| ||||
Home
All post
Després de la sortida fa pocs dies del teu segon àlbum, El camí cap a nosaltres, et consolides dins el panorama cantautor català. Ens pots explicar una mica els teus inicis i la teva trajectòria? Com és i com defineixes la teva música?
Després d'una experiència força llarga amb Pangea, el primer grup musical que vam formar a l'institut amb diversos companys i amics, farà poc més de cinc anys que vaig decidir començar a compondre temes amb la guitarra. El gener de 2004, el bar Jimmy Jazz d'Igualada em va donar l'oportunitat de realitzar-hi la primera actuació com a cantautor, i des d'aleshores he tingut la sort de trepitjar moltes de les comarques del país i conèixer un munt de gent increïble. Compartir música i paraules m'ha ensenyat a trobar desenes de motius i raons per seguir reivindicant a través de la cançó.
L'abril de 2005 va sortir al carrer el primer disc (Set voltes rebel, Bullanga Records). I, abans de treure el que estem presentant ara, vam optar per recopilar diverses versions de cantautors internacionals sota el nom de Les veus dels pobles lliures. El camí cap a nosaltres (autoeditat) ha sortit a la venda aquest 2007 i pretén ser una continuació d'aquest projecte de cançó d'autor als Països Catalans, prenent la denúncia i la protesta com a pilars fonamentals i entenent els moviments d'alliberament des de l'humanisme, la tendresa i el romanticisme.
A l'àlbum col·labora un grup que s'anomenen Els Altres Bandais. Qui són? Què fan? Quina relació teniu?
Els Altres Bandais és el nom de la banda que, des dels inicis, m'ha acompanyat en aquest projecte. Es tracta d'una formació de sis components, tots ells penedesencs, que tenen un pes important en l'elaboració dels arranjaments dels temes. El tracte setmanal, gairebé diari, de tots aquests anys ha anat forjant una amistat que ha ajudat, en tot moment, a tirar endavant aquest projecte de cançó d'autor.
Aquest cap de setmana passat has tocat al Senglar Rock, que és un dels grans escenaris del petit circuit català de grans concerts. Com ho has -heu- viscut?
Per a nosaltres ha sigut molt important haver pogut entrar a formar part del cartell d'un festival com el Senglar Rock. A nivell de promoció i de propaganda ha sigut una oportunitat excel·lent per presentar les cançons d'aquest segon disc. Ha sigut una experiència molt maca; el Senglar funciona de manera àmplia com a aparador de músiques que es fan a casa nostra, i això ens ha donat l'oportunitat de conèixer propostes musicals molt interessants que abans no coneixíem.
Consideres que els cantautors només poden tocar música reinvindicativa? Això és així perquè estem vivint en un país políticament singular o creus que les injustícies passen a tot arreu i que socialment sempre caldrà la cançó de cantautor?
El cantautor canta tot allò que escriu i compon; explica la realitat, el canvi, l'amor. Evidentment, això vol dir que no tot el que un cantautor escriu és reivindicatiu. Als Països Catalans hi ha molts cantautors i cantautores que no encaixen en el que es podria denominar "música reivindicativa". Ara bé, està clar que un percentatge molt elevat de cantautors hem escollit denunciar un seguit de realitats a través de les cançons. Si hi ha la necessitat de denunciar, de protestar i de reivindicar, és evident que a nivell social està passant alguna cosa, tant aquí com a l'altra punta del món. Quan aquesta necessitat es converteix en una constant, a diferents camps de la vida individual i col·lectiva, es pot entendre com un element imprescindible de supervivència. Els cantautors recollim l'essència d'aquesta necessitat, de la mateixa manera que hi ha escriptors de denúncia, cuiners independentistes i jardiners utòpics.
Als Països Catalans hem gaudit de grans cantautors com Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Quico Pi de la Serra. Ara sembla que estem vivint una nova fornada formada per gent com Feliu Ventura, Pau Alabajos, Roger Mas, Albert Fibla... o tu mateix. Estem davant d'una nova etapa daurada de la música de cantautor o és un simple salt generacional que senzillament es va repetint al llarg de la història?
És cert que cada cop som més els cantautors joves que, d'alguna manera, reinventem l'herència dels que ja fa temps que hi són. I crec que, a dia d'avui, es pot començar a parlar d'una nova escena de cantautors al nostre país. Hi ha un fet que fa que sigui quelcom curiós, i és que la majoria hem nascut a la dècada dels 70 i 80. És important entendre que hi ha cantautors repartits per tota la geografia catalana, des de Mallorca (Tomeu Caldentey) fins al País Valencià (Pau Alabajos, Sergi Contrí, VerdCel), passant per ponent (Àngel Soro, Meritxell Gené, El Fill del Mestre) i arribant al cor del Principat. Estic convençut que, ben aviat, es podrà tornar a parlar d'una "Nova - Nova Cançó".
En quins grups de música o en quins cantautors t'inspires? Digues alguna cançó que hagis escoltat que t'hagi marcat de manera important i el perquè.
Des de sempre he escoltat música d'autor. Els que més han influenciat la meva manera de compondre han sigut Silvio Rodríguez, Ovidi Montllor, Jorge Drexler, Ismael Serrano i Ben Harper. Últimament he descobert Alejandro Filio, cantautor mexicà que m'ha captivat enormement per les seves lletres cuidadíssimes i pel seu compromís amb les revolucions socials centre i sud-americanes. Si hagués de destacar alguna cançó en especial seria "No te cambio", del mateix Alejandro Filio.
A la teva terra (Penedès) és un territori on es fa molta música reivindicativa. Grups tan coneguts com Inadaptats o revolta 21 són d'allà. S'explica d'alguna manera? És el Penedès un bressol de la música reivindicativa en català?
La tradició independentista pot explicar, en gran part, aquesta dinàmica en les formacions musicals. Al Penedès, des de fa molts anys, hi ha hagut mobilitzacions importants per la defensa del territori, completament lligades als moviments d'alliberament. L'associacionisme és una realitat que succeeix a gairebé cada població, i això fa que molts i moltes que formem part de projectes musicals també tinguem un contacte real amb les diferents assemblees que formen el conjunt de l'Esquerra Independentista a la comarca.
Ens consta que, a més, ets un gran patriota penedesenc. És així? Creus que, malgrat els darrers informes que ignoren aquesta proposta, el Penedès aconseguirà el reconeixement que es mereix a nivell de vegueria catalana?
Aquesta és una lluita que arrosseguem des de fa temps. Cal tenir clar, però, que es tracta d'una lluita principatina i que hauríem de tenir habilitat, el conjunt de forces nacionalistes i catalanistes, per transportar-la a un àmbit nacional. Mentre els mecanismes sistemàtics de gestió política catalana segueixin passant per Madrid i depenguin de partits que anteposen l'interès econòmic al social, està clar que totes aquestes lluites, a nivell legal, quedaran als calaixos de l'administració.
Com valores l'estatus polític català actual?
Davant el desencant general cap a la totalitat de forces polítiques del país, crec que hi ha hagut alguns tocs d'alerta que podrien ser indicadors d'un canvi en la percepció de l'espai polític. La denúncia d'aquesta realitat s'ha notat de manera indirecta –a través de l'alta abstenció, per exemple– i directa. La consolidació de les Candidatures d'Unitat Popular a molts municipis n'és un exemple, un projecte polític que s'allunya de les estructures de partit polític i que aposta per transportar els moviments socials als consistoris. L'aposta ferma per línies de treball que incideixin en la construcció nacional i social dels Països Catalans ha calat en bona part de la població.
Assolirem la independència? Quan i com creus que serà?
Hehehe, què complicat! Que l'aconseguirem, n'estic convençut. Per això treballem i per això hi creiem. Tot i així, no en tinc ni idea de com aniran les coses en els pròxims anys. Depenem de moltes variables, de la nostra voluntat i també de la nostra vehemència.
per Maria Ferrer i Martínez
La repressió contra l’independentisme català, com a conseqüència del conflicte polític que l’Estat té obert contra el moviment independentista està farcida de casos de tortura, fruit duna violència sense escrúpols digna de situacions pròpies d'estats totalitaris. La pràctica de la tortura s’ha anat aplicant de manera sistemàtica i amb tota impunitat des de l’època de la transició sense aturar-se. Des de l’any 1977 fins a l’actualitat més 300 catalanes i catalans han estat detinguts sota la legislació antiterrorista.
La legislació antiterrorista ha estat adaptada als temps, i amb també ella les formes de tortura, que ha anant prenent formes més científiques. Formes de tortura que deixen poques marques físiques i aconsegueixen delacions i confessions amb la mateixa efectivitat que la tortura física més brutal. Estem parlant del que es coneix com tortura blanca: provocar asfíxia amb una bossa de plàstic, provocar asfíxia submergint el cap en una banyera o recipient, aplicar cables o d'electrodes sobre parts del cos, obligar a romandre nombroses hores dempeus, obligar a romandre nombroses hores sense dormir ni descansar, fer amenaces i vexacions sexuals, fer amenaces de mort a la família, fer amenaces de violació de familiars, subministrar fàrmacs que afecten la voluntat de la persona, etc, sovint combinat amb cops i pallisses indiscriminades. Una tortura de base psicològica en detriment d’una tortura basada en la violència física característica de temps no massa llunyans.
L’operació Garzón realitzada l’any 1992 contra un sector de l’independentisme català representa en certa mesura un punt d’inflexió en la repressió contra aquest moviment polític. La sospita, per part dels més incrèduls, i el convenciment per a molts d’altres, que s’havia aplicat tortures als detinguts d’aquella operació va posar sobre la taula l'evidència que la tortura mai s'havia deixat d'utilitzar com a forma de repressió política. En aquest sentit, el cop repressiu del 92 també va ajudar a afeblir el ja debilitat moviment independentista d’aquell moment. No cal oblidar que un dels objectius principals de la repressió política és l’aïllament i l’afebliment de la lluita dissident.
Cal apuntar el trist paper dels partits polítics parlamentaris, que en privat reconeixen que la tortura continua sent una realitat, però que en públic minimitzen o neguen la seva existència. Molts d'aquests partits han donat suport a la legislació antiterrorista amb el seu vot (PSC, CIU, PP), d'altres partits s’han mostrat bel·ligerants en comptades ocasions i sense que fos per a ells una qüestió de primer ordre (IC i ERC). En aquest tema, tan responsable és qui practica la tortura com qui dóna cobertura legal i política per acció o per omissió.
El que és cert, però, és que la repressió contra l’independentisme no es va aturar en aquella operació ocorreguda el 1992 i que la legislació antiterrorista va continuar aplicant-se a militants independentistes catalans. Si bé en la dècada dels vuitanta i començament dels noranta la legislació antiterrorista s'aplica majoritàriament a militants independentistes vinculats a aquest moviment, a finals dels noranta i començament del dos mil, els militants independentistes detinguts són relacionats gairebé sempre amb operacions contra l'independentisme basc.
El fet que el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg comdemnés l’any 2004 l’estat espanyol per no haver investigat les tortures d’aquella operació ha representat també un canvi d’estratègia repressiva, especialment pel que fa a la part processal. S’ha observat que allà on els jutges i els fiscals abans es limitaven a arxivar sense cap mena d’investigació les denúncies per tortures, ara s’acostuma a iniciar un procés d'investigació que la majoria de les vegades acaba en arxivament, procés que persegueix salvar la cara enfront possibles denúncies a nivell internacional.
L’any 2004 el Relator de l'ONU sobre la tortura va fer públic un informe sobre l’estat espanyol que apuntava de manera directa la incomunicació com una forma de tortura i convidava al govern espanyol a modificar la legislació antiterrorista. No cal dir que el govern espanyol va fer cas omís, i també, que els responsables polítics del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya han aplicat aquesta llei en la mateixa forma de sempre quan se’ls ha demanat des de Madrid.
En el conflicte obert amb l’estat espanyol sempre s'ha amagat la part més cruenta de la repressió contra l’independentisme (la tortura), amb prou feines ara comença ha haver-hi iniciatives encaminades a fer que la memòria col·lectiva visibilitzi aquests fets. Estem, però, parlant d'una època molt recent, que per la seva proximitat històrica es fàcil deduir que molts dels seus protagonistes ni que sigui per raons d’edat estan en actiu. I al seu torn, els responsables d’aquells fets repressius continuen exercint la seva feina amb total impunitat pel que fa a la pràctica de la tortura i a la consegüent vulneració dels drets humans. És un dels temes pendents d’aquest país, sobretot perquè tard o d’hora en un estat de dret aquests fets apareixen a la llum pública a causa de la dificultat que té l’estat de dret d’amagar-ho a perpetuïtat.
Cal apuntar que la repressió continua essent exercida contra sectors de l’independentisme català i contra moviments de dissidència social i política en formes més o menys cruenta. Aquests tipus de repressió inclou formes de tortura i maltractament que són practicades amb la mateixa impunitat que l'exercida en els casos vinculats a la legislació antiterrorista.
---
Maria Ferrer forma part de l'Associació Memòria Contra la Tortura. L'associació és una iniciativa que neix de l'entorn dels independentistes catalans que van ser detinguts i torturats l'estiu de 1992. L’associació la formen persones de procedència diversa, amb un clar compromís de lluita contra la tortura i amb la voluntat que serveixi d'instrument per la seva eradicació.
La repressió contra l’independentisme català, com a conseqüència del conflicte polític que l’Estat té obert contra el moviment independentista està farcida de casos de tortura, fruit duna violència sense escrúpols digna de situacions pròpies d'estats totalitaris. La pràctica de la tortura s’ha anat aplicant de manera sistemàtica i amb tota impunitat des de l’època de la transició sense aturar-se. Des de l’any 1977 fins a l’actualitat més 300 catalanes i catalans han estat detinguts sota la legislació antiterrorista.
La legislació antiterrorista ha estat adaptada als temps, i amb també ella les formes de tortura, que ha anant prenent formes més científiques. Formes de tortura que deixen poques marques físiques i aconsegueixen delacions i confessions amb la mateixa efectivitat que la tortura física més brutal. Estem parlant del que es coneix com tortura blanca: provocar asfíxia amb una bossa de plàstic, provocar asfíxia submergint el cap en una banyera o recipient, aplicar cables o d'electrodes sobre parts del cos, obligar a romandre nombroses hores dempeus, obligar a romandre nombroses hores sense dormir ni descansar, fer amenaces i vexacions sexuals, fer amenaces de mort a la família, fer amenaces de violació de familiars, subministrar fàrmacs que afecten la voluntat de la persona, etc, sovint combinat amb cops i pallisses indiscriminades. Una tortura de base psicològica en detriment d’una tortura basada en la violència física característica de temps no massa llunyans.
L’operació Garzón realitzada l’any 1992 contra un sector de l’independentisme català representa en certa mesura un punt d’inflexió en la repressió contra aquest moviment polític. La sospita, per part dels més incrèduls, i el convenciment per a molts d’altres, que s’havia aplicat tortures als detinguts d’aquella operació va posar sobre la taula l'evidència que la tortura mai s'havia deixat d'utilitzar com a forma de repressió política. En aquest sentit, el cop repressiu del 92 també va ajudar a afeblir el ja debilitat moviment independentista d’aquell moment. No cal oblidar que un dels objectius principals de la repressió política és l’aïllament i l’afebliment de la lluita dissident.
Cal apuntar el trist paper dels partits polítics parlamentaris, que en privat reconeixen que la tortura continua sent una realitat, però que en públic minimitzen o neguen la seva existència. Molts d'aquests partits han donat suport a la legislació antiterrorista amb el seu vot (PSC, CIU, PP), d'altres partits s’han mostrat bel·ligerants en comptades ocasions i sense que fos per a ells una qüestió de primer ordre (IC i ERC). En aquest tema, tan responsable és qui practica la tortura com qui dóna cobertura legal i política per acció o per omissió.
El que és cert, però, és que la repressió contra l’independentisme no es va aturar en aquella operació ocorreguda el 1992 i que la legislació antiterrorista va continuar aplicant-se a militants independentistes catalans. Si bé en la dècada dels vuitanta i començament dels noranta la legislació antiterrorista s'aplica majoritàriament a militants independentistes vinculats a aquest moviment, a finals dels noranta i començament del dos mil, els militants independentistes detinguts són relacionats gairebé sempre amb operacions contra l'independentisme basc.
El fet que el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg comdemnés l’any 2004 l’estat espanyol per no haver investigat les tortures d’aquella operació ha representat també un canvi d’estratègia repressiva, especialment pel que fa a la part processal. S’ha observat que allà on els jutges i els fiscals abans es limitaven a arxivar sense cap mena d’investigació les denúncies per tortures, ara s’acostuma a iniciar un procés d'investigació que la majoria de les vegades acaba en arxivament, procés que persegueix salvar la cara enfront possibles denúncies a nivell internacional.
L’any 2004 el Relator de l'ONU sobre la tortura va fer públic un informe sobre l’estat espanyol que apuntava de manera directa la incomunicació com una forma de tortura i convidava al govern espanyol a modificar la legislació antiterrorista. No cal dir que el govern espanyol va fer cas omís, i també, que els responsables polítics del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya han aplicat aquesta llei en la mateixa forma de sempre quan se’ls ha demanat des de Madrid.
En el conflicte obert amb l’estat espanyol sempre s'ha amagat la part més cruenta de la repressió contra l’independentisme (la tortura), amb prou feines ara comença ha haver-hi iniciatives encaminades a fer que la memòria col·lectiva visibilitzi aquests fets. Estem, però, parlant d'una època molt recent, que per la seva proximitat històrica es fàcil deduir que molts dels seus protagonistes ni que sigui per raons d’edat estan en actiu. I al seu torn, els responsables d’aquells fets repressius continuen exercint la seva feina amb total impunitat pel que fa a la pràctica de la tortura i a la consegüent vulneració dels drets humans. És un dels temes pendents d’aquest país, sobretot perquè tard o d’hora en un estat de dret aquests fets apareixen a la llum pública a causa de la dificultat que té l’estat de dret d’amagar-ho a perpetuïtat.
Cal apuntar que la repressió continua essent exercida contra sectors de l’independentisme català i contra moviments de dissidència social i política en formes més o menys cruenta. Aquests tipus de repressió inclou formes de tortura i maltractament que són practicades amb la mateixa impunitat que l'exercida en els casos vinculats a la legislació antiterrorista.
---
Maria Ferrer forma part de l'Associació Memòria Contra la Tortura. L'associació és una iniciativa que neix de l'entorn dels independentistes catalans que van ser detinguts i torturats l'estiu de 1992. L’associació la formen persones de procedència diversa, amb un clar compromís de lluita contra la tortura i amb la voluntat que serveixi d'instrument per la seva eradicació.
| per Daniela Russi, doctoranda del Departament d'Economia i Història de l'Economia de la UAB, | |
Els biocarburants juguen un paper important en les polítiques energètiques, tant a escala europea com en les polítiques estatals i autonòmiques. El 2003 la Unió Europea va publicar una directiva1 que establia que el 2 i el 5,75% de tota l'energia utilitzada en el sector transport, respectivament, a partir dels anys 2005 i 2010, havia de derivar dels biocarburants. Encara no hem arribat ni al 2%, tanmateix la nova estratègia energètica europea, presentada el març de 2007, estableix que els biocarburants han de representar almenys un 10% de l'energia utilitzada pel transport. L'argument principal que justifica les polítiques a favor dels biocombustibles es basa en el fet que si s'utilitzessin no augmentaria la concentració de CO2 a l'atmosfera ja que el CO2 que desprenen en la fase de combustió és el que han absorbit les planes en la fase de creixement gràcies a la fotosíntesis Tanmateix, un anàlisis més atent del cicle de vida dels biocarburants ens revela que l'estalvi no és tant gran com sembla i fins i tot en alguns caos pot ser negatiu. De fet, en general, les matèries primeres s'obtenen amb tècniques d'agricultura intensiva, amb l’ús de pesticides i fertilitzants (que deriven del petroli), i maquinaries (que són produïdes i impulsades amb derivats del petroli). Si no es fes així, els biocarburants requeririen encara més terra (essent la productivitat menor) i serien molt més cars i menys competitius que els combustibles tradicionals. Per aquesta raó, la relació entre l'energia obtinguda del procés de fabricació de biocarburants i l'energia invertida en forma de combustibles fòssils és molt baixa. I si tinguéssim en compte les emissions derivades del transport de llavors oleaginoses que haurien de ser importades i les importacions dels aliments substituïts pels cultius energètics, l'estalvi seria menor. Si les matèries primeres fossin importades de països extra europeus, el resultat podria ser, fins i tot, negatiu. Enfront d'aquestes petites avantatges, en termes de necessitat de terra cultivable els costos pel biocombustible a gran escala serien molt preocupants. A l’Annex 11 del Pla d'Acció per la Biomassa2 s'ha calculat que per aconseguir la xifra del 5,75% es necessitarien 17 milions d’hectàrees a Europa, és a dir, una cinquena part del sòl agrícola europeu. Per aquest motiu, en el Pla s'afirma que les matèries primeres europees haurien de ser complementades amb importacions dels països tropicals, on la productivitat és major i el cost del treball menor.
Això implica que els impactes negatius de la producció de cultius energètics s'exportarien cap els països del Sud. Si la demanda europea de biocombustibles augmenta, els països del Sud podrien ser estimulats a substituir produccions de cultius d'aliments i zones forestals tropicals amb grans monocultius de llavors oleaginoses, palmeres, canyes de sucre, amb conseqüències com: impactes ambientals molt negatius en termes de reducció de la diversitat agrícola, erosió del sòl i de la disponibilitat i qualitat de l'aigua, un augment de l’ús de pesticides i fertilitzants i d'organismes genèticament modificats (la soja, el blat i la colza que estan entre les matèries primeres més utilitzades per produir biocombustibles són, respectivament el primer, el segon i el quart cultiu OGM més difós). Un altre argument utilitzat sovint a favor dels biocombustibles és el del desenvolupament rural. Tanmateix, les ajudes als biocarburants no han de convertir-se en programes d'ajuda a l'agricultura. Si es vol ajudar als agricultors, els subsidis poden anar a la producció d'aliments sans i a la conservació dels paisatges i de la biodiversitat. Per tant, utilitzar diners públics per incentivar els biocarburants no és una bona estratègia. Òbviament, aquestes consideracions no inclouen el reciclatge d'olis utilitzats i residus agrícoles, l'ús del qual és aconsellable per produir energia i hauria de ser promogut. Tampoc no inclouen les produccions de nínxols d'auto-consum i per aprofitar la rotació dels cultius o de les terres abandonades o set-aside. ----- 1 Council Directive 2003/30/EC of the European Parliament and of the Council of 8 May 2003, The promotion of the use of biofuels or other renewable fuels for transport. 2 Communication from the Commission, Biomass Action Plan, COM/2005/628 final. |
-2.jpg)
Ja fa uns sis anys vaig tenir l’oportunitat de llegir el llibre Estimat Fidel. de Maritha Lorenz. Per aquells que no conegueu massa al detall la vida del Comandant, ús diré que Maritha Lorenz era una jove alemanya, filla d’un capità de la marina mercant de la RFA que viatjava sovint al port de l’Havana. Aquesta jove alemanya va conèixer i es va enamorar l’any 1960 d’un jove Fidel Castro que acabava de conquerir el poder a Cuba amb els “Barbudos”. El seu idil·li va durar quatre anys i aquella jove de vint i tres anys encara sembla no haver oblidat a l’únic home que la va respectar i estimar. Aquest amor i la seva vida als EUA ens són narrades per ella amb un gran tendresa i un profund record i gratitud cap a Fidel.
Quaranta anys després l’autora viu avui als EUA en una barriada d’una gran ciutat, amb una pobre pensió, divorciada i sola. El seu amor va trencar-se quan els Serveis d’intel·ligència cubans van esbrinar l’any 1964 que Maritha Lorenz va ser reclutada per la CIA i que la seva missió era enverinar al comandant. Els govern dels EUA va reconèixer els fets i el govern de Cuba va expulsar del país a la Lorenz d’una manera molt elegant ja que no va ser jutjada.
A canvi d’una bona pila de promeses econòmiques, aquella jove esbojarrada (tal com ella reconeix al seu llibre) va trair al seu gran amor i mentre ella ha estat maltractada per l’imperi (recordeu que “Roma no paga als traïdors”), Fidel va continuar amb la seva revolució i va superar els 1499 restants complots que la CIA ha reconegut que ha intentat per acabar amb la vida del “barbes”.
Al capítol final d’ Estimat Fidel, Maritha Lorenz ens explica com el govern de Cuba la va convidar ja fa 6 anys a una visita oficial de quinze dies a l’illa amb totes les despeses pagades, accés a tots els edificis oficials que ella desitgés visitar i l’acompanyament d’un guia, xofer i intèrpret del govern cubà. La darrera escala del viatge era poder visitar l’edifici del Consell d’ Estat (situat a la plaça de la Revolució), on treballa el President Castro. Ella que en cap moment va creure que podria retrobar-se amb Fidel (ja que la invitació del govern de Cuba no ho havia suggerit), un cop al Consell d’ Estat va creure que seria rebuda pel comandant, però Fidel Castro, creiem que per no fer mal a la Lorenz, va restar a la cambra al costat de la que ella es trobava i la va escoltar parlar amb la seva secretària personal. Maritha Lorenz creu que Fidel sabia que ella era allà perquè va sentir-lo parlar breument amb els seus col·laboradors i va notar la seva presència a la cambra del cantó.
Al sortir del Consell d’ Estat ella va dir-li a la secretària personal de Fidel que li agraïa al poble de Cuba i al comandant aquell viatge i que volia expressar-li a Fidel la seva gratitud, estimació i amor cap a la Revolució, cap al poble de Cuba i cap a Fidel Castro. Un home que ella encara ara considera el seu estimat. L’ única cosa que Maritha Lorentz sentia és no haver pogut passar els darrers quaranta anys al costat del seu amor ja que creia que des de la caiguda de l’ URSS, Fidel Castro s’havia sentit possiblement l’home més sol del món.
Sis anys després de la visita de Maritha Lorenz, tot sembla indicar que el Comandant ens deixa. L’edat, una salut fràgil a causa del seu sacrifici personal amb la Revolució i fins i tot la necessitat del líder cubà de passar el darrer hivern de la seva vida lluny del poder que sempre ha detestat, són dades que ens fan pensar que serà difícil tornar a sentir al comandant en un dels seus discursos, vestit amb l’ uniforme verd oliva i dirigint-se al món des de l’atri situat davant l’estàtua de José Martí a la plaça de la Revolució.
Però el Comandant ens deixa un llegat impressionant. Per una banda després de la caiguda de l’ URSS, Cuba ha estat capaç d’estendre la seva Revolució a la Veneçuela Bolivariana del Tinent Coronel Chávez, a la Nicaragua de Daniel Ortega, a l’Equador i a la Bolívia del MAS. Unes nacions que caminen cap al socialisme tenint molt presents els conceptes que va inaugurar la Revolució
Cubana i que quasi 50 anys després del triomf castrista no han perdut cap vigència i que podem resumir a partir del següent llistat:
- La necessitat de construir una societat basada en la garantia del dret universal dels seus ciutadans a la salut, l’educació, la cultura, el dret al treball i a la dignitat.
- La lluita constant per el manteniment d’una consciència global per trobar resposta a problemes tant actuals com l’explotació del 1r món envers el 3r món, la lluita contra la fam i la misèria.
- El respecte i la lluita per l’ecologia.
- La construcció d’un model de societat que tendeix cap a la igualtat absoluta de tots els homes i dones en tots els camps que afecten al desenvolupament social del subjecte.
- La lluita per el manteniment absolut de la sobirania nacional de l’illa de Cuba.
- La construcció d’un model de societat basat en els principis d’un socialisme anti dogmàtic.
- La idea fonamental de que el tercer món és el motor de la història i que els pobles que el vertebren han de tenir consciència i orgull de la seva pertinença històrica a la comunitat del que mai han tingut veu. Però que alhora aquests pobles no es conformen en restar en silenci.
- La lluita per la fi de qualsevol exclusió per motius de raça, sexe o classe de cap individu.
- La lluita constant a nivell ideològic de qualsevol forma d’imperialisme practicada pel govern que sigui. Però mai declarant la guerra al poble al qual representa.
- La lluita constant per la socialització de la cultura, el saber i el coneixement, ja que només la cultura fa als homes més lliures i a les societats més harmòniques.
Per totes aquestes raons, estimat Fidel mai, ni en els pitjors moments has estat sòl, només que els que et venerem som els eterns oblidats de la història que ja t’ha absolt!.
I com tu vas dir: “¡Al final la gente tendrá que reconocer que fuimos firmes, que defendimos nuestras conviciones, nuestra independencia y quisimos hacer justicia, que fuimos rebeldes!”.
¡ Hasta siempre comandante!.
| Les eleccions municipals, forals i al Parlament de Nafarroa, així com els pactes postelectorals, han visualitzat nous escenaris que poden ajudar a interpretar el marc on es desenvoluparà la política basca en els propers anys; i han suposat, al marge de les interessades valoracions de cada actor polític, un canvi en la correlació de forces que es pot accentuar en els propers anys. L’esquerra abertzale, després de veure com li anul·laven gairebé 400 candidatures –les d’Abertzale Sozialistak i més de la meitat d’ANV– va concórrer amb la càrrega del dèficit democràtic que suposa tenir unes llistes legals a uns municipis i il·legals a d’altres, validades en algunes circumscripcions, les menys, de les Juntes Generals, i anul·lades en la majoria. Tot i així, i per damunt del boicot sofert per part dels mitjans, públics i privats, la històrica formació independentista va aconseguir 187.000 vots, essent la força més votada a més de seixanta localitats, algunes d’elles per primera vegada a la seua història, com Urretxu, Soraluze, Bergara, Aramaio, Urkabustaiz, Izurtza, Ubidea o Nabaskoze. Així mateix, va “recuperar” feus històrics com Oiartzun, Pasaia, Hernani, Arrasate, Leitza, Elorrio i Bera entre altres. A més a més, ANV va ser majoritària a moltes localitats on les seues candidatures havien estat il·legalitzades, amb Ondarroa com a exemple més palmari. En aquesta localitat costera de 10.000 habitants, les llistes de l’esquerra abertzale aconseguiren la majoria absoluta. Després dels comicis, ANV ha reclamat a la resta de partits que no assumeixin els càrrecs que no els corresponen –77 regidors no ho han fet– i alguns consistoris, com el de la citada Ondarroa, no s’han constituït Els pactes postelectorals, així mateix, han possibilitat que entre ANV i EA, o altres grups polítics, hagin desallotjat al PNB de consistoris que semblaven “propietat” de la formació jeltzale, com Igorre, Azpeitia i Zumaia. A les Juntes Generals, els resultats d’ANV han estat igualment òptims, han aconseguit junters allà on han pogut concórrer legalment, especialment a Araba, on han assolit cotes properes al sostre històric de l’esquerra abertzale. A Gipuzkoa, tot i ser il·legals les seues llistes a totes les circumscripcions, ANV ha estat la segona força, a poca distància del PSE i per damunt del PNB. Abans de concloure amb ANV, s’ha de destacar que allà on han pogut concórrer legalment, els vots aconseguits han estat un 20 % més nombrosos que on les seues candidatures havien estat anul·lades. Una extrapolació d’aquestes dades situa per damunt dels 220.000 el nombre de vots que hagueren assolit en cas d’igualtat de condicions amb la resta i al marge del citat boicot mediàtic. Aquesta dada, que reflecteix una evolució ascendent del vot independentista, pot servir com a element explicatiu de l’actuació del PNB davant les eleccions i, igualment, davant del procés de resolució del conflicte. Perquè, quins resultats haguera obtingut l’esquerra independentista basca a un escenari on el procés resolutiu haguera avançat en sentit positiu? El PNB, immers en una batalla cainita entre Imaz i Egibar, ha tocat sòl electoral, amb a penes 300.000 vots i amb la pèrdua de la majoria de municipis, comarques i províncies on fins ara els seu lideratge era inqüestionable. Una pèrdua de pes de la que s’ha valgut el PSE, amb uns bons resultats –com a Gasteiz i Gipuzkoa com a exemples– per a postular-se com a alternativa per a un proper govern autonòmic. EA, per la seua banda, sobreviu a dures penes, amb poc més de 70.000 vots, i Ezker Batu-Aralar en coalició, han sumat menys vots que per separat. El partit de Patxi Zabaleta ha esdevingut una força residual a la CAV, mentre que a Nafarroa apareix difuminat a Nafarroa Bai. Aquesta coalició, per la seua part, va irrompre amb força amb un missatge de canvi i afavorit per la anul·lació de les llistes d’ANV, encara que gran part del seu electorat, ansiós per perdre de vista a Miguel Sanz, comença a mostrar el seu descontent davant els moviments postelectorals, en els quals Nafarroa Bai apareix com a comparsa del PSN. |
| ||||
per Gemma Galdon Clavell (investigadora del TNI)
L'autora analitza el model de ciutat proposat per Portabella, argument emprat per justificar el trencament del tripartit a Barcelona.
Quan aquestes línies es publiquin, l’ona expansiva de la decisió d’ERC d’abandonar el tripartit encara alimentarà comentaris, anàlisis polítiques i tertúlies. Per alguns, una jugada mestra; per d’altres, una irresponsabilitat. Des de la perspectiva que dona la mirada des de 2.000 quilòmetres de distància, però, sembla més una presa de pèl, sobretot per un dels principals arguments utilitzats: la crítica al “model de ciutat”. Quin model de ciutat ha plantejat ERC durant els darrers 8 anys al consistori? En temes d’ecologia, qualitat de vida, ocupació i turisme, la pràctica política recent de la formació liderada per Jordi Portabella presenta poques alternatives i moltes actuacions més que qüestionables des d’una perspectiva progressista i alternativa. Tampoc a nivell d’organització interna podem aprendre massa lliçons d’horitzontalitat i treball en equip d’una formació que ha treballat sempre amb un únic cap visible –d’aquí que la crítica plantejada en aquest article estigui també altament personalitzada.
Ara que la ciutat ja està saturada de turistes, ara que ja hem convertit Barcelona en una ciutat de serveis que es ven com “la millor botiga del món”, ara que la ocupació ja s’ha precaritzat al màxim, el responsable de Turisme, Promoció Econòmica, Ocupació i Qualitat de Vida del consistori es despenja denunciant el “model de ciutat” dels seus socis de govern durant les darreres legislatures.
Preus i sous
El Jordi Portabella que avui denuncia l’encariment dels preus deia a El Mundo fa només 6 mesos que “No és que Barcelona sigui una ciutat cara, el problema és que a Catalunya s’estan aplicant augments salarials en funció de l’IPC espanyol que sempre és inferior al què es registra a Catalunya (…). Si ens fixem en l’àmbit europeu, Barcelona no pot considerar-se una ciutat cara.” (El Mundo, 7/11/06).
El mateix Portabella que ara oneja la bandera dels precaris s’ha passejat per mig món venent els “salaris competitius” i “moderats” de Barcelona per fomentar la inversió estrangera (Foreign Direct Investment, 1/8/05; www.bcn.es, 6/2/07)
Model turístic
Després d’anys d’insistir en la necessitat de que Barcelona aculli més i més turistes i construeixi més i més hotels, ara Jordi Portabella planteja la necessitat d’escoltar també als ciutadans en una mena de pacte “turista-ciutadà”. Però, si veritablement el model de ciutat d’ERC a Barcelona passa pel foment del respecte mutu, per què totes les esmenes dels republicans a l’ordenança cívica es varen concentrar en “eliminar l’estigmatització del turisme” i “suprimir la referència específica [als turistes] com a col·lectiu susceptible de conductes incíviques”? (www.jodiportabella.cat, 9/11/05). Quines accions concretes ha dut a terme ERC al consistori per a assegurar una millor relació ciutadà-turista? Quines són les obligacions dels visitants en el model de ciutat d’en Portabella?
Igualment, quina Barcelona és la que medeix el creixement del turisme “cultural” en nombre de visites a la Sagrada Família (Actualidad24horas, 10/8/05), mentre planteja que els artistes de la desallotjada Makabra no poden “imposar una actitud” i han de solucionar el seu “problema” a través de la sol.licitud formal d’un espai a l’Ajuntament per tal de realitzar-hi les seves activitats? (www.jordiportabella.cat, 4/12/06). La cultura com a espectacle turístic i la burocratització de la resposta a les iniciatives ciutadanes no semblen una alternativa massa radical al model de ciutat socialista.
Bicis i avions
La Barcelona de Jordi Portabella vol ser, també, segons diu, una Barcelona verda. Per això un dels objectius principals d’ERC durant els darrers anys ha estat la promoció de la bicicleta com a mitjà de transport per tal de reduir les emissions de CO2. La pregunta que s’imposa, però, és: quants viatges haurà de fer en bicicleta un ciutadà mig per compensar les emissions de CO2 dels vols de baix cost que Portabella ha defensat i promogut com a responsable de Promoció Econòmica? Quin sentit té fomentar la bicicleta i l’ús de l’avió alhora si el que es persegueix és la millora del medi ambient?
Fent un repàs a la pràctica política d’ERC al consistori durant els darrers anys, l’únic model que sembla desprendre-se’n és el de la contradicció, el personalisme i la manca d’alternatives. És indubtable que Barcelona té problemes urgentíssims, i que l’actuació del tripartit fa plorar, però el que la ciutat, els ciutadans i ciutadanes i l’esquerra necessita són idees, principis, conviccions polítiques i programes per a dur-les a terme, no cops d’efecte.
En una de les seves cartes el gran escriptor i autor de la novel·la Incerta Glòria, Joan Sales ja insinuava que si el diari dels catalanets escrit en castellà no existís, Catalunya faria temps que seria una nació sobirana.
En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que La Vanguardia, d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.
En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de La Vanguardia, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de La Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.
És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).
Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que La Vanguardia té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?
En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que La Vanguardia, d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.
En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de La Vanguardia, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de La Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.
És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).
Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que La Vanguardia té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?
John Reed
Deu dies que sacsejaren el món
Prefaci
AQUEST llibre és un tall d'història-història intensa tal com la vaig veure. No pretén ser res més que un relat detallat de la Revolució de Novembre, quan els bolxevics, al front dels treballadors i dels soldats, prenguerem el poder estatal de Rússia i el traspassaren a les mans dels soviets.
Naturalment la major part està dedicada al "Petrograd Roig", la capital i el cor de la insurrecció. Però cal que el lector tingui clar que el que passava a Petrograd es duplicava gairebé exactament, amb major o menor intensitat i en diferents períodes de temps, per tot Rússia.
En aquest llibre, el primer d'uns quants que estic escrivint, m'he de cenyir a una crònica d'aquells esdeveniments que vaig observar i experimentar personalment, i en els basats en testimonis fiables; la precedeixen dos capítols que resumeixen breument els antecedents i les causes de la Revolució de Novembre. Sóc conscient que aquests dos capítols són de difícil lectura, però són essencials per entendre el que segueix.
De la ment del lector hi sortiran moltes preguntes. Què és el bolxevisme? Quina mena d'estructura governamental establiren els bolxevics? Si els bolxevics defensaven l'Assemblea Constituent abans de la Revolució de Novembre, perquè la dissolgueren per la força de les armes després? I si els burgesos s'oposaven a l'Assemblea Constituent fins que va fer patent el perill del bolxevisme, per què la defensaren després?
Aquestes i moltes altres preguntes no es poden respondre aquí. En un proper volum, “Kornilov a Brest-Litovsk,” narro el curs de la Revolució fins a la pau alemanya, incloent-la. Allà explico l'origen i les funcions de les organitzacions revolucionàries, l'evolució del sentiment popular, la dissolució de l'Assemblea Constituent, l'estructura de l'estat soviètic, i el decurs i la conclusió de les negociacions de Brest-Litovsk.
En considerar l'ascens dels bolxevics és necessari comprendre que la vida econòmica russa i l'exèrcit rus no es desorganitzaren el 7 de novembre de 1917 sinó molts mesos abans, com el resultat lògic d'un procés que s'inicià tant aviat com el 1915. Els reaccionaris corruptes que controlaven la cort de tsar deliberadament van decidir enfonsar Rússia per tal de fer una pau separada amb Alemanya. La manca d'armes en el front, que havia provocat la gran retirada de l'estiu de 1915, la manca de menjar per l'exèrcit i les grans ciutats, la bancarrota de les manufactures i dels transports el 1916- tot això que ara coneixem com a part d'una gegantina campanya de sabotatge. Això fou aturat just a temps per la Revolució de Març.
Durant els primers mesos del nou règim, malgrat la confusió originada per una gran revolució que portava una llibertat sobtada a 160 milions de les persones més oprimides del món, tant la situació interna com el poder de combat de l'exèrcit millorarem veritablement.
Però la “lluna de mel” fou curta. Les classes propietàries volien simplement una revolució política, que agafaria el poder del tsar per quedar-se'l. Volien que Rússia fos una república constitucional, com França o els Estats Units; o una monarquia constitucional, com Anglaterra. D'altra banda, les masses populars volien una democràcia industrial i agrària real.
William English Walling, al seu llibre, “El missatge de Rússia”, un relat de la Revolució de 1905, descriu molt bé la mentalitat dels obrers russos, que més tard recolzarien el bolxevisme gairebé unànimament:
Van veure (els treballadors) que fins i tot sota un govern lliure era possible que, si queia a les mans d'altres classes socials, continuarien passant gana.
El treballador rus és revolucionari, però no és ni violent, ni dogmà0tic, ni mancat d'intel·ligè8ncia. Està llest per anar a les barricades, però les ha estudiat, i a diferència dels altres treballadors del món les ha après a partir de l'experiència real. Està preparat i disposat per lluitar contra el seu opressor, la classe capitalista, fins al final. Però no ignora l'existència d'altres classes. Simplement demana a les altres classes de quin costat es posaran en el violent conflicte que s'apropa.
Tots ells (els obrers) estarien d'acord en què les nostres (americanes) institucions polítiques són preferibles a les seves, però no frissen per canviar un dèspota per un altre (és a dir, la classe capitalista)...
Els treballadors de Rússia no han estat abatuts, executats a centenars a Moscou, Riga i Odessa, empresonats a milers a qualsevol presó russa, i desterrats als deserts i a les regions àrtiques, a canvi dels dubtosos privilegis dels treballadors de Goldfields i Cripple Creek.
I així es desenvolupava a Rússia, al mig d'una guerra estrangera, la Revolució Social al davant de la Revolució Política, que culminaria en el triomf bolxevic.
El senyor A. J. Sack, director en aquest país de l'Oficina Russa d'Informació, que s'oposa al govern soviètic, té això dit al seu llibre, “El naixement de la democràcia russa”:
Els bolxevics organitzaren el seu propi gabinet, amb Nicolaj Lenin com a primer ministre. La inevitabilitat de la seva arribada al poder es va fer evident quasi immediatament després de la Revolució de Març. La història dels bolxevics després de la revolució, és la història del seu creixement continu….
Els estrangers, i especialment els americans, remarquen tot sovint la “ignorància” dels obrers russos. És cert que els hi manca l'experiència política dels pobles d'Occident, però estaven ben ensinistrats en l'organització voluntària. El 1917 hi havia més de 12 milions de membres de societats cooperatives de consum a Rússia; i els propis soviets són una meravellosa demostració del seu geni organitzatiu. Encara més, no hi ha probablement cap altre poble del món tant ben educat en la teoria socialista i en la seva aplicació pràctica.
William English Walling els caracteritza així:
La majoria dels treballadors russos saben llegir i escriure. Durant tants anys el país ha viscut una situació tant turbulenta que no sols han aconseguit el lideratges dels individus més intel·ligents entre ells, sinó a més una classe revolucionària educada per igual, que han transformat als treballadors amb les seves idees per la regeneració política i social de Rússia...
Molts escriptors justifiquen la seva hostilitat al govern soviètic tot argumentat que la darrera fase de la Revolució Russa fou simplement una lluita dels elements “respectables&148 contra els atacs brutals dels bolxevisme. Però, foren les classes propietàries les qui en adonar-se del poder creixent de les organitzacions revolucionàries populars, decidiren destruir-les i aturar la revolució. Per a fer-ho les classes propietàries recorreren finalment a mesures desesperades. Per tal d'afonar el ministeri Kerensky i els soviets, es desorganitzà el transport i es provocaren problemes interns; per tal d'aplastar els Comitès de fàbriques i tallers, es derribaren fàbriques, i es desviaren combustibles i matèries primeres; per trencar els comitès d'exèrcit al front, es restaurà la pena capital i es van amanyar derrotes militars.
Tot això fou un combustible excel·lent pel foc bolxevic. Els bolxevics replicaren amb la crida a la guerra de classes, i amb l'afirmació de la supremacia dels soviets.
Entre aquests dos extrems, i les altres faccions que de tot cor o de mig cor els recolzaven, hi havia els anomentats socialistes “moderats”, els menxevics i els socialrevolucionaris, i diversos partits menors. Aquests grups també eren atacats per les classes propietàries, però el seu poder de resistència quedà lisiat per les seves teories.
A grans trets, els menxevics i els socialrevolucionaris creien que Rússia no estava madura econòmicament per a una revolució social-que només era possible una revolució política. Segons el seu parer, les masses russes no estaven prou educades per a prendre el poder; qualsevol intent de fer-ho comportaria inevitablement una reacció, mitjançant un grapat d'oportunistes sense escrúpols restaurarien l'antic règim. I això originà que quan es forçà als socialistes "moderats" a assumir el poder, els hi va saber greu utilitzar-lo.
Creien que Rússia havia de passar a través dels estadis polítics i econòmics coneguts a l'Europa Occidental, i emergir finalment, amb la resta del món, en un socialisme madur. Naturalment, doncs, coincidien amb les classes propietàries en què Rússia havia de ser primer un estat parlamentari-si bé amb algunes millores en relació a les democràcies occidentals. Com a conseqüència, insistien en la col·laboració amb les classes propietàries en el govern.
Entre això i recolzar-les hi havia un pas ben petit. Els socialistes “moderats” necessitaven la burgesia. Però la burgesia no necessitava els socialistes “moderats”. Això provocà que els ministres socialistes es veiessin obligats a cedir, de mica en mica, en tot el seu programa, alhora que les classes propietàries es feien com més anava més insistents.
I finalment, quan els bolxevics turbaren tot aquest fosc compromís, els menxevics i els socialrevolucionaris es trobaren lluitant al costat de les classes propietàries... En gairebé qualsevol país del món actual es pot veure aquest mateix fenòmen.
Instead of being a destructive force, it seems to me that the Bolsheviki were the only party in Russia with a constructive program and the power to impose it on the country. If they had not succeeded to the Government when they did, there is little doubt in my mind that the armies of Imperial Germany would have been in Petrograd and Moscow in December, and Russia would again be ridden by a Tsar….
En lloc de ser una força destructiva, em sembla que els bolxevics eren l'únic partit de Rússia amb un programa constructiu i amb la capacitat per imposar-lo al país. Si no haguessin aconseguit el govern quan ho feren, tinc poc dubtes de què els exèrcits de l'Alemanya imperial haurien estat a Petrograd i a Moscou el desembre, i que Rússia de nou hauria estat dominada per un tsar.
Encara està de moda, després de tot un any de govern soviètic, parlar de la insurrecció bolxevic com una &147aventura&148. I en fou aventura, i una de les més meravelloses en les que s'hagi embarcat la humanitat, portant al front de la història a les masses treballadores, i aposant-ho tot als seus grans i simples dessitjos. Ja s'havia arrencat la maquinària per la qual la terra de les grans propietats es podria distribuir entre els camperols. Hi havia els comitès de fàbriques i tallers per posar en marxa el control obrer sobre la indústria. En tot poble, vila, ciutat, districte i província hi havia representants dels soviets d'obrers, soldats i camperols, preparats per assumir la tasca de l'administració local.
Pensi el que pensi un sobre el bolxevisme, és innegable que la Revolució Russa és un dels grans esdeveniments de la història humana, i que l'ascens dels bolxevics és un fenòmen d'importància mundial. Així com els historiadors estudien els documents dels detalls més menuts de la història de la Comuna de París, de la mateixa forma voldran conèixer el que succeí a Petrograd el novembre de 1917, l'esperit que animà al poble, i sobre l'aspecte, les paraules i els actes dels dirigents. És des d'aquesta perspectiva que he escrit aquest llibre.
Durant la lluita les meves simpaties no eren neutrals. Però en relatar la història d'aquells grans dies, he provat de veure els esdeveniments sota la mirada d'un reporter conscient i interessat en trobar la veritat.
J. R.
Nova York, 1 de gener de 1919.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
.