Historiador i militant de l’Esquerra Independentista
Josep Maria Segarra (1931)
Els republicans plantejaren un programa de revolució democràtica que no sols qüestionà les institucions de dominació, sinó que van assumir part de les aspiracions populars de l’època
La majoria de persones que s’interessen per la història ho fan per saber allò que va passar durant la Guerra Civil o què va ser la Segona República espanyola. Però, tot i dir-se «Segona» mai ningú no es pregunta quina va ser la Primera! Doncs, justament, aquest 2023 ha fet 150 anys de la proclamació de la Primera República espanyola, la gran oblidada!
I és que, si bé la Segona República és un període transcendental, a partir del qual en podem extreure centenars de lliçons històriques que no sols ens expliquen com hem arribat fins aquí, sinó que ens mostren que en algun moment va ser possible una alternativa (per molt que aquesta alternativa hagi estat, durant moltes dècades i, encara actualment, mitificada), la Primera República, tot i ser molt més breu, és on hem de trobar l’origen de molts d’aquells debats que marquen els anys 30 del segle passat i, encara, l’actualitat més viva.
Tanmateix, tot i la commemoració del seu 150è aniversari, la Primera República continua -i continuarà- sent la gran oblidada.
Des del món acadèmic, quasi ha passat desapercebuda. Des de l’«àmplia esquerra», de manera testimonial. I això que ara certs sectors de l’esquerra espanyola estan teixint aliances amb les «esquerres perifèriques» per sumar forces i guanyar més escons al congrés espanyol, en una conjuntura en què aquesta esquerra està més fragmentada i dividida que mai, després del fracàs de Podemos. I fins i tot des de l’Esquerra Independentista tampoc no se li ha prestat cap tipus d’atenció.
De les poques excepcions i contribucions rellevants que se n’han fet, podem destacar la publicació del llibre L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, escrit a diverses mans i publicat per Illa edicions, en el qual es pretén trobar el cap d’aquest fil roig que ens porta fins al present. Precisament, també la col·lecció Fil Roig, de l’editorial Tigre de Paper i Lo Diable Gros, ha publicat Les memòries d’un veterà de la República, d’Antoni Feliu i Codina, que ens parla del sorgiment del federalisme intransigent a Barcelona. I, per últim, l’Ajuntament de Barcelona ha publicat La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874 (es pot llegir gratuïtament a través del seu web), que consisteix en l’edició de les memòries de qui va ser alcalde de Barcelona durant la Primera República.
Per què hem de lamentar, doncs, aquesta manca de memòria? I per què, encara amb més motiu, n’hem de fer autocrítica com a Esquerra Independentista?
El moviment republicà sorgeix a mitjan segle XIX com un moviment revolucionari, liderat per la petita burgesia, com a resposta al fracàs de l’alta burgesia, que no va saber resoldre la revolució liberal que mai no va arribar a l’estat espanyol. Enfront de l’Antic Règim monàrquic, catòlic, terratinent i centralista, els republicans plantejaren un programa de revolució democràtica que no sols qüestionà aquestes institucions de dominació, sinó que va assumir part de les aspiracions populars de l’època: supressió de quintes, abolició d’impostos de consums, el dret d’associació dels obrers…
Així, aconseguí el suport d’unes classes populars i una classe obrera que, davant la repressió de l’estat i la patronal, encara no havia estat capaç d’emancipar-se com a classe organitzada i erigir-se com a subjecte revolucionari. De fet, Pau Alsina serà el primer obrer escollit diputat al Congrés espanyol com a part de la candidatura del Partit Republicà Democràtic Federal (d’ara endavant, PRDF). No serà fins al fracàs dels republicans durant el Sexenni Democràtic que el moviment obrer s’independitzarà, tot i que encara hi mantindrà molts vincles fins als anys 30, quan finalment s’articulin els partits marxistes més enllà del predomini anarcosindicalista.
El moviment republicà vincula estretament la revolució democràtica amb el qüestionament del centralisme i amb la necessitat d’articular un estat en el qual els seus diferents territoris puguin disposar del màxim autogovern
D’altra banda, el republicanisme qüestiona directament el caràcter centralista de l’estat, el qual s’ha anat agreujant des de principi del segle XIX amb mesures com la divisió provincial. Tanmateix, el republicanisme unitari serà el majoritari en l’àmbit estatal estatal mentre que el federal -o almenys el federal «practicant»- només serà majoritari al Principat, però no hegemònic inicialment.
De fet, aquesta correlació de forces i l’experiència de la Primera República espanyola seran causes desencadenants per tal que un sector del federalisme intransigent trenqui amb el sistema de partits polítics espanyols i impulsi el catalanisme polític amb la convocatòria del I Congrés Catalanista del 1880. Al seu torn, el mateix PRDF, des de la dècada dels 80, i especialment amb el projecte de Constitució de l’Estat Català del 1883, també adoptarà el catalanisme mitjançant la demanda d’un alt grau de sobirania -que superarà amb escreix les sacralitzades Bases de Manresa aprovades 9 anys després per la Unió Catalanista- i un federalisme asimètric que tingui en compte la realitat plurinacional de l’Estat.
El moviment republicà, doncs, no sols representa el sector més avançat políticament, que planteja una revolució democràtica, fracassada durant la Primera i la Segona República, sinó que vincula estretament aquest projecte amb el qüestionament del centralisme i la necessitat d’articular un estat, en el qual els seus diferents territoris puguin disposar del màxim autogovern, sigui de baix a dalt, com plantejava el Pacte de Tortosa de 1869, o de dalt a baix, com establia el projecte de constitució de República Federal del 1873, que mai no va arribar a entrar en vigor.
Així doncs, igual que el sorgiment del republicanisme és conseqüència de l’evolució i les contradiccions del liberalisme i els resultats de les diferents revolucions arreu d’Europa al llarg del segle XIX, en general, i del fracàs a l’estat espanyol, en particular, el republicanisme és un moviment polític característic d’una etapa imprescindible del procés històric que permet, posteriorment, l’arrelament de les teories anarquistes i socialistes en el si del moviment obrer. De fet, segurament, el fracàs del Sexenni i la Primera República poden ser un dels molts ingredients que expliquen el triomf de l’apoliticisme i de l’anarquisme a casa nostra.
L'aposta actual pel republicanisme des de certs sectors de l’esquerra espanyola és, simplement, i un cop més, la demostració del seu jacobinisme endèmic i irreparable
Però atenció: que el moviment obrer sigui, en part, deutor d’aquest projecte liberal d’esquerres no vol dir que en sigui continuador, sinó que, precisament, es produeix una ruptura, en tant que el projecte republicà evidencia les seves contradiccions i limitacions de manera clara i precisa durant la Segona República (el 6 d’Octubre en seria el cas paradigmàtic), així com durant el procés revolucionari que s’inicià el juliol del 36. Que en ple segle XXI certes veus plantegin que l’aposta política rupturista depengui del republicanisme ens fa pensar que no sols ha quedat demostrat històricament que aquest projecte ja ha fracassat, sinó que seria retrocedir a etapes que el socialisme ja ha superat fa dècades.
I, alhora, que aquesta aposta actual pel republicanisme des de certs sectors de l’esquerra espanyola, per tal de buscar complicitat amb les esquerres d’arreu de l’estat, faci una tèbia referència al «republicanisme federal» és, simplement, i un cop més, la demostració del seu jacobinisme endèmic i irreparable. Fa 150 anys el federalisme va fracassar perquè només era una opció defensada dins d’un sector minoritari del republicanisme i que es localitzava principalment al Principat. Actualment, aquesta correlació continua essent exactament igual.
Deia Pi i Margall, el 6 de maig del 1901 en el Discurs pronunciat en l’Assemblea dels federalistes catalans, que una república unitària no és una veritable república, sinó «una monarquia amb gorra frígia». Per cert, el 2024 es compleixen 200 anys del naixement de Francesc Pi i Margall. Deixarem també en l’oblit aquell «prohom del federalisme»? Permetrem que el seu pensament sigui utilitzat de forma presentista per tal que certa «esquerra» espanyola pugui continuar fent cants de sirena a la «perifèrica»? O el reivindicarem, tal com feu el moviment obrer i catalanista dels anys 30, per aprofitar-ne aquelles bases que serveixin per bastir un projecte de futur?
És una opció molt recomanable, si no voleu endinsar-vos en una trama que es pot allargar durant diverses temporades.
Si voleu mirar una bona sèrie, però no teniu gaire temps o no voleu endinsar-vos en una ficció de moltes temporades, una gran opció és triar una minisèrie. En l’última dècada se n’han fet moltes i de molt interessants, també amb esperit crític i una voluntat de denúncia evident. El crític Toni de la Torre en tria 20 que parlen de temes com l’emergència climàtica, el feminisme, el racisme, les indústries farmacèutiques o la corrupció institucional.
‘El col·lapse’ (‘L’Effondrement’)
Potser és més vigent ara que quan es va estrenar. El col·lapse plantejava què passaria si el sistema, tal com el coneixem, es col·lapsés. Era un punt de partida que provenia de les tesis de la col·lapsologia, que postulen que el món s’esfondrarà a causa d’una concatenació de crisis (mediambiental, energètica, econòmica, geopolítica i democràtica), a les quals és difícil no donar validesa seguint l’actualitat. Cada episodi presentava les conseqüències d’aquest col·lapse en procés i mostrava les reaccions d’una sèrie de personatges. Estava rodat en pla seqüència, de manera que feia realistes les situacions i generava molta tensió. En última instància, advertia de la necessitat d’escoltar els experts per reduir l’impacte de la crisi que s’acosta.
Plataforma: Filmin i Disney+.
‘Years and Years’
Aquesta minisèrie distòpica ens aboca al precipici d’un futur molt fosc, a través d’una sèrie de salts en el temps, que porten una família a experimentar canvis en el món que no volem. Amb cada salt en el temps, els membres de la família, i nosaltres alhora, observen a la televisió, estupefactes, que passen coses horribles que mai no haurien imaginat que podrien passar. La sèrie tracta de temes com l’auge dels líders populistes, la deshumanització dels refugiats, la crisi econòmica i mediambiental o els perills de l’armament nuclear. Tot plegat, mentre basteix un drama familiar d’alta intensitat i ens exigeix que ens fem responsables dels temps que vivim, en comptes de limitar-nos a remugar a Twitter mentre acceptem el futur que vindrà.
Plataforma: HBO Max.
‘Dopesick’
Una minisèrie excel·lent que s’endinsa en la crisi dels opioides, que provoca milers de morts, per assenyalar la responsabilitat de les grans farmacèutiques i la corrupció de la justícia. Els dos pols de la sèrie són un doctor interpretat per Michael Keaton, que recepta OxyContin, confiant en el comercial que li ven el producte, a pacients de classe treballadora, i els responsables de la farmacèutica que el fabrica, la família Sackler, que n’amaga deliberadament els efectes addictius. Dopesick converteix les xifres (1,6 milions de nord-americans tenen algun tipus de trastorn relacionat amb els opioides) en històries properes, de carn i ossos, combinant el drama dels personatges, la vocació de denúncia i el rigor periodístic.
Plataforma: Disney+.
‘Chernobyl’
Una de les millors minisèries de l’última dècada és, al mateix temps, una recreació esfereïdora de l’accident a la central nuclear de Txernòbil, l’any 1986, un homenatge a totes les qui van lluitar per minimitzar-ne els efectes i també, i sobretot, una denúncia de l’opacitat del govern que opera d’esquena als ciutadans. Funciona com a minisèrie històrica (destaca, de fet, per la documentació extensa que hi ha al darrere i que el creador, Craig Mazin, ha detallat al pòdcast de la minisèrie) i com a retrat del que passa quan la mentida institucional esdevé sistemàtica, cosa que va més enllà del lloc i dels fets concrets. Una veritable imprescindible.
Plataforma: HBO Max.
‘We Own This City’
En aquesta selecció podria posar qualsevol de les minisèries de David Simon. Show Me A Hero o The Plot Against America hi encaixarien perfectament. Però he triat We Own This City perquè és, en certa manera, el colofó del retrat del funcionament de les ciutats modernes que va començar amb The Wire. En aquesta minisèrie, David Simon torna a Baltimore per explicar un cas real d’impunitat policial i de corrupció que li serveix per constatar que els problemes que denunciava fa anys continuen sent endèmics. El to oscil·la entre la indignació i una certa sensació de derrota, producte de la mirada d’un periodista que fa massa temps que veu les mateixes conductes. I compta amb interpretacions punyents com la de Jon Bernthal.
Plataforma: HBO Max.
‘Condena’ (‘Time’)
Jimmy McGovern és el més proper a Ken Loach que té la televisió britànica actual. Tot el que fa conté una denúncia social, sovint dirigida a institucions del Regne Unit. A Condena (Time en la versió original), va posar el sistema penitenciari en el punt de mira i, a través de la història d’un pres i d’un funcionari, interpretats respectivament per Sean Bean i Stephen Graham, va fer un retrat de la presó com un sistema deshumanitzat i deshumanitzador que necessita ser repensat amb urgència. Molt hàbil identificant les causes socials i estructurals de les seves històries, Condena va ser un visionament dur (hi ha escenes francament crues), però punyent. La minisèrie va tenir tant d’èxit que a la BBC l’han convertit en una sèrie en format antològic, però no és estrictament necessari que mireu més enllà del que va ser la minisèrie original, que és imprescindible.
Plataforma: Movistar+.
‘Zero Zero Zero’
Adaptació del llibre de Roberto Saviano que segueix el viatge d’un carregament de cocaïna des del seu origen fins que arriba al consumidor, des de les plantacions fins que arriba a Europa. Amb aquesta premissa, la minisèrie aconsegueix fer un retrat macro del negoci internacional del narcotràfic, amb una història que passa a Mèxic, a Itàlia i als Estats Units. Reparteix la seva atenció entre tots els actors que intervenen en el viatge del carregament: els que produeixen la droga, els que la transporten, els intermediaris i els que la distribueixen. Aconsegueix donar una idea molt clara de l’entramat que hi ha al darrere, de manera que és més interessant que la majoria de les narcosèries centrades en el traficant.
Plataforma: Amazon Prime Video.
‘When They See Us’
Explica la història real de cinc adolescents afroamericans i llatins que l’any 1989 van ser acusats de violar una dona al Central Park, a Nova York, per dur a terme una denúncia ferotge del racisme endèmic de la policia i del sistema judicial. Des del principi, aquests adolescents són tractats a través del prejudici, és a dir, com a membres d’un col·lectiu criminalitzat per tots els qui intervenen en la història, incloent-hi la fiscal. Els actors joves són tota una sorpresa, i estan acompanyats de veterans que són una garantia, com el recentment desaparegut Michael K. Williams. El resultat és una sèrie punyent que fa una denúncia molt efectiva.
Plataforma: Netflix.
‘Exterior nit’ (‘Esterno notte’)
Minisèrie biogràfica que gira al voltant d’Aldo Moro, polític italià que als anys setanta, durant els anomenats anys de plom, va proposar al seu partit, la Democràcia Cristiana, que s’apropés al Partit Comunista. Aquesta voluntat de fer un pacte nacional advocant per l’entesa va ser mal rebuda pel seu propi partit i per l’oposició. El polític va ser segrestat l’any 1978, uns fets que la minisèrie utilitza per fer un homenatge al personatge i posar en valor l’actitud dialogant que ell representava, en oposició als discursos incendiaris i de confrontació que l’envoltaven. És, per tant, un drama històric biogràfic que acaba demanant una manera de fer política que se centri en els territoris comuns, en comptes d’explotar electoralment les diferències.
Plataforma: Filmin.
‘It’s A Sin’
Aquesta minisèrie va ser creada per Russell T. Davies (creador, entre d’altres, de Years And Years, que també trobareu en aquesta tria) per homenatjar els amics que va perdre durant l’epidèmia de la sida, als anys vuitanta. Aconsegueix fer-ho sense deixar-se endur, del tot, pel dolor, tot explicant una col·lecció d’històries emotives i en certa mesura vitalistes sobre diferents personatges que van aconseguir trobar un espai on ser lliures i ser ells mateixos. I alhora denuncia el paper que va tenir en aquesta pandèmia el fet que afectés principalment homes homosexuals i el sentiment de culpa i d’estigmatització associat a la malaltia.
Plataforma: HBO Max.
‘Mrs. America’
És una minisèrie sobre feminisme, però amb una diferència clau amb relació a d’altres que aborden el mateix tema: la protagonista és antifeminista. Es tracta d’una dona interpretada per Cate Blanchett que, als anys setanta, va encapçalar un moviment de protesta per impedir que es ratifiqués la proposta d’esmena sobre la igualtat de drets de la Constitució dels Estats Units. Es deia Phyllis Schlafly, i va aconseguir el seu propòsit. Per tant, la minisèrie parteix del fet que vol entendre i aprendre d’una derrota clau per al feminisme i així, de retruc, fer una radiografia dels errors que no s’han de repetir. Divisions internes, concessions inevitables per obtenir poder i la dificultat que implica tenir l’opinió pública a favor teu són alguns dels temes que de què tracta aquesta minisèrie, tan interessant com poc coneguda.
Plataforma: HBO Max i Disney+.
‘The Underground Railroad’
Adaptació de la novel·la de Colson Whitehead sobre la Cora, una criada esclavitzada en una plantació de Georgia que ha crescut en un món on només ha vist la violència dels seus amos. La minisèrie explica la seva fugida a la recerca d’un lloc on pugui ser lliure. La minisèrie reestructura la novel·la de manera que cada episodi és una parada en el viatge en un lloc nou que esdevé un nou malson. El sadisme de l’esclavisme pren moltes formes en una minisèrie molt crua, que el director, Barry Jenkins, equilibra amb la bellesa de plans hipnòtics. El director aconsegueix fer una Raíces per a les noves generacions, un record d’un període fosc de la història dels Estats Units, on les mirades de les víctimes de l’esclavisme penetren l’espectador.
Plataforma: Amazon Prime Video.
‘Els últims tres dies’ (‘Porodica’)
Un minut a minut de la detenció de Slobodan Milosevic que és, alhora, la crònica d’un dels moments més intensos de Sèrbia com a país i un retrat de les dificultats de fer que un dirigent, que durant tants anys ha estat impune, pugui pagar pel que va fer. La minisèrie explica quin paper va tenir la pressió internacional, però sobretot se centra en el rol que van exercir els diferents actors de la societat sèrbia. Des d’un govern que ho fa a la força fins a uns mitjans de comunicació manipuladors, passant pels ciutadans, alguns dels quals disposats a tot per protegir el dirigent, i, per descomptat, pel mateix Milosevic, que s’atrinxera a casa seva, protegit per l’exèrcit. Una minisèrie tensa, molt política i, a estones, fins i tot surrealista.
Plataforma: Filmin.
‘I May Destroy You’
Sovint ha passat que es fan sèries sobre agressions sexuals on la víctima no és la protagonista, sinó que el punt de vista principal és el d’una detectiva que investiga el cas. I May Destroy You és una excepció d’aquesta norma tan comuna i la veu principal que vol escoltar és la d’una noia jove, l’Arabella, que, després d’una nit de festa, recorda haver estat agredida als lavabos per un desconegut. Seguim la seva percepció de tot el que ha de viure a partir d’aquí (el viatge a la comissaria, l’examen mèdic…) alhora que veiem com ella batalla per assumir el que li han fet. El personatge està interpretat per Michaela Coel, que és també creadora de la minisèrie, i que s’ha basat en la seva pròpia experiència per explicar una història dura, que presenta moltes preguntes i que evitar donar-hi respostes fàcils i simplificadores.
Plataforma: HBO Max.
‘Selftape’
Les germanes Mireia i Joana Vilapuig són les creadores i protagonistes d’una de les millors produccions catalanes de l’any. Una minisèrie d’inspiració autobiogràfica en què s’explica el distanciament entre dues germanes i al mateix temps s’examina la cara menys agradable de l’ofici d’actriu al nostre país: l’objectificació d’una indústria que t’entronitza a la mateixa velocitat que t’arracona, la sexualització de les actrius i la precarització general del sector són alguns dels temes que s’hi aborden. Un exercici d’honestedat i de transparència, tant personal com professional, molt poc habitual i que no mereixeria que passés desapercebut.
Plataforma: Filmin.
‘Este mundo no me hará mala persona’ (‘Questo mondo non mi renderà cattivo’)
El dibuixant Zerocalcare torna amb una nova sèrie autobiogràfica, on es presenta ell mateix com a protagonista per exposar les seves contradiccions. Com en la minisèrie anterior, vehicula les reflexions a través del diàleg amb un armadillo que l’ajuda a ser més sincer amb ell mateix. En aquesta ocasió, el tema de la història és molt més polític, ja que se centra en l’auge de l’extrema dreta, a través de la història d’un vell amic del protagonista que torna al barri convertit en un neonazi. Es parla de l’atur, de la precarietat, de la integració de la immigració i de l’ús interessat del conflicte del barri que fan els polítics. Tot, des de la mirada militant i compromesa que defineix el seu autor.
Plataforma: Netflix.
‘Sherwood’
Aquesta minisèrie ha estat una de les sorpreses de l’any a la televisió britànica. I és que, aparentment, es tracta d’una sèrie criminal (més) i comença amb un assassinat. En realitat, aquest crim serveix a la sèrie per explorar la fractura social d’un poble marcat per les vagues dels miners als anys vuitanta i la dura repressió que va dur a terme el Govern de Margaret Thatcher contra els treballadors. El guió alterna el passat i el present, en salts que fan avançar tant la trama criminal com la trama relacionada amb les relacions entre els personatges i les ferides no cicatritzades de la comunitat.
Plataforma: Filmin.
‘Black Earth Rising’
Una minisèrie sobre el genocidi de Ruanda que s’explica a través de la mirada d’una supervivent (interpretada per Michaela Coel). La història comença amb la detenció i l’extradició d’un general ruandès que va ser clau per aturar el genocidi i que ara ha de ser jutjat pel Tribunal Penal Internacional de la Haia. Això acaba motivant un viatge de la protagonista a Ruanda, on es veurà immersa en la complexitat de la realitat del país. Les parts del genocidi estan tractades amb seqüències d’animació més poètiques que crues i el focus en el present es posa sobre la memòria històrica, el paper galdós de la comunitat internacional i la necessitat de desenterrar la veritat per treure-la a la llum.
Plataforma: Netflix.
‘The Architect’
El problema de l’accés a l’habitatge és el focus d’aquesta sèrie noruega que ens presenta un escenari extrem: tenir un pis és tan car que hi ha gent que ha començat a llogar una plaça d’aparcament com a lloc on viure-hi. Sembla una bogeria, però no deixa de ser un pas més enllà d’unes condicions que hem anat acceptant. La protagonista és una arquitecta que treballa en un estudi on la tenen servint cafès, i que, irònicament, tindrà la idea d’aprofitar aquesta idea dels habitatges en els aparcaments per guanyar-se els seus superiors. El resultat és una distopia amb elements de sàtira que posa èmfasi en la deshumanització de les grans ciutats.
Plataforma: Filmin.
‘Golpe de revés’ (‘Fifteen-Love’)
Els abusos de poder en el món de l’esport han estat un tema del qual, malauradament, se n’ha parlat molt aquest any. Aquesta minisèrie britànica s’hi endinsa a través de la relació entre una jugadora de tenis i el seu entrenador. La primera acusa públicament el segon d’haver creuat una línia quan ella era menor; però, més enllà de la incògnita de què va passar exactament, el guió se centra molt encertadament en l’anàlisi de relacions desequilibrades, la recerca de validació, l’abandó institucional i el judici públic, entre molts temes relacionats amb aquest tema, tot aconseguint evitar lectures fàcils i fent que l’audiència entengui una protagonista que és incompresa pel seu entorn més immediat i per una societat que no vol veure.