Julià de Jòdar: “El panorama literari català està molt fotut”

per Joan Teran


Entrevista amb Julià de Jòdar, recentment guardonat Premi Sant Jordi de literatura per la seva última novel·la “El metall impur”. Publicada en versió resumida a L´Accent, aquí s´inclouen les respostes íntegres de l´escriptor, respostes que, com les seves novel·les, parlen entre altres coses de història, literatura, art, llengua, immigració o política.




Julià de Jòdar publicà la seva primera novel·la el 1997 irrompent amb força en el panorama literari català: amb L’àngel de la segona mort escrivia el primer capítol d’una trilogia que va seguir amb El trànsit de les fades (2001) i ha completat recentment amb El metall impur. Entre cada entrega va publicar un llibre de relats, Zapata als encants (1999) i una altra novel·la, L’home que va estimar Natàlia Vidal (2003), que vam ressenyar a L’Accent el maig de 2004. Una obra encara molt breu, però molt densa i que tracta qüestions de la nostra història recent encara massa poc tractades amb una àmplia gamma de recursos literaris, que qualsevol lector pot observar tant en la varietat dels registres que utilitza com en l’elaboració de les estructures narratives o la profunditat psicològica dels personatges per posar alguns exemples.

Julià de Jòdar no es limita a escriure llibres – i a realitzar altres activitats laborals de les quals en sabem ben poc – sinó que dóna suport a la campanya Diguem No i darrerament ha publicat diversos articles sobre la conjuntura política que ens toca viure. De tot això en vam parlar una mica amb ell.+


P. Publiques la teva primera novel·la tard, després de passar la cinquantena. Però és un inici molt ambiciós: comences amb el primer volum de la trilogia que fa poc has completat. Què t’hi impulsà?

R. Potser és que ja havia acumulat prou experiència de vida i de lector com per gosar posar-m’hi, a la cosa aquesta d’escriure. L’ambició està d’acord amb el mateix: si, a una certa edat, t’hi poses, o t’hi poses de valent o val més deixar-ho córrer. Tanmateix, encara que vaig publicar tard, els elements bàsics del que es va convertir en la trilogia "L’atzar i les ombres" arrenquen de quan tenia 40 anys. La famosa "crisi de l’home de 40 anys" devia ser aquesta, en el meu cas.



P. Des del començament has tingut un important reconeixement en forma de premis: des del Ciutat de Barcelona per la teva primera obra fins el Sant Jordi de literatura d'enguany, passant per molts d’altres. Es pot complementar el reconeixement institucional (per dir-ho d’alguna manera) amb la crítica a l’ordre establert o independentment del reconeixement la crítica és l’obligació de l’escriptor i de l’artista?

R. Els primers premis (Ciutat de Barcelona, Blai Bonet de l’AELC, Crítica) van ser a obra publicada, de manera que van ser els mateixos escriptors i crítics que van decidir atorgar-me els premis. Als altres premis (Prudenci Bertrana, Sant Jordi) hi vaig amb la novel·la ja escrita, no pas fent una "cosa de premi", com si diguéssim. Si, a més, te’l concedeixen, vol dir que encara hi ha jurats capaços de destriar. Sigui com vulgui, cada llibre té les seves exigències i jo no les canvio ni les torço pensant en premis de cap mena.



P. Recentment el professor de dret constitucional Hèctor López Bofill retratava els seus col·legues que s'emparen en la seva còmoda posició laboral per defensar l'estat de coses en comptes de criticar-ne la seva injustícia. Creus que això també passa en el gremi dels escriptors?

R. L’escriptor és, per naturalesa, una persona explotada en solitari per l’editor, i encara que hi hagi entitats més o menys gremials d’escriptors, el fet és que cadascú tira més aviat pel seu compte, amb l’ajuda interessada d’algun agent literari, si s’escau. En canvi, els cossos de l’estat, el funcionariat, o els treballadors en general, bé sigui per la seva pròpia funció, bé perquè disposen de sindicats com a força de pressió, funcionen com a col·lectius més o menys homogenis quant a defensa dels seus interessos particulars. L’escriptor pateix d’una sobrecàrrega simbòlica – allò de la llengua, la cultura, etc. – i d’un menysteniment material – només cal mirar-se els contractes que proposen les editorials –: si no ven molt, o és molt conegut, o fa unes quantes feines alhora, ja cal que es prepari a passar-les putes. Això, sí, sempre mirat com un ésser particular, no pas com algú que fa una feina socialment necessària i, en conseqüència, que hauria de ser retribuïda com cal, amb drets universals reconeguts i pactats cada any, com qualsevol fill (o filla) de veí. Però, és clar, si vas al mercat amb la teva gallineta o el teu enciam, pensant-te que podràs negociar tot sol al marge de conjuntures, monopolis, distribuïdors, xucladors i tota la pesca, vas ben servit. El paper social de l’escriptor és guarnir algun programa de televisió, fer declaracions per Sant Jordi, anar a festetes, i firmar manifestos solidaris amb la causa universal de la humanitat. Però quan es tracta de veure quina és la seva funció en això que anomenem "cultura", se’l tracta, per part d’autoritats, gestors culturals i demés morralla poderosa, com a un empestat, si no com a un ximplet o un torracollons.



P. Suposo que per la teva trajectòria professional, el món cultural català dels últims 50 anys també surt retratat en les teves obres. Com veus avui el panorama literari en català als Països Catalans? Quins perills i quines potencialitats veus?

R. Hi surt retratat, sobretot, a "Zapata als Encants" i "L’home que va estimar Natàlia Vidal", que no formen part de la trilogia. En aquests dos llibres, he tractat de reflectir el paper ambivalent de la cultura de la qual venim, la dels anys 60-70, que va començar –com totes les operacions generacionals – semblant que es menjaria el món, molt ideologitzada i molt anti-tot, i que va entrar al cap de poc – dintre de les possibilitats d’una cultura com la nostra – en crisi d’identitat – fi del franquisme, canvis socials molt accelerats, difusió de la cultura de masses i, per tant, desideologització del discurs – per acabar perdent la seva capacitat transgressora – que no oblidem que era pròpia de minories – a mesura que els seus representants van desaparèixer o es van integrar en el sistema político-mediàtico-cultural que a hores d’ara és el dominant: parlo dels calés, la mare de totes les guerres obertes o soterrades. El panorama literari català està molt fotut, perquè ens hem d’enganyar: quan més bones obres tenim, menys públic les llegeix i, sobretot, menys se les fa seves, menys se les incorpora per fer-ne ús crític i bastir una nova manera de transformar, amb d’altres materials, la realitat. Hem perdut capacitat de convicció i, per tant, d’influència. El seu perill és convertir-se en reducte de lletraferits desvagats, peripatètics rondinaires, llombrigolaires de la lletra impresa, i les distintes espècies de misantrops, malalts imaginaris, i hipòcrites que amaguen la seva incapacitat rere el despit cap a la gent.

P. Molts dels teus personatges critiquen la generació a la qual pertanys, la que va fer (o viure) la transició. Aquestes crítiques també són teves?

R. Home, seria pretensiós dir que allò que fas dir als teus personatges no reflecteix allò que penses tu mateix, ni que sigui amb tots els escarafalls dialèctics del món i totes les marrades per disfressar-ho. La cosa està en la gràcia i la lleugeresa per col·locar el discurs, en la diversificació dels personatges, en l’estil per amanir-ho, en la precisió de l’estructura...Però un escriptor és esclau de les seves idees i, per molt que hi posi antagonistes, reflexions d’altri, o materials de runa filosòfica per omplir paperassa, al final, sempre condemna allò que no suporta i enalteix allò en què creu. No hi ha escriptor sense una concepció del món i tota concepció del món dota de sentit una obra ben feta. En els llibres dolents mai no hi ha una concepció del món, llevat que considerem que el fet de fer-los barroers ja n’és una, de concepció.



P. Insistint amb aquest tema: fins a quin punt penses que és autocrítica aquesta generació? Creus que hi ha mala consciència?

R. La meva generació, d’autocrítica, no ho és gens ni mica. Ha patit les conseqüències del seu autodidactisme, imposat per les dificultats brutals per construir una cultura pròpia durant la dictadura i per la necessitat d’agafar prestades moltes visions del món massa teòriques, que no podien verificar-se enfront de la realitat. Els intel·lectuals eren perseguits i bescantats i anul·lats, i, per tant, no els era possible apropar-se a la realitat per ficar-s’hi de cap i sortir-ne canviats per la pròpia pràctica de la gent, que és, al final, la que canvia la realitat – la seva realitat, que no és sociològica, ni ideològica, ni folklòrica, sinó política. I si no pots fer política entre la gent, creieu-me que és com treure aigua d’un pou amb un cabàs. De manera, que ha tendit a recloure’s en la seva raó bo i esperant que la desaparició natural de generacions anteriors li permetés de fer-se amb llocs de comandament – més aviat, secundaris. És una gent sempre a la defensiva, rere l’aparença del matonisme intel·lectual que exhibeix com qui porta una creu de Sant Jordi pels serveis prestats a la pàtria --el seu ego és l’única pàtria que reconeix. De mala consciència, cap ni una. D’autosuficiència, tota. ¿Per què hauria de sentir-se desencisada, si creu que la Història li ha donat la raó, entronitzant els seus representants en universitats, partits, parlaments, diaris, etc.? Impotència, depèn des d’on t’ho miris: si jo tingués vint anys, pensaria que sí, que han estat una colla d’impotents. Però hi ha una gent de 40 anys que ha decidit que els de la meva generació no solament hauríem d’haver liquidat físicament al dictador, sinó haver canviat Europa, els Estats Units, la galàxia, i deixar l’avenir de la Humanitat totalment assegurat perquè ells se n’aprofitessin. I tampoc no és això, companys. Una mica de seny.



P. Un tema prou central en la trilogia que acabes de completar és la postguerra i els conflictes soterrats entre els vençuts. Creus que a nivell psicològic els catalans encara patim les conseqüències d’aquella derrota?

R. Allò que patim ara els catalans no són pas les conseqüències de la postguerra, sinó les dels trenta anys de coll des de la mort de Franco. Patim l’acomodament al pacte amb l’opressor. Patim aquella cosa tan catalana de "el meu mal no vol soroll". I cal fer-ne molt, de soroll, per treure’t del damunt una opressió secular.



P. Perquè és tan difícil de trobar en la literatura catalana una visió crítica feta des de posicions d’esquerres amb la repressió a la reraguarda republicana? No creus que aquesta mancança ha facilitat (encara més) l’hegemonia de la dreta en la interpretació que es fa d’aquells “excessos”?

R. El que no es troba en la literatura catalana és una tradició novel·lística sobre la guerra, en part degut a que la van escriure els vencedors en espanyol, en part degut a que la gent de l’exili estava massa ferida emocionalment per poder abordar-la – llevat de casos molt coneguts: Sales, Rodoreda –, però, sobretot, perquè a dintre del país no se’n podia parlar. Per tant, és tan secundari parlar de repressió a la rereguarda com de cinquena columna o d’especulació amb els queviures durant la guerra a Barcelona: vull dir, que, si ja no tens un gruix de material literari establert – una tradició –, els detalls no hi tenen lloc. Si no hi ha pintura, malament pots agafar una lupa per comprovar si el quadre era fidel als costums del seu temps.

P. Però aquests enfrontaments entre vençuts potser sí que van influir en la generació de la transició i a la d’ara també: la creença que l’estat és invencible, que cal evitar sempre l’enfrontament, que el millor és no ficar-se en política...

R. Més que d’enfrontaments, "L’àngel de la segona mort" parla de desconfiança i de ressentiment al si dels vençuts. No oblidem que els seus antecedents són, d’un costat, els "excessos" de la revolució, amb les execucions i represàlies contra la gent d’ordre i l’Església per part, sobretot, dels anarquistes – abusivament ficats en un sol sac: la "purrialla murciana revolucionària" –; d’un altre costat, la guerra civil dins la guerra civil durant maig de 1937 a Barcelona, que significa la liquidació del poder anarquista i poumista en benefici dels comunistes i la subordinació de la Generalitat a l’arbitri del poder central de la República. Tot plegat fa que, en acabada la guerra, les consciències de la causa de la derrota siguin tantes com elaboracions, més o menys refinades, a l’interior o des de l’exili: vull dir que la consciència de la derrota entre els anarquistes no va ser la mateixa que la dels comunistes, poumistes, o gent de la Lliga. Això va conduir a que – degut, també, a les condicions de la dictadura franquista i a la seva durada – la situació interna a Catalunya es caracteritzés per un aïllament entre les distintes classes socials, ja que no es podia fer cap mena d’elaboració col·lectiva de les causes de la derrota, ni difondre i intercanviar idees, ni fer política a la llum del dia, etc. Això explica, per exemple, l’enorme dificultat per crear meses unitàries entre les distintes forces polítiques que conspiraven clandestinament contra el franquisme.

A la vegada, la manera en què es va produir la lluita per la hegemonia al si de les classes treballadores i populars durant la guerra va produir el ressentiment i la desconfiança de què parlava al començament. Però no sé pas si tot això va influir d’una manera directa en les actituds de generacions posteriors, que, d’altra banda, tampoc tenien una idea gaire clara del que vinc explicant, ja que el silenci imposat per la dictadura i el silenci autoimposat per les pròpies classes populars no donava peu a crear una consciència entre la gent que pujava que no fos la d’una oposició al franquisme per la seva pròpia naturalesa repressiva.

En relació amb l’Estat, la qüestió és encara més complexa, perquè el franquisme amagava la dominació de classe sota la carcassa totalitària, cosa que facilitava la ingènua creença que, un cop acabada la dictadura i restablerta la democràcia, tot seria bufar i fer ampolles per fer una societat distinta. Distinta, certament, n’ha estat, però la dominació de classe no em sembla que hagi desaparegut, sinó que l’Estat espanyol ha jugat un paper clau en la reelaboració d’aquesta dominació en les circumstàncies de la crisi industrial i financera dels anys setanta- vuitanta, i fins avui mateix, amb la "globalització" que se’ns imposa com una "necessitat" per no quedar endarrerits. I el mateix es pot dir de la qüestió nacional, en què mercès als aparells legislatius, judicials i repressius l’Estat espanyol ha maniobrat per diluir les tensions que podien posar en dubte la seva hegemonia sobre les nacions i pobles sotmesos. En el nostre cas, la manca d’una teoria – i, doncs, de la consegüent pràctica política – sobre l’elaboració d’una consciència nacional contemporània al si de les classes populars, constituïdes per l’aiguabarreig de les migracions dels anys cinquanta-seixanta, ha deixat la jugada en mans de l’idealisme pujolista i del pragmatisme sociata, que es reparteixen per un igual el paternalisme i el populisme que han impedit avançar en la formació d’una consciència social i nacional alliberadores.

P. Un altre tema recorrent en la teva obra són les onades migratòries dels anys vint i dels seixanta i el pas traumàtic d’un món quasi rural a un medi totalment urbà. Un escenari que recorda al que Francesc Candel havia retratat a Els altres catalans. Quina actualitat hi ha en tot això?

R. Les onades dels anys vint van donar fills totalment integrats a la vida catalana, llengua inclosa. El meu pare era de Vélez-Rubio, Almeria, i es va catalanitzar al ram de l’aigua perquè els oficials i encarregats eren catalans que parlaven català als aprenents. Igual que les oficiales del tèxtil parlaven en català a les nenes murcianes que entraven a treballar a les filatures. Entre les onades dels anys cinquanta-seixanta, hi ha de tot: encara trobes gent que porta aquí quaranta anys i no et dóna ni el "bon dia", però que se senten catalans i no ho posis en dubte. En aquest sentit, les condicions del franquisme, la sensació imposada des de dalt que el català era cosa de "separatistes" i "subversius", la manca d’escola pública catalana, l’auto-odi de molts fills de casa bona avergonyits de la derrota, l’oportunisme obrerista de molts intel·lectuals que renegaven del català com si fos la "llengua de la burgesia", etc., tot això ha contribuït a que els enquestadors, les maquinàries dels partits, i els periodistes fessin del tema una mena de "no ho remenem gaire, que així és la rosa" per estalviar-se contradiccions i anar-hi anant. Però, llevat de taxistes irredempts, de fatxes estil Vidal-Quadras, i de desnortats tipus Ciudadanos de Cataluña, la base del país no ha patit destrosses irreversibles. I si algú demana què vol dir la base del país, que ho preguntin als castellans respecte de Castella o als andalusos respecte d’Andalusia: vol dir l’amor a la terra, la consciència de poble, i la confiança en la continuïtat. Coses que ja ha dit, d’altra banda, molta gent, des de Candel fins a Pujol.



P. Amb la publicació de El metall impur tanques la trilogia amb què vas començar la teva obra. Ha estat un període fecund en què, a més, has publicat un llibre de relats i una altra novel•la. Es pot dir que has tancat un cicle personal? Quins són els teus projectes ara?

R. No tenia pas cap projecte, diríem, de cicle personal. La trilogia és una manera de passar comptes amb la fase de la teva vida en què et jugues el ser o no ser segons per on tiris. Els altres dos ja he dit que són una reflex de la meva generació els anys joves però no tant i el final de la seva carrera vital --el desencís, però això és un trauma meu, no pas generacional. Terenci Moix no va ser una persona desencisada, ni Joan Manuel Serrat tampoc no ho és. Però caldria preguntar a Raimon si no n’està, de desencisat. Jo, sí, que n’estic, i no puc estar-me de dir-ho quan veig l’actualitat i miro enrere.

Com a projectes, continuar escrivint, potser teatre, potser relat curt, abans de decidir-me a llançar-me un altre cop a la piscina sense aigua i posar-me en els quaranta anys de vida de Gabriel Caballero, l’antiheroi de la trilogia, quan puja a ciutat, a la Gran Encisera, la Barcelona dels nostres pecats.


P. Per últim: recentment has aparegut públicament donant suport a la campanya “Diguem no” en relació a l’Estatut principatí. Perquè cal dir no?

R. ¿I a tu què et sembla? Si no hi ha nació, ni autodeterminació, ni Països Catalans, ¿per a què volem estatuts? Un estatut espanyol és una carta atorgada, que es deia abans que hi haguessin constitucions més o menys democràtiques: l’estat espanyol et concedeix la "reial gràcia" d’estatutitzar-te, una forma d’administració regional dels seus afers econòmico-polítics, com si nosaltres fóssim els seus masovers a casa nostra. Cal fer avançar la història en el sentit que ens està empenyent. Fora submissió i visca la terra.


Un resum d’aquesta entrevista va aparèixer al número 83 de L’Accent, periòdic quinzenal dels Països Catalans