Archive for de novembre 2006

Home Archive for de novembre 2006

undefined

Creat el Comandament Polític Unificat de la Resistència Iraquiana

0 Somnis Rebels 3:02 p. m. Comments

OrientCreat el Comandament Polític Unificat de la Resistència Iraquiana >Somnis Rebels 3:02 p. m. 0 Comments per Carlos Varea, Pedro Rojo i Houmad El Kadiri La creació del Comandament Polític Unificat de la Resistència

undefined

Capitalisme, Imperialisme, Mundialització

0 Somnis Rebels 2:06 p. m. Comments

MARXISMECapitalisme, Imperialisme, Mundialització >Somnis Rebels 2:06 p. m. 0 Comments per Samir AminDes de fa vint anys, el discurs dominant ha imposat l'ús del terme mundialització (de vegades escrit en "franglès", "globalisation") per a

undefined

Marxisme i nacionalitat

0 Somnis Rebels 3:46 p. m. Comments

MARXISMEMarxisme i nacionalitat >Somnis Rebels 3:46 p. m. 0 Comments per Manuel de PedroloEscrit el 1970 i reproduït a Els elefants són contagiosos (Edicions 62, 1974)Hauria estat estrany que el pensament marxista, en el

undefined

Karl Marx

0 Somnis Rebels 2:20 p. m. Comments

CamaradesKarl Marx >Somnis Rebels 2:20 p. m. 0 Comments (Trier, 5.5.1818-London, 14.3.1883)«I quant a jo mateix, no se'm deu res per descobrir l'existència de classes en la societat moderna o la lluita entre ells.

undefined

QÜESTIÓ DE NOMS

0 Somnis Rebels 10:39 a. m. Comments

Països CatalansQÜESTIÓ DE NOMS >Somnis Rebels 10:39 a. m. 0 Comments Joan FusterEl problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos «regnes» a part que

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de novembre 2006

<div align="center"><em>per Carlos Varea, Pedro Rojo i Houmad El Kadiri</em> </div><div align="center"> </div><br /><div align="justify"><a href="http://photos1.blogger.com/x/blogger2/5399/4568/1600/584591/artoff3016.jpg"><img alt="" border="0" src="http://photos1.blogger.com/x/blogger2/5399/4568/320/144700/artoff3016.jpg" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; CURSOR: hand" /></a><br /><a title="Iraq" href="http://lafabrica.milnou.net/?categoria=59" rel="Category"></a><br />La creació del Comandament Polític Unificat de la Resistència Iraquiana suposarà la unificació de la base política, social i militar contra la ocupació nordamericana al país àrab<br /><br />Remetent-se a diverses fonts iraquianes, el diari independent editat a Londres en àrab al-Quds al-Arabi ha confirmat a la seva edició del dia 27 d’octubre la creació del denominat Comandament Polític Unificat de la Resistència Iraquiana (CPURI), després de “[...] contactes i gestions” entre personalitats i organitzacions socials, polítiques i militars del camp antiocupació i contrari al procés polític imposat pels EUA .Interlocutors iraquians de la Campanya contra l’Ocupació i per la Sobirania de l’Iraq (CEOSI, Espanya) tant a l’interior del país com a Europa han confirmat a aquesta creació del CPURI. </div><br /><div align="justify"><br />El CPURI està format per 25 membres (15 de l’exterior i 10 de l’interior de l’Iraq) que representen al Partit Baaz Àrab Socialista, l’Aliança Patriòtica Iraquiana, el Comandament General de les Forces Armades (integrat per antics comandaments militars), les corrents “comunistes patriòtiques” oposades a la línia col·laboracionista de la direcció del Partit Comunista Iraquià, l’Associació d’Ulemas Mussulmans (la màxima instància religiosa sunnita de l’Iraq), l’aiatol·là xiïta Ahmed al-Hussaini al-Bagdadi, la Corrent Nacionalista i Naserista i l’Exèrcit al-Rashidín, l’Exèrcit Islàmic i les Brigades de la Revolució de 1920, aquestes últimes tres formacions també militars, la primera integrada per ex-militars i les dues restants de filiació islamista sunnita no takfirista.Col·lapse de l’ocupacióL’anunci de la creació del CPURI és transcendental, pel fet d’unificar pràcticament la base social, política i militar antiocupació, integrant a personalitats i organitzacions tant del Front Patriòtic Nacionalista i Islàmic com del Congrés Fundacional Nacional Iraquià, fins ara dos blocs ben relacionats, però sense connexió entre ells.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Això suposarà un notable reforçament del camp antiocupació i de la seva resistència armada, en un moment en el qual els EUA ha reconegut per mitjà del seu ambaixador a Bagdad, el passat 24 d’octubre, nous contactes amb sectors de la resistència iraquiana i petició d’intemediació a països àrabs veïns , passos que, encara que immediatament desmentits per portaveus de formacions armades iraquianes , evidencien com a mínim els intents de l’Administració Bush de frenar el col·lapse final de l’ocupació.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Entre els membres d’aquest comandament polític hi figuren Qais Mohamad Nuri (baazista), Jader Wahid al Murshidi (vinculat a l’aiatol·là xiïta al-Bagdadi), Auni Qalamyi , Ahmed Karim, Yusef Hamdan , Abdelyabar al-Kubaysi , Abderrazaq al-Saadi, Abdelkarim Hani, Arshed al Zibari, Buzina Nasiri, i representants de l’Associació d’Ulemes Mussulmans.Segons fonts iraquianes, l’exviceprimer ministre de l’Iraq, Izzat Ibrahim haurà estat el nexe de connexió en els actes entre les personalitats i organitzacions polítiques, militars i comunitàries que integren el CPURI.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Un comunicat de la direcció del Partit Baaz –en el que aquesta formació reconeix el caràcter plural de la resistència iraquiana i reitera el seu compromís en un projecte integrador i democràtic de reconstrucció nacional de l’Iraq - ha anticipat uns pocs dies l’anunci de la creació d’aquesta nova estructura del camp antiocupació, sense dubte una molt bona notícia per a la causa de l’alliberament de l’Iraq.</div><br /><div align="justify"><br />Carlos Varea, Pedro Rojo i Houmad El Kadiri són membres de la Campanya Estatal Contra l'Ocupació i per la Sobirania de l'Iraq (CEOSI). </div>

per Carlos Varea, Pedro Rojo i Houmad El Kadiri

La creació del Comandament Polític Unificat de la Resistència Iraquiana suposarà la unificació de la base política, social i militar contra la ocupació nordamericana al país àrab

Remetent-se a diverses fonts iraquianes, el diari independent editat a Londres en àrab al-Quds al-Arabi ha confirmat a la seva edició del dia 27 d’octubre la creació del denominat Comandament Polític Unificat de la Resistència Iraquiana (CPURI), després de “[...] contactes i gestions” entre personalitats i organitzacions socials, polítiques i militars del camp antiocupació i contrari al procés polític imposat pels EUA .Interlocutors iraquians de la Campanya contra l’Ocupació i per la Sobirania de l’Iraq (CEOSI, Espanya) tant a l’interior del país com a Europa han confirmat a aquesta creació del CPURI.

El CPURI està format per 25 membres (15 de l’exterior i 10 de l’interior de l’Iraq) que representen al Partit Baaz Àrab Socialista, l’Aliança Patriòtica Iraquiana, el Comandament General de les Forces Armades (integrat per antics comandaments militars), les corrents “comunistes patriòtiques” oposades a la línia col·laboracionista de la direcció del Partit Comunista Iraquià, l’Associació d’Ulemas Mussulmans (la màxima instància religiosa sunnita de l’Iraq), l’aiatol·là xiïta Ahmed al-Hussaini al-Bagdadi, la Corrent Nacionalista i Naserista i l’Exèrcit al-Rashidín, l’Exèrcit Islàmic i les Brigades de la Revolució de 1920, aquestes últimes tres formacions també militars, la primera integrada per ex-militars i les dues restants de filiació islamista sunnita no takfirista.Col·lapse de l’ocupacióL’anunci de la creació del CPURI és transcendental, pel fet d’unificar pràcticament la base social, política i militar antiocupació, integrant a personalitats i organitzacions tant del Front Patriòtic Nacionalista i Islàmic com del Congrés Fundacional Nacional Iraquià, fins ara dos blocs ben relacionats, però sense connexió entre ells.

Això suposarà un notable reforçament del camp antiocupació i de la seva resistència armada, en un moment en el qual els EUA ha reconegut per mitjà del seu ambaixador a Bagdad, el passat 24 d’octubre, nous contactes amb sectors de la resistència iraquiana i petició d’intemediació a països àrabs veïns , passos que, encara que immediatament desmentits per portaveus de formacions armades iraquianes , evidencien com a mínim els intents de l’Administració Bush de frenar el col·lapse final de l’ocupació.

Entre els membres d’aquest comandament polític hi figuren Qais Mohamad Nuri (baazista), Jader Wahid al Murshidi (vinculat a l’aiatol·là xiïta al-Bagdadi), Auni Qalamyi , Ahmed Karim, Yusef Hamdan , Abdelyabar al-Kubaysi , Abderrazaq al-Saadi, Abdelkarim Hani, Arshed al Zibari, Buzina Nasiri, i representants de l’Associació d’Ulemes Mussulmans.Segons fonts iraquianes, l’exviceprimer ministre de l’Iraq, Izzat Ibrahim haurà estat el nexe de connexió en els actes entre les personalitats i organitzacions polítiques, militars i comunitàries que integren el CPURI.

Un comunicat de la direcció del Partit Baaz –en el que aquesta formació reconeix el caràcter plural de la resistència iraquiana i reitera el seu compromís en un projecte integrador i democràtic de reconstrucció nacional de l’Iraq - ha anticipat uns pocs dies l’anunci de la creació d’aquesta nova estructura del camp antiocupació, sense dubte una molt bona notícia per a la causa de l’alliberament de l’Iraq.

Carlos Varea, Pedro Rojo i Houmad El Kadiri són membres de la Campanya Estatal Contra l'Ocupació i per la Sobirania de l'Iraq (CEOSI).

<div align="center"><em>per Samir Amin</em></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><a href="http://photos1.blogger.com/x/blogger2/5399/4568/1600/704395/capitalismo.jpg"><img alt="" border="0" src="http://photos1.blogger.com/x/blogger2/5399/4568/320/393611/capitalismo.jpg" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a><br />Des de fa vint anys, el discurs dominant ha imposat l'ús del terme mundialització (de vegades escrit en "franglès", "globalisation") per a designar, de manera general, els fenòmens d’interdependència a escala mundial de les societats contemporànies. El terme mai és relacionat amb les lògiques d'expansió del capitalisme, i menys encara amb les dimensions imperialistes del seu desplegament. Aquesta falta de precisió deixa entendre que es tracta d'una fatalitat, que és independent de la naturalesa dels sistemes socials -la mundialització s'imposaria a tots els països de la mateixa forma, sigui quina sigui la seva opció de principi, capitalista o socialista-, i que actua aleshores com una llei de la naturalesa produïda per la reducció de l'espai planetari.</div><br /><div align="justify"><br />Em proposo demostrar que aquest tipus de discurs és un discurs ideològic destinat a legitimar les estratègies del capital imperialista dominant en la fase actual. Per tant, els límits objectius de la mundialització poden ser reconsiderats a la llum de polítiques diferents a les que avui són presentades com a les úniques possibles, els continguts i efectes socials de les quals també serien diferents. La forma de la mundialització depèn, en definitiva, de la lluita de classes.</div><br /><div align="justify"><br /><strong><span style="font-size:130%;">1.</span></strong> La mundialització no és un fenomen nou, i la interacció de les societats és, sens dubte, tan antiga com la història de la humanitat (Arrighi, 1994; Bairoch, 1994; Braudel, 1979; Gunder Frank, 1978; Szentes, 1985; Wallerstein, 1989). Des de fa almenys dos mil·lennis les "rutes de la seda" van vehicular no solament les mercaderies, sinó que també van permetre les transferències de coneixements científics i tècnics, i de les creences religioses que van marcar –si més no en part- l'evolució de totes les regions del món antic, asiàtic, africà i europeu. </div><br /><div align="justify"><br />Tanmateix, les formes d'aquestes interaccions i els seus impactes eren diferents a les dels temps moderns -els del capitalisme. La mundialització no és separable de la lògica dels sistemes que vehiculitzen el seu desplegament. Els sistemes socials anteriors al capitalisme, que vaig qualificar en el seu moment de tributaris, estaven fundats en lògiques de submissió de la vida econòmica als imperatius de la reproducció de l'ordre polític-ideològic, en oposició a la lògica del capitalisme, que va invertir els termes (en els sistemes antics el poder és la font de riquesa, mentre que en el capitalisme la riquesa funda el poder, vaig escriure amb relació a aquest tema). Aquest contrast entre els sistemes socials antics i moderns estableix una diferència major entre els mecanismes i els efectes de la mundialització en l'antiguitat i els característics del capitalisme.</div><br /><div align="justify"><br />La mundialització dels temps antics oferia "oportunitats" a les regions més endarrerides perquè aquestes poguessin apropar-se als nivells de desenvolupament de les més avançades (Amin, 1996). Segons cada cas. aquestes possibilitats van ser aprofitades o no. Però això depenia exclusivament de determinacions internes pròpies de les societats en qüestió, sobretot pel que fa a les reaccions dels seus sistemes polítics, ideològics i culturals als desafiaments que representaven les regions més avançades. La història europea, regió perifèrica i endarrerida fins ben entrada l'Edat Mitjana en comparació dels centres del sistema tributari (Xina, Índia i el món islàmic) proporciona l'exemple més il·lustratiu del notable èxit d'aquest ordre. </div><br /><div align="justify"><br />Europa va recuperar el seu endarreriment en un període breu -entre 1200 i 1500- i, a partir del Renaixement, va esdevenir un centre de nou tipus, potencialment més poderós i portador de noves i decisives evolucions respecte a tots els seus predecessors. Vaig atribuir aquest avantatge a la major flexibilitat del sistema feudal europeu, precisament perquè era una forma perifèrica del món tributari.</div><br /><div align="justify"><br /><strong><span style="font-size:130%;">2.</span></strong> Per contra, la mundialització dels temps moderns associada al capitalisme és per naturalesa polaritzant (Amin, 1997). Amb això vull dir que la pròpia lògica de l'expansió mundial del capitalisme produeix una desigualtat creixent entre els qui participen del sistema. És a dir, aquesta forma de mundialització no ofereix una possibilitat de rattrapage<a href="http://www.defensadelaterra.org/Soc/amin2.htm#ass1"> [1] </a>que serà aprofitada o no segons les condicions internes pròpies dels països en qüestió. El rattrapage dels endarreriments requereix sempre la implementació de polítiques voluntaristes que entren en conflicte amb les lògiques unilaterals de l'expansió capitalista; polítiques que, d'acord amb això, han de ser qualificades de "polítiques antisistèmiques de desconnexió". </div><br /><div align="justify"><br />Aquest últim terme que he proposat no és sinònim d'autarquia o un absurd intent de "sortir de la història". Desconnectar significa sotmetre els vincles amb l'exterior a les prioritats del desenvolupament intern. Per tant, aquest concepte és antagònic al que es preconitza, que crida a "ajustar-se" a les tendències mundialment dominants, ja que aquest ajustament unilateral es tradueix per als més febles en una accentuació de la seva periferització. Desconnectar significa transformar-se en un agent actiu que contribueix a modelar la mundialització, la qual cosa l’obliga ajustar-se a les exigències del seu desenvolupament.</div><br /><div align="justify"><br />La demostració d'aquesta tesi es basa en la distinció que proposo realitzar entre el mecanisme general a través de com s'expressa la dominació de la llei del valor, pròpia del capitalisme, i la forma mundialitzada d'aquesta llei. En el capitalisme l'econòmic s'emancipa de la submissió al polític i es transforma en la instància directament dominant que regeix la reproducció i l'evolució de la societat. D'aquesta forma, la lògica de la mundialització capitalista és, abans de res, la del desplegament d'aquesta dimensió econòmica a escala mundial i la submissió de les instàncies polítiques i ideològiques a les seves exigències. Per tant, la llei del valor mundialitzada que regeix aquest procés no pot ser reduïda a la llei del valor que opera a nivell mundial, tal com aquesta opera en el nivell abstracte del concepte de mode de producció capitalista. Analitzada a aquest nivell, la llei del valor implica la integració dels mercats a escala mundial solament en les dues primeres de les seves dimensions: els mercats de productes i de capital tendeixen a ser mundialitzats, mentre que els mercats de treball romanen segmentats. </div><br /><div align="justify"><br />En aquest contrast s'expressa l'articulació, característica del món modern, entre una economia cada vegada més mundialitzada i la permanència de les societats polítiques (estats independents o no) diferenciades. Aquest contrast per si mateix genera la polarització mundial: la segmentació dels mercats de treball produeix necessàriament l’agreujament de les desigualtats en l'economia mundial. La mundialització capitalista és polaritzant per naturalesa.</div><br /><div align="justify"><br /><strong><span style="font-size:130%;">3.</span></strong> La polarització que caracteritza la mundialització capitalista va revestir formes associades a les característiques principals de les fases de l'expansió capitalista, que s'expressen en formes apropiades de la llei del valor mundialitzada. Aquestes formes són produïdes, d'una banda, per l'articulació de les lleis del mercat truncat (com a conseqüència de la segmentació del mercat de treball) i, per l'altra, per les polítiques d'Estat dominants, que s'assignen l'objectiu d'organitzar aquest mercat truncat en les seves formes apropiades. Separar el polític de l'econòmic no té aquí cap sentit; no hi ha capitalisme sense estats capitalistes, excepte en la imaginació dels ideòlegs de l'economia burgesa. Aquestes formes polítiques apropiades articulen els modes de dominació social interns pròpies a les societats del sistema i les seves maneres d'inserció en el sistema mundial, ja sigui com a formacions dominants (centrals) o dominades (perifèriques).</div><br /><div align="justify"><br />En la fase mercantilista (1500-1800) que precedeix a la revolució industrial -i que per aquesta raó podem considerar com una transició del feudalisme al capitalisme acabat- trobem la conjunció entre formes polítiques apropiades -la monarquia absolutista de l'Antic Règim, fundada sobre el compromís social feudalitat/burgesia mercantil- i les polítiques d'implementació de les primeres formes de polarització: la protecció militar i naval dels monopolis del gran comerç, la conquesta de les Amèriques i el seu modelatge com a perifèries del sistema de l'època (que “s’especialitza" en produccions particulars útils a l'acumulació del capital mercantil), i el tràfic de negres que s’hi associa (Braudel, 1979; Gunder Frank, 1978; Wallerstein, 1989).</div><br /><div align="justify"><br />De la Revolució Industrial als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial (1800-1950), s'estén una segona fase de la mundialització capitalista basada en el contrast entre centres industrialitzats i perifèries a les quals es nega la possibilitat de la industrialització (Arrighi, 1994; Bairoch, 1994). Aquest contrast, que defineix una nova forma de la llei del valor mundialitzada, no és un producte natural dels "avantatges comparatius" invocats per l'economia burgesa. Aquest contrast pren forma a través de la implementació de mitjans que revesteixen tant dimensions econòmiques (el "lliure canvi" imposat als partenaires de la nova perifèria en formació) com polítiques (les aliances amb les classes dominants tradicionals de la nova perifèria, la seva inserció en el sistema mundial, la intervenció de les canoneres i, finalment, la conquesta colonial). Aquestes formes de la mundialització s'articulen sobre la base de sistemes polítics propis dels centres industrials, nascuts ja sigui de les revolucions burgeses (Anglaterra, França, Estats Units), o d'unificacions nacionals que substitueixen aquelles en la constitució dels mercats nacionals (Alemanya, Itàlia), o, finalment, de modernitzacions "despòtiques il·luminades" (Rússia, Àustria-Hongria, Japó). La varietat de les aliances socials hegemòniques pròpies d'aquestes formes no ha de fer-nos oblidar el seu denominador comú: totes aquestes formes tenen com a objectiu aïllar la classe obrera. Determinen igualment les formes i els límits de la democràcia burgesa de l'època.</div><br /><div align="justify"><br />Aquest complex sistema coneix una marcada evolució, entre altres coses, pel pas a la dominació dels monopolis en l'economia industrial i financera dels centres -a partir de finals del segle XIX- i, des de 1917, per la desconnexió de la URSS. La mundialització es caracteritza aleshores per l'accentuació dels conflictes inter-centres (inter-imperialistes) i per l'acceleració de la colonització de les perifèries, una de les qüestions més importants d'aquesta competència agreujada (Amin, 1993; Bellamy Foster, 1986). Juntament amb aquesta evolució es dibuixen noves formes polítiques que associen el sistema -almenys parcialment- als representants polítics de la classe obrera dels centres, encara que aquests sistemes de "socialimperialisme" només són embrionaris en aquella època. Fins al New Deal Nord-americà i el Front Popular francès -a la fi dels anys 1930-, els blocs hegemònics sempre havien estat antiobrers.</div><br /><div align="justify"><br />La Segona Guerra Mundial va modificar les condicions que guiaven l'expansió capitalista polaritzant d'aquest segle i mig d'història moderna. La derrota del feixisme modificava profundament les relacions socials de força a favor de les classes obreres, que van adquirir en els centres posicions que mai no havien conegut abans en el capitalisme; a favor dels pobles de les perifèries, els moviments d'alliberament de les quals van reconquerir la independència política de les seves nacions; a favor del model soviètic del socialisme realment existent, que apareixia com la forma més eficaç del projecte de desconnexió i de rattrapage. Al mateix temps, la consolidació de l’hegemonia nord-americana sobre tots els altres centres capitalistes modificava les condicions de la competència interimperialista.En altres llocs he proposat una lectura del mig segle de postguerra (1945- 1990) basada en l'articulació entre els sistemes político-socials dels tres conjunts que constitueixen el món d'una banda, i de les formes de la mundialització que l'acompanyen per l'altra (Amin, 1993). A nivell de l'organització interna de les societats en qüestió, trobem doncs: (i) el gran compromís social capital-treball que caracteritza els antics centres (l'Estat de Benestar, les polítiques keynesianes, etc.); (ii) els models nacionalistes populistes modernizadors del Tercer Món; (iii) el model soviètic de socialisme (prefereixo parlar de "capitalisme sense capitalistes"). La mundialització d'aquesta tercera gran fase de la història moderna és negociada (pels Estats), enquadrada i controlada pels compromisos que aquestes negociacions garanteixen. Les seves condicions no són dictades unilateralment pel capital dels centres dominants, com passava en les fases precedents. Aquesta és la raó per la qual aquesta fase està dominada pel discurs del "desenvolupament" (és a dir, el del rattrapage) i per pràctiques de desconnexió antisistèmiques que estan en conflicte amb les lògiques unilaterals de desplegament del capitalisme.</div><br /><div align="justify"><br />Aquesta fase ha arribat a la seva fi amb l'erosió i el posterior enfonsament dels tres models societaris que la fundaven (l’afebliment de l'Estat de Benestar a Occident, la desaparició dels sistemes soviètics, la recompradorisation <a href="http://www.defensadelaterra.org/Soc/amin2.htm#ass2">[2]</a> de les perifèries del Sud) i la recomposició de relacions de força favorables al capital dominant. Més endavant tornaré a la qüestió de les alternatives a la mundialització i també als conflictes que en resulten.</div><br /><div align="justify"><br />En aquesta anàlisi, l'èmfasi posat en la polarització immanent a l'expansió mundial del capitalisme és essencial. Aquest caràcter permanent de la mundialització capitalista és simplement negat per la ideologia burgesa dominant, que continua insistint que la mundialització ofereix una "oportunitat" que les societats poden aprofitar o no, segons raons que els són pròpies. Ara bé, segons el meu parer, el més greu és que el pensament socialista (incloent-hi el del marxisme històric) va compartir, si més no en part, la il·lusió que era possible el rattrapage dins el marc del capitalisme.</div><br /><div align="justify"><br />La teoria de la mundialització capitalista que proposo, i de la qual ja vaig esbossar les grans línies, fa d'aquest concepte un sinònim d'imperialisme. L'imperialisme no és, doncs, un estadi - l'estadi suprem- del capitalisme, sinó que constitueix el seu caràcter permanent.</div><br /><div align="justify"><br /><strong><span style="font-size:130%;">4.</span></strong> El discurs de la ideologia dominant de les fases recents del capitalisme, sotmès a les exigències de les relacions de força característiques d’aquestes fases successives, formula un concepte de la mundialització que li és propi. El terme "mundialització" hi substitueix el concepte "imperialisme", prohibit en aquests discursos. De 1880 a 1945 aquest discurs és liberal, nacional i imperialista (en el sentit leninista del terme). Liberal en la mesura que es basa en el principi de l'autoregulació dels mercats encara que, de fet, les polítiques d'Estat n’enquadren el funcionament per posar-los al servei de la reproducció de les aliances socials dominants (protegint l'agricultura dels petits camperols per assegurar-se el seu suport electoral contra la classe obrera, per exemple). Nacional en la mesura que la reproducció del mercat nacional autocentrat constitueix l'eix de les polítiques de l'Estat, en les seves dimensions interna i externa. Imperialista en la mesura que, en l'època dels monopolis dominants, aquestes polítiques palesen la competició internacional, que les transforma en conflictes violents entre els estats.</div><br /><div align="justify"><br />Sovint, el discurs dominant admet les dues primeres característiques, que legitima associant-les a l'exercici de la democràcia parlamentària. Però no ocorre el mateix amb el caràcter imperialista, del qual mai es parla. D'altra banda, el mateix terme de "mundialització" és desconegut, o bé confós de forma oprobiosa amb el de "cosmopolitisme antipatriòtic". Per contra, el que aquest discurs vehicula és un nacionalisme xovinista que té com a objectiu aconseguir l'adhesió de la majoria, si no de la totalitat dels ciutadans, a l'Estat dels monopolis. La mundialització que aleshores domina de fet l'escena és la definida per la colonització i el menyspreu dels pobles no europeus. Però d'això no se’n parla, o s'esmenta molt poc; es dóna per "sobreentès". El trencament que s'inaugura el 1917 mitjançant la proclamació d'un objectiu societari socialista no és acceptat: només es tracta d'una aberració irracional i salvatge... </div><br /><div align="justify"><br />En el període de la postguerra el discurs dominant és un altre; el qualifico com un discurs social i nacional que opera en el context d'una mundialització controlada (Amin, 1993). Per social entenc el fet que es basa precisament en compromisos socials històrics que "integren" (o que es proposen integrar -i ho aconsegueixen en gran mesura) les classes obreres al centre, les classes populars a l'Est i al Sud. Social no és sinònim de socialista, per més que aquest qualificatiu hagi estat emprat a tort i a dret al servei dels projectes societaris de què parlem. Nacional en el sentit que els compromisos són definits en el marc dels estats polítics construïts per polítiques sistemàtiques dels poders públics nacionals. El terme de "mundialització" forma part d'aquest discurs, tot i que està reservat exclusivament al "món lliure" (se n’exclou els països comunistes proclamats "totalitaris"). </div><br /><div align="justify"><br />Aquesta mundialització és legitimada per consideracions gairebé naturals pròximes a les que apareixen en el discurs contemporani: l’"empetitiment" del planeta. Tanmateix, la seva dimensió imperialista és curosament desvinculada de la forma colonial anterior, que va ser vençuda pels moviments d'alliberament dels pobles de la perifèria. El conflicte entre els diferents imperialismes és també silenciat; l’alineament amb els Estats Units -que es va transformar en una mena de superimperialisme- és acceptat i fins i tot publicitat en nom de la defensa comuna contra el comunisme. Fins i tot la mateixa construcció europea no qüestiona aquesta jerarquia mundial i accepta articular-se entorn de l'OTAN.</div><br /><div align="justify"><br />El capitalisme mundialitzat de la postguerra és particular per dues raons. En primer lloc, perquè funciona sobre la base de relacions socials que atorguen al treball un lloc que no respon a la lògica característica del capitalisme, sinó que expressa un compromís entre aquesta lògica i lògiques populars i nacionals antisistèmiques. El creixement dels salaris que acompanya el de la productivitat, la plena ocupació, la seguretat social, el rol preponderant de l'Estat en el procés d'industrialització, la redistribució de l'ingrés a través dels impostos, sense comptar les grans reformes agràries o les col·lectivitzacions, no responen a la lògica del màxim benefici, que és la que regeix el mode de producció capitalista. Aquests fenòmens, per contra, expressen les ambicions de projectes societaris populars i nacionals.</div><br /><div align="justify"><br />Aquest compromís entre lògiques societàries conflictives obliga el capital a ajustar-se a les reivindicacions dels treballadors i dels pobles. És aquest límit el que va permetre, paradoxalment, que aquest període històric es caracteritzés per un fort creixement a escala mundial, que no ha estat igualat. El model se situa, doncs, a les antípodes del proposat i imposat avui, que es basa en la lògica exclusiva del capital i en la pretensió que correspon als treballadors i als pobles realitzar l'esforç per "ajustar-s’hi", la qual cosa confina al seu torn l'economia a l'estancament. Com a complement d'aquests compromisos socials, la mundialització que els acompanya és controlada pels estats, que en són els garants. Per tant, el període és un període de reducció dels efectes polaritzadors de la lògica unilateral de l'expansió del capitalisme, reducció que es plasma en els forts ritmes d'industrialització dels països de l'Est i del Sud.</div><br /><div align="justify"><br />Els models societaris que havien aconseguit imposar els compromisos evocats més amunt van arribar als seus límits històrics com a resultat del seu mateix èxit. Havent-se esgotat sense haver creat les condicions que permetessin les forces populars i democràtiques avançar encara més, els conceptes en què es basava la seva legitimitat (l'Estat de Benestar i el progrés material continu, la construcció del socialisme, l'afirmació de les nacions modernitzades del Tercer Món) van aparèixer com a il·lusions. En aquell moment existien les condicions per permetre una ofensiva massiva del capital, que estava decidit a imposar la seva lògica unilateral. Després del rebuig per part de l'OCDE del projecte de "Nou Ordre Econòmic Internacional", proposat pels països del Tercer Món el 1975 (un projecte de rejoveniment de la mundialització controlada que hauria permès la continuació del creixement general), la recompradorisation del Tercer Món recobra actualitat (Amin, 1989). Aquesta es manifesta en els anomenats programes d’"ajustament estructural", els quals tendeixen al desmantellament de les conquestes del nacionalisme populista de les dècades anteriors. Després que Thatcher i Reagan, als quals s’afegiran de seguida els països de l'OCDE, haguessin proclamat la seva voluntat de desmantellar l'Estat de Benestar a partir de 1980, el neoliberalisme es transformarà en la ideologia dominant. Finalment, l'esfondrament dels sistemes soviètics d'Europa i de la URSS a la fi de la dècada de 1980 va permetre la "reconquesta" d'aquestes societats per part d'un capitalisme salvatge que navega amb el "vent en popa".</div><br /><div align="justify"><br /><strong><span style="font-size:130%;">5.</span></strong> Restablerta la lògica unilateral del capital, aquesta s'expressa a través de l’aplicació de polítiques que presenten les mateixes característiques a tot arreu: taxes d'interès elevades, reducció de la despesa pública social, desmantellament de les polítiques de plena ocupació i prossecució sistemàtica del restabliment de la desocupació, desgravació fiscal en benefici dels rics, desregularitzacions, privatitzacions, etc. El conjunt d'aquestes mesures significa la tornada dels blocs hegemònics antiobrers, antipopulars. Aquesta lògica funciona en benefici exclusiu del capital dominant i, singularment, dels seus segments més poderosos -que són també els més mundialitzats-, el capital financer. D'aquesta manera, la “financiarització" constitueix una de les principals característiques de l'actual sistema, tant en les seves dimensions nacionals com en la seva dimensió mundial. Aquesta lògica exclusiva del capital es caracteritza per la supressió dels controls de les transferències de capitals de tota mena (els destinats a la inversió o a l'especulació) i per l'adopció del principi de canvis lliures i fluctuants (Amin, 1995; Amin et al, 1993; Braudel, 1979; Chesnais, 1994; Kreye, Frobel i Heinrichs, 1980; Pastré, 1992).</div><br /><div align="justify"><br />El restabliment de la llei unilateral del capital no inaugura una nova fase d'expansió. Per contra, produeix una espiral d'estancament, en la mesura que la recerca de la màxima rendibilitat provoca, si no troba obstacles socials importants, l'aprofundiment de la desigualtat en la distribució de les riqueses (llei de pauperització de Marx). Aquesta situació es verifica en tots els partenaires de l'actual sistema: tant a l'Oest com a l'Est i al Sud, i igualment en el pla internacional. Aquesta desigualtat produeix al seu torn la crisi, és a dir, un plus creixent de capitals que no troben sortida en l'expansió del sistema productiu.</div><br /><div align="justify"><br />Els poders de torn estan preocupats exclusivament per la gestió d'aquesta crisi i són incapaços de trobar-hi una solució. Darrere del discurs neoliberal mundialitzat s'amaguen, doncs, polítiques de gestió de la crisi perfectament coherents, l'únic objectiu de la qual és crear sortides financeres al plus de capitals, per tal d'evitar el que més tem el capital: la desvalorització massiva. La "financiarització" és l'expressió d'aquesta gestió, tant a nivell nacional com a escala mundial. Les elevades taxes d'interès, els canvis fluctuants i la llibertat per realitzar transferències especulatives, les privatitzacions, així com el dèficit de la balança de pagaments dels Estats Units i el deute extern dels països del Sud i de l'Est, compleixen aquestes funcions.</div><br /><div align="justify"><br />El discurs sobre la mundialització ha de ser resituat en el marc de la gestió de la crisi. A les seves dimensions econòmiques s’hi sumen les estratègies polítiques complementàries, que qualificaria també de mitjans de gestió de la crisi. L'objectiu central d'aquestes polítiques és desmantellar les capacitats de resistència que podrien representar els estats, per tal d’impossibilitar la constitució de forces socials populars eficaces. L’etnicisme hi és invocat per legitimar “l’explosió" dels estats: darrere de consignes com "totes les Eslovènies o Txetxènies possibles", objectiu que es persegueix amb gran cinisme, s'amaga un pretès discurs democràtic de reconeixement dels "drets dels pobles".</div><br /><div align="justify"><br />Per aconseguir aquest objectiu també es recorre a altres mitjans, que van des del suport als fonamentalismes religiosos fins a les manipulacions de l'opinió. Constatem que les intervencions en favor de la "democràcia" i dels drets humans estan sotmeses estrictament als objectius estratègics dels poders imperialistes. La regla és "dos pesos, dues mesures". De manera general, aquestes polítiques buiden de qualsevol mena de contingut les aspiracions democràtiques dels pobles i preparen la gestió del caos mitjançant el que anomeno una "democràcia de baixa intensitat", en paral·lel a les intervencions –fins i tot les intervencions militars de "baixa intensitat"- que promouen les guerres civils.</div><br /><div align="justify"><br /><strong><span style="font-size:130%;">6.</span></strong> Ni la utopia reaccionària de la mundialització desenfrenada i del neoliberalisme generalitzat, ni les pràctiques de la gestió política del caos (i no pas de qualsevol nou ordre mundial) que aquesta utopia suposa, són sostenibles. Per atenuar-ne els efectes destructors i limitar el perill de violentes explosions, els sistemes de poder intenten posar un mínim d'ordre enmig del caos. Les regionalitzacions concebudes en aquest marc persegueixen aquesta finalitat lligant les diferents regions de la perifèria a cadascun dels centres dominants: l’ALENA (NAFTA, en anglès) sotmet Mèxic (i, en perspectiva, tota Amèrica Llatina) al carro nord-americà; l'associació ACP-CEE, els països de l’Àfrica al de l'Europa Comunitària; el nou ENDRECEN podria facilitar la “implementació” d'una zona de dominació japonesa en el sud-est Asiàtic (Amin, en premsa; Yachin i Amin, 1988). La mateixa construcció europea és arrossegada pel remolí d'aquesta reorganització neoimperialista associada al desplegament de la utopia neoliberal. La submissió del projecte europeu als imperatius neoliberals, expressada en el Tractat de Maastricht en la prioritat assignada a la creació d'una moneda comuna (l'euro) la gestió de la qual precisament es basa en principis neoliberals, en detriment de la consolidació d'un projecte polític i social comú progressista, fragilitza el mateix projecte europeu, i el fragilitzarà encara més a mesura que els moviments socials de protesta i de rebuig a les polítiques neoliberals actuals s'amplifiquin.</div><br /><div align="justify"><br />Les contradiccions de la mundialització actual són gegantesques i tot indica que aquestes s'agreujaran, tant per la resistència dels pobles -en els centres i en les perifèries- com per l'accentuació de les divergències al si del bloc imperialista dominant, que l'augment de les resistències no farà més que aprofundir. La més important d'aquestes contradiccions rau en el vistós contrast que oposen les dues noves meitats del sistema mundial. En efecte, es pot constatar que tot el continent americà, Europa Occidental i el seu annex africà, els països d'Europa Oriental i de l’ex-URSS, Orient Mitjà i el Japó estan afectats per la crisi associada a l’aplicació del projecte neoliberal mundialitzat. Per contra, l'Est asiàtic –la Xina, Corea, Taiwan, el sud-est asiàtic- escapa a aquesta situació, precisament perquè els poders que hi governen rebutgen la submissió als imperatius de la mundialització desenfrenada que s’ha imposat a la resta del món. L’Índia es troba a mig camí entre aquest Oest i aquest Est nous. Aquesta opció asiàtica -sobre les arrels històriques de la qual no podem ara discutir perquè ens allunyaria del nostre tema d'anàlisi- està lligada a l'èxit de la regió, el creixement econòmic de la qual s'accelera al mateix temps que aquest es frena a la resta del món. L'estratègia dels Estats Units està guiada per la voluntat de trencar aquesta autonomia que l’Àsia de l'Est va conquerir en les seves relacions amb el sistema mundial. Aquesta estratègia s'entesta a desmantellar la Xina, entorn de la qual podria cristal·litzar progressivament el conjunt de la regió de l'Est asiàtic. Aposta per la independència del Japó, que necessita del suport de Washington per enfrontar no solament la Xina, sinó també Corea i fins i tot al sud-est asiàtic, per a la qual cosa proposa de substituir la regionalització asiàtica informal actual per una regió Àsia- Pacífic (APEC).</div><br /><div align="justify"><br />Europa constitueix la segona regió que està cridada a patir les previsibles turbulències. El futur del projecte de la Unió Europea està efectivament amenaçat per l’obstinació neoliberal de les seves classes dirigents i per les previsibles i creixents protestes de les seves classes populars (Toulemon, 1994). Però aquest projecte també es troba amenaçat pel caos a l'Est, ja que a curt termini la lògica del neoliberalisme condueix a l'opció de la “llatinoamericanització" d'Europa de l'Est i dels països de l’ex-URSS. Aquesta periferització, que funcionarà potser principalment en benefici d'Alemanya, contribueix a una evolució global cap a una "Europa alemanya". A mitjà termini aquesta opció afavoreix el manteniment de l'hegemonia nord-americana a escala mundial, mentre que Alemanya opta, igual que el Japó, per romandre sota la influència de Washington. Però a més llarg termini aquesta opció té el risc de despertar les rivalitats intraeuropees que avui estan latents.</div><br /><div align="justify"><br />En altres regions del món les coses tampoc estan resoltes per endavant. A l’Amèrica Llatina, l’ALENA va coincidir, no pas causalment, amb la revolta de Chiapas a Mèxic. I el projecte d'extensió del model proposat per l’ALENA al conjunt del continent s'enfronta ja a les capitals del sud al qüestionament de la mundialització desenfrenada. Encara que el projecte del Mercosur (Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai i obert a Xile i Bolívia) hagi estat concebut en els seus inicis dins els marcs de l'òptica neoliberal, no és segur que no pugui evolucionar cap a una autonomització -encara relativa- de la regió.</div><br /><div align="justify"><br />Fins ara, la gestió de les contradiccions de la mundialització ha donat una nova oportunitat al manteniment de l'hegemonia nord-americana. "Menys Estat" significa menys Estat a tot arreu, excepte als Estats Units, que, pel doble monopoli del dòlar i de la potència d'intervenció militar, i sostingut per Alemanya i el Japó (que ocupen brillantment el seu rol secundari), manté la seva posició hegemònica a escala global davant de l'Àsia de l'Est, a qui Washington intenta privar d'aliances possibles amb Europa i amb Rússia.</div><br /><div align="justify"><br /><strong><span style="font-size:130%;">7.</span></strong> El futur del sistema mundial continua sent una incògnita, igual que les formes de la mundialització a través de les quals s'expressaran les relacions de força i les lògiques que guiaran la seva eventual estabilitat. Aquesta incertesa permet -a qui ho desitgi- lliurar-se al gratuït joc dels "escenaris", ja que tot pot ser imaginat. Per contra, proposo concloure l'anàlisi de la mundialització presentat aquí examinant d'una banda les tendències de l'evolució coherents amb la lògica interna pròpia del capitalisme, i per l'altra els objectius estratègics antisistèmics que les lluites populars podrien fixar-se en les condicions actuals. Ja he suggerit que les tendències de l'evolució del capitalisme contemporani s'articulen entorn del reforçament del que he anomenat els "cinc monopolis" que caracteritzen la mundialització polaritzant de l'imperialisme contemporani: (i) el monopoli de les noves tecnologies; (ii) el del control dels fluxos financers a escala mundial; (iii) el control de l'accés als recursos naturals del planeta; (iv) el control dels mitjans de comunicació; (v) el monopoli de les armes de destrucció massiva (Amin, 1996; Amin, 1997; Amin et al, 1993; González Casanova et al, 1994). La implementació d'aquests monopolis es duu a terme per l'acció conjunta, complementària però també de vegades conflictiva, del gran capital de les multinacionals industrials i financeres i dels Estats que es troben al seu servei (d'aquí la importància dels monopolis de naturalesa no econòmica esmentats aquí). Presos en conjunt, aquests monopolis defineixen noves formes de la llei del valor mundialitzada i permeten la centralització en benefici d'aquest gran capital dels guanys i sobreguanys provinents de l'explotació dels treballadors; una explotació diferenciada basada en la segmentació del mercat de treball. Aquesta nova etapa del desenvolupament de la llei del valor mundialitzada no permet, doncs, el rattrapage a través de la industrialització de les perifèries dinàmiques, sinó que és la base d’una nova divisió internacional desigual del treball, en la qual les activitats de producció localitzades a les perifèries, subalternitzades, funcionen com a subcontractistes del capital dominant (un sistema que recorda el "putting out" del capitalisme primitiu).</div><br /><div align="justify"><br />No és difícil, doncs, imaginar el tauler d'una mundialització futura en sintonia amb la dominació d'aquesta forma de la llei del valor. Els centres dominants tradicionals conservarien el seu avantatge i reproduirien les jerarquies ja visibles: els Estats Units conservarien la seva hegemonia mundial (per les seves posicions dominants en l'àmbit de la investigació- desenvolupament, el monopoli del dòlar i la gestió militar del sistema), flanquejats en segon terme pel Japó (per la seva contribució a la investigació-desenvolupament), per la Gran Bretanya com a soci financer, i per Alemanya pel seu control d'Europa. Les perifèries actives d'Àsia de l'Est, d'Europa Oriental i de Rússia, l’Índia i Amèrica Llatina constituirien les principals zones perifèriques del sistema, mentre que Àfrica i els mons àrab i islàmic, marginats, quedarien abandonats a conflictes i convulsions que només els amenaçarien a ells mateixos. En els centres del sistema, l'èmfasi posada en les activitats lligades als cinc monopolis esmentats implicaria la gestió d'una societat "a dues velocitats", és a dir, una marginalització a través de la pobresa de les ocupacions precàries i de la desocupació d'importants sectors de la població.</div><br /><div align="justify"><br />Aquesta mundialització -que és aquella que es perfila darrere de les opcions actuals que el neoliberalisme intenta legitimar presentant-la com "una transició cap a la felicitat universal"- no és, per cert, fatal. Per contra, la fragilitat del model és evident. La seva estabilitat suposa que els pobles acceptin indefinidament les condicions inhumanes que els són reservades, o que les seves protestes siguin esporàdiques, aïllades entre elles, s'alimentin d'il·lusions (ètniques, religioses, etc.) i que no aconsegueixin sortir d'aquests carrerons sense sortida. És obvi que la gestió política del sistema per mitjà de la conjunció de la mobilització dels mitjans de comunicació i els mitjans militars intentarà perpetuar aquesta situació que encara avui és dominant.</div><br /><div align="justify"><br />En contraposició amb això, les estratègies d'una resposta eficaç al desafiament d'aquesta mundialització imperialista haurien de tenir per objectiu la reducció del poder dels cinc monopolis en qüestió, i les opcions de desconnexió haurien de ser renovades i definides en aquesta perspectiva. Sense entrar en una detallada discussió d'aquestes estratègies, que només pot ser concreta i estar basada en la mobilització efectiva de les forces polítiques i socials populars i democràtiques que operen a cada país amb unes determinades condicions, podem enumerar els grans principis entorn dels quals podria organitzar-se el front de lluites populars antisistèmiques. </div><br /><div align="justify"><br />La primera exigència és la de la constitució de fronts populars democràtics antimonopolis/antiimperialistes/anticompradors, sense els quals cap canvi és possible. Revertir la relació de forces a favor de les classes treballadores i populars constitueix la primera condició de la derrota de les estratègies del capital dominant. Aquests fronts no només han de definir objectius econòmics i socials realistes que estiguin d’acord amb l'etapa juntament amb els mitjans per arribar-los a assolir, sinó que també han de tenir en compte les exigències d'un qüestionament de les jerarquies del sistema mundial. És a dir, la importància de les seves dimensions nacionals no ha de ser subestimada. Es tracta d'un concepte progressista de la nació i del nacionalisme, lluny de totes les nocions obscurantistes, etnicistes, religioso-fonamentalistes i xovinistes avui prevalents i que són promogudes per l'estratègia del capital. Aquest nacionalisme progressista no exclou la cooperació regional; per contra, hauria d’incitar a la constitució de grans regions que són la condició per una lluita eficaç contra els cinc monopolis esmentats. Però es tracta de models de regionalització molt diferents d'aquells preconitzats pels poders dominants i que són concebuts com a corretges de transmissió de la mundialització imperialista. La integració a Escala d'Amèrica Llatina, d’Àfrica, del món àrab, del sud-est asiàtic, juntament amb els països-continents (la Xina, l’Índia), però també la d'Europa (de l'Atlàntic a Vladivostok), basada en aliances populars i democràtiques que obliguin el capital a ajustar-se a les seves exigències, constitueixen el que anomeno el projecte d'un món policèntric autèntic, una altra modalitat de mundialització. En aquest marc, podríem imaginar modalitats "tècniques" de l'organització de les interdependències intra i interregionals, tant pel que fa als "mercats" de capitals (l’objectiu de les quals seria incitar-los a invertir en l'expansió dels sistemes productius) com pel que fa als sistemes monetaris o els acords comercials. El conjunt d'aquests programes enfortiria les ambicions de democratització tant a nivell de les societats nacionals com a nivell de l'organització mundial. Per aquesta raó els situo en la perspectiva de la llarga transició del capitalisme mundial al socialisme mundial, com una etapa d'aquesta transició.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><br /><a name="ass1"></a>[1] El terme rattrapage en francès fa referència a la possibilitat de recuperar, de "reatrapar", l'endarreriment respecte a cert fenomen o procés en curs. En aquest cas, el terme fa referència a la impossibilitat dels països perifèrics d'arribar a nivells de desenvolupament similars als dels països centrals. Això es deu al fet que, segons explica l'autor, a diferència del que succeïa en l'antiguitat, la lògica actual de la mundialització no atorga aquestes oportunitats als països perifèrics.</div><br /><div align="justify"><br /><a name="ass2"></a>[2] El terme recompradorisation remet al complex procés d'inserció subordinada que la nova fase del capitalisme va suposar per als països perifèrics i es refereix tant al desmantellament de les estructures i conquestes característiques de les experiències del "nacionalisme populista" anteriors com a les polítiques i processos que esdevenen de la constitució del que l'autor anomena els "cinc monopolis". </div>

per Samir Amin

Des de fa vint anys, el discurs dominant ha imposat l'ús del terme mundialització (de vegades escrit en "franglès", "globalisation") per a designar, de manera general, els fenòmens d’interdependència a escala mundial de les societats contemporànies. El terme mai és relacionat amb les lògiques d'expansió del capitalisme, i menys encara amb les dimensions imperialistes del seu desplegament. Aquesta falta de precisió deixa entendre que es tracta d'una fatalitat, que és independent de la naturalesa dels sistemes socials -la mundialització s'imposaria a tots els països de la mateixa forma, sigui quina sigui la seva opció de principi, capitalista o socialista-, i que actua aleshores com una llei de la naturalesa produïda per la reducció de l'espai planetari.

Em proposo demostrar que aquest tipus de discurs és un discurs ideològic destinat a legitimar les estratègies del capital imperialista dominant en la fase actual. Per tant, els límits objectius de la mundialització poden ser reconsiderats a la llum de polítiques diferents a les que avui són presentades com a les úniques possibles, els continguts i efectes socials de les quals també serien diferents. La forma de la mundialització depèn, en definitiva, de la lluita de classes.

1. La mundialització no és un fenomen nou, i la interacció de les societats és, sens dubte, tan antiga com la història de la humanitat (Arrighi, 1994; Bairoch, 1994; Braudel, 1979; Gunder Frank, 1978; Szentes, 1985; Wallerstein, 1989). Des de fa almenys dos mil·lennis les "rutes de la seda" van vehicular no solament les mercaderies, sinó que també van permetre les transferències de coneixements científics i tècnics, i de les creences religioses que van marcar –si més no en part- l'evolució de totes les regions del món antic, asiàtic, africà i europeu.

Tanmateix, les formes d'aquestes interaccions i els seus impactes eren diferents a les dels temps moderns -els del capitalisme. La mundialització no és separable de la lògica dels sistemes que vehiculitzen el seu desplegament. Els sistemes socials anteriors al capitalisme, que vaig qualificar en el seu moment de tributaris, estaven fundats en lògiques de submissió de la vida econòmica als imperatius de la reproducció de l'ordre polític-ideològic, en oposició a la lògica del capitalisme, que va invertir els termes (en els sistemes antics el poder és la font de riquesa, mentre que en el capitalisme la riquesa funda el poder, vaig escriure amb relació a aquest tema). Aquest contrast entre els sistemes socials antics i moderns estableix una diferència major entre els mecanismes i els efectes de la mundialització en l'antiguitat i els característics del capitalisme.

La mundialització dels temps antics oferia "oportunitats" a les regions més endarrerides perquè aquestes poguessin apropar-se als nivells de desenvolupament de les més avançades (Amin, 1996). Segons cada cas. aquestes possibilitats van ser aprofitades o no. Però això depenia exclusivament de determinacions internes pròpies de les societats en qüestió, sobretot pel que fa a les reaccions dels seus sistemes polítics, ideològics i culturals als desafiaments que representaven les regions més avançades. La història europea, regió perifèrica i endarrerida fins ben entrada l'Edat Mitjana en comparació dels centres del sistema tributari (Xina, Índia i el món islàmic) proporciona l'exemple més il·lustratiu del notable èxit d'aquest ordre.

Europa va recuperar el seu endarreriment en un període breu -entre 1200 i 1500- i, a partir del Renaixement, va esdevenir un centre de nou tipus, potencialment més poderós i portador de noves i decisives evolucions respecte a tots els seus predecessors. Vaig atribuir aquest avantatge a la major flexibilitat del sistema feudal europeu, precisament perquè era una forma perifèrica del món tributari.

2. Per contra, la mundialització dels temps moderns associada al capitalisme és per naturalesa polaritzant (Amin, 1997). Amb això vull dir que la pròpia lògica de l'expansió mundial del capitalisme produeix una desigualtat creixent entre els qui participen del sistema. És a dir, aquesta forma de mundialització no ofereix una possibilitat de rattrapage [1] que serà aprofitada o no segons les condicions internes pròpies dels països en qüestió. El rattrapage dels endarreriments requereix sempre la implementació de polítiques voluntaristes que entren en conflicte amb les lògiques unilaterals de l'expansió capitalista; polítiques que, d'acord amb això, han de ser qualificades de "polítiques antisistèmiques de desconnexió".

Aquest últim terme que he proposat no és sinònim d'autarquia o un absurd intent de "sortir de la història". Desconnectar significa sotmetre els vincles amb l'exterior a les prioritats del desenvolupament intern. Per tant, aquest concepte és antagònic al que es preconitza, que crida a "ajustar-se" a les tendències mundialment dominants, ja que aquest ajustament unilateral es tradueix per als més febles en una accentuació de la seva periferització. Desconnectar significa transformar-se en un agent actiu que contribueix a modelar la mundialització, la qual cosa l’obliga ajustar-se a les exigències del seu desenvolupament.

La demostració d'aquesta tesi es basa en la distinció que proposo realitzar entre el mecanisme general a través de com s'expressa la dominació de la llei del valor, pròpia del capitalisme, i la forma mundialitzada d'aquesta llei. En el capitalisme l'econòmic s'emancipa de la submissió al polític i es transforma en la instància directament dominant que regeix la reproducció i l'evolució de la societat. D'aquesta forma, la lògica de la mundialització capitalista és, abans de res, la del desplegament d'aquesta dimensió econòmica a escala mundial i la submissió de les instàncies polítiques i ideològiques a les seves exigències. Per tant, la llei del valor mundialitzada que regeix aquest procés no pot ser reduïda a la llei del valor que opera a nivell mundial, tal com aquesta opera en el nivell abstracte del concepte de mode de producció capitalista. Analitzada a aquest nivell, la llei del valor implica la integració dels mercats a escala mundial solament en les dues primeres de les seves dimensions: els mercats de productes i de capital tendeixen a ser mundialitzats, mentre que els mercats de treball romanen segmentats.

En aquest contrast s'expressa l'articulació, característica del món modern, entre una economia cada vegada més mundialitzada i la permanència de les societats polítiques (estats independents o no) diferenciades. Aquest contrast per si mateix genera la polarització mundial: la segmentació dels mercats de treball produeix necessàriament l’agreujament de les desigualtats en l'economia mundial. La mundialització capitalista és polaritzant per naturalesa.

3. La polarització que caracteritza la mundialització capitalista va revestir formes associades a les característiques principals de les fases de l'expansió capitalista, que s'expressen en formes apropiades de la llei del valor mundialitzada. Aquestes formes són produïdes, d'una banda, per l'articulació de les lleis del mercat truncat (com a conseqüència de la segmentació del mercat de treball) i, per l'altra, per les polítiques d'Estat dominants, que s'assignen l'objectiu d'organitzar aquest mercat truncat en les seves formes apropiades. Separar el polític de l'econòmic no té aquí cap sentit; no hi ha capitalisme sense estats capitalistes, excepte en la imaginació dels ideòlegs de l'economia burgesa. Aquestes formes polítiques apropiades articulen els modes de dominació social interns pròpies a les societats del sistema i les seves maneres d'inserció en el sistema mundial, ja sigui com a formacions dominants (centrals) o dominades (perifèriques).

En la fase mercantilista (1500-1800) que precedeix a la revolució industrial -i que per aquesta raó podem considerar com una transició del feudalisme al capitalisme acabat- trobem la conjunció entre formes polítiques apropiades -la monarquia absolutista de l'Antic Règim, fundada sobre el compromís social feudalitat/burgesia mercantil- i les polítiques d'implementació de les primeres formes de polarització: la protecció militar i naval dels monopolis del gran comerç, la conquesta de les Amèriques i el seu modelatge com a perifèries del sistema de l'època (que “s’especialitza" en produccions particulars útils a l'acumulació del capital mercantil), i el tràfic de negres que s’hi associa (Braudel, 1979; Gunder Frank, 1978; Wallerstein, 1989).

De la Revolució Industrial als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial (1800-1950), s'estén una segona fase de la mundialització capitalista basada en el contrast entre centres industrialitzats i perifèries a les quals es nega la possibilitat de la industrialització (Arrighi, 1994; Bairoch, 1994). Aquest contrast, que defineix una nova forma de la llei del valor mundialitzada, no és un producte natural dels "avantatges comparatius" invocats per l'economia burgesa. Aquest contrast pren forma a través de la implementació de mitjans que revesteixen tant dimensions econòmiques (el "lliure canvi" imposat als partenaires de la nova perifèria en formació) com polítiques (les aliances amb les classes dominants tradicionals de la nova perifèria, la seva inserció en el sistema mundial, la intervenció de les canoneres i, finalment, la conquesta colonial). Aquestes formes de la mundialització s'articulen sobre la base de sistemes polítics propis dels centres industrials, nascuts ja sigui de les revolucions burgeses (Anglaterra, França, Estats Units), o d'unificacions nacionals que substitueixen aquelles en la constitució dels mercats nacionals (Alemanya, Itàlia), o, finalment, de modernitzacions "despòtiques il·luminades" (Rússia, Àustria-Hongria, Japó). La varietat de les aliances socials hegemòniques pròpies d'aquestes formes no ha de fer-nos oblidar el seu denominador comú: totes aquestes formes tenen com a objectiu aïllar la classe obrera. Determinen igualment les formes i els límits de la democràcia burgesa de l'època.

Aquest complex sistema coneix una marcada evolució, entre altres coses, pel pas a la dominació dels monopolis en l'economia industrial i financera dels centres -a partir de finals del segle XIX- i, des de 1917, per la desconnexió de la URSS. La mundialització es caracteritza aleshores per l'accentuació dels conflictes inter-centres (inter-imperialistes) i per l'acceleració de la colonització de les perifèries, una de les qüestions més importants d'aquesta competència agreujada (Amin, 1993; Bellamy Foster, 1986). Juntament amb aquesta evolució es dibuixen noves formes polítiques que associen el sistema -almenys parcialment- als representants polítics de la classe obrera dels centres, encara que aquests sistemes de "socialimperialisme" només són embrionaris en aquella època. Fins al New Deal Nord-americà i el Front Popular francès -a la fi dels anys 1930-, els blocs hegemònics sempre havien estat antiobrers.

La Segona Guerra Mundial va modificar les condicions que guiaven l'expansió capitalista polaritzant d'aquest segle i mig d'història moderna. La derrota del feixisme modificava profundament les relacions socials de força a favor de les classes obreres, que van adquirir en els centres posicions que mai no havien conegut abans en el capitalisme; a favor dels pobles de les perifèries, els moviments d'alliberament de les quals van reconquerir la independència política de les seves nacions; a favor del model soviètic del socialisme realment existent, que apareixia com la forma més eficaç del projecte de desconnexió i de rattrapage. Al mateix temps, la consolidació de l’hegemonia nord-americana sobre tots els altres centres capitalistes modificava les condicions de la competència interimperialista.En altres llocs he proposat una lectura del mig segle de postguerra (1945- 1990) basada en l'articulació entre els sistemes político-socials dels tres conjunts que constitueixen el món d'una banda, i de les formes de la mundialització que l'acompanyen per l'altra (Amin, 1993). A nivell de l'organització interna de les societats en qüestió, trobem doncs: (i) el gran compromís social capital-treball que caracteritza els antics centres (l'Estat de Benestar, les polítiques keynesianes, etc.); (ii) els models nacionalistes populistes modernizadors del Tercer Món; (iii) el model soviètic de socialisme (prefereixo parlar de "capitalisme sense capitalistes"). La mundialització d'aquesta tercera gran fase de la història moderna és negociada (pels Estats), enquadrada i controlada pels compromisos que aquestes negociacions garanteixen. Les seves condicions no són dictades unilateralment pel capital dels centres dominants, com passava en les fases precedents. Aquesta és la raó per la qual aquesta fase està dominada pel discurs del "desenvolupament" (és a dir, el del rattrapage) i per pràctiques de desconnexió antisistèmiques que estan en conflicte amb les lògiques unilaterals de desplegament del capitalisme.

Aquesta fase ha arribat a la seva fi amb l'erosió i el posterior enfonsament dels tres models societaris que la fundaven (l’afebliment de l'Estat de Benestar a Occident, la desaparició dels sistemes soviètics, la recompradorisation [2] de les perifèries del Sud) i la recomposició de relacions de força favorables al capital dominant. Més endavant tornaré a la qüestió de les alternatives a la mundialització i també als conflictes que en resulten.

En aquesta anàlisi, l'èmfasi posat en la polarització immanent a l'expansió mundial del capitalisme és essencial. Aquest caràcter permanent de la mundialització capitalista és simplement negat per la ideologia burgesa dominant, que continua insistint que la mundialització ofereix una "oportunitat" que les societats poden aprofitar o no, segons raons que els són pròpies. Ara bé, segons el meu parer, el més greu és que el pensament socialista (incloent-hi el del marxisme històric) va compartir, si més no en part, la il·lusió que era possible el rattrapage dins el marc del capitalisme.

La teoria de la mundialització capitalista que proposo, i de la qual ja vaig esbossar les grans línies, fa d'aquest concepte un sinònim d'imperialisme. L'imperialisme no és, doncs, un estadi - l'estadi suprem- del capitalisme, sinó que constitueix el seu caràcter permanent.

4. El discurs de la ideologia dominant de les fases recents del capitalisme, sotmès a les exigències de les relacions de força característiques d’aquestes fases successives, formula un concepte de la mundialització que li és propi. El terme "mundialització" hi substitueix el concepte "imperialisme", prohibit en aquests discursos. De 1880 a 1945 aquest discurs és liberal, nacional i imperialista (en el sentit leninista del terme). Liberal en la mesura que es basa en el principi de l'autoregulació dels mercats encara que, de fet, les polítiques d'Estat n’enquadren el funcionament per posar-los al servei de la reproducció de les aliances socials dominants (protegint l'agricultura dels petits camperols per assegurar-se el seu suport electoral contra la classe obrera, per exemple). Nacional en la mesura que la reproducció del mercat nacional autocentrat constitueix l'eix de les polítiques de l'Estat, en les seves dimensions interna i externa. Imperialista en la mesura que, en l'època dels monopolis dominants, aquestes polítiques palesen la competició internacional, que les transforma en conflictes violents entre els estats.

Sovint, el discurs dominant admet les dues primeres característiques, que legitima associant-les a l'exercici de la democràcia parlamentària. Però no ocorre el mateix amb el caràcter imperialista, del qual mai es parla. D'altra banda, el mateix terme de "mundialització" és desconegut, o bé confós de forma oprobiosa amb el de "cosmopolitisme antipatriòtic". Per contra, el que aquest discurs vehicula és un nacionalisme xovinista que té com a objectiu aconseguir l'adhesió de la majoria, si no de la totalitat dels ciutadans, a l'Estat dels monopolis. La mundialització que aleshores domina de fet l'escena és la definida per la colonització i el menyspreu dels pobles no europeus. Però d'això no se’n parla, o s'esmenta molt poc; es dóna per "sobreentès". El trencament que s'inaugura el 1917 mitjançant la proclamació d'un objectiu societari socialista no és acceptat: només es tracta d'una aberració irracional i salvatge...

En el període de la postguerra el discurs dominant és un altre; el qualifico com un discurs social i nacional que opera en el context d'una mundialització controlada (Amin, 1993). Per social entenc el fet que es basa precisament en compromisos socials històrics que "integren" (o que es proposen integrar -i ho aconsegueixen en gran mesura) les classes obreres al centre, les classes populars a l'Est i al Sud. Social no és sinònim de socialista, per més que aquest qualificatiu hagi estat emprat a tort i a dret al servei dels projectes societaris de què parlem. Nacional en el sentit que els compromisos són definits en el marc dels estats polítics construïts per polítiques sistemàtiques dels poders públics nacionals. El terme de "mundialització" forma part d'aquest discurs, tot i que està reservat exclusivament al "món lliure" (se n’exclou els països comunistes proclamats "totalitaris").

Aquesta mundialització és legitimada per consideracions gairebé naturals pròximes a les que apareixen en el discurs contemporani: l’"empetitiment" del planeta. Tanmateix, la seva dimensió imperialista és curosament desvinculada de la forma colonial anterior, que va ser vençuda pels moviments d'alliberament dels pobles de la perifèria. El conflicte entre els diferents imperialismes és també silenciat; l’alineament amb els Estats Units -que es va transformar en una mena de superimperialisme- és acceptat i fins i tot publicitat en nom de la defensa comuna contra el comunisme. Fins i tot la mateixa construcció europea no qüestiona aquesta jerarquia mundial i accepta articular-se entorn de l'OTAN.

El capitalisme mundialitzat de la postguerra és particular per dues raons. En primer lloc, perquè funciona sobre la base de relacions socials que atorguen al treball un lloc que no respon a la lògica característica del capitalisme, sinó que expressa un compromís entre aquesta lògica i lògiques populars i nacionals antisistèmiques. El creixement dels salaris que acompanya el de la productivitat, la plena ocupació, la seguretat social, el rol preponderant de l'Estat en el procés d'industrialització, la redistribució de l'ingrés a través dels impostos, sense comptar les grans reformes agràries o les col·lectivitzacions, no responen a la lògica del màxim benefici, que és la que regeix el mode de producció capitalista. Aquests fenòmens, per contra, expressen les ambicions de projectes societaris populars i nacionals.

Aquest compromís entre lògiques societàries conflictives obliga el capital a ajustar-se a les reivindicacions dels treballadors i dels pobles. És aquest límit el que va permetre, paradoxalment, que aquest període històric es caracteritzés per un fort creixement a escala mundial, que no ha estat igualat. El model se situa, doncs, a les antípodes del proposat i imposat avui, que es basa en la lògica exclusiva del capital i en la pretensió que correspon als treballadors i als pobles realitzar l'esforç per "ajustar-s’hi", la qual cosa confina al seu torn l'economia a l'estancament. Com a complement d'aquests compromisos socials, la mundialització que els acompanya és controlada pels estats, que en són els garants. Per tant, el període és un període de reducció dels efectes polaritzadors de la lògica unilateral de l'expansió del capitalisme, reducció que es plasma en els forts ritmes d'industrialització dels països de l'Est i del Sud.

Els models societaris que havien aconseguit imposar els compromisos evocats més amunt van arribar als seus límits històrics com a resultat del seu mateix èxit. Havent-se esgotat sense haver creat les condicions que permetessin les forces populars i democràtiques avançar encara més, els conceptes en què es basava la seva legitimitat (l'Estat de Benestar i el progrés material continu, la construcció del socialisme, l'afirmació de les nacions modernitzades del Tercer Món) van aparèixer com a il·lusions. En aquell moment existien les condicions per permetre una ofensiva massiva del capital, que estava decidit a imposar la seva lògica unilateral. Després del rebuig per part de l'OCDE del projecte de "Nou Ordre Econòmic Internacional", proposat pels països del Tercer Món el 1975 (un projecte de rejoveniment de la mundialització controlada que hauria permès la continuació del creixement general), la recompradorisation del Tercer Món recobra actualitat (Amin, 1989). Aquesta es manifesta en els anomenats programes d’"ajustament estructural", els quals tendeixen al desmantellament de les conquestes del nacionalisme populista de les dècades anteriors. Després que Thatcher i Reagan, als quals s’afegiran de seguida els països de l'OCDE, haguessin proclamat la seva voluntat de desmantellar l'Estat de Benestar a partir de 1980, el neoliberalisme es transformarà en la ideologia dominant. Finalment, l'esfondrament dels sistemes soviètics d'Europa i de la URSS a la fi de la dècada de 1980 va permetre la "reconquesta" d'aquestes societats per part d'un capitalisme salvatge que navega amb el "vent en popa".

5. Restablerta la lògica unilateral del capital, aquesta s'expressa a través de l’aplicació de polítiques que presenten les mateixes característiques a tot arreu: taxes d'interès elevades, reducció de la despesa pública social, desmantellament de les polítiques de plena ocupació i prossecució sistemàtica del restabliment de la desocupació, desgravació fiscal en benefici dels rics, desregularitzacions, privatitzacions, etc. El conjunt d'aquestes mesures significa la tornada dels blocs hegemònics antiobrers, antipopulars. Aquesta lògica funciona en benefici exclusiu del capital dominant i, singularment, dels seus segments més poderosos -que són també els més mundialitzats-, el capital financer. D'aquesta manera, la “financiarització" constitueix una de les principals característiques de l'actual sistema, tant en les seves dimensions nacionals com en la seva dimensió mundial. Aquesta lògica exclusiva del capital es caracteritza per la supressió dels controls de les transferències de capitals de tota mena (els destinats a la inversió o a l'especulació) i per l'adopció del principi de canvis lliures i fluctuants (Amin, 1995; Amin et al, 1993; Braudel, 1979; Chesnais, 1994; Kreye, Frobel i Heinrichs, 1980; Pastré, 1992).

El restabliment de la llei unilateral del capital no inaugura una nova fase d'expansió. Per contra, produeix una espiral d'estancament, en la mesura que la recerca de la màxima rendibilitat provoca, si no troba obstacles socials importants, l'aprofundiment de la desigualtat en la distribució de les riqueses (llei de pauperització de Marx). Aquesta situació es verifica en tots els partenaires de l'actual sistema: tant a l'Oest com a l'Est i al Sud, i igualment en el pla internacional. Aquesta desigualtat produeix al seu torn la crisi, és a dir, un plus creixent de capitals que no troben sortida en l'expansió del sistema productiu.

Els poders de torn estan preocupats exclusivament per la gestió d'aquesta crisi i són incapaços de trobar-hi una solució. Darrere del discurs neoliberal mundialitzat s'amaguen, doncs, polítiques de gestió de la crisi perfectament coherents, l'únic objectiu de la qual és crear sortides financeres al plus de capitals, per tal d'evitar el que més tem el capital: la desvalorització massiva. La "financiarització" és l'expressió d'aquesta gestió, tant a nivell nacional com a escala mundial. Les elevades taxes d'interès, els canvis fluctuants i la llibertat per realitzar transferències especulatives, les privatitzacions, així com el dèficit de la balança de pagaments dels Estats Units i el deute extern dels països del Sud i de l'Est, compleixen aquestes funcions.

El discurs sobre la mundialització ha de ser resituat en el marc de la gestió de la crisi. A les seves dimensions econòmiques s’hi sumen les estratègies polítiques complementàries, que qualificaria també de mitjans de gestió de la crisi. L'objectiu central d'aquestes polítiques és desmantellar les capacitats de resistència que podrien representar els estats, per tal d’impossibilitar la constitució de forces socials populars eficaces. L’etnicisme hi és invocat per legitimar “l’explosió" dels estats: darrere de consignes com "totes les Eslovènies o Txetxènies possibles", objectiu que es persegueix amb gran cinisme, s'amaga un pretès discurs democràtic de reconeixement dels "drets dels pobles".

Per aconseguir aquest objectiu també es recorre a altres mitjans, que van des del suport als fonamentalismes religiosos fins a les manipulacions de l'opinió. Constatem que les intervencions en favor de la "democràcia" i dels drets humans estan sotmeses estrictament als objectius estratègics dels poders imperialistes. La regla és "dos pesos, dues mesures". De manera general, aquestes polítiques buiden de qualsevol mena de contingut les aspiracions democràtiques dels pobles i preparen la gestió del caos mitjançant el que anomeno una "democràcia de baixa intensitat", en paral·lel a les intervencions –fins i tot les intervencions militars de "baixa intensitat"- que promouen les guerres civils.

6. Ni la utopia reaccionària de la mundialització desenfrenada i del neoliberalisme generalitzat, ni les pràctiques de la gestió política del caos (i no pas de qualsevol nou ordre mundial) que aquesta utopia suposa, són sostenibles. Per atenuar-ne els efectes destructors i limitar el perill de violentes explosions, els sistemes de poder intenten posar un mínim d'ordre enmig del caos. Les regionalitzacions concebudes en aquest marc persegueixen aquesta finalitat lligant les diferents regions de la perifèria a cadascun dels centres dominants: l’ALENA (NAFTA, en anglès) sotmet Mèxic (i, en perspectiva, tota Amèrica Llatina) al carro nord-americà; l'associació ACP-CEE, els països de l’Àfrica al de l'Europa Comunitària; el nou ENDRECEN podria facilitar la “implementació” d'una zona de dominació japonesa en el sud-est Asiàtic (Amin, en premsa; Yachin i Amin, 1988). La mateixa construcció europea és arrossegada pel remolí d'aquesta reorganització neoimperialista associada al desplegament de la utopia neoliberal. La submissió del projecte europeu als imperatius neoliberals, expressada en el Tractat de Maastricht en la prioritat assignada a la creació d'una moneda comuna (l'euro) la gestió de la qual precisament es basa en principis neoliberals, en detriment de la consolidació d'un projecte polític i social comú progressista, fragilitza el mateix projecte europeu, i el fragilitzarà encara més a mesura que els moviments socials de protesta i de rebuig a les polítiques neoliberals actuals s'amplifiquin.

Les contradiccions de la mundialització actual són gegantesques i tot indica que aquestes s'agreujaran, tant per la resistència dels pobles -en els centres i en les perifèries- com per l'accentuació de les divergències al si del bloc imperialista dominant, que l'augment de les resistències no farà més que aprofundir. La més important d'aquestes contradiccions rau en el vistós contrast que oposen les dues noves meitats del sistema mundial. En efecte, es pot constatar que tot el continent americà, Europa Occidental i el seu annex africà, els països d'Europa Oriental i de l’ex-URSS, Orient Mitjà i el Japó estan afectats per la crisi associada a l’aplicació del projecte neoliberal mundialitzat. Per contra, l'Est asiàtic –la Xina, Corea, Taiwan, el sud-est asiàtic- escapa a aquesta situació, precisament perquè els poders que hi governen rebutgen la submissió als imperatius de la mundialització desenfrenada que s’ha imposat a la resta del món. L’Índia es troba a mig camí entre aquest Oest i aquest Est nous. Aquesta opció asiàtica -sobre les arrels històriques de la qual no podem ara discutir perquè ens allunyaria del nostre tema d'anàlisi- està lligada a l'èxit de la regió, el creixement econòmic de la qual s'accelera al mateix temps que aquest es frena a la resta del món. L'estratègia dels Estats Units està guiada per la voluntat de trencar aquesta autonomia que l’Àsia de l'Est va conquerir en les seves relacions amb el sistema mundial. Aquesta estratègia s'entesta a desmantellar la Xina, entorn de la qual podria cristal·litzar progressivament el conjunt de la regió de l'Est asiàtic. Aposta per la independència del Japó, que necessita del suport de Washington per enfrontar no solament la Xina, sinó també Corea i fins i tot al sud-est asiàtic, per a la qual cosa proposa de substituir la regionalització asiàtica informal actual per una regió Àsia- Pacífic (APEC).

Europa constitueix la segona regió que està cridada a patir les previsibles turbulències. El futur del projecte de la Unió Europea està efectivament amenaçat per l’obstinació neoliberal de les seves classes dirigents i per les previsibles i creixents protestes de les seves classes populars (Toulemon, 1994). Però aquest projecte també es troba amenaçat pel caos a l'Est, ja que a curt termini la lògica del neoliberalisme condueix a l'opció de la “llatinoamericanització" d'Europa de l'Est i dels països de l’ex-URSS. Aquesta periferització, que funcionarà potser principalment en benefici d'Alemanya, contribueix a una evolució global cap a una "Europa alemanya". A mitjà termini aquesta opció afavoreix el manteniment de l'hegemonia nord-americana a escala mundial, mentre que Alemanya opta, igual que el Japó, per romandre sota la influència de Washington. Però a més llarg termini aquesta opció té el risc de despertar les rivalitats intraeuropees que avui estan latents.

En altres regions del món les coses tampoc estan resoltes per endavant. A l’Amèrica Llatina, l’ALENA va coincidir, no pas causalment, amb la revolta de Chiapas a Mèxic. I el projecte d'extensió del model proposat per l’ALENA al conjunt del continent s'enfronta ja a les capitals del sud al qüestionament de la mundialització desenfrenada. Encara que el projecte del Mercosur (Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai i obert a Xile i Bolívia) hagi estat concebut en els seus inicis dins els marcs de l'òptica neoliberal, no és segur que no pugui evolucionar cap a una autonomització -encara relativa- de la regió.

Fins ara, la gestió de les contradiccions de la mundialització ha donat una nova oportunitat al manteniment de l'hegemonia nord-americana. "Menys Estat" significa menys Estat a tot arreu, excepte als Estats Units, que, pel doble monopoli del dòlar i de la potència d'intervenció militar, i sostingut per Alemanya i el Japó (que ocupen brillantment el seu rol secundari), manté la seva posició hegemònica a escala global davant de l'Àsia de l'Est, a qui Washington intenta privar d'aliances possibles amb Europa i amb Rússia.

7. El futur del sistema mundial continua sent una incògnita, igual que les formes de la mundialització a través de les quals s'expressaran les relacions de força i les lògiques que guiaran la seva eventual estabilitat. Aquesta incertesa permet -a qui ho desitgi- lliurar-se al gratuït joc dels "escenaris", ja que tot pot ser imaginat. Per contra, proposo concloure l'anàlisi de la mundialització presentat aquí examinant d'una banda les tendències de l'evolució coherents amb la lògica interna pròpia del capitalisme, i per l'altra els objectius estratègics antisistèmics que les lluites populars podrien fixar-se en les condicions actuals. Ja he suggerit que les tendències de l'evolució del capitalisme contemporani s'articulen entorn del reforçament del que he anomenat els "cinc monopolis" que caracteritzen la mundialització polaritzant de l'imperialisme contemporani: (i) el monopoli de les noves tecnologies; (ii) el del control dels fluxos financers a escala mundial; (iii) el control de l'accés als recursos naturals del planeta; (iv) el control dels mitjans de comunicació; (v) el monopoli de les armes de destrucció massiva (Amin, 1996; Amin, 1997; Amin et al, 1993; González Casanova et al, 1994). La implementació d'aquests monopolis es duu a terme per l'acció conjunta, complementària però també de vegades conflictiva, del gran capital de les multinacionals industrials i financeres i dels Estats que es troben al seu servei (d'aquí la importància dels monopolis de naturalesa no econòmica esmentats aquí). Presos en conjunt, aquests monopolis defineixen noves formes de la llei del valor mundialitzada i permeten la centralització en benefici d'aquest gran capital dels guanys i sobreguanys provinents de l'explotació dels treballadors; una explotació diferenciada basada en la segmentació del mercat de treball. Aquesta nova etapa del desenvolupament de la llei del valor mundialitzada no permet, doncs, el rattrapage a través de la industrialització de les perifèries dinàmiques, sinó que és la base d’una nova divisió internacional desigual del treball, en la qual les activitats de producció localitzades a les perifèries, subalternitzades, funcionen com a subcontractistes del capital dominant (un sistema que recorda el "putting out" del capitalisme primitiu).

No és difícil, doncs, imaginar el tauler d'una mundialització futura en sintonia amb la dominació d'aquesta forma de la llei del valor. Els centres dominants tradicionals conservarien el seu avantatge i reproduirien les jerarquies ja visibles: els Estats Units conservarien la seva hegemonia mundial (per les seves posicions dominants en l'àmbit de la investigació- desenvolupament, el monopoli del dòlar i la gestió militar del sistema), flanquejats en segon terme pel Japó (per la seva contribució a la investigació-desenvolupament), per la Gran Bretanya com a soci financer, i per Alemanya pel seu control d'Europa. Les perifèries actives d'Àsia de l'Est, d'Europa Oriental i de Rússia, l’Índia i Amèrica Llatina constituirien les principals zones perifèriques del sistema, mentre que Àfrica i els mons àrab i islàmic, marginats, quedarien abandonats a conflictes i convulsions que només els amenaçarien a ells mateixos. En els centres del sistema, l'èmfasi posada en les activitats lligades als cinc monopolis esmentats implicaria la gestió d'una societat "a dues velocitats", és a dir, una marginalització a través de la pobresa de les ocupacions precàries i de la desocupació d'importants sectors de la població.

Aquesta mundialització -que és aquella que es perfila darrere de les opcions actuals que el neoliberalisme intenta legitimar presentant-la com "una transició cap a la felicitat universal"- no és, per cert, fatal. Per contra, la fragilitat del model és evident. La seva estabilitat suposa que els pobles acceptin indefinidament les condicions inhumanes que els són reservades, o que les seves protestes siguin esporàdiques, aïllades entre elles, s'alimentin d'il·lusions (ètniques, religioses, etc.) i que no aconsegueixin sortir d'aquests carrerons sense sortida. És obvi que la gestió política del sistema per mitjà de la conjunció de la mobilització dels mitjans de comunicació i els mitjans militars intentarà perpetuar aquesta situació que encara avui és dominant.

En contraposició amb això, les estratègies d'una resposta eficaç al desafiament d'aquesta mundialització imperialista haurien de tenir per objectiu la reducció del poder dels cinc monopolis en qüestió, i les opcions de desconnexió haurien de ser renovades i definides en aquesta perspectiva. Sense entrar en una detallada discussió d'aquestes estratègies, que només pot ser concreta i estar basada en la mobilització efectiva de les forces polítiques i socials populars i democràtiques que operen a cada país amb unes determinades condicions, podem enumerar els grans principis entorn dels quals podria organitzar-se el front de lluites populars antisistèmiques.

La primera exigència és la de la constitució de fronts populars democràtics antimonopolis/antiimperialistes/anticompradors, sense els quals cap canvi és possible. Revertir la relació de forces a favor de les classes treballadores i populars constitueix la primera condició de la derrota de les estratègies del capital dominant. Aquests fronts no només han de definir objectius econòmics i socials realistes que estiguin d’acord amb l'etapa juntament amb els mitjans per arribar-los a assolir, sinó que també han de tenir en compte les exigències d'un qüestionament de les jerarquies del sistema mundial. És a dir, la importància de les seves dimensions nacionals no ha de ser subestimada. Es tracta d'un concepte progressista de la nació i del nacionalisme, lluny de totes les nocions obscurantistes, etnicistes, religioso-fonamentalistes i xovinistes avui prevalents i que són promogudes per l'estratègia del capital. Aquest nacionalisme progressista no exclou la cooperació regional; per contra, hauria d’incitar a la constitució de grans regions que són la condició per una lluita eficaç contra els cinc monopolis esmentats. Però es tracta de models de regionalització molt diferents d'aquells preconitzats pels poders dominants i que són concebuts com a corretges de transmissió de la mundialització imperialista. La integració a Escala d'Amèrica Llatina, d’Àfrica, del món àrab, del sud-est asiàtic, juntament amb els països-continents (la Xina, l’Índia), però també la d'Europa (de l'Atlàntic a Vladivostok), basada en aliances populars i democràtiques que obliguin el capital a ajustar-se a les seves exigències, constitueixen el que anomeno el projecte d'un món policèntric autèntic, una altra modalitat de mundialització. En aquest marc, podríem imaginar modalitats "tècniques" de l'organització de les interdependències intra i interregionals, tant pel que fa als "mercats" de capitals (l’objectiu de les quals seria incitar-los a invertir en l'expansió dels sistemes productius) com pel que fa als sistemes monetaris o els acords comercials. El conjunt d'aquests programes enfortiria les ambicions de democratització tant a nivell de les societats nacionals com a nivell de l'organització mundial. Per aquesta raó els situo en la perspectiva de la llarga transició del capitalisme mundial al socialisme mundial, com una etapa d'aquesta transició.

[1] El terme rattrapage en francès fa referència a la possibilitat de recuperar, de "reatrapar", l'endarreriment respecte a cert fenomen o procés en curs. En aquest cas, el terme fa referència a la impossibilitat dels països perifèrics d'arribar a nivells de desenvolupament similars als dels països centrals. Això es deu al fet que, segons explica l'autor, a diferència del que succeïa en l'antiguitat, la lògica actual de la mundialització no atorga aquestes oportunitats als països perifèrics.

[2] El terme recompradorisation remet al complex procés d'inserció subordinada que la nova fase del capitalisme va suposar per als països perifèrics i es refereix tant al desmantellament de les estructures i conquestes característiques de les experiències del "nacionalisme populista" anteriors com a les polítiques i processos que esdevenen de la constitució del que l'autor anomena els "cinc monopolis".

<div align="center"><br /><em>per Manuel de Pedrolo</em><br /><a title="Manuel de Pedrolo" href="http://lafabrica.milnou.net/?categoria=57" rel="Category"></a><br /><em><strong><span style="font-size:85%;">Escrit el 1970 i reproduït a Els elefants són contagiosos (Edicions 62, 1974)<br /></span></strong></em><br /><a href="javascript:print()"></a><a href="http://photos1.blogger.com/blogger2/5399/4568/1600/Pedrolo.jpg"><img alt="" border="0" src="http://photos1.blogger.com/blogger2/5399/4568/320/Pedrolo.jpg" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; CURSOR: hand" /></a><br /><a href="http://lafabrica.milnou.net/?template=envia&categoria=57&id_article=218"></a><br />Hauria estat estrany que el pensament marxista, en el qual, si el deslliguem de tantes aventures o experiències avortades pel culpa d’una actitud dogmàtica o d’una praxi que no ha sabut fer la síntesi entre la teoria i l’acció, cal veure l’intent més lúcid de promoure una autèntica justícia social, no s’hagués preocupat per la qüestió de les nacionalitats. És prou cert, i amb raó, que els proletaris no tenen pàtria, per tant, que el marxisme combat les organitzacions estatals estructurades per l’imperialisme capitalista a benefici exclusiu dels posseïdors; però això no el priva de reconèixer la necessitat d’una etapa que, en el camí de la internacionalització, passa per l’alliberament de les comunitats subjugades; una obra, ben entès, que ha de dur a terme el proletariat, el qual, de cop, accedirà així al ple domini d’una cultura que li ha estat subtilitzada i que ell transformarà d’acord amb uns criteris socialistes. No oblidem que Lenin mateix, en el seu escrit Els moviments d’alliberament nacional i la revolució socialista, assegura que hi ha indrets on, objectivament, encara s’ha de fer “una feina nacional”, una feina democràtica, d’alliberament del jou estranger”, paraules que troben un ressò en l’autor de Revolució en la revolució, Régis Débray, quan escriu que en alguns llocs “la lluita de classes adopta la forma d’una guerra patriòtica i l’establiment del socialisme correspon a la instauració de la independència nacional: totes dues coses van estretament vinculades”. Marx, personalment, no anava gens allunyat d’aquesta idea en aspirar a una federació d’estats nacionals sorgits de la conquesta del poder per la classe treballadora.</div><br /><div align="justify"><br />Que no sorprengui aquells qui s’han fet del marxisme una idea sectària. Es comprèn que el marxisme autèntic, en la seva defensa total dels desposseïts, classes, pobles o sexes (car és també coneguda la seva reivindicació dels drets de la dona), en la seva defensa, doncs, de la dignitat humana, o sia de la dignitat de tots, no d’uns quants -ja que aquesta dignitat no existeix o hi renunciem quan algú és privat d’accedir a la seva o de conservar-la-, respecti la voluntat d’aquells grups amb sentit de comunitat que s’han d’instal·lar en llur sense esclafament per a contribuir a una empresa destinada a abolir privilegis. Sense això, justificaria el colonialisme, o sia una forma d’explotació. Prou que ho devia veure fins i tot Rosa Luxemburg, tan temerosa dels nacionalismes burgesos, quan l’any 1900 defensava els polonesos de la Polònia alemanya contra la política de germanització del govern alemany. També és il·lustratiu que, l’any 1922, Simó Markovic es fes picar els dits per la Comintern per haver combatut l’autonomia que reclamaven alguns grups iugoslaus; fou considerada, la seva, una actitud burgesa.<br />2<br />L’any 1952, pocs moments abans de cloure’s el Congrès des Écrivains et Artistes Noirs, celebrat a París, hi va haver un moment de silenci, cal creure que emocionat, quan Anta Diop, després de preguntar si des d’un punt de vista marxista era una heretgia voler conservar una cultura nacional, afegí: “On és la nació europea que, en nom del progrés, hagi renunciat al seu passat?” Ens ho conta James Baldwin, el novel·lista negre nord-americà, que hi assistí. Era natural que ningú no contradigués aquella afirmació feta en forma de pregunta. Aleshores no s’havia formulat l’anomenada “doctrina Breznev” de la sobirania limitada, la qual afecta la independència d’un poble de més d’una manera i, doncs, rebutja algunes premisses del pensament socialista exemplificat per la decisió de Lenin quan defensà, per exemple, el dret dels noruecs de separar-se de Suècia i aprovà que els socialistes d’aquest país fessin costat als secessionistes. I és que Lenin opinava que els marxistes han de reconèixer els drets a una autonomia nacional total de cada poble, com diu en El dret de les nacions a l’autonomia. Al capdavall, Marx, en el seu Manifest del Partit Comunista, ja havia escrit: “En la mateixa mesura que sigui abolida l’explotació d’un individu per un altre, serà abolida l’explotació d’una nació per una altra.”</div><br /><div align="justify"><br />No es tractava tant, en aquests pensadors, de defensar un nacionalisme burgès, sempre de signe reaccionari, tot i que de vegades es disfressi amb etiquetes que no ho semblen, com de respectar un moviment nacional que no reivindica drets sobre els altres pobles i es limita a exigir que li reconeguin els seus. Cal condemnar, precisament, tot nacionalisme agressiu dels pobles sobirans amb afany de domini polític, econòmic i cultural com condemnen els moviments nacionals de caràcter feixista que, moguts per un esperit de venjança, van a tornajornals i creen mites de puresa de sang, de nissaga, d’exclusivismes sempre disposats a desenvolupar-se, per poc que puguin, en novells imperialismes hegemònics.</div><br /><div align="justify"><br />Només entre els interessats en el confusionisme hi pot haver una identificació entre el nacionalisme opressor que es vessa sobre altres contrades i els moviments de reivindicació nacional, com ara el de les colònies de Portugal, que combaten l’amenaça o la realitat prou dolorosa d’una servitud a poders estrangers. L’espoliació no és pas una de les finalitats del pensament socialista, i, per tant, només en les seves formes degenerades pot erigir-se en defensor dels estats tan artificialment creats a les costelles de les nacionalitats més petites o més pacífiques, sacrificades precisament a la mentalitat d’una classe privilegiada que ha dividit el món entre posseïdors i desposseïts, sense reconèixer que cadascú té dret al fruit dels seus esforços, del seu treball; doncs, també, a la seva pròpia cultura. </div>

per Manuel de Pedrolo

Escrit el 1970 i reproduït a Els elefants són contagiosos (Edicions 62, 1974)

Hauria estat estrany que el pensament marxista, en el qual, si el deslliguem de tantes aventures o experiències avortades pel culpa d’una actitud dogmàtica o d’una praxi que no ha sabut fer la síntesi entre la teoria i l’acció, cal veure l’intent més lúcid de promoure una autèntica justícia social, no s’hagués preocupat per la qüestió de les nacionalitats. És prou cert, i amb raó, que els proletaris no tenen pàtria, per tant, que el marxisme combat les organitzacions estatals estructurades per l’imperialisme capitalista a benefici exclusiu dels posseïdors; però això no el priva de reconèixer la necessitat d’una etapa que, en el camí de la internacionalització, passa per l’alliberament de les comunitats subjugades; una obra, ben entès, que ha de dur a terme el proletariat, el qual, de cop, accedirà així al ple domini d’una cultura que li ha estat subtilitzada i que ell transformarà d’acord amb uns criteris socialistes. No oblidem que Lenin mateix, en el seu escrit Els moviments d’alliberament nacional i la revolució socialista, assegura que hi ha indrets on, objectivament, encara s’ha de fer “una feina nacional”, una feina democràtica, d’alliberament del jou estranger”, paraules que troben un ressò en l’autor de Revolució en la revolució, Régis Débray, quan escriu que en alguns llocs “la lluita de classes adopta la forma d’una guerra patriòtica i l’establiment del socialisme correspon a la instauració de la independència nacional: totes dues coses van estretament vinculades”. Marx, personalment, no anava gens allunyat d’aquesta idea en aspirar a una federació d’estats nacionals sorgits de la conquesta del poder per la classe treballadora.

Que no sorprengui aquells qui s’han fet del marxisme una idea sectària. Es comprèn que el marxisme autèntic, en la seva defensa total dels desposseïts, classes, pobles o sexes (car és també coneguda la seva reivindicació dels drets de la dona), en la seva defensa, doncs, de la dignitat humana, o sia de la dignitat de tots, no d’uns quants -ja que aquesta dignitat no existeix o hi renunciem quan algú és privat d’accedir a la seva o de conservar-la-, respecti la voluntat d’aquells grups amb sentit de comunitat que s’han d’instal·lar en llur sense esclafament per a contribuir a una empresa destinada a abolir privilegis. Sense això, justificaria el colonialisme, o sia una forma d’explotació. Prou que ho devia veure fins i tot Rosa Luxemburg, tan temerosa dels nacionalismes burgesos, quan l’any 1900 defensava els polonesos de la Polònia alemanya contra la política de germanització del govern alemany. També és il·lustratiu que, l’any 1922, Simó Markovic es fes picar els dits per la Comintern per haver combatut l’autonomia que reclamaven alguns grups iugoslaus; fou considerada, la seva, una actitud burgesa.
2
L’any 1952, pocs moments abans de cloure’s el Congrès des Écrivains et Artistes Noirs, celebrat a París, hi va haver un moment de silenci, cal creure que emocionat, quan Anta Diop, després de preguntar si des d’un punt de vista marxista era una heretgia voler conservar una cultura nacional, afegí: “On és la nació europea que, en nom del progrés, hagi renunciat al seu passat?” Ens ho conta James Baldwin, el novel·lista negre nord-americà, que hi assistí. Era natural que ningú no contradigués aquella afirmació feta en forma de pregunta. Aleshores no s’havia formulat l’anomenada “doctrina Breznev” de la sobirania limitada, la qual afecta la independència d’un poble de més d’una manera i, doncs, rebutja algunes premisses del pensament socialista exemplificat per la decisió de Lenin quan defensà, per exemple, el dret dels noruecs de separar-se de Suècia i aprovà que els socialistes d’aquest país fessin costat als secessionistes. I és que Lenin opinava que els marxistes han de reconèixer els drets a una autonomia nacional total de cada poble, com diu en El dret de les nacions a l’autonomia. Al capdavall, Marx, en el seu Manifest del Partit Comunista, ja havia escrit: “En la mateixa mesura que sigui abolida l’explotació d’un individu per un altre, serà abolida l’explotació d’una nació per una altra.”

No es tractava tant, en aquests pensadors, de defensar un nacionalisme burgès, sempre de signe reaccionari, tot i que de vegades es disfressi amb etiquetes que no ho semblen, com de respectar un moviment nacional que no reivindica drets sobre els altres pobles i es limita a exigir que li reconeguin els seus. Cal condemnar, precisament, tot nacionalisme agressiu dels pobles sobirans amb afany de domini polític, econòmic i cultural com condemnen els moviments nacionals de caràcter feixista que, moguts per un esperit de venjança, van a tornajornals i creen mites de puresa de sang, de nissaga, d’exclusivismes sempre disposats a desenvolupar-se, per poc que puguin, en novells imperialismes hegemònics.

Només entre els interessats en el confusionisme hi pot haver una identificació entre el nacionalisme opressor que es vessa sobre altres contrades i els moviments de reivindicació nacional, com ara el de les colònies de Portugal, que combaten l’amenaça o la realitat prou dolorosa d’una servitud a poders estrangers. L’espoliació no és pas una de les finalitats del pensament socialista, i, per tant, només en les seves formes degenerades pot erigir-se en defensor dels estats tan artificialment creats a les costelles de les nacionalitats més petites o més pacífiques, sacrificades precisament a la mentalitat d’una classe privilegiada que ha dividit el món entre posseïdors i desposseïts, sense reconèixer que cadascú té dret al fruit dels seus esforços, del seu treball; doncs, també, a la seva pròpia cultura.

<div align="center"><strong>(Trier, 5.5.1818-London, 14.3.1883)</strong></div><br /><div align="center"><strong></strong></div><br /><div align="center"></div><br /><div align="justify"><a href="http://photos1.blogger.com/blogger2/5399/4568/1600/karlMarx.jpg"><img alt="" border="0" src="http://photos1.blogger.com/blogger2/5399/4568/320/karlMarx.jpg" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a><br />«I quant a jo mateix, no se'm deu res per descobrir l'existència de classes en la societat moderna o la lluita entre ells. Molt abans meu els historiadors burgesos havien descrit el desenvolupament històric d'aquesta lluita de classes i els economistes burgesos, l'anatomia econòmica de les classes. Ço que vaig fer de nou fou demostrar: </div><br /><div align="justify"><br />(1) que l'existència de les classes tan sols està unida a les fases particulars i històriques del desenvolupament de la producció [Veieu: <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/h/i.htm#historical-materialism">materialisme històric</a>]</div><br /><div align="justify">(2) que la lluita de classes du necessàriament a la <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/d/i.htm#dictatorship-proletariat">dictadura del proletariat</a>. </div><br /><div align="justify">(3) que aquesta dictadura tan sols constitueix la transició a l'abolició de totes les classes i a una <a href="http://www.marxists.org/catala/enciclopedia/temas/c/o.htm#comunisme">societat sense classes</a>. </div><br /><div align="justify"><br />(Karl Marx Lletra a Weydemeyer5 de març del 1852)</div><div align="justify"><br />Karl Marx nasqué el 5 de maig del 1818, a la ciutat de Trèveris a la <a href="http://www.marxists.org/glossary/places/p/r.htm#prussia-rhein">Prússia renana</a>. La seua família era hebrea, però es convertiren al protestantisme el 1824. La família era <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/p/e.htm#petty-bourgeois">petit-burgesa</a>; el seu pare era advocat. Després de graduar-se en un Gymnasium (escola superior) de Trèveris, Marx ingressà en la universitat, primer a Bonn i després a Berlin, on estudià lleis, i es graduà en història i filosofia. Acabà els seus estudis universitaris el 1841, quan presentà una tesi doctoral de la filosofia d'Epicur. Aleshores Marx era un <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/i/d.htm#idealist">idealista</a> hegelià. A Berlin formà part del cercle d'«<a href="http://www.marxists.org/glossary/orgs/y/o.htm#young-hegelians">hegelians d'esquerra</a>» (amb <a href="http://www.marxists.org/glossary/people/b/a.htm#bauer-bruno">Bruno Bauer</a> i d'altres) que cercava de treure conclusions atees i revolucionàries de la filosofia de Hegel. <a href="http://www.marxists.org/glossary/people/f/e.htm#feuerbach-ludwig">Ludwig Feuerbach</a> començà a criticar la teologia, particularment després del 1836, i començà el seu capgirament al <a href="http://www.marxists.org/catala/enciclopedia/temas/m/a.htm#materialisme">materialisme</a>, que el 1841 obtingué l'hegemonia de la seua filosofia (L'essència del cristianisme). </div><br /><div align="justify"><br />Després de graduar-se a la universitat, Marx passà a Bonn, amb l'esperança de fer-s'hi professor. Però la política <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/r/e.htm#reactionary">reaccionària</a> del govern féu que Marx abandonàs la idea d'una carrera acadèmica, després que Ludwig Feuerbach hagués perdut la seua càtedra el 1832 (i no se li permeté el retorn a la universitat fins el 1836); i el 1841 el govern havia prohibit al jove professor Bruno Bauer de fer classes a Bonn. </div><br /><div align="justify"><br />Al començament del 1842, uns burgesos <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/r/e.htm#revolutionary">radicals</a> de Renània (Colònia), que tenien contactes amb els hegelians d'esquerres, fundaren un diari oposat al govern prussià, anomenat <a href="http://www.marxists.org/glossary/periodicals/r/h.htm#rz">Rheinische Zeitung</a>. Marx i Bruno Bauer foren convidats a ésser-ne els principals contribuïdors, i l'octubre del 1842 Marx esdevingué editor en cap i passà de Bonn a Colònia.</div><br /><div align="justify"><br />La tendència democràtica i revolucionària del diari es féu més i més pronunciada sota la direcció de Marx, i el govern de primer imposà la doble i la triple censura del diari, i després l'1 de gener del 1843 la suprimí. Marx es veié forçat a abandonar la direcció abans d'aquella data, però la seua renúncia no salvà la publicació, que cessà el març del 1843. Dels principals articles amb els quals Marx contribuí a la Rheinische Zeitung, Engels assenyala un article de la situació dels pagesos de la vinya de la vall del Mosela. Les activitats periodístiques de Marx el convenceren que no era prou familiaritzat amb l'economia política, i es dedicà gelosament a estudiar-la. (Veieu: <a href="http://www.marxists.org/archive/marx/works/subject/newspapers/rheinische-zeitung.htm" target="_top">Articles de Marx per la Rheinische Zeitung</a>)</div><br /><div align="justify"><br />El 1843, Marx es casà, a Kreuznach, amb una amiga de la infància amb qui s'havia promès quan encara estudiava. La seua dona provenia d'una família burgesa de la noblesa prussiana, i el seu germà gran fou ministre d'Interior de Prússia durant un període extremadament reaccionari—1850-58.</div><br /><div align="justify"><br />L'autumni del 1843, Marx anà a París per tal de publicar un diari radical de l'exterior, juntament amb <a href="http://www.marxists.org/glossary/people/r/u.htm#ruge">Arnold Ruge</a> (1802-1880). Tan sols aparegué un número d'aquest diari, <a href="http://www.marxists.org/glossary/periodicals/d/e.htm#dfj">Deutsch-Französische Jahrbücher</a>. La publicació fou suspesa degut a la dificultat de distribuir-la secretament a Alemanya, i per desacords amb Ruge. Els articles de Marx d'aquest diari mostraven que ja era un revolucionari que defensava «la crítica implacable de tot quant existeix», i particularment la «crítica com a arma», i cridava a les masses i al proletariat.</div><br /><div align="justify"><br />També el 1843, Feuerbach escrigué els seus famosos Principis de la filosofia del futur. «Hom ha d'haver experimentat per un mateix l'efecte alliberador» d'aquests llibres, escrigué posteriorment Engels. «Nosaltres [és a dir, els hegelians d'esquerres] esdevinguèrem tot d'una feuerbachians».</div><br /><div align="justify"><br />El setembre del 1844, <a href="http://www.marxists.org/glossary/people/e/n.htm#engels">Friedrich Engels</a> arribà a París per uns dies, i d'aleshores ençà fou l'amic més íntim de Marx. Poc després de la trobada, Marx i Engels treballaren plegats per produir la primera obra madura del <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/m/a.htm#marxism">marxisme</a> — <a href="http://www.marxists.org/archive/marx/works/1845/german-ideology/ch01.htm" target="_top">La ideologia alemanya</a>. En aquesta obra, principalment produïa en resposta al materialisme de Feuerbach, Marx i Engels posaren els fonaments del <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/m/a.htm#marxism">Marxism</a> amb la <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/h/i.htm#historical-materialism">concepció materialista de la història</a>, i trencaren amb l'idealisme de l'esquerra hegeliana amb una crítica contra Bruno Bauer i Max Stirner. «Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diverses formes»; citava Marx en un <a href="http://www.marxists.org/archive/marx/works/1845/theses/theses.htm" target="_top">resum pel principi del llibre</a>, «la clau és canviar-lo». </div><br /><div align="justify"><br />A mitjans i a les darreries dels anys 1840, tant Marx com Engels prengueren un paper actiu en la vida dels grups revolucionaris de París (d'importància particular aleshores era la doctrina de <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/p/r.htm#proudhonism">Proudhon</a>), que Marx esmicolà a la seua <a href="http://www.marxists.org/catala/marx/1847/miseria/index.htm" target="_top">Misèria de la filosofia</a> (1847). </div><br /><div align="justify"><br />Sota la petició insistent del govern prussià, Marx fou expulsat de París el 1845, considerat per tots dos governs un revolucionari perillós. Marx aleshores anà a Brussel·les. A la primavera del 1847 Marx i Engels s'uniren a una societat secreta de propaganda dita la <a href="http://www.marxists.org/glossary/orgs/c/o.htm#communist-league">Lliga Comunista</a>. Marx i Engels prengueren un paper predominant en el Segon Congrés de la Lliga (Londres, novembre del 1847), a petició dels quals elaboraren el <a href="http://www.estelnet.com/psan/manifest" target="_top">Manifest comunista</a>, que aparegué el febrer del 1848. Amb claredat destacada, aquesta obra resum una nova concepció del món basada en el <a href="http://www.marxists.org/catala/enciclopedia/temas/m/a.htm#materialisme">materialisme</a>. Aquest document analitza l'esfera de la vida social; la teoria de la lluita de classes; les tasques dels <a href="http://www.marxists.org/glossary/orgs/c/o.htm#communists">comunistes</a>; i el paper revolucionari del proletariat—els creadors d'una nova <a href="http://www.marxists.org/catala/enciclopedia/temas/c/o.htm#comunisme">societat comunista</a>.</div><br /><div align="justify"><br />En esclatar la revolució del febrer del 1848, Marx fou expulsat de Bèlgica. Tornà a París, on, després de la revolució de març, anà a Colònia, Alemanya, on la <a href="http://www.marxists.org/glossary/periodicals/n/e.htm#nrz">Neue Rheinische Zeitung</a> s'hi publicà de l'1 de juny del 1848 al 19 de maig del 1849 amb Marx com a editor en cap. La victoriosa contrarevolució de primer instigà procediments judicials contra Marx (fou citat el 9 de febrer del 1849), i després l'expulsà d'Alemanya (16 de maig del 1839). De primer Marx anà a París, on de nou fou expulsat després de la manifestació del 13 de juny del 1849, i aleshores anà a Londres on visqué fins a la mort.</div><br /><div align="justify"><br />La vida de Marx com a exiliat polític fou extremadament difícil, com demostra clarament la correspondència entre Marx i Engels. La misèria pesà fortament en Marx i la seua família; si no hagués sigut per l'ajut financer constant i desinteressat d'Engels, Marx no sols no hauria pogut completar el <a href="http://www.marxists.org/archive/marx/works/1867-c1/index.htm" target="_top">Capital</a> sinó que hauria patit inevitablement la fam i la desnutrició.</div><br /><div align="justify"><br />El reviscolament dels moviments democràtics a la darreria dels anys 1850 i 1860 allunyà Marx del treball polític. El 1874 (28 de setembre) es fundà a Londres l'<a href="http://www.marxists.org/catala/enciclopedia/people/a/s.htm#ait">Associació Internacional dels Treballadors</a> — the First International. Marx fou el cor i l'ànima d'aquesta organització, i l'autor de la seua <a href="http://www.marxists.org/archive/marx/works/1864/10/27.htm" target="_top">primera crida</a> i d'una munió de resolucions, declaracions i manifests. En unir al moviment obrer a diverses formes de socialisme no-proletari (Mazzini, Proudhon, <a href="http://www.marxists.org/glossary/people/b/a.htm#bakunin">Bakunin</a>, el sindicalisme liberal britànic, les desviacions dretanoses de <a href="http://www.marxists.org/glossary/terms/l/a.htm#lassallean">Lassalle</a>, etc.), i en combatre les teories de totes aquestes sectes i escoles, Marx elaborà una tàctica uniforme per la lluita proletària de diversos països (Veieu els escrits de Marx per a la <a href="http://www.marxists.org/archive/marx/works/1864/iwma/index.htm" target="_top">Primera Internacional</a>).</div><br /><div align="justify"><br />Després de la caiguda de la <a href="http://www.marxists.org/glossary/orgs/p/a.htm#paris-commune">Comuna de París</a> (1871) — de la qual Marx donà una anàlisi materialista ben dibuixada d'aquests fets a <a href="http://www.marxists.org/archive/marx/works/1871/civil-war-france/index.htm" target="_top">La guerra civil a França</a>, 1871 — i de l'escissió de Bakunin a la Internacional (Veieu <a href="http://www.marxists.org/archive/marx/works/1868/iwma/index.htm" target="_top">el conflicte de Marx amb Bakunin</a>), l'organització ja no podia existir a Europa. Després del <a href="http://www.marxists.org/glossary/events/h/a.htm#hague-congress">Congrés de Den Haag de la Internacional</a> (1872), el Consell General de la Internacional havia jugat el seu paper històric, i ara deixava pas a un període d'un desenvolupament molt més gran del moviment obrer en tots els països del món, un període on el moviment va crèixer en amplària, i on s'hi formaren partits obrers i socialistes de masses en els estats nacionals individuals.</div><br /><div align="justify"><br />La salut de Marx fou minada per la seua feina esgotadora en la Internacional i en l'encara més esgotadora tasca d'escriure i d'organitzar. Continuà la feina de remodelar l'economia política i de completar el Capital, i per fer-ho recollí una gran quantitat de nous materials i estudià una sèrie de llengües (rus, per exemple; Marx era del tot fluid en alemany, francès i anglès). Amb tot, la manca de salut l'impedí de completar els darrers dos volums del Capital (que Engels aplegaria posteriorment a partir de les notes de Marx).</div><br /><div align="justify"><br />La dona de Marx es morí el 2 de desembre del 1881, i el 14 de març del 1883, Marx traspassà pacíficament en la seua butaca. És soterrat prop de la seua dona al Cementiri de Highgate, a Londres</div>

(Trier, 5.5.1818-London, 14.3.1883)

«I quant a jo mateix, no se'm deu res per descobrir l'existència de classes en la societat moderna o la lluita entre ells. Molt abans meu els historiadors burgesos havien descrit el desenvolupament històric d'aquesta lluita de classes i els economistes burgesos, l'anatomia econòmica de les classes. Ço que vaig fer de nou fou demostrar:

(1) que l'existència de les classes tan sols està unida a les fases particulars i històriques del desenvolupament de la producció [Veieu: materialisme històric]

(2) que la lluita de classes du necessàriament a la dictadura del proletariat.

(3) que aquesta dictadura tan sols constitueix la transició a l'abolició de totes les classes i a una societat sense classes.

(Karl Marx Lletra a Weydemeyer5 de març del 1852)

Karl Marx nasqué el 5 de maig del 1818, a la ciutat de Trèveris a la Prússia renana. La seua família era hebrea, però es convertiren al protestantisme el 1824. La família era petit-burgesa; el seu pare era advocat. Després de graduar-se en un Gymnasium (escola superior) de Trèveris, Marx ingressà en la universitat, primer a Bonn i després a Berlin, on estudià lleis, i es graduà en història i filosofia. Acabà els seus estudis universitaris el 1841, quan presentà una tesi doctoral de la filosofia d'Epicur. Aleshores Marx era un idealista hegelià. A Berlin formà part del cercle d'«hegelians d'esquerra» (amb Bruno Bauer i d'altres) que cercava de treure conclusions atees i revolucionàries de la filosofia de Hegel. Ludwig Feuerbach començà a criticar la teologia, particularment després del 1836, i començà el seu capgirament al materialisme, que el 1841 obtingué l'hegemonia de la seua filosofia (L'essència del cristianisme).

Després de graduar-se a la universitat, Marx passà a Bonn, amb l'esperança de fer-s'hi professor. Però la política reaccionària del govern féu que Marx abandonàs la idea d'una carrera acadèmica, després que Ludwig Feuerbach hagués perdut la seua càtedra el 1832 (i no se li permeté el retorn a la universitat fins el 1836); i el 1841 el govern havia prohibit al jove professor Bruno Bauer de fer classes a Bonn.

Al començament del 1842, uns burgesos radicals de Renània (Colònia), que tenien contactes amb els hegelians d'esquerres, fundaren un diari oposat al govern prussià, anomenat Rheinische Zeitung. Marx i Bruno Bauer foren convidats a ésser-ne els principals contribuïdors, i l'octubre del 1842 Marx esdevingué editor en cap i passà de Bonn a Colònia.

La tendència democràtica i revolucionària del diari es féu més i més pronunciada sota la direcció de Marx, i el govern de primer imposà la doble i la triple censura del diari, i després l'1 de gener del 1843 la suprimí. Marx es veié forçat a abandonar la direcció abans d'aquella data, però la seua renúncia no salvà la publicació, que cessà el març del 1843. Dels principals articles amb els quals Marx contribuí a la Rheinische Zeitung, Engels assenyala un article de la situació dels pagesos de la vinya de la vall del Mosela. Les activitats periodístiques de Marx el convenceren que no era prou familiaritzat amb l'economia política, i es dedicà gelosament a estudiar-la. (Veieu: Articles de Marx per la Rheinische Zeitung)

El 1843, Marx es casà, a Kreuznach, amb una amiga de la infància amb qui s'havia promès quan encara estudiava. La seua dona provenia d'una família burgesa de la noblesa prussiana, i el seu germà gran fou ministre d'Interior de Prússia durant un període extremadament reaccionari—1850-58.

L'autumni del 1843, Marx anà a París per tal de publicar un diari radical de l'exterior, juntament amb Arnold Ruge (1802-1880). Tan sols aparegué un número d'aquest diari, Deutsch-Französische Jahrbücher. La publicació fou suspesa degut a la dificultat de distribuir-la secretament a Alemanya, i per desacords amb Ruge. Els articles de Marx d'aquest diari mostraven que ja era un revolucionari que defensava «la crítica implacable de tot quant existeix», i particularment la «crítica com a arma», i cridava a les masses i al proletariat.

També el 1843, Feuerbach escrigué els seus famosos Principis de la filosofia del futur. «Hom ha d'haver experimentat per un mateix l'efecte alliberador» d'aquests llibres, escrigué posteriorment Engels. «Nosaltres [és a dir, els hegelians d'esquerres] esdevinguèrem tot d'una feuerbachians».

El setembre del 1844, Friedrich Engels arribà a París per uns dies, i d'aleshores ençà fou l'amic més íntim de Marx. Poc després de la trobada, Marx i Engels treballaren plegats per produir la primera obra madura del marxisme — La ideologia alemanya. En aquesta obra, principalment produïa en resposta al materialisme de Feuerbach, Marx i Engels posaren els fonaments del Marxism amb la concepció materialista de la història, i trencaren amb l'idealisme de l'esquerra hegeliana amb una crítica contra Bruno Bauer i Max Stirner. «Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diverses formes»; citava Marx en un resum pel principi del llibre, «la clau és canviar-lo».

A mitjans i a les darreries dels anys 1840, tant Marx com Engels prengueren un paper actiu en la vida dels grups revolucionaris de París (d'importància particular aleshores era la doctrina de Proudhon), que Marx esmicolà a la seua Misèria de la filosofia (1847).

Sota la petició insistent del govern prussià, Marx fou expulsat de París el 1845, considerat per tots dos governs un revolucionari perillós. Marx aleshores anà a Brussel·les. A la primavera del 1847 Marx i Engels s'uniren a una societat secreta de propaganda dita la Lliga Comunista. Marx i Engels prengueren un paper predominant en el Segon Congrés de la Lliga (Londres, novembre del 1847), a petició dels quals elaboraren el Manifest comunista, que aparegué el febrer del 1848. Amb claredat destacada, aquesta obra resum una nova concepció del món basada en el materialisme. Aquest document analitza l'esfera de la vida social; la teoria de la lluita de classes; les tasques dels comunistes; i el paper revolucionari del proletariat—els creadors d'una nova societat comunista.

En esclatar la revolució del febrer del 1848, Marx fou expulsat de Bèlgica. Tornà a París, on, després de la revolució de març, anà a Colònia, Alemanya, on la Neue Rheinische Zeitung s'hi publicà de l'1 de juny del 1848 al 19 de maig del 1849 amb Marx com a editor en cap. La victoriosa contrarevolució de primer instigà procediments judicials contra Marx (fou citat el 9 de febrer del 1849), i després l'expulsà d'Alemanya (16 de maig del 1839). De primer Marx anà a París, on de nou fou expulsat després de la manifestació del 13 de juny del 1849, i aleshores anà a Londres on visqué fins a la mort.

La vida de Marx com a exiliat polític fou extremadament difícil, com demostra clarament la correspondència entre Marx i Engels. La misèria pesà fortament en Marx i la seua família; si no hagués sigut per l'ajut financer constant i desinteressat d'Engels, Marx no sols no hauria pogut completar el Capital sinó que hauria patit inevitablement la fam i la desnutrició.

El reviscolament dels moviments democràtics a la darreria dels anys 1850 i 1860 allunyà Marx del treball polític. El 1874 (28 de setembre) es fundà a Londres l'Associació Internacional dels Treballadors — the First International. Marx fou el cor i l'ànima d'aquesta organització, i l'autor de la seua primera crida i d'una munió de resolucions, declaracions i manifests. En unir al moviment obrer a diverses formes de socialisme no-proletari (Mazzini, Proudhon, Bakunin, el sindicalisme liberal britànic, les desviacions dretanoses de Lassalle, etc.), i en combatre les teories de totes aquestes sectes i escoles, Marx elaborà una tàctica uniforme per la lluita proletària de diversos països (Veieu els escrits de Marx per a la Primera Internacional).

Després de la caiguda de la Comuna de París (1871) — de la qual Marx donà una anàlisi materialista ben dibuixada d'aquests fets a La guerra civil a França, 1871 — i de l'escissió de Bakunin a la Internacional (Veieu el conflicte de Marx amb Bakunin), l'organització ja no podia existir a Europa. Després del Congrés de Den Haag de la Internacional (1872), el Consell General de la Internacional havia jugat el seu paper històric, i ara deixava pas a un període d'un desenvolupament molt més gran del moviment obrer en tots els països del món, un període on el moviment va crèixer en amplària, i on s'hi formaren partits obrers i socialistes de masses en els estats nacionals individuals.

La salut de Marx fou minada per la seua feina esgotadora en la Internacional i en l'encara més esgotadora tasca d'escriure i d'organitzar. Continuà la feina de remodelar l'economia política i de completar el Capital, i per fer-ho recollí una gran quantitat de nous materials i estudià una sèrie de llengües (rus, per exemple; Marx era del tot fluid en alemany, francès i anglès). Amb tot, la manca de salut l'impedí de completar els darrers dos volums del Capital (que Engels aplegaria posteriorment a partir de les notes de Marx).

La dona de Marx es morí el 2 de desembre del 1881, i el 14 de març del 1883, Marx traspassà pacíficament en la seua butaca. És soterrat prop de la seua dona al Cementiri de Highgate, a Londres

<div align="center"><em>Joan Fuster</em></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><a href="http://photos1.blogger.com/x/blogger2/5399/4568/1600/768183/hhh.jpg"><img alt="" border="0" src="http://photos1.blogger.com/x/blogger2/5399/4568/400/409199/hhh.jpg" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a><br />El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos «regnes» a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els «valencians» com els «mallorquins» havien de trobar ben natural el fet de dir-se «catalans». Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l'etapa fundacional dels regnes» respectius, no eren sinó «catalans» -catalans del Principal - trasplantats als nous territoris. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d'una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l'arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s'hi instal·laren. En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d'una manera determinant a l'eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l'interior i la ciutat capital del «regne» van ser absolutament catanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic---, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. «Són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món», escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia.</div><br /><div align="justify"><br />Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per a convertir les Illes i el País Valencià en «Estats» autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en «regnes» a part, no alterava de moment la «realitat ètnica» a que al·ludíem. El procés de la repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i en el País Valencià encara no podia donar-se por conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració do, gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L'ascendència «catalana» de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l'origen dels «regnes», amb els episodis diguem-ne èpics de 1a Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, de més a més, la repetida incorporació d'homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven l'estructura catalana d'aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos «regnes» filials no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuïtat -unitat- d'idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d'això, tothom en tenia consciència. </div><br /><div align="justify"><br />D'altra banda, com a «catalans» érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de «regnes» : al capdavall, aquestes variants s'esborraven davant la sobirania única dels reis d'Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de «catalans». Com a «catalans» eren coneguts, i corn a «catalans» es donaven a conéixer. Podríem citar l'exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani !» exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s'enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l'Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -«Papa catalanus» es deia-, com un signe més, entre altres, d'un instant gloriós por a la «nació catalana» : «Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris ... » De vegades i tot, el gentilici «català» arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d'Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d'estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: «catalans» en definitiva.</div><br /><div align="justify"><br />Però no solament en confrontar-se amb als pobles veïns. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats «catalans» en el mateix àmbit domèstic.</div><br /><div align="justify"><br />Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d'aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels «regnes» -un «regne» de Mallorca i un «regne» de València, al costat del «principat de Catalunya»-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de «catalans». Era lògic i necessari: els «regnícoles» del «regne de València» havien de dir-se «Valencians», i els del «regne de Mallorca», «mallorquins». Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat «polítiques», que d'entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L'existència, dels «regnes» comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l'exterior tots podíem passar per «catalans», en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat dels catalans es desglossava, així, en tres «ciutadanies», si puc dir-ho en termes moderns, i cada «ciutadania» descansà en, un nom especial.</div><br /><div align="justify"><br />Des d'aquest angle, per tant, hi hauria «valencians», «mallorquins» i «catalans». Hi hauria, de fet, uns catalans, més «catalans» que els altres. Perquè e1s nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l'apel·latiu de «catalans». I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula «català» esdevenia amfibològica: tant podia servir por referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de conseqüències incòmodes. Aquell «un sol poble» que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament «innominat». Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s'hi, i el risc s'agreujà. Valencians i mallorquins començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions «estatals» distintes ho fomentaven. De més a més, als «regnes» es produïen situacions ben favorables a l'eclosió de sentiments localistes que, por un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat. Mallorca va córrer l'aventura d'independència dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermarà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se «mallorquins» o «valencians», després de tot això, implicava ja una punta d'orgull, de repercussions bastant previsibles.</div><br /><div align="justify"><br />No la unitat, però sí la consciència d'unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant. Serà un home de Girona. fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, por cert: 1383-, del particularisme valencià. Eiximenis diu del «poble valencià» que, «com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans por especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià». La diferenciació entre «valencians», «mallorquins», i «catalans» es trobava desproveïda duna instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que «catalans» eren, per antonomàsia, els habitants del principat, resultava fàcil la contraposició de «valencians» i «mallorquins» a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de «Catalunya» i el de «catalans»-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L'època, d'altra banda, no estava madura -per a fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en. Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s'esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l'evolució del problema.</div><br /><div align="justify"><br />Malgrat tot, «valencians» i «mallorquins» continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una abundant antologia de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d'intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no por la data. El 1417, en escriure la seva Disputa de l'ase, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l'obra-, que «est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques». Durant la guerra entre «ciutadans» i «forans» en el regnat d'Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels «ciutadans», Jaume Cadell, diria: «Pensau que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d'esser lleials vassalls a nòstron rei i senyor ... » Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una important referència provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d'Ausiàs Mareh, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada, del llibre fa constar que «el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán». Al Principat tampoc no s'oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el í456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és «de nostra nació». Insisteixo que totes aquestos dades, i les moltes més que podrien afegir-s'hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom «català» amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Aquest amable cronista valencià diu: «Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». I afegeix que això durà «hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones («valencians» i «catalans») ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes».</div><br /><div align="justify"><br />No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, «catalans», «valencians» i «mallorquins» van ser «tenidos por diferentes». Abans, la diferència de noms no afectava, la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme «català» era equívoc, no per això es desvaloritzà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s'enceta aleshores un període de «decadència» i «cada una de estas naciones», efectivament «tira por su cabo». «Valencians», «mallorquins» i «catalans», es distancien. El nom de «catalans» sels fa estrany, a valencians i mallorquins. La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix 1'element unitari més «visible» provoca l'aparença d'uns «fets diferencials» idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals Mai no s'esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: «Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias». Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara «catalans», «mallorquins» i «valencians» no voldran reconèixer-se com «un sol poble» -amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres «pobles germans», o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels «catalans».</div><br /><div align="justify"><br />El particularisme regional s'havia esclerosat, de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d'això, que examinar les opinions sostingudes pels erudits d'aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d'idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien tendit a anomenar «llengua valenciana» la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l'existència d'una variant local distinta ni menys encara independent de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reinvindiquen una «llengua valenciana» i els mallorquins una «llengua mallorquina» que no seria ja la «llengua catalana». </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Una evidència però, perdurava intacta: l'idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estat idioma únic i comú de «valencians», «catalans» i «mallorquins». Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadéncia van creure -almenys molts d'ells-, que el català antic no era sinó «llemosí», la mateixa llengua dels trobadors. L'ús del terme «llemosí» per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La «regionalització» del nom «català» era suplida pel nom fals de «llemosí» quant a l'idioma. En el fons, era una manera encara d'afirmar la unitat dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres «llengües» modernes -el «català» el «mallorquí», el «valencià»-, eren filles directes del «llemosí», i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d'Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d'unitat idiomàtica subsistia netament.</div><br /><div align="justify"><br />Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn. a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels «valencians», dels «mallorquins» i dels «catalans» que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i, més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos «un sol poble», que es planteja com un presupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">El que importa és que hi hagi «mallorquins» «catalans» i «valencians» que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes políticosocials que ho determinen, aixó. Basta que hi sigui. La qüestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acuïtat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge «llemosinista» era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir «llengua catalana» «literatura catalana». D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de «català», que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.<br /></div><br /><div align="justify">Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula «català». D'ençà del XV, «català» vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast «total» que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra. D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de «catalans» que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d'ells. De l'altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme «català» sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda coma a titular del gentilici. El particularisme, dones, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres.</div><br /><div align="justify"><br />I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: «Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears». </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença suparregional, «llemosí», que «no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua». Les presumptes «rivalitats» -els particularismes-, doncs, només incidiren en «lo calificatiu». També per defugir la denominació «català» un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula «bacavès» per designar l'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit.</div><br /><div align="justify"><br />Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart que segueixen a les ja transcrites. «Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l'anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'aon tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la castellana». El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua «que parlem hui en la pàtria llemosina» no procedeix de «la provençal Limoges», sinó de Catalunya. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències «regionalistes» enfront de la denominació de català per a l'idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i «catalans»; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.</div><br /><div align="justify"><br />De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni Ma Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne «de la Llengua Catalana» en deia «Català-Valencià-Balear», obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. «Català-Valencià-Balear» de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot «bacavès» o llengua «bacava», mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les síl·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne «català» de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaïda una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: «cabarovès» és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de «Criterion» penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta síl·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques...</div><br /><div align="justify"><br />«Llengua catalana» -i «literatura catalana»-: tant si es vol com el no es vol. I tot això de «bacavès», i de «cabarovès» a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba «xocant» el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió «llengua catalana» hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.</div><br /><div align="justify"><br />Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. «Pàtria llemosina» havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de «llemosina» la llengua dels catalanoparlants, dir «pàtria llemosina» esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme «pàtria llemosina» quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un «cognom» a la «pàtria», els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi : resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del «llemosinisme» era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: «català». </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n «pancatalanisme». Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir «Catalunya» del conjunt del poble catalanoparlant.</div><br /><div align="justify"><br />És clar que la paraula «Catalunya» oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va «a València» o «al regne de València», sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als «serrans»-, i els recorda que viuen «entre Castella e Catalunya». Però es tractava de precedents esporàdics i remots. Si el gentilici catalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma «Catalunya» no havia pogut competir mai amb les de «regne de València» o «regne de Mallorca». Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. «Catalunya» és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» al conjunt dels territoris de llengua catalana. «Catalunya» era el Principat; la «Catalunya Gran» era la totalitat dels pobles catalans.</div><br /><div align="justify"><br />Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma «Catalunya Gran», sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula «Catalunya». Hauríem de fer els majors esforços per reservar-la en el futur aquella amplitud integral. Es per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació «el Principat» per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, «Catalunya estricta» justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d'una manera sincrònica i amb la més rigorosa eficiència.</div><br /><div align="justify"><br />Més apta que la forma «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran», és la de «Països de Llengua Catalana». I millor encara, la de «Països Catalans», que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitas. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble», no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La «unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Paisos Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec, que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.</div><br /><div align="justify"><br />«Països Catalans» i després «Principat», «País Valencià», «Illes Balears», «Rosselló», «Andorra» és probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què «Illes» i no «regne de Mallorca»? ¿Per què «País Valencià» i no «regne de València» o «Valéncia»? ¿Per qué «Rosselló» si el Rosselló «vertader» no és sinó una part de l'anomenada «Catalunya francesa»? I per què mantenir «Principat», quan deixem de banda els «regnes» de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir «València» per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en «alacantins» i «castellonencs». Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.</div><br /><div align="justify"><br />Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm «Principat» en comptes de «Catalunya»: tanmateix, ¿com distingirem els «catalans» del Principat, dels «catalans» de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'«inventar» un gentilici noti per a la gent del Principat; fóra ridícul Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós «bacavès», «cabarovès» o «rosalbacavès». No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de «catalans» per distingir-los dels «valencians» dels «mallorquins» i dels «rossellonesos», la dificultat subsistirà. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se sentí a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la «regionalització» del terme «català», ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir «estricte». «Català estricte» o «del Principat» és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós.</div><br /><div align="justify"><br />Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions» poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables. </div>

Joan Fuster

El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos «regnes» a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els «valencians» com els «mallorquins» havien de trobar ben natural el fet de dir-se «catalans». Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l'etapa fundacional dels regnes» respectius, no eren sinó «catalans» -catalans del Principal - trasplantats als nous territoris.

Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d'una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l'arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s'hi instal·laren. En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d'una manera determinant a l'eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l'interior i la ciutat capital del «regne» van ser absolutament catanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic---, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. «Són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món», escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia.

Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per a convertir les Illes i el País Valencià en «Estats» autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en «regnes» a part, no alterava de moment la «realitat ètnica» a que al·ludíem. El procés de la repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i en el País Valencià encara no podia donar-se por conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració do, gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L'ascendència «catalana» de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l'origen dels «regnes», amb els episodis diguem-ne èpics de 1a Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, de més a més, la repetida incorporació d'homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven l'estructura catalana d'aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos «regnes» filials no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuïtat -unitat- d'idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d'això, tothom en tenia consciència.

D'altra banda, com a «catalans» érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de «regnes» : al capdavall, aquestes variants s'esborraven davant la sobirania única dels reis d'Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de «catalans». Com a «catalans» eren coneguts, i corn a «catalans» es donaven a conéixer. Podríem citar l'exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani !» exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s'enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l'Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -«Papa catalanus» es deia-, com un signe més, entre altres, d'un instant gloriós por a la «nació catalana» : «Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris ... » De vegades i tot, el gentilici «català» arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d'Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d'estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: «catalans» en definitiva.

Però no solament en confrontar-se amb als pobles veïns. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats «catalans» en el mateix àmbit domèstic.

Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d'aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels «regnes» -un «regne» de Mallorca i un «regne» de València, al costat del «principat de Catalunya»-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de «catalans». Era lògic i necessari: els «regnícoles» del «regne de València» havien de dir-se «Valencians», i els del «regne de Mallorca», «mallorquins». Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat «polítiques», que d'entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L'existència, dels «regnes» comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l'exterior tots podíem passar per «catalans», en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat dels catalans es desglossava, així, en tres «ciutadanies», si puc dir-ho en termes moderns, i cada «ciutadania» descansà en, un nom especial.

Des d'aquest angle, per tant, hi hauria «valencians», «mallorquins» i «catalans». Hi hauria, de fet, uns catalans, més «catalans» que els altres. Perquè e1s nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l'apel·latiu de «catalans». I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula «català» esdevenia amfibològica: tant podia servir por referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de conseqüències incòmodes. Aquell «un sol poble» que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament «innominat». Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s'hi, i el risc s'agreujà. Valencians i mallorquins començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions «estatals» distintes ho fomentaven. De més a més, als «regnes» es produïen situacions ben favorables a l'eclosió de sentiments localistes que, por un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat. Mallorca va córrer l'aventura d'independència dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermarà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se «mallorquins» o «valencians», després de tot això, implicava ja una punta d'orgull, de repercussions bastant previsibles.

No la unitat, però sí la consciència d'unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant. Serà un home de Girona. fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, por cert: 1383-, del particularisme valencià. Eiximenis diu del «poble valencià» que, «com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans por especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià». La diferenciació entre «valencians», «mallorquins», i «catalans» es trobava desproveïda duna instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que «catalans» eren, per antonomàsia, els habitants del principat, resultava fàcil la contraposició de «valencians» i «mallorquins» a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de «Catalunya» i el de «catalans»-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L'època, d'altra banda, no estava madura -per a fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en. Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s'esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l'evolució del problema.

Malgrat tot, «valencians» i «mallorquins» continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una abundant antologia de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d'intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no por la data. El 1417, en escriure la seva Disputa de l'ase, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l'obra-, que «est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques». Durant la guerra entre «ciutadans» i «forans» en el regnat d'Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels «ciutadans», Jaume Cadell, diria: «Pensau que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d'esser lleials vassalls a nòstron rei i senyor ... » Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una important referència provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d'Ausiàs Mareh, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada, del llibre fa constar que «el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán». Al Principat tampoc no s'oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el í456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és «de nostra nació». Insisteixo que totes aquestos dades, i les moltes més que podrien afegir-s'hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom «català» amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610.

Aquest amable cronista valencià diu: «Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». I afegeix que això durà «hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones («valencians» i «catalans») ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes».

No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, «catalans», «valencians» i «mallorquins» van ser «tenidos por diferentes». Abans, la diferència de noms no afectava, la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme «català» era equívoc, no per això es desvaloritzà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s'enceta aleshores un període de «decadència» i «cada una de estas naciones», efectivament «tira por su cabo». «Valencians», «mallorquins» i «catalans», es distancien. El nom de «catalans» sels fa estrany, a valencians i mallorquins. La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix 1'element unitari més «visible» provoca l'aparença d'uns «fets diferencials» idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals Mai no s'esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: «Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias». Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara «catalans», «mallorquins» i «valencians» no voldran reconèixer-se com «un sol poble» -amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres «pobles germans», o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels «catalans».

El particularisme regional s'havia esclerosat, de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d'això, que examinar les opinions sostingudes pels erudits d'aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d'idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien tendit a anomenar «llengua valenciana» la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l'existència d'una variant local distinta ni menys encara independent de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reinvindiquen una «llengua valenciana» i els mallorquins una «llengua mallorquina» que no seria ja la «llengua catalana».

Una evidència però, perdurava intacta: l'idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estat idioma únic i comú de «valencians», «catalans» i «mallorquins». Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadéncia van creure -almenys molts d'ells-, que el català antic no era sinó «llemosí», la mateixa llengua dels trobadors. L'ús del terme «llemosí» per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La «regionalització» del nom «català» era suplida pel nom fals de «llemosí» quant a l'idioma. En el fons, era una manera encara d'afirmar la unitat dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres «llengües» modernes -el «català» el «mallorquí», el «valencià»-, eren filles directes del «llemosí», i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d'Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d'unitat idiomàtica subsistia netament.

Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn. a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels «valencians», dels «mallorquins» i dels «catalans» que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i, més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos «un sol poble», que es planteja com un presupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià.

El que importa és que hi hagi «mallorquins» «catalans» i «valencians» que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes políticosocials que ho determinen, aixó. Basta que hi sigui. La qüestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acuïtat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge «llemosinista» era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir «llengua catalana» «literatura catalana». D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de «català», que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.

Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula «català». D'ençà del XV, «català» vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast «total» que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra. D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de «catalans» que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d'ells. De l'altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme «català» sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda coma a titular del gentilici. El particularisme, dones, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres.

I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: «Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears».

Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença suparregional, «llemosí», que «no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua». Les presumptes «rivalitats» -els particularismes-, doncs, només incidiren en «lo calificatiu». També per defugir la denominació «català» un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula «bacavès» per designar l'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit.

Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart que segueixen a les ja transcrites. «Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l'anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'aon tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la castellana». El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua «que parlem hui en la pàtria llemosina» no procedeix de «la provençal Limoges», sinó de Catalunya.

Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències «regionalistes» enfront de la denominació de català per a l'idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i «catalans»; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.

De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni Ma Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne «de la Llengua Catalana» en deia «Català-Valencià-Balear», obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. «Català-Valencià-Balear» de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot «bacavès» o llengua «bacava», mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les síl·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne «català» de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaïda una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: «cabarovès» és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de «Criterion» penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta síl·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques...

«Llengua catalana» -i «literatura catalana»-: tant si es vol com el no es vol. I tot això de «bacavès», i de «cabarovès» a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba «xocant» el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió «llengua catalana» hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.

Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. «Pàtria llemosina» havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de «llemosina» la llengua dels catalanoparlants, dir «pàtria llemosina» esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme «pàtria llemosina» quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un «cognom» a la «pàtria», els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi : resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del «llemosinisme» era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: «català».

Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n «pancatalanisme». Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir «Catalunya» del conjunt del poble catalanoparlant.

És clar que la paraula «Catalunya» oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va «a València» o «al regne de València», sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als «serrans»-, i els recorda que viuen «entre Castella e Catalunya». Però es tractava de precedents esporàdics i remots. Si el gentilici catalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma «Catalunya» no havia pogut competir mai amb les de «regne de València» o «regne de Mallorca». Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. «Catalunya» és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» al conjunt dels territoris de llengua catalana. «Catalunya» era el Principat; la «Catalunya Gran» era la totalitat dels pobles catalans.

Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma «Catalunya Gran», sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula «Catalunya». Hauríem de fer els majors esforços per reservar-la en el futur aquella amplitud integral. Es per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació «el Principat» per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, «Catalunya estricta» justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d'una manera sincrònica i amb la més rigorosa eficiència.

Més apta que la forma «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran», és la de «Països de Llengua Catalana». I millor encara, la de «Països Catalans», que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitas. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble», no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La «unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Paisos Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec, que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.

«Països Catalans» i després «Principat», «País Valencià», «Illes Balears», «Rosselló», «Andorra» és probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què «Illes» i no «regne de Mallorca»? ¿Per què «País Valencià» i no «regne de València» o «Valéncia»? ¿Per qué «Rosselló» si el Rosselló «vertader» no és sinó una part de l'anomenada «Catalunya francesa»? I per què mantenir «Principat», quan deixem de banda els «regnes» de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir «València» per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en «alacantins» i «castellonencs». Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.

Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm «Principat» en comptes de «Catalunya»: tanmateix, ¿com distingirem els «catalans» del Principat, dels «catalans» de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'«inventar» un gentilici noti per a la gent del Principat; fóra ridícul Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós «bacavès», «cabarovès» o «rosalbacavès». No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de «catalans» per distingir-los dels «valencians» dels «mallorquins» i dels «rossellonesos», la dificultat subsistirà. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se sentí a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la «regionalització» del terme «català», ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir «estricte». «Català estricte» o «del Principat» és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós.

Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions» poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.