Misteri, perquè la riquesa genera pobresa al món

per Michael Parenti



Hi ha un «misteri» que cal explicar: Com és possible que, si les corporacions han fet inversions, i l’ajuda estrangera i els préstecs internacionals als països pobres s’han incrementat de manera extraordinària per tot el món, en la darrera meitat de segle també ho hagi fet la pobresa? El nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa creix en un percentatge més alt que la població mundial. Quina conclusió en podem treure?



En la darrera meitat de segle, les indústries i els bancs dels Estats Units (i d’altres corporacions occidentals) han invertit grans quantitats de diners a les regions pobres d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, conegudes com el tercer món. Les transnacionals estan unides pels rics recursos naturals, els alts guanys que provenen de salaris baixos i l’absència gairebé total d’imposts, regulacions mediambientals i despeses per a la seguretat en el treball.



El govern dels Estats Units ha subvencionat aquesta fugida de capital atorgant exempcions en els impostos sobre les seves inversions a l’estranger a les corporacions, i fins i tot pagant algunes de les seves despeses de reubicació.



Les transnacionals han fet fora del tercer món els negocis locals i n’han controlat els mercats. El càrtel nord-americà del comerç agrari, subsidiat de manera extraordinària pels contribuents, envia els seus productes excedents a altres països a baix preu i enfonsa els agricultors locals. Com Christopher Cook descriu a Dieta per a un planeta mort, expropien les millors terres en aquests països per a collites per diners (cash-crop) per a l’exportació, normalment de monocultius que requereixen gran quantitat de pesticides. Això deixant cada vegada menys acres per al cultiu dels centenars de varietats de collites orgàniques que alimenten la població local.



Desplaçant la població local de les seves terres i robant-los l’autosuficiència, les corporacions creen uns mercats laborals superpoblats de gent desesperada que és forçada a viure en barris de barraques i a treballar per un salari miserable (quan poden aconseguir feina), sovint violant les pròpies lleis del país sobre salaris mínims.



A Haití, per exemple, corporacions gegants com ara Disney, Wal-Mart i J. C. Penny paguen als seus treballadors 11 centaus per hora. Els Estats Units és un dels pocs estats que s’ha negat a signar una convenció internacional per a l’abolició del treball infantil i forçat. Aquesta postura es deriva de les pràctiques de les grans corporacions nord-americanes respecte del treball infantil de llarg a llarg del Tercer Món, i fins i tot en el si dels propis Estats Units, on nens de només 12 anys sofreixen una alta proporció d’accidents i defuncions mentre perceben un salari molt sovint inferior al mínim.



Els estalvis que els grans negocis obtenen d’una mà d’obra barata a l’estranger no es tradueixen en preus més baixos per als consumidors d’altres llocs. Les corporacions no contracten mà d’obra a regions llunyanes perquè els consumidors als Estats Units puguin estalviar diners. Els contracten per incrementar el seu marge de beneficis. L’any 1990, les sabates que feien a Indonèsia nens que treballaven dotze hores al dia per 13 centaus a l’hora, costaven només dos dòlars amb seixanta centaus, però es venien als Estats Units per cent dòlars o més.



L’ajuda exterior dels Estats Units va unida a la inversió transnacional. Subvenciona la construcció de les infraestructures que necessiten les corporacions al Tercer Món: ports, autopistes i refineries. L’ajuda que es lliura als governs del Tercer Món ve amb molts lligams. Sovint s’ha de gastar en productes nord-americans i a la nació que la rep li exigeixen donar preferència a les inversions de companyies dels Estats Units, fet que substitueix el consum de mercaderies i aliments locals en favor dels importats, i crea més dependència, fam i deute.



Una bona porció de l’ajuda monetària mai no veu la llum pública, i va directament a les arques personals dels funcionaris corruptes dels països que la reben.



Ajuda (o alguna cosa semblant) arriba també d’altres fonts. Al 1944, les Nacions Unitat van crear el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI). El poder de vot en les dues organitzacions està determinat per les contribucions financeres de cada país. Els Estats Units, com a major «donant», porta la veu capdavantera, seguits d’Alemanya, el Japó, França i la Gran Bretanya. El FMI opera en secret amb un selecte grup de banquers i funcionaris dels ministeris d’economia seleccionats, majoritàriament, a les nacions més riques.



El Banc Mundial i el FMI se suposa que ajuden al desenvolupament de les nacions. El que realment passa, però, és tota una altra història. Un país pobre demana un préstec del Banc Mundial per millorar alguns aspectes de la seva economia. Si fos incapaç de pagar els grans interessos a causa d’un descens de les vendes d’exportació o per qualsevol altre motiu, es veuria obligat a demanar prestat de nou, però aquesta vegada del Fons Monetari Internacional.



Però el FMI imposa un «Programa d’ajustament estructural» (SAP, per les seves sigles en anglès), que requereix que els països deutors atorguin beneficis fiscals a les corporacions transnacionals, redueixin salaris i no facin cap intent per protegir les companyies locals dels importadors estrangers i de les adquisicions estrangeres. Pressiona les nacions deutores perquè privatitzin les economies pròpies, venent a companyies privades, i a preus escandalosament baixos, les seves mines, ferrocarrils i serveis públics propietat de l’estat.



Es veuen forçats a obrir els seus boscs a la tala i les seves terres a mines a cel obert sense cap consideració pel dany ecològic causat. Les nacions deutores també han de retallar les subvencions a la salut, l’educació, el transport i els aliments bàsics. Això provoca que gastin menys en la població pròpia per tenir més diners i poder fer front als pagaments del deute. Com que se’ls pressiona per desenvolupar una agricultura orientada a l’exportació, es veuen cada vegada menys capacitats per alimentar la seva pròpia població.



Aquesta és la raó per la qual, per tot el tercer món, els salaris reals han disminuït i el deute nacional ha crescut fins a un punt en què els pagaments del deute absorbeixen gairebé tots els guanys de les exportacions dels països mes pobres. Això crea més empobriment en deixar el país deutor amb menys capacitats per proveir les necessitats de la seva població. Per tant, és així que hem explicat un «misteri». Per descomptat, aquest misteri no existeix si no t’adhereixes a la mistificadora teoria del «degoteig»1. Per quina raó s’ha aprofundit la pobresa mentre que les ajudes estrangeres, préstecs i inversions han crescut? Resposta: Els préstecs, inversions i la majoria de les ajudes estan dissenyades, no per a lluitar contra la pobresa, sinó per augmentar la riquesa dels inversors transnacionals a costa de la població local.



No hi ha un degoteig, sinó un sifó ascendent des de la majoria que treballa cap a la minoria d’adinerats. En la seva perpètua confusió, alguns crítics liberals conclouen que l’ajuda exterior i els ajustaments estructurals del FMI i del Banc Mundial «no funcionen»; el resultat final és menys autosuficiència i més pobresa per a les nacions que els reben, assenyalen aquests crítics. Per què llavors els estats membres rics segueixen finançant el FMI i el Banc Mundial? Són els seus líders menys intel·ligents que els crítics que continuen assenyalant que la seva política produeix l’efecte contrari? No, són els crítics els que són estúpids i no els líders i els inversors occidentals, que posseeixen tant d’aquest món i gaudeixen de tanta riquesa i d’èxit. Continuen amb els seus programes de préstecs i ajuda estrangera perquè aquests programes funcionen. La qüestió és: Funcionen per a qui? Ciu bono?



Les intencions que hi ha darrere dels programes d’inversions, préstecs i ajudes no són millorar la situació de les masses en altres països. Això no és veritablement el negoci en el qual participen. El propòsit és servir els interessos de l’acumulació global de capital, apropiar-se de les terres i les economies locals de la gent del Tercer Món, monopolitzar-ne els mercats, disminuir-ne els salaris, esclavitzar-ne la feina amb deutes enormes, privatitzar-ne el sector de serveis públics i impedir que aquestes nacions emergeixin com a competidores comercials, i impedir que es desenvolupin normalment. Pel que fa a això, les inversions, l’ajuda estrangera i els ajustaments estructurals funcionen realment bé.



El veritable misteri és: Per què algunes persones creuen que aquesta anàlisi és molt improbable, una conspiració inventada? Per què són tan escèptics a creure que els governants dels Estats Units, amb coneixement i deliberadament, exerceixen aquesta política despietada (suprimir salaris, derrogar la protecció mediambiental, eliminar el sector públic, tallar serveis humans) al Tercer Món? Aquests governants fan exactament la mateixa política aquí al nostre propi país! No creuen que ha arribat l’hora que aquests crítics liberals deixin de pensar que la gent que posseeix gran part del món (i ho voldria posseir tot) són «incompetents» o «desencertats» o que «no veuen les conseqüències no intencionades de la seva política»? No ets molt intel·ligent si penses que els teus enemics no són tan llestos com tu. Ells saben on són els seus interessos. Nosaltres també ho hem de saber.