El tauler africà

Somnis Rebels Add Comment

per Txente Rekondo (GAIN)

La majoria de les notícies que rebem del continent africà estan associades a desastres, guerres o malalties. Ens presenten una realitat tràgica, d´uns estats pobres, en tots els sentits, i amb un futur que no té aspecte de millorar. Malgrat això, Àfrica no és pobre, disposa dels recursos necessaris per poder desenvolupar totes les polítiques necessàries que li permetrien sortir de la situació que avui pateix tot el continent.

Després de l'esclavitud i la colonització, els pobles africans han suportat en bona mesura les elits governants aliades dels colonitzadors, que al costat dels actors estrangers i les grans multinacionals “han confiscat la sobirania, atiat conflictes i robat els recursos naturals tan rics que tenen”.

Els actors estrangers sembla que novament han centrat els seus interessos en aquesta regió del món, i en els últims mesos estem assistint a diferents maniobres per part d'alguns d'ells per a resituar-se en aquesta nova conjuntura local i internacional. De tots aquests actors en destaquen sobretot França, els Estats Units i la Xina.

França

L'etapa postcolonial de França al continent africà s'ha caracteritzat pels esforços de París per mantenir les antigues colònies sota la seva esfera d'influència. L'accés a importants fonts energètiques, petroli sobretot, i a metalls preciosos, al costat de la defensa dels “interessos dels ciutadans francesos a Àfrica”, són els pilars que sustenten els arguments intervencionistes francesos. Per apuntalar la presència i influència gal·la al continent, París manté tres importants bases militars (Djibouti, Dakar al Senegal i Libreville a Gabon), i també té tropes en la República Central Africana, al Txad i a la Costa d'Ivori.

Històricament, França ha donat suport als règims postcolonials en funció del suport que donaven a les polítiques i interessos francesos, i per a això no ha dubtat a establir “acords secrets” amb les elits governants africanes que han permès fomentar la influència francesa a la regió. Durant tres dècades, als governs francesos els ha funcionat aquesta estratègia, però després de la participació francesa en el genocidi ruandès els anys noranta i el suport al dictador Mobutu Sese Seko durant la mateixa dècada, el paper de França es troba en clara reculada.

Per pal·liar aquest dèficit, París ha revestit les seves intervencions dotant-les d'un caràcter multilateral i més africà, però al mateix temps “no ha abandonat la seva tradicional estructura d'acords secrets i bilaterals”.

Els Estats Units

Mentre que França lluita per mantenir la seva privilegiada posició del passat, els Estats Units estudien seriosament recuperar la seva presència a l'Àfrica. La recent intervenció militar a Somàlia apunta en aquesta direcció. Els eixos de la política nord-americana estarien marcats per la ideologia neoconservadora que domina els passadissos de la Casa Blanca. Així, l'anomenada “guerra contra el terror” i el marcatge ferri al ressorgiment de la Xina com a potència mundial i regional serien les bases de la política nord-americana al continent.

L'últim pas en aquest gir de Washington cap al continent africà podria ser la creació d'un nou comando militar en exclusiva per a l'Àfrica. El projecte sembla molt avançat al Pentàgon, i s'afirma que “la localització, els participants, les missions específiques i el cronograma” ja estarien gairebé enllestits. Al costat d'operacions militars nord-americanes sota el paraigua de la “guerra contra el terror”, el EUA plantegen també continuar amb l'entrenament i assessorament militar dels seus aliats locals (Etiòpia, Kenya, Uganda, Djibouti…).

Un altre factor que preocupa als dirigents nord-americans és el creixent pes que està adquirint Xina al continent, és per aquest motiu que pretén reprendre les intervencions en altres àmbits i aconseguir un equilibri en la balança d'influència que es juga sobre el tauler africà.

La Xina

Davant la paranoia que presideix la majoria dels discursos occidentals”a causa de la presència i influència xinesa a Àfrica, cal fer-ne una lectura més assossegada. Aquesta situació ha portat coses positives i negatives, però del que no hi ha dubte és que l'actuació xinesa ha danyat encara més la dubtosa legitimitat d'institucions com el Banc Mundial o l'FMI, a més de presentar-se com una alternativa per a molts estats africans que desitgen trencar amb el seu passat de dependència. Així, amb l'argument de la “col·laboració sud-sud”, el programa xinès d'ajuda s'ha mostrat molt més eficaç, eficient i barat que el que han mantingut altres actors internacionals.

Mentre que aquests altres actors van abandonar fa temps els projectes de creació d'infraestructures, els preus de l'ajuda que oferien eren molt elevats i la materialització de molts projectes era paper mullat, Beijing ha centrat bona part de la seva ajuda en aquest sector abandonat per Occident. L'aposta xinesa per la indústria també té factors positius que poden permetre a l'Àfrica superar la històrica desindustrialització del continent, alhora que pot oferir nova tecnologia que les empreses locals adaptarien. Tampoc convé oblidar que el 2005, l'economia africana va créixer un 5,2%, el major índex, i que en bona mesura és gràcies a la inversió xinesa.

Les infraestructures construïdes per la Xina “han costat un preu raonable, són de bona qualitat i s'han materialitzat en el temps acordat”. A més, la cancel·lació d'una important suma del deute bilateral, la presència de metges xinesos a tot el continent, al costat de la de treballadors i estudiants africans a la Xina, també són factors que juguen a favor de Beijing.

Finalment, la Xina no té el passat colonial que ha caracteritzat els estats occidentals, i, com a poder emergent, el seu pes en l'esfera internacional és cada cop més gran, i tot això no passa desapercebut per als estats africans, que miren amb sana enveja el desenvolupament del país asiàtic.

L'aposta xinesa no deixa cap dubte. El passat mes de novembre es va celebrar a Beijing la cimera xinesa-africana que va marcar les línies mestres del pla d'acció 2007-2009 xinès-africà, i que recull aspectes de col·laboració en política, economia, política exterior i desenvolupament social. A més, el recent viatge del president Hu Jintao reforça encara més els interessos xinesos a l'Àfrica.

És evident que els efectes negatius també existeixen. Les crítiques de les empreses locals poden tenir cert sentit en aquesta línia, però les que fan els actors occidentals estan mancades de legitimitat. Qui durant segles ha saquejat les riqueses del continent i ha mantingut l'esclavitud i l'explotació no té arguments per posar en dubte l'actuació xinesa. Aquests actors occidentals segueixen la seva política de menyspreu, i les barreres policials, les zones d'internament i els obstacles per la població africana que vol accedir a Europa és bona mostra d'això.

Als pobles de l'Àfrica els correspon decidir el seu futur, i el desenvolupament del continent és responsabilitat seva. És per això que la política que adoptin ha de seguir aquesta direcció i trencar amb els condicionaments del passat, ja siguin en forma d'estats occidentals colonials o de corruptes elits locals. Aquest és el camí perquè l'Àfrica sigui mestressa del seu futur i de totes les riqueses que conté, i pugui definitivament arribar al lloc que es mereix en la història.