Archive for de setembre 2007

Home Archive for de setembre 2007

undefined

Tres preguntes sobre la independència

0 Somnis Rebels 2:28 p. m. Comments

Països CatalansvideoTres preguntes sobre la independència >Somnis Rebels 2:28 p. m. 0 Comments Sis representants de partits polítics i corrents sobiranistes (Antoni Vives (CiU), Pere Aragonès (ERC), Dolors Camats (ICV), J. Anton Vilalta (CUP),

undefined

El Socialisme del Segle XXI va trencar els controls ideològics del sistema capitalista

0 Somnis Rebels 12:54 p. m. Comments

MARXISMEEl Socialisme del Segle XXI va trencar els controls ideològics del sistema capitalista >Somnis Rebels 12:54 p. m. 0 Comments per Heinz Dieterich1. Derrota estratègica del sistema en el camp de les ideesLa teoria

undefined

Mentides deliberades, morts estranyes i agressió a l'economia mundial

0 Somnis Rebels 9:54 a. m. Comments

OpinióMentides deliberades, morts estranyes i agressió a l'economia mundial >Somnis Rebels 9:54 a. m. 0 Comments per Fidel Castro RuzEn una reflexió vaig parlar de barres d'or dipositades en els soterranis de les Torres

undefined

La crisi borsària 2007: el socialisme per a rics i el capitalisme per a pobres

0 Somnis Rebels 1:05 p. m. Comments

EcónomíaLa crisi borsària 2007: el socialisme per a rics i el capitalisme per a pobres >Somnis Rebels 1:05 p. m. 0 Comments per Juan Hernández Vigueras En lloc de mesures de suport a les

undefined

«Boom» a la calor de la Diada en el debat en clau soberanista

0 Somnis Rebels 12:51 p. m. Comments

Països Catalans«Boom» a la calor de la Diada en el debat en clau soberanista >Somnis Rebels 12:51 p. m. 0 Comments La classe política catalana camina regirada aquesta fi d'estiu. El col·lapse en les

undefined

Un gran impuls a la cooperació internacional entre economistes marxistes

0 Somnis Rebels 10:08 p. m. Comments

DocumentsUn gran impuls a la cooperació internacional entre economistes marxistes >Somnis Rebels 10:08 p. m. 0 Comments per José CademartoriLa constitució de l'Associació Mundial per a l'Economia Política a Xangai a l'abril d'aquest any

undefined

Entrevista a Murat Karayilan, secretari general del Partit dels Treballadors del Kurdistan PKK

0 Somnis Rebels 6:35 p. m. Comments

ÀsiaEntrevista a Murat Karayilan, secretari general del Partit dels Treballadors del Kurdistan PKK >Somnis Rebels 6:35 p. m. 0 Comments per Sergi Villena “En poques setmanes es preveu una ofensiva de la coalició antikurda

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de setembre 2007

Sis representants de partits polítics i corrents sobiranistes (Antoni Vives (CiU), Pere Aragonès (ERC), Dolors Camats (ICV), J. Anton Vilalta (CUP), H. López Bofill (C. Est. Sobiranistes) i Mònica Sabata (P. Dret de Decidir)) opinen sobre la independència

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPVu8zzY9041xDcAMqhKVCYscD9y0gov9__oJX7Cc5wiVTsEycj_0J6iPviW3WHN6Lr7yFrMp-knvna9fb2FYn8Zgh87CUZb3g9GN6D7R0IECb7uiR1IkjkEJNJ0lpygCKy2AMOw/s1600-h/300px-Pyramid_of_Capitalist_System.png"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5113369560268316082" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPVu8zzY9041xDcAMqhKVCYscD9y0gov9__oJX7Cc5wiVTsEycj_0J6iPviW3WHN6Lr7yFrMp-knvna9fb2FYn8Zgh87CUZb3g9GN6D7R0IECb7uiR1IkjkEJNJ0lpygCKy2AMOw/s320/300px-Pyramid_of_Capitalist_System.png" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><br /><div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;">per Heinz Dieterich</span><br /><br /><br /><span style="font-weight: bold;">1. Derrota estratègica del sistema en el camp de les idees</span><br /><br />La teoria científica del Socialisme del Segle XXI ha assolit trencar la primera línia de defensa ideològica del sistema capitalista que pretenia mantenir-lo com una realitat impensable, com un tabú. Avui dia, el debat sobre la nova teoria és ja un debat mundial i aquest fet constituïx una derrota estratègica per al sistema.<br /><br />Davant aquesta derrota les dues expressions polítiques del gran cabdal, el corrent feixista i el corrent socialdemòcrata-liberal, mobilitzaran als seus aparells ideològics, els seus intel·lectuals orgànics, les seves fundacions i els seus serveis d'intel·ligència, per a impedir la creixent expansió de la nova idea-força.<br /><br />Fa una setmana, José Maria Aznar, ex cap del govern espanyol, va definir en “el seu Informe Estratègic sobre Amèrica Llatina” davant l'oligarquia de la capital econòmica de l'Equador, Guayaquil, el “Socialisme del segle XXI” com “un nou comunisme” i va cridar a la unitat de qui s'oposen a aquesta tendència. Poques hores després d'Aznar, altre venedor ambulant de l'imperialisme espanyol, Felipe González, va consolar als congregats liberal-socialdemòcrates en la mateixa ciutat, reassegurant-los que el futur “del segle XXI és de la socialdemocràcia”.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">2. Per què van fallar els mecanismes de control?</span><br /><br /><span style="font-weight: bold;">2.1 Qualitat científica i caràcter de classe de la teoria</span><br /><br />Hi ha diversos factors que expliquen perquè els sistemes de contenció ideològica del Capital van fallar. El primer és la qualitat científica de la teoria que és el nucli cognitiu de la transformació cap al Socialisme del Segle XXI i que es nodreix de tres mil anys d'experiència social i dos-cents anys de ciència econòmica.<br /><br />La qualitat epistemològica de la teoria es complementa amb el seu caràcter de classe, que els seus tres teoremes constitutius ho defineixen com un model inconfundiblement anticapitalista: a) l'apropiació del cent per cent del valor pels treballadors, menys fons d'inversió i fons socials, el que li confereix un alt Valor Adquisitiu Disponible (VAD) a les majories; b) l'intercanvi per equivalències i, c) la democràcia participativa. Aquesta identitat és prou concreta per a vincular-se amb la realitat burgesa contemporània ---el que és vital per a fer aliances polítiques--- però, impossibilita confondre-la amb qualsevol projecte reformista, socialista-tradicional o sectari “d'esquerra”.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">2.2 La dialèctica negativa del capitalisme científic</span><br /><br />Les grans tendències de finançament i evolució de la ciència actual són determinades per les tecnologies de punta, particularment la informàtica. Sent aquesta el sistema “neuronal” de la indústria, del comerç i dels serveis, la seva extraordinària expansió i la de les ciències relacionades és vital per a les empreses i el sistema. Sota el flagel de la llei del valor aquest desenvolupament accelera la generació de forces productives cibernètiques i reforça precipitadament el caràcter cibernètic de la producció capitalista. Però, la cibernètica és el brou de cultiu natural en el qual floreix el Socialisme del Segle XXI, de tal manera, que la necessitat sistèmica capitalista serveix directament als requeriments logístics de l'economia d'equivalència i la democràcia participativa. És a dir, cada innovació del Capital en aquestes ciències és un pas més cap a la seva pròpia tomba.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">2.3 Aurora de la raó crítica socialista</span><br /><br />L'època glacial del debat mundial, provocat per la caiguda del socialisme històric, ha acabat. Val la sentència de Bertolt Brecht que ningú pot parar una idea, el temps de la qual ha arribat. Científics joves, veterans del socialisme històric i revolucionaris socials estan sent “arrossegats” cap a la nova “aurora de la raó”, com diria Hegel. Els aportis de l'Escola d'Escòcia i de l'Escola de Bremen que van trencar el tabú imposat, es relacionen cada vegada més amb les valuoses experiències dels ex països socialistes, com l'assaig de l'economista rus Menshikov sobri Kantorovich (Topicality of Kantorovich's Economic Model), o del grup de científics checoslovacos de Oldrich Kyn et al., vinculats a l'Oficina Central de Planeación, qui van calcular primerament valors amb matrius de insumo-producte i, en 1967, 25,000 preus de l'economia checoslovaka.<br /><br />Apareixen cada vegada més avanços, per exemple, de grups que són del Bloc Regional de Poder Popular (BRPP) o cooperen amb ell: en un país andí s'avança el programari de comptabilitat socialista; a Argentina, els obrers construïxen i calculen un buquetanque en termes de valor; a Equador, una coalició entre sindicalistes electricistes (Enllaç), camperols-indígenes (Fenocin) i Drets Humans (APDH) va trencar el cèrcol informatiu, va assolir un debat de deu dies en els principals periòdics, ràdios i televisions del país i va crear una pàgina digital de suport al President Rafael Corretja i al Socialisme del Segle XXI (www.elcorreazo.com); a Xile, el Pol Esquerre de la Memòria va assolir reunir amplis sectors d'esquerra i de moviments socials en la presentació de l'obra, Hugo Chávez i el Socialisme del Segle XXI, amb delegats del BRPP d'Argentina, Paraguai, Perú, Bolívia i Mèxic; a Veneçuela hi ha sectors camperols que pretenen passar a la comptabilitat socialista; a Cuba, Pedro Campos analitza els efectes negatius de  l'estatització de cooperatives de canya a inicis dels seixanta, i l'economista Zubair Hasan de la International Islamic University, Malaysia (IIUM) va fer un estudi comparatiu del valor en Ibn Khaldun, Ricardo i Marx (Labour as a source of value and cabdal formation: Ibn Khaldun, Ricardo, and Marx - A comparison.)<br /><br /><span style="font-weight: bold;">2.4 El paper dels Presidents</span><br /><br />És un merito històrica d'Hugo Chávez, haver proclamat en l'any 2005 la necessitat del Socialisme del Segle XXI. Les seves repetides intervencions públiques posteriors van mantenir viva la flama. No obstant això, mentre era l'únic mandatari del nou discurs a Amèrica Llatina, la burgesia mundial va pensar que l'efecte de contagi anava a ser marginal i controlable. Aquesta idea va començar a afeblir-se, quan Rafael Corretja es va acostar al projecte de la nova civilització postcapitalista, i es va esfondrar amb la seva última declaració a Buenos Aires, que va “a construir el Socialisme del Segle XXI en l'Equador”. Sobre la base de la seva formació professional d'economista haurà prompte aportacions importants. La cadena del Socialisme del Segle XXI es perllonga amb altre futur President, el bisbe Fernando Lugo del Paraguai qui comença a identificar-se públicament amb el Nou Projecte Històric.<br /><br />3<span style="font-weight: bold;">. La contraofensiva del Capital</span><br /><br />Havent perdut el Sistema la primera batalla en el camp de les idees, muntarà ara la seva contra ofensiva. La dreta tipus Aznar utilitzarà la repressió policíaca-judicial i extrajudicial on li serà possible, a més dels amplis fons dels plutòcrates que combreguen amb ell. Els socialdemòcrates, liberals i burocràcies cristianes bloquejaran qualsevol finançament per a grups socials que s'adhereixin al Socialisme del Segle XXI, i utilitzaran els seus aparells ideològics i acadèmics per a tergiversar la nova teoria i difamar al nou moviment.<br /><br />Part d'aquest fenomen és l'enorme mercat d'esdeveniments públics, finançat per governs desarrollistas i controlat pels seus intel·lectuals orgànics; igual que sectors de l'estèril aparell acadèmic universitari. Aquest mercat ja ha entrat en una simulació que pretén una assimilació light del tema. No obstant això, aquesta simulació és fàcil de detectar. Tot subjecte llatinoamericà, el programa del qual d'economia política no es basa en els tres principis constitutius esmentats, i la programàtica política dels quals no conté integralment els tres eixos d'alliberament ---desenvolupament democràtic regional, Socialisme del Segle XXI i aliança estratègica republicana entre pobles i governs--- no és autèntic, sinó resultat de la mimesis.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">4. El pròxim pas</span><br /><br />En un dels seus tants centelleigs genials Marx deia: “La teoria es converteix en força material quan s'endinsa en les masses”. (Die Theorie wird zur materiellen Gewalt, wenn sie die Massen ergreift.) Ara per ara, la teoria s'ha “endinsat” en la comunitat científica mundial i el següent pas és fer que “s'endinsi en les masses”.<br /><br />Les estratègies del sistema poden alentir aquest procés, però no assoliran avortar-lo. El Socialisme del Segle XXI és un producte col·lectiu de milers d'anys i un patrimoni de la humanitat, que el seu avanci ningú assolirà parar.<br /></div>

El Socialisme del Segle XXI va trencar els controls ideològics del sistema capitalista

per Heinz Dieterich

1. Derrota estratègica del sistema en el camp de les idees

La teoria científica del Socialisme del Segle XXI ha assolit trencar la primera línia de defensa ideològica del sistema capitalista que pretenia mantenir-lo com una realitat impensable, com un tabú. Avui dia, el debat sobre la nova teoria és ja un debat mundial i aquest fet constituïx una derrota estratègica per al sistema.

Davant aquesta derrota les dues expressions polítiques del gran cabdal, el corrent feixista i el corrent socialdemòcrata-liberal, mobilitzaran als seus aparells ideològics, els seus intel·lectuals orgànics, les seves fundacions i els seus serveis d'intel·ligència, per a impedir la creixent expansió de la nova idea-força.

Fa una setmana, José Maria Aznar, ex cap del govern espanyol, va definir en “el seu Informe Estratègic sobre Amèrica Llatina” davant l'oligarquia de la capital econòmica de l'Equador, Guayaquil, el “Socialisme del segle XXI” com “un nou comunisme” i va cridar a la unitat de qui s'oposen a aquesta tendència. Poques hores després d'Aznar, altre venedor ambulant de l'imperialisme espanyol, Felipe González, va consolar als congregats liberal-socialdemòcrates en la mateixa ciutat, reassegurant-los que el futur “del segle XXI és de la socialdemocràcia”.

2. Per què van fallar els mecanismes de control?

2.1 Qualitat científica i caràcter de classe de la teoria

Hi ha diversos factors que expliquen perquè els sistemes de contenció ideològica del Capital van fallar. El primer és la qualitat científica de la teoria que és el nucli cognitiu de la transformació cap al Socialisme del Segle XXI i que es nodreix de tres mil anys d'experiència social i dos-cents anys de ciència econòmica.

La qualitat epistemològica de la teoria es complementa amb el seu caràcter de classe, que els seus tres teoremes constitutius ho defineixen com un model inconfundiblement anticapitalista: a) l'apropiació del cent per cent del valor pels treballadors, menys fons d'inversió i fons socials, el que li confereix un alt Valor Adquisitiu Disponible (VAD) a les majories; b) l'intercanvi per equivalències i, c) la democràcia participativa. Aquesta identitat és prou concreta per a vincular-se amb la realitat burgesa contemporània ---el que és vital per a fer aliances polítiques--- però, impossibilita confondre-la amb qualsevol projecte reformista, socialista-tradicional o sectari “d'esquerra”.

2.2 La dialèctica negativa del capitalisme científic

Les grans tendències de finançament i evolució de la ciència actual són determinades per les tecnologies de punta, particularment la informàtica. Sent aquesta el sistema “neuronal” de la indústria, del comerç i dels serveis, la seva extraordinària expansió i la de les ciències relacionades és vital per a les empreses i el sistema. Sota el flagel de la llei del valor aquest desenvolupament accelera la generació de forces productives cibernètiques i reforça precipitadament el caràcter cibernètic de la producció capitalista. Però, la cibernètica és el brou de cultiu natural en el qual floreix el Socialisme del Segle XXI, de tal manera, que la necessitat sistèmica capitalista serveix directament als requeriments logístics de l'economia d'equivalència i la democràcia participativa. És a dir, cada innovació del Capital en aquestes ciències és un pas més cap a la seva pròpia tomba.

2.3 Aurora de la raó crítica socialista

L'època glacial del debat mundial, provocat per la caiguda del socialisme històric, ha acabat. Val la sentència de Bertolt Brecht que ningú pot parar una idea, el temps de la qual ha arribat. Científics joves, veterans del socialisme històric i revolucionaris socials estan sent “arrossegats” cap a la nova “aurora de la raó”, com diria Hegel. Els aportis de l'Escola d'Escòcia i de l'Escola de Bremen que van trencar el tabú imposat, es relacionen cada vegada més amb les valuoses experiències dels ex països socialistes, com l'assaig de l'economista rus Menshikov sobri Kantorovich (Topicality of Kantorovich's Economic Model), o del grup de científics checoslovacos de Oldrich Kyn et al., vinculats a l'Oficina Central de Planeación, qui van calcular primerament valors amb matrius de insumo-producte i, en 1967, 25,000 preus de l'economia checoslovaka.

Apareixen cada vegada més avanços, per exemple, de grups que són del Bloc Regional de Poder Popular (BRPP) o cooperen amb ell: en un país andí s'avança el programari de comptabilitat socialista; a Argentina, els obrers construïxen i calculen un buquetanque en termes de valor; a Equador, una coalició entre sindicalistes electricistes (Enllaç), camperols-indígenes (Fenocin) i Drets Humans (APDH) va trencar el cèrcol informatiu, va assolir un debat de deu dies en els principals periòdics, ràdios i televisions del país i va crear una pàgina digital de suport al President Rafael Corretja i al Socialisme del Segle XXI (www.elcorreazo.com); a Xile, el Pol Esquerre de la Memòria va assolir reunir amplis sectors d'esquerra i de moviments socials en la presentació de l'obra, Hugo Chávez i el Socialisme del Segle XXI, amb delegats del BRPP d'Argentina, Paraguai, Perú, Bolívia i Mèxic; a Veneçuela hi ha sectors camperols que pretenen passar a la comptabilitat socialista; a Cuba, Pedro Campos analitza els efectes negatius de l'estatització de cooperatives de canya a inicis dels seixanta, i l'economista Zubair Hasan de la International Islamic University, Malaysia (IIUM) va fer un estudi comparatiu del valor en Ibn Khaldun, Ricardo i Marx (Labour as a source of value and cabdal formation: Ibn Khaldun, Ricardo, and Marx - A comparison.)

2.4 El paper dels Presidents

És un merito històrica d'Hugo Chávez, haver proclamat en l'any 2005 la necessitat del Socialisme del Segle XXI. Les seves repetides intervencions públiques posteriors van mantenir viva la flama. No obstant això, mentre era l'únic mandatari del nou discurs a Amèrica Llatina, la burgesia mundial va pensar que l'efecte de contagi anava a ser marginal i controlable. Aquesta idea va començar a afeblir-se, quan Rafael Corretja es va acostar al projecte de la nova civilització postcapitalista, i es va esfondrar amb la seva última declaració a Buenos Aires, que va “a construir el Socialisme del Segle XXI en l'Equador”. Sobre la base de la seva formació professional d'economista haurà prompte aportacions importants. La cadena del Socialisme del Segle XXI es perllonga amb altre futur President, el bisbe Fernando Lugo del Paraguai qui comença a identificar-se públicament amb el Nou Projecte Històric.

3. La contraofensiva del Capital

Havent perdut el Sistema la primera batalla en el camp de les idees, muntarà ara la seva contra ofensiva. La dreta tipus Aznar utilitzarà la repressió policíaca-judicial i extrajudicial on li serà possible, a més dels amplis fons dels plutòcrates que combreguen amb ell. Els socialdemòcrates, liberals i burocràcies cristianes bloquejaran qualsevol finançament per a grups socials que s'adhereixin al Socialisme del Segle XXI, i utilitzaran els seus aparells ideològics i acadèmics per a tergiversar la nova teoria i difamar al nou moviment.

Part d'aquest fenomen és l'enorme mercat d'esdeveniments públics, finançat per governs desarrollistas i controlat pels seus intel·lectuals orgànics; igual que sectors de l'estèril aparell acadèmic universitari. Aquest mercat ja ha entrat en una simulació que pretén una assimilació light del tema. No obstant això, aquesta simulació és fàcil de detectar. Tot subjecte llatinoamericà, el programa del qual d'economia política no es basa en els tres principis constitutius esmentats, i la programàtica política dels quals no conté integralment els tres eixos d'alliberament ---desenvolupament democràtic regional, Socialisme del Segle XXI i aliança estratègica republicana entre pobles i governs--- no és autèntic, sinó resultat de la mimesis.

4. El pròxim pas

En un dels seus tants centelleigs genials Marx deia: “La teoria es converteix en força material quan s'endinsa en les masses”. (Die Theorie wird zur materiellen Gewalt, wenn sie die Massen ergreift.) Ara per ara, la teoria s'ha “endinsat” en la comunitat científica mundial i el següent pas és fer que “s'endinsi en les masses”.

Les estratègies del sistema poden alentir aquest procés, però no assoliran avortar-lo. El Socialisme del Segle XXI és un producte col·lectiu de milers d'anys i un patrimoni de la humanitat, que el seu avanci ningú assolirà parar.

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjW26WhQkfRN9GOwxuuCAA1Fs1VZh9y780JmtIlgpt2kc6g1itFlTsC0tLdX-5jduXIIvPDw7OKbDI9YQzO4rlzB9sYljNI0usssst8Umwqw-xLpfMveOMVXSThp57QDDdqqNWEbw/s1600-h/1150963024Imperialismo_por_Xurxo_Martinez_Crespo.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5111844466818946450" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjW26WhQkfRN9GOwxuuCAA1Fs1VZh9y780JmtIlgpt2kc6g1itFlTsC0tLdX-5jduXIIvPDw7OKbDI9YQzO4rlzB9sYljNI0usssst8Umwqw-xLpfMveOMVXSThp57QDDdqqNWEbw/s320/1150963024Imperialismo_por_Xurxo_Martinez_Crespo.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><br /><div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;">per Fidel Castro Ruz</span><br /><br />En una reflexió vaig parlar de barres d'or dipositades en els soterranis de les Torres Bessones. Aquesta vegada el tema és bastant més complex i difícil de creure. Fa gairebé quatre dècades científics residents en Estats Units van descobrir Internet, de la mateixa manera que Albert Einstein, nascut a Alemanya, va descobrir en el seu temps la fórmula per a amidar l'energia atòmica.<br /><br />Einstein era un gran científic i humanista. Va contradir les lleis físiques, fins a llavors sagrades, de Newton. No obstant això, les pomes van seguir caient en virtut de la llei de la gravetat definida per aquest. Eren dues formes diferents d'observar i interpretar la naturalesa, de la qual es posseïen molt poques dades en els dies de Newton. Record el que vaig llegir fa més de 50 anys sobre la famosa teoria de la relativitat elaborada per Einstein: l'energia és igual a la massa multiplicada pel quadrat de la velocitat de la llum, que es denomina C: I=MC². Existia els diners d'Estats Units i els recursos necessaris per a realitzar tan costosa investigació. El temps polític a causa del odi generalitzat per les brutalitats del nazisme en la nació més rica i productiva d'un món destruït per la contesa, va convertir aquella fabulosa energia en bombes que van ser llançades sobre les poblacions indefenses d'Hiroshima i Nagasaki, ocasionant-los centenars de milers de morts i un nombre similar de persones irradiades que van morir en el transcurs dels anys posteriors.<br /><br />Un exemple clar de l'ús de la ciència i la tecnologia amb les mateixes fins hegemónicos es descriu en un article del ex oficial de Seguretat Nacional d'Estats Units Gus W. Weiss, aparegut originalment en la revesteixi Studies in Intelligence, en 1996, encara que amb real difusió en l'any 2002, titulat Enganyant als soviètics. En ell Weiss s'atribuïx la idea de fer-li arribar a la URSS els programaris que necessitava per a la seva indústria, però ja contaminats amb l'objectiu de fer col·lapsar l'economia d'aquell país.<br /><br />Segons notes preses del capítol 17 del llibre A la vora de l'abisme: Històries de la guerra freda contades des d'endins, de Thomas C. Reed, ex-secretari de la Força Aèria d'Estats Units, Leonid Brezhnev li va dir a un grup d'alts funcionaris del Partit en 1972: "Nosaltres els comunistes hem de seguir llaurant amb els capitalistes durant algun temps. Necessitem els seus crèdits, la seva agricultura i la seva tecnologia; però anem a continuar grans programes militars, i per a mitjans dels 80 estarem en posició de tornar a una política exterior agressiva, dissenyada a tenir avantatge sobre l'Oest." Aquesta informació va ser confirmada pel departament de Defensa en audiències davant el Comitè de la Càmera sobre la Banca i la Moneda en 1974.<br /><br />A principis dels 70 el govern de Nixon va plantejar la idea de la distensió. Henry Kissinger tenia l'esperança que "amb el temps, el comerç i les inversions poguessin reduir la tendència del sistema soviètic a l'autarquia"; ell considerava que la distensió podria "convidar a la gradual associació de l'economia soviètica amb la de l'economia mundial i així fomentar la interdependència que afegix un element d'estabilitat a la relació política".<br /><br />Reagan s'inclinava a ignorar les teories de Kissinger sobri la distensió i a prendre-li la paraula al president Brezhnev, però es van eliminar totes els dubtes el 19 de juliol de 1981, quan el nou President d'Estats Units es va reunir amb el president François Mitterrand, de França, en el cim econòmic del G 7 a Ottawa. En una conversa a part, Mitterrand li va informar a Reagan sobre èxit dels seus serveis d'Intel·ligència al reclutar a un agent de la KGB. L'home pertanyia a una secció que avaluava els assoliments dels esforços soviètics per a adquirir tecnologia d'Occident. Reagan va expressar gran interès en les delicades revelacions de Mitterrand i també el seu agraïment per la seva oferta de fer-li arribar el material al govern d'Estats Units.<br /><br />El dossier, sota el nom de Farewell, va arribar a la CIA a l'agost de 1981. Deixava clar que els soviètics duien anys realitzant les seves activitats d'investigació i desenvolupament. Donada l'enorme transferència de tecnologia en radars, computadores, màquines-eines i semiconductors d'Estats Units a la Unión Soviètica, podria dir-se que el Pentàgon estava en una carrera armamentista aconsegueixo mateix.<br /><br />El Dossier Farewell també identificava a centenars d'oficials de casos, agents en els seus llocs i altres subministradors d'informació a través d'Occident i Japó. Durant els primers anys de la distensió, Estats Units i la Unión Soviètica havien establert grups de treball en agricultura, aviació civil, energia nuclear, oceanografia, computadores i medi ambient. L'objectiu era començar a construir "ponts de pau" entre les superpotències. Els membres dels grups de treball havien d'intercanviar visites als seus centres.<br /><br />A part de la identificació d'agents, la informació més útil aportada pel dossier la constituïa la "llista de compres" i els seus objectius quant a l'adquisició de tecnologia durant els pròxims anys. Quan el Dossier Farewell va arribar A Washington, Reagan li va demanar al Director de la CIA, Bill Casey, que ideés un ús operatiu clandestí del material.<br /><br />La producció i transport de petroli i gas era una de les prioritats soviètiques. Un nou gasoducte transiberiano havia de dur gas natural des dels jaciments de gas de Urengoi a Sibèria a través de Kazakhstan, Rússia i Europa oriental fins als mercats de divises d'Occident. Per a automatitzar l'operació de vàlvules, compressors i instal·lacions de magatzematge en una empresa tan immensa, els soviètics necessitaven sistemes de control sofisticats. Van comprar computadores dels primers models en el mercat obert, però quan les autoritats del gasoducte van abordar a Estats Units per a adquirir el programari necessari, van ser rebutjats. D'Impertèrrits, els soviètics van buscar en altra part; es va enviar un operatiu de la KGB a penetrar un proveïdor canadenc de programaris en un intent per adquirir els codis necessaris. La intel·ligència nord-americana, avisada per l'agent del Dossier Farewell, va respondre i va manipular el programari abans d'enviar-lo.<br /><br />Una vegada a la Unión Soviètica, les computadores i el programari, treballant junts, feien operar el gasoducte meravellosament. Però aquesta tranquil·litat era enganyosa. En el programari que operava el gasoducte havia un cavall de Troia, terme que s'usa per a qualificar línies de programari ocultes en el sistema operatiu normal, que fan que aquest sistema es descontrole en el futur, o al rebre una ordre des de l'exterior.<br /><br />Amb l'objectiu d'afectar els guanys de divises provinents d'Occident i l'economia interna de Rússia, el programari del gasoducte que havia d'operar les bombes, turbines i vàlvules havia estat programat per a descompondre's després d'un interval prudencial i resetear —així es qualifica— les velocitats de les bombes i els ajustaments de les vàlvules fent-les funcionar a pressions molt per sobre de les acceptables per a les juntes i soldadures del gasoducte.<br /><br />"El resultat va ser la més colossal explosió no nuclear i incendi mai vists des de l'espai. En la Casa Blanca, funcionaris i assessors van rebre l'advertiment de satèl·lits infrarojos d'un estrany esdeveniment enmig d'un lloc despoblat del territori soviètic. El NORAD (Comando de Defensa Aeroespacial Nord-americà) temia que anés el llançament de míssils des d'un lloc on no es coneixia que hagués coets basificats; o potser anés la detonació d'un dispositiu nuclear. Els satèl·lits no havien detectat cap pulsació electromagnètica característica de les detonacions nuclears. Abans que tals indicis poguessin convertir-se en una crisi internacional, Gus Weiss va arribar per un passadís per a dir-los als seus col·legues del CSN (Consell de Seguretat Nacional) que no es preocupessin, afirma Thomas Reed en el seu llibre."<br /><br />La campanya de contramesures basades en el Dossier Farewell va ser uneixi guerra econòmica. Encara que no va haver baixes personals a causa de l'explosió del gasoducte, va haver un dany significatiu per a l'economia soviètica.<br /><br />Com gran final entre 1984 i 1985 Estats Units i els seus aliats de l'OTAN van concloure aquesta operació, que va acabar eficaçment amb la capacitat de la URSS per a captar tecnologia en un moment que Moscou es trobava entre l'espasa d'una economia defectuosa, d'una banda, i la paret d'un president nord-americà entossudit a prevaler i posar fi a la guerra freda, per l'altre.<br /><br />En l'article de Weiss ja citat s'afirma que: "en 1985, el cas va tenir un gir singular quan va sortir a la llum informació sobre el formi expedient Farewell a França. Mitterrand va arribar a sospitar que l'agent soviètic havia estat un muntatge plantat per la CIA per a posar-li a prova i decidir si el material seria lliurat als nord-americans o mantingut pels francesos. Actuant a partir d'aquesta idea, Mitterrand va acomiadar al cap del servei francès, Yves Bonnet."<br /><br />Gus W. Weiss va ser qui es va atribuir, com ja es va dir, el sinistre pla per a fer arribar a la URSS els programaris defectuosos, quan Estats Units va tenir en el seu poder el Dossier Farewell. Va morir el 25 de novembre del 2003 a l'edat de 72 anys. El Washington Post no va reportar la seva mort fins al 7 de desembre, 12 dies després. Va dir que Weiss es "va caure" del seu edifici de residència, "Watergate", a Washington, i va afirmar també que un mèdic forense de la capital nord-americana va declarar la seva mort com un "suïcidi". El periòdic de la seva ciutat natal, el Nashville Tennessean, va publicar la notícia una setmana després del Washington Post, i va advertir que en aquesta data tot el que podrien dir era que "les circumstàncies que van envoltar la seva mort no es podien confirmar encara."<br /><br />Abans de morir va deixar escrites unes notes inèdites sota el títol El dossier de comiat: l'engany estratègic i la guerra econòmica en la guerra freda.<br /><br />Weiss es va graduar en la Vanderbilt University. Tenia postgraus d'Harvard i de la Nova York University.<br /><br />El seu treball per al govern es va concentrar en assumptes de Seguretat Nacional, organitzacions d'Intel·ligència i preocupacions amb el trasllat de tecnologia a països comunistes. Va treballar amb la CIA, amb la Junta de Defensa Científica del Pentàgon i amb el Comitè de Senyals d'Intel·ligència de la Junta d'Intel·ligència de EE. UU.<br /><br />Va rebre la Medalla de Mèrit de la CIA i la Medalla "Cipher", del Consell de Seguretat Nacional. Els francesos li van concedir la "Legió d'Honor", en 1975.<br /><br />No va deixar sobreviure a ningú.<br /><br />Weiss s'havia declarat en contra de la guerra a L'Iraq poc abans de la seva "suïcidi". És interessant tenir en compte que 18 dies abans de la mort de Weiss, també es va suïcidar —el 7 de novembre de 2003— altre analista del govern de Bush, John J. Kokal (58 anys). Aquest va saltar a la seva mort des d'una oficina en el Departament d'Estat on treballava. Kokal era analista d'Intel·ligència per al Departament d'Estat en assumptes relacionats amb L'Iraq.<br /><br />Consta en documents ja publicats que Mijail Gorbachov es va enfurir quan van començar els arrests i deportacions d'agents soviètics en diversos països, doncs desconeixia que el contingut del Dossier Farewell estava en poder dels principals caps de govern de l'OTAN. En una reunió del Buró Polític el 22 d'octubre de 1986, convocada per a informar als seus col·legues sobre el Cim de Reykjavik, va al·legar que els nord-americans estaven "actuant molt descortésment i comportant-se com bandits". Encara mostrava un rostre complaent en públic, en privat Gorbachov es referia a Reagan menjo "un mentider".<br /><br />En els dies finals de la Unió Soviètica, el Secretari General del PCUS va haver de caminar a cegues. Gorbachov no tenia idea del que estava ocorrent en els laboratoris i indústries d'alta tecnologia d'Estats Units; ignorava per complet que els laboratoris i indústries soviètiques havien estat compromesos i fins a quin punt.<br /><br />Els pragmàtics de la Casa Blanca caminaven igualment a cegues mentre això ocorria.<br /><br />El president Ronald Reagan jugava la seva carta de triomf: la Iniciativa de Defensa Estratègica/Guerra de les Galàxies. Sabia que els soviètics no podien competir en aquesta lliga, perquè no podien sospitar que la seva indústria electrònica estava infectada amb virus i cavalls de Troia col·locats allí per la comunitat d'Intel·ligència d'Estats Units.<br /><br />La ex primera ministra britànica, en les seves memòries, publicades per una important editorial anglesa en 1993 amb el títol Margaret Thatcher, els anys en Downing Street, expressa que tot el pla de Reagan relacionat amb la Guerra de les Galàxies i la intenció de fer col·lapsar econòmicament a la Unión Soviètica va ser el pla més brillant d'aquesta administració, i que va conduir definitivament a l'ensulsiada del socialisme a Europa.<br /><br />En el capítol XVI del seu llibre explica la participació del seu govern en la Iniciativa de Defensa Estratègica.<br /><br />Portar-la a terme va ser, segons el parer de Thatcher, la "decisió més important" de Reagan, "va provar resultar clau en la victòria de l'Oest en la guerra freda". Va imposar "més tensions econòmiques i major austeritat" a la societat soviètica, en fi, les seves "implicacions tecnològiques i financeres per a la URSS van ser devastadores".<br /><br />Sota el subtítol "Reevaluant a l´Unió Soviètica", descriu una sèrie de conceptes l'essència dels quals està continguda en paràgrafs textuals presos d'aquest llarg passatge, en els quals deixa constància del brutal complot.<br /><br />"En les albors de 1983, els soviètics han d'haver començat a adonar-se que el seu joc de manipulació i intimidació aviat s'acabaria. Els governs europeus no estaven disposats a caure en el parany estès per la proposta d'una ‘zona lliure d'armes nuclears' per a Europa. Van continuar els preparatius per al desplegament dels míssils Creuer i Pershing. En el mes de març, el president Reagan va anunciar els plans d'Estats Units per a una Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), les conseqüències tecnològiques de la qual i financeres per a la URSS serien devastadores."<br /><br />"%[... ] no em cabia el menor dubte del correcte de la seva dedicació a insistir en el programa. Analitzat retrospectivament, ara em queda clar que la decisió original de Ronald Reagan sobri la Iniciativa de Defensa Estratègica va ser la més important de la seva presidència."<br /><br />"AL formular el nostre enfocament a la Iniciativa de Defensa Estratègica, havia quatre elements diferents que vaig tenir en compte. El primer va ser la ciència en si mateixa.<br /><br />"L'objectiu d'Estats Units en la Iniciativa de Defensa Estratègica era desenvolupar una defensa nova i molt més eficaç contra els míssils balístics."<br /><br />"Aquest concepte de defensa es basava en la capacitat d'atacar als míssils balístics llançats en qualsevol etapa del seu vol, des de la fase d'impulsió quan el míssil i totes les seves ogives i cimbells estaven junts, fins al punt de reentrada en l'atmosfera terrestre en el seu camí cap al blanc."<br /><br />"El segon element que calia tenir en compte eren els acords internacionals existents, que limitaven el desplegament d'armes en l'espai i els sistemes de projectils antibalístics. El Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalístics, de 1972, esmenat per un Protocol de 1974, permetia a Estats Units i a la Unió Soviètica emplaçar un sistema de projectils antibalístics estàtic amb fins a cent llançacohets per a defensar el seu camp de sitges de míssils balístics intercontinentals."<br /><br />"L'Oficina de Relacions Exteriors i el Ministeri de Defensa britànics sempre van procurar insistir en la interpretació més estreta possible que els nord-americans —encertadament al meu judici— van creure que hauria significat que la Iniciativa de Defensa Estratègica havia mort al néixer. Sempre he tractat de distanciar-me d'aquesta fraseologia i vaig deixar clar en privat i en públic que no podia dir-se que s'hagués completat la investigació sobre si un sistema era viable fins que s'hagués assajat amb èxit. Subjacent en aquest argot, aquest punt pel que sembla tècnic era realment una qüestió d'evident sentit comú. No obstant això, es convertiria en la qüestió que va dividir a Estats Units i a la URSS en el cim de Reykjavik, de manera que va cobrar gran importància.<br /><br />"El tercer element en el càlcul va ser la força relativa de les dues parts en la defensa contra projectils balístics. Solament la Unión Soviètica posseïa un sistema de projectils antibalístics (conegut com GALOSH) als voltants de Moscou, que en aquests moments estaven perfeccionant. Els nord-americans mai havien emplaçat un sistema equivalent."<br /><br />"Els soviètics també estaven més avançats en les armes antisatélits. Per tant, havia un argument fort que els soviètics ja havien adquirit un avantatge inacceptable en tota aquesta esfera.<br /><br />"El quart element era el que implicava la Iniciativa de Defensa Estratègica per a la dissuasió. AL principi vaig sentir bastant simpatia per la filosofia després del Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalísticos, que era que mentre més ultramoderna i efectiva fora la defensa contra els míssils nuclears, major pressió havia per a procurar avanços enormement costosos en la tecnologia per a les armes nuclears. Sempre vaig creure en una versió amb lleugeres condicions de la doctrina coneguda com ‘destrucció recíproca segura', MAD per les seves sigles en anglès. L'amenaça del que jo prefereixo cridar ‘destrucció inacceptable' que es produiria després d'un intercanvi nuclear era tal, que les armes nuclears constituïen un element de dissuasió efectiu contra la guerra no solament nuclear, sinó també convencional."<br /><br />"Aviat vaig començar a veure que la Iniciativa de Defensa Estratègica no soscavaria la dissuasió nuclear, sinó que l'enfortiria. A diferència del president Reagan i d'altres membres de la seva Administració, mai vaig creure que la Iniciativa de Defensa Estratègica podria oferir una protecció al cent per cent, però permetria que suficients míssils d'Estats Units sobrevisquessin a un primer cop dels soviètics."<br /><br />"El tema de la Iniciativa de Defensa Estratègica va ser el qual va dominar les meves converses amb el president Reagan i amb els membres de la seva Administració quan vaig anar A Camp David el dissabte 22 de desembre de 1984 per a informar als nord-americans sobre les meves converses prèvies amb el senyor Gorbachov. Aquesta va ser la primera vegada que vaig escoltar al president Reagan parlar sobre la Iniciativa de Defensa Estratègica. Va parlar d'això apassionadament. Estava al punt més idealista. Va destacar que la Iniciativa de Defensa Estratègica seria un sistema defensiu i que no era la seva intenció obtenir per a Estats Units un avantatge unilateral. És més, va dir que si la Iniciativa de Defensa Estratègica tenia èxit estaria disposat a internacionalitzar-la de manera que estigués al servei de tots els països, i li havia dit el mateix al senyor Gromyko. Va reafirmar el seu objectiu a llarg termini d'eliminar totalment les armes nuclears.<br /><br />"Aquestes observacions em van posar nerviosa. M'horroritzava pensar que Estats Units estiguessin disposats a tirar per la broda l'avantatge tan àrduament guanyada en matèria de tecnologia al posar-la a la disposició de tot el món."<br /><br />"El que vaig escoltar, ara que arribàvem a la discussió de les probabilitats reals més que d'una concepció àmplia, era tranquilitzador. El president Reagan no simulava que ells sabessin encara a on poguessin conduir les investigacions. Però va recalcar que —a més dels seus arguments anteriors a favor de la Iniciativa de Defensa Estratègica— seguir-li el ritme a Estats Units imposaria una pressió econòmica a la Unió Soviètica. Va argumentar que no existia un límit pràctic quan fins a on el govern soviètic podria arrossegar al seu poble pel camí de l'austeritat."<br /><br />"Ara jo anotava, mentre conversava amb l'assessor per a la Seguretat Nacional Bud McFarlane, els quatre punts que em semblaven més crucials.<br /><br />"Els meus funcionaris després inseririen els detalls. El President i jo acordem un text on s'exposava la política.<br /><br />"La secció principal de la meva declaració expressa:<br /><br />"Li vaig parlar al President sobre la meva ferma convicció que el programa d'investigacions de la Iniciativa de Defensa Estratègica havia de continuar. La investigació, per descomptat, és permesa segons els tractats existents entre Estats Units i la Unió Soviètica; i, per descomptat, sabem que els russos ja tenen el seu programa d'investigacions i, en opinió d'Estats Units, han anat ja més enllà de les investigacions. Vam convenir en quatre punts: 1. L'objectiu d'Estats Units, d'Occident, no era arribar a la superioritat, sinó mantenir l'equilibri, prenent en compte els avanços soviètics; 2. El desplegament relacionat amb la Iniciativa de Defensa Estratègica, en vista de les obligacions que imposaven els tractats, hauria de ser una qüestió per a la negociació; 3. L'objectiu general és augmentar, no soscavar, dissuasió; 4. La negociació entre l'Est i Occident ha d'apuntar cap a arribar a la seguretat amb nivells reduïts de sistemes ofensius d'ambdós costats. Aquest serà el propòsit de les negociacions represes entre Estats Units i la Unión Soviètica sobre el control dels armaments, que jo acullo amb beneplàcit.<br /><br />"Posteriorment vaig saber que George Schultz —llavors Secretari d'Estat— pensava que jo havia assegurat una concessió massa gran per part dels americans en la redacció; però això, de fet, ens donava —tant a ells com a nosaltres— una línia clara i defensable, i ajudava a tranquil·litzar als membres europeus de l'OTAN. Un dia de treball molt productiu."<br /><br />Més endavant, amb el subtítol de "Visita A Washington: febrer de 1985", Margaret Thatcher expressa:<br /><br />"Vaig visitar Washington novament al febrer de 1985. Les negociacions sobre armaments entre els americans i la Unión Soviètica ja s'havien reprès, però la Iniciativa de Defensa Estratègica seguia sent una font de discussió. Jo havia de parlar davant una reunió conjunta del Congrés en el matí del dimecres 20 de febrer i vaig dur amb mi des de Londres com regal una estàtua de bronze de Winston Churchill, a qui també molts anys abans se li havia honrat amb tal invitació. Vaig treballar de manera especialment àrdua en aquest discurs. Utilitzaria el teleprompter per a pronunciar-lo. Sabia que el Congrés havia vist al propi ‘Gran Comunicador' pronunciant discursos impecables i jo tindria un auditori exigent. De manera que vaig decidir practicar la lectura del text fins que assolís pronunciar-lo amb l'entonació i l'èmfasi correctes. Parlar a partir del teleprompter, he d'agregar, és una tècnica totalment distinta a parlar a partir de notes. De fet, el president Reagan em va prestar el seu propi teleprompter i jo ho havia dut de tornada a l'Ambaixada britànica, on estava allotjada. Harvey Thomas, qui m'acompanyava, ho va aconseguir i, fent cas omís de qualsevol desfasament horari, vaig practicar fins a les 4:00 a. m. No em vaig ficar, començant el nou dia de treball amb el meu acostumat cafè negre i els meus tabletas de vitamines; després vaig concedir entrevistes televisives a partir de les 6:45 a. m.; vaig passar per la perruquera i vaig estar llista a les 10:30 per a partir cap al Capitoli. Vaig utilitzar el meu discurs, que abordava extensament els assumptes internacionals, per a donar un fort suport a la Iniciativa de Defensa Estratègica. Vaig tenir una acollida fabulosa."<br /><br />"El mes següent (març de 1985) va ocórrer la mort del senyor Chernenko i notablement, sense molta demora, la successió del senyor Gorbachov a l'adreça de la Unión Soviètica. Una vegada més vaig assistir a un funeral a Moscou: el temps estava, fins i tot, més fred que en el de Yuri Andrópov. El senyor Gorbachov havia d'atendre a gran quantitat de dignataris estrangers. Però vaig tenir una xerrada de gairebé una hora amb ell aquesta tarda en el Saló de Santa Catalina del Kremlin. L'atmosfera era més formal que en Chequers (residència rural oficial dels primers ministres britànics des de 1921), i la presència callada, sardónica, del senyor Gromyko no ajudava. Però vaig poder explicar-los les implicacions de la política que jo havia convingut amb el president Reagan en el mes de desembre anterior en Camp David. Estava clar que la Iniciativa de Defensa Estratègica era ara la preocupació principal dels soviètics en termes de control d'armaments. El senyor Gorbachov va portar, com havíem esperat, un nou estil al govern soviètic. Ell parlava obertament de l'horrible estat de l'economia soviètica, encara que encara en aquesta etapa es recolzava en els mètodes associats amb la campanya del senyor Andrópov per una major eficiència més que en una reforma radical. Un exemple d'això van ser les mesures draconianes que va prendre Gorbachov contra l'alcoholisme. Però, a mesura que va avançar l'any, no va haver senyals de millorança de les condicions a la Unió Soviètica. De fet, com va assenyalar el nostre nou i gran ambaixador a Moscou, Brian Cartledge, que havia estat el meu secretari privat sobre relacions exteriors quan vaig resultar Primera Ministra per primera vegada, en un dels seus primers informes, era qüestió de ‘compota matí i, mentrestant, gens de vodka avui'.<br /><br />"Les relacions de Gran Bretanya amb la Unión Soviètica van entrar en un clar període de fredor com resultat de les expulsions que jo vaig autoritzar de funcionaris soviètics que havien estat realitzant actes d'espionatge."<br /><br />"Al novembre, el president Reagan i el senyor Gorbachov van celebrar la seva primera reunió en Ginebra. Els seus resultats van ser escassos —els soviètics insistien a vincular les armes nuclears estratègiques amb la suspensió de les investigacions relatives a la Iniciativa de Defensa Estratègica— però aviat es va desenvolupar una simpatia personal entre els dos líders. S'havia expressat certa preocupació quant a que l'espavilat i jove homòleg soviètic del president Reagan pogués superar-lo en habilitat. Però no va ser així, la qual cosa no em va sorprendre en l'absolut, doncs Ronald Reagan havia tingut moltíssima pràctica en els seus primers anys com president del gremi d'artistes de cinema al portar a terme negociacions del sindicat sobre bases realistes —i ningú era més realista que el senyor Gorbachov.<br /><br />"Durant 1986 el senyor Gorbachov va demostrar gran subtilesa a explotar l'opinió pública occidental al presentar proposades temptadores, però inacceptables, sobre el control d'armaments. Els soviètics van dir relativament poc sobre el vincle entre la Iniciativa de Defensa Estratègica i la reducció de les armes nuclears. Però no se'ls va donar raó alguna per a creure que els americans estaven disposats a suspendre o detenir les investigacions relatives a la Iniciativa de Defensa Estratègica. A la fi d'aquest any es va acordar que el president Reagan i el senyor Gorbachov —amb els seus Ministres de Relacions Exteriors— s'haurien de reunir en Reykjavik, Islàndia, per a discutir ofertes substantives."<br /><br />"El fet era que nosaltres no podíem contenir la investigació sobre nous tipus d'armes. Havíem de ser els primers en obtenir-les. És impossible detenir a la ciència: no es detindrà per ser ignorada."<br /><br />"En retrospectiva, pot considerar-se que el Cim de Reykjavik aquest cap de setmana del 11 i 12 d'octubre %[de 1986] va tenir una significació absolutament diferent a la qual li va atribuir la majoria dels comentaristes en aquest llavors. Se'ls havia preparat un parany als americans. Concessions soviètiques cada vegada majors es van fer durant el Cim: van convenir per primera vegada que els elements de dissuasió britànics i francesos s'excloguessin de les negociacions sobre les forces nuclears d'abast intermedi; i que les reduccions en les armes nuclears estratègiques havien de deixar a cada bàndol amb quantitats iguals —i no només una reducció percentual, que hauria deixat als soviètics amb clar avantatge. També van fer concessions significatives quant a les xifres relatives a les forces nuclears d'abast intermedi. Quan el Cim s'acostava a la seva fi, el president Reagan va proposar un acord mitjançant el qual tot l'arsenal d'armes nuclears estratègiques —bombarders, míssils Creuer i balístics de llarg abast— es reduiria a la meitat en un termini de cinc anys i les més poderoses d'aquestes armes, els míssils balístics estratègics, s'eliminarien en un termini de deu anys. El senyor Gorbachov era encara més ambiciós: volia que s'eliminessin totes les armes nuclears estratègiques al concloure el període de deu anys.<br /><br />"Però llavors sobtadament, al mateix final, es va accionar el parany. El president Reagan havia concedit que durant el període de deu anys ambdós bàndols acordarien no retirar-se del Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalístics, encara que es permetria el desenvolupament i els assajos compatibles amb el Tractat."<br /><br />Però Reagan va sofrir una estranya amnèsia entorn del detonant de la brutal competència militar que se li va imposar a la URSS, amb un extraordinari cost econòmic. El seu publicitado diari no esmenta absolutament gens del Dossier Farewell. En els seus apunts de cada dia, publicats aquest any, Ronald Reagan, parlant de la seva estada en Montebello, Canadà, expressa:<br /><br />"Diumenge 19 de juliol (1981)<br /><br />"L'hotel és una meravellosa obra d'enginyeria, feta totalment de troncs. La major cabanya de troncs del món.<br /><br />"Vaig tenir un mà a mà amb el Canceller Schmidt (Cap del govern alemany). Estava realment deprimit i d'un humor pessimista sobre món.<br /><br />"Després em vaig reunir amb el president Mitterrand, li vaig explicar el nostre programa econòmic i que no teníem gens que veure amb les altes taxes d'interès.<br /><br />"Aquesta nit vam sopar solament nosaltres 8. Els 7 caps d'Estat i el President de la Comunitat Europea. Es va convertir realment en una conversa informal sobre qüestions econòmiques, degut bàsicament a un suggeriment de la Primera Ministra Thatcher."<br /><br />El resultat final de la gran conspiració i l'eixelebrada i costosa carrera armamentista, quan la Unión Soviètica estava ferida de mort en l'ordre econòmic, ho conta en la introducció al llibre de Thomas C. Reed, George H. W. Bush, el primer President de la dinastia Bush, qui va participar de forma real en la Segona Guerra Mundial, a l'escriure textualment:<br /><br />"La guerra freda va ser una lluita a favor de la mateixa ànima de la humanitat. Va ser una lluita a favor d'una manera de vida definit per la llibertat per una banda i per la repressió de l'altra. Creo que ja hem oblidat Que llarga i dura va ser aquesta lluita, i Que a prop del desastre nuclear vam estar de vegades. El fet que aquest no ocorregués dóna fe dels honorables homes i dones d'ambdós costats que van mantenir la seva serenitat i van fer el correcte —segons el seu criteri— en moments de crisis.<br /><br />"Aquest conflicte entre les superpotències que van sobreviure a la Segona Guerra Mundial va començar quan jo regressava a casa de la guerra. En 1948, l'any de la meva graduació de la Universitat de Yale, els soviètics van tractar de tallar l'accés d'Occident a Berlín. Aquest bloqueig va conduir a la creació de l'OTAN, va ser seguit de la primera prova soviètica de la bomba atòmica, i es va tornar sagnant amb la invasió a Corea del Sud. Darrere d'això van venir quatre dècades d'enfrontaments nuclears, guerres on cada superpotència donava suport al bàndol contrari i privacions econòmiques.<br /><br />"Jo vaig tenir el privilegi de ser el President d'Estats Units quan tot això va arribar a la seva fi. En la tardor de 1989 els estats satèl·lits van començar a alliberar-se i revolucions majorment pacífiques es van estendre per Polònia, Hongria, Txecoslovàquia i Romania. Quan va caure el mur de Berlín, sabíem que s'acostava la fi.<br /><br />"Haurien de transcórrer encara dos anys perquè s'acabés l'imperi de Lenin i Stalin. Jo vaig rebre la bona nova per mitjà de dos cridades telefòniques. La primera em va arribar el 8 de desembre de 1991, quan Boris Yeltsin em va cridar des d'un pavelló de caça prop de Brest a Bielorússia. Havent estat recentment triat President de la República russa, Yeltsin s'havia estat reunint amb Leonid Kravchuk, president d'Ucraïna i Stanislav Shushchevik, president de Bielorússia. ‘Avui va ocórrer un esdeveniment molt important en el nostre país,' va dir Yeltsin. ‘Vaig voler informar-se'l jo mateix abans que s'assabentés per la premsa.' Llavors em va donar la notícia: els Presidents de Rússia, Bielorússia i Ucraïna havien decidit dissoldre la Unió Soviètica.<br /><br />"Dues setmanes més tard, una segona crida confirma que l'antiga Unió Soviètica desapareixeria. Mijail Gorbachov em va contactar en Camp David en el matí de Nadal de 1991. Ens va desitjar un feliç Nadal a Bàrbara i a mi i després va passar a resumir el que havia succeït en el seu país: la Unió Soviètica havia deixat d'existir. Ell acabava de comparèixer en la televisió nacional per a confirmar el fet i havia transferit el control de les armes nuclears soviètiques al President de Rússia. ‘Poden gaudir d'una tranquil·la nit de Nadal', ens va dir. I així va acabar tot."<br /><br />Consta, per un article publicat en The Nova York Estafis que l'operació va utilitzar gairebé totes les armes a l'abast de la CIA —guerra psicológica, sabotatge, guerra econòmica, engany estratègic, contraintel.ligencia, guerra cibernètica—, tot això en col·laboració amb el Consell de Seguretat Nacional, el Pentàgon i el FBI. Va destruir al puixant equip d'espionatge soviètic, va danyar l'economia i va desestabilitzar l'Estat d'aquest país. Va ser un èxit rotund. D'haver-se fet al revés (els soviètics als nord-americans), pogués haver-se vist com un acte de terrorisme.<br /><br />Del tema es parla també en altre llibre titulat Llegat de Cendres, que acaba de ser publicat. En la solapa del llibre s'expressa que "Tim Weiner és un reporter de The Nova York Estafis, qui ha escrit sobre els serveis d'Intel·ligència nord-americanes durant vint anys, i va obtenir un Premio Pulitzer pel seu treball sobre els programes secrets de Seguretat Nacional. Ha viatjat a Afganistan i altres països per a investigar de primera mà les operacions encobertes de la CIA. Aquest és el seu tercer llibre.<br /><br />"Llegat de Cendres es basa en més de 50 000 documents, provinents fonamentalment dels propis arxius de la CIA, i centenars d'entrevistes a veterans d'aquesta agència, inclosos deu directors. Ens mostra un panorama de la CIA des de la seva creació després de la Segona Guerra Mundial, passant per les seves batalles durant la guerra freda i la guerra contra el terrorisme iniciada el 11 de Setembre del 2001."<br /><br />L'article de Jeremy Allison, publicat en Rebel·lió al juny del 2006, i els de Rosa Miriam Elizalde, publicats el 3 i el 10 de setembre de l'any en curs, 2007, denuncien aquests fets destacant la idea d'un dels fundadors del programari lliure, qui va assenyalar que: "a mesura que son mes complèxes  les tecnologies serà més difícil detectar accions d'aquest tipus".<br /><br />Rosa Miriam va publicar dos senzills articles d'opinió de tot just cinc pàgines cadascun. Si ho desitja, pot escriure un llibre de moltes pàgines. La record bé des del dia que, com periodista molt jove, em va preguntar ansiosa, ni més ni menys que en una conferència de premsa fa més de 15 anys, si jo pensava que podríem resistir el període especial que queia damunt amb la desaparició del camp socialista.<br /><br />La URSS es va esfondrar estrepitosament. Des de llavors hem graduat a centenars de milers de joves en el nivell superior d'ensenyament. Quin altra arma ideològica ens pot quedar que un nivell superior de consciència! La vam tenir quan érem un poble en la seva majoria analfabet o semianalfabeto. Si el que es desitja és conèixer veritables feres, deixin que en l'ésser humà prevalguin els instints. Sobre això es pot parlar molt.<br /><br />En l'actualitat, el món està amenaçat per una desoladora crisi econòmica. El govern d'Estats Units empra recursos econòmics inimaginables per a defensar un dret que viola la sobirania de tots els altres països: continuar comprant amb bitllets de paper les matèries primeres, l'energia, les indústries de tecnologies avançades, les terres més productives i els immobles més moderns del nostre planeta.<br /></div>

Mentides deliberades, morts estranyes i agressió a l'economia mundial

per Fidel Castro Ruz

En una reflexió vaig parlar de barres d'or dipositades en els soterranis de les Torres Bessones. Aquesta vegada el tema és bastant més complex i difícil de creure. Fa gairebé quatre dècades científics residents en Estats Units van descobrir Internet, de la mateixa manera que Albert Einstein, nascut a Alemanya, va descobrir en el seu temps la fórmula per a amidar l'energia atòmica.

Einstein era un gran científic i humanista. Va contradir les lleis físiques, fins a llavors sagrades, de Newton. No obstant això, les pomes van seguir caient en virtut de la llei de la gravetat definida per aquest. Eren dues formes diferents d'observar i interpretar la naturalesa, de la qual es posseïen molt poques dades en els dies de Newton. Record el que vaig llegir fa més de 50 anys sobre la famosa teoria de la relativitat elaborada per Einstein: l'energia és igual a la massa multiplicada pel quadrat de la velocitat de la llum, que es denomina C: I=MC². Existia els diners d'Estats Units i els recursos necessaris per a realitzar tan costosa investigació. El temps polític a causa del odi generalitzat per les brutalitats del nazisme en la nació més rica i productiva d'un món destruït per la contesa, va convertir aquella fabulosa energia en bombes que van ser llançades sobre les poblacions indefenses d'Hiroshima i Nagasaki, ocasionant-los centenars de milers de morts i un nombre similar de persones irradiades que van morir en el transcurs dels anys posteriors.

Un exemple clar de l'ús de la ciència i la tecnologia amb les mateixes fins hegemónicos es descriu en un article del ex oficial de Seguretat Nacional d'Estats Units Gus W. Weiss, aparegut originalment en la revesteixi Studies in Intelligence, en 1996, encara que amb real difusió en l'any 2002, titulat Enganyant als soviètics. En ell Weiss s'atribuïx la idea de fer-li arribar a la URSS els programaris que necessitava per a la seva indústria, però ja contaminats amb l'objectiu de fer col·lapsar l'economia d'aquell país.

Segons notes preses del capítol 17 del llibre A la vora de l'abisme: Històries de la guerra freda contades des d'endins, de Thomas C. Reed, ex-secretari de la Força Aèria d'Estats Units, Leonid Brezhnev li va dir a un grup d'alts funcionaris del Partit en 1972: "Nosaltres els comunistes hem de seguir llaurant amb els capitalistes durant algun temps. Necessitem els seus crèdits, la seva agricultura i la seva tecnologia; però anem a continuar grans programes militars, i per a mitjans dels 80 estarem en posició de tornar a una política exterior agressiva, dissenyada a tenir avantatge sobre l'Oest." Aquesta informació va ser confirmada pel departament de Defensa en audiències davant el Comitè de la Càmera sobre la Banca i la Moneda en 1974.

A principis dels 70 el govern de Nixon va plantejar la idea de la distensió. Henry Kissinger tenia l'esperança que "amb el temps, el comerç i les inversions poguessin reduir la tendència del sistema soviètic a l'autarquia"; ell considerava que la distensió podria "convidar a la gradual associació de l'economia soviètica amb la de l'economia mundial i així fomentar la interdependència que afegix un element d'estabilitat a la relació política".

Reagan s'inclinava a ignorar les teories de Kissinger sobri la distensió i a prendre-li la paraula al president Brezhnev, però es van eliminar totes els dubtes el 19 de juliol de 1981, quan el nou President d'Estats Units es va reunir amb el president François Mitterrand, de França, en el cim econòmic del G 7 a Ottawa. En una conversa a part, Mitterrand li va informar a Reagan sobre èxit dels seus serveis d'Intel·ligència al reclutar a un agent de la KGB. L'home pertanyia a una secció que avaluava els assoliments dels esforços soviètics per a adquirir tecnologia d'Occident. Reagan va expressar gran interès en les delicades revelacions de Mitterrand i també el seu agraïment per la seva oferta de fer-li arribar el material al govern d'Estats Units.

El dossier, sota el nom de Farewell, va arribar a la CIA a l'agost de 1981. Deixava clar que els soviètics duien anys realitzant les seves activitats d'investigació i desenvolupament. Donada l'enorme transferència de tecnologia en radars, computadores, màquines-eines i semiconductors d'Estats Units a la Unión Soviètica, podria dir-se que el Pentàgon estava en una carrera armamentista aconsegueixo mateix.

El Dossier Farewell també identificava a centenars d'oficials de casos, agents en els seus llocs i altres subministradors d'informació a través d'Occident i Japó. Durant els primers anys de la distensió, Estats Units i la Unión Soviètica havien establert grups de treball en agricultura, aviació civil, energia nuclear, oceanografia, computadores i medi ambient. L'objectiu era començar a construir "ponts de pau" entre les superpotències. Els membres dels grups de treball havien d'intercanviar visites als seus centres.

A part de la identificació d'agents, la informació més útil aportada pel dossier la constituïa la "llista de compres" i els seus objectius quant a l'adquisició de tecnologia durant els pròxims anys. Quan el Dossier Farewell va arribar A Washington, Reagan li va demanar al Director de la CIA, Bill Casey, que ideés un ús operatiu clandestí del material.

La producció i transport de petroli i gas era una de les prioritats soviètiques. Un nou gasoducte transiberiano havia de dur gas natural des dels jaciments de gas de Urengoi a Sibèria a través de Kazakhstan, Rússia i Europa oriental fins als mercats de divises d'Occident. Per a automatitzar l'operació de vàlvules, compressors i instal·lacions de magatzematge en una empresa tan immensa, els soviètics necessitaven sistemes de control sofisticats. Van comprar computadores dels primers models en el mercat obert, però quan les autoritats del gasoducte van abordar a Estats Units per a adquirir el programari necessari, van ser rebutjats. D'Impertèrrits, els soviètics van buscar en altra part; es va enviar un operatiu de la KGB a penetrar un proveïdor canadenc de programaris en un intent per adquirir els codis necessaris. La intel·ligència nord-americana, avisada per l'agent del Dossier Farewell, va respondre i va manipular el programari abans d'enviar-lo.

Una vegada a la Unión Soviètica, les computadores i el programari, treballant junts, feien operar el gasoducte meravellosament. Però aquesta tranquil·litat era enganyosa. En el programari que operava el gasoducte havia un cavall de Troia, terme que s'usa per a qualificar línies de programari ocultes en el sistema operatiu normal, que fan que aquest sistema es descontrole en el futur, o al rebre una ordre des de l'exterior.

Amb l'objectiu d'afectar els guanys de divises provinents d'Occident i l'economia interna de Rússia, el programari del gasoducte que havia d'operar les bombes, turbines i vàlvules havia estat programat per a descompondre's després d'un interval prudencial i resetear —així es qualifica— les velocitats de les bombes i els ajustaments de les vàlvules fent-les funcionar a pressions molt per sobre de les acceptables per a les juntes i soldadures del gasoducte.

"El resultat va ser la més colossal explosió no nuclear i incendi mai vists des de l'espai. En la Casa Blanca, funcionaris i assessors van rebre l'advertiment de satèl·lits infrarojos d'un estrany esdeveniment enmig d'un lloc despoblat del territori soviètic. El NORAD (Comando de Defensa Aeroespacial Nord-americà) temia que anés el llançament de míssils des d'un lloc on no es coneixia que hagués coets basificats; o potser anés la detonació d'un dispositiu nuclear. Els satèl·lits no havien detectat cap pulsació electromagnètica característica de les detonacions nuclears. Abans que tals indicis poguessin convertir-se en una crisi internacional, Gus Weiss va arribar per un passadís per a dir-los als seus col·legues del CSN (Consell de Seguretat Nacional) que no es preocupessin, afirma Thomas Reed en el seu llibre."

La campanya de contramesures basades en el Dossier Farewell va ser uneixi guerra econòmica. Encara que no va haver baixes personals a causa de l'explosió del gasoducte, va haver un dany significatiu per a l'economia soviètica.

Com gran final entre 1984 i 1985 Estats Units i els seus aliats de l'OTAN van concloure aquesta operació, que va acabar eficaçment amb la capacitat de la URSS per a captar tecnologia en un moment que Moscou es trobava entre l'espasa d'una economia defectuosa, d'una banda, i la paret d'un president nord-americà entossudit a prevaler i posar fi a la guerra freda, per l'altre.

En l'article de Weiss ja citat s'afirma que: "en 1985, el cas va tenir un gir singular quan va sortir a la llum informació sobre el formi expedient Farewell a França. Mitterrand va arribar a sospitar que l'agent soviètic havia estat un muntatge plantat per la CIA per a posar-li a prova i decidir si el material seria lliurat als nord-americans o mantingut pels francesos. Actuant a partir d'aquesta idea, Mitterrand va acomiadar al cap del servei francès, Yves Bonnet."

Gus W. Weiss va ser qui es va atribuir, com ja es va dir, el sinistre pla per a fer arribar a la URSS els programaris defectuosos, quan Estats Units va tenir en el seu poder el Dossier Farewell. Va morir el 25 de novembre del 2003 a l'edat de 72 anys. El Washington Post no va reportar la seva mort fins al 7 de desembre, 12 dies després. Va dir que Weiss es "va caure" del seu edifici de residència, "Watergate", a Washington, i va afirmar també que un mèdic forense de la capital nord-americana va declarar la seva mort com un "suïcidi". El periòdic de la seva ciutat natal, el Nashville Tennessean, va publicar la notícia una setmana després del Washington Post, i va advertir que en aquesta data tot el que podrien dir era que "les circumstàncies que van envoltar la seva mort no es podien confirmar encara."

Abans de morir va deixar escrites unes notes inèdites sota el títol El dossier de comiat: l'engany estratègic i la guerra econòmica en la guerra freda.

Weiss es va graduar en la Vanderbilt University. Tenia postgraus d'Harvard i de la Nova York University.

El seu treball per al govern es va concentrar en assumptes de Seguretat Nacional, organitzacions d'Intel·ligència i preocupacions amb el trasllat de tecnologia a països comunistes. Va treballar amb la CIA, amb la Junta de Defensa Científica del Pentàgon i amb el Comitè de Senyals d'Intel·ligència de la Junta d'Intel·ligència de EE. UU.

Va rebre la Medalla de Mèrit de la CIA i la Medalla "Cipher", del Consell de Seguretat Nacional. Els francesos li van concedir la "Legió d'Honor", en 1975.

No va deixar sobreviure a ningú.

Weiss s'havia declarat en contra de la guerra a L'Iraq poc abans de la seva "suïcidi". És interessant tenir en compte que 18 dies abans de la mort de Weiss, també es va suïcidar —el 7 de novembre de 2003— altre analista del govern de Bush, John J. Kokal (58 anys). Aquest va saltar a la seva mort des d'una oficina en el Departament d'Estat on treballava. Kokal era analista d'Intel·ligència per al Departament d'Estat en assumptes relacionats amb L'Iraq.

Consta en documents ja publicats que Mijail Gorbachov es va enfurir quan van començar els arrests i deportacions d'agents soviètics en diversos països, doncs desconeixia que el contingut del Dossier Farewell estava en poder dels principals caps de govern de l'OTAN. En una reunió del Buró Polític el 22 d'octubre de 1986, convocada per a informar als seus col·legues sobre el Cim de Reykjavik, va al·legar que els nord-americans estaven "actuant molt descortésment i comportant-se com bandits". Encara mostrava un rostre complaent en públic, en privat Gorbachov es referia a Reagan menjo "un mentider".

En els dies finals de la Unió Soviètica, el Secretari General del PCUS va haver de caminar a cegues. Gorbachov no tenia idea del que estava ocorrent en els laboratoris i indústries d'alta tecnologia d'Estats Units; ignorava per complet que els laboratoris i indústries soviètiques havien estat compromesos i fins a quin punt.

Els pragmàtics de la Casa Blanca caminaven igualment a cegues mentre això ocorria.

El president Ronald Reagan jugava la seva carta de triomf: la Iniciativa de Defensa Estratègica/Guerra de les Galàxies. Sabia que els soviètics no podien competir en aquesta lliga, perquè no podien sospitar que la seva indústria electrònica estava infectada amb virus i cavalls de Troia col·locats allí per la comunitat d'Intel·ligència d'Estats Units.

La ex primera ministra britànica, en les seves memòries, publicades per una important editorial anglesa en 1993 amb el títol Margaret Thatcher, els anys en Downing Street, expressa que tot el pla de Reagan relacionat amb la Guerra de les Galàxies i la intenció de fer col·lapsar econòmicament a la Unión Soviètica va ser el pla més brillant d'aquesta administració, i que va conduir definitivament a l'ensulsiada del socialisme a Europa.

En el capítol XVI del seu llibre explica la participació del seu govern en la Iniciativa de Defensa Estratègica.

Portar-la a terme va ser, segons el parer de Thatcher, la "decisió més important" de Reagan, "va provar resultar clau en la victòria de l'Oest en la guerra freda". Va imposar "més tensions econòmiques i major austeritat" a la societat soviètica, en fi, les seves "implicacions tecnològiques i financeres per a la URSS van ser devastadores".

Sota el subtítol "Reevaluant a l´Unió Soviètica", descriu una sèrie de conceptes l'essència dels quals està continguda en paràgrafs textuals presos d'aquest llarg passatge, en els quals deixa constància del brutal complot.

"En les albors de 1983, els soviètics han d'haver començat a adonar-se que el seu joc de manipulació i intimidació aviat s'acabaria. Els governs europeus no estaven disposats a caure en el parany estès per la proposta d'una ‘zona lliure d'armes nuclears' per a Europa. Van continuar els preparatius per al desplegament dels míssils Creuer i Pershing. En el mes de març, el president Reagan va anunciar els plans d'Estats Units per a una Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), les conseqüències tecnològiques de la qual i financeres per a la URSS serien devastadores."

"%[... ] no em cabia el menor dubte del correcte de la seva dedicació a insistir en el programa. Analitzat retrospectivament, ara em queda clar que la decisió original de Ronald Reagan sobri la Iniciativa de Defensa Estratègica va ser la més important de la seva presidència."

"AL formular el nostre enfocament a la Iniciativa de Defensa Estratègica, havia quatre elements diferents que vaig tenir en compte. El primer va ser la ciència en si mateixa.

"L'objectiu d'Estats Units en la Iniciativa de Defensa Estratègica era desenvolupar una defensa nova i molt més eficaç contra els míssils balístics."

"Aquest concepte de defensa es basava en la capacitat d'atacar als míssils balístics llançats en qualsevol etapa del seu vol, des de la fase d'impulsió quan el míssil i totes les seves ogives i cimbells estaven junts, fins al punt de reentrada en l'atmosfera terrestre en el seu camí cap al blanc."

"El segon element que calia tenir en compte eren els acords internacionals existents, que limitaven el desplegament d'armes en l'espai i els sistemes de projectils antibalístics. El Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalístics, de 1972, esmenat per un Protocol de 1974, permetia a Estats Units i a la Unió Soviètica emplaçar un sistema de projectils antibalístics estàtic amb fins a cent llançacohets per a defensar el seu camp de sitges de míssils balístics intercontinentals."

"L'Oficina de Relacions Exteriors i el Ministeri de Defensa britànics sempre van procurar insistir en la interpretació més estreta possible que els nord-americans —encertadament al meu judici— van creure que hauria significat que la Iniciativa de Defensa Estratègica havia mort al néixer. Sempre he tractat de distanciar-me d'aquesta fraseologia i vaig deixar clar en privat i en públic que no podia dir-se que s'hagués completat la investigació sobre si un sistema era viable fins que s'hagués assajat amb èxit. Subjacent en aquest argot, aquest punt pel que sembla tècnic era realment una qüestió d'evident sentit comú. No obstant això, es convertiria en la qüestió que va dividir a Estats Units i a la URSS en el cim de Reykjavik, de manera que va cobrar gran importància.

"El tercer element en el càlcul va ser la força relativa de les dues parts en la defensa contra projectils balístics. Solament la Unión Soviètica posseïa un sistema de projectils antibalístics (conegut com GALOSH) als voltants de Moscou, que en aquests moments estaven perfeccionant. Els nord-americans mai havien emplaçat un sistema equivalent."

"Els soviètics també estaven més avançats en les armes antisatélits. Per tant, havia un argument fort que els soviètics ja havien adquirit un avantatge inacceptable en tota aquesta esfera.

"El quart element era el que implicava la Iniciativa de Defensa Estratègica per a la dissuasió. AL principi vaig sentir bastant simpatia per la filosofia després del Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalísticos, que era que mentre més ultramoderna i efectiva fora la defensa contra els míssils nuclears, major pressió havia per a procurar avanços enormement costosos en la tecnologia per a les armes nuclears. Sempre vaig creure en una versió amb lleugeres condicions de la doctrina coneguda com ‘destrucció recíproca segura', MAD per les seves sigles en anglès. L'amenaça del que jo prefereixo cridar ‘destrucció inacceptable' que es produiria després d'un intercanvi nuclear era tal, que les armes nuclears constituïen un element de dissuasió efectiu contra la guerra no solament nuclear, sinó també convencional."

"Aviat vaig començar a veure que la Iniciativa de Defensa Estratègica no soscavaria la dissuasió nuclear, sinó que l'enfortiria. A diferència del president Reagan i d'altres membres de la seva Administració, mai vaig creure que la Iniciativa de Defensa Estratègica podria oferir una protecció al cent per cent, però permetria que suficients míssils d'Estats Units sobrevisquessin a un primer cop dels soviètics."

"El tema de la Iniciativa de Defensa Estratègica va ser el qual va dominar les meves converses amb el president Reagan i amb els membres de la seva Administració quan vaig anar A Camp David el dissabte 22 de desembre de 1984 per a informar als nord-americans sobre les meves converses prèvies amb el senyor Gorbachov. Aquesta va ser la primera vegada que vaig escoltar al president Reagan parlar sobre la Iniciativa de Defensa Estratègica. Va parlar d'això apassionadament. Estava al punt més idealista. Va destacar que la Iniciativa de Defensa Estratègica seria un sistema defensiu i que no era la seva intenció obtenir per a Estats Units un avantatge unilateral. És més, va dir que si la Iniciativa de Defensa Estratègica tenia èxit estaria disposat a internacionalitzar-la de manera que estigués al servei de tots els països, i li havia dit el mateix al senyor Gromyko. Va reafirmar el seu objectiu a llarg termini d'eliminar totalment les armes nuclears.

"Aquestes observacions em van posar nerviosa. M'horroritzava pensar que Estats Units estiguessin disposats a tirar per la broda l'avantatge tan àrduament guanyada en matèria de tecnologia al posar-la a la disposició de tot el món."

"El que vaig escoltar, ara que arribàvem a la discussió de les probabilitats reals més que d'una concepció àmplia, era tranquilitzador. El president Reagan no simulava que ells sabessin encara a on poguessin conduir les investigacions. Però va recalcar que —a més dels seus arguments anteriors a favor de la Iniciativa de Defensa Estratègica— seguir-li el ritme a Estats Units imposaria una pressió econòmica a la Unió Soviètica. Va argumentar que no existia un límit pràctic quan fins a on el govern soviètic podria arrossegar al seu poble pel camí de l'austeritat."

"Ara jo anotava, mentre conversava amb l'assessor per a la Seguretat Nacional Bud McFarlane, els quatre punts que em semblaven més crucials.

"Els meus funcionaris després inseririen els detalls. El President i jo acordem un text on s'exposava la política.

"La secció principal de la meva declaració expressa:

"Li vaig parlar al President sobre la meva ferma convicció que el programa d'investigacions de la Iniciativa de Defensa Estratègica havia de continuar. La investigació, per descomptat, és permesa segons els tractats existents entre Estats Units i la Unió Soviètica; i, per descomptat, sabem que els russos ja tenen el seu programa d'investigacions i, en opinió d'Estats Units, han anat ja més enllà de les investigacions. Vam convenir en quatre punts: 1. L'objectiu d'Estats Units, d'Occident, no era arribar a la superioritat, sinó mantenir l'equilibri, prenent en compte els avanços soviètics; 2. El desplegament relacionat amb la Iniciativa de Defensa Estratègica, en vista de les obligacions que imposaven els tractats, hauria de ser una qüestió per a la negociació; 3. L'objectiu general és augmentar, no soscavar, dissuasió; 4. La negociació entre l'Est i Occident ha d'apuntar cap a arribar a la seguretat amb nivells reduïts de sistemes ofensius d'ambdós costats. Aquest serà el propòsit de les negociacions represes entre Estats Units i la Unión Soviètica sobre el control dels armaments, que jo acullo amb beneplàcit.

"Posteriorment vaig saber que George Schultz —llavors Secretari d'Estat— pensava que jo havia assegurat una concessió massa gran per part dels americans en la redacció; però això, de fet, ens donava —tant a ells com a nosaltres— una línia clara i defensable, i ajudava a tranquil·litzar als membres europeus de l'OTAN. Un dia de treball molt productiu."

Més endavant, amb el subtítol de "Visita A Washington: febrer de 1985", Margaret Thatcher expressa:

"Vaig visitar Washington novament al febrer de 1985. Les negociacions sobre armaments entre els americans i la Unión Soviètica ja s'havien reprès, però la Iniciativa de Defensa Estratègica seguia sent una font de discussió. Jo havia de parlar davant una reunió conjunta del Congrés en el matí del dimecres 20 de febrer i vaig dur amb mi des de Londres com regal una estàtua de bronze de Winston Churchill, a qui també molts anys abans se li havia honrat amb tal invitació. Vaig treballar de manera especialment àrdua en aquest discurs. Utilitzaria el teleprompter per a pronunciar-lo. Sabia que el Congrés havia vist al propi ‘Gran Comunicador' pronunciant discursos impecables i jo tindria un auditori exigent. De manera que vaig decidir practicar la lectura del text fins que assolís pronunciar-lo amb l'entonació i l'èmfasi correctes. Parlar a partir del teleprompter, he d'agregar, és una tècnica totalment distinta a parlar a partir de notes. De fet, el president Reagan em va prestar el seu propi teleprompter i jo ho havia dut de tornada a l'Ambaixada britànica, on estava allotjada. Harvey Thomas, qui m'acompanyava, ho va aconseguir i, fent cas omís de qualsevol desfasament horari, vaig practicar fins a les 4:00 a. m. No em vaig ficar, començant el nou dia de treball amb el meu acostumat cafè negre i els meus tabletas de vitamines; després vaig concedir entrevistes televisives a partir de les 6:45 a. m.; vaig passar per la perruquera i vaig estar llista a les 10:30 per a partir cap al Capitoli. Vaig utilitzar el meu discurs, que abordava extensament els assumptes internacionals, per a donar un fort suport a la Iniciativa de Defensa Estratègica. Vaig tenir una acollida fabulosa."

"El mes següent (març de 1985) va ocórrer la mort del senyor Chernenko i notablement, sense molta demora, la successió del senyor Gorbachov a l'adreça de la Unión Soviètica. Una vegada més vaig assistir a un funeral a Moscou: el temps estava, fins i tot, més fred que en el de Yuri Andrópov. El senyor Gorbachov havia d'atendre a gran quantitat de dignataris estrangers. Però vaig tenir una xerrada de gairebé una hora amb ell aquesta tarda en el Saló de Santa Catalina del Kremlin. L'atmosfera era més formal que en Chequers (residència rural oficial dels primers ministres britànics des de 1921), i la presència callada, sardónica, del senyor Gromyko no ajudava. Però vaig poder explicar-los les implicacions de la política que jo havia convingut amb el president Reagan en el mes de desembre anterior en Camp David. Estava clar que la Iniciativa de Defensa Estratègica era ara la preocupació principal dels soviètics en termes de control d'armaments. El senyor Gorbachov va portar, com havíem esperat, un nou estil al govern soviètic. Ell parlava obertament de l'horrible estat de l'economia soviètica, encara que encara en aquesta etapa es recolzava en els mètodes associats amb la campanya del senyor Andrópov per una major eficiència més que en una reforma radical. Un exemple d'això van ser les mesures draconianes que va prendre Gorbachov contra l'alcoholisme. Però, a mesura que va avançar l'any, no va haver senyals de millorança de les condicions a la Unió Soviètica. De fet, com va assenyalar el nostre nou i gran ambaixador a Moscou, Brian Cartledge, que havia estat el meu secretari privat sobre relacions exteriors quan vaig resultar Primera Ministra per primera vegada, en un dels seus primers informes, era qüestió de ‘compota matí i, mentrestant, gens de vodka avui'.

"Les relacions de Gran Bretanya amb la Unión Soviètica van entrar en un clar període de fredor com resultat de les expulsions que jo vaig autoritzar de funcionaris soviètics que havien estat realitzant actes d'espionatge."

"Al novembre, el president Reagan i el senyor Gorbachov van celebrar la seva primera reunió en Ginebra. Els seus resultats van ser escassos —els soviètics insistien a vincular les armes nuclears estratègiques amb la suspensió de les investigacions relatives a la Iniciativa de Defensa Estratègica— però aviat es va desenvolupar una simpatia personal entre els dos líders. S'havia expressat certa preocupació quant a que l'espavilat i jove homòleg soviètic del president Reagan pogués superar-lo en habilitat. Però no va ser així, la qual cosa no em va sorprendre en l'absolut, doncs Ronald Reagan havia tingut moltíssima pràctica en els seus primers anys com president del gremi d'artistes de cinema al portar a terme negociacions del sindicat sobre bases realistes —i ningú era més realista que el senyor Gorbachov.

"Durant 1986 el senyor Gorbachov va demostrar gran subtilesa a explotar l'opinió pública occidental al presentar proposades temptadores, però inacceptables, sobre el control d'armaments. Els soviètics van dir relativament poc sobre el vincle entre la Iniciativa de Defensa Estratègica i la reducció de les armes nuclears. Però no se'ls va donar raó alguna per a creure que els americans estaven disposats a suspendre o detenir les investigacions relatives a la Iniciativa de Defensa Estratègica. A la fi d'aquest any es va acordar que el president Reagan i el senyor Gorbachov —amb els seus Ministres de Relacions Exteriors— s'haurien de reunir en Reykjavik, Islàndia, per a discutir ofertes substantives."

"El fet era que nosaltres no podíem contenir la investigació sobre nous tipus d'armes. Havíem de ser els primers en obtenir-les. És impossible detenir a la ciència: no es detindrà per ser ignorada."

"En retrospectiva, pot considerar-se que el Cim de Reykjavik aquest cap de setmana del 11 i 12 d'octubre %[de 1986] va tenir una significació absolutament diferent a la qual li va atribuir la majoria dels comentaristes en aquest llavors. Se'ls havia preparat un parany als americans. Concessions soviètiques cada vegada majors es van fer durant el Cim: van convenir per primera vegada que els elements de dissuasió britànics i francesos s'excloguessin de les negociacions sobre les forces nuclears d'abast intermedi; i que les reduccions en les armes nuclears estratègiques havien de deixar a cada bàndol amb quantitats iguals —i no només una reducció percentual, que hauria deixat als soviètics amb clar avantatge. També van fer concessions significatives quant a les xifres relatives a les forces nuclears d'abast intermedi. Quan el Cim s'acostava a la seva fi, el president Reagan va proposar un acord mitjançant el qual tot l'arsenal d'armes nuclears estratègiques —bombarders, míssils Creuer i balístics de llarg abast— es reduiria a la meitat en un termini de cinc anys i les més poderoses d'aquestes armes, els míssils balístics estratègics, s'eliminarien en un termini de deu anys. El senyor Gorbachov era encara més ambiciós: volia que s'eliminessin totes les armes nuclears estratègiques al concloure el període de deu anys.

"Però llavors sobtadament, al mateix final, es va accionar el parany. El president Reagan havia concedit que durant el període de deu anys ambdós bàndols acordarien no retirar-se del Tractat sobre la Limitació dels Sistemes de Projectils Antibalístics, encara que es permetria el desenvolupament i els assajos compatibles amb el Tractat."

Però Reagan va sofrir una estranya amnèsia entorn del detonant de la brutal competència militar que se li va imposar a la URSS, amb un extraordinari cost econòmic. El seu publicitado diari no esmenta absolutament gens del Dossier Farewell. En els seus apunts de cada dia, publicats aquest any, Ronald Reagan, parlant de la seva estada en Montebello, Canadà, expressa:

"Diumenge 19 de juliol (1981)

"L'hotel és una meravellosa obra d'enginyeria, feta totalment de troncs. La major cabanya de troncs del món.

"Vaig tenir un mà a mà amb el Canceller Schmidt (Cap del govern alemany). Estava realment deprimit i d'un humor pessimista sobre món.

"Després em vaig reunir amb el president Mitterrand, li vaig explicar el nostre programa econòmic i que no teníem gens que veure amb les altes taxes d'interès.

"Aquesta nit vam sopar solament nosaltres 8. Els 7 caps d'Estat i el President de la Comunitat Europea. Es va convertir realment en una conversa informal sobre qüestions econòmiques, degut bàsicament a un suggeriment de la Primera Ministra Thatcher."

El resultat final de la gran conspiració i l'eixelebrada i costosa carrera armamentista, quan la Unión Soviètica estava ferida de mort en l'ordre econòmic, ho conta en la introducció al llibre de Thomas C. Reed, George H. W. Bush, el primer President de la dinastia Bush, qui va participar de forma real en la Segona Guerra Mundial, a l'escriure textualment:

"La guerra freda va ser una lluita a favor de la mateixa ànima de la humanitat. Va ser una lluita a favor d'una manera de vida definit per la llibertat per una banda i per la repressió de l'altra. Creo que ja hem oblidat Que llarga i dura va ser aquesta lluita, i Que a prop del desastre nuclear vam estar de vegades. El fet que aquest no ocorregués dóna fe dels honorables homes i dones d'ambdós costats que van mantenir la seva serenitat i van fer el correcte —segons el seu criteri— en moments de crisis.

"Aquest conflicte entre les superpotències que van sobreviure a la Segona Guerra Mundial va començar quan jo regressava a casa de la guerra. En 1948, l'any de la meva graduació de la Universitat de Yale, els soviètics van tractar de tallar l'accés d'Occident a Berlín. Aquest bloqueig va conduir a la creació de l'OTAN, va ser seguit de la primera prova soviètica de la bomba atòmica, i es va tornar sagnant amb la invasió a Corea del Sud. Darrere d'això van venir quatre dècades d'enfrontaments nuclears, guerres on cada superpotència donava suport al bàndol contrari i privacions econòmiques.

"Jo vaig tenir el privilegi de ser el President d'Estats Units quan tot això va arribar a la seva fi. En la tardor de 1989 els estats satèl·lits van començar a alliberar-se i revolucions majorment pacífiques es van estendre per Polònia, Hongria, Txecoslovàquia i Romania. Quan va caure el mur de Berlín, sabíem que s'acostava la fi.

"Haurien de transcórrer encara dos anys perquè s'acabés l'imperi de Lenin i Stalin. Jo vaig rebre la bona nova per mitjà de dos cridades telefòniques. La primera em va arribar el 8 de desembre de 1991, quan Boris Yeltsin em va cridar des d'un pavelló de caça prop de Brest a Bielorússia. Havent estat recentment triat President de la República russa, Yeltsin s'havia estat reunint amb Leonid Kravchuk, president d'Ucraïna i Stanislav Shushchevik, president de Bielorússia. ‘Avui va ocórrer un esdeveniment molt important en el nostre país,' va dir Yeltsin. ‘Vaig voler informar-se'l jo mateix abans que s'assabentés per la premsa.' Llavors em va donar la notícia: els Presidents de Rússia, Bielorússia i Ucraïna havien decidit dissoldre la Unió Soviètica.

"Dues setmanes més tard, una segona crida confirma que l'antiga Unió Soviètica desapareixeria. Mijail Gorbachov em va contactar en Camp David en el matí de Nadal de 1991. Ens va desitjar un feliç Nadal a Bàrbara i a mi i després va passar a resumir el que havia succeït en el seu país: la Unió Soviètica havia deixat d'existir. Ell acabava de comparèixer en la televisió nacional per a confirmar el fet i havia transferit el control de les armes nuclears soviètiques al President de Rússia. ‘Poden gaudir d'una tranquil·la nit de Nadal', ens va dir. I així va acabar tot."

Consta, per un article publicat en The Nova York Estafis que l'operació va utilitzar gairebé totes les armes a l'abast de la CIA —guerra psicológica, sabotatge, guerra econòmica, engany estratègic, contraintel.ligencia, guerra cibernètica—, tot això en col·laboració amb el Consell de Seguretat Nacional, el Pentàgon i el FBI. Va destruir al puixant equip d'espionatge soviètic, va danyar l'economia i va desestabilitzar l'Estat d'aquest país. Va ser un èxit rotund. D'haver-se fet al revés (els soviètics als nord-americans), pogués haver-se vist com un acte de terrorisme.

Del tema es parla també en altre llibre titulat Llegat de Cendres, que acaba de ser publicat. En la solapa del llibre s'expressa que "Tim Weiner és un reporter de The Nova York Estafis, qui ha escrit sobre els serveis d'Intel·ligència nord-americanes durant vint anys, i va obtenir un Premio Pulitzer pel seu treball sobre els programes secrets de Seguretat Nacional. Ha viatjat a Afganistan i altres països per a investigar de primera mà les operacions encobertes de la CIA. Aquest és el seu tercer llibre.

"Llegat de Cendres es basa en més de 50 000 documents, provinents fonamentalment dels propis arxius de la CIA, i centenars d'entrevistes a veterans d'aquesta agència, inclosos deu directors. Ens mostra un panorama de la CIA des de la seva creació després de la Segona Guerra Mundial, passant per les seves batalles durant la guerra freda i la guerra contra el terrorisme iniciada el 11 de Setembre del 2001."

L'article de Jeremy Allison, publicat en Rebel·lió al juny del 2006, i els de Rosa Miriam Elizalde, publicats el 3 i el 10 de setembre de l'any en curs, 2007, denuncien aquests fets destacant la idea d'un dels fundadors del programari lliure, qui va assenyalar que: "a mesura que son mes complèxes les tecnologies serà més difícil detectar accions d'aquest tipus".

Rosa Miriam va publicar dos senzills articles d'opinió de tot just cinc pàgines cadascun. Si ho desitja, pot escriure un llibre de moltes pàgines. La record bé des del dia que, com periodista molt jove, em va preguntar ansiosa, ni més ni menys que en una conferència de premsa fa més de 15 anys, si jo pensava que podríem resistir el període especial que queia damunt amb la desaparició del camp socialista.

La URSS es va esfondrar estrepitosament. Des de llavors hem graduat a centenars de milers de joves en el nivell superior d'ensenyament. Quin altra arma ideològica ens pot quedar que un nivell superior de consciència! La vam tenir quan érem un poble en la seva majoria analfabet o semianalfabeto. Si el que es desitja és conèixer veritables feres, deixin que en l'ésser humà prevalguin els instints. Sobre això es pot parlar molt.

En l'actualitat, el món està amenaçat per una desoladora crisi econòmica. El govern d'Estats Units empra recursos econòmics inimaginables per a defensar un dret que viola la sobirania de tots els altres països: continuar comprant amb bitllets de paper les matèries primeres, l'energia, les indústries de tecnologies avançades, les terres més productives i els immobles més moderns del nostre planeta.

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPPuhOgHnfiBMGs-PkwvyarJgoxPO-iualTp1EFcsGoLsbaASKH7iDBNfi1kAeHVoCnWeMZEuon1WDgm6pHBixdiNCbJDtDCxAB4ok0HudCV9rALfxBd-RI5j7rbovtVIyddSjvQ/s1600-h/noam.gif"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5110860884590331154" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPPuhOgHnfiBMGs-PkwvyarJgoxPO-iualTp1EFcsGoLsbaASKH7iDBNfi1kAeHVoCnWeMZEuon1WDgm6pHBixdiNCbJDtDCxAB4ok0HudCV9rALfxBd-RI5j7rbovtVIyddSjvQ/s320/noam.gif" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><br /><div style="text-align: justify;">El prestigiós professor nord-americà Noam Chomsky, conegut pel seu activisme polític i autor de la teoria de gramàtica generativa (considerada la contribució més extraordinària en el camp de la lingüística teòrica del segle XX), s'ha pronunciat sobre el cas d'<i>Èric i l'Exèrcit del Fènix</i> amb aquestes paraules: <b>"És increïble. Espero que els mitjans de comunicació en parlin i que hi hagi organitzada una protesta seriosa. El món hauria de saber-ho"</b>.<br /><br />Chomsky ha fet aquestes declaracions després de veure el documental "Eric i l´exèrcit del fènix", dirigit per Xevi Mató amb versió internacional de Heather Hayes, que narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, fan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada <a href="http://www.elfenix.org/" mce_href="http://www.elfenix.org">Exèrcit del Fènix</a>, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista. Actualment, la família de l'Èric està seguint tots els tràmits legals per dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.<br /><br />Sobre aquest cas, <a href="http://www.victoralexandre.cat/" mce_href="http://www.victoralexandre.cat">Víctor Alexandre</a> va escriure la sàtira teatral <a href="http://www.ericielfenix.cat/" mce_href="http://www.ericielfenix.cat"><i>Èric i l'Exèrcit del Fènix</i></a>, dirigida per Pere Planella, que es va estrenar oficialment al Teatre Borràs de Barcelona el passat mes d'abril i que aquest setembre començarà a Valls i a Calella una <a href="http://www.ericielfenix.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=28&Itemid=29" mce_href="index.php?option=com_content&task=view&id=28&Itemid=29">gira pels Països Catalans</a>.<br /></div><br /><br /><br /><span style="font-style: italic;font-size:180%;" ><span style="font-family:arial;">Documental d´en Xevi Mató<br /><br /><span style="font-size:100%;"><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/aIiRFSCgGu4"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/aIiRFSCgGu4" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="350" width="425"></embed></object><br /><br /><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/Aqvs3988wbU"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/Aqvs3988wbU" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="350" width="425"></embed></object><br /><br /><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/TvlUpoffohM"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/TvlUpoffohM" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="350" width="425"></embed></object><br /><br /><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/FpKmmCxOcGQ"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/FpKmmCxOcGQ" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="350" width="425"></embed></object><br /><br /><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/eAWyX_lWPuQ"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/eAWyX_lWPuQ" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="350" width="425"></embed></object><br /></span><br /></span></span>

Noam Chomsky es pronuncia sobre "Èric i l'Exèrcit del Fènix"

El prestigiós professor nord-americà Noam Chomsky, conegut pel seu activisme polític i autor de la teoria de gramàtica generativa (considerada la contribució més extraordinària en el camp de la lingüística teòrica del segle XX), s'ha pronunciat sobre el cas d'Èric i l'Exèrcit del Fènix amb aquestes paraules: "És increïble. Espero que els mitjans de comunicació en parlin i que hi hagi organitzada una protesta seriosa. El món hauria de saber-ho".

Chomsky ha fet aquestes declaracions després de veure el documental "Eric i l´exèrcit del fènix", dirigit per Xevi Mató amb versió internacional de Heather Hayes, que narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, fan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista. Actualment, la família de l'Èric està seguint tots els tràmits legals per dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.

Sobre aquest cas, Víctor Alexandre va escriure la sàtira teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigida per Pere Planella, que es va estrenar oficialment al Teatre Borràs de Barcelona el passat mes d'abril i que aquest setembre començarà a Valls i a Calella una gira pels Països Catalans.

Documental d´en Xevi Mató

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKzppw4-4TfMaYVSfqGpll5CnL4krJDVhI0-y3-rQ8-uBEIY_8Lsb_Dr_x4SpTwX6w2HZh0qb8YkJLf0B75-T5dfH_wFo_RoOtOXvqmlGaQkkS_N13ZMmyMBR4YHMe_nvO-mBRaQ/s1600-h/x1pN1mp8dKYgTHaBS-VrGDdib4Odbj9SSZqQFG-XcI3Y9lxPRsWz7XamlVk6GuNBiaJf9-cEQWTo35zyY08yoF9OOizFkKqefctuiY86cghwMo.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5109662618779518146" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKzppw4-4TfMaYVSfqGpll5CnL4krJDVhI0-y3-rQ8-uBEIY_8Lsb_Dr_x4SpTwX6w2HZh0qb8YkJLf0B75-T5dfH_wFo_RoOtOXvqmlGaQkkS_N13ZMmyMBR4YHMe_nvO-mBRaQ/s320/x1pN1mp8dKYgTHaBS-VrGDdib4Odbj9SSZqQFG-XcI3Y9lxPRsWz7XamlVk6GuNBiaJf9-cEQWTo35zyY08yoF9OOizFkKqefctuiY86cghwMo.jpg" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><br /><div style="text-align: justify; font-style: italic;">     </div><span style="font-style: italic;">per Juan Hernández Vigueras </span><br /><br /><div style="text-align: justify;">En lloc de mesures de suport a les famílies atabalades per l'impagament de les seves hipoteques de risc o subprime, el passat 17 d'Agost el banc central nord-americà, la Reserva Federal, optava per reduir el tipus de descompte per als grans bancs entrampats en l'especulació amb actius financers protegits per aquest tipus d'hipoteques concedides.<br /><br />Fa uns mesos, els abusos en el mercat de les hipoteques subprime ja van motivar que es descartés en el Senat i el Congrés una legislació federal que els corregís i que l'augment dels tipus d'interès o la sobtada pèrdua d'ingressos personals deixés a molta gent sense habitatge. I davant l'enfonsament d'aquest mercat pels impagaments, alguns líders demòcrates han defensat la intervenció de Fanny Mae i Freddie Mac, les dues grans societats patrocinades per l'Estat federal per a ajudar en el finançament de l'accés a l'habitatge dels més desfavorits; que amb tal fi va ser creada la primera per Franklin D. Roosevelt en els anys trenta.<br /><br />Però l'Administració Bush es va oposar tallantment (Forbes 22/3/2007); els principis del capitalisme s'apliquen sempre als pobres. Per contra, davant la pèrdua de confiança en la Borsa i la sobtada crisi de liquiditat creditícia entre l'oligarquia de bancs i entitats financeres principals perquè ningú es fia de ningú, la Reserva Federal - com el BCE i tots els bancs centrals - ha preferit atendre les demandes de Wall Street, primer amb injeccions de diners públics en el sistema bancari i després oferint una “finestreta de descomptes“, préstecs abaratits i per a 30 dies en comptes d'un sol dia, amb la finalitat de reactivar l'especulació que mantenia les altes cotitzacions que no es corresponien en molts casos amb el valor real de les empreses cotitzades.<br /><br />És el sofisticat socialisme per a rics. I una mostra del predomini dels mercats financers que mereixeria alguna reflexió dels nostres líders polítics. Perquè la realitat coneguda és el pànic borsari durant setmanes sorgit d'un fet simple i és que ningú coneix la quantia de la cartera de valors “protegits per actius financers“, és a dir, per les hipoteques que han resultat impagadas. Adquirits amb excessiu endeutament per bancs, fons i entitats que no rendeixen comptes, la successiva fallida en els últims mesos de bancs i entitats hipotecàries dels EEUU afectades per impagaments, s'ha desencadenat la incertesa i la restricció de crèdits destinats a l'adquisició d'aquests productes financers generats per les hipoteques de risc.<br /><br />I el divendres 17 d'Agost la premsa mostrava les caigudes de les cotitzacions del dijous des de Hong Kong a Nova York i Buenos Aires passant per les Borses europees. Com més gran grau de financiarización de la seva economia, major repercussió de la crisi. Per quina l'impagament en Illinois d'unes hipoteques poc garantides ha desencadenat una crisi en les Borses de tot el món? Perquè al dir d'un analista “la bombolla immobiliària va explotar en els EEUU, però la bombolla creditícia és global” i aquesta tot just té a veure amb aquella.<br /><br />D'una banda, els valors protegits per aquestes hipoteques de risc resulten difícils de vendre i també de valorar ja que la seva rendibilitat es deriva dels dubtosos pagaments hipotecaris; i d'altra banda, no es concedeixen préstecs perquè ni els bancs ni els fons coneixen qui i quant han perdut pels impagaments. En Paris el director general de BNP Paribas li transmetia a la Ministra francesa d'Economia la impossibilitat de calcular el valor de liquidació dels seus tres fons d'inversions congelats dies abans, a causa de la crisi dels crèdits hipotecaris de risc en els EEUU.<br /><br />Com ara sabem, aquest tipus d'hipoteques subprime són concedides amb aparents facilitats a persones amb pocs recursos o de dubtosa solvència, per bancs i per entitats dedicades al negoci hipotecari; i que per a transferir i repartir els riscos acumulats “empaqueten” aquests crèdits com productes financers innovadors amb estranyes denominacions (CDOs o Collateralized Debt Obligations; CDS o credit default swap i altres “instruments financers estructurats“, modalitats de bons i derivats).<br /><br />És la titulización que permet a les grans entitats financeres especular amb nous valors mitjançant “compres apalancadas” (LBO o leverage-buy out, és a dir, amb endeutament per sobre del capital propi) dintre del negoci financer mundial que distribuïx riscos pel món sense identificar als compradors.<br /><br />Perquè tots aquests esotèrics vocables pretenen amagar unes apostes de casino arriscades sobre aquestes hipoteques tan particulars, sense generació de béns ni ocupació. I en lloc de deixar que la por guardi la vinya i que la demanda i l'oferta reestablezcan l'equilibri en el mercat, la Reserva Federal nord-americana - com el BCE i altres bancs centrals - els dóna facilitats a l'oligarquia de bancs importants perquè prossegueixin el negoci especulatiu impedint la penalització amb pèrdues que compensin els guanys d'altre moment.<br /><br />Naturalment, ens diuen, la justificació està a evitar el risc sistémico, el contagi a tot el sistema econòmic; oblidant-se de qui es van veure desposseïts de la casa adquirida per impagament de la hipoteca, que si estan sotmesos als avatars de l'economia real capitalista. Mentre, cap autoritat és capaç d'oferir-nos una explicació significativa de tal crisi financera en curs, buit que omplin les declaracions de distingits gestors i les remors que supleixen la falta de transparència comptable d'operadors i de mercats. Perquè l'opacitat és consubstancial a l'actual economia financera alimentada per la incertesa que crea.<br /><br />D'una banda, amb la creació d'actius “protegits pels crèdits hipotecaris” es busca immediatament treure aquests crèdits de la comptabilitat de les entitats hipotecàries i posar-los en circulació en un mercat sense cotitzacions oficials.<br /><br />I d'altra banda, els principals actors de la crisi són els hedge funds o fons d'alt risc registrats en offshore, en paradisos fiscals, que operen en els mercats dels diners mentre les entitats propietàries cotitzen en les Borses importants. Però la seva opacitat es garanteix mitjançant la seva domiciliació en paradisos fiscals extraterritorials, on no solament no paguen imposats pels beneficis, sinó que no se'ls exigeix informació pública.<br /><br />Precisament, el banc d'inversions Bear Stearns s'ha vist obligat a liquidar les seves dues hedge funds declarats en fallida en les Caiman, on estan domiciliats, encara que els seus actius es troben a Nova York; riscos afegits per a creditors i inversors (Bloomberg 7/8/2007).<br /><br />D'aquí la pèrdua de confiança i la volatilitat de les cotitzacions que genera mates col·laterals entre petits estalviadors i empreses productives i solucionis, que veuen disminuir el valor de les seves carteres. Amb l'oportunisme polític que li caracteritza, el president francès Sarkozy demanava la convocatòria del G-8, per a abordar la falta de transparència dels mercats mundials dels diners; encara que fa només uns mesos en el cim de Hellingendam es descartaven els intents reguladors de Angela Merkel para uneixi financiarización que cada vegada suscita més problemes insolubles.<br /><br />Quant durarà la volatilitat o la inestabilitat de les Borses? Afectarà aquesta crisi financera a l'economia real? A aquestes i altres preguntes ja va contestar John K.Galbraith: “No hi ha respostes; ningú ho sap i qualsevol que pretengui contestar és que no sap que no sap” %[1]<br /><br />La paradoxa d'aquesta globalització financera és que quan més gent corrent depèn d'ella per a la inversió dels seus estalvis, menys control té sobre aquests estalvis gestionats pels grans bancs i fons en els mercats dels diners connectats mundialment i freturosos de regulacions efectives i exempts del control dels governs democràtics.-<br /><br /><br /><span style="font-style: italic;">Nota: %[1] Galbraith, Breu història de l'eufòria financera. Ariel, 1991, pàg.119. Juan Hernández. Vigueras. Comitè de Suport de Attac. Autor del llibre Els Paradisos Fiscals. Com els centres offshore soscaven les democràcies. Akal, 2005. </span></div><pre style="font-style: italic;"></pre>

La crisi borsària 2007: el socialisme per a rics i el capitalisme per a pobres

per Juan Hernández Vigueras

En lloc de mesures de suport a les famílies atabalades per l'impagament de les seves hipoteques de risc o subprime, el passat 17 d'Agost el banc central nord-americà, la Reserva Federal, optava per reduir el tipus de descompte per als grans bancs entrampats en l'especulació amb actius financers protegits per aquest tipus d'hipoteques concedides.

Fa uns mesos, els abusos en el mercat de les hipoteques subprime ja van motivar que es descartés en el Senat i el Congrés una legislació federal que els corregís i que l'augment dels tipus d'interès o la sobtada pèrdua d'ingressos personals deixés a molta gent sense habitatge. I davant l'enfonsament d'aquest mercat pels impagaments, alguns líders demòcrates han defensat la intervenció de Fanny Mae i Freddie Mac, les dues grans societats patrocinades per l'Estat federal per a ajudar en el finançament de l'accés a l'habitatge dels més desfavorits; que amb tal fi va ser creada la primera per Franklin D. Roosevelt en els anys trenta.

Però l'Administració Bush es va oposar tallantment (Forbes 22/3/2007); els principis del capitalisme s'apliquen sempre als pobres. Per contra, davant la pèrdua de confiança en la Borsa i la sobtada crisi de liquiditat creditícia entre l'oligarquia de bancs i entitats financeres principals perquè ningú es fia de ningú, la Reserva Federal - com el BCE i tots els bancs centrals - ha preferit atendre les demandes de Wall Street, primer amb injeccions de diners públics en el sistema bancari i després oferint una “finestreta de descomptes“, préstecs abaratits i per a 30 dies en comptes d'un sol dia, amb la finalitat de reactivar l'especulació que mantenia les altes cotitzacions que no es corresponien en molts casos amb el valor real de les empreses cotitzades.

És el sofisticat socialisme per a rics. I una mostra del predomini dels mercats financers que mereixeria alguna reflexió dels nostres líders polítics. Perquè la realitat coneguda és el pànic borsari durant setmanes sorgit d'un fet simple i és que ningú coneix la quantia de la cartera de valors “protegits per actius financers“, és a dir, per les hipoteques que han resultat impagadas. Adquirits amb excessiu endeutament per bancs, fons i entitats que no rendeixen comptes, la successiva fallida en els últims mesos de bancs i entitats hipotecàries dels EEUU afectades per impagaments, s'ha desencadenat la incertesa i la restricció de crèdits destinats a l'adquisició d'aquests productes financers generats per les hipoteques de risc.

I el divendres 17 d'Agost la premsa mostrava les caigudes de les cotitzacions del dijous des de Hong Kong a Nova York i Buenos Aires passant per les Borses europees. Com més gran grau de financiarización de la seva economia, major repercussió de la crisi. Per quina l'impagament en Illinois d'unes hipoteques poc garantides ha desencadenat una crisi en les Borses de tot el món? Perquè al dir d'un analista “la bombolla immobiliària va explotar en els EEUU, però la bombolla creditícia és global” i aquesta tot just té a veure amb aquella.

D'una banda, els valors protegits per aquestes hipoteques de risc resulten difícils de vendre i també de valorar ja que la seva rendibilitat es deriva dels dubtosos pagaments hipotecaris; i d'altra banda, no es concedeixen préstecs perquè ni els bancs ni els fons coneixen qui i quant han perdut pels impagaments. En Paris el director general de BNP Paribas li transmetia a la Ministra francesa d'Economia la impossibilitat de calcular el valor de liquidació dels seus tres fons d'inversions congelats dies abans, a causa de la crisi dels crèdits hipotecaris de risc en els EEUU.

Com ara sabem, aquest tipus d'hipoteques subprime són concedides amb aparents facilitats a persones amb pocs recursos o de dubtosa solvència, per bancs i per entitats dedicades al negoci hipotecari; i que per a transferir i repartir els riscos acumulats “empaqueten” aquests crèdits com productes financers innovadors amb estranyes denominacions (CDOs o Collateralized Debt Obligations; CDS o credit default swap i altres “instruments financers estructurats“, modalitats de bons i derivats).

És la titulización que permet a les grans entitats financeres especular amb nous valors mitjançant “compres apalancadas” (LBO o leverage-buy out, és a dir, amb endeutament per sobre del capital propi) dintre del negoci financer mundial que distribuïx riscos pel món sense identificar als compradors.

Perquè tots aquests esotèrics vocables pretenen amagar unes apostes de casino arriscades sobre aquestes hipoteques tan particulars, sense generació de béns ni ocupació. I en lloc de deixar que la por guardi la vinya i que la demanda i l'oferta reestablezcan l'equilibri en el mercat, la Reserva Federal nord-americana - com el BCE i altres bancs centrals - els dóna facilitats a l'oligarquia de bancs importants perquè prossegueixin el negoci especulatiu impedint la penalització amb pèrdues que compensin els guanys d'altre moment.

Naturalment, ens diuen, la justificació està a evitar el risc sistémico, el contagi a tot el sistema econòmic; oblidant-se de qui es van veure desposseïts de la casa adquirida per impagament de la hipoteca, que si estan sotmesos als avatars de l'economia real capitalista. Mentre, cap autoritat és capaç d'oferir-nos una explicació significativa de tal crisi financera en curs, buit que omplin les declaracions de distingits gestors i les remors que supleixen la falta de transparència comptable d'operadors i de mercats. Perquè l'opacitat és consubstancial a l'actual economia financera alimentada per la incertesa que crea.

D'una banda, amb la creació d'actius “protegits pels crèdits hipotecaris” es busca immediatament treure aquests crèdits de la comptabilitat de les entitats hipotecàries i posar-los en circulació en un mercat sense cotitzacions oficials.

I d'altra banda, els principals actors de la crisi són els hedge funds o fons d'alt risc registrats en offshore, en paradisos fiscals, que operen en els mercats dels diners mentre les entitats propietàries cotitzen en les Borses importants. Però la seva opacitat es garanteix mitjançant la seva domiciliació en paradisos fiscals extraterritorials, on no solament no paguen imposats pels beneficis, sinó que no se'ls exigeix informació pública.

Precisament, el banc d'inversions Bear Stearns s'ha vist obligat a liquidar les seves dues hedge funds declarats en fallida en les Caiman, on estan domiciliats, encara que els seus actius es troben a Nova York; riscos afegits per a creditors i inversors (Bloomberg 7/8/2007).

D'aquí la pèrdua de confiança i la volatilitat de les cotitzacions que genera mates col·laterals entre petits estalviadors i empreses productives i solucionis, que veuen disminuir el valor de les seves carteres. Amb l'oportunisme polític que li caracteritza, el president francès Sarkozy demanava la convocatòria del G-8, per a abordar la falta de transparència dels mercats mundials dels diners; encara que fa només uns mesos en el cim de Hellingendam es descartaven els intents reguladors de Angela Merkel para uneixi financiarización que cada vegada suscita més problemes insolubles.

Quant durarà la volatilitat o la inestabilitat de les Borses? Afectarà aquesta crisi financera a l'economia real? A aquestes i altres preguntes ja va contestar John K.Galbraith: “No hi ha respostes; ningú ho sap i qualsevol que pretengui contestar és que no sap que no sap” %[1]

La paradoxa d'aquesta globalització financera és que quan més gent corrent depèn d'ella per a la inversió dels seus estalvis, menys control té sobre aquests estalvis gestionats pels grans bancs i fons en els mercats dels diners connectats mundialment i freturosos de regulacions efectives i exempts del control dels governs democràtics.-

Nota: %[1] Galbraith, Breu història de l'eufòria financera. Ariel, 1991, pàg.119. Juan Hernández. Vigueras. Comitè de Suport de Attac. Autor del llibre Els Paradisos Fiscals. Com els centres offshore soscaven les democràcies. Akal, 2005.

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEicTvEq9IurKDrqX26XCkBT0gMzmEEe9dAXWCtopzWLJwmLOSX83FOH_j4Y-v5pst8qq8iZQyEpM70Bg93tZF1Ptuz-gJW4rByv7rR9I25-9ZDNzx1Bnjx5dsyih6P0kC2oFJ_5gw/s1600-h/logocampanya.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5108915998255765250" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEicTvEq9IurKDrqX26XCkBT0gMzmEEe9dAXWCtopzWLJwmLOSX83FOH_j4Y-v5pst8qq8iZQyEpM70Bg93tZF1Ptuz-gJW4rByv7rR9I25-9ZDNzx1Bnjx5dsyih6P0kC2oFJ_5gw/s320/logocampanya.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><br /><div style="text-align: justify;">La classe política catalana camina regirada aquesta fi d'estiu. El col·lapse en les infraestructures ha estat la gota que ha col- mado la paciència de gran part de la població. El sentiment generalitzat és que la responsabilitat de la crisi recau en la impossibilitat que té Catalunya per a decidir lliurement el seu futur i gestionar de manera sobirana les infraestructures del país.<br /><br /><span style="font-style: italic;">per Laia ALTARRIBA i PIGUILLEM</span><br /><br />La sorra política s'ha omplert, doncs, de propostes en clau soberanista. La novetat és el «boom» de plataformes sorgides de la societat civil o de sectors crítics dels principals partits que s'han sumat amb propostes al debat. Tots aquests posicionaments troben aquests dies un major eco coincidint amb la celebració, avui 11 de setembre, de la Diada Nacional de Catalunya.<br /><br />El col·lapse de les principals infraestructures a Catalunya els últims mesos, amb els seus moments àlgids en l'apagada elèctrica que va sofrir la capital i els retards i avaries pràcticament diaris en el tren de rodalia de Renfe, ha estat el pistoletazo definitiu perquè mu- chos dirigents polítics catalans hagin mostrat quins són les seves cartes en la partida per a guanyar-se el centre referencial del catalanisme i traçar el camí del país els pròxims anys.<br /><br />El líder de ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira saltava a la plaça a la fi d'agost amb la proposta de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya en 2014, coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona enfront de les tropes borbòniques. Pocs dies després, el 4 de setembre, Artur Mas prenia la paraula per a proposar la creació d'una força catalanista que anés més enllà de CIU: un projecte obert a ERC, a dirigents del PSC i a la societat civil per a refundar el catalanisme. Mas especificava que el fil conductor per a aquesta refundació del catalanisme no pot ser el soberanisme, sinó «el projecte de país».<br /><br />També els expresidents de la Generalitat han volgut participar en el debat mediàtic. Jordi Pujol ho va fer amb una proposta una miqueta sorprenent provenint d'algú a qui s'identifica amb la moderació, doncs va afirmar que «tindria sentit una vaga fiscal, ja que l'Estat no complix les seves obligacions elementals amb el país». Pasqual Maragall, cada dia més autònom del PSC, s'afegia a les reflexions i donava suport públicament la proposta de Pujol com mesura extrema, i assegurava que trobava interessant la idea de refundar el catalanisme llançada per Mas.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">Refundar el catalanisme </span><br /><br />Enfront d'aquesta proposta de Mas, ERC s'ha mostrat molt escèptica. Marina Llansana, portaveu de la formació republicana, assegura que les declaracions del líder de CIU mostren una «greu falta de credibilitat d'Artur Mas, perquè aquesta proposta actual contrasta amb la seva actitud del 21 de gener de 2006, quan va acceptar rebaixar el contingut de l'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya». Des de ERC li han demanat a Mas que digui si està disposat a superar el marc autonòmic actual i a convocar un referèndum d'autodeterminació. «Encara no ens ha donat cap resposta, no s'ha manifestat en aquest sentit», lamenta Llansana.<br /><br />La interpretació que fa la portaveu de ERC de l'actitud de Mas de les últimes setmanes és que CIU es troba a nivell intern en un moment molt crític: «Els resultats de les últimes eleccions no han estat bons per a ells. És un partit estructurat durant molts anys al voltant del poder, però aquest poder ja no existeix, i hi ha una disputa pel lideratge. Així que s'ha d'entendre com una proposta de Mas per a ocupar espai mediàtic i guanyar terreny enfront del seu soci Duran».<br /><br />Sobre la proposta de cara a 2014 feta per Carod-Rovira, Llansana assegura que és una proposta en ferma, que forma part de la declaració ideològica de ERC: «Ja estem treballant perquè existeixi una majoria social en 2014 a favor de la independència».<br /><br /><span style="font-weight: bold;">Escepticisme </span><br /><br />«Sóc molt escèptic enfront de les propostes d'aquests partits». Així de poc convençut es mostra Josep Anton Vilalta, portaveu nacional de les CUP (Candidatures d'Unitat Popular), enfront del debat de les últimes setmanes. Vilalta entén les declaracions i contradeclaraciones com un joc dels partits per a no perdre part dels seus votants, «doncs són conscients que cada vegada més gent es qüestiona el sistema autonòmic». Altra cosa és, segons el portaveu de les CUP, que les bases dels partits posin en qüestió la situació política actual. Enfront d'això, interpreta que «les adreces fan canvis en el discurs, però són més canvis estètics que de fons. Sóc escèptic sobre que puguin canviar les línies estratègiques».<br /><br />Respecte al projecte autodeterminista que oferixen les CUP, Vilalta reconeix que, pel seu actual caràcter municipalista, encara no tenen full de ruta cap a la independència, però afegix que «el que si que tenen són punts concrets per a començar a treballar, que comencen per augmentar el nivell de conscienciació i mobilització de les classes populars catalanes, que han de ser les beneficiàries d'aquest procés».<br /><br />L'esquerra independentista treballa de manera unitària en la campanya «300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència». Un dels portaveus de la iniciativa, Aure Silvestre, coincideix amb el diagnòstic de Vilalta, i afegix que un dels àmbits de treball de la campanya és la memòria històrica, molt necessària en moments de desorientació com l'actual.<br /><br />Precisament Silvestre reivindica aquesta memòria històrica per a fer un símil amb l'actualitat: «Al llarg dels últims 300 anys molta gent que s'ha presentat com catalanista en realitat no ha treballat per la sobirania, sinó que ha col·laborat amb l'ocupació; és el mateix que està ocorrent avui dia. El fet que ara sorgeixin les propostes des dels partits respon al seu instint de supervivència, s'ha d'entendre com una sortida cap a endavant enfront dels problemes interns que tenen».<br /><br /><span style="font-weight: bold;"> Plataformes catalanistes </span><br /><br />Però més enllà dels partits, la novetat es troba en els espais que han sorgit per al debat sobre el camí que ha de prendre el catalanisme. Molts d'ells sorgeixen d'entitats civils, però uns altres estan vinculats directament a forma- ciones polítiques. La primera de totes elles va ser la Plataforma pel Dret a Decidir, que va aconseguir l'adhesió d'unes 500 entitats d'un ampli ventall social dintre de catalanisme i que va assolir treure al carrer a centenars de milers de persones al febrer de 2006 en contra del procés de reforma estatutari.<br /><br />En els últims mesos se li han sumat la Plataforma Sobirania i Progrés (vinculada obertament a ERC), la Plataforma per la Sobirania (moviment de base de CDC que proposa un acord de govern amb ERC i la celebració d'un referèndum d'autodeterminació), dos corrents internes en ERC (que demanen accentuar l'aposta independentista del patido), el Cercle d'Estudis Sobiranistes (format per intel·lectuals i professionals, que ahir va presentar públicament el seu manifest en el qual s'assegura que no hi ha més alternativa que la independència) i la campanya Per un Aeroport Intercontinental (que ja ha recollit 112.000 signatures perquè l'aeroport del Prat es converteixi en llançadora de vols internacionals i no sigui secundari respecte a Barajas).<br /><br />Per a Mònica Sabata, portaveu de la pionera Plataforma pel Dret a Decidir, «està molt bé que sorgeixin totes aquestes plataformes, però hauríem de trobar sinergies; seria trista que no fóssim capaces de posar-nos d'acord. Hem començat a parlar, però encara queda molt camí». Sabata considera que aquesta eclosió no ha sorgit del no-res, «sinó que és fruit del treball de moltes entitats que fa temps que estan treballant per a reivindicar el dret a decidir del poble català». </div>

«Boom» a la calor de la Diada en el debat en clau soberanista

La classe política catalana camina regirada aquesta fi d'estiu. El col·lapse en les infraestructures ha estat la gota que ha col- mado la paciència de gran part de la població. El sentiment generalitzat és que la responsabilitat de la crisi recau en la impossibilitat que té Catalunya per a decidir lliurement el seu futur i gestionar de manera sobirana les infraestructures del país.

per Laia ALTARRIBA i PIGUILLEM

La sorra política s'ha omplert, doncs, de propostes en clau soberanista. La novetat és el «boom» de plataformes sorgides de la societat civil o de sectors crítics dels principals partits que s'han sumat amb propostes al debat. Tots aquests posicionaments troben aquests dies un major eco coincidint amb la celebració, avui 11 de setembre, de la Diada Nacional de Catalunya.

El col·lapse de les principals infraestructures a Catalunya els últims mesos, amb els seus moments àlgids en l'apagada elèctrica que va sofrir la capital i els retards i avaries pràcticament diaris en el tren de rodalia de Renfe, ha estat el pistoletazo definitiu perquè mu- chos dirigents polítics catalans hagin mostrat quins són les seves cartes en la partida per a guanyar-se el centre referencial del catalanisme i traçar el camí del país els pròxims anys.

El líder de ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira saltava a la plaça a la fi d'agost amb la proposta de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya en 2014, coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona enfront de les tropes borbòniques. Pocs dies després, el 4 de setembre, Artur Mas prenia la paraula per a proposar la creació d'una força catalanista que anés més enllà de CIU: un projecte obert a ERC, a dirigents del PSC i a la societat civil per a refundar el catalanisme. Mas especificava que el fil conductor per a aquesta refundació del catalanisme no pot ser el soberanisme, sinó «el projecte de país».

També els expresidents de la Generalitat han volgut participar en el debat mediàtic. Jordi Pujol ho va fer amb una proposta una miqueta sorprenent provenint d'algú a qui s'identifica amb la moderació, doncs va afirmar que «tindria sentit una vaga fiscal, ja que l'Estat no complix les seves obligacions elementals amb el país». Pasqual Maragall, cada dia més autònom del PSC, s'afegia a les reflexions i donava suport públicament la proposta de Pujol com mesura extrema, i assegurava que trobava interessant la idea de refundar el catalanisme llançada per Mas.

Refundar el catalanisme

Enfront d'aquesta proposta de Mas, ERC s'ha mostrat molt escèptica. Marina Llansana, portaveu de la formació republicana, assegura que les declaracions del líder de CIU mostren una «greu falta de credibilitat d'Artur Mas, perquè aquesta proposta actual contrasta amb la seva actitud del 21 de gener de 2006, quan va acceptar rebaixar el contingut de l'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya». Des de ERC li han demanat a Mas que digui si està disposat a superar el marc autonòmic actual i a convocar un referèndum d'autodeterminació. «Encara no ens ha donat cap resposta, no s'ha manifestat en aquest sentit», lamenta Llansana.

La interpretació que fa la portaveu de ERC de l'actitud de Mas de les últimes setmanes és que CIU es troba a nivell intern en un moment molt crític: «Els resultats de les últimes eleccions no han estat bons per a ells. És un partit estructurat durant molts anys al voltant del poder, però aquest poder ja no existeix, i hi ha una disputa pel lideratge. Així que s'ha d'entendre com una proposta de Mas per a ocupar espai mediàtic i guanyar terreny enfront del seu soci Duran».

Sobre la proposta de cara a 2014 feta per Carod-Rovira, Llansana assegura que és una proposta en ferma, que forma part de la declaració ideològica de ERC: «Ja estem treballant perquè existeixi una majoria social en 2014 a favor de la independència».

Escepticisme

«Sóc molt escèptic enfront de les propostes d'aquests partits». Així de poc convençut es mostra Josep Anton Vilalta, portaveu nacional de les CUP (Candidatures d'Unitat Popular), enfront del debat de les últimes setmanes. Vilalta entén les declaracions i contradeclaraciones com un joc dels partits per a no perdre part dels seus votants, «doncs són conscients que cada vegada més gent es qüestiona el sistema autonòmic». Altra cosa és, segons el portaveu de les CUP, que les bases dels partits posin en qüestió la situació política actual. Enfront d'això, interpreta que «les adreces fan canvis en el discurs, però són més canvis estètics que de fons. Sóc escèptic sobre que puguin canviar les línies estratègiques».

Respecte al projecte autodeterminista que oferixen les CUP, Vilalta reconeix que, pel seu actual caràcter municipalista, encara no tenen full de ruta cap a la independència, però afegix que «el que si que tenen són punts concrets per a començar a treballar, que comencen per augmentar el nivell de conscienciació i mobilització de les classes populars catalanes, que han de ser les beneficiàries d'aquest procés».

L'esquerra independentista treballa de manera unitària en la campanya «300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència». Un dels portaveus de la iniciativa, Aure Silvestre, coincideix amb el diagnòstic de Vilalta, i afegix que un dels àmbits de treball de la campanya és la memòria històrica, molt necessària en moments de desorientació com l'actual.

Precisament Silvestre reivindica aquesta memòria històrica per a fer un símil amb l'actualitat: «Al llarg dels últims 300 anys molta gent que s'ha presentat com catalanista en realitat no ha treballat per la sobirania, sinó que ha col·laborat amb l'ocupació; és el mateix que està ocorrent avui dia. El fet que ara sorgeixin les propostes des dels partits respon al seu instint de supervivència, s'ha d'entendre com una sortida cap a endavant enfront dels problemes interns que tenen».

Plataformes catalanistes

Però més enllà dels partits, la novetat es troba en els espais que han sorgit per al debat sobre el camí que ha de prendre el catalanisme. Molts d'ells sorgeixen d'entitats civils, però uns altres estan vinculats directament a forma- ciones polítiques. La primera de totes elles va ser la Plataforma pel Dret a Decidir, que va aconseguir l'adhesió d'unes 500 entitats d'un ampli ventall social dintre de catalanisme i que va assolir treure al carrer a centenars de milers de persones al febrer de 2006 en contra del procés de reforma estatutari.

En els últims mesos se li han sumat la Plataforma Sobirania i Progrés (vinculada obertament a ERC), la Plataforma per la Sobirania (moviment de base de CDC que proposa un acord de govern amb ERC i la celebració d'un referèndum d'autodeterminació), dos corrents internes en ERC (que demanen accentuar l'aposta independentista del patido), el Cercle d'Estudis Sobiranistes (format per intel·lectuals i professionals, que ahir va presentar públicament el seu manifest en el qual s'assegura que no hi ha més alternativa que la independència) i la campanya Per un Aeroport Intercontinental (que ja ha recollit 112.000 signatures perquè l'aeroport del Prat es converteixi en llançadora de vols internacionals i no sigui secundari respecte a Barajas).

Per a Mònica Sabata, portaveu de la pionera Plataforma pel Dret a Decidir, «està molt bé que sorgeixin totes aquestes plataformes, però hauríem de trobar sinergies; seria trista que no fóssim capaces de posar-nos d'acord. Hem començat a parlar, però encara queda molt camí». Sabata considera que aquesta eclosió no ha sorgit del no-res, «sinó que és fruit del treball de moltes entitats que fa temps que estan treballant per a reivindicar el dret a decidir del poble català».

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEijRKQz1oPSFc1avABdg5haRVlXOJZsVqJoDZEEaQepxxxb0lzNfvTZ0in9L57SmzUcKSxDFXzfGoqc_WWp4LoFw9SouJ_XzX_5l5UwSkwTVuHIk5CkfkuOpsmeTG1OXax7bFRiyA/s1600-h/FIMmarx.gif"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5107964650114799330" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEijRKQz1oPSFc1avABdg5haRVlXOJZsVqJoDZEEaQepxxxb0lzNfvTZ0in9L57SmzUcKSxDFXzfGoqc_WWp4LoFw9SouJ_XzX_5l5UwSkwTVuHIk5CkfkuOpsmeTG1OXax7bFRiyA/s320/FIMmarx.gif" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><br /><p style="text-align: justify;" class="textonormal">per  José Cademartori</p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"><br />La constitució de l'Associació Mundial per a l'Economia Política a Xangai a l'abril d'aquest any és una notícia de gran significació per als partidaris del socialisme. En primer lloc, per haver-se efectuat en Xinesa sota la iniciativa de l'acadèmic Cheng En Fu amb la participació d'un gran nombre d'economistes xinesos. És sabut que en el gran país oriental hi ha des de fa anys una àmplia llibertat i una rica discussió acadèmica en matèries econòmiques sobre assumptes teòrics i polítiques pràctiques, així com diverses escoles de pensament.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal">També sabem que sota l'actual adreça del PC xinès, encapçalada per Hu Jintao, està sent reforçat l'estudi i el desenvolupament del marxisme creador en tots els camps. La iniciativa del professor Cheng En Fu s'inscriu en aquesta línia. Significa a més que els economistes marxistes xinesos estan disposats a cooperar àmpliament amb els seus col·legues marxistes d'altres països en aquesta iniciativa. A l'esdeveniment fundacional va concórrer una forta delegació d'acadèmics nord-americans al costat de participants d'altres tretze països d'Àsia i Europa.</p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"> Entre els principals directius van quedar designats l'acadèmic de Xangai, Chen En Fu, el japonès Hiroshi Onishi, de la Universitat de Kyoto i el nord-americà David Kotz, especialista en sistemes econòmics comparats. Aquest últim va donar a conèixer detalls interessants de la trobada. AL cap de dos dies d'intenses discussions sobre ponències presentades que van abastar temes tan variats com la teoria del valor, l'economia del coneixement, la globalització, la teoria del comunisme, es van arribar acords en matèria de principis sobre la teoria del valor treball, la superioritat de la propietat pública i la teoria del socialisme i el comunisme.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal">Això últim significa que aquestes noves formacions eventualment reemplaçaran o haurien de reemplaçar al capitalisme. Va haver també punts de divergència i s'espera que altres tendències progressistes no marxistes, però que comparteixen l'enfocament d'economia “política” o crítica, se sumeixen a aquest moviment mundial.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal">L'Associació pot ser vista també com una resposta al monopoli deliberat del neoliberalismo en les universitats d'occident i a la necessitat de la lluita ideològica en la seva contra. En matèria d'organització es va acordar una cooperació internacional en investigació científica, conferències generals anuals o bianuals, publicació de monografies i ponències, publicació electrònica d'un butlletí informatiu i una revista impresa, premiar cada any les deu millors contribucions i organitzar una versió marxista del Premio Nobel.</p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"> És de desitjar que molts economistes llatinoamericans s'integrin a aquesta iniciativa i que l'idioma espanyol s'inclogui entre les llengües oficials al costat del xinès i a l'anglès. El Manifest aprovat que, a continuació es presenta, va ser acordat, no sense fortes discussions i discrepàncies, algunes resoltes per votació de majoria. El text es refereix a la globalització, al rol dominant de EE.UU, a la seva empremta neoliberal i les seves conseqüències en els diversos continents, entre les quals s'anoten la declinació econòmica, les desigualtats creixents, l'atur, la deterioració dels serveis socials, l'empitjorament del medi ambient i la inseguretat general. Flama a un canvi del sistema econòmic mundial i les seves regles. Conclou amb la consigna, “economistes polítics i marxistes del món, uniu-vos”.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"><span style="font-weight: bold;">Manifest de la Primera Convenció de l'Associació Mundial d'Economia Política </span><br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal">Xangai , abril 2006.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal">Avui dia les veus a favor i en contra de la globalització s'escolten pertot arreu. El tema de la globalització s'ha convertit en un dels més importants problemes a ser estudiats seriosament pels governs de tots els països, el públic en general i acadèmics del món. Som 70 economistes marxistes de 15 països que inclouen a Xina, Estats Units, Japó, Rússia, Alemanya, El Regne Unit , França , Canadà , Àustria, Bèlgica, Corea del Sud, Vietnam, Índia, Irlanda i Luxemburg, que ens hem reunit a Xangai el 2 i 3 d'abril de l'any 2006.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal">Després de discutir el tema “Globalització Econòmica i Economia Marxista Moderna” hem arribat a les següents conclusions: La globalització econòmica pot descriure's i definir-se des de dos angles. Primer, des del punt de vista de les forces productives i les relacions econòmiques en general, el terme globalització econòmica es refereix al moviment creixentment ràpid de factors de producció a través de les fronteres nacionals i la creixent interconnexió de les activitats econòmiques entre els països. Segundo, segons les característiques de les relacions econòmiques en el període actual, la globalització econòmica ha reflectit el control i expansió creixent de la manera capitalista de producció, dominat pels Estats Units i altres països capitalistes desenvolupats. És objetable formular estratègies i polítiques socioeconòmiques sigui en un sentit afirmatiu total o negatiu total cap a la globalització econòmica.</p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"> El capitalisme contemporani que es coneix per noms, com capitalisme globalitzat o capitalisme neoliberal, ha produït una distància creixent entre el potencial econòmic, social i humà, d'una banda i els resultats experimentats pels pobles del món, per l'altra. En algunes regions del món capitalista tals com, gran part d'Europa Oriental, Amèrica Llatina i Àfrica, s'ha produït una severa declinació econòmica. En altres llocs ha tingut lloc cert desenvolupament, però ha estat acompanyat per fenòmens econòmics i socials molt negatius, els quals inclouen desigualtat creixent, augment de la inseguretat i l'atur per als treballadors, serveis socials cada vegada més decreixents per a la població i empitjorament de la degradació ambiental.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal">En tots els països del món la forma neoliberal de l'economia mundial ha retardat el progrés econòmic i social. En l'actualitat, l'ordre capitalista global i neoliberal està enfrontant problemes i desafiaments creixents. Aquest és el moment en el qual el canvi i reorientació del sistema mundial ha entrat en l'agenda. L'economia política marxista té una oportunitat per a jugar un paper significatiu en els debats sobre el futur perfil dels sistemes socioeconòmics del món. L'economia neoclàssica fracassa típicament a oferir una anàlisi científica dels sistemes econòmics.</p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"> En el seu lloc serveix per a justificar i glorificar el capitalisme neoliberal amb totes les seves característiques irracionals. Ha arribat a ser l'enfocament dominant en l'economia de la major part del món i les polítiques advocades per l'economia neoclàssica han imposats vasts costos econòmics sobre els pobles de món i ha servit d'obstacle pares resoldre els problemes econòmics i socials.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal">L'economia política marxista proporciona la millor base per a analitzar l'economia mundial contemporània, com també per a analitzar els sistemes capitalistes i socialistes, Proveïx una base per a trobar solucions progressistes als greus problemes de l'economia mundial. També assenyala el camí cap a l'eventual reemplaçament del capitalisme pel socialisme/comunisme a través del món, la qual cosa és necessari si la humanitat va a arribar a el seu potencial econòmic i social. Hem decidit desenvolupar l'economia política marxista i aplicar-la a l'anàlisi i solució dels problemes econòmics i socials que enfronta la humanitat en aquesta època.</p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"> Per a aquesta finalitat, vam intentar construir llaços entre els economistes polítics marxistes a través del món i facilitar el desenvolupament de projectes comuns entre ells. Ens esforçarem a expandir el paper de l'economia marxista moderna en el treball acadèmic, en els debats de política pública i en altres àmbits. Encara que reconeixem l'existència de diferents visions entre els economistes marxistes sobre certs temes, les nostres coincidències són més importants que les nostres diferències.<br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"><span style="font-weight: bold;">Economistes polítics marxistes del món, uniu-vos! </span><br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"><span style="font-style: italic;">José Cademartori </span> <span style="font-style: italic;">Exministre del President Allènde</span> </p>

Un gran impuls a la cooperació internacional entre economistes marxistes

per José Cademartori

La constitució de l'Associació Mundial per a l'Economia Política a Xangai a l'abril d'aquest any és una notícia de gran significació per als partidaris del socialisme. En primer lloc, per haver-se efectuat en Xinesa sota la iniciativa de l'acadèmic Cheng En Fu amb la participació d'un gran nombre d'economistes xinesos. És sabut que en el gran país oriental hi ha des de fa anys una àmplia llibertat i una rica discussió acadèmica en matèries econòmiques sobre assumptes teòrics i polítiques pràctiques, així com diverses escoles de pensament.

També sabem que sota l'actual adreça del PC xinès, encapçalada per Hu Jintao, està sent reforçat l'estudi i el desenvolupament del marxisme creador en tots els camps. La iniciativa del professor Cheng En Fu s'inscriu en aquesta línia. Significa a més que els economistes marxistes xinesos estan disposats a cooperar àmpliament amb els seus col·legues marxistes d'altres països en aquesta iniciativa. A l'esdeveniment fundacional va concórrer una forta delegació d'acadèmics nord-americans al costat de participants d'altres tretze països d'Àsia i Europa.

Entre els principals directius van quedar designats l'acadèmic de Xangai, Chen En Fu, el japonès Hiroshi Onishi, de la Universitat de Kyoto i el nord-americà David Kotz, especialista en sistemes econòmics comparats. Aquest últim va donar a conèixer detalls interessants de la trobada. AL cap de dos dies d'intenses discussions sobre ponències presentades que van abastar temes tan variats com la teoria del valor, l'economia del coneixement, la globalització, la teoria del comunisme, es van arribar acords en matèria de principis sobre la teoria del valor treball, la superioritat de la propietat pública i la teoria del socialisme i el comunisme.

Això últim significa que aquestes noves formacions eventualment reemplaçaran o haurien de reemplaçar al capitalisme. Va haver també punts de divergència i s'espera que altres tendències progressistes no marxistes, però que comparteixen l'enfocament d'economia “política” o crítica, se sumeixen a aquest moviment mundial.

L'Associació pot ser vista també com una resposta al monopoli deliberat del neoliberalismo en les universitats d'occident i a la necessitat de la lluita ideològica en la seva contra. En matèria d'organització es va acordar una cooperació internacional en investigació científica, conferències generals anuals o bianuals, publicació de monografies i ponències, publicació electrònica d'un butlletí informatiu i una revista impresa, premiar cada any les deu millors contribucions i organitzar una versió marxista del Premio Nobel.

És de desitjar que molts economistes llatinoamericans s'integrin a aquesta iniciativa i que l'idioma espanyol s'inclogui entre les llengües oficials al costat del xinès i a l'anglès. El Manifest aprovat que, a continuació es presenta, va ser acordat, no sense fortes discussions i discrepàncies, algunes resoltes per votació de majoria. El text es refereix a la globalització, al rol dominant de EE.UU, a la seva empremta neoliberal i les seves conseqüències en els diversos continents, entre les quals s'anoten la declinació econòmica, les desigualtats creixents, l'atur, la deterioració dels serveis socials, l'empitjorament del medi ambient i la inseguretat general. Flama a un canvi del sistema econòmic mundial i les seves regles. Conclou amb la consigna, “economistes polítics i marxistes del món, uniu-vos”.

Manifest de la Primera Convenció de l'Associació Mundial d'Economia Política

Xangai , abril 2006.

Avui dia les veus a favor i en contra de la globalització s'escolten pertot arreu. El tema de la globalització s'ha convertit en un dels més importants problemes a ser estudiats seriosament pels governs de tots els països, el públic en general i acadèmics del món. Som 70 economistes marxistes de 15 països que inclouen a Xina, Estats Units, Japó, Rússia, Alemanya, El Regne Unit , França , Canadà , Àustria, Bèlgica, Corea del Sud, Vietnam, Índia, Irlanda i Luxemburg, que ens hem reunit a Xangai el 2 i 3 d'abril de l'any 2006.

Després de discutir el tema “Globalització Econòmica i Economia Marxista Moderna” hem arribat a les següents conclusions: La globalització econòmica pot descriure's i definir-se des de dos angles. Primer, des del punt de vista de les forces productives i les relacions econòmiques en general, el terme globalització econòmica es refereix al moviment creixentment ràpid de factors de producció a través de les fronteres nacionals i la creixent interconnexió de les activitats econòmiques entre els països. Segundo, segons les característiques de les relacions econòmiques en el període actual, la globalització econòmica ha reflectit el control i expansió creixent de la manera capitalista de producció, dominat pels Estats Units i altres països capitalistes desenvolupats. És objetable formular estratègies i polítiques socioeconòmiques sigui en un sentit afirmatiu total o negatiu total cap a la globalització econòmica.

El capitalisme contemporani que es coneix per noms, com capitalisme globalitzat o capitalisme neoliberal, ha produït una distància creixent entre el potencial econòmic, social i humà, d'una banda i els resultats experimentats pels pobles del món, per l'altra. En algunes regions del món capitalista tals com, gran part d'Europa Oriental, Amèrica Llatina i Àfrica, s'ha produït una severa declinació econòmica. En altres llocs ha tingut lloc cert desenvolupament, però ha estat acompanyat per fenòmens econòmics i socials molt negatius, els quals inclouen desigualtat creixent, augment de la inseguretat i l'atur per als treballadors, serveis socials cada vegada més decreixents per a la població i empitjorament de la degradació ambiental.

En tots els països del món la forma neoliberal de l'economia mundial ha retardat el progrés econòmic i social. En l'actualitat, l'ordre capitalista global i neoliberal està enfrontant problemes i desafiaments creixents. Aquest és el moment en el qual el canvi i reorientació del sistema mundial ha entrat en l'agenda. L'economia política marxista té una oportunitat per a jugar un paper significatiu en els debats sobre el futur perfil dels sistemes socioeconòmics del món. L'economia neoclàssica fracassa típicament a oferir una anàlisi científica dels sistemes econòmics.

En el seu lloc serveix per a justificar i glorificar el capitalisme neoliberal amb totes les seves característiques irracionals. Ha arribat a ser l'enfocament dominant en l'economia de la major part del món i les polítiques advocades per l'economia neoclàssica han imposats vasts costos econòmics sobre els pobles de món i ha servit d'obstacle pares resoldre els problemes econòmics i socials.

L'economia política marxista proporciona la millor base per a analitzar l'economia mundial contemporània, com també per a analitzar els sistemes capitalistes i socialistes, Proveïx una base per a trobar solucions progressistes als greus problemes de l'economia mundial. També assenyala el camí cap a l'eventual reemplaçament del capitalisme pel socialisme/comunisme a través del món, la qual cosa és necessari si la humanitat va a arribar a el seu potencial econòmic i social. Hem decidit desenvolupar l'economia política marxista i aplicar-la a l'anàlisi i solució dels problemes econòmics i socials que enfronta la humanitat en aquesta època.

Per a aquesta finalitat, vam intentar construir llaços entre els economistes polítics marxistes a través del món i facilitar el desenvolupament de projectes comuns entre ells. Ens esforçarem a expandir el paper de l'economia marxista moderna en el treball acadèmic, en els debats de política pública i en altres àmbits. Encara que reconeixem l'existència de diferents visions entre els economistes marxistes sobre certs temes, les nostres coincidències són més importants que les nostres diferències.

Economistes polítics marxistes del món, uniu-vos!

José Cademartori Exministre del President Allènde

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP7VIM31ZTm_G8xX03smecMRP1qQRjGrCWhoIv1ZpfJ5TfcdkJakwHBzMHLOweD4HmTNkeyf0_tr2OnRPUOOXY79t4O1FZmjeZokqGAF39D3EHRAnXDOj1iSjJcB-MGlHm-MKptg/s1600-h/pkk.gif"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5107148576263788242" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP7VIM31ZTm_G8xX03smecMRP1qQRjGrCWhoIv1ZpfJ5TfcdkJakwHBzMHLOweD4HmTNkeyf0_tr2OnRPUOOXY79t4O1FZmjeZokqGAF39D3EHRAnXDOj1iSjJcB-MGlHm-MKptg/s320/pkk.gif" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><br /><p style="text-align: justify; font-weight: bold; font-style: italic;" lang="ca-ES"> per  Sergi Villena  </p><div style="text-align: justify;"> </div> <p lang="ca-ES"> <b>“En poques setmanes es preveu una ofensiva de la coalició antikurda que podria culminar amb la invasió del Nord de l'Iraq”.</b></p><p lang="ca-ES"><b><br /></b> </p> <p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Al quarter general del PKK, a les Muntanyes del Qandil (Kurdistan iraquià), estan esperant una imminent ofensiva de l’exèrcit turc. Murat Karayilan, el seu Secretari General en suplència de l’empresonat Abdullah Öcalan, ha fet un descans en la seva intensa activitat defensiva per concedir aquesta entrevista. </p> <div style="text-align: justify;">   </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> L’any 2005, l’històric Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK en les sigles en kurd) es va refundar, imprimint, així un gir important en l’estratègia i organització del moviment kurd d’alliberament. Des de llavors s’agrupen al voltant del Confederalisme Democràtic del Kurdstan (KÇK, sigles en kurd), un innovador sistema d’organització de la societat, ideat pel seu lider Abdullah Öcalan des de la preso d’Imrali, al sud d’Istanbul, on està retingut des de 1999. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"> Es tarcta, bàsicament, de dotar els kurds de les seves pròpies estructures sense esperar res de cap organisme estatal o internacional, emprant la sobirania dels municipis i la seva federació, les assemblees sectorials i la confederació dels territoris kurds per sobre de les fronteres administratives que els separen. En aquesta estructura el PKK ha passat a ser sols un nucli ideològic del Kurdistan de Turquia, juntament amb els seus homòlegs a la resta del país: el PÇDK (Partit de la Solució Democràtica del Kurdistan) a l'Iraq, el Partit de la Vida Lliure del Kurdistan (PJAK) a l'Iran i el Partit de la Unió Democratica (PYD) a Síria.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"> A la producció ideològica dels partits, s’hi sumen les guerrilles: Forces de Defensa Popular (HPG) a Turquia i Forces de l’Orient del Kurdistan, (HRK) a l'Iran. A més de les organitzacions sectorials, com l’Organitzacio de Dones Lliures del Kurdistan (PAJK) present a tot el territori i sectorials, o el moviment cultural o educatiu, els partits legals –com el DTP a Turquia- els centres de comunicació, editorials, diaris, diverses televisions per satèl·lit, etc.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Tot té representació a la KÇK, aprovada definitivament en una assemblea general, el maig passat, per més de 500 delegats d’arreu del Kurdistan a les muntanyes de Qandil, nord de l'Iraq, on des de fa 10 anys el PKK -ara KÇK- hi té la seu i base d'operacions.</p><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"><b>D’ençà de la fundació del PKK els anys setanta i l'inici de la lluita armada a Turquia els vuitanta el món ha canviat molt. Què ha canviat en el PKK?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Els principis fonamentals que van dur a la fundació del PKK eren la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a l’autodeterminació i l'autogovern. El PKK és una organització molt jove, en el marc de la historia mil·lenària del poble kurd, i basa la seva lluita en el progrés i desenvolupament d’una societat nova. Aquests principis i aquesta circumstància son els mateixos fins el dia d’avui. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Per com era el món els anys 70, quan nosaltres parlàvem de llibertat per al poble kurd, tothom entenia que volíem un Estat independent. També el Socialisme Real era un corrent ideològic fort en aquella anys i, òbviament, el PKK n’estava fortament influenciat. Crèiem que era un principi important per assolir un desenvolupament lliure i així ho vam incorporar al nostre discurs, però sense deixar de mostrar-hi sempre una crítica. No vam dir mai que la URSS fos el nostre model a seguir, ni que fós perfecta i la criticàvem durament. Öcalan no era dogmàtic, per això també era crític amb el mateix marxisme. En les seves recerques i textos polítics intentava sempre canviar-lo i adaptar-lo a la nostra realitat. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>Però si el PKK no lluita per assolir un Estat kurd i construir-hi el socialisme clàssic, per què lluita?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"> En aquests anys de lluita la realitat internacional ha canviat. Primer de tot, hem pogut comprovar que els Estats-nació no s’aguanten per enlloc. En segon lloc, també hem pogut comprovar que el Socialisme Real no oferia cap alternativa per assolir la llibertat, la democràcia i la unitat del poble kurd. Òbviament ens és molt clar que el capitalisme  tampoc no l’ofereix. Per això calia trobar una tercera via, un nou sistema polític. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"> Aquesta via pròpia és fruit d’una llarga recerca històrica, social, econòmica i cultural que ha donat com a fruit una teoria completa. A tall de resum podríem explicar-la de la següent manera: Öcalan va constatar que l’establiment de l’Estat-nació no comportava de cap manera l’assoliment de la veritable democràcia. Tota construcció estatal comporta, en més o menys mesura, l’esclavitud de la societat i, per tant, de la democràcia al servei de l’Estat. Llavors, va concloure, ens hem d’alliberar dels estats. Pero alliberar-se dels estats no vol dir caure en el caos. Per això va proposar un nou sistema de govern de la societat que va anomenar Confederalisme Democràtic.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> En els Estats-nació, les decisions i les ordres es prenen des del centre. En el Confederalisme Democràtic és al revés, el poder rau en la societat i les decisions es prenen autònomament des de baix. Un cop la societat hagi pres consciència de la responsabilitat de governar-se a sí mateixa, el següent estadi és la construcció del Socialisme Democràtic. Aquesta via cap al socialisme resol els problemes d’estatisme i centralisme que es derivaven de la implementació del socialisme des dels estats, per dalt. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>I per aquest ideal porteu exactament 23 anys de guerra?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> No només per aquest ideal. El nostre objectiu essencial és treballar perquè la societat s’autoorganitzi i perquè deixi d’esperar de l’estat o de qualsevol altra instància, que li faci la feina. Treballem perquè el poble, a banda de l’Estat, construeixi i desenvolupi les seves pròpies relacions i, per tant, la pròpia democràcia. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Per a poder explicar això i desenvolupar aquest treball polític en llibertat, també lluitem perquè a cadascun del Estats en què es troba dividit el poble kurd siguin respectats els drets fonamentals de les persones. Lluitem perquè en cadascun d’aquests estats sigui acceptat el poble kurd, la seva llengua, la seva cultura, dret i formes de vida, com a tals. És a dir, perquè es reconegui la seva existència i acabar així, en definitiva, amb el llast del Tractat de Lausanne<a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote1sym" title="sdfootnote1anc" name="sdfootnote1anc">1</a>. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"> En aquestes condicions, el projecte del Confederalisme Democràtic serà més fàcil de desenvolupar. Creiem fermament en que cal diàleg per acabar amb la situació de guerra en què ens forcen a viure. Tan sols volem que els drets dels kurds siguin respectats, almenys com els dels catalans i els bascos, sense tocar les fronteres estatals.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>Des de la direcció del moviment, aquí a les muntanyes de Qandil, com es veuen els resultats electorals assolits pel Partit de la Societat Democràtica (DTP) i la seva entrada al Parlament Turc?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Pel que fa a l’entrada del DTP al Parlament, cal tenir en compte la història d’aquesta institució. La Gran Assemblea de la Nació Turca (TBMM) fou fundada el 1920 i fins el 1924 Atatürk no es va cansar de repetir que la TBMM no era tan sols dels turcs, sinó dels pobles turc i kurd alhora. Els kurds llavors hi podien ser escollits com a tals perquè, així deia Atatürk, som dos pobles germans. Però l’aprovació del Tractat de Lausanne (1923) va suposar la desaparició de facto del poble kurd en qualsevol escena legal i el Parlament se’ls va tancar. Després de 1924 van començar els aixecaments contra aquesta negació. De kurds al Parlament i en les estructures de l’estat n’hi ha hagut sempre, però aquells que es reivindicaven com a kurds no entraven al Parlament. L’any 1991 es va produir una excepció a aquesta regla, i en coalició amb el socialdemòcrata SHP, alguns diputats kurds, encapçalats per Leyla Zana, van aconseguir entrar-hi. No obstant això, l’SHP va voler sempre apartar-los de les seves reivindicacions com a kurds i la feina que van poder desenvolupar va ser més aviat poca cosa. Fins que Zana va intervenir en una sessió reivindicant, en resum, allò que trencava les regles: que som kurds i que no abandonem la nostra identitat. Per això va ser jutjada ella i els altres set diputats. Zana i tres més van ingressar a presó, els altres quatre es van exiliar a Europa. Va ser així com va acabar la primera experiència kurda al Parlament. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Però ara es diferent. Per començar, abans de ser escollits, els candidats van deixar ben clar que son kurds i que no pensen renunciar a aquesta identitat. I a més, ara en som més de vint! És una situació completament nova! Ara hi ha una base per al diàleg, si mai Turquia es decidís a engegar-lo. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>Com es dibuixa el futur més proper: hi haurà diàleg?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"> Res no apunta que Turquia vulgui iniciar aquesta via. És cert que no ha procedit a il·legalitzar el partit aquesta vegada. Així que encara esperarem, i després decidirem. Ho hem explicat milers de vegades: estem disposats i preparats per al diàleg.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Però les informacions de l'Estat i de l'Exèrcit què disposem diuen exactament el contrari. En poques setmanes, potser dies, es preveu una ofensiva de la coalició antikurda Iran-Turquia i Estats Units que probablement culmini amb la invasió del Nord de l'Iraq. D'aquesta forma Turquia es reafirma en el seu paper històric de coordinadora del genocidi kurd a l'Orient Mitjà. No vol de cap manera un estat kurd i, per això, primer ens atacarà a nosaltres, però després anirà contra el govern autònom del Kurdistan iraquià. Comptem que properament haurem de fer front a una gran ofensiva contra el Kurdistan, tant nosaltres com el govern del Sud del Kurdistan. No cal dir que ens hi tornarem amb tots els nostres mitjans. Els kurds no deixarem ami de defensar-nos contra les agressions i per la defensa dels nostres drets. I la resposta a aquest nou atac contra la nació kurda es farà sentir per tot arreu, no només a les  muntanyes de Qandil. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Volen fer creure que el moviment kurd només és la guerrilla, la branca militar. Però el moviment és molt més que això, i està unit. És polític, és cultural, és social... però quan ens ataquen, d'alguna forma ens hem de defensar. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Ens hem esforçat de mil maneres per aconseguir la pau, però Turquia la rebutja sempre i la comunitat internacional també. La Unió Europea, abans de l'any 2000, ens va assegurar que si paràvem la lluta armada, el diàleg i els canvis legals eren possibles. Vam decretar un alto el foc unilateral que va durar anys, però llavors a la UE ningú es recordava ja de nosaltres. Com ho havíem d'interpretar? Novament Europa es va posicionar a favor de la política militar repressiva de Turquia. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> A partir d'aquella decepció la guerra ha tornat a crèixer i ni la UE ni Turquia fan el més mínim cas a les raons que estan portant al revifament de la guerra civil al Kurdistan. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>Com es veu des del PKK l'existència del govern autònom del Kurdistan de l'Iraq? S'han acabat les hostilitats entre els partits del govern autònom (PDK i UPK) i el PKK, que van marcar la dècada dles noranta fins a principis de la present?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> La més gran maledicció que plana sobre els kurds ha estat sempre la seva desunió i les guerra fratricides, atiades sempre per l'acció de tercers, normalment els Estats de la regió. Ara vivim un període relativament excepcionalment, en què durant cinc anys no hi ha hagut enfrontaments entre kurds i creiem que els partits kurds i la societat civil hem après finalment que les lluites internes no interessen al poble kurd. Precisament perquè la població n'ha pres consciència i així ho exigeix, no veig possible la guerra interkurda altra vegada. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> No obstant això, Turquia fa un pressió quasi insuportabe sobre el govern kurd iraquià perquè torni a combatre'ns. Com que tant la UPK com el PDK responen que la via militar contra el PKK no ha servit mai de res i que cal el diàleg polític, Turquia els considera ara pro-PKK. Allò que no entén Turquia és que ara la població kurda vol unitat. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Pel que fa l'autonomia, no és en abolut el nostre projecte polític. Però entenem les seves raons i la trobem legítima. Per tant, la recolzem tot i no fer-la nostra. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>A l'Iran hi ha un nou partit el PJAK, branca del vostre moviment, que està creixent acceleradament els últims anys i que des del 2004 manté oberta una guerra de guerrilles contra Tehran. Què ha passat amb les forces històriques dels kurds iranians?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Tant Komala com el PDKI<a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote2sym" title="sdfootnote2anc" name="sdfootnote2anc">2</a> estan a l'estranger i no tenen gran contacte amb la població kurda de l'Iran. Han perdut molta influència i sempre que es complica la situació, marxen a l'exili. Nosaltres no. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> D'ençà que es va donar a conèixer el projecte polític d'Öcalan a Iran, les adhesions s'han multiplicat. Al principi Komala i PDKI van iniciar una campanya de contrapropaganda, però finalment van reconèixer la realitat i van establir contactes formals amb la nova força política kurdo-iraniana, el PJAK. Ara els nostres són la força més gran i la resta estan a l'exili. El problema del PJAK ara mateix és que té massa gent i massa suport que no ha sabut encara organitzar degudament </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>I com va reaccionar Tehran a l'aposta del PKK per estendre la lluita al Kurdistan iranià?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> D'ençà el 2000, en què el nostre partit a l'Iran comença a estar actiu, Tehran ha endurit l'estat d'excepció militar contra les quatre províncies de població kurda. Però el setge es va incrementar realment arran de la creació, el 2003, del Kurdistan autònom de l'Iraq. Llavors Turquia, Síria i Iran van segellar una aliança antikurda internacional per evitar que el seu exemple s'estengués per la resta del Kurdistan. El 2004 el PJAK, amb un parell de milers de guerrillers, llença una ofensiva guerrillera contra els Pasdaran (guardians de la revolució islàmica) i l'estat iranià. Nosaltres diem que el PJAK primer hauria d'organitzar els fronts culturals, socials, sindicals, polítics, etc. i utilitzar la lluita armada només per defensar-se de les agressions. Però és obvi que l'estat d'excepció militar que pesa sobre àmpies regions del Kurdistan iranià, sumat a la manca de llibertats i a la repressió omnipresent de Tehran, ha acabat prioritzant la defensa armada abans de la correcta organització del moviment cívic. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>Socialisme, confederalisme, comunitarisme, autodeterminació... no són conceptes exclusius del poble kurd. Quin és el lloc que ocupa el PKK en el moviment antiglobalització?</b> </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> D'entrada val a dir que no estem en contra de la globalització en si mateixa, sinó en contra de la globalització del capital dirigida pel món financer. Contra aquesta globalització, nosaltres hi contraposem la globalització de la democràcia, dels drets individuals i col·lectius dels pobles. Aquesta és la nostra aportació al món. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Però és evident que ens falten mitjans per entrar en l'escena internacional. Per exemple, per donar a conèixer la nostra ideologia i la figura d'Abdullah Öcalan. Fixa't que enguany hem aconseguit que es publiqués en anglés el llibre que Öcalan va escriure l'any 2000. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES">   </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <b>Resulta obvi que per a vosaltres Apo (Abdullah Öcalan<a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote1sym" title="sdfootnote1anc" name="sdfootnote1anc">3</a> ) no és tan sols un líder. Què és doncs?</b> </p><div style="text-align: justify;"> Apo és filosofia, és confiança, és llibertat. Apo ha donat nova força a la gent kurda amb el seu treball de recerca de més de 34 anys. Ha dotat de nova consciència als kurds i condueix aquest poble cap a una revolució democràtica. </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Pensa que a l'inici de la lluita, al Kurdistan hi havia feudalisme. El primer combat que vam lliurar, seguint la direcció d'Apo, fou contra els feudals. Apo va saber trencar el cercle del feudalisme i portar, a més, la dona a un primer pla de l'escena kurda. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Apo és... companyerisme, pau, desvetllar de la humanitat, llum. Els nostres màrtirs (caiguts en combat) criden “Visca Apo!” abans de morir! És l'avantguarda que obre nous camins cap a la llibertat i la democràcia. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Amb el seu empresonament han volgut seprar Apo de la població, però és una estratègia que no pot tenir èxit. Perquè Apo ha creat una nova cultura i en aquesta cultura hi ha crescut una generació sencera. Per això, ni amb tots els tancs dels món, ni amb tota la repressió del món, no podran acabar amb Apo, que ja viu per sempre en el cor dels kurds i les kurdes. </p><div style="text-align: justify;"><br /></div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> -------  </p><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;" id="sdfootnote1"> <a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote1anc" title="sdfootnote1sym" name="sdfootnote1sym">1</a> La necessitat de reordenar en Estats-nació el buit que havia deixat la desfeta del vast Imperi Otomà a l’Orient Mitjà va portar les potencies europees a signar el Tractat de Sèvres (1920), on es reconeixia el dret dels kurds a disposar d’Estat propi si així ho decidien. Tres anys més tard, un cop acabada la guerra d’independència turca i constituida la República de Kemal Atatürk, la nova correlació de forces va portar a la signatura d’un nou tractat, el de Lausanne (1923), que ni tan sols esmentava l’existència d’un poble anomenat kurd en el nou mapa de l’Orient Mitjà. </div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;" id="sdfootnote1">   </div><div style="text-align: justify;"> </div><div id="sdfootnote2"><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> <a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote2anc" title="sdfootnote2sym" name="sdfootnote2sym">2</a> Komala (d’orientació marxista) i el Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (membre de la de la Internacional Socialista, d’orientació socialdemòcrata) són els dos partits històrics dels kurds de l’Iran. Tots dos estan instal·lats en l’actualitat entre Europa i la regió autònoma del Kurdistan de l’Iraq, on mantenen bases de guerrillers. Centrats en la diplomàcia, van abandonar la militància activa i la lluita armada a la dècada dels 80. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;">   </p><div style="text-align: justify;"> </div><div id="sdfootnote1"><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> <a href="http://www.fabrica.cat/#sdfootnote1anc" title="sdfootnote1sym" class="sdfootnotesym" name="sdfootnote1sym">3</a>Abdullah Öcalan (Ömerli, Urfa, Kurdistan del Nord – 4 d’abril de 1948) </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;" lang="ca-ES"> Més conegut pel poble kurd com Rêber Apo o Serok Apo, Öcalan va ser un dels fundadors del Partit dels Treballadors del Kurdistan l’any 1978, quan era estudiant de Ciències Polítiques a la Universitat d’Ankara.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;" lang="ca-ES"> Seguint al cop d’estat de 1980, el PKK amb Öcalan ja com a líder, respondrà a la repressió amb una guerra de guerrilles contra l’Estat militar turc que causarà, fins el dia d’avui, més de 30.000 baixes i deixarà un balanç de 3’5 milions de refugiats kurds, 4.000 pobles cremats i desenes de milers de torturats i represaliats polítics. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> D’ençà de 1999, any en què fou arrestat pels serveis secrets turcs i israelians, Öcalan compleix cadena perpètua a la presó-illa d’Imrali, on és l’únic presidiari, en règim d’aïllament. Està considerat el Líder o President del poble kurd pels propis kurds i un terrorista sanguinari per la República de Turquia, sorgida del cop d’Estat feixista del general Kenan Evren l’any 1980. A més, també se’l considera un gran intel·lectual marxista. Ha fet recerca sobre Mesopotàmia i l’Imperi Meda, sobre l’origen dels kurds i sobre economia i sistemes democràtics. L’any 2005 va escriure la Declaració del Confederalisme Democràtic del Kurdistan, els principis de la qual foren incorporats en el programa polític de refundació del PKK l’abril del mateix any. En ella explica bàsicament el sistema d’autonomies i mancomunitats en què el poble kurd podria organitzar-se, sense necessitat d’Estat propi, però amb el dret a l’autonomia política i a la federació intra i transfronterera de les províncies kurdes, possibilitat que hauria de ser reconeguda en les respectives constitucions de cadascun dels estat que ocupen actualment el territori kurd.  </p> </div> </div>

Entrevista a Murat Karayilan, secretari general del Partit dels Treballadors del Kurdistan PKK

per Sergi Villena

“En poques setmanes es preveu una ofensiva de la coalició antikurda que podria culminar amb la invasió del Nord de l'Iraq”.

Al quarter general del PKK, a les Muntanyes del Qandil (Kurdistan iraquià), estan esperant una imminent ofensiva de l’exèrcit turc. Murat Karayilan, el seu Secretari General en suplència de l’empresonat Abdullah Öcalan, ha fet un descans en la seva intensa activitat defensiva per concedir aquesta entrevista.

L’any 2005, l’històric Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK en les sigles en kurd) es va refundar, imprimint, així un gir important en l’estratègia i organització del moviment kurd d’alliberament. Des de llavors s’agrupen al voltant del Confederalisme Democràtic del Kurdstan (KÇK, sigles en kurd), un innovador sistema d’organització de la societat, ideat pel seu lider Abdullah Öcalan des de la preso d’Imrali, al sud d’Istanbul, on està retingut des de 1999.

Es tarcta, bàsicament, de dotar els kurds de les seves pròpies estructures sense esperar res de cap organisme estatal o internacional, emprant la sobirania dels municipis i la seva federació, les assemblees sectorials i la confederació dels territoris kurds per sobre de les fronteres administratives que els separen. En aquesta estructura el PKK ha passat a ser sols un nucli ideològic del Kurdistan de Turquia, juntament amb els seus homòlegs a la resta del país: el PÇDK (Partit de la Solució Democràtica del Kurdistan) a l'Iraq, el Partit de la Vida Lliure del Kurdistan (PJAK) a l'Iran i el Partit de la Unió Democratica (PYD) a Síria.

A la producció ideològica dels partits, s’hi sumen les guerrilles: Forces de Defensa Popular (HPG) a Turquia i Forces de l’Orient del Kurdistan, (HRK) a l'Iran. A més de les organitzacions sectorials, com l’Organitzacio de Dones Lliures del Kurdistan (PAJK) present a tot el territori i sectorials, o el moviment cultural o educatiu, els partits legals –com el DTP a Turquia- els centres de comunicació, editorials, diaris, diverses televisions per satèl·lit, etc.

Tot té representació a la KÇK, aprovada definitivament en una assemblea general, el maig passat, per més de 500 delegats d’arreu del Kurdistan a les muntanyes de Qandil, nord de l'Iraq, on des de fa 10 anys el PKK -ara KÇK- hi té la seu i base d'operacions.

D’ençà de la fundació del PKK els anys setanta i l'inici de la lluita armada a Turquia els vuitanta el món ha canviat molt. Què ha canviat en el PKK?

Els principis fonamentals que van dur a la fundació del PKK eren la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a l’autodeterminació i l'autogovern. El PKK és una organització molt jove, en el marc de la historia mil·lenària del poble kurd, i basa la seva lluita en el progrés i desenvolupament d’una societat nova. Aquests principis i aquesta circumstància son els mateixos fins el dia d’avui.

Per com era el món els anys 70, quan nosaltres parlàvem de llibertat per al poble kurd, tothom entenia que volíem un Estat independent. També el Socialisme Real era un corrent ideològic fort en aquella anys i, òbviament, el PKK n’estava fortament influenciat. Crèiem que era un principi important per assolir un desenvolupament lliure i així ho vam incorporar al nostre discurs, però sense deixar de mostrar-hi sempre una crítica. No vam dir mai que la URSS fos el nostre model a seguir, ni que fós perfecta i la criticàvem durament. Öcalan no era dogmàtic, per això també era crític amb el mateix marxisme. En les seves recerques i textos polítics intentava sempre canviar-lo i adaptar-lo a la nostra realitat.

Però si el PKK no lluita per assolir un Estat kurd i construir-hi el socialisme clàssic, per què lluita?

En aquests anys de lluita la realitat internacional ha canviat. Primer de tot, hem pogut comprovar que els Estats-nació no s’aguanten per enlloc. En segon lloc, també hem pogut comprovar que el Socialisme Real no oferia cap alternativa per assolir la llibertat, la democràcia i la unitat del poble kurd. Òbviament ens és molt clar que el capitalisme tampoc no l’ofereix. Per això calia trobar una tercera via, un nou sistema polític.

Aquesta via pròpia és fruit d’una llarga recerca històrica, social, econòmica i cultural que ha donat com a fruit una teoria completa. A tall de resum podríem explicar-la de la següent manera: Öcalan va constatar que l’establiment de l’Estat-nació no comportava de cap manera l’assoliment de la veritable democràcia. Tota construcció estatal comporta, en més o menys mesura, l’esclavitud de la societat i, per tant, de la democràcia al servei de l’Estat. Llavors, va concloure, ens hem d’alliberar dels estats. Pero alliberar-se dels estats no vol dir caure en el caos. Per això va proposar un nou sistema de govern de la societat que va anomenar Confederalisme Democràtic.

En els Estats-nació, les decisions i les ordres es prenen des del centre. En el Confederalisme Democràtic és al revés, el poder rau en la societat i les decisions es prenen autònomament des de baix. Un cop la societat hagi pres consciència de la responsabilitat de governar-se a sí mateixa, el següent estadi és la construcció del Socialisme Democràtic. Aquesta via cap al socialisme resol els problemes d’estatisme i centralisme que es derivaven de la implementació del socialisme des dels estats, per dalt.

I per aquest ideal porteu exactament 23 anys de guerra?

No només per aquest ideal. El nostre objectiu essencial és treballar perquè la societat s’autoorganitzi i perquè deixi d’esperar de l’estat o de qualsevol altra instància, que li faci la feina. Treballem perquè el poble, a banda de l’Estat, construeixi i desenvolupi les seves pròpies relacions i, per tant, la pròpia democràcia.

Per a poder explicar això i desenvolupar aquest treball polític en llibertat, també lluitem perquè a cadascun del Estats en què es troba dividit el poble kurd siguin respectats els drets fonamentals de les persones. Lluitem perquè en cadascun d’aquests estats sigui acceptat el poble kurd, la seva llengua, la seva cultura, dret i formes de vida, com a tals. És a dir, perquè es reconegui la seva existència i acabar així, en definitiva, amb el llast del Tractat de Lausanne1.

En aquestes condicions, el projecte del Confederalisme Democràtic serà més fàcil de desenvolupar. Creiem fermament en que cal diàleg per acabar amb la situació de guerra en què ens forcen a viure. Tan sols volem que els drets dels kurds siguin respectats, almenys com els dels catalans i els bascos, sense tocar les fronteres estatals.

Des de la direcció del moviment, aquí a les muntanyes de Qandil, com es veuen els resultats electorals assolits pel Partit de la Societat Democràtica (DTP) i la seva entrada al Parlament Turc?

Pel que fa a l’entrada del DTP al Parlament, cal tenir en compte la història d’aquesta institució. La Gran Assemblea de la Nació Turca (TBMM) fou fundada el 1920 i fins el 1924 Atatürk no es va cansar de repetir que la TBMM no era tan sols dels turcs, sinó dels pobles turc i kurd alhora. Els kurds llavors hi podien ser escollits com a tals perquè, així deia Atatürk, som dos pobles germans. Però l’aprovació del Tractat de Lausanne (1923) va suposar la desaparició de facto del poble kurd en qualsevol escena legal i el Parlament se’ls va tancar. Després de 1924 van començar els aixecaments contra aquesta negació. De kurds al Parlament i en les estructures de l’estat n’hi ha hagut sempre, però aquells que es reivindicaven com a kurds no entraven al Parlament. L’any 1991 es va produir una excepció a aquesta regla, i en coalició amb el socialdemòcrata SHP, alguns diputats kurds, encapçalats per Leyla Zana, van aconseguir entrar-hi. No obstant això, l’SHP va voler sempre apartar-los de les seves reivindicacions com a kurds i la feina que van poder desenvolupar va ser més aviat poca cosa. Fins que Zana va intervenir en una sessió reivindicant, en resum, allò que trencava les regles: que som kurds i que no abandonem la nostra identitat. Per això va ser jutjada ella i els altres set diputats. Zana i tres més van ingressar a presó, els altres quatre es van exiliar a Europa. Va ser així com va acabar la primera experiència kurda al Parlament.

Però ara es diferent. Per començar, abans de ser escollits, els candidats van deixar ben clar que son kurds i que no pensen renunciar a aquesta identitat. I a més, ara en som més de vint! És una situació completament nova! Ara hi ha una base per al diàleg, si mai Turquia es decidís a engegar-lo.

Com es dibuixa el futur més proper: hi haurà diàleg?

Res no apunta que Turquia vulgui iniciar aquesta via. És cert que no ha procedit a il·legalitzar el partit aquesta vegada. Així que encara esperarem, i després decidirem. Ho hem explicat milers de vegades: estem disposats i preparats per al diàleg.

Però les informacions de l'Estat i de l'Exèrcit què disposem diuen exactament el contrari. En poques setmanes, potser dies, es preveu una ofensiva de la coalició antikurda Iran-Turquia i Estats Units que probablement culmini amb la invasió del Nord de l'Iraq. D'aquesta forma Turquia es reafirma en el seu paper històric de coordinadora del genocidi kurd a l'Orient Mitjà. No vol de cap manera un estat kurd i, per això, primer ens atacarà a nosaltres, però després anirà contra el govern autònom del Kurdistan iraquià. Comptem que properament haurem de fer front a una gran ofensiva contra el Kurdistan, tant nosaltres com el govern del Sud del Kurdistan. No cal dir que ens hi tornarem amb tots els nostres mitjans. Els kurds no deixarem ami de defensar-nos contra les agressions i per la defensa dels nostres drets. I la resposta a aquest nou atac contra la nació kurda es farà sentir per tot arreu, no només a les muntanyes de Qandil.

Volen fer creure que el moviment kurd només és la guerrilla, la branca militar. Però el moviment és molt més que això, i està unit. És polític, és cultural, és social... però quan ens ataquen, d'alguna forma ens hem de defensar.

Ens hem esforçat de mil maneres per aconseguir la pau, però Turquia la rebutja sempre i la comunitat internacional també. La Unió Europea, abans de l'any 2000, ens va assegurar que si paràvem la lluta armada, el diàleg i els canvis legals eren possibles. Vam decretar un alto el foc unilateral que va durar anys, però llavors a la UE ningú es recordava ja de nosaltres. Com ho havíem d'interpretar? Novament Europa es va posicionar a favor de la política militar repressiva de Turquia.

A partir d'aquella decepció la guerra ha tornat a crèixer i ni la UE ni Turquia fan el més mínim cas a les raons que estan portant al revifament de la guerra civil al Kurdistan.

Com es veu des del PKK l'existència del govern autònom del Kurdistan de l'Iraq? S'han acabat les hostilitats entre els partits del govern autònom (PDK i UPK) i el PKK, que van marcar la dècada dles noranta fins a principis de la present?

La més gran maledicció que plana sobre els kurds ha estat sempre la seva desunió i les guerra fratricides, atiades sempre per l'acció de tercers, normalment els Estats de la regió. Ara vivim un període relativament excepcionalment, en què durant cinc anys no hi ha hagut enfrontaments entre kurds i creiem que els partits kurds i la societat civil hem après finalment que les lluites internes no interessen al poble kurd. Precisament perquè la població n'ha pres consciència i així ho exigeix, no veig possible la guerra interkurda altra vegada.

No obstant això, Turquia fa un pressió quasi insuportabe sobre el govern kurd iraquià perquè torni a combatre'ns. Com que tant la UPK com el PDK responen que la via militar contra el PKK no ha servit mai de res i que cal el diàleg polític, Turquia els considera ara pro-PKK. Allò que no entén Turquia és que ara la població kurda vol unitat.

Pel que fa l'autonomia, no és en abolut el nostre projecte polític. Però entenem les seves raons i la trobem legítima. Per tant, la recolzem tot i no fer-la nostra.

A l'Iran hi ha un nou partit el PJAK, branca del vostre moviment, que està creixent acceleradament els últims anys i que des del 2004 manté oberta una guerra de guerrilles contra Tehran. Què ha passat amb les forces històriques dels kurds iranians?

Tant Komala com el PDKI2 estan a l'estranger i no tenen gran contacte amb la població kurda de l'Iran. Han perdut molta influència i sempre que es complica la situació, marxen a l'exili. Nosaltres no.

D'ençà que es va donar a conèixer el projecte polític d'Öcalan a Iran, les adhesions s'han multiplicat. Al principi Komala i PDKI van iniciar una campanya de contrapropaganda, però finalment van reconèixer la realitat i van establir contactes formals amb la nova força política kurdo-iraniana, el PJAK. Ara els nostres són la força més gran i la resta estan a l'exili. El problema del PJAK ara mateix és que té massa gent i massa suport que no ha sabut encara organitzar degudament

I com va reaccionar Tehran a l'aposta del PKK per estendre la lluita al Kurdistan iranià?

D'ençà el 2000, en què el nostre partit a l'Iran comença a estar actiu, Tehran ha endurit l'estat d'excepció militar contra les quatre províncies de població kurda. Però el setge es va incrementar realment arran de la creació, el 2003, del Kurdistan autònom de l'Iraq. Llavors Turquia, Síria i Iran van segellar una aliança antikurda internacional per evitar que el seu exemple s'estengués per la resta del Kurdistan. El 2004 el PJAK, amb un parell de milers de guerrillers, llença una ofensiva guerrillera contra els Pasdaran (guardians de la revolució islàmica) i l'estat iranià. Nosaltres diem que el PJAK primer hauria d'organitzar els fronts culturals, socials, sindicals, polítics, etc. i utilitzar la lluita armada només per defensar-se de les agressions. Però és obvi que l'estat d'excepció militar que pesa sobre àmpies regions del Kurdistan iranià, sumat a la manca de llibertats i a la repressió omnipresent de Tehran, ha acabat prioritzant la defensa armada abans de la correcta organització del moviment cívic.

Socialisme, confederalisme, comunitarisme, autodeterminació... no són conceptes exclusius del poble kurd. Quin és el lloc que ocupa el PKK en el moviment antiglobalització?

D'entrada val a dir que no estem en contra de la globalització en si mateixa, sinó en contra de la globalització del capital dirigida pel món financer. Contra aquesta globalització, nosaltres hi contraposem la globalització de la democràcia, dels drets individuals i col·lectius dels pobles. Aquesta és la nostra aportació al món.

Però és evident que ens falten mitjans per entrar en l'escena internacional. Per exemple, per donar a conèixer la nostra ideologia i la figura d'Abdullah Öcalan. Fixa't que enguany hem aconseguit que es publiqués en anglés el llibre que Öcalan va escriure l'any 2000.

Resulta obvi que per a vosaltres Apo (Abdullah Öcalan3 ) no és tan sols un líder. Què és doncs?

Apo és filosofia, és confiança, és llibertat. Apo ha donat nova força a la gent kurda amb el seu treball de recerca de més de 34 anys. Ha dotat de nova consciència als kurds i condueix aquest poble cap a una revolució democràtica.

Pensa que a l'inici de la lluita, al Kurdistan hi havia feudalisme. El primer combat que vam lliurar, seguint la direcció d'Apo, fou contra els feudals. Apo va saber trencar el cercle del feudalisme i portar, a més, la dona a un primer pla de l'escena kurda.

Apo és... companyerisme, pau, desvetllar de la humanitat, llum. Els nostres màrtirs (caiguts en combat) criden “Visca Apo!” abans de morir! És l'avantguarda que obre nous camins cap a la llibertat i la democràcia.

Amb el seu empresonament han volgut seprar Apo de la població, però és una estratègia que no pot tenir èxit. Perquè Apo ha creat una nova cultura i en aquesta cultura hi ha crescut una generació sencera. Per això, ni amb tots els tancs dels món, ni amb tota la repressió del món, no podran acabar amb Apo, que ja viu per sempre en el cor dels kurds i les kurdes.

-------

1 La necessitat de reordenar en Estats-nació el buit que havia deixat la desfeta del vast Imperi Otomà a l’Orient Mitjà va portar les potencies europees a signar el Tractat de Sèvres (1920), on es reconeixia el dret dels kurds a disposar d’Estat propi si així ho decidien. Tres anys més tard, un cop acabada la guerra d’independència turca i constituida la República de Kemal Atatürk, la nova correlació de forces va portar a la signatura d’un nou tractat, el de Lausanne (1923), que ni tan sols esmentava l’existència d’un poble anomenat kurd en el nou mapa de l’Orient Mitjà.

2 Komala (d’orientació marxista) i el Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (membre de la de la Internacional Socialista, d’orientació socialdemòcrata) són els dos partits històrics dels kurds de l’Iran. Tots dos estan instal·lats en l’actualitat entre Europa i la regió autònoma del Kurdistan de l’Iraq, on mantenen bases de guerrillers. Centrats en la diplomàcia, van abandonar la militància activa i la lluita armada a la dècada dels 80.

3Abdullah Öcalan (Ömerli, Urfa, Kurdistan del Nord – 4 d’abril de 1948)

Més conegut pel poble kurd com Rêber Apo o Serok Apo, Öcalan va ser un dels fundadors del Partit dels Treballadors del Kurdistan l’any 1978, quan era estudiant de Ciències Polítiques a la Universitat d’Ankara.

Seguint al cop d’estat de 1980, el PKK amb Öcalan ja com a líder, respondrà a la repressió amb una guerra de guerrilles contra l’Estat militar turc que causarà, fins el dia d’avui, més de 30.000 baixes i deixarà un balanç de 3’5 milions de refugiats kurds, 4.000 pobles cremats i desenes de milers de torturats i represaliats polítics.

D’ençà de 1999, any en què fou arrestat pels serveis secrets turcs i israelians, Öcalan compleix cadena perpètua a la presó-illa d’Imrali, on és l’únic presidiari, en règim d’aïllament. Està considerat el Líder o President del poble kurd pels propis kurds i un terrorista sanguinari per la República de Turquia, sorgida del cop d’Estat feixista del general Kenan Evren l’any 1980. A més, també se’l considera un gran intel·lectual marxista. Ha fet recerca sobre Mesopotàmia i l’Imperi Meda, sobre l’origen dels kurds i sobre economia i sistemes democràtics. L’any 2005 va escriure la Declaració del Confederalisme Democràtic del Kurdistan, els principis de la qual foren incorporats en el programa polític de refundació del PKK l’abril del mateix any. En ella explica bàsicament el sistema d’autonomies i mancomunitats en què el poble kurd podria organitzar-se, sense necessitat d’Estat propi, però amb el dret a l’autonomia política i a la federació intra i transfronterera de les províncies kurdes, possibilitat que hauria de ser reconeguda en les respectives constitucions de cadascun dels estat que ocupen actualment el territori kurd.