Per la dignitat del poble Serbi

Sé que aquest post no resultarà popular. Sé, fins i tot, que algú tindrà la temptació de comparar les meves opinions amb les del revisionisme de l'Holocaust, però també sé que les meves opinions, discutibles com qualsevol altra, estan fonamentades en estudis seriosos avalats per universitats solvents.

Per mi la sentència de la matança de Srebrenica és, en línies generals, justa. Justa més enllà dels detalls concrets de la pròpia sentència. Justa perquè és un dels puntals on començar a desemmascarar la gran mentida dels Balcans que se'ns ha volgut vendre des de fa molts anys.

1991. Iugoslàvia, un dels intents més seriosos de conjugar de forma equitativa dins un sol estat la diversitat ètnica sense continuïtat territorial pròpia de l'Europa Oriental, entra en crisi i s'inicia un procés de desmembrament que generarà guerres i morts.

1991. El concepte d'ONG apareix radiant a l'horitzó com a refugi per a idealistes desencantats amb la caiguda del Mur de Berlín. És l'hora de l'ajuda humanitària com a catàrsi col·lectiva després del col·lapse de la gran utopia. Catalunya, capdavantera mundial en causes perdudes, s'aboca de ple en aquesta nova onada solidària.

1991. Apareixen nous estats a Europa en un moment en què l'"independentisme sociològic" irrompen amb força a Catalunya. Ha arribat l'hora dels nous referents, de la febre bàltica i de les simpaties a Eslovènia i Croàcia.

Conjugant aquests tres elements, va sorgir a Catalunya un estat d'opinió que tendia a fer comparacions totalment fora de lloc. La primera vindria a dir que, de la mateixa manera que Espanya és una extensió de Castella, Iugoslàvia era una simple extensió de Sèrbia. Fals, totalment fals. Iugoslàvia era un estat compost sense preeminència de cap cultura: el seu propi fundador, Tito, era de pare croat i mare eslovena (impossible imaginar que el pare de la pàtria espanyola fos fill de basc i catalana). De fet, els serbis eren el grup que més havia cedit en el repartiment territorial intern, quedant gran part de la seva població dins les altres repúbliques. És precisament en aquest fet on cal buscar el major interès serbi en el manteniment de la federació iugoslava: no és el mateix quedar sota una altra administració dins un mateix estat que et garanteix els drets que no pas quedar directament sota la tutela d'un nou estat que no et garanteix cap dret (és el cas de la Constitució croata de 1991).

La segona comparació és considerar els serbis de Croàcia i Bòsnia com a colons en aquests territoris. Parlant clar: jo he sentit amb les meves orelles que els serbis bosnians vindrien a ser com els andalusos a Catalunya. Comparació falsa, a part de xenòfoba. Les poblacions sèrbies de la Krajina i de Bòsnia eren poblacions establertes en aquella zona des de l'Alta Edat Mitjana.

La tercera comparació era creure que les diferències entre bosnis (un concepte realment ambigu) i serbis eren les mateixes que entre catalans i espanyols. Els musulmans de Bòsnia eren serbis que a l'Edat Moderna van adoptar la religió islàmica. Eslaus com qui més (en la meva estança a Sarajevo sobtava veure com els barris musulmans eren plagats de noies rosses i amb ulls blaus, vestides com qualsevol noia que passegi per les Rambles). Només la incapacitat del nacionalisme serbi d'articular una consciència nacional laica (degut a la pròpia originalitat de l'Església Ortodoxa sèrbia i a la presència de l'Imperi Turc com a element opressor) va impedir que els musulmans de Bòsnia es sentissin part de la comunitat nacional sèrbia. La mostra més clara és que la manca, fins fa 15 anys, d'un gentilici que anomenés els musulmans de Bòsnia; la paraula bosníac és un neologisme de nou encuny.

La guerra de Bòsnia fou una guerra civil entre la població de Bòsnia. I, com tota guerra civil, tingué les ingerències d'interessos estrangers. I dels interessos regionals es va passar ràpidament als interessos internacionals.

Com en la majoria de països on el sistema de tall soviètic va entrar en col·lapse, van emergir a Iugoslàvia líders de nou encuny que basaven la seva política en el populisme i la demagògia.

El líder croat Frandjo Tudjman va bastir el nou estat a partir dels sectors i de bona part de la ideologia del moviment ústaixa, la Croàcia nazi dels anys 40. Sí senyors, aquells a qui bona part de les ONG i partits catalans dirigien les seves simpaties l'estiu de 1991 eren simple i clarament uns neofeixistes.

El líder bòsnio-musulmà, Alija Izetbegovic, provenia dels sectors islamistes que ja als anys 70 intentaren, sense èxit, fer entrar en crisi l'Estat iugoslau.

El líder serbobosnià Radovan Karadzic també respon al perfil de polític demagog, de persona que sense unes circumstàncies de crisi profunda mai no hagués passat de la seva consulta de psiquiatra ni de fer quatre versets amb més pena que glòria.

Finalment, Milosevic respon al perfil d'antic aparatxic comunista que aconsegueix reciclar-se malgrat la caiguda del Mur.

Són, exactament, el mateix perfil que Meciar a Eslovàquia o Petre Roman a Romania. L'única diferència entre ells és la seva docilitat o insubmissió al nou occident triomfant de la guerra freda; serà aquesta diferència la que determinarà la seva bona o mala imatge a ulls de l'opinió pública occidental.

La guerra esclata, els motius són diversos i seria massa extens descriure'n el desenvolupament i massa agosarat acusar unilateralment una de les parts. El què està clar, però, és que precisament la guerra esclata després de la derrota electoral dels sectors més disposats a mantenir la federació iugoslava, i precisament aquests sectors no configuraran cap bàndol en aquesta guerra. Seran els guanyadors (nacionalistes serbis, croats i musulmans) qui iniciaran les hostilitats entre ells. Per tant, acusar la idea iugoslavista, com s'ha pretès vendre una i altra vegada, de l'esclat de la guerra a Bòsnia és una falsedat històrica.

Comença la guerra i, amb ella, també la guerra informativa. En pocs mesos les televisions occidentals redueixen els serbis a poc més que a hereus directes d'Adolf Hitler. Precisament als serbis, que en la seva propaganda utilitzen les atrocitats que van patir a mans dels ústaixes croats i de la Secció de les SS bòsnio-musulmana. Alhora, sempre plana damunt de totes les noticies la idea que si els serbis obtenen la superioritat militar (cosa que no és tan clara com es pensa) és perquè reben l'ajuda de l'exèrcit iugoslau. Una altra falsedat: Bòsnia era la zona de Iugoslàvia on es concentrava tota la indústria militar i els principals polvorins, i en començar la guerra aquests queden majoritàriament en zona controlada pels serbobosnians. Les televisions occidentals també converteixen en estrelles mediàtiques les bandes paramilitars sèrbies, especialment els Tigres d'Arkan. Res no es diu sobre els 30.000 soldats de la República de Croàcia que combaten al front de Mostar (l'únic cas d'intervenció directa en combat de tropes regulars d'un exèrcit estranger), ni es parla enlloc de la VII Brigada Al-Jihad de l'exèrcit bòsniomusulmà, composada per integristes islàmics de diversa procedència (algerians, saudites, afganesos...).

6 d'agost de 1992. Apareix en portada als principals diaris europeus unes fotografies d'uns suposats camps d'extermini serbis. Salta l'alarma i la comparativa amb Auschwitz es fa inevitable. Quan, setmanes més tard, es demostra que les fotografies són falses, i que els dos homes moribunds eren dos malalts d'un camp de presoners de guerra, mentre que tots els altres presoners gaudien de salut acceptable, i que de càmeres de gas res de res, això no surt a cap mitjà i ningú demana disculpes.

Un projectil impacta en un mercat de Sarajevo provocant desenes de víctimes. Les televisions occidentals orquestren una campanya acusant de genocidi les tropes serbobosnianes (i de pas l'exèrcit iugoslau). L'ONU afirmarà en informes interns posteriorment que no queda clara l'autoria de la matança, i que la hipòtesi més probable és la d'un propi atac d'algun sector extremista bòsniomusulmà per a generar un casus belli i obligar les tropes estrangeres a intervenir. Un any més tard, un bombardeig serbi (aquesta vegada sí), produeix prop d'un centenar de morts i obliga la OTAN a bombardejar les posicions sèrbies que assetjaven Sarajevo.

La derrota mediàtica dels serbobosnians és evident. Alhora, la cada vegada més esperpèntica direcció política de la República Sèrbia de Bòsnia fa decidir a Milosevic l'adopció d'una estratègia per a derrotar políticament Karadzic sense provocar l'ensorrament militar dels serbobosnians. En aquest context d'aïllament total, els serbobosnians decideixen, el juliol de 1995, atacar i conquerir els tres enclavaments musulmans de la Bòsnia oriental: Zepa, Srebrenica i Goradze. Ho decideixen conscients que més d'hora que tard s'iniciaran les negociacions que portaran al repartiment territorial. I ho decideixen moralment vençuts. Un seguit d'atacs de les forces musulmanes de Srebrenica contra els pobles serbis dels voltants també provoquen multitud de morts civils. Enterrats en fosses, les televisions occidentals emeten les imatges dient que són morts musulmans. I, per postres, aquests atacs es produeixen principalment durant el Nadal ortodox. Això no justifica, ni molt menys, la matança de Srebrenica, però sí que explica el per què això va passar a Srebrenica i no a Zepa, conquerida pocs dies després, o en altres ciutats de Bòsnia. L'11 de juliol de 1995 les tropes serbobosnianes entren a Srebrenica i assassinen entre 3.000 i 8.000 civils (segons qui en faci el recompte).

Jo no conec amb exactitud el concepte jurídic de genocidi o de crims contra la humanitat. És evident que els fets de Srebrenica formen part de la història més fosca d'aquesta guerra. Però també és evident que es situen més en el plànol de la venjança despiatada i sense control que no pas en el d'un pla sistemàtic per a l'aniquilació física de la totalitat de la població musulmana de Bòsnia. Les comparacions amb el cas jueu sobren.

4 d'agost de 1995. Mentre Europa mira horroritzada els fets de Srebrenica, l'exèrcit croat entra a sang i foc a Krajina, zona sèrbia de la República de Croàcia autoproclamada independent (que no annexionada a Sèrbia). L'objectiu: expulsar-ne els seus habitants. 150.000 serbis són expulsats de la Krajina, i s'uneixen als 300.000 serbis expulsats de l'Eslavònia Oriental (un altre territori serbi). En aquest cas, no pesa una condemna contra els responsables polítics d'aquell fet (Tudjman va morir i molts ens hem quedat sense el plaer de veure'l entre reixes) i simplement el general Ante Gotovina, detingut a Tenerife a finals del 2005, està empresonat com a responsable militar.

És evident que, més enllà de les atrocitats comeses per tots els bàndols, des d'Occident s'ha carregat sobre el poble serbi una culpabilitat que no li pertoca. Sèrbia ha perdut totes les batalles i el seu territori s'ha vist disminuït al mínim. Als 450.000 serbis expulsats de la República de Croàcia cal afegir-hi els prop de 300.000 serbis expulsats des de 1998 de Kosovo. La Gran Sèrbia és simplement la referència fàcil de periodistes que no tenen ni punyetera idea d'història, mentre que la Gran Croàcia és la realitat tangible de la penetració de les multinacionals europees (especialment d'Alemanya) als Balcans. I els musulmans amics (Bòsnia i Kosovo), el nou portaavions del desplegament militar nord-americà en una zona sensible en temes petrolífers.

Així és la història. I així d'injusta ho és amb els pobles. He escrit sobre aquest tema perquè m'apassiona des de la vessant historiogràfica, però també perquè m'ha indignat veure que des de la majoria de mitjans es tornava a recórrer al tòpic més suat sobre els Balcans; i perquè m'ha dolgut especialment el Mail Obert de Vicent Partal, periodista a qui admiro però de qui avui no en puc compartir la opinió. I tot això que he escrit no està documentat en dubtoses pàgines d'internet, ni en llibres de propaganda de les llibreries de Belgrad. Està documentat en un dels millors llibres d'història que s'han fet a Catalunya en molts anys: “La Trampa Balcánica”, del professor de la UAB Francesc Veiga.

També ho he escrit, i no m'avergonyeixo de dir-ho, des d'una òptica molt personal. Des de l'òptica personal d'una conversa en un tren que em duia de Belgrad a la costa montenegrina i que va acabar amb la frase d'un noi de 18 anys que em deia: "Explica als amics del teu país que els serbis no som tan dolents".