al carrer d'una accelerada institucional per la municipaliltzació perquè, literalment, ens hi va la vida
Dilluns teníem accés de nou a filtracions sobre l'estat de les negociacions de l'Acord de Lliure Comerç i Inversions (TTIP, per les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea. L'acord és un projecte que va més enllà del comerç. És un projecte polític, ideològic i social que tindrà conseqüències en el nostre dia a dia.
Un dels pitjors aspectes del tractat és l'obertura definitiva dels serveis a la inversió privada, també dels serveis públics, amb greus conseqüències per a la sanitat pública, les energies, l'alimentació, el medi ambient, la seguretat dels consumidors i la salut pública. Per dur a terme aquesta “obertura”, és dir, per fer més atractius els serveis als possibles inversors, s'haurà d'eliminar tota “barrera” (entesa com tot allò que pugui desincentivar o afegir costos a les inversions d'empreses transnacionals).
El TTIP, com també el TISA i el CETA, estableix tres mecanismes per possibilitar l'entrada de capital privat a la gestió dels serveis públics: un primer mecanisme de desregulació o equiparació normativament a la baixa de les legislacions europees i dels EUA —que afavoreix l'entrada de transnacionals—; un segon mecanisme que preveu que tot nou servei públic hagi de sortir de la contractació pública per ser gestionat per un ens diferent de l'Administració —externalitzacions i privatitzacions—; i un tercer mecanisme per incloure una clàusula d'irrevocabilitat, de manera que, un cop privatitzat, un servei ja no podrà tornar a mans públiques.
Entre les clàusules d'irrevocabilitat, ens colen la nefasta ratchet clause o clàusula trinquet. En un acord de comerç internacional, una clàusula d'irrevocabilitat implica que un país no pot reintroduir un obstacle a la privatització si l'ha eliminat de forma unilateral.
Però més enllà, el TTIP implica que qualsevol modificació legal que faci menys restrictiva la mesura consolidarà automàticament el nou nivell d'obertura. D'aquesta manera, s'estableix un principi de liberalització futura automàtica i autònoma denominat principi de cremallera. La ratchet clause donaria lloc al fet que les empreses transnacionals tinguessin el dret a demandar, a personar-se, en cas de la revocació d'algun servei davant del que fins ara es coneixia com ISDS (mecanisme de resolució de conflictes del tractat) i que amb la nova informació passa a anomenar-se ICS. Aquesta mesura de protecció dels inversors permetria a les empreses reclamar als països per les pèrdues de beneficis que pugui ocasionar la reversió de privatitzacions ja fetes.
El més perillós, per tant, és la possibilitat de no recuperar el que, sense la signatura d'aquests tractats, s'ha anat externalitzant i privatitzant des dels anys vuitanta. La clàusula bloquejaria els nivells actuals de liberalització dels serveis públics en cada estat, en cada municipi.
I per què és important la gestió dels serveis públics? Importa si el servei el presta el municipi o si el presta l'empresa privada de torn? La resposta és sí, perquè el fet de triar el model públic per a la prestació de serveis té implicacions directes al nostre dia a dia, pels motius següents:
1. Dóna la possibilitat de garantir més drets, tendint a la universalitat i no condicionant-los als recursos econòmics dels quals es disposi.
2. Foragita la cerca de benefici privat en la prestació del servei a costa de rebaixar-ne la qualitat.
3. Tévocació de servei comunitari universal, adreçat, sense discriminacions, a totes les veïnes del municipi, amb documentació o sense, amb recursos econòmics o sense.
4. Garanteixunes condicions de treball dignes per a les treballadores i els treballadors que presten aquests serveis.
5. Permet el control i la participació popular en la planificació del servei i en la gestió. Nosaltres hem de poder decidir com volem que siguin els nostres serveis públics.
Som conscients que, en aquest entorn, col·lideixen dos models de societat: el propi de la reproducció del capital, patriarcal, agressiu, autoritari, explotador i altament desposseïdor de la riquesa col·lectiva, i el de la societat que aspira a construir un entorn social del bon viure. Per a aquest segon model, és imprescindible que recuperem, que revertim les externalitzacions i privatitzacions que gestionen els nostres serveis públics com a simples negocis, quan, en realitat, es tracta de drets.
Ara tenim l'obligació política de remunicipalitzar els serveis públics. No només de fer grans campanyes comunicatives, ni de fer estudis per veure com municipalitzar, sinó de municipalitzar-los. Tenim una amenaça latent, i que no és menor, i cal que acompanyem la lluita al carrer d'una accelerada institucional per la municipaliltzació perquè, literalment, ens hi va la vida, a la classe treballadora.
"Patim les conseqüències del cop d'estat"
És a Europa per denunciar la implicació d'institucions i bancs europeus en el projecte hidroelèctric d'Agua Zarca i per reclamar una investigació independent de l'assassinat de la seva mare. Dissabte ho va fer en l'acte del desè aniversari de la 'Directa'
Impressiona l'enteresa amb què parla. Té només 25 anys, no ha dormit ni quatre hores, però desgrana amb rotunditat les raons per les quals la seva mare va ser assassinada després d'una lluita sense treva contra l'empresa energètica DESA. Impossible no pensar en l'herència. Berta Zúñiga Cáceres és, com la seva mare, membre del Consell Cívic d'Organizacions Populars i Indígenes d'Hondures (COPINH), una de les organitzacions més perseguides després del cop d'estat de l'any 2009. És a Europa per denunciar la implicació d'institucions i bancs europeus en el projecte hidroelèctric d'Agua Zarca i per reclamar una investigació independent del cas. Dissabte, per sorpresa, va aprofitar per fer-ho durant la festa de celebració del desè aniversari de la Directa, quan la cantant xilena Ana Tijoux la va convidar a pujar a l'escenari i adreçar unes paraules al públic assistent.
Quines són les majors irregularitats que vostès denuncien en la investigació de l'assassinat de la seva mare?
La més greu és que les víctimes hem estat excloses del procés d'investigació: ha estat declarat secret sense cap base legal. Enfrontar un assassinat violent i no saber res de la investigació suposa revictimitzar la nostra condició. No entenem per què el govern no vol tenir un canal d'interlocució amb nosaltres. A més, se'ns ha negat la participació d'un metge forense (la doctora que va fer l'autòpsia a la meva mare no ho era). A Gustavo Castro [ferit en l'atac] no li van donar còpia dels testimonis, va dir que hi havia espais en blanc que podien alterar-se després. Tenim por que tot sigui un muntatge.
Què canviaria si el govern acceptés una investigació per part de la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH)?
"El primer que va instal·lar el cop va ser l'aprofundiment d'un model extractivista que oferia el país a empreses nacionals i internacionals"
Permetria que la investigació fos independent i fiable. La CIDH ja va fer pública la seva disposició a formar i costejar un equip d'investigació. Fins i tot ja tenim un perfil de persones de diverses disciplines que podrien participar-hi i que estan disponibles: l'equip forense guatemalenc, l'equip argentí, algunes persones que van estar a Ayotzinapa, fins i tot l'exfiscal guatemalenca Claudia Paz y Paz, que és una persona summament reconeguda.
En canvi, el govern sí que ha acceptat la Missió de Suport Contra la Corrupció i la Impunitat a Hondures (MACCIH), enviada per l'OEA. Per què?
Des de l'inici, la MACCIH va ser molt qüestionada per la societat hondurenya. Ara volen legitimar-la com una instància anticorrupció, però per a nosaltres no té la facultat ni la competència per realitzar aquesta investigació. El govern la vol perquè certifiqui la seva versió.
"Segons rumors, perquè tot és secret, la investigació ja està feta i apunta a un conflicte intern dintre del COPINH o a un crim passional, versions que el govern sap que seran fortament rebutjades." / Miguel López
Quina és la seva versió avui?
Segons rumors, perquè tot és secret, la investigació ja està feta i apunta a un conflicte intern dintre del COPINH o a un crim passional, versions que el govern sap que seran fortament rebutjades. Quan una defensora és assassinada, la primera línia de recerca a esgotar ha de ser la que té a veure amb els interessos que combatia. Però l'empresa encarregada de la construcció de la represa, DESA, va ser intervinguda onze dies després, quan la meva mare ja l'havia denunciat més de trenta vegades.
Creuen que el govern és tan culpable com DESA?
"Nosaltres responsabilitzem el govern, en primer lloc, perquè tenia l'obligació de protegir-la. I aquesta negligència ja pot ser elevada a una cort internacional"
Sí. Nosaltres responsabilitzem el govern, en primer lloc, perquè tenia l'obligació de protegir-la. I aquesta negligència ja pot ser elevada a una cort internacional. No ho va fer. Fins i tot el Secretari de Seguretat va dir que la meva mare no estava en tant perill. Li van assignar unes mesures cautelars ridícules: rondes de patrulles tres vegades a la setmana (el dia que la van assassinar no li'n corresponia); protecció policial quan viatjava a les comunitats afectades (per part dels mateixos policies que havien protegit l'empresa i que declaraven importar-los molt poc els drets humans); dues càmeres per a la seva oficina que no funcionaven... El govern és còmplice de l'empresa, sempre ha resguardat els seus interessos. Òbviament la meva mare no confiava ni en la policia ni en el govern, que tenint denúncies sobre l'empresa mai va fer res.
Vostès afirmen que la mateixa investigació està sent utilitzada per assetjar el COPINH. Parlen de rondes de cotxes sense placa, interrogatoris ...
És part de l'intent de desarticular el treball que estem fent, de destruir l'organització. El nostre coordinador interí, Tomás Gómez, va ser amenaçat declaració rere declaració per intentar confondre'l. Quan a Gustavo Castro el duen a identificar possibles sospitosos, li mostren membres del COPINH... El clima de violència ha empitjorat. A La Esperanza hi ha molta presència militar, molta vigilància dels membres de COPINH, hi ha persecució i assetjament. La gent sent que si la van matar a ella, poden matar a qualsevol.
"El cop d'estat també va instal·lar un sistema repressiu que ha anat creixent amb els anys i un clima de violència que no es pot explicar només amb el narcotràfic." / Miguel López
Què té a veure tot això amb el cop d'estat de 2009?
Estem patint les conseqüències del cop d'estat. El primer que va instal·lar el cop va ser l'aprofundiment d'un model extractivista que oferia el país a empreses nacionals i internacionals: al setembre de 2010, en un sol decret, es van atorgar 240 concessions per a hidroelèctriques i 850 per a mineria. Nosaltres vam denunciar 49 dels 51 projectes localitzats a la regió lenca. El cop també va instal·lar un sistema repressiu que ha anat creixent amb els anys i un clima de violència que no es pot explicar només amb el narcotràfic. La violència s'ha utilitzat per justificar una presència militar molt important a territoris en conflicte, on els camperols lluiten enfront dels terratinents i empresaris més grans d'Hondures. I no només va ser això: amb el cop també es van destituir fiscals incòmodes, es va crear la Llei d'escoltes, es va modificar la Llei de pesca...
Sovint als mitjans es defineix la seva mare com a "ambientalista", però la seva lluita anava més enllà, ja estava assenyalada des del mateix cop.
"La mare tenia una postura clara respecte a la lluita antisistèmica. No és només un assumpte mediambiental. És una cosmovisió que qüestiona una única manera de viure, feta a base de consumisme"
La meva mare tenia una postura molt clara respecte a la lluita antisistèmica. No és només un assumpte mediambiental; té a veure amb el territori, amb els béns comuns naturals, amb una cosmovisió diferent que qüestiona una única manera de viure, feta a base de consumisme, desigualtat i empobriment. Els pobles indígenes proposen una alternativa anticapitalista que entén que els recursos naturals són bàsics per a la vida. Ella es va oposar al cop d'estat perquè entenia el que realment significava. No es tractava només de treure a un president que havia aconseguit alguns avenços. Des del cop comença a funcionar un estat que garanteix la inversió privada, però que és incapaç de garantir drets socials com la salut, l'educació i l'habitatge. Hondures no sembla un estat tan debilitat com diuen: fa les coses molt bé per a certs sectors.
Al projecte hidroelèctric d'Agua Zarca, hi ha interessos particulars de militars?
Sabem que entre els amos hi ha la família Atala, molt poderosa al país, i que el gerent de l'empresa, David Castillo, és un home de la intel·ligència militar que va estudiar a West Point, amb vincles amb la institució militar i la secretaria de seguretat. Però no sabem res més amb certesa. Una setmana i mitja abans de l'assassinat, la meva mare va demanar a la Cambra de Comerç la identitat dels accionistes de DESA, però li van denegar la sol·licitud.
"El Parlament Europeu ha condemnat l'assassinat de la meva mare i es demana una comissió d'investigació independent. Però ens diuen que, ara per ara, no tenen la manera de controlar a empreses europees que inverteixen en projectes amb conflicte / Miguel López
Després del posterior assassinat de Nelson García, també company del COPINH, els finançadors Finn Fund (Finlàndia) i FMO (Holanda) van comunicar que suspenien les operacions i els desemborsaments al país. Com valoren aquestes mesures?
"Els governs haurien d'assumir les conseqüències de les polítiques dels seus bancs i d'haver fet inversions a un país on pràcticament no hi ha estat de dret"
Tenint informes previs del conflicte, ens sembla lamentable que hagin de morir cinc persones per anunciar una suspensió temporal del projecte. Nosaltres els demanem la suspensió definitiva. Ells segueixen justificant que fan les coses bé, quan estan treballant amb una empresa vinculada a la corrupció i a la violència. És inadmissible, han de retirar-se. Són bancs amb moltes accions de l'estat, de manera que els governs d'Holanda i Finlàndia també estan sent assenyalats. Per això ens han rebut els seus ministeris d'exteriors, perquè ja hi estan vinculats d'alguna manera. Els governs haurien d'assumir les conseqüències de les polítiques dels seus bancs i d'haver fet inversions a un país on pràcticament no hi ha estat de dret.
Què hi diu el Parlament Europeu?
S'ha condemnat l'assassinat de la meva mare i es demana una comissió d'investigació independent. Però ens diuen que, ara per ara, no tenen la manera de controlar a empreses europees que inverteixen en projectes amb conflicte. Nosaltres fem una crida perquè se suspengui l'acord de lliure comerç amb Hondures: cal que es prenguin mesures que transcendeixin els comunicats.
Què esperen dels moviments socials i de les institucions catalanes que han visitat aquests dies?
Fem una crida a la solidaritat, a sostenir la pressió cap al president d'Hondures, que és qui té el poder de demanar una comissió independent per investigar el cas, i cap als bancs europeus involucrats en el projecte Aigua Zarca: l'empresa no ha aturat ni un sol dia la construcció de la represa, més aviat l'ha intensificat. El nostre objectiu és marcar un precedent de justícia a un país on abunda la impunitat, on l'estat actua a favor dels que no ha d'actuar. Però també volem marcar un precedent de justícia, de com no ha de fer les coses un banc que parla de desenvolupament sostenible i de rebuig a la violència. Si l'estat hagués actuat a temps, si els bancs no haguessin finançat un projecte que evidentment duia problemes, res d'això hagués passat. El més important és transcendir els límits d'un estat ineficient perquè la justícia arribi per altres vies. No cansar-se, mai rendir-se ni sotmetre's.
La Intersindical-CSC ha participat en diverses manifestacions -Barcelona, Girona, Mataró, Vilanova- traslladant enguany la convocatòria central a Igualada, en una manifestació unitària amb l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Súmate, Poble Lliure i el Casal La Teixidora.
El missatge central del sindicat català ha estat la importància cabdal de la participació de la classe treballadora en el procés constituent de la República Catalana. Des de la Intersindical-CSC s'ha emfatitzat que “els treballadors som la immensa majoria social d'aquest país” i, per tant, “el procés independentista català, que és radicalment democràtic, ha de comptar amb la participació dels treballadors i les treballadores”. Així mateix, des del sindicat independentista, s'ha reclamat que “es desenvolupin polítiques d’ocupació de llarg abast, especialment centrades en les persones aturades de llarga durada i les que encara no han pogut accedir a una feina i que els salaris esdevinguin una factor efectiu de distribució de la riquesa”. Finalment s'ha palesat que “la principal estructura d’estat d’un país són les persones que el conformem i, per això, volem viure en un marc legal democràtic, igualitari i just per a tothom” tot cridant a la sindicalització i la mobilització com a eines imprescindibles per a assegurar que la classe treballadora, les classes populars, esdevinguin l'eix sobre el qual pivoti “la República Catalana que estem construint”.
Les mobilitzacions convocades en motiu del Primer de maig a Barcelona. Per una banda, unes 200 persones han participat en la manifestació matinal convocada per la Coordinadora Obrera Sindical (COS), mentre que més de 1.500 han recorregut els carrers del centre de la ciutat durant la manifestació de la tarda, convocada per l’Esquerra Independentista.
Contra la persecució de la pobresa
El tret de sortida de la manifestació matinal l’ha fet Jose Llerena, integrant de la marea blava, que lluita contra la precarietat i les subcontractacions de Telefónica. Llerena ha reivindicat la mobilització com a eina d’empoderament de la classe treballadora, en un discurs pronunciat davant la seu del Mobile World Centre, al Portal de l’Àngel.
Tot seguit, la marxa s’ha dirigit cap a les Rambles. Allà, s’ha fet una crida al boicot de l’establiment que McDonalds té al centre comercial de la Maquinista, on la secció sindical de la COS fa dos anys que lluita contra la precarietat dels treballadors de la franquícia. Al final de les Rambles, al monument a Colom, s’han exhibit tres banderes -una feminista, una estelada i una comunista-, que han reflectit el caràcter independentista, feminista, socialista i antiimperialista de la convocatòria mobilitzadora d’avui.
Durant tot el recorregut s’han repetit consignes com “Els carrers seran sempre nostres”, “Anticapitalistes”, “Contra l’Europa del capital, guerra social” o “Visca la lluita de la classe obrera”
L’última parada de la marxa s’ha fet a la plaça Salvador Seguí. Allà ha tingut lloc l’acte polític, que ha començat amb la intervenció de Josep Garganté, militant de la COS i regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la CUP, molt centrat en la persecució de la pobresa que està duent a terme el govern municipal de Barcelona en Comú. “Quan es persegueix els manters, es persegueix la pobresa”, ha dit Garganté, que a més ha fet una crida a la mobilització de la classe treballadora. “No guanyarem si no sortim al carrer. Cal desobeir les lleis injustes perjudicials per la classe treballadora. Guanyarem malgrat les institucions”, ha afegit.
Després de Garganté, ha estat el torn per Gerard Horta, militant de la COS i membre de la secció sindical a la Universitat de Barcelona. “La meitat del professorat de la UB cobra entre 300 i 500 euros al mes”, ha afirmat Horta, que també ha fet referència a la “persecució de la pobresa” que s’està aplicant actualment a Barcelona. “No ens empassem la democràcia dels nous polítics de la vella política”, ha etzibat Horta.
Per últim, Idoia Maza, militant de l’Esquerra Independentista, ha intervingut per explicar la seva situació laboral en un supermercat de la ciutat, un clar exemple de la situació de precarietat que actualment viu la classe treballadora, i en especial les dones. Una situació potenciada per la visió condescendent de la burgesia envers aquest tipus de feina, i fins i tot de vegades potenciada des de la pròpia classe treballadora. “Cal lluitar cada dia contra l’elitització del treball”, ha conclòs Maza.
Un cop finalitzats els parlaments s’ha realitzat la tradicional ofrena floral a Salvador Seguí, líder sindical de la CNT, assassinat pels pistolers de la patronal el 1923. Un homenatge que ha donat pas a un dinar popular en què han participat un centenar de persones i que ha servit pe finalitzar la jornada matinal del Primer de Maig.
Assenyalant la Unió Europea
A la tarda, la manifestació de l’Esquerra Independentista ha sortit de plaça Universitat a les 6 de la tarda. Durant tot el recorregut s’han entonat càntics com “Violència és no arribar a final de mes”, “Independència, socialisme i feminisme” o “S’ha acabat la pau social”. Després de desplegar una pancarta al carrer Pelai on es podia llegir el lema “La unió fa la força”, la marxa ha recorregut els carrers del centre de la ciutat, vigilada en tot moment per un ampli dispositiu policial, fins arribar a la seu de la Comissió Europea a Barcelona, ubicada a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer Provença.
Allà s’han realitzat uns parlaments que han assenyalat la Unió Europea com a culpable de la precarietat de la classe treballadora, així com de la mort i el patiment dels milers de persones refugiades que arriben a Europa fugint de la guerra. “Ens hem d’enfrontar a les classes dominants i amenaçar el seu futur”, ” o “Parlar de classes populars és parlar de vides que valen menys que la bala que les mata” han estat algunes de les intervencions més destacades.
Un cop finalitzades les intervencions s’ha desconvocat una manifestació que ha servit com a demostració de força de l’Esquerra Independentista a Barcelona, en una jornada de Primer de Maig combativa.
Aquest primer de maig la CUP vol denunciar, una vegada més, l'ofensiva capitalista que ens imposa un règim econòmic patriarcal de base ultraliberal que pretén afonar la classe treballadora en la desprotecció més absoluta, a partir del desmantellament dels drets socials i laborals que havíem conegut fins ara, i privatitzant els serveis públics en favor de les grans corporacions internacionals en àmbits tant essencials i sensibles com l'educació i la sanitat entre d'altres.
Als Països Catalans, aquesta ofensiva contra els drets socials i laborals de la classe treballadora i la resta de classes populars afecta de forma especialment crua les dones, i les persones migrades: les dones perquè sobre elles recau la part més gran del treball reproductiu i de cures, més encara en èpoques de crisi i de desmantellament dels serveis públics, a banda de tenir sous més baixos pel mateix treball; les persones migrades, pel fet de patir en la seva pròpia carn les conseqüències de la divisió internacional del treball en el context d'un sistema econòmic i institucional classista, racista i inhumà, que genera refugiades econòmiques i de guerra a les quals pretén negar tots els drets estiguin on estiguin.
Per seguir facilitant aquests els processos d'acumulació capitalista de riquesa en unes poques mans i de desmantellament de drets i conquestes socials, els grans interessos privats pretenen emparar-se en el compliment de tractats internacionals entre la UE i els EEUU com els anomenats TTIP, TISA i CETA, els quals voldran obligar a governs submisos i corruptes a tals privatitzacions o a l'adequació de qualsevol tipus de normativa als interessos de les cadenes internacionals l'únic objectiu de les quals és augmentar la seva taxa de benefici privat per sobre de qualsevol altra consideració. Tot això es fa en la més absoluta opacitat i despotisme, sota la direcció dels grans lobbies multinacionals i amb la plena complicitat dels successius governs estatals i autonòmics, sovint comprats amb engrunes de corrupció promocionada i consentida que els facilita el terreny.
I avui primer de maig, nosaltres la CUP, cridem a la classe treballadora dels Països Catalans a lluitar pels seus drets i els seus interessos. Si bé no és cert que sigui imprescindible que la propietat dels mitjans de producció recaigui en mans privades, sí que és cert el fet que la propietat d'aquests mateixos mitjans de producció recaigui en mans privades assegura el continu espoli de la riquesa que genera el treball de les majories; que aquest espoli, anomenat plusvàlua, inexorablement va en la direcció de desposseir-nos dels nostres drets. Per aquest motiu nosaltres defensem que el treball de les majories reverteixi en el bé comú de la societat en comptes d'enriquir una minoria, corrupta, lesiva amb el territori, patriarcal i sense escrúpols.
Ara, en el marc que se’ns obre amb la perspectiva de l'obertura d'un procés constituent al nostre país, que només serà possible si trenquem amb els estats espanyol i francès, podem i hem de lluitar per a què el seu resultat sigui una constitució del poble al servei del poble, que que ens permeti recuperar la nostra plena sobirania i que permeti la constitució d'una república de les treballadores, on aquestes siguin dipositàries de la capacitat de decidir en tots els àmbits de les seves vides, incloent el seu lloc de treball. I amb aquest objectiu apel·lem a les treballadores d'arreu a participar i fer valer els seus drets i els seus interessos, com a classe treballadora, en el procés constituent de la nova república catalana.
Perquè trencar amb els estats espanyol i francès i construir una nova república és una oportunitat per canviar-ho tot, una oportunitat per construir un nou país, uns nous Països Catalans que, a diferència dels estats espanyol i francès, sigui una república al servei de les majories i no sotmès al dictat d'una minoria que s'enriqueix amb el treball aliè. És una oportunitat per a bastir un sistema de relacions econòmiques i socials justes que no estiguin basades en l'explotació; per definir un marc sociolaboral just i que respongui als interessos de la majoria treballadora del país; per poder redistribuir els treballs i les riqueses, tot reduint les jornades laborals; i perquè sigui possible posar la vida al centre i la conciliació laboral i familiar sigui una realitat.
Per això aquest 1 de maig, com cada dia, sortim als carrers. Perquè qualsevol política que no fem nosaltres, d'altres, la faran contra nosaltres. Per la república de les treballadores.
Irlanda commemora el centenari de l'Aixecament de Pasqua, una rebel·lió armada i complexa que explica la situació política i social actual a l'illa
Un carrer de Dublín després de l'Aixecament de Pasqua
El 1916 va marcar un abans i un després per a Irlanda. El 24 d’abril de fa just un segle, coincidint amb el dilluns de Pasqua, diverses organitzacions de tendència republicana i independentista van iniciar una insurrecció armada a Dublín, que s’ha considerat l’inici del procés d’emancipació irlandesa. L’Easter Rising, però, va ser fruit d’una llarga trajectòria històrica.
Una història de submissió
Irlanda, una illa amb població d’origen cèltic i religió catòlica, va patir una invasió per part de la monarquia anglesa a partir de l’edat mitjana. La conquesta es va accelerar a principis de segle XVII i es va consolidar definitivament al cap d’un centenar d’anys. Més enllà del control de les altes esferes de poder, l’ocupació també va significar la colonització de l’illa per part de persones de procedència britànica i de confessió protestant. La població colonitzadora, provinent d’Escòcia i Anglaterra, va obtenir el control del poder polític irlandès i es va fer amb la propietat de les terres de conreu, mitjà de subsistència principal a l’època.
Des d’aleshores, la comunitat catòlica i irlandesa va ser objecte de discriminació, marginació i represàlies constants. Sense drets polítics ni mitjans per alimentar-se o prosperar econòmicament, la població gaèlica va perdre la seva llengua a favor de l’anglès i va ser caldo de cultiu de l’emigració. En aquest context, la violència armada es va convertir en l’últim recurs vàlid per respondre contra els abusos de poder de l’imperi britànic.
Els United Irishmen, un referent de la rebel·lió armada
A finals de segle XVIII, els grups més progressistes de Belfast es van impregnar dels ideals de la revolució francesa. A la capital de la província de l’Ulster, l’advocat Wolfe Tone i el bibliotecari Thomas Russell, tots dos d’origen protestant, es van inspirar en les idees il·lustrades d’igualtat, llibertat i fraternitat per construir un projecte polític centrat en el trencament amb la monarquia anglesa i l’alliberament nacional d’Irlanda. El 1791, juntament amb altres companys, Russell i Tone van crear la Societat d’Irlandesos Units (Society of United Irishmen), que contemplava la creació d’un Estat republicà secular que eliminés les desigualtats presents entre la comunitat catòlica irlandesa i la població protestant d’origen britànic.
A trencar de segle, la violència armada es va convertir en l’últim recurs vàlid de la comunitat per respondre contra els abusos de poder de l'imperi britànic
El 1795, Wolfe Tone es va haver d’exiliar i ho va aprofitar per planejar una revolta contra el poder britànic des de l’exterior. Al cap d’uns anys, el 1798, la Societat d’Irlandesos Units va mobilitzar milers de persones i va desencadenar una rebel·lió armada que es va estendre per tota l’illa. Els enfrontaments amb les forces angleses van ser durs: el conflicte armat va causar milers de morts arreu d’Irlanda. Finalment, després de diversos mesos de guerra oberta, l’exèrcit britànic va derrotar els grups rebels i va aconseguir tallar d’arrel l’aixecament per la independència d’Irlanda.
Malgrat el fracàs de l’alçament, els United Irishmen van instaurar una tradició política pròpia i un model de resistència contra les autoritats britàniques que es reproduiria posteriorment. Malgrat la derrota, el seu intent de revolta armada va marcar un precedent: durant el segle XIX, vàries organitzacions de tendència republicana van seguir una estratègia similar. El 1803, hi va haver una nova temptativa de rebel·lió i, el 1848, un altre aixecament armat que també va ser aixafat.
El miratge de l’estatut d’autonomia
Tot i la pervivència del republicanisme secular, independentista i partidari de la lluita armada, el nacionalisme moderat va ser la línia política hegemònica a l’illa durant molt de temps. De filiació catòlica i favorable a trobar un encaix d’autogovern per Irlanda en el marc del Regne Unit, el nacionalisme constitucional irlandès va optar per la negociació i la participació a les institucions polítiques britàniques. Entre finals del segle XIX i principis del XX, la seva demanda principal a Londres va ser la concessió d’un model d’estatut d’autonomia –Home Rule– que permetés la creació d’un govern amb competències pròpies a Dublín.
Pals trencats on onejava la bandera republicana a l'oficina general de correus
Després d’anys de reivindicacions, finalment, la Cambra dels Comuns va aprovar l’estatut d’autonomia irlandès poc abans de 1914. Tot i això, l’esclat de la Primera Guerra Mundial i les fortes pressions dels grups unionistes protestants van fer que el govern britànic no arribés a posar mai en marxa laHome Rule. A partir de l'inici del conflicte bèl·lic, a més, Londres va necessitar efectius i tot tipus de recursos per destinar als esforços de guerra. En aquest punt, el Partit Parlamentari Irlandès, representant del nacionalisme moderat, va fer campanya entre la població d’Irlanda per animar-la a combatre al front amb les tropes del Regne Unit. Com a contraprestació, el govern britànic es va comprometre a cedir les competències necessàries perquè l’illa adoptés el seu propi estatut d’autonomia en un futur proper.
En un primer moment, milers de persones irlandeses van anar a lluitar a la guerra, però les penúries, el tractament discriminatori que van rebre per part de l’exèrcit britànic i la mort que va sembrar el conflicte van canviar ben aviat el posicionament de la població. En molt poc temps, les propostes del nacionalisme moderat van perdre validesa. A més, les irlandeses van percebre que les institucions britàniques els feien falses promeses per fer-les servir de carn de canó a Europa.
La preparació de la revolta
El 1916, diversos grups republicans van considerar que el context de descontent envers l’imperi britànic era el moment ideal per fer un cop d’efecte. Com que l’exèrcit del Regne Unit tenia el cap i la major part dels seus efectius destinats a la Gran Guerra, una part del republicanisme irlandès va decidir aprofitar l’ocasió per organitzar una rebel·lió armada.
Mentre a Belfast es va optar per no actuar a causa de la preeminència unionista, la insurrecció es va centralitzar a Dublín
Per preparar la revolta, hi va haver diverses organitzacions nacionalistes i republicanes que van convergir. Alguns dels cervells de l’aixecament eren membres de l’Irish Republican Brotherhood (IRB), un grup secret republicà que pretenia combatre l’ocupació britànica a través de la lluita armada des que es va fundar, a mitjan segle XIX. A l’aixecament, també hi van prendre part els Voluntaris Irlandesos, una organització paramilitar creada anys enrere per defensar l’estatut d’autonomia que va derivar cap a posicions independentistes. A l'últim, l’altre grup implicat en la rebel·lió va ser l’Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), una organització obrera i d’ideologia socialista que planejava iniciar una insurrecció armada contra l’ocupació britànica des de feia temps. Encapçalat per James Connolly, líder sindicalista de línia marxista, l’Irish Citizen Army va pretendre que les accions per la independència nacional d’Irlanda i les lluites per la revolució social a l’illa anessin agafades de la mà.
Els fets de Pasqua, un canvi de rumb per Irlanda
Finalment, la rebel·lió contra les autoritats britàniques es va engegar el 24 d’abril de 1916. Com que era dilluns de Pasqua, va coincidir amb un dia de celebració religiosa per la comunitat catòlica irlandesa que ha esdevingut simbòlic. L’objectiu dels sublevats era estendre la revolta a tota l’illa, però l’aixecament no es va produir arreu del territori. Mentre a Belfast es va optar per no actuar a causa de la preeminència unionista, la insurrecció es va centralitzar a Dublín, on es van mobilitzar més d’un miler de persones armades per ocupar posicions estratègiques i simbòliques de la ciutat. El comandament militar de la rebel·lió va instal·lar la seva seu central a l’oficina general de correus de Dublín. Des d’allà, el líder republicà Patrick Pearse va fer una declaració d’independència, va proclamar la República d’Irlanda i es va erigir com a president del nou govern provisional.
L’aixecament dels republicans, que van intentar organitzar-se com si fossin un exèrcit regular, va agafar completament per sorpresa l’imperi britànic. Les autoritats del Regne Unit havien destinat la majoria dels seus esforços a la Primera Guerra Mundial i el govern de Londres mantenia una presència militar molt reduïda a Irlanda. Això va fer que les tropes angleses no poguessin enviar prou efectius per respondre a la insurrecció fins al cap de dos dies. Tanmateix, un cop va arribar amb els batallons necessaris per actuar, l’armada britànica va atacar amb duresa i, quatre dies després, va acabar amb la rebel·lió.
El líder republicà Patrick Pearse va fer una declaració d’independència, va proclamar la República d’Irlanda i es va erigir com a president del nou govern provisional
Després d’esclafar la revolta, les autoritats del Regne Unit van activar fortes mesures de repressió, van empresonar la majoria de gent que s’havia sublevat i van executar catorze dels seus principals líders. Les dures actuacions de càstig, però, no van passar desapercebudes entre la població irlandesa: per a molta gent que no havia participat ni donat un suport explícit a l’aixecament, les execucions van ser un escàndol i van evidenciar que l’imperi britànic encara tractava Irlanda com si fos una colònia.
Barricada de les forces britàniques a Dublín
La independència d’Irlanda, un procés complex
A partir d’aleshores, el projecte d’emancipació irlandesa no va parar de guanyar adeptes. El 1918, el Sinn Féin, un partit polític republicà que va recollir l’herència de l’Aixecament de Pasqua, va guanyar les eleccions generals arreu de l’illa i es va encaminar altra vegada cap a l’independentisme. Per altra banda, durant la mateixa època, també sorgiria l’IRA (Irish Republican Army), un grup armat que iniciaria una guerra de guerrilles contra les autoritats britàniques per forçar-les a abandonar el país.
El 1919, el conflicte va desembocar en una guerra per la independència, que va acabar el 1921 amb la firma del Tractat angloirlandès. D'acord amb el pacte, el govern britànic va acceptar la creació d’un Estat propi per la major part de l’illa, però hi va haver sis comtats de la província de l’Ulster que van romandre sota sobirania del Regne Unit. Allà, es va crear el parlament autònom d’Irlanda del Nord, que restaria sota control absolut de la població unionista, que era majoritària al territori.
Amb tot, la fundació del nou Estat irlandès no va satisfer tothom. La pèrdua dels sis comtats de l’Ulster i el fet que una de les clàusules per la independència fos que Irlanda continués sent súbdita de la corona britànica va provocar la divisió del país en dos. Entre 1922 i 1923, les divergències van comportar l’esclat d’una guerra civil que va enfrontar una facció de l’IRA contrària als acords d’independència i el nou govern irlandès. Actualment, tot i que ha passat gairebé un segle, els greuges d’aquest passat convuls encara són latents.
El País Valencià ha estat l'escenari de nombrosos esdeveniments i actes d'homenatge a la memòria de Guillem Agulló, jove antifeixista assassinat l'any 1993 i símbol per als moviments contra el feixisme del país
L'assassí de Guillem va ser condemnat a catorze anys de presó dels quals només en compliria quatre
Guillem Agulló era un jove de 18 anys, militant de l'organització independentista Maulets i del col·lectiu antiracista SHARP, així com un activista del mític Kasal Popular situat al carrer de la Flora en València. El dia onze d'abril de 1993, Guillem i la seua colla d'amics passaven les vacances de pasqua a Montanejos (l'Alt Millars). Aquella mateixa nit, es trobaven a una plaça quan un grup de neonazis de València, "els de Marxalenes", es van dirigir directament cap a Guillem i la seua colla i van protagonitzar un enfrontament.
Guillem Agulló va acabar arraconat a un carreró, subjectat entre tres persones, i assassinat d'una ganivetada al cor a mans de Pedro Cuevas
Guillem va acabar arraconat a un carreró, subjectat entre tres persones, i assassinat a mans de Pedro Cuevas, qui d'una ganivetada al cor li va furtar la vida. Amb Guillem a terra, el grupuscle feixista va entonar el 'Cara al sol' i després va marxar entre crits de "Arriba España" i salutacions nazis, mentre els amics buscaven auxili per al seu company. La policia no va fer molt per trobar els culpables, sinó que foren els mateixos agressors qui es van personar a comissaria uns dies després. Al cap de dos anys, per fi se celebraria el juí que va condemnar Cuevas a catorze anys de presó dels quals només en compliria quatre.
Les polèmiques que envolten el cas situen a la justícia, als partits polítics, als cossos de seguretat de l'Estat, així com als mitjans de comunicació d'aquella època, com a còmplices que la ferida per l'assassinat de Guillem, per a les seus familiars i amistats, continue oberta i encara sense cicatritzar. Una ferida que, a poc a poc, s'ha anat convertint en un símbol per a la lluita antifeixista al País Valencià, tant per a eixa generació com per a totes les posteriors.
Guillem, com tantes altres víctimes en mans del feixisme a l'Estat espanyol, s'ha mantingut viu gràcies a la memòria i a la tasca dels moviments antifeixistes durant més de dues dècades, els únics que, en democràcia, han tingut el valor de fer front a un feixisme de carrer, violent i impune.
De la Plana a Burjassot, per la memòria de Guillem
Com és habitual, des de fa 23 anys, la data del seu assassinat recull nombrosos homenatges, xarrades, actes i emotives concentracions arreu del País Valencià, com també a altres pobles i ciutats dels Països Catalans. Enguany, la ciutat de València ha acollit unes jornades antifeixistes que s'han estés durant dues setmanes. El primer gran acte, organitzat per la Plataforma per la Memòria Històrica del País Valencià i coordinat per l'Associació Cultural Bassot, es va celebrar el passat dijous 7 d'abril, amb una concentració a la Facultat de Geografia i Història i una posterior xarrada multitudinària a Ca l'Estudiantat.
A la ciutat de la Plana, un paperot gegant amb una estelada, el rostre de Guillem i la consigna "Ni oblit, ni perdó" obria pas, dies abans, a la presentació del seu homenatge. L'onze d'abril, data del seu assassinat, les Brigades Antifeixistes de Castelló (BAF), Arran i SEPC van organitzar al centre social La Cosa Nostra una xarrada-homenatge que va comptar amb la presència de Miquel Ramos, periodista i activista antifeixista, i de Guillem Agulló pare. El centre social antifeixista va albergar una gran multitud de persones que es van apropar a retre homenatge a Guillem, en un ambient on es barrejava l'emotivitat i els sentiments a flor de pell.
Les Brigades Antifeixistes de Castelló (BAF), Arran i SEPC van organitzar al centre social La Cosa Nostra / Jordi Basevi
Ramos va contextualitzar amb detall els moviments feixistes que van existir a l'Estat espanyol de la democràcia i, en concret, al País Valencià. Amb una vivència pròxima als fets, l'època dels '90 i l'extrema dreta va marcar tota una generació de joves militants que, sobretot, aprendrien la lliçó de la injustícia i la impunitat que envoltava aquests grupuscles. En arribar a l'actualitat, Ramos va exposar les noves estratègies i discursos que està construint l'extrema dreta, per separar-se de la simbologia passada.
Guillem Agulló pare va destacar com es van amagar les proves que corroboraven que l'assassinat del seu fill va ser per motius polítics i no una picabaralla entre bandes
D'altra banda, Guillem Agulló pare va destacar com es van amagar les proves que corroboraven que l'assassinat del seu fill va ser per motius polítics i no una picabaralla entre bandes, com van defensar els partits polítics i mitjans de comunicació. Agulló pare, que de jove va militar en espais comunistes, va raonar sobre l'actitud de les institucions i la justícia: "Els molestava que els fills d'aquells als que van matar durant anys per la seua ideologia no hagueren oblidat el missatge dels seus avantpassats, i continuaren reivindicant les mateixes lluites", és "per això pel que ens van tractar tan malament", sentenciava.
Acabada la xarrada, l'homenatge es va traslladar, com tradicionalment ocorre, a la plaça de l'Ajuntament de Burjassot, transformada en l'escenari per lloar –un any més– la memòria de Guillem Agulló, amb centenars de persones concentrades. De camí a la plaça, algunes manifestants encara van haver de suportar algun crit de "Guillem, jódete". Envoltades d'un ambient que apel·lava als sentiments, la muixeranga sonant de fons i joves muixerangueres formant figures, una pancarta gegant deia "Guillem la teua lluita a les nostres mans" i, finalment, es va llegir el manifest.
Joves muixerangueres formant figures i una pancarta gegant en homenatge a Guillem a la plaça de l'Ajuntament de Burjassot / Miquel Ramos
La memòria de Guillem encara perviu en l'imaginari col·lectiu, perquè Guillem són moltes persones, són totes aquelles que el recorden i lluiten per les mateixes causes justes. Paradoxalment, la mort de Guillem a mans del feixisme l'ha fet immortal. Al cap i a la fi, els 23 anys sense reconéixer la memòria del jove per part de la Generalitat Valenciana semblen haver acabat. De fet, les últimes notícies apunten que el nou govern comença a encaminar-se cap a un reconeixement institucional que des de fa dècades es basteix als carrers.
Records a la memòria de Davide
El 1993 també va ser l'any d'un altre assassinat, aquesta vegada menys polèmic per les condicions en què va succeir, però anunciat. La víctima va ser David Ángel Ribalta Vàzquez, més conegut com a 'Davide', un jove gallec de 24 anys, amic proper d'Agulló i un dels més involucrats a denunciar el seu assassinat.
A la xerrada de Castelló, una persona del públic va fer un comentari sobre ell que obriria un debat entorn de la seua mort. Ramos va comentar que Davide era l'encarregat del Kasal Popular de València, un dels fundadors de l'Assemblea Antifeixista i un personatge molt conegut en diversos cercles alternatius de la ciutat. El pare de Guillem va recordar que el diari Las Provincias, dirigit per Maria Consuelo Reyna ─mà dreta de Zaplana─, a més de criminalitzar tots els col·lectius propers al seu fill, fer-lo culpable de la seua pròpia mort i despolititzar els agressors, també va assenyalar Davide i en va blasfemar.
Davide va ser fotografiat en una manifestació contra les agressions feixistes. L'endemà, Las Provincias el trauria en portada, on l'apuntava directament i el titllava d'agressor
Aquest jove acostumava a rebre amenaces de mort per part de grups neonazis com ara Acción Radical. Dies després a la mort del seu amic, va haver de suportar diverses pintades per València amb el missatge "Davide, tu serás el próximo". El pare de Guillem va comentar que durant l'abril d'aquell any Davide va ser fotografiat en una manifestació de protesta contra les agressions feixistes a València. L'endemà, Las Provincias el trauria en portada, on l'apuntava directament i el titllava d'agressor, amb dues imatges: una, encaputxat, i una d'altra, amb el rostre al descobert.
En desembre de 1993, Davide va ser assassinat a les portes del Kasal sota estranyes circumstàncies. Agulló pare, i moltes altres persones, continuen sense creure's que el motiu del seu assassinat no va ser per motius polítics, i que el seu assassí fóra un borratxo no identificat. Agulló va comentar que va parlar amb la mare del jove per estendre-li la mà i encoratjar-la a denunciar-ho públicament, "però ella no va voler fer més sang", va apuntar.
Finalment s'ha palesat que “la principal estructura d’estat d’un país són les persones que el conformem i, per això, volem viure en un marc legal democràtic, igualitari i just per a tothom” tot cridant a la sindicalització i la mobilització com a eines imprescindibles per a assegurar que la classe treballadora, les classes populars, esdevinguin l'eix sobre el qual pivoti “la República Catalana que estem construint”.
