Pensar globalment, actuar a l'empresa

«El món està dividit en dues classes enemigues: la classe dels que posseeixen i la dels que no res tenen (...), a l’extrem a què hem arribat, el problema social no es resol amb pal·liatius, suavitats, ni draps calents. No ho resoldrem amb les pensions obreres, assegurances socials, augments de salaris, disminució de la jornada de treball, etcètera. Tot això està molt bé, però no resol el punt fonamental (...). I el punt fonamental és un traspàs del poder».Francesc LayretParlar del sindicalisme del segle XXI ens porta a parlar dels sindicats com a eines útils per a la defensa dels drets dels treballadors i treballadores, com a eines de lluita social per a l’emancipació.

Aquesta és la nostra principal missió com a organització sindical.Un element clau que cal tenir en compte és l’anomenada crisi contemporània dels sindicats.Avui en dia, la classe treballadora del primer món s’ha tornat més heterogènia i més complexa. L’expressió més evident d’aquest fet és la baixa taxa d’afiliació sindical, malgrat algunes excepcions.Un altre dels elements decisius en el desenvolupament i expansió de la crisi sindical és la creixent separació entre els treballadors «estables», d’un costat, i els que se situen en el treball precari, de l’altre.

Amb l’augment d’aquest abisme social a l’interior de la mateixa classe treballadora, es redueix fortament el poder sindical, històricament vinculat als treballadors «estables» i fins ara incapaç d’aglutinar els treballadors parcials, temporals, precaris i de l’economia informal.La fragmentació, heterogeneïtat i complexitat de la classe que viu del treball qüestiona d’arrel el sindicalisme tradicional i dificulta, també, l’organització sindical d’altres segments que integren la classe treballadora: els assalariats i assalariades de la indústria encara s’afilien als sindicats amb més freqüència que els del comerç o els del sector de l’hostaleria o els serveis financers privats.Una altra tendència d’aquestes transformacions en l’àmbit sindical és l’increment de la tendència neocorporativa, que prova de preservar els interessos dels treballadors estables, vinculats a sindicats, en perjudici dels dels segments compresos pel treball precari, terciaritzat i parcial.

Es tracta d’un corporativisme d’associació, lligat quasi exclusivament a l’univers categorial, cada cop més excloent i parcialitzat, que s’agreuja davant el procés de fragmentació de la classe treballadora, enlloc de cercar noves formes d’organització sindical que articulin els diferents i amplis sectors que avui conformen la classe treballadora.Trets d’una crisiCrisi sindical que s’enfronta a un context que en síntesi té les següents tendències:

1.- Una creixent individualització de les relacions de treball que desplaça l’eix de les relacions laborals entre el capital i el treball: des l’esfera estatal cap a les diferents branques de l’activitat econòmica; d’aquestes darreres, cap a un univers micro o de lloc de treball en l’empresa; i dins de l’empresa, envers una relació cada cop més individualitzada. Aquesta tendència constitueix un element nefast de sindicalisme d’empresa, de sindicat-casa, que va tenir els seus orígens a Toyota i que es va expandir després a tot arreu del món.

2.- Una forta tendència a desregular i flexibilitzar al límit el mercat de treball, que afecta durament conquestes històriques d’un moviment sindical que ha estat, fins avui, incapaç d’evitar aquesta tendència.

3.- L’esgotament dels models sindicals vigents als països avançats que optaren en la darrera dècada, en gran mesura, per un sindicalisme de participació i que ara ocasionen perjudicis d’una brutal envergadura, dels quals el més evident és la desocupació estructural que amenaça de desintegrar els mateixos sindicats. O que (re)obliga el moviment sindical, a escala global, a lluitar novament sota formes més agosarades i radicals per conservar alguns drets socials i reduir la jornada de treball com a camí possible i no immediat, per resoldre la qüestió de la desocupació estructural.Quan ens referim a l’esgotament dels models sindicals vigents als països del primer món, pensem en les seves variants més conegudes:

a) El model anglosaxó (acompanyat amb semblances del model nord-americà), que es caracteritza per una acció governamental d’inspiració neoliberal i ultraconservadora i una patronal hostil, que proposa l’afebliment i l’eliminació dels sindicats. Els drets són permanentment reduïts i la negociació és cada cop mes fragmentada.

b) El model alemany o renà, considerat dual perquè està basat a la vegada en convenis col·lectius de treball d’acord a les diferents branques professionals i en la conquesta de drets, limitats però reals, en la gestió de les empreses. Aquest model comporta la presència a tres bandes –estat, patronal i sindicats– que, malgrat les diferències i enfrontaments, està d’acord a mantenir les regles de joc establertes.

c) El model japonès, basat en un sindicalisme d’empresa, participacionista que s’adhereix a una cultura i a un projecte d’empresa i que, a canvi, obté certes garanties d’estabilitat quant a ocupació i salaris, així com la consulta dels problemes relacionats amb l’organització del treball.En plantejar la qüestió amb aquesta generalització es pot percebre prou bé com els models anglosaxó i japonès són les opcions preferents per part del capital, mentre que el model renà és el menys desfavorable per als treballadors i treballadores.Tenim elements per pensar que la crisi de l’estat del benestar i la pèrdua de conquestes socials ha portat a un impasse en aquest model sindical.La via participacionista que vincula i subordina l’acció sindical als condicionants imposats per les classes dominants –a mesura que només s’atenen les reivindicacions més immediates i dins d’un univers pactat amb el capital– obté resultats més aviat dèbils i negatius quan es pensa en el conjunt de la classe que viu del treball.És per aquesta raó que comencen a guanyar més significança els moviments sindicals alternatius que qüestionen l’acció eminentment defensiva practicada pel sindicalisme tradicional. Aquests grups qüestionen fortament els acords duts a terme per les centrals tradicionals.

4.- Una creixent tendència a la burocratització i institucionalització de les organitzacions sindicals, que opten per una via d’actuació cada cop més integrada, guanyant així legitimitat i estatus de moderats. És constitueixen i consoliden com a organismes defensius, i, per tant, sense capacitat per anar més enllà. En general, els sindicats estatals majoritaris –i també les organitzacions sindicals internacionals com ara la CES, la CIOSL o la CMT– defensen un model sindical orientat a la concertació, amb variants i matisos, que comporta una adaptació crítica o parcial a les polítiques neoliberals i a les demandes empresarials.

És així com busquen corregir els seus «excessos» a favor d’una globalització amb «dimensió social».Els reptes del segle XXIEn l’origen de la crisi sindical hi ha la crisi de l’ocupació, amb l’augment de l’atur i la precarietat, ambdós amb clars efectes «disciplinants». Hi hem d’afegir els processos de reorganització productiva i l’impacte de les reestructuracions empresarials en els tradicionals bastions sindicals, i el creixement de l’ocupació en sectors com ara el dels treballs poc qualificats dels serveis o el sector informal en les economies del sud, difícils d’organitzar.

Els processos de fragmentació de la classe treballadora i la diversificació de la seva composició dificulten l’articulació col·lectiva dels interessos dels treballadors i l’establiment de sentiments de solidaritat i d’identificació col·lectiva. En aquest context, un ampli ventall de col·lectius de treballadors es troben allunyats dels sindicats o infrarepresentats per ells, amb dificultats per a l’acció col·lectiva.

Aquesta situació obre un seguit de qüestions:

–Serem les organitzacions sindicals capaces de trencar amb la barrera social que separa els treballadors i treballadores «estables» –més integrats en el procés productiu i en retrocés numèric– dels treballadors a temps parcial, «terciaritzats», precaris i d’economia informal, etc. que estan en expansió en l’actual procés productiu?

–Serem capaços d’organitzar sindicalment els desorganitzats i d’incrementar, per tant, la sindicació al primer món?–Serem capaços de trencar el nou corporativisme que defensa exclusivament unes categories professionals i abandona els continguts de classe?

–Serem capaços de rebutjar emfàticament les expressions dels sectors més endarrerits, que a vegades s’apropen a moviments i actituds xenòfobes i racistes?

–Serem capaços de teixir relacions i accions solidàries i de classe, capaces d’aglutinar aquests contingents de treballadors i treballadores exclosos de tota representació?

–Serem capaços de fer canviar la tendència, desenvolupada pel Toyo-tisme i avui estesa mundialment, que consisteix a reduir el sindicat a l’àmbit de l’empresa?

–Serem capaços d’estructurar un sindicalisme horitzontalitzat, millor preparat per incorporar el conjunt de la classe que viu del treball?

–Serem capaços de trencar una tendència creixent cap a una excessiva institucionalització i burocratització que marca fortament el sindicalisme i que es distancia de les seves bases socials?

–Serem capaços els sindicats, tot respectant les diverses especificitats, d’avançar més enllà d’un acció marcadament defensiva, en la recerca d’un projecte més ambiciós, dirigit cap a l’emancipació dels treballadors i les treballadores?

–Serem capaços de recuperar accions que s’orientin cap al control social de la producció, enlloc de perdre’ns exclusivament en accions immediates que no qüestionen ni tan sols mínimament el sistema de producció i l’ordre del capital?

Aquest és el repte del sindicalisme del segle XXI, si volem ser considerats eines útils i necessàries per a l’emancipació dels treballadors i treballadores.