Pinochet, molt pitjor que un simple dictador: el primer governant que va posar en pràctica el neoliberalisme

per Juan Torres López



Pinochet sol ésser presentat com un dictador més dels molts que han sembrat de mort i desgràcies la història llatinoamericana, però no convé equivocar-se.



El militar xilè, traïdor al seu govern legítim, sanguinari des de jove i mentider sempre, va ser, sobretot, l'instrument necessari per a engegar i experimentar el projecte neoliberal que els grans centres del poder econòmic mundial dissenyaven per a recobrar les posicions que els havia fet perdre la gran crisi dels anys seixanta i setanta.



L'esgotament del model econòmic i la força que la plena ocupació havia donat a les classes treballadores dels països occidentals minava les taxes de benefici, mentre la presència referencial de l'antiga Unió Soviètica mostrava al món sencer que, per molt imperfecta que aparegués, hi havia una alternativa efectiva al capitalisme.



A principis dels anys setanta la situació es va fer especialment problemàtica i de dels Estats Units es va començar a ordir una estratègia que es basaria en quatre grans processos: una amplíssima reconversió tecnològica (que van liderar les grans empreses multinacionals), un substancial canvi de coordenades en la política econòmica (que va planificar l'equip liberal del President Nixon), una autèntica catarsi social mitjançant la generació planificada d’atur (l’altra cara de la qual seria la caiguda brutal dels salaris) i l'endeutament generalitzat (contrapart de la qual seria una altíssima retribució dels capitals gràcies als tipus d'interès molt més elevats) i una ofensiva ideològica i política (la “revolució conservadora”) que abanderarien Ronald Reagan, Margaret Tatcher i el Papa Joan Pau II.



Però aquest pla, les estratègies i continguts del qual van anar solidificant al llarg de la dècada dels setanta, era intrínsecament conflictiu. Entre d’altres coses, suposava desactivar la resistència sindical, silenciar les reivindicacions obreres, engegar noves formes de regulació econòmica a través de les privatitzacions i de la liberalització de la indústria i els serveis, obtenir recursos per a finançar i donar suport a la despesa que suposaria per a les empreses la reconversió tecnològica fet per al que calia desmantellar l'Estat i la despesa pública i social, canviar el discurs del benestar pel de l'individualisme, desarticular les institucions de diàleg i coordinació internacional...



Era, en conseqüència, un projecte complex i difícil, arriscat i de gairebé impossible implantació simultània a tot el planeta. Per a engegar-lo amb èxit convenia actuar preventivament en tres fronts fonamentals.



En primer lloc, bloquejant o fins i tot eliminant el paper referencial de la Unió Soviètica, fet que va dur a dissenyar plans de desestabilització als països socialistes més sensibles a l'atracció occidental, com Polònia i, alhora, donar un gran impuls a la carrera armamentista que liquidés les possibilitats de desenvolupament de la ja de per si malalta economia soviètica.



En segon lloc, avortant qualsevol altre experiment de canvi social, per molt tímid o reformista que fos, com el qual s'estava duent a terme a Xile sota el mandat del President Salvador Allende.



Finalment, es feia necessari experimentar, en la mesura del possible, les mesures més radicals de l'estratègia liberalitzadora. Unes mesures que en aquell temps només defensava una minsa minoria dels economistes teòrics i pràctics amb més renom i sobre els resultats socials i econòmics dels les quals planaven encara molts dubtes. Aquest era el cas, per exemple, de la privatització dels sistemes de pensions públiques o de la reducció radical de la despesa pública, passos imprescindibles per a què el capital privat passés a disposar de fons i rendibilitat suficients en la conjuntura que es preveia.



Al llarg de la dècada dels setanta es van anar ordint tots aquests processos que culminarien amb l'arribada de Tatcher i Reagan al poder i amb l'elecció del cardenal polonès Karol Woijtyla com a màxim dirigent de l'Església catòlica.



La coordinació entre ells, les reunions mantingudes en institucions i fòrums diversos, la similitud dels discursos que es van anar forjant gràcies a les seves intervencions públiques i la coincidència de les orientacions estratègiques que projectaven aquests tres dirigents mundials són ben conegudes i han estat àmpliament documentades.



Però com acabo d'assenyalar, l'èxit final d'aquest procés no hagués estat possible sense les experiències prèvies, sense els assajos i sense l'exercici de desmobilització que es va dur a terme, principalment, al Xile feixista de Pinochet.



És precisament per això que l'autèntic paper històric de Pinochet no pot ser entès només en la seva lectura nacional o com a mera expressió del militarisme cesarista que va inspirar tantes dictadures llatinoamericanes i ,fins i tot, ni tant sols només en termes de representar, com en tantes d’altres, els sectors més privilegiats i reaccionaris del seu país enfront de l'experiència progressista de la Unitat Popular.



El dictador xilè va mostrar ben aviat que no actuava només com el típic “matón cuartelero” sinó que el seu règim responia, sobretot, a una doctrina i a un projecte econòmics nous.



Així, Pinochet va ser el primer governant d’engegar processos de liberalització i privatització i no és casualitat que contés des del principi amb la simpatia i el suport dels liberals més declarats del seu temps, com Hayeck o el recentment mort Milton Friedman.



Hayeck va ser entrevistat en 1981 pel diari xilè El Mercuri i les seves declaracions deixaven veure clarament la naturalesa experimental de la dictadura xilena i el beneplàcit que tenia dels intel·lectuals que estaven donant suport ideològic al projecte d'implantació del neoliberalisme: "La meva preferència personal –va dir el Premi Nobel- s'inclina cap a una dictadura liberal i no cap a un Govern democràtic on tot liberalisme sigui absent".



Per la seva banda, Milton Friedman havia visitat Xile molt abans on va ser rebut amb “càlida hospitalitat” segons les seves pròpies paraules. El propi Pinochet li va demanar consell i Friedman li va enviar una llarga i afectuosa carta de suport en la qual, a més de fer-li recomanacions, li reconeixia el seu paper capdavanter en el neoliberalisme: “Sóc conscient que el seu govern ja ha donat passos importants i en planeja d’altres amb vista a reduir les barreres per al comerç internacional i a liberalitzar-lo, i que, com resultat d'això, l'avantatge competitiu real de Xile es reflecteix millor en aquest avui que en les dècades passades (…)”. En altre moment, Friedman va qualificar el cop d'estat com “no més que un sot en la ruta”, “un període de transició” per a assolir un creixement econòmic sostingut.



La pretensió neoliberal de la dictadura ha estat reconeguda àmpliament. Així ho fa, per exemple, Jesús Piñera, que va ser primer Ministre de Mineria (retornant aquest sector estratègic a la propietat privada) i després ministre del Treball i Previsió Social i, com a tal, artífex de la privatització del sistema xilè de pensions, una privatització exemplar per als liberals i desastrosa per als treballadors, cosa sabuda fins a tal punt que el propi Pinochet no va aplicar-la als militars i policies. En el seu article Milton Friedman i les seves recomanacions a Xile ho diu clarament: “Les idees de Milton Friedman van ser claus en la Refundació de Xile”.



Un altre economista liberal de Chicago i una de les personalitats econòmiques més importants de l'administració nord-americana dels últims decennis, George Shultz (significativament anomenat “l'home del model xilè de feixisme”), també va reconèixer que darrere del cop de Pinochet hi havia tota una primícia de l'experiment neoliberal. En una entrevista amb la televisió PBS el 2 d'octubre del 2000, va parlar de la situació de Xile: “Les Forces Armades van prendre el poder, i no hi ha dubte que van fer coses innecessàriament brutals en el procés; però, no obstant això, el van prendre. . . Hi va haver una gent a Xile que van ésser coneguts com els ‘Chicago Boys’; van estudiar economia en la Universitat de Chicago. . . Així, de forma gradual va evolucionar a Xile una economia a l'estil de l'Escola de Chicago. I va funcionar”.



El caràcter precursor del que va fer Pinochet a Xile, no limitant-se a establir una dictadura a l’estil “tradicional” en un país de la perifèria sinó experimentant el mode de civilització que es volia imposar més tard a tot el món, va ser el que va fer que, tot i tenir les seves mans ensangonades i ser un lladre i un assassí, gaudís del recolzament i l'amistat dels principals governants de la seva època, Tatcher, Reagan i, per descomptat, de la jerarquia catòlica que, amb lloables excepcions com les del cardenal Silva Henríquez, va beneïr una i mil vegades la dictadura xilena.



El suport de Joan Pau II i del Vaticà a Pinochet va ser evident. Durant la visita del Papa a Xile (i a diferència del que el polonès solia fer quan s'enfrontava a teòlegs de l'alliberament, dirigents de l'esquerra i polítics progressistes en general, les mans dels quals mai van estar plenes de la sang que corria per les de Pinochet) no va sortir de la seva boca ni una sola paraula de condemna de la dictadura ni dels continus atemptats contra els drets humans que, de manera ben evident, es cometien a Xile. Essent plenament evidents els crims de la dictadura, només queda pensar que, amb el seu silenci, Joan Pau II els justificava o legitimava.



El teòleg catòlic Juan José Tamayo diu en el seu article “Los hombre de Pinochet en el Vaticano” que "l'estratègia seguida pel vaticà en el cas de Pinochet em sembla ètica i evangèlicament injustificable", i molt gràficament expressa el que succeia: "una dictadura dóna suport i legitima una altra dictadura".



No es tracta de fer judicis d'intencions, ni és necessari interpretar la naturalesa del silenci papal davant els crims de la dictadura xilena però sí que cal afirmar amb tota rotunditat que Joan Pau II va ser còmplice de Pinochet en la mesura en que ambdós estaven compromesos amb un projecte polític evident i en que ambdós van ser operadors singulars de l'arrencada del neoliberalisme, l’un com a experimentador a Xile i l’altre a tot el món.



En definitiva, la història política d'Augusto Pinochet no és la d'un dictador més de la perifèria, sinó la d'un precursor del neoliberalisme. I, per aquesta raó, legitimat, aplaudit i protegit pels mateixos que més tard el van engegar en d’altres llocs.



Convé saber-ho i subratllar-ho perquè és imprescindible saber que l'origen del neoliberalisme està ple de sang innocent, que aquest és intrínsecament contrari a la llibertat i a la dignitat humanes i desastrós en els seus resultats econòmics i socials, com ho va ser a Xile, on l'economia i els beneficis van créixer però generant la major desigualtat de la seva història, amb la pobresa més elevada i amb una enorme frustració social i personal.



No és casualitat, precisament per això, que la història personal del propi dictador sigui com la del neoliberalisme: mentidera i corrupta. No és casualitat que el primer governant neoliberal fos un dictador, un traïdor a la seva pàtria i un lladre de béns públics. Com no és casualitat que aquells que parlen tant de drets humans l’aplaudissin i protegissin, mostrant d'aquesta manera la cínica manera que té el neoliberalisme d'entendre la justícia i el dret.



És una desgràcia dir-ho però és un fet que no podem oblidar: desapareix Pinochet però queda gran part de la seva obra. Per això el respecten tant i per això el van protegir en vida.



Però sigui com sigui, al final de la seva vida ja tot era evident. Vam saber des del principi que va ser un traïdor i un assassí; més tard es va descobrir que, a més, va ser un lladre. Ara sabran qui va ser fins i tot els mateixos diables. Mai millor dit, perquè serà a l'infern on vagi si existeix realment la justícia eterna.