Archive for de desembre 2006

Home Archive for de desembre 2006

undefined

Les polítiques d´habitatge no aturen l´increment dels preus

0 Somnis Rebels 8:49 a. m. Comments

EcónomíaLes polítiques d´habitatge no aturen l´increment dels preus >Somnis Rebels 8:49 a. m. 0 Comments per MÍRIAM CASTANYER i GUILLEM FERNANDEZ L´any 1996 el preu mig del metre quadrat d´un habitatge de nova construcció

undefined

Resolucions polítiques en l’àmbit de l’Esquerra Independentista. III Assemblea Nacional.

0 Somnis Rebels 9:54 p. m. Comments

Països CatalansResolucions polítiques en l’àmbit de l’Esquerra Independentista. III Assemblea Nacional. >Somnis Rebels 9:54 p. m. 0 Comments x CAJEI El passat cap de setmana del 7, 8 i 9 de desembre de 2006,

undefined

Misteri, perquè la riquesa genera pobresa al món

0 Somnis Rebels 6:24 p. m. Comments

EcónomíaMisteri, perquè la riquesa genera pobresa al món >Somnis Rebels 6:24 p. m. 0 Comments per Michael Parenti Hi ha un «misteri» que cal explicar: Com és possible que, si les corporacions han fet

undefined

Julià de Jòdar: “El panorama literari català està molt fotut”

0 Somnis Rebels 11:19 a. m. Comments

CulturaJulià de Jòdar: “El panorama literari català està molt fotut” >Somnis Rebels 11:19 a. m. 0 Comments per Joan TeranEntrevista amb Julià de Jòdar, recentment guardonat Premi Sant Jordi de literatura per la seva

undefined

Diccionari bàsic de categories marxistes

0 Somnis Rebels 1:58 p. m. Comments

MARXISMEDiccionari bàsic de categories marxistes >Somnis Rebels 1:58 p. m. 0 Comments per Néstor KohanCom que el pensament de Karl Marx i els seus deixebles constitueix una obra oberta, el marxisme integra diverses tradicions

undefined

Pinochet, molt pitjor que un simple dictador: el primer governant que va posar en pràctica el neoliberalisme

0 Somnis Rebels 3:29 p. m. Comments

EcónomíaPinochet, molt pitjor que un simple dictador: el primer governant que va posar en pràctica el neoliberalisme >Somnis Rebels 3:29 p. m. 0 Comments per Juan Torres LópezPinochet sol ésser presentat com un dictador

undefined

La Revolució Tecnològica en el cor de les contradiccions del capitalisme senil

0 Somnis Rebels 10:37 a. m. Comments

EcónomíaLa Revolució Tecnològica en el cor de les contradiccions del capitalisme senil >Somnis Rebels 10:37 a. m. 0 Comments per Samir Amin En aquest text, l´economista egipci analitza la revolució tecnològica actual a partir

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de desembre 2006

per MÍRIAM CASTANYER i GUILLEM FERNANDEZ <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhxy2_UdfdeLuvGHHV4_nmdyTc_r4J35xmu9jWRqrbKKdWQHuV5rFduopyusqUHJ1joG358V7XwRXH0nM3gQf7Pk-ifTljE9RKuYrvKu6JFLX1ybWDV-IFnHn0sSVkrSBu-FuAWVg/s1600-h/306736913_c3b75df01e.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5013500996969103378" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhxy2_UdfdeLuvGHHV4_nmdyTc_r4J35xmu9jWRqrbKKdWQHuV5rFduopyusqUHJ1joG358V7XwRXH0nM3gQf7Pk-ifTljE9RKuYrvKu6JFLX1ybWDV-IFnHn0sSVkrSBu-FuAWVg/s320/306736913_c3b75df01e.jpg" style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;" /></a> L´any 1996 el preu mig del metre quadrat d´un habitatge de nova construcció al Principat era de 784 euros/m2 i en canvi l´any 2005 se situava en 3.043 euros/m2. En el mercat de lloguer s’ha passat d´una mitja contractual de 331,15 euros el 1998 fins a 751 euros el primer semestre del 2006. Darrere d´aquestes dades s´amaguen processos d´expulsió i precarització de l´habitatge provocats per l´espiral inflacionista que han viscut determinades localitats i en concret Barcelona ciutat on el preu mig de lloguer se situa a 839 euros durant el primer semestre del 2006. Però el pitjor és que aquesta dinàmica s´ha exportat no només a l´àrea metropolitana sinó a tot el Principat, especialment a Lleida, Girona i Terres de l´Ebre. Les conseqüències directes són greus problemes d´accessibilitat a l´habitatge per a la població en general i profundització de la crisi residencial de molts col·lectius. Per exemple, entre el 1999 i el 2003 es dóna una caiguda de 6,9 punts percentuals de la taxa d´emancipació dels joves catalans. En aquest context la solució a què s´han vist abocades moltes persones ha estat la formació d´un submercat d´habitacions que poden arribar a costar entre 100 i 400 euros, sense cap tipus de dret sobre l´habitatge i que pot derivar en molts casos en situacions d´amuntegament. Les polítiques d´habitatge Durant el mandat de CiU els plans d´habitatge es van limitar a fer una transposició del pla realitzat a Madrid que es basava essencialment en desgravacions i ajudes directes a la compra d´un habitatge. La política fiscal ha estat totalment regressiva perquè les desgravacions han beneficiat a les classes més adinerades, ja que no estaven vinculades a les condicions socioeconòmiques de les persones. Però l´efecte més greu d´aquesta política és la transformació de l´estructura del mercat de l´habitatge. En aquest sentit, si a l´Estat espanyol l´any 1950 el 45,9% dels habitatges estava en règim de propietat i el 51,3% en lloguer, el 2001 la situació canvia radicalment amb un 82% en propietat i el 11,5% en lloguer. Al Principat, es reprodueix el mateix fenomen amb el 79,1% i 16,6% respectivament. En aquest context inflacionari dels preus de l´habitatge i amb un mercat de lloguer d´escasses dimensions, el paper de l´habitatge protegit esdevé essencial per a facilitar l´accés residencial a les classes amb menys recursos. Tot i això, la realitat és ben diferent. L´any 1996 es van iniciar 46.847 habitatges dels quals només 7.087 eren protegits, es a dir un 15,1%. El primer semestre del 2006 s´han visat 62.769 habitatges, (un nou màxim) dels quals només 3.685 són protegits, és a dir un 5,9%. Si bé es cert, que dins la promoció d´habitatge protegit s´està potenciant el règim de lloguer, queda totalment evidenciat que el nivell d´intervenció pública és totalment insuficient per a la greu situació en què ens trobem. Segons els arguments del govern català la promoció d´habitatge protegit ens els últims 10 anys es va reduir perquè als promotors no els hi sortia rendible construir habitatge públic. En aquest sentit, una de les primeres mesures adoptades va ser augmentar la subvenció a les constructores privades perquè realitzin promocions públiques. Altres mesures conflictives han estat les ajudes a l´adquisició d´habitatges que fixen preus màxims de compra que estan molt per sota del preu mitjà per metre quadrat que hi ha al mercat. En el cas dels ajuts al pagament de lloguer la mitjana de la quantia de l´ajut al Principat el 2006 és de 127 euros mensuals, la meitat del que es pot donar com a màxim en aquest concepte. En conclusió, les polítiques d´habitatge actuals es basen en ajudar testimonialment a les persones per poder pagar els preus de mercat de l´habitatge. Però sota cap concepte volen alterar les bases sobre les quals aquest mercat se sustenta. Qui gestiona el dret a l´habitatge? Les polítiques d´habitatge tradicionalment s´han dedicat a promoure habitatge protegit. Però la realitat posa en evidència que si el mercat privat no deixa d´excloure cada vegada més gent, el sector públic no disposa dels instruments ni del pressupost necessari per assolir els nivells d´habitatge protegit i fer front a les necessitats residencials. Així doncs, és clar que el nivell d´intervenció ha de ser molt més fort i no necessàriament només s´ha de basar en la promoció, sinó que també s´ha d´intervenir de forma decidida en els habitatges buits i preveure diferents mesures que s´adaptin als problemes reals de les persones. A més les competències esdevenen un aspecte clau a tenir en compte en la problemàtica de l´habitatge. Tot i que l´article 148 de la Constitució espanyola concedeix competències exclusives en matèria d´habitatge a les Comunitats Autònomes, l´article 149 reserva competències a l´Estat en matèria de planificació general de l´activitat econòmica, crèdits, fiscalitat de l´habitatge i normativa bàsica. Tot això es manté amb el nou Estatut d´Autonomia de Catalunya i per tant es continua lligats de mans. Però a part s´acaba de crear un Ministeri d´Habitatge i una Societat Pública del Lloguer d´àmbit estatal. És essencial reconèixer l´habitatge com un dret exigible. Com per exemple la sanitat o l´educació que són dos drets fonamentals que s´ofereixen de forma universal i independent de les circumstàncies personals. En aquest sentit hi ha experiències com la del Parlament escocès que ha definit un pla perquè l´any 2010 l´habitatge esdevingui un dret exigible per a tothom.

<strong>Les polítiques d´habitatge no aturen l´increment dels preus</strong>

per MÍRIAM CASTANYER i GUILLEM FERNANDEZ

L´any 1996 el preu mig del metre quadrat d´un habitatge de nova construcció al Principat era de 784 euros/m2 i en canvi l´any 2005 se situava en 3.043 euros/m2. En el mercat de lloguer s’ha passat d´una mitja contractual de 331,15 euros el 1998 fins a 751 euros el primer semestre del 2006.

Darrere d´aquestes dades s´amaguen processos d´expulsió i precarització de l´habitatge provocats per l´espiral inflacionista que han viscut determinades localitats i en concret Barcelona ciutat on el preu mig de lloguer se situa a 839 euros durant el primer semestre del 2006. Però el pitjor és que aquesta dinàmica s´ha exportat no només a l´àrea metropolitana sinó a tot el Principat, especialment a Lleida, Girona i Terres de l´Ebre.
Les conseqüències directes són greus problemes d´accessibilitat a l´habitatge per a la població en general i profundització de la crisi residencial de molts col·lectius. Per exemple, entre el 1999 i el 2003 es dóna una caiguda de 6,9 punts percentuals de la taxa d´emancipació dels joves catalans.

En aquest context la solució a què s´han vist abocades moltes persones ha estat la formació d´un submercat d´habitacions que poden arribar a costar entre 100 i 400 euros, sense cap tipus de dret sobre l´habitatge i que pot derivar en molts casos en situacions d´amuntegament.

Les polítiques d´habitatge

Durant el mandat de CiU els plans d´habitatge es van limitar a fer una transposició del pla realitzat a Madrid que es basava essencialment en desgravacions i ajudes directes a la compra d´un habitatge. La política fiscal ha estat totalment regressiva perquè les desgravacions han beneficiat a les classes més adinerades, ja que no estaven vinculades a les condicions socioeconòmiques de les persones. Però l´efecte més greu d´aquesta política és la transformació de l´estructura del mercat de l´habitatge. En aquest sentit, si a l´Estat espanyol l´any 1950 el 45,9% dels habitatges estava en règim de propietat i el 51,3% en lloguer, el 2001 la situació canvia radicalment amb un 82% en propietat i el 11,5% en lloguer. Al Principat, es reprodueix el mateix fenomen amb el 79,1% i 16,6% respectivament.

En aquest context inflacionari dels preus de l´habitatge i amb un mercat de lloguer d´escasses dimensions, el paper de l´habitatge protegit esdevé essencial per a facilitar l´accés residencial a les classes amb menys recursos. Tot i això, la realitat és ben diferent. L´any 1996 es van iniciar 46.847 habitatges dels quals només 7.087 eren protegits, es a dir un 15,1%. El primer semestre del 2006 s´han visat 62.769 habitatges, (un nou màxim) dels quals només 3.685 són protegits, és a dir un 5,9%. Si bé es cert, que dins la promoció d´habitatge protegit s´està potenciant el règim de lloguer, queda totalment evidenciat que el nivell d´intervenció pública és totalment insuficient per a la greu situació en què ens trobem. Segons els arguments del govern català la promoció d´habitatge protegit ens els últims 10 anys es va reduir perquè als promotors no els hi sortia rendible construir habitatge públic.

En aquest sentit, una de les primeres mesures adoptades va ser augmentar la subvenció a les constructores privades perquè realitzin promocions públiques.

Altres mesures conflictives han estat les ajudes a l´adquisició d´habitatges que fixen preus màxims de compra que estan molt per sota del preu mitjà per metre quadrat que hi ha al mercat. En el cas dels ajuts al pagament de lloguer la mitjana de la quantia de l´ajut al Principat el 2006 és de 127 euros mensuals, la meitat del que es pot donar com a màxim en aquest concepte.

En conclusió, les polítiques d´habitatge actuals es basen en ajudar testimonialment a les persones per poder pagar els preus de mercat de l´habitatge. Però sota cap concepte volen alterar les bases sobre les quals aquest mercat se sustenta.

Qui gestiona el dret a l´habitatge?

Les polítiques d´habitatge tradicionalment s´han dedicat a promoure habitatge protegit. Però la realitat posa en evidència que si el mercat privat no deixa d´excloure cada vegada més gent, el sector públic no disposa dels instruments ni del pressupost necessari per assolir els nivells d´habitatge protegit i fer front a les necessitats residencials.

Així doncs, és clar que el nivell d´intervenció ha de ser molt més fort i no necessàriament només s´ha de basar en la promoció, sinó que també s´ha d´intervenir de forma decidida en els habitatges buits i preveure diferents mesures que s´adaptin als problemes reals de les persones.

A més les competències esdevenen un aspecte clau a tenir en compte en la problemàtica de l´habitatge. Tot i que l´article 148 de la Constitució espanyola concedeix competències exclusives en matèria d´habitatge a les Comunitats Autònomes, l´article 149 reserva competències a l´Estat en matèria de planificació general de l´activitat econòmica, crèdits, fiscalitat de l´habitatge i normativa bàsica. Tot això es manté amb el nou Estatut d´Autonomia de Catalunya i per tant es continua lligats de mans. Però a part s´acaba de crear un Ministeri d´Habitatge i una Societat Pública del Lloguer d´àmbit estatal.

És essencial reconèixer l´habitatge com un dret exigible. Com per exemple la sanitat o l´educació que són dos drets fonamentals que s´ofereixen de forma universal i independent de les circumstàncies personals. En aquest sentit hi ha experiències com la del Parlament escocès que ha definit un pla perquè l´any 2010 l´habitatge esdevingui un dret exigible per a tothom.

x CAJEI <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgbCecjXvC9ayiT6lWzsOM378J2_kbnWZVMOF75_vV1oEY6-V2inIe37ug_nNYMA1D_D9D7h85Z8iW77CntGxSzeuQM80_2j_8Y89RcGDIjRYS5rg7vsvUxYwoEqApiX3_Xqw3a6w/s1600-h/estelada.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5013288275828867074" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgbCecjXvC9ayiT6lWzsOM378J2_kbnWZVMOF75_vV1oEY6-V2inIe37ug_nNYMA1D_D9D7h85Z8iW77CntGxSzeuQM80_2j_8Y89RcGDIjRYS5rg7vsvUxYwoEqApiX3_Xqw3a6w/s320/estelada.jpg" style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;" /></a> El passat cap de setmana del 7, 8 i 9 de desembre de 2006, la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) va celebrar la seva III Assemblea Nacional a Sabadell (Vallès Occidental). Al voltant de 200 militants d’una trentena d’Assemblees de Joves del Principat de Catalunya i del País Valencià van participar dels debats i de les decisions preses durant els tres dies, per tal d’especificar els passos i el treball prioritari que la CAJEI ha de dur a terme durant els propers dos anys. Així, des de la CAJEI reafirmem la necessitat de seguir estructurant la nostra lluita al voltant de tres objectius estratègics bàsics: la unificació, la independència i la construcció del socialisme als Països Catalans, com aposta política bàsica per acabar amb les cadenes del capitalisme i del patriarcat imposades pels Estats espanyol i francès al nostre poble. Creiem important fer públiques algunes de les observacions i decisions que hem pres al voltant de l’estat i les relacions en el sí de l’Esquerra Independentista, a les quals hem arribat després de les intenses jornades d’intercanvi i reflexió entre la militància de les Assemblees de Joves de la CAJEI: - Persisteix la preocupant manca d’un referent juvenil unitari que avanci en determinació cap a la independència i el socialisme des de tots els territoris dels Països Catalans. - Cal seguir enfortint el moviment a través de l’expansió del nostre projecte (assembleari, local i de base) per tots aquells pobles i barris dels Països Catalans que segueixen mancats d’una realitat organitzativa juvenil de l’Esquerra Independentista. Aquesta és la principal aportació que hem de fer en favor del creixement i consolidació del projecte polític independentista i d’esquerres. - Serà imprescindible i un acte de responsabilitat política col·lectiva començar a treballar conjuntament amb l’organització juvenil Maulets, com a principal aportació en la construcció d’un futur moviment juvenil català fort, compacte, unitari i referencial per a tot el jovent d’esquerres. - Els dos sindicats d’estudiants operatius al Països Catalans, l’Alternativa Estel i la CEPC, han fet un gran pas a través del procés de confluència que ha culminat amb el naixement del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Recolzem i participarem en la consolidació del projecte sindical dels estudiants de l’Esquerra Independentista. - Les organitzacions de l’Esquerra Independentista també estan fent un gran treball amb l’enfortiment d’un altre projecte polític unitari, el de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que segueixen creixent i consolidant-se a les diferents viles del nostre país com a referent de la lluita municipalista i popular. Cal assegurar que seguiran treballant sota el timó del treball polític desenvolupat per l’Esquerra Independentista i que ho faran en consonància amb les realitats socials locals. - Reconeixem la tasca antirepressiva desenvolupada per Alerta Solidària i considerem que aquesta és una eina necessària i molt vàlida per a la defensa dels drets del jovent organitzat víctima de la repressió política, mediàtica i/o policial. - En el mateix sentit, reconeixem a Rescat com el col·lectiu referent que dedica els seus esforços a la important tasca, humanitària i solidària, de defensar els drets i la dignitat dels i les catalanes segrestades en diferents presons espanyoles pels òrgans repressius de l’Estat. - En els darrers 5 anys i de les mans de militància independentista, ha sortit al carrer l’únic periòdic popular dels Països Catalans, L’Accent, que serveix i ha de seguir servint com a eina de socialització de la nostra lluita i com a òrgan de comunicació interna entre les diferents realitats organitzatives de l’Esquerra Independentista. Amb aquesta declaració política, des de la CAJEI no pretenem marcar cap mena de límit d’on comença i acaba l’Esquerra Independentista. Ans al contrari, reconeixem l’existència de molts altres col·lectius locals, regionals o sectorials, als quals instem a seguir donant passos per a la construcció de referents que treballin de forma unitària en favor d’un mateix projecte. Així mateix, des de la CAJEI instem a les organitzacions polítiques de l’Esquerra Independentista a donar un pas més amb la creació de marcs de debat, primer, i de decisió estratègica, després, per tal d’assegurar la consolidació d’un motor polític fort de l’Esquerra Independentista, capaç de marcar el bon port al qual haurà d’arribar el Moviment Català d’Alliberament Nacional.

<strong>Resolucions polítiques en l’àmbit de l’Esquerra Independentista. III Assemblea Nacional. </strong>

x CAJEI

El passat cap de setmana del 7, 8 i 9 de desembre de 2006, la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) va celebrar la seva III Assemblea Nacional a Sabadell (Vallès Occidental). Al voltant de 200 militants d’una trentena d’Assemblees de Joves del Principat de Catalunya i del País Valencià van participar dels debats i de les decisions preses durant els tres dies, per tal d’especificar els passos i el treball prioritari que la CAJEI ha de dur a terme durant els propers dos anys.

Així, des de la CAJEI reafirmem la necessitat de seguir estructurant la nostra lluita al voltant de tres objectius estratègics bàsics: la unificació, la independència i la construcció del socialisme als Països Catalans, com aposta política bàsica per acabar amb les cadenes del capitalisme i del patriarcat imposades pels Estats espanyol i francès al nostre poble.

Creiem important fer públiques algunes de les observacions i decisions que hem pres al voltant de l’estat i les relacions en el sí de l’Esquerra Independentista, a les quals hem arribat després de les intenses jornades d’intercanvi i reflexió entre la militància de les Assemblees de Joves de la CAJEI:

- Persisteix la preocupant manca d’un referent juvenil unitari que avanci en determinació cap a la independència i el socialisme des de tots els territoris dels Països Catalans.

- Cal seguir enfortint el moviment a través de l’expansió del nostre projecte (assembleari, local i de base) per tots aquells pobles i barris dels Països Catalans que segueixen mancats d’una realitat organitzativa juvenil de l’Esquerra Independentista. Aquesta és la principal aportació que hem de fer en favor del creixement i consolidació del projecte polític independentista i d’esquerres.

- Serà imprescindible i un acte de responsabilitat política col·lectiva començar a treballar conjuntament amb l’organització juvenil Maulets, com a principal aportació en la construcció d’un futur moviment juvenil català fort, compacte, unitari i referencial per a tot el jovent d’esquerres.

- Els dos sindicats d’estudiants operatius al Països Catalans, l’Alternativa Estel i la CEPC, han fet un gran pas a través del procés de confluència que ha culminat amb el naixement del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Recolzem i participarem en la consolidació del projecte sindical dels estudiants de l’Esquerra Independentista.

- Les organitzacions de l’Esquerra Independentista també estan fent un gran treball amb l’enfortiment d’un altre projecte polític unitari, el de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que segueixen creixent i consolidant-se a les diferents viles del nostre país com a referent de la lluita municipalista i popular. Cal assegurar que seguiran treballant sota el timó del treball polític desenvolupat per l’Esquerra Independentista i que ho faran en consonància amb les realitats socials locals.

- Reconeixem la tasca antirepressiva desenvolupada per Alerta Solidària i considerem que aquesta és una eina necessària i molt vàlida per a la defensa dels drets del jovent organitzat víctima de la repressió política, mediàtica i/o policial.

- En el mateix sentit, reconeixem a Rescat com el col·lectiu referent que dedica els seus esforços a la important tasca, humanitària i solidària, de defensar els drets i la dignitat dels i les catalanes segrestades en diferents presons espanyoles pels òrgans repressius de l’Estat.

- En els darrers 5 anys i de les mans de militància independentista, ha sortit al carrer l’únic periòdic popular dels Països Catalans, L’Accent, que serveix i ha de seguir servint com a eina de socialització de la nostra lluita i com a òrgan de comunicació interna entre les diferents realitats organitzatives de l’Esquerra Independentista.

Amb aquesta declaració política, des de la CAJEI no pretenem marcar cap mena de límit d’on comença i acaba l’Esquerra Independentista. Ans al contrari, reconeixem l’existència de molts altres col·lectius locals, regionals o sectorials, als quals instem a seguir donant passos per a la construcció de referents que treballin de forma unitària en favor d’un mateix projecte.

Així mateix, des de la CAJEI instem a les organitzacions polítiques de l’Esquerra Independentista a donar un pas més amb la creació de marcs de debat, primer, i de decisió estratègica, després, per tal d’assegurar la consolidació d’un motor polític fort de l’Esquerra Independentista, capaç de marcar el bon port al qual haurà d’arribar el Moviment Català d’Alliberament Nacional.

per Michael Parenti <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6ZXbA-yizLwyI8oB_TLLm2b5ctFx24YWtzedmI2Y465WJig9o8bgmG3C564hWP9Gz_5Su-pzsisdog3uEtP4Q01GZ3_ejFe7SCsbO7Khq4jb57-9vDuI7sbW1y1PWkKdyBwJbVg/s1600-h/ist2_32568_riqueza_de_pocos_pobreza_de_muchos.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5012533525520908226" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6ZXbA-yizLwyI8oB_TLLm2b5ctFx24YWtzedmI2Y465WJig9o8bgmG3C564hWP9Gz_5Su-pzsisdog3uEtP4Q01GZ3_ejFe7SCsbO7Khq4jb57-9vDuI7sbW1y1PWkKdyBwJbVg/s320/ist2_32568_riqueza_de_pocos_pobreza_de_muchos.jpg" style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;" /></a> Hi ha un «misteri» que cal explicar: Com és possible que, si les corporacions han fet inversions, i l’ajuda estrangera i els préstecs internacionals als països pobres s’han incrementat de manera extraordinària per tot el món, en la darrera meitat de segle també ho hagi fet la pobresa? El nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa creix en un percentatge més alt que la població mundial. Quina conclusió en podem treure? En la darrera meitat de segle, les indústries i els bancs dels Estats Units (i d’altres corporacions occidentals) han invertit grans quantitats de diners a les regions pobres d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, conegudes com el tercer món. Les transnacionals estan unides pels rics recursos naturals, els alts guanys que provenen de salaris baixos i l’absència gairebé total d’imposts, regulacions mediambientals i despeses per a la seguretat en el treball. El govern dels Estats Units ha subvencionat aquesta fugida de capital atorgant exempcions en els impostos sobre les seves inversions a l’estranger a les corporacions, i fins i tot pagant algunes de les seves despeses de reubicació. Les transnacionals han fet fora del tercer món els negocis locals i n’han controlat els mercats. El càrtel nord-americà del comerç agrari, subsidiat de manera extraordinària pels contribuents, envia els seus productes excedents a altres països a baix preu i enfonsa els agricultors locals. Com Christopher Cook descriu a Dieta per a un planeta mort, expropien les millors terres en aquests països per a collites per diners (cash-crop) per a l’exportació, normalment de monocultius que requereixen gran quantitat de pesticides. Això deixant cada vegada menys acres per al cultiu dels centenars de varietats de collites orgàniques que alimenten la població local. Desplaçant la població local de les seves terres i robant-los l’autosuficiència, les corporacions creen uns mercats laborals superpoblats de gent desesperada que és forçada a viure en barris de barraques i a treballar per un salari miserable (quan poden aconseguir feina), sovint violant les pròpies lleis del país sobre salaris mínims. A Haití, per exemple, corporacions gegants com ara Disney, Wal-Mart i J. C. Penny paguen als seus treballadors 11 centaus per hora. Els Estats Units és un dels pocs estats que s’ha negat a signar una convenció internacional per a l’abolició del treball infantil i forçat. Aquesta postura es deriva de les pràctiques de les grans corporacions nord-americanes respecte del treball infantil de llarg a llarg del Tercer Món, i fins i tot en el si dels propis Estats Units, on nens de només 12 anys sofreixen una alta proporció d’accidents i defuncions mentre perceben un salari molt sovint inferior al mínim. Els estalvis que els grans negocis obtenen d’una mà d’obra barata a l’estranger no es tradueixen en preus més baixos per als consumidors d’altres llocs. Les corporacions no contracten mà d’obra a regions llunyanes perquè els consumidors als Estats Units puguin estalviar diners. Els contracten per incrementar el seu marge de beneficis. L’any 1990, les sabates que feien a Indonèsia nens que treballaven dotze hores al dia per 13 centaus a l’hora, costaven només dos dòlars amb seixanta centaus, però es venien als Estats Units per cent dòlars o més. L’ajuda exterior dels Estats Units va unida a la inversió transnacional. Subvenciona la construcció de les infraestructures que necessiten les corporacions al Tercer Món: ports, autopistes i refineries. L’ajuda que es lliura als governs del Tercer Món ve amb molts lligams. Sovint s’ha de gastar en productes nord-americans i a la nació que la rep li exigeixen donar preferència a les inversions de companyies dels Estats Units, fet que substitueix el consum de mercaderies i aliments locals en favor dels importats, i crea més dependència, fam i deute. Una bona porció de l’ajuda monetària mai no veu la llum pública, i va directament a les arques personals dels funcionaris corruptes dels països que la reben. Ajuda (o alguna cosa semblant) arriba també d’altres fonts. Al 1944, les Nacions Unitat van crear el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI). El poder de vot en les dues organitzacions està determinat per les contribucions financeres de cada país. Els Estats Units, com a major «donant», porta la veu capdavantera, seguits d’Alemanya, el Japó, França i la Gran Bretanya. El FMI opera en secret amb un selecte grup de banquers i funcionaris dels ministeris d’economia seleccionats, majoritàriament, a les nacions més riques. El Banc Mundial i el FMI se suposa que ajuden al desenvolupament de les nacions. El que realment passa, però, és tota una altra història. Un país pobre demana un préstec del Banc Mundial per millorar alguns aspectes de la seva economia. Si fos incapaç de pagar els grans interessos a causa d’un descens de les vendes d’exportació o per qualsevol altre motiu, es veuria obligat a demanar prestat de nou, però aquesta vegada del Fons Monetari Internacional. Però el FMI imposa un «Programa d’ajustament estructural» (SAP, per les seves sigles en anglès), que requereix que els països deutors atorguin beneficis fiscals a les corporacions transnacionals, redueixin salaris i no facin cap intent per protegir les companyies locals dels importadors estrangers i de les adquisicions estrangeres. Pressiona les nacions deutores perquè privatitzin les economies pròpies, venent a companyies privades, i a preus escandalosament baixos, les seves mines, ferrocarrils i serveis públics propietat de l’estat. Es veuen forçats a obrir els seus boscs a la tala i les seves terres a mines a cel obert sense cap consideració pel dany ecològic causat. Les nacions deutores també han de retallar les subvencions a la salut, l’educació, el transport i els aliments bàsics. Això provoca que gastin menys en la població pròpia per tenir més diners i poder fer front als pagaments del deute. Com que se’ls pressiona per desenvolupar una agricultura orientada a l’exportació, es veuen cada vegada menys capacitats per alimentar la seva pròpia població. Aquesta és la raó per la qual, per tot el tercer món, els salaris reals han disminuït i el deute nacional ha crescut fins a un punt en què els pagaments del deute absorbeixen gairebé tots els guanys de les exportacions dels països mes pobres. Això crea més empobriment en deixar el país deutor amb menys capacitats per proveir les necessitats de la seva població. Per tant, és així que hem explicat un «misteri». Per descomptat, aquest misteri no existeix si no t’adhereixes a la mistificadora teoria del «degoteig»1. Per quina raó s’ha aprofundit la pobresa mentre que les ajudes estrangeres, préstecs i inversions han crescut? Resposta: Els préstecs, inversions i la majoria de les ajudes estan dissenyades, no per a lluitar contra la pobresa, sinó per augmentar la riquesa dels inversors transnacionals a costa de la població local. No hi ha un degoteig, sinó un sifó ascendent des de la majoria que treballa cap a la minoria d’adinerats. En la seva perpètua confusió, alguns crítics liberals conclouen que l’ajuda exterior i els ajustaments estructurals del FMI i del Banc Mundial «no funcionen»; el resultat final és menys autosuficiència i més pobresa per a les nacions que els reben, assenyalen aquests crítics. Per què llavors els estats membres rics segueixen finançant el FMI i el Banc Mundial? Són els seus líders menys intel·ligents que els crítics que continuen assenyalant que la seva política produeix l’efecte contrari? No, són els crítics els que són estúpids i no els líders i els inversors occidentals, que posseeixen tant d’aquest món i gaudeixen de tanta riquesa i d’èxit. Continuen amb els seus programes de préstecs i ajuda estrangera perquè aquests programes funcionen. La qüestió és: Funcionen per a qui? Ciu bono? Les intencions que hi ha darrere dels programes d’inversions, préstecs i ajudes no són millorar la situació de les masses en altres països. Això no és veritablement el negoci en el qual participen. El propòsit és servir els interessos de l’acumulació global de capital, apropiar-se de les terres i les economies locals de la gent del Tercer Món, monopolitzar-ne els mercats, disminuir-ne els salaris, esclavitzar-ne la feina amb deutes enormes, privatitzar-ne el sector de serveis públics i impedir que aquestes nacions emergeixin com a competidores comercials, i impedir que es desenvolupin normalment. Pel que fa a això, les inversions, l’ajuda estrangera i els ajustaments estructurals funcionen realment bé. El veritable misteri és: Per què algunes persones creuen que aquesta anàlisi és molt improbable, una conspiració inventada? Per què són tan escèptics a creure que els governants dels Estats Units, amb coneixement i deliberadament, exerceixen aquesta política despietada (suprimir salaris, derrogar la protecció mediambiental, eliminar el sector públic, tallar serveis humans) al Tercer Món? Aquests governants fan exactament la mateixa política aquí al nostre propi país! No creuen que ha arribat l’hora que aquests crítics liberals deixin de pensar que la gent que posseeix gran part del món (i ho voldria posseir tot) són «incompetents» o «desencertats» o que «no veuen les conseqüències no intencionades de la seva política»? No ets molt intel·ligent si penses que els teus enemics no són tan llestos com tu. Ells saben on són els seus interessos. Nosaltres també ho hem de saber.

<strong>Misteri, perquè la riquesa genera pobresa al món</strong>

per Michael Parenti

Hi ha un «misteri» que cal explicar: Com és possible que, si les corporacions han fet inversions, i l’ajuda estrangera i els préstecs internacionals als països pobres s’han incrementat de manera extraordinària per tot el món, en la darrera meitat de segle també ho hagi fet la pobresa? El nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa creix en un percentatge més alt que la població mundial. Quina conclusió en podem treure?

En la darrera meitat de segle, les indústries i els bancs dels Estats Units (i d’altres corporacions occidentals) han invertit grans quantitats de diners a les regions pobres d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, conegudes com el tercer món. Les transnacionals estan unides pels rics recursos naturals, els alts guanys que provenen de salaris baixos i l’absència gairebé total d’imposts, regulacions mediambientals i despeses per a la seguretat en el treball.

El govern dels Estats Units ha subvencionat aquesta fugida de capital atorgant exempcions en els impostos sobre les seves inversions a l’estranger a les corporacions, i fins i tot pagant algunes de les seves despeses de reubicació.

Les transnacionals han fet fora del tercer món els negocis locals i n’han controlat els mercats. El càrtel nord-americà del comerç agrari, subsidiat de manera extraordinària pels contribuents, envia els seus productes excedents a altres països a baix preu i enfonsa els agricultors locals. Com Christopher Cook descriu a Dieta per a un planeta mort, expropien les millors terres en aquests països per a collites per diners (cash-crop) per a l’exportació, normalment de monocultius que requereixen gran quantitat de pesticides. Això deixant cada vegada menys acres per al cultiu dels centenars de varietats de collites orgàniques que alimenten la població local.

Desplaçant la població local de les seves terres i robant-los l’autosuficiència, les corporacions creen uns mercats laborals superpoblats de gent desesperada que és forçada a viure en barris de barraques i a treballar per un salari miserable (quan poden aconseguir feina), sovint violant les pròpies lleis del país sobre salaris mínims.

A Haití, per exemple, corporacions gegants com ara Disney, Wal-Mart i J. C. Penny paguen als seus treballadors 11 centaus per hora. Els Estats Units és un dels pocs estats que s’ha negat a signar una convenció internacional per a l’abolició del treball infantil i forçat. Aquesta postura es deriva de les pràctiques de les grans corporacions nord-americanes respecte del treball infantil de llarg a llarg del Tercer Món, i fins i tot en el si dels propis Estats Units, on nens de només 12 anys sofreixen una alta proporció d’accidents i defuncions mentre perceben un salari molt sovint inferior al mínim.

Els estalvis que els grans negocis obtenen d’una mà d’obra barata a l’estranger no es tradueixen en preus més baixos per als consumidors d’altres llocs. Les corporacions no contracten mà d’obra a regions llunyanes perquè els consumidors als Estats Units puguin estalviar diners. Els contracten per incrementar el seu marge de beneficis. L’any 1990, les sabates que feien a Indonèsia nens que treballaven dotze hores al dia per 13 centaus a l’hora, costaven només dos dòlars amb seixanta centaus, però es venien als Estats Units per cent dòlars o més.

L’ajuda exterior dels Estats Units va unida a la inversió transnacional. Subvenciona la construcció de les infraestructures que necessiten les corporacions al Tercer Món: ports, autopistes i refineries. L’ajuda que es lliura als governs del Tercer Món ve amb molts lligams. Sovint s’ha de gastar en productes nord-americans i a la nació que la rep li exigeixen donar preferència a les inversions de companyies dels Estats Units, fet que substitueix el consum de mercaderies i aliments locals en favor dels importats, i crea més dependència, fam i deute.

Una bona porció de l’ajuda monetària mai no veu la llum pública, i va directament a les arques personals dels funcionaris corruptes dels països que la reben.

Ajuda (o alguna cosa semblant) arriba també d’altres fonts. Al 1944, les Nacions Unitat van crear el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI). El poder de vot en les dues organitzacions està determinat per les contribucions financeres de cada país. Els Estats Units, com a major «donant», porta la veu capdavantera, seguits d’Alemanya, el Japó, França i la Gran Bretanya. El FMI opera en secret amb un selecte grup de banquers i funcionaris dels ministeris d’economia seleccionats, majoritàriament, a les nacions més riques.

El Banc Mundial i el FMI se suposa que ajuden al desenvolupament de les nacions. El que realment passa, però, és tota una altra història. Un país pobre demana un préstec del Banc Mundial per millorar alguns aspectes de la seva economia. Si fos incapaç de pagar els grans interessos a causa d’un descens de les vendes d’exportació o per qualsevol altre motiu, es veuria obligat a demanar prestat de nou, però aquesta vegada del Fons Monetari Internacional.

Però el FMI imposa un «Programa d’ajustament estructural» (SAP, per les seves sigles en anglès), que requereix que els països deutors atorguin beneficis fiscals a les corporacions transnacionals, redueixin salaris i no facin cap intent per protegir les companyies locals dels importadors estrangers i de les adquisicions estrangeres. Pressiona les nacions deutores perquè privatitzin les economies pròpies, venent a companyies privades, i a preus escandalosament baixos, les seves mines, ferrocarrils i serveis públics propietat de l’estat.

Es veuen forçats a obrir els seus boscs a la tala i les seves terres a mines a cel obert sense cap consideració pel dany ecològic causat. Les nacions deutores també han de retallar les subvencions a la salut, l’educació, el transport i els aliments bàsics. Això provoca que gastin menys en la població pròpia per tenir més diners i poder fer front als pagaments del deute. Com que se’ls pressiona per desenvolupar una agricultura orientada a l’exportació, es veuen cada vegada menys capacitats per alimentar la seva pròpia població.

Aquesta és la raó per la qual, per tot el tercer món, els salaris reals han disminuït i el deute nacional ha crescut fins a un punt en què els pagaments del deute absorbeixen gairebé tots els guanys de les exportacions dels països mes pobres. Això crea més empobriment en deixar el país deutor amb menys capacitats per proveir les necessitats de la seva població. Per tant, és així que hem explicat un «misteri». Per descomptat, aquest misteri no existeix si no t’adhereixes a la mistificadora teoria del «degoteig»1. Per quina raó s’ha aprofundit la pobresa mentre que les ajudes estrangeres, préstecs i inversions han crescut? Resposta: Els préstecs, inversions i la majoria de les ajudes estan dissenyades, no per a lluitar contra la pobresa, sinó per augmentar la riquesa dels inversors transnacionals a costa de la població local.

No hi ha un degoteig, sinó un sifó ascendent des de la majoria que treballa cap a la minoria d’adinerats. En la seva perpètua confusió, alguns crítics liberals conclouen que l’ajuda exterior i els ajustaments estructurals del FMI i del Banc Mundial «no funcionen»; el resultat final és menys autosuficiència i més pobresa per a les nacions que els reben, assenyalen aquests crítics. Per què llavors els estats membres rics segueixen finançant el FMI i el Banc Mundial? Són els seus líders menys intel·ligents que els crítics que continuen assenyalant que la seva política produeix l’efecte contrari? No, són els crítics els que són estúpids i no els líders i els inversors occidentals, que posseeixen tant d’aquest món i gaudeixen de tanta riquesa i d’èxit. Continuen amb els seus programes de préstecs i ajuda estrangera perquè aquests programes funcionen. La qüestió és: Funcionen per a qui? Ciu bono?

Les intencions que hi ha darrere dels programes d’inversions, préstecs i ajudes no són millorar la situació de les masses en altres països. Això no és veritablement el negoci en el qual participen. El propòsit és servir els interessos de l’acumulació global de capital, apropiar-se de les terres i les economies locals de la gent del Tercer Món, monopolitzar-ne els mercats, disminuir-ne els salaris, esclavitzar-ne la feina amb deutes enormes, privatitzar-ne el sector de serveis públics i impedir que aquestes nacions emergeixin com a competidores comercials, i impedir que es desenvolupin normalment. Pel que fa a això, les inversions, l’ajuda estrangera i els ajustaments estructurals funcionen realment bé.

El veritable misteri és: Per què algunes persones creuen que aquesta anàlisi és molt improbable, una conspiració inventada? Per què són tan escèptics a creure que els governants dels Estats Units, amb coneixement i deliberadament, exerceixen aquesta política despietada (suprimir salaris, derrogar la protecció mediambiental, eliminar el sector públic, tallar serveis humans) al Tercer Món? Aquests governants fan exactament la mateixa política aquí al nostre propi país! No creuen que ha arribat l’hora que aquests crítics liberals deixin de pensar que la gent que posseeix gran part del món (i ho voldria posseir tot) són «incompetents» o «desencertats» o que «no veuen les conseqüències no intencionades de la seva política»? No ets molt intel·ligent si penses que els teus enemics no són tan llestos com tu. Ells saben on són els seus interessos. Nosaltres també ho hem de saber.

per Joan Teran Entrevista amb Julià de Jòdar, recentment guardonat Premi Sant Jordi de literatura per la seva última novel·la “El metall impur”. Publicada en versió resumida a L´Accent, aquí s´inclouen les respostes íntegres de l´escriptor, respostes que, com les seves novel·les, parlen entre altres coses de història, literatura, art, llengua, immigració o política. <a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVOGzEKvHxF1JfORZ0OY8fC8wIQfuJ6U3GZHxoQBaMpT4xtRQh-mqxUfCKQM9SHAvWc2HV-dunAnQSGW7XE4pOgzyrH6Zd4wQZWW51AFW6OfJn7pmdQNhSHcXE54vyjVbLpI_c6w/s1600-h/12.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5011681812031274898" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVOGzEKvHxF1JfORZ0OY8fC8wIQfuJ6U3GZHxoQBaMpT4xtRQh-mqxUfCKQM9SHAvWc2HV-dunAnQSGW7XE4pOgzyrH6Zd4wQZWW51AFW6OfJn7pmdQNhSHcXE54vyjVbLpI_c6w/s320/12.jpg" style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;" /></a> Julià de Jòdar publicà la seva primera novel·la el 1997 irrompent amb força en el panorama literari català: amb L’àngel de la segona mort escrivia el primer capítol d’una trilogia que va seguir amb El trànsit de les fades (2001) i ha completat recentment amb El metall impur. Entre cada entrega va publicar un llibre de relats, Zapata als encants (1999) i una altra novel·la, L’home que va estimar Natàlia Vidal (2003), que vam ressenyar a L’Accent el maig de 2004. Una obra encara molt breu, però molt densa i que tracta qüestions de la nostra història recent encara massa poc tractades amb una àmplia gamma de recursos literaris, que qualsevol lector pot observar tant en la varietat dels registres que utilitza com en l’elaboració de les estructures narratives o la profunditat psicològica dels personatges per posar alguns exemples. Julià de Jòdar no es limita a escriure llibres – i a realitzar altres activitats laborals de les quals en sabem ben poc – sinó que dóna suport a la campanya Diguem No i darrerament ha publicat diversos articles sobre la conjuntura política que ens toca viure. De tot això en vam parlar una mica amb ell.+ P. Publiques la teva primera novel·la tard, després de passar la cinquantena. Però és un inici molt ambiciós: comences amb el primer volum de la trilogia que fa poc has completat. Què t’hi impulsà? R. Potser és que ja havia acumulat prou experiència de vida i de lector com per gosar posar-m’hi, a la cosa aquesta d’escriure. L’ambició està d’acord amb el mateix: si, a una certa edat, t’hi poses, o t’hi poses de valent o val més deixar-ho córrer. Tanmateix, encara que vaig publicar tard, els elements bàsics del que es va convertir en la trilogia "L’atzar i les ombres" arrenquen de quan tenia 40 anys. La famosa "crisi de l’home de 40 anys" devia ser aquesta, en el meu cas. P. Des del començament has tingut un important reconeixement en forma de premis: des del Ciutat de Barcelona per la teva primera obra fins el Sant Jordi de literatura d'enguany, passant per molts d’altres. Es pot complementar el reconeixement institucional (per dir-ho d’alguna manera) amb la crítica a l’ordre establert o independentment del reconeixement la crítica és l’obligació de l’escriptor i de l’artista? R. Els primers premis (Ciutat de Barcelona, Blai Bonet de l’AELC, Crítica) van ser a obra publicada, de manera que van ser els mateixos escriptors i crítics que van decidir atorgar-me els premis. Als altres premis (Prudenci Bertrana, Sant Jordi) hi vaig amb la novel·la ja escrita, no pas fent una "cosa de premi", com si diguéssim. Si, a més, te’l concedeixen, vol dir que encara hi ha jurats capaços de destriar. Sigui com vulgui, cada llibre té les seves exigències i jo no les canvio ni les torço pensant en premis de cap mena. P. Recentment el professor de dret constitucional Hèctor López Bofill retratava els seus col·legues que s'emparen en la seva còmoda posició laboral per defensar l'estat de coses en comptes de criticar-ne la seva injustícia. Creus que això també passa en el gremi dels escriptors? R. L’escriptor és, per naturalesa, una persona explotada en solitari per l’editor, i encara que hi hagi entitats més o menys gremials d’escriptors, el fet és que cadascú tira més aviat pel seu compte, amb l’ajuda interessada d’algun agent literari, si s’escau. En canvi, els cossos de l’estat, el funcionariat, o els treballadors en general, bé sigui per la seva pròpia funció, bé perquè disposen de sindicats com a força de pressió, funcionen com a col·lectius més o menys homogenis quant a defensa dels seus interessos particulars. L’escriptor pateix d’una sobrecàrrega simbòlica – allò de la llengua, la cultura, etc. – i d’un menysteniment material – només cal mirar-se els contractes que proposen les editorials –: si no ven molt, o és molt conegut, o fa unes quantes feines alhora, ja cal que es prepari a passar-les putes. Això, sí, sempre mirat com un ésser particular, no pas com algú que fa una feina socialment necessària i, en conseqüència, que hauria de ser retribuïda com cal, amb drets universals reconeguts i pactats cada any, com qualsevol fill (o filla) de veí. Però, és clar, si vas al mercat amb la teva gallineta o el teu enciam, pensant-te que podràs negociar tot sol al marge de conjuntures, monopolis, distribuïdors, xucladors i tota la pesca, vas ben servit. El paper social de l’escriptor és guarnir algun programa de televisió, fer declaracions per Sant Jordi, anar a festetes, i firmar manifestos solidaris amb la causa universal de la humanitat. Però quan es tracta de veure quina és la seva funció en això que anomenem "cultura", se’l tracta, per part d’autoritats, gestors culturals i demés morralla poderosa, com a un empestat, si no com a un ximplet o un torracollons. P. Suposo que per la teva trajectòria professional, el món cultural català dels últims 50 anys també surt retratat en les teves obres. Com veus avui el panorama literari en català als Països Catalans? Quins perills i quines potencialitats veus? R. Hi surt retratat, sobretot, a "Zapata als Encants" i "L’home que va estimar Natàlia Vidal", que no formen part de la trilogia. En aquests dos llibres, he tractat de reflectir el paper ambivalent de la cultura de la qual venim, la dels anys 60-70, que va començar –com totes les operacions generacionals – semblant que es menjaria el món, molt ideologitzada i molt anti-tot, i que va entrar al cap de poc – dintre de les possibilitats d’una cultura com la nostra – en crisi d’identitat – fi del franquisme, canvis socials molt accelerats, difusió de la cultura de masses i, per tant, desideologització del discurs – per acabar perdent la seva capacitat transgressora – que no oblidem que era pròpia de minories – a mesura que els seus representants van desaparèixer o es van integrar en el sistema político-mediàtico-cultural que a hores d’ara és el dominant: parlo dels calés, la mare de totes les guerres obertes o soterrades. El panorama literari català està molt fotut, perquè ens hem d’enganyar: quan més bones obres tenim, menys públic les llegeix i, sobretot, menys se les fa seves, menys se les incorpora per fer-ne ús crític i bastir una nova manera de transformar, amb d’altres materials, la realitat. Hem perdut capacitat de convicció i, per tant, d’influència. El seu perill és convertir-se en reducte de lletraferits desvagats, peripatètics rondinaires, llombrigolaires de la lletra impresa, i les distintes espècies de misantrops, malalts imaginaris, i hipòcrites que amaguen la seva incapacitat rere el despit cap a la gent. P. Molts dels teus personatges critiquen la generació a la qual pertanys, la que va fer (o viure) la transició. Aquestes crítiques també són teves? R. Home, seria pretensiós dir que allò que fas dir als teus personatges no reflecteix allò que penses tu mateix, ni que sigui amb tots els escarafalls dialèctics del món i totes les marrades per disfressar-ho. La cosa està en la gràcia i la lleugeresa per col·locar el discurs, en la diversificació dels personatges, en l’estil per amanir-ho, en la precisió de l’estructura...Però un escriptor és esclau de les seves idees i, per molt que hi posi antagonistes, reflexions d’altri, o materials de runa filosòfica per omplir paperassa, al final, sempre condemna allò que no suporta i enalteix allò en què creu. No hi ha escriptor sense una concepció del món i tota concepció del món dota de sentit una obra ben feta. En els llibres dolents mai no hi ha una concepció del món, llevat que considerem que el fet de fer-los barroers ja n’és una, de concepció. P. Insistint amb aquest tema: fins a quin punt penses que és autocrítica aquesta generació? Creus que hi ha mala consciència? R. La meva generació, d’autocrítica, no ho és gens ni mica. Ha patit les conseqüències del seu autodidactisme, imposat per les dificultats brutals per construir una cultura pròpia durant la dictadura i per la necessitat d’agafar prestades moltes visions del món massa teòriques, que no podien verificar-se enfront de la realitat. Els intel·lectuals eren perseguits i bescantats i anul·lats, i, per tant, no els era possible apropar-se a la realitat per ficar-s’hi de cap i sortir-ne canviats per la pròpia pràctica de la gent, que és, al final, la que canvia la realitat – la seva realitat, que no és sociològica, ni ideològica, ni folklòrica, sinó política. I si no pots fer política entre la gent, creieu-me que és com treure aigua d’un pou amb un cabàs. De manera, que ha tendit a recloure’s en la seva raó bo i esperant que la desaparició natural de generacions anteriors li permetés de fer-se amb llocs de comandament – més aviat, secundaris. És una gent sempre a la defensiva, rere l’aparença del matonisme intel·lectual que exhibeix com qui porta una creu de Sant Jordi pels serveis prestats a la pàtria --el seu ego és l’única pàtria que reconeix. De mala consciència, cap ni una. D’autosuficiència, tota. ¿Per què hauria de sentir-se desencisada, si creu que la Història li ha donat la raó, entronitzant els seus representants en universitats, partits, parlaments, diaris, etc.? Impotència, depèn des d’on t’ho miris: si jo tingués vint anys, pensaria que sí, que han estat una colla d’impotents. Però hi ha una gent de 40 anys que ha decidit que els de la meva generació no solament hauríem d’haver liquidat físicament al dictador, sinó haver canviat Europa, els Estats Units, la galàxia, i deixar l’avenir de la Humanitat totalment assegurat perquè ells se n’aprofitessin. I tampoc no és això, companys. Una mica de seny. P. Un tema prou central en la trilogia que acabes de completar és la postguerra i els conflictes soterrats entre els vençuts. Creus que a nivell psicològic els catalans encara patim les conseqüències d’aquella derrota? R. Allò que patim ara els catalans no són pas les conseqüències de la postguerra, sinó les dels trenta anys de coll des de la mort de Franco. Patim l’acomodament al pacte amb l’opressor. Patim aquella cosa tan catalana de "el meu mal no vol soroll". I cal fer-ne molt, de soroll, per treure’t del damunt una opressió secular. P. Perquè és tan difícil de trobar en la literatura catalana una visió crítica feta des de posicions d’esquerres amb la repressió a la reraguarda republicana? No creus que aquesta mancança ha facilitat (encara més) l’hegemonia de la dreta en la interpretació que es fa d’aquells “excessos”? R. El que no es troba en la literatura catalana és una tradició novel·lística sobre la guerra, en part degut a que la van escriure els vencedors en espanyol, en part degut a que la gent de l’exili estava massa ferida emocionalment per poder abordar-la – llevat de casos molt coneguts: Sales, Rodoreda –, però, sobretot, perquè a dintre del país no se’n podia parlar. Per tant, és tan secundari parlar de repressió a la rereguarda com de cinquena columna o d’especulació amb els queviures durant la guerra a Barcelona: vull dir, que, si ja no tens un gruix de material literari establert – una tradició –, els detalls no hi tenen lloc. Si no hi ha pintura, malament pots agafar una lupa per comprovar si el quadre era fidel als costums del seu temps. P. Però aquests enfrontaments entre vençuts potser sí que van influir en la generació de la transició i a la d’ara també: la creença que l’estat és invencible, que cal evitar sempre l’enfrontament, que el millor és no ficar-se en política... R. Més que d’enfrontaments, "L’àngel de la segona mort" parla de desconfiança i de ressentiment al si dels vençuts. No oblidem que els seus antecedents són, d’un costat, els "excessos" de la revolució, amb les execucions i represàlies contra la gent d’ordre i l’Església per part, sobretot, dels anarquistes – abusivament ficats en un sol sac: la "purrialla murciana revolucionària" –; d’un altre costat, la guerra civil dins la guerra civil durant maig de 1937 a Barcelona, que significa la liquidació del poder anarquista i poumista en benefici dels comunistes i la subordinació de la Generalitat a l’arbitri del poder central de la República. Tot plegat fa que, en acabada la guerra, les consciències de la causa de la derrota siguin tantes com elaboracions, més o menys refinades, a l’interior o des de l’exili: vull dir que la consciència de la derrota entre els anarquistes no va ser la mateixa que la dels comunistes, poumistes, o gent de la Lliga. Això va conduir a que – degut, també, a les condicions de la dictadura franquista i a la seva durada – la situació interna a Catalunya es caracteritzés per un aïllament entre les distintes classes socials, ja que no es podia fer cap mena d’elaboració col·lectiva de les causes de la derrota, ni difondre i intercanviar idees, ni fer política a la llum del dia, etc. Això explica, per exemple, l’enorme dificultat per crear meses unitàries entre les distintes forces polítiques que conspiraven clandestinament contra el franquisme. A la vegada, la manera en què es va produir la lluita per la hegemonia al si de les classes treballadores i populars durant la guerra va produir el ressentiment i la desconfiança de què parlava al començament. Però no sé pas si tot això va influir d’una manera directa en les actituds de generacions posteriors, que, d’altra banda, tampoc tenien una idea gaire clara del que vinc explicant, ja que el silenci imposat per la dictadura i el silenci autoimposat per les pròpies classes populars no donava peu a crear una consciència entre la gent que pujava que no fos la d’una oposició al franquisme per la seva pròpia naturalesa repressiva. En relació amb l’Estat, la qüestió és encara més complexa, perquè el franquisme amagava la dominació de classe sota la carcassa totalitària, cosa que facilitava la ingènua creença que, un cop acabada la dictadura i restablerta la democràcia, tot seria bufar i fer ampolles per fer una societat distinta. Distinta, certament, n’ha estat, però la dominació de classe no em sembla que hagi desaparegut, sinó que l’Estat espanyol ha jugat un paper clau en la reelaboració d’aquesta dominació en les circumstàncies de la crisi industrial i financera dels anys setanta- vuitanta, i fins avui mateix, amb la "globalització" que se’ns imposa com una "necessitat" per no quedar endarrerits. I el mateix es pot dir de la qüestió nacional, en què mercès als aparells legislatius, judicials i repressius l’Estat espanyol ha maniobrat per diluir les tensions que podien posar en dubte la seva hegemonia sobre les nacions i pobles sotmesos. En el nostre cas, la manca d’una teoria – i, doncs, de la consegüent pràctica política – sobre l’elaboració d’una consciència nacional contemporània al si de les classes populars, constituïdes per l’aiguabarreig de les migracions dels anys cinquanta-seixanta, ha deixat la jugada en mans de l’idealisme pujolista i del pragmatisme sociata, que es reparteixen per un igual el paternalisme i el populisme que han impedit avançar en la formació d’una consciència social i nacional alliberadores. P. Un altre tema recorrent en la teva obra són les onades migratòries dels anys vint i dels seixanta i el pas traumàtic d’un món quasi rural a un medi totalment urbà. Un escenari que recorda al que Francesc Candel havia retratat a Els altres catalans. Quina actualitat hi ha en tot això? R. Les onades dels anys vint van donar fills totalment integrats a la vida catalana, llengua inclosa. El meu pare era de Vélez-Rubio, Almeria, i es va catalanitzar al ram de l’aigua perquè els oficials i encarregats eren catalans que parlaven català als aprenents. Igual que les oficiales del tèxtil parlaven en català a les nenes murcianes que entraven a treballar a les filatures. Entre les onades dels anys cinquanta-seixanta, hi ha de tot: encara trobes gent que porta aquí quaranta anys i no et dóna ni el "bon dia", però que se senten catalans i no ho posis en dubte. En aquest sentit, les condicions del franquisme, la sensació imposada des de dalt que el català era cosa de "separatistes" i "subversius", la manca d’escola pública catalana, l’auto-odi de molts fills de casa bona avergonyits de la derrota, l’oportunisme obrerista de molts intel·lectuals que renegaven del català com si fos la "llengua de la burgesia", etc., tot això ha contribuït a que els enquestadors, les maquinàries dels partits, i els periodistes fessin del tema una mena de "no ho remenem gaire, que així és la rosa" per estalviar-se contradiccions i anar-hi anant. Però, llevat de taxistes irredempts, de fatxes estil Vidal-Quadras, i de desnortats tipus Ciudadanos de Cataluña, la base del país no ha patit destrosses irreversibles. I si algú demana què vol dir la base del país, que ho preguntin als castellans respecte de Castella o als andalusos respecte d’Andalusia: vol dir l’amor a la terra, la consciència de poble, i la confiança en la continuïtat. Coses que ja ha dit, d’altra banda, molta gent, des de Candel fins a Pujol. P. Amb la publicació de El metall impur tanques la trilogia amb què vas començar la teva obra. Ha estat un període fecund en què, a més, has publicat un llibre de relats i una altra novel•la. Es pot dir que has tancat un cicle personal? Quins són els teus projectes ara? R. No tenia pas cap projecte, diríem, de cicle personal. La trilogia és una manera de passar comptes amb la fase de la teva vida en què et jugues el ser o no ser segons per on tiris. Els altres dos ja he dit que són una reflex de la meva generació els anys joves però no tant i el final de la seva carrera vital --el desencís, però això és un trauma meu, no pas generacional. Terenci Moix no va ser una persona desencisada, ni Joan Manuel Serrat tampoc no ho és. Però caldria preguntar a Raimon si no n’està, de desencisat. Jo, sí, que n’estic, i no puc estar-me de dir-ho quan veig l’actualitat i miro enrere. Com a projectes, continuar escrivint, potser teatre, potser relat curt, abans de decidir-me a llançar-me un altre cop a la piscina sense aigua i posar-me en els quaranta anys de vida de Gabriel Caballero, l’antiheroi de la trilogia, quan puja a ciutat, a la Gran Encisera, la Barcelona dels nostres pecats. P. Per últim: recentment has aparegut públicament donant suport a la campanya “Diguem no” en relació a l’Estatut principatí. Perquè cal dir no? R. ¿I a tu què et sembla? Si no hi ha nació, ni autodeterminació, ni Països Catalans, ¿per a què volem estatuts? Un estatut espanyol és una carta atorgada, que es deia abans que hi haguessin constitucions més o menys democràtiques: l’estat espanyol et concedeix la "reial gràcia" d’estatutitzar-te, una forma d’administració regional dels seus afers econòmico-polítics, com si nosaltres fóssim els seus masovers a casa nostra. Cal fer avançar la història en el sentit que ens està empenyent. Fora submissió i visca la terra. Un resum d’aquesta entrevista va aparèixer al número 83 de L’Accent, periòdic quinzenal dels Països Catalans

Julià de Jòdar: “El panorama literari català està molt fotut”

per Joan Teran

Entrevista amb Julià de Jòdar, recentment guardonat Premi Sant Jordi de literatura per la seva última novel·la “El metall impur”. Publicada en versió resumida a L´Accent, aquí s´inclouen les respostes íntegres de l´escriptor, respostes que, com les seves novel·les, parlen entre altres coses de història, literatura, art, llengua, immigració o política.

Julià de Jòdar publicà la seva primera novel·la el 1997 irrompent amb força en el panorama literari català: amb L’àngel de la segona mort escrivia el primer capítol d’una trilogia que va seguir amb El trànsit de les fades (2001) i ha completat recentment amb El metall impur. Entre cada entrega va publicar un llibre de relats, Zapata als encants (1999) i una altra novel·la, L’home que va estimar Natàlia Vidal (2003), que vam ressenyar a L’Accent el maig de 2004. Una obra encara molt breu, però molt densa i que tracta qüestions de la nostra història recent encara massa poc tractades amb una àmplia gamma de recursos literaris, que qualsevol lector pot observar tant en la varietat dels registres que utilitza com en l’elaboració de les estructures narratives o la profunditat psicològica dels personatges per posar alguns exemples.

Julià de Jòdar no es limita a escriure llibres – i a realitzar altres activitats laborals de les quals en sabem ben poc – sinó que dóna suport a la campanya Diguem No i darrerament ha publicat diversos articles sobre la conjuntura política que ens toca viure. De tot això en vam parlar una mica amb ell.+

P. Publiques la teva primera novel·la tard, després de passar la cinquantena. Però és un inici molt ambiciós: comences amb el primer volum de la trilogia que fa poc has completat. Què t’hi impulsà?

R. Potser és que ja havia acumulat prou experiència de vida i de lector com per gosar posar-m’hi, a la cosa aquesta d’escriure. L’ambició està d’acord amb el mateix: si, a una certa edat, t’hi poses, o t’hi poses de valent o val més deixar-ho córrer. Tanmateix, encara que vaig publicar tard, els elements bàsics del que es va convertir en la trilogia "L’atzar i les ombres" arrenquen de quan tenia 40 anys. La famosa "crisi de l’home de 40 anys" devia ser aquesta, en el meu cas.

P. Des del començament has tingut un important reconeixement en forma de premis: des del Ciutat de Barcelona per la teva primera obra fins el Sant Jordi de literatura d'enguany, passant per molts d’altres. Es pot complementar el reconeixement institucional (per dir-ho d’alguna manera) amb la crítica a l’ordre establert o independentment del reconeixement la crítica és l’obligació de l’escriptor i de l’artista?

R. Els primers premis (Ciutat de Barcelona, Blai Bonet de l’AELC, Crítica) van ser a obra publicada, de manera que van ser els mateixos escriptors i crítics que van decidir atorgar-me els premis. Als altres premis (Prudenci Bertrana, Sant Jordi) hi vaig amb la novel·la ja escrita, no pas fent una "cosa de premi", com si diguéssim. Si, a més, te’l concedeixen, vol dir que encara hi ha jurats capaços de destriar. Sigui com vulgui, cada llibre té les seves exigències i jo no les canvio ni les torço pensant en premis de cap mena.

P. Recentment el professor de dret constitucional Hèctor López Bofill retratava els seus col·legues que s'emparen en la seva còmoda posició laboral per defensar l'estat de coses en comptes de criticar-ne la seva injustícia. Creus que això també passa en el gremi dels escriptors?

R. L’escriptor és, per naturalesa, una persona explotada en solitari per l’editor, i encara que hi hagi entitats més o menys gremials d’escriptors, el fet és que cadascú tira més aviat pel seu compte, amb l’ajuda interessada d’algun agent literari, si s’escau. En canvi, els cossos de l’estat, el funcionariat, o els treballadors en general, bé sigui per la seva pròpia funció, bé perquè disposen de sindicats com a força de pressió, funcionen com a col·lectius més o menys homogenis quant a defensa dels seus interessos particulars. L’escriptor pateix d’una sobrecàrrega simbòlica – allò de la llengua, la cultura, etc. – i d’un menysteniment material – només cal mirar-se els contractes que proposen les editorials –: si no ven molt, o és molt conegut, o fa unes quantes feines alhora, ja cal que es prepari a passar-les putes. Això, sí, sempre mirat com un ésser particular, no pas com algú que fa una feina socialment necessària i, en conseqüència, que hauria de ser retribuïda com cal, amb drets universals reconeguts i pactats cada any, com qualsevol fill (o filla) de veí. Però, és clar, si vas al mercat amb la teva gallineta o el teu enciam, pensant-te que podràs negociar tot sol al marge de conjuntures, monopolis, distribuïdors, xucladors i tota la pesca, vas ben servit. El paper social de l’escriptor és guarnir algun programa de televisió, fer declaracions per Sant Jordi, anar a festetes, i firmar manifestos solidaris amb la causa universal de la humanitat. Però quan es tracta de veure quina és la seva funció en això que anomenem "cultura", se’l tracta, per part d’autoritats, gestors culturals i demés morralla poderosa, com a un empestat, si no com a un ximplet o un torracollons.

P. Suposo que per la teva trajectòria professional, el món cultural català dels últims 50 anys també surt retratat en les teves obres. Com veus avui el panorama literari en català als Països Catalans? Quins perills i quines potencialitats veus?

R. Hi surt retratat, sobretot, a "Zapata als Encants" i "L’home que va estimar Natàlia Vidal", que no formen part de la trilogia. En aquests dos llibres, he tractat de reflectir el paper ambivalent de la cultura de la qual venim, la dels anys 60-70, que va començar –com totes les operacions generacionals – semblant que es menjaria el món, molt ideologitzada i molt anti-tot, i que va entrar al cap de poc – dintre de les possibilitats d’una cultura com la nostra – en crisi d’identitat – fi del franquisme, canvis socials molt accelerats, difusió de la cultura de masses i, per tant, desideologització del discurs – per acabar perdent la seva capacitat transgressora – que no oblidem que era pròpia de minories – a mesura que els seus representants van desaparèixer o es van integrar en el sistema político-mediàtico-cultural que a hores d’ara és el dominant: parlo dels calés, la mare de totes les guerres obertes o soterrades. El panorama literari català està molt fotut, perquè ens hem d’enganyar: quan més bones obres tenim, menys públic les llegeix i, sobretot, menys se les fa seves, menys se les incorpora per fer-ne ús crític i bastir una nova manera de transformar, amb d’altres materials, la realitat. Hem perdut capacitat de convicció i, per tant, d’influència. El seu perill és convertir-se en reducte de lletraferits desvagats, peripatètics rondinaires, llombrigolaires de la lletra impresa, i les distintes espècies de misantrops, malalts imaginaris, i hipòcrites que amaguen la seva incapacitat rere el despit cap a la gent.

P. Molts dels teus personatges critiquen la generació a la qual pertanys, la que va fer (o viure) la transició. Aquestes crítiques també són teves?

R. Home, seria pretensiós dir que allò que fas dir als teus personatges no reflecteix allò que penses tu mateix, ni que sigui amb tots els escarafalls dialèctics del món i totes les marrades per disfressar-ho. La cosa està en la gràcia i la lleugeresa per col·locar el discurs, en la diversificació dels personatges, en l’estil per amanir-ho, en la precisió de l’estructura...Però un escriptor és esclau de les seves idees i, per molt que hi posi antagonistes, reflexions d’altri, o materials de runa filosòfica per omplir paperassa, al final, sempre condemna allò que no suporta i enalteix allò en què creu. No hi ha escriptor sense una concepció del món i tota concepció del món dota de sentit una obra ben feta. En els llibres dolents mai no hi ha una concepció del món, llevat que considerem que el fet de fer-los barroers ja n’és una, de concepció.

P. Insistint amb aquest tema: fins a quin punt penses que és autocrítica aquesta generació? Creus que hi ha mala consciència?

R. La meva generació, d’autocrítica, no ho és gens ni mica. Ha patit les conseqüències del seu autodidactisme, imposat per les dificultats brutals per construir una cultura pròpia durant la dictadura i per la necessitat d’agafar prestades moltes visions del món massa teòriques, que no podien verificar-se enfront de la realitat. Els intel·lectuals eren perseguits i bescantats i anul·lats, i, per tant, no els era possible apropar-se a la realitat per ficar-s’hi de cap i sortir-ne canviats per la pròpia pràctica de la gent, que és, al final, la que canvia la realitat – la seva realitat, que no és sociològica, ni ideològica, ni folklòrica, sinó política. I si no pots fer política entre la gent, creieu-me que és com treure aigua d’un pou amb un cabàs. De manera, que ha tendit a recloure’s en la seva raó bo i esperant que la desaparició natural de generacions anteriors li permetés de fer-se amb llocs de comandament – més aviat, secundaris. És una gent sempre a la defensiva, rere l’aparença del matonisme intel·lectual que exhibeix com qui porta una creu de Sant Jordi pels serveis prestats a la pàtria --el seu ego és l’única pàtria que reconeix. De mala consciència, cap ni una. D’autosuficiència, tota. ¿Per què hauria de sentir-se desencisada, si creu que la Història li ha donat la raó, entronitzant els seus representants en universitats, partits, parlaments, diaris, etc.? Impotència, depèn des d’on t’ho miris: si jo tingués vint anys, pensaria que sí, que han estat una colla d’impotents. Però hi ha una gent de 40 anys que ha decidit que els de la meva generació no solament hauríem d’haver liquidat físicament al dictador, sinó haver canviat Europa, els Estats Units, la galàxia, i deixar l’avenir de la Humanitat totalment assegurat perquè ells se n’aprofitessin. I tampoc no és això, companys. Una mica de seny.

P. Un tema prou central en la trilogia que acabes de completar és la postguerra i els conflictes soterrats entre els vençuts. Creus que a nivell psicològic els catalans encara patim les conseqüències d’aquella derrota?

R. Allò que patim ara els catalans no són pas les conseqüències de la postguerra, sinó les dels trenta anys de coll des de la mort de Franco. Patim l’acomodament al pacte amb l’opressor. Patim aquella cosa tan catalana de "el meu mal no vol soroll". I cal fer-ne molt, de soroll, per treure’t del damunt una opressió secular.

P. Perquè és tan difícil de trobar en la literatura catalana una visió crítica feta des de posicions d’esquerres amb la repressió a la reraguarda republicana? No creus que aquesta mancança ha facilitat (encara més) l’hegemonia de la dreta en la interpretació que es fa d’aquells “excessos”?

R. El que no es troba en la literatura catalana és una tradició novel·lística sobre la guerra, en part degut a que la van escriure els vencedors en espanyol, en part degut a que la gent de l’exili estava massa ferida emocionalment per poder abordar-la – llevat de casos molt coneguts: Sales, Rodoreda –, però, sobretot, perquè a dintre del país no se’n podia parlar. Per tant, és tan secundari parlar de repressió a la rereguarda com de cinquena columna o d’especulació amb els queviures durant la guerra a Barcelona: vull dir, que, si ja no tens un gruix de material literari establert – una tradició –, els detalls no hi tenen lloc. Si no hi ha pintura, malament pots agafar una lupa per comprovar si el quadre era fidel als costums del seu temps.

P. Però aquests enfrontaments entre vençuts potser sí que van influir en la generació de la transició i a la d’ara també: la creença que l’estat és invencible, que cal evitar sempre l’enfrontament, que el millor és no ficar-se en política...

R. Més que d’enfrontaments, "L’àngel de la segona mort" parla de desconfiança i de ressentiment al si dels vençuts. No oblidem que els seus antecedents són, d’un costat, els "excessos" de la revolució, amb les execucions i represàlies contra la gent d’ordre i l’Església per part, sobretot, dels anarquistes – abusivament ficats en un sol sac: la "purrialla murciana revolucionària" –; d’un altre costat, la guerra civil dins la guerra civil durant maig de 1937 a Barcelona, que significa la liquidació del poder anarquista i poumista en benefici dels comunistes i la subordinació de la Generalitat a l’arbitri del poder central de la República. Tot plegat fa que, en acabada la guerra, les consciències de la causa de la derrota siguin tantes com elaboracions, més o menys refinades, a l’interior o des de l’exili: vull dir que la consciència de la derrota entre els anarquistes no va ser la mateixa que la dels comunistes, poumistes, o gent de la Lliga. Això va conduir a que – degut, també, a les condicions de la dictadura franquista i a la seva durada – la situació interna a Catalunya es caracteritzés per un aïllament entre les distintes classes socials, ja que no es podia fer cap mena d’elaboració col·lectiva de les causes de la derrota, ni difondre i intercanviar idees, ni fer política a la llum del dia, etc. Això explica, per exemple, l’enorme dificultat per crear meses unitàries entre les distintes forces polítiques que conspiraven clandestinament contra el franquisme.

A la vegada, la manera en què es va produir la lluita per la hegemonia al si de les classes treballadores i populars durant la guerra va produir el ressentiment i la desconfiança de què parlava al començament. Però no sé pas si tot això va influir d’una manera directa en les actituds de generacions posteriors, que, d’altra banda, tampoc tenien una idea gaire clara del que vinc explicant, ja que el silenci imposat per la dictadura i el silenci autoimposat per les pròpies classes populars no donava peu a crear una consciència entre la gent que pujava que no fos la d’una oposició al franquisme per la seva pròpia naturalesa repressiva.

En relació amb l’Estat, la qüestió és encara més complexa, perquè el franquisme amagava la dominació de classe sota la carcassa totalitària, cosa que facilitava la ingènua creença que, un cop acabada la dictadura i restablerta la democràcia, tot seria bufar i fer ampolles per fer una societat distinta. Distinta, certament, n’ha estat, però la dominació de classe no em sembla que hagi desaparegut, sinó que l’Estat espanyol ha jugat un paper clau en la reelaboració d’aquesta dominació en les circumstàncies de la crisi industrial i financera dels anys setanta- vuitanta, i fins avui mateix, amb la "globalització" que se’ns imposa com una "necessitat" per no quedar endarrerits. I el mateix es pot dir de la qüestió nacional, en què mercès als aparells legislatius, judicials i repressius l’Estat espanyol ha maniobrat per diluir les tensions que podien posar en dubte la seva hegemonia sobre les nacions i pobles sotmesos. En el nostre cas, la manca d’una teoria – i, doncs, de la consegüent pràctica política – sobre l’elaboració d’una consciència nacional contemporània al si de les classes populars, constituïdes per l’aiguabarreig de les migracions dels anys cinquanta-seixanta, ha deixat la jugada en mans de l’idealisme pujolista i del pragmatisme sociata, que es reparteixen per un igual el paternalisme i el populisme que han impedit avançar en la formació d’una consciència social i nacional alliberadores.

P. Un altre tema recorrent en la teva obra són les onades migratòries dels anys vint i dels seixanta i el pas traumàtic d’un món quasi rural a un medi totalment urbà. Un escenari que recorda al que Francesc Candel havia retratat a Els altres catalans. Quina actualitat hi ha en tot això?

R. Les onades dels anys vint van donar fills totalment integrats a la vida catalana, llengua inclosa. El meu pare era de Vélez-Rubio, Almeria, i es va catalanitzar al ram de l’aigua perquè els oficials i encarregats eren catalans que parlaven català als aprenents. Igual que les oficiales del tèxtil parlaven en català a les nenes murcianes que entraven a treballar a les filatures. Entre les onades dels anys cinquanta-seixanta, hi ha de tot: encara trobes gent que porta aquí quaranta anys i no et dóna ni el "bon dia", però que se senten catalans i no ho posis en dubte. En aquest sentit, les condicions del franquisme, la sensació imposada des de dalt que el català era cosa de "separatistes" i "subversius", la manca d’escola pública catalana, l’auto-odi de molts fills de casa bona avergonyits de la derrota, l’oportunisme obrerista de molts intel·lectuals que renegaven del català com si fos la "llengua de la burgesia", etc., tot això ha contribuït a que els enquestadors, les maquinàries dels partits, i els periodistes fessin del tema una mena de "no ho remenem gaire, que així és la rosa" per estalviar-se contradiccions i anar-hi anant. Però, llevat de taxistes irredempts, de fatxes estil Vidal-Quadras, i de desnortats tipus Ciudadanos de Cataluña, la base del país no ha patit destrosses irreversibles. I si algú demana què vol dir la base del país, que ho preguntin als castellans respecte de Castella o als andalusos respecte d’Andalusia: vol dir l’amor a la terra, la consciència de poble, i la confiança en la continuïtat. Coses que ja ha dit, d’altra banda, molta gent, des de Candel fins a Pujol.

P. Amb la publicació de El metall impur tanques la trilogia amb què vas començar la teva obra. Ha estat un període fecund en què, a més, has publicat un llibre de relats i una altra novel•la. Es pot dir que has tancat un cicle personal? Quins són els teus projectes ara?

R. No tenia pas cap projecte, diríem, de cicle personal. La trilogia és una manera de passar comptes amb la fase de la teva vida en què et jugues el ser o no ser segons per on tiris. Els altres dos ja he dit que són una reflex de la meva generació els anys joves però no tant i el final de la seva carrera vital --el desencís, però això és un trauma meu, no pas generacional. Terenci Moix no va ser una persona desencisada, ni Joan Manuel Serrat tampoc no ho és. Però caldria preguntar a Raimon si no n’està, de desencisat. Jo, sí, que n’estic, i no puc estar-me de dir-ho quan veig l’actualitat i miro enrere.

Com a projectes, continuar escrivint, potser teatre, potser relat curt, abans de decidir-me a llançar-me un altre cop a la piscina sense aigua i posar-me en els quaranta anys de vida de Gabriel Caballero, l’antiheroi de la trilogia, quan puja a ciutat, a la Gran Encisera, la Barcelona dels nostres pecats.

P. Per últim: recentment has aparegut públicament donant suport a la campanya “Diguem no” en relació a l’Estatut principatí. Perquè cal dir no?

R. ¿I a tu què et sembla? Si no hi ha nació, ni autodeterminació, ni Països Catalans, ¿per a què volem estatuts? Un estatut espanyol és una carta atorgada, que es deia abans que hi haguessin constitucions més o menys democràtiques: l’estat espanyol et concedeix la "reial gràcia" d’estatutitzar-te, una forma d’administració regional dels seus afers econòmico-polítics, com si nosaltres fóssim els seus masovers a casa nostra. Cal fer avançar la història en el sentit que ens està empenyent. Fora submissió i visca la terra.

Un resum d’aquesta entrevista va aparèixer al número 83 de L’Accent, periòdic quinzenal dels Països Catalans

per Néstor Kohan <a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYPRVOSKyHvVqrkpd81Hl5ZEuYiFgSfpuguZaM84eVt3RPXI1UelxjGz2NeTca14fMHMHIcEnn-c9vk7xrZAA_J0HbyMOS4sjx-IAnAJgr9UjjfrYNkKIe8mpF-iGUcaVQcnsFtg/s1600-h/karl-marx-cc-marxists-org-200h.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5010612154721173314" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYPRVOSKyHvVqrkpd81Hl5ZEuYiFgSfpuguZaM84eVt3RPXI1UelxjGz2NeTca14fMHMHIcEnn-c9vk7xrZAA_J0HbyMOS4sjx-IAnAJgr9UjjfrYNkKIe8mpF-iGUcaVQcnsFtg/s320/karl-marx-cc-marxists-org-200h.jpg" style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;" /></a> Com que el pensament de Karl Marx i els seus deixebles constitueix una obra oberta, el marxisme integra diverses tradicions ideològiques, filosòfiques i polítiques. Dins d’aquest corrent de pensament no existeixen definicions úniques i taxatives, tal com erròniament plantejaven els antics manuals soviètics de divulgació (o d’altres de semblants que s’hi inspiraven). Cada tradició marxista reinterpreta el llegat de Marx i les seves categories de manera diferent. Aquest llibre, Marxisme per a principiants, els seus textos, diàlegs i dibuixos, així com també aquest diccionari bàsic, no constitueixen una excepció. Expressen una interpretació possible del marxisme. N’existeixen d’altres. Acumulació: Reinversió de la plusvàlua en el procés productiu i augment de l'escala de producció. Es caracteritza per la centralització dels capitals i la concentració de la plusvàlua. L'acumulació és una reproducció ampliada del capital. Alienació: Procés històrico-social en el qual el producte del treball humà s'independitza, esdevé autònom, escapa al control racional i acaba sent hostil al seu creador. Hegel defineix “alienació” com “un altre diferent de si mateix”. En Hegel el seu contingut no és negatiu. En Marx, sí. A més d'una pèrdua, expressa l'esguerrament, l'escissió i la fragmentació de l’ésser humà. Alguna cosa està alienada quan ja no ens pertany. Bonapartisme: Categoria política emprada per Marx a partir de l'exemple històric de Lluís Bonaparte, que va encapçalar un cop d'estat a França el 1851. Fa referència a un tipus de lideratge polític que fa veure que és “equidistant” en la lluita de classes. És una forma de dominació política en què l'exèrcit, la burocràcia i l'Estat —durant una crisi aguda— s'independitzen parcialment de la burgesia. Aquesta se separa dels partits polítics tradicionals i passa a ser representada per l'exèrcit o per algun lideratge carismàtic. Per a Marx té un contingut negatiu. Burgesia: Classe social que agrupa inicialment mercaders i banquers i més tard capitalistes industrials. Neix a Europa occidental al segle XI i des d'allí comença a expandir-se. La seva hegemonia econòmica es produeix a partir de la revolució industrial a Anglaterra i la seva completa dominació política, des de la revolució francesa de 1789 des d'ara. Burocràcia: En el capitalisme, és una forma de dominació política en la qual predominen els funcionaris. Fa veure que és instrumental i neutral però té sempre un contingut polític reaccionari. Exerceix el seu poder tant en l'Estat com en les empreses privades. En les revolucions socialistes i proletàries que es van burocratitzar (durant el segle XX), es converteix en una casta repressiva i privilegiada que oprimeix la classe treballadora. Capital: No és una cosa eterna ni “un factor econòmic”. No ha existit sempre: és històric. És una relació social de producció. És valor que es valoritza (augmenta) explotant treball aliè. Són diners que s'independitzen, cobren vida i esdevenen un subjecte autònom, exercint el seu poder de comandament sobre els treballadors. És treball mort i pretèrit que torna a la vida oprimint el treball viu de la classe obrera. És un vampir que s'alimenta de la plusvàlua. Capitalisme: Sistema social d'explotació i dominació. Té abast mundial i està en permanent expansió. Viu conquerint territoris socials i geogràfics. Recorre diverses fases històriques. Classes socials: Grans conjunts d'éssers humans que comparteixen una mateixa manera de vida i una mateixa condició d'existència. Es diferencien, s'enfronten entre si, construeixen la seva pròpia identitat social i es defineixen tant per la possessió o no dels mitjans de producció com pels seus interessos, la seva cultura política, la seva experiència de lluita, les seves tradicions i la seva consciència de classe (de si mateixos i dels seus enemics). Les classes explotadores viuen a costelles de les explotades, les dominen i les oprimeixen, raó per la qual estan en lluita i conflicte permanent al llarg de la història. Colonialisme: Fase històrica del capitalisme en què les grans metròpolis conquereixen territoris que anomenen colònies. El neocolonialisme manté aquest domini, acceptant només la independència formal de les colònies. Comunisme: Corrent polític revolucionari que aspira a transformar tot el món. Marx no la inventa. En la dècada de 1840 —quan ell la coneix— evocava la idea de la commune, unitat de govern autònom. Suggeria la noció de communauté, propietat comuna de les coses. Com que aleshores s’anomenaven “socialisme” les teories dels intel·lectuals i “comunisme” els grups d'obrers revolucionaris, Marx i Engels van adoptar aquest darrer terme. Com a moviment polític, per a Marx el comunisme és un corrent que intenta defensar el punt de vista crític radical dels treballadors contra el capitalisme. Com a projecte d'una nova societat, Marx el defineix com una forma social sense explotació ni dominació, en què els productors lliurement associats —sense la violència de l'Estat— decideixen què, com, quant i per a què produir i consumir. Segons Marx, en la societat comunista del futur, cada individu serà complementi lliure i haurà de lliurar a la societat tot el que les seves capacitats li permetin. En canvi obtindrà tot el que necessiti. Concepcions del món: No n’existeix una, sinó moltes. Constitueixen visions integrals de l’ésser humà, que pressuposen un punt de vista totalitzador sobre la societat, la història i el sentit de la vida. Cadascuna d’aquestes concepcions forma un conjunt articulat, sistemàtic, crític i coherent d'idees, conceptes, valors i normes de conducta pràctica que ens guien en la nostra vida quotidiana. Concepció materialista de la història: Nova concepció inaugurada per Marx i Engels, base de la necessària i encara pendent (re)unificació de totes les ciències socials. La seva idea central és que tota la història no és més que la història de la lluita de classes. No hi ha evolució automàtica, sinó que la clau de la història cal buscar-la en el conflicte, en les rebel·lions i en les revolucions. Per diferenciar una època d'una altra, cal parar esment en el tipus de relacions socials que predomina en cada període. El “materialisme” d'aquesta concepció remet a la centralitat de les relacions socials, per contraposició a “l'Esperit universal” de la filosofia de la història d’Hegel. Per a Marx, no hi ha institucions eternes, ja que totes són històriques. La societat constitueix una totalitat de relacions de producció i reproducció, materials i ideològiques. Com a totalitat, la societat no una suma mecànica de parcel·les soltes o factors juxtaposats: el “factor” econòmic, el “factor” polític i el “factor” ideològic. La teoria dels “factors” és aliena al marxisme. Consciència de classe: Identitat cultural i comprensió política, pensada, viscuda i sentida per cada grup social sobre els seus interessos a llarg termini. No s'adquireix ni s'assoleix per decret, sinó a partir d'experiències històriques, tradicions i lluites polítiques. Mai no està donada. Mai no preexisteix, sinó que es va construint a partir dels conflictes. La majoria de les vegades es genera a salts. Quan s'assoleix, la classe treballadora pot passar de la necessitat econòmica a la voluntat política. La consciència de classe és una part bel·ligerant en la lluita de classes. Començar a construir-la és començar a guanyar la lluita. Contradicció: Categoria fonamental de la lògica dialèctica. El seu extrem oposat és la identitat. Alguna cosa és idèntica quan no pot distingir-se’n una diferència. Si existeixen distincions, la identitat es transforma en diferència. Si la diferència s'aprofundeix, hi ha contrarietat i contraposició. Si l'oposició s'aguditza, la contrarietat es transforma en contradicció. En aquest cas, els pols oposats ja no són només diferents sinó contradictoris i antagònics (no poden conciliar-se). Exemples: la relació social de “capital” enclou la contradicció antagònica entre empresaris i treballadors. La crisi del capitalisme constitueix l'explosió de múltiples contradiccions antagòniques. El canvi i el moviment de la història són producte d'aquestes contradiccions. Crisi orgànica: Crisi estructural de llarg abast —diferent de qualsevol crisi de conjuntura—. Combinació explosiva de la crisi econòmica i la crisi política. Afebliment de tot un règim polític. Pèrdua de consens i d'autoritat en la població del conjunt de la classe dominant i de les seves institucions polítiques. Determinisme: Corrent de pensament que assigna a les regularitats de la societat un caràcter ineluctable, necessari i apodíctic. Tendeix a assimilar les lleis històriques amb les lleis naturals. Interpreta les lleis que estudia El Capital —lleis de tendència— com si fossin “lleis de ferro”, que es compleixen inexorablement, independentment de la lluita de classes. Dialèctica: El pensament dialèctic està present en diverses cultures (Xina, Índia, Pèrsia, Mesopotàmia, Egipte, Asteques, Maies, Inques, etc.) des dels orígens de la humanitat. A Grècia neix amb el filòsof Heràclit de Efés [540-480 a. de C.]. Per a ell, l'univers està en permanent contradicció i esdevenir. Segons Marx, la dialèctica planteja la unitat inseparable entre la realitat objectiva i el subjecte que pensa i actua sobre aquesta realitat. No es poden escindir la teoria de la pràctica, el que es diu del que es fa, la realitat del pensament, ni el coneixement de l'acció. La dialèctica de Marx és crítica i revolucionària perquè considera i aborda tota realitat com a històrica i perible. No s'agenolla davant cap institució ni li tem a l’antagonisme de la contradicció. Diners: No són una cosa ni un objecte “màgic”. Constitueixen una relació social de producció. Representa l'equivalent general en el qual es reflecteix el món sencer de les mercaderies. Com a equivalent, els diners s'independitzen de la relació social de valor i esdevenen autònoms. Es converteixen en un subjecte dotat de vida pròpia. Es transformen en un fetitxe. El seu poder no és més que el poder social de les classes posseïdores. Seguint W. Shakespeare, Marx els defineix com “la puta universal” perquè els diners no reconeixen diferències. No li importa res. Dogmatisme: Culte cec a l'obediència. Tancament. Negació de tot pensament crític. Canonització d'un text com si fos “sagrat”. El dogmatisme li ha fet un mal enorme al marxisme. Dominació: Procés de subjecció i subordinació d'una classe social a una altra que s'exerceix col·lectivament i també en el terreny de la subjectivitat. La dominació pressuposa relacions de poder i explotació, d'imposició de la voluntat de l'opressor sobre els pobles oprimits, les classes explotades i les masses subjugades. Ecologisme: Corrent político-ideològic que qüestiona les bases que sostenen la moderna societat industrial, l'esgotament de les seves fonts energètiques, la destrucció sistemàtica del medi ambient i la irracionalitat d'una relació amb la naturalesa concebuda com a purament instrumental. Com a moviment social és molt heterogeni. El marxisme fa seves les reivindicacions ecologistes, integrant-les en una perspectiva crítica de més abast. Només es podrà assolir una nova manera de vincular-se amb la naturalesa quan es posi fi —mitjançant una revolució mundial— a la lògica del lucre, el valor, el guany i l'acumulació capitalista. Economicisme: Corrent polític que redueix la lluita popular únicament a la reclamació de reformes econòmiques i reivindicacions mínimes. Menyspreu de qualsevol debat teòric i ideològic. Sospita a priori sobre qualsevol activitat intel·lectual. Reducció del marxisme a una vulgar teoria que ho redueix tot al “factor econòmic”. L’economicisme ha fet estralls en la tradició marxista. Estat: No n’existeix una única definició. Per al liberalisme burgès és “la nació jurídicament organitzada”. Sense distincions de classes, ens representaria “tots per igual”. Per al marxisme és la cristal·lització institucional de determinades relacions socials de força: per això defensa els uns contra els altres i té un contingut de classe. L'exercici permanent del poder de l'Estat (més enllà de qui sigui el president i quin partit estigui al govern) té un contingut de classe que li atorga el sector social que té el poder. No està subjecte a elecció, ni es vota. L'única manera de canviar el contingut de classe d'un Estat és mitjançant una revolució. El poder de l'Estat va acompanyat d'institucions hegemòniques. Eurocentrisme: Ideologia que situa en la història i la cultura europeo-occidental el melic absolut del món. Qualsevol desenvolupament social o cultural diferent o coexistent al d'Europa occidental —i al del seu fill predilecte, els Estats Units d'Amèrica del Nord— és catalogat per aquesta ideologia com a “barbàrie”. L’eurocentrisme ha infringit un gran dany a la tradició marxista. Evolucionisme-etapisme: En el seu significat marxista (diferent del de Charles Darwin), fa referència a una concepció de la societat que postula la fèrria successió evolutiva de rígides etapes, sense saltar-se’n cap. També se’l coneix com a etapisme. L’evolucionisme acostuma a estar associat a la idea de “progrés”. El desenvolupament social és concebut linealment, movent-se sempre del pitjor al millor i en una única direcció. La concepció històrica de Marx no és evolucionista ni etapista. Explotació: Dominació d'una classe social sobre una altra a partir de l'apropiació del treball no pagat, del temps de treball excedent i de la plusvàlua. En el capitalisme, encara que la classe treballadora assoleixi salaris “alts”, continua sent explotada. Feminisme: Corrent polític-ideològic que qüestiona radicalment la dominació de la societat patriarcal, el masclisme, l’escissió entre el públic i el privat i la construcció històrica de la subjectivitat que fixa “rols” preestablerts segons els gèneres. Com a moviment social resulta summament heterogeni. Els vessants feministes marxistes aborden al mateix temps la dominació patriarcal i l'opressió de la classe treballadora, sense confondre-les però tampoc sense escindir el gènere i la classe. Fetitxisme: Procés derivat de les relacions socials mercantils capitalistes. Es genera a partir de la sociabilitat indirecta del treball humà quan aquest es produeix en condicions de mercat. Si hi ha fetitxisme no hi ha control racional de la producció ni planificació. El fetitxisme genera la personificació de les coses —de vegades autònomes i hostils als seus creadors— i la reificació dels éssers humans. Filosofia: Disciplina mil·lenària que es caracteritza per formular preguntes crítiques i radicals sobre sentit de la vida, l'ésser humà, la societat, la història i el paper del subjecte dins d’aquesta. Marx produeix dins aquesta disciplina una revolució en reclamar-li que trenqui el cercle viciós del seu discurs per anar més enllà de si mateixa: cap a la transformació de la societat i la unitat amb la classe treballadora. La vitalitat de la filosofia que rebutja qualsevol mena de complicitat amb el sistema no troba a les pissarres acadèmiques sinó al carrer i en la lluita de classes. Filosofia clàssica alemanya: S'inicia amb Immanuel Kant [1724-1804], continua amb Johann Gottlieb Fichte [1762-1814] i Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling [1775-1854] i culmina amb Georg Wilhelm Friedrich Hegel [1770-1831]. La lògica dialèctica de Hegel —que concep tot en perpetu esdevenir i constant contradicció— constitueix la màxima expressió teòrica de la revolució burgesa europea. Els seus hereus no són els tristos professors de filosofia sinó els treballadors revolucionaris. Filosofia de la praxi: Concepció filosòfica de Marx i dels seus continuadors més radicals que intenta alterar i superar el punt de vista contemplatiu, tant de l'idealisme com del materialisme. La seva clau rau en l'activitat humana transformadora i en la unitat de la reflexió teòrica i la pràctica política radical. Formació econòmico-social: El mode de producció capitalista mai es troba en forma pura en la societat, sinó que es combina amb diversos tipus de relacions socials. Aquesta combinació s’anomena “formació econòmico-social”. Aquesta permet comprendre què posseeix d'específic i irrepetible cada societat i què té de comú i genèric amb les altres. Aquest concepte permet articular el general i el particular del capitalisme, la lògica i la història, el gènere i l'espècie, el que és comú i el que és irrepetible. Força de treball: És el terme amb què Marx designa la capacitat humana de treballar (per a diferenciar-la del “treball” a seques). En el capitalisme és una mercaderia molt “especial”. És l'única que crea valor i que a més genera més valor que el que ella mateixa val. Forces productives: Dimensió de la història formada pels instruments tecnològics del treball, les destreses laborals i, el més important, el subjecte social que exerceix el treball sobre la naturalesa i la societat. Marx sempre les analitza conjuntament amb les relacions socials de producció, raó per la qual no constitueixen una variable independent. Globalització: Nova fase de l'imperialisme capitalista, caracteritzada per la universalització productiva, mercantil i financera, la revolució tecnològica i l'expansió de les comunicacions. Fins ara va estar dominada pel capital. Els treballadors i la joventut de tot el món lluiten per una globalització de les resistències anticapitalistes. Hegemonia: Procés de direcció político-cultural d'un segment social sobre un altre. Generalització dels valors culturals propis d'una classe per al conjunt de la societat. Hegemonia = cultura, però incloent-hi les relacions de dominació i de poder. L'hegemonia burgesa combina el consens amb els sectors aliats i la violència amb els enemics. Els treballadors lluiten per una contrahegemonia de caràcter socialista. Història: Procés contingent i obert, resultat de la praxi humana. Encara que la història posseeix regularitats —estudiades per la concepció materialista de la història— no té un final tancat ni una direcció unívoca determinada per endavant. El seu futur depèn del resultat de la lluita de classes. Podem anar cap al socialisme o podem continuar en la barbàrie. El marxisme intenta analitzar la història passada des de “baix”, no des de la mirada dels dominadors i triomfadors, sinó des de la rebel·lia dels pobles sotmesos i les classes explotades. Humanisme: Concepció que posa en l'eix de les seves reflexions els éssers humans (en lloc de la naturalesa, Déu, el mercat, els diners o el capital). El marxisme és hereu dels antics humanismes (per exemple el grec o el renaixentista, en el cas europeu). Però per a Marx el subjecte ja no és el burgès individual sinó un subjecte col·lectiu: els treballadors. Marx diferencia l'humanisme abstracte, que pressuposa un individu aliè a la història, de l'humanisme revolucionari, que té com a objectiu acabar amb l'alineació i alliberar l’ésser humà dels seus productes alienats a través de la praxi. Idealisme: Antic corrent filosòfic. No té res a veure a “tenir ideals”. L'idealisme afirma que el fonament darrer de la realitat és “la Idea”, “Déu” o “l'Esperit”. En darrera instància, implica una visió contemplativa de l'univers. Ideologia: En el marxisme “ideologia” té dos significats diferents: [1] concepció del món que implica una determinada perspectiva de vida lligada als interessos de les classes socials, una escala de valors, juntament amb normes de conducta pràctica. [2] Falsa consciència, obstacle per al coneixement de la veritat, error sistemàtic, inversió de la realitat per compromisos amb el poder establert. El marxisme és una concepció ideològica del món vinculada als interessos dels treballadors (significat [1]) que qüestiona qualsevol falsa consciència ideològica de la burgesia (significat [2]). Imperialisme: Fase del sistema mundial capitalista. Es caracteritza per la fusió dels capitals bancaris i industrials, el predomini del capital financer, el repartiment del món en àrees d'influència, l’armamentisme, l'agressivitat política de les grans potències, la generalització dels monopolis i l'amenaça de guerra permanent. Recorre diverses fases històriques. L'actual globalització capitalista és precisament la darrera fase coneguda de l'imperialisme. Llibertat: Té diferents significats. Per al liberalisme burgès, ser lliure és posseir la propietat i no trobar obstacles o interferències per al seu gaudi. Ser = tenir. “La llibertat arriba fins a on arriba la propietat privada”. Per a Marx, en canvi, la llibertat no pot dependre de la propietat privada. L'ésser humà és autènticament lliure quan és genuïnament autònom, quan no està forçat a vendre's com una mercaderia. El capitalisme anul·la l'autonomia de les persones per a atorgar-la al mercat i a les coses, transformades en subjecte (fetitxisme). La veritable llibertat només pot estar més enllà de la reificació, més enllà de la necessitat material, més enllà del tenir i més enllà del treball forçat. En el temps lliure, en l'oci creador. Segons Marx, el comunisme és un projecte de societat en el qual la llibertat de tots i totes és condició de la llibertat de cadascun. Ningú no pot ser genuïnament i autènticament lliure quan la majoria ha de vendre's en el mercat per a sobreviure. Liberalisme: Corrent ideològic que acompanya l'ascens i l'auge polític de la burgesia fins que aquesta arriba al poder. En els seus inicis i durant el seu apogeu del segle XVIII europeu, es caracteritza per combatre la reacció absolutista, difondre el pensament lliure, promoure el lliure comerç i les llibertats públiques. Canvia radicalment quan la burgesia arriba al poder i entren en escena la classe obrera i el socialisme. Llavors es torna reaccionari. Avui dia, el neoliberalisme només conté d'aquella ideologia la defensa del lliure comerç. Però s'ha tornat absolutament conservador, partidari de governs despòtics, s’oposa a qualsevol pensament lliure i és enemic de les llibertats públiques, raó per la qual promou el control i la vigilància permanent dels individus. Lluita de classes: No és un enfrontament entre individus aïllats (per enemistats o enveges personals). És un conflicte històric entre grans conjunts de persones: les classes socials. Aquesta confrontació divideix la societat en opressors i oprimits: esclavistes i esclaus, patricis i plebeus, senyors feudals i serfs de la gleva, terratinents i camperols, burgesos i treballadors. Aquesta contradicció impulsa el desenvolupament de la història. Marxisme - marxià - marxista: El marxisme és una teoria crítica de la societat capitalista que promou a tot arreu una pràctica política d'emancipació, rebel·lia, resistència, alliberament i revolució. Pressuposa una concepció del món i de la vida, de la història i del subjecte, expressada des del punt de vista de les oprimides i els explotats. Com a teoria crítica constitueix un saber obert. És científic, filosòfic, ideològic, ètic i polític alhora. El terme marxià és més “tècnic”: fa referència als textos escrits exclusivament per Karl Marx. El terme marxista al·ludeix als escrits, al pensament i a les tradicions polítiques no només de Marx sinó també dels seus seguidors i partidaris posteriors, fins avui dia. Materialisme: Antic corrent filosòfic. No té res a veure amb “el culte als diners i als béns terrenals”. El materialisme afirma que el fonament darrer de l’univers és “la matèria”. Un dels primers filòsofs materialistes és, a Grècia, Demòcrit [460 a. de C.-370 a. de C.]. En posar l'èmfasi en la realitat objectiva, independent de la praxi del subjecte, aliena a la història i a les relacions socials, el materialisme filosòfic esdevé especulatiu, contemplatiu i passiu. Separa categòricament l’objecte del subjecte: es queda només amb l'objecte, només amb la matèria, només amb la naturalesa. El “materialisme” marxià es centra en la història, en la societat i en els subjectes. A Marx li interessa la materialitat... de les relacions socials. La “matèria” de la qual parla el marxisme és una matèria... estrictament social i construïda històricament: les relacions socials de producció. No és la matèria físico-química de les ciències naturals! Per a la filosofia marxista de la praxi no hi ha matèria objectiva sense subjecte, ni subjecte sense matèria objectiva. Mediació: Categoria fonamental del pensament dialèctic. Expressa el nexe, el vincle i el passatge entre dos moments del desenvolupament i el moviment. En estudiar la societat, el més difícil és explicar les mediacions entre l'economia i el poder, entre l'acció reivindicativa i la política, entre els moviments socials i la revolució socialista. Quan el marxisme esbiaixa les mediacions es transforma en un vulgar mecanicisme, en què tot es redueix a un esquema simplista d'una “causa... un efecte”. Mercaderia: Forma social que adquireixen els productes del treball humà en la societat mercantil capitalista. Un objecte és mercaderia si a més de tenir valor d'ús (utilitat) posseeix valor. Només és mercaderia el que es produeix per a vendre i no pas per a consumir directament. En la mercaderia estan encloses les potencials contradiccions antagòniques del capitalisme. Metafísica: Qualsevol concepció del món, purament especulativa, desvinculada de la història i de la pràctica, que es postula com si estigués al marge del temps i l'espai. En qualsevol metafísica predomina una interpretació del món, no pas la seva transformació. La metafísica es caracteritza per les seves pretensions de (falsa) universalitat. Mètode: Conjunt de regles lògiques que guien el pensament i la pràctica. Mètode dialèctic: Per a Marx, aquest mètode planteja la unitat de la investigació històrica i de l'exposició lògica dels resultats obtinguts, seguint la línia: concret-abstracte-concret. El coneixement parteix de les contradiccions de la societat real. Després la teoria abstreu, construeix categories, hipòtesis i conceptes, i finalment torna novament a la societat, per a intervenir en les seves contradiccions mitjançant la praxi. Segons Marx, la lògica dialèctica de conceptes i categories està estretament vinculada a la historicitat de la societat. La lògica dialèctica de l'exposició teòrica —El Capital— expressa i resumeix la història de la societat —el capitalisme—. La clau del mètode dialèctic cal buscar-la en la concepció de la societat com una totalitat i del desenvolupament històric a partir de les contradiccions. Modernitat capitalista: Època històrica travessada per la urbanització i industrialització accelerades, grans mitjans de comunicació, processos de secularització religiosa, desacralització de valors transcendents, desencantament del món i predomini despietat del valor de canvi. Segons Marx, té un caràcter contradictori: d'una banda genera “progrés” i possibilitats d'emancipació individual i col·lectiva; d’altra banda, barbàrie, vandalisme, conquesta, subjugament, opressió, genocidi i explotació. Mentre el racionalisme liberal només s’interessa pel primer aspecte, el postmodernisme només ho fa pel segon. Marx veu ambdós. Mode de producció: Conjunt articulat de relacions socials de producció. Els diversos modes de producció permeten perioditzar la història humana. Segons la teoria marxista de la història, cadascun d'aquests modes expressa les relacions socials en la seva màxima puresa i en el seu concepte essencial. En les societats empíriques i concretes, les relacions socials mai no es donen pures, sinó que estan combinades amb relacions d'altres modes de producció (sempre n’hi ha un que predomina sobre els altres). Neoliberalisme: Fase globalitzada de l'imperialisme capitalista. Ideologia que va acompanyar l'ofensiva capitalista a nivell mundial des de 1973 —cop d'estat a Xile—, passant per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, fins a 1994 —alçament zapatista a Mèxic—. Promou la lliure circulació del capital, les privatitzacions, el desmantellament dels drets socials, la reducció de les despeses en educació i salut, la repressió de la classe obrera, el conservadorisme cultural, el masclisme, la xenofòbia, la vigilància i el control permanent dels individus, el racisme i la militarització de tot el planeta. Entra en una fase de crisi a finals de 1990, arran de les rebel·lions contra la globalització capitalista a diverses ciutats del món. Plusvàlua: Fracció del valor produït per la força de treball que és apropiada gratuïtament pel capitalista. Constitueix l'origen de l'explotació. Representa un treball no pagat. Es produeix en un temps de treball excedent. És la font de vida del capital. Es divideix i reparteix entre els diferents capitalistes: com a interès (bancs); guanys (industrials) i rendes (terratinents). Praxi: Activitat humana que transforma la societat i la naturalesa tot transformant, alhora, el subjecte que l'exerceix, ja sigui en la política, en l'art, en la ciència o en el treball productiu. Com a concepte, expressa la unitat de la teoria i la pràctica. És la categoria fonamental de la filosofia de Marx. Producció-mercat-consum: La producció és l'àmbit on es generen les mercaderies. S'hi produeix l'explotació (“invisible” a la consciència immediata). El mercat és el lloc de la distribució i l'intercanvi de mercaderies. És el més visible en el capitalisme. El consum és l'espai on les mercaderies arriben als consumidors. Segons Marx, encara que tots aquests moments estan relacionats, el que marca el ritme del conjunt és la relació de producció. Reformisme: Corrent polític que pretén posar pegats i pedaços al capitalisme, reclamant reformes i engrunes per al treballador, però sense qüestionar al sistema en el seu conjunt. Combat els efectes “no desitjats” del sistema, no pas les seves causes. Proposa canvis graduals. Rebutja la confrontació amb el poder. Limita la lluita a l'immediat i puntual, sense apuntar a la totalitat. Relacions socials de producció: Vincles socials que s'estableixen entre els éssers humans per a produir i reproduir la seva vida material i cultural. Els diversos tipus de relacions de producció permeten diferenciar una època històrica d'una altra. En les societats de classes, qualsevol relació de producció és al mateix temps una relació econòmica, una relació de poder i una relació de forces entre les classes. Les relacions de producció capitalista expressen la contradicció antagònica entre els propietaris dels diners i els de la força de treball. No hi ha conciliació possible entre ambdós. Reproducció: Manteniment i producció continuada de les relacions socials. Pot ser simple —en la mateixa escala— o ampliada. En aquest últim cas, és sinònim d'acumulació. En el mode de producció capitalista la reproducció mai no és automàtica. Pressuposa sempre l’existència de mecanismes hegemònics i l’exercici de la força material (o la seva amenaça). República parlamentària: Forma específicament moderna de domini polític burgès. Compta amb una sèrie d'institucions i mecanismes flexibles que li permeten exercir i reproduir un poder polític de classe: les cambres legislatives, l'autonomia relativa de la burocràcia, la premsa organitzada a les grans urbs, els partits polítics de masses, el "lliure joc” entre els sindicats obrers i les corporacions empresarials, les aliances i fraccionaments polítics, les eleccions periòdiques (en les quals sempre es tria entre dues cares de la mateixa moneda...) etc., etc. Segons Marx, és una forma de dominació política anònima i impersonal, que representa el conjunt de la burgesia. Per això resulta molt més eficaç per a exercir el domini sobre els treballadors que no pas una dictadura o una monarquia. Revolució bolxevic: Primera revolució socialista triomfant en la història de la humanitat. També rep el nom de “revolució d'octubre”. Es va produir el 1917 i va ser dirigida principalment per Lenin, i també per Trotsky. Abans que es burocratitzés, va tenir un ressò mundial. Va influenciar tot el segle XX: des de la política fins al cinema i la pintura. Per a frenar-ne i contrarestar-ne la influència a occident, Henry Ford i John Maynard Keynes van planejar reformes al capitalisme. Amb la seva revolució, Lenin va aconseguir moltes més reformes per als obrers del món que tots els reformistes junts. Revolucions burgeses: Es produeixen al nord d'Itàlia (segle XV i XVI). Després als Països baixos (1579), a Anglaterra (1645-1649 i 1688-1689), els EEUU (1776) i França (1789). En generalitzar la ideologia del liberalisme, la revolució francesa es converteix en el paradigma clàssic de revolució burgesa. Aquesta separa l'Església de l'Estat, construeix l'Estat-nació, el mercat intern i l'exèrcit “nacional” (burgès). Inaugura la dominació política de la burgesia i el regnat absolut dels diners i el valor de canvi. Revolució socialista: Es proposa de crear una societat futura d'homes i dones nous, alliberats de l'explotació econòmica però també de la dominació política de la subjectivitat, de l'alienació i el fetitxisme mercantil, de la burocràcia, del patriarcalisme, del racisme, de l’etnocentrisme i de la xenofòbia. És un projecte fonamentalment polític, però també ètic i cultural. Sentit comú: Àmbit espontani de les nostres opinions quotidianes. És caòtic i contradictori. Mai no és aliè a les ideologies. És un camp de batalla entre diverses concepcions del món i escales de valors. El marxisme aspira a reforçar-hi les opinions progressistes i a combatre les reaccionàries. La filosofia de la praxi intenta superar-ne la espontaneïtat per assolir una concepció del món crítica i coherent. Societat civil: Té molts significats. En Hegel fa referència a les institucions del mercat i també a algunes institucions polítiques, com ara la policia i l'administració de justícia. En Marx al·ludeix al conjunt de les relacions socials de producció de la societat capitalista. En Gramsci remet a les institucions polítiques que no són estrictament ni econòmiques (no pertanyen al mercat) ni estatals (no són necessàriament part de l'Estat): escola, universitat, mitjans de comunicació, partits polítics, sindicats, societats de foment, esglésies, etc. Aquestes institucions tenen com a finalitat generar consens i construir l'hegemonia. Gramsci també anomena la societat civil “Estat ampliat”. Teologia de l'alliberament: Corrent filosòfic i teològic que intenta fusionar al marxisme amb el cristianisme revolucionari. Encara que originàriament els seus ideòlegs eren francesos, la major part dels seus seguidors són llatinoamericans. Reprèn l'humanisme de Marx (així com també el del Che Guevara o de Camilo Torres) i els interpreta des del missatge profètic del cristianisme. Temps de treball socialment necessari: Dimensió quantitativa de la teoria del valor. Quantitat de treball abstracte. Constitueix la mesura social —no pas individual— del valor de les mercaderies. Treball: Procés d'intercanvi i mediació entre l'ésser humà i la naturalesa, inserit en relacions socials. Quan és lliure, Marx el concep com una activitat vital humana orientada a una fi que afaiçona segons les lleis de la bellesa. Però en la societat capitalista no és lliure, és forçat, està alienat. Es converteix en una tortura i en una obligació imposada per la dominació capitalista. El capitalisme dels nostres dies obliga una part dels treballadors a desgastar la seva vida treballant el doble, i a l'altra, la condemna a l'atur, en lloc de repartir el treball entre tots, reduint el treball necessari de reproducció i augmentant el temps lliure d'oci i gaudi per al conjunt. Treball abstracte: Treball social global que en la societat capitalista genera valor. Dimensió qualitativa de la teoria del valor, estretament lligada a la teoria del fetitxisme. Característica que assumeix el treball humà quan la seva sociabilitat és indirecta i està intervinguda pel mercat i l'equivalent general. Principal descobriment teòric de Marx a la seva crítica de l'economia política. Valor: No és una cosa ni una propietat intrínseca de les coses. És una relació social de producció. En ambdós pols de la relació vincula posseïdors de mercaderies. Quan els productes del treball es generen dintre de relacions de valor, es produeixen per a ser venuts en el mercat. Marx distingeix històricament diverses relacions de valor. Des de la més simple (el troc) fins a la més desenvolupada (els diners).

Diccionari bàsic de categories marxistes

per Néstor Kohan

Com que el pensament de Karl Marx i els seus deixebles constitueix una obra oberta, el marxisme integra diverses tradicions ideològiques, filosòfiques i polítiques. Dins d’aquest corrent de pensament no existeixen definicions úniques i taxatives, tal com erròniament plantejaven els antics manuals soviètics de divulgació (o d’altres de semblants que s’hi inspiraven). Cada tradició marxista reinterpreta el llegat de Marx i les seves categories de manera diferent. Aquest llibre, Marxisme per a principiants, els seus textos, diàlegs i dibuixos, així com també aquest diccionari bàsic, no constitueixen una excepció. Expressen una interpretació possible del marxisme. N’existeixen d’altres.

Acumulació: Reinversió de la plusvàlua en el procés productiu i augment de l'escala de producció. Es caracteritza per la centralització dels capitals i la concentració de la plusvàlua. L'acumulació és una reproducció ampliada del capital.

Alienació: Procés històrico-social en el qual el producte del treball humà s'independitza, esdevé autònom, escapa al control racional i acaba sent hostil al seu creador. Hegel defineix “alienació” com “un altre diferent de si mateix”. En Hegel el seu contingut no és negatiu. En Marx, sí. A més d'una pèrdua, expressa l'esguerrament, l'escissió i la fragmentació de l’ésser humà. Alguna cosa està alienada quan ja no ens pertany.

Bonapartisme: Categoria política emprada per Marx a partir de l'exemple històric de Lluís Bonaparte, que va encapçalar un cop d'estat a França el 1851. Fa referència a un tipus de lideratge polític que fa veure que és “equidistant” en la lluita de classes. És una forma de dominació política en què l'exèrcit, la burocràcia i l'Estat —durant una crisi aguda— s'independitzen parcialment de la burgesia. Aquesta se separa dels partits polítics tradicionals i passa a ser representada per l'exèrcit o per algun lideratge carismàtic. Per a Marx té un contingut negatiu.

Burgesia: Classe social que agrupa inicialment mercaders i banquers i més tard capitalistes industrials. Neix a Europa occidental al segle XI i des d'allí comença a expandir-se. La seva hegemonia econòmica es produeix a partir de la revolució industrial a Anglaterra i la seva completa dominació política, des de la revolució francesa de 1789 des d'ara.

Burocràcia: En el capitalisme, és una forma de dominació política en la qual predominen els funcionaris. Fa veure que és instrumental i neutral però té sempre un contingut polític reaccionari. Exerceix el seu poder tant en l'Estat com en les empreses privades. En les revolucions socialistes i proletàries que es van burocratitzar (durant el segle XX), es converteix en una casta repressiva i privilegiada que oprimeix la classe treballadora.

Capital: No és una cosa eterna ni “un factor econòmic”. No ha existit sempre: és històric. És una relació social de producció. És valor que es valoritza (augmenta) explotant treball aliè. Són diners que s'independitzen, cobren vida i esdevenen un subjecte autònom, exercint el seu poder de comandament sobre els treballadors. És treball mort i pretèrit que torna a la vida oprimint el treball viu de la classe obrera. És un vampir que s'alimenta de la plusvàlua.

Capitalisme: Sistema social d'explotació i dominació. Té abast mundial i està en permanent expansió. Viu conquerint territoris socials i geogràfics. Recorre diverses fases històriques.

Classes socials: Grans conjunts d'éssers humans que comparteixen una mateixa manera de vida i una mateixa condició d'existència. Es diferencien, s'enfronten entre si, construeixen la seva pròpia identitat social i es defineixen tant per la possessió o no dels mitjans de producció com pels seus interessos, la seva cultura política, la seva experiència de lluita, les seves tradicions i la seva consciència de classe (de si mateixos i dels seus enemics). Les classes explotadores viuen a costelles de les explotades, les dominen i les oprimeixen, raó per la qual estan en lluita i conflicte permanent al llarg de la història.

Colonialisme: Fase històrica del capitalisme en què les grans metròpolis conquereixen territoris que anomenen colònies. El neocolonialisme manté aquest domini, acceptant només la independència formal de les colònies.

Comunisme: Corrent polític revolucionari que aspira a transformar tot el món. Marx no la inventa. En la dècada de 1840 —quan ell la coneix— evocava la idea de la commune, unitat de govern autònom. Suggeria la noció de communauté, propietat comuna de les coses. Com que aleshores s’anomenaven “socialisme” les teories dels intel·lectuals i “comunisme” els grups d'obrers revolucionaris, Marx i Engels van adoptar aquest darrer terme. Com a moviment polític, per a Marx el comunisme és un corrent que intenta defensar el punt de vista crític radical dels treballadors contra el capitalisme. Com a projecte d'una nova societat, Marx el defineix com una forma social sense explotació ni dominació, en què els productors lliurement associats —sense la violència de l'Estat— decideixen què, com, quant i per a què produir i consumir. Segons Marx, en la societat comunista del futur, cada individu serà complementi lliure i haurà de lliurar a la societat tot el que les seves capacitats li permetin. En canvi obtindrà tot el que necessiti.

Concepcions del món: No n’existeix una, sinó moltes. Constitueixen visions integrals de l’ésser humà, que pressuposen un punt de vista totalitzador sobre la societat, la història i el sentit de la vida. Cadascuna d’aquestes concepcions forma un conjunt articulat, sistemàtic, crític i coherent d'idees, conceptes, valors i normes de conducta pràctica que ens guien en la nostra vida quotidiana.

Concepció materialista de la història: Nova concepció inaugurada per Marx i Engels, base de la necessària i encara pendent (re)unificació de totes les ciències socials. La seva idea central és que tota la història no és més que la història de la lluita de classes. No hi ha evolució automàtica, sinó que la clau de la història cal buscar-la en el conflicte, en les rebel·lions i en les revolucions. Per diferenciar una època d'una altra, cal parar esment en el tipus de relacions socials que predomina en cada període. El “materialisme” d'aquesta concepció remet a la centralitat de les relacions socials, per contraposició a “l'Esperit universal” de la filosofia de la història d’Hegel. Per a Marx, no hi ha institucions eternes, ja que totes són històriques. La societat constitueix una totalitat de relacions de producció i reproducció, materials i ideològiques. Com a totalitat, la societat no una suma mecànica de parcel·les soltes o factors juxtaposats: el “factor” econòmic, el “factor” polític i el “factor” ideològic. La teoria dels “factors” és aliena al marxisme.

Consciència de classe: Identitat cultural i comprensió política, pensada, viscuda i sentida per cada grup social sobre els seus interessos a llarg termini. No s'adquireix ni s'assoleix per decret, sinó a partir d'experiències històriques, tradicions i lluites polítiques. Mai no està donada. Mai no preexisteix, sinó que es va construint a partir dels conflictes. La majoria de les vegades es genera a salts. Quan s'assoleix, la classe treballadora pot passar de la necessitat econòmica a la voluntat política. La consciència de classe és una part bel·ligerant en la lluita de classes. Començar a construir-la és començar a guanyar la lluita.

Contradicció: Categoria fonamental de la lògica dialèctica. El seu extrem oposat és la identitat. Alguna cosa és idèntica quan no pot distingir-se’n una diferència. Si existeixen distincions, la identitat es transforma en diferència. Si la diferència s'aprofundeix, hi ha contrarietat i contraposició. Si l'oposició s'aguditza, la contrarietat es transforma en contradicció. En aquest cas, els pols oposats ja no són només diferents sinó contradictoris i antagònics (no poden conciliar-se). Exemples: la relació social de “capital” enclou la contradicció antagònica entre empresaris i treballadors. La crisi del capitalisme constitueix l'explosió de múltiples contradiccions antagòniques. El canvi i el moviment de la història són producte d'aquestes contradiccions.

Crisi orgànica: Crisi estructural de llarg abast —diferent de qualsevol crisi de conjuntura—. Combinació explosiva de la crisi econòmica i la crisi política. Afebliment de tot un règim polític. Pèrdua de consens i d'autoritat en la població del conjunt de la classe dominant i de les seves institucions polítiques.

Determinisme: Corrent de pensament que assigna a les regularitats de la societat un caràcter ineluctable, necessari i apodíctic. Tendeix a assimilar les lleis històriques amb les lleis naturals. Interpreta les lleis que estudia El Capital —lleis de tendència— com si fossin “lleis de ferro”, que es compleixen inexorablement, independentment de la lluita de classes.

Dialèctica: El pensament dialèctic està present en diverses cultures (Xina, Índia, Pèrsia, Mesopotàmia, Egipte, Asteques, Maies, Inques, etc.) des dels orígens de la humanitat. A Grècia neix amb el filòsof Heràclit de Efés [540-480 a. de C.]. Per a ell, l'univers està en permanent contradicció i esdevenir. Segons Marx, la dialèctica planteja la unitat inseparable entre la realitat objectiva i el subjecte que pensa i actua sobre aquesta realitat. No es poden escindir la teoria de la pràctica, el que es diu del que es fa, la realitat del pensament, ni el coneixement de l'acció. La dialèctica de Marx és crítica i revolucionària perquè considera i aborda tota realitat com a històrica i perible. No s'agenolla davant cap institució ni li tem a l’antagonisme de la contradicció.

Diners: No són una cosa ni un objecte “màgic”. Constitueixen una relació social de producció. Representa l'equivalent general en el qual es reflecteix el món sencer de les mercaderies. Com a equivalent, els diners s'independitzen de la relació social de valor i esdevenen autònoms. Es converteixen en un subjecte dotat de vida pròpia. Es transformen en un fetitxe. El seu poder no és més que el poder social de les classes posseïdores. Seguint W. Shakespeare, Marx els defineix com “la puta universal” perquè els diners no reconeixen diferències. No li importa res.

Dogmatisme: Culte cec a l'obediència. Tancament. Negació de tot pensament crític. Canonització d'un text com si fos “sagrat”. El dogmatisme li ha fet un mal enorme al marxisme.

Dominació: Procés de subjecció i subordinació d'una classe social a una altra que s'exerceix col·lectivament i també en el terreny de la subjectivitat. La dominació pressuposa relacions de poder i explotació, d'imposició de la voluntat de l'opressor sobre els pobles oprimits, les classes explotades i les masses subjugades.

Ecologisme: Corrent político-ideològic que qüestiona les bases que sostenen la moderna societat industrial, l'esgotament de les seves fonts energètiques, la destrucció sistemàtica del medi ambient i la irracionalitat d'una relació amb la naturalesa concebuda com a purament instrumental. Com a moviment social és molt heterogeni. El marxisme fa seves les reivindicacions ecologistes, integrant-les en una perspectiva crítica de més abast. Només es podrà assolir una nova manera de vincular-se amb la naturalesa quan es posi fi —mitjançant una revolució mundial— a la lògica del lucre, el valor, el guany i l'acumulació capitalista.

Economicisme: Corrent polític que redueix la lluita popular únicament a la reclamació de reformes econòmiques i reivindicacions mínimes. Menyspreu de qualsevol debat teòric i ideològic. Sospita a priori sobre qualsevol activitat intel·lectual. Reducció del marxisme a una vulgar teoria que ho redueix tot al “factor econòmic”. L’economicisme ha fet estralls en la tradició marxista.

Estat: No n’existeix una única definició. Per al liberalisme burgès és “la nació jurídicament organitzada”. Sense distincions de classes, ens representaria “tots per igual”. Per al marxisme és la cristal·lització institucional de determinades relacions socials de força: per això defensa els uns contra els altres i té un contingut de classe. L'exercici permanent del poder de l'Estat (més enllà de qui sigui el president i quin partit estigui al govern) té un contingut de classe que li atorga el sector social que té el poder. No està subjecte a elecció, ni es vota. L'única manera de canviar el contingut de classe d'un Estat és mitjançant una revolució. El poder de l'Estat va acompanyat d'institucions hegemòniques.

Eurocentrisme: Ideologia que situa en la història i la cultura europeo-occidental el melic absolut del món. Qualsevol desenvolupament social o cultural diferent o coexistent al d'Europa occidental —i al del seu fill predilecte, els Estats Units d'Amèrica del Nord— és catalogat per aquesta ideologia com a “barbàrie”. L’eurocentrisme ha infringit un gran dany a la tradició marxista.

Evolucionisme-etapisme: En el seu significat marxista (diferent del de Charles Darwin), fa referència a una concepció de la societat que postula la fèrria successió evolutiva de rígides etapes, sense saltar-se’n cap. També se’l coneix com a etapisme. L’evolucionisme acostuma a estar associat a la idea de “progrés”. El desenvolupament social és concebut linealment, movent-se sempre del pitjor al millor i en una única direcció. La concepció històrica de Marx no és evolucionista ni etapista.

Explotació: Dominació d'una classe social sobre una altra a partir de l'apropiació del treball no pagat, del temps de treball excedent i de la plusvàlua. En el capitalisme, encara que la classe treballadora assoleixi salaris “alts”, continua sent explotada.

Feminisme: Corrent polític-ideològic que qüestiona radicalment la dominació de la societat patriarcal, el masclisme, l’escissió entre el públic i el privat i la construcció històrica de la subjectivitat que fixa “rols” preestablerts segons els gèneres. Com a moviment social resulta summament heterogeni. Els vessants feministes marxistes aborden al mateix temps la dominació patriarcal i l'opressió de la classe treballadora, sense confondre-les però tampoc sense escindir el gènere i la classe.

Fetitxisme: Procés derivat de les relacions socials mercantils capitalistes. Es genera a partir de la sociabilitat indirecta del treball humà quan aquest es produeix en condicions de mercat. Si hi ha fetitxisme no hi ha control racional de la producció ni planificació. El fetitxisme genera la personificació de les coses —de vegades autònomes i hostils als seus creadors— i la reificació dels éssers humans.

Filosofia: Disciplina mil·lenària que es caracteritza per formular preguntes crítiques i radicals sobre sentit de la vida, l'ésser humà, la societat, la història i el paper del subjecte dins d’aquesta. Marx produeix dins aquesta disciplina una revolució en reclamar-li que trenqui el cercle viciós del seu discurs per anar més enllà de si mateixa: cap a la transformació de la societat i la unitat amb la classe treballadora. La vitalitat de la filosofia que rebutja qualsevol mena de complicitat amb el sistema no troba a les pissarres acadèmiques sinó al carrer i en la lluita de classes.

Filosofia clàssica alemanya: S'inicia amb Immanuel Kant [1724-1804], continua amb Johann Gottlieb Fichte [1762-1814] i Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling [1775-1854] i culmina amb Georg Wilhelm Friedrich Hegel [1770-1831]. La lògica dialèctica de Hegel —que concep tot en perpetu esdevenir i constant contradicció— constitueix la màxima expressió teòrica de la revolució burgesa europea. Els seus hereus no són els tristos professors de filosofia sinó els treballadors revolucionaris.

Filosofia de la praxi: Concepció filosòfica de Marx i dels seus continuadors més radicals que intenta alterar i superar el punt de vista contemplatiu, tant de l'idealisme com del materialisme. La seva clau rau en l'activitat humana transformadora i en la unitat de la reflexió teòrica i la pràctica política radical.

Formació econòmico-social: El mode de producció capitalista mai es troba en forma pura en la societat, sinó que es combina amb diversos tipus de relacions socials. Aquesta combinació s’anomena “formació econòmico-social”. Aquesta permet comprendre què posseeix d'específic i irrepetible cada societat i què té de comú i genèric amb les altres. Aquest concepte permet articular el general i el particular del capitalisme, la lògica i la història, el gènere i l'espècie, el que és comú i el que és irrepetible.

Força de treball: És el terme amb què Marx designa la capacitat humana de treballar (per a diferenciar-la del “treball” a seques). En el capitalisme és una mercaderia molt “especial”. És l'única que crea valor i que a més genera més valor que el que ella mateixa val.

Forces productives: Dimensió de la història formada pels instruments tecnològics del treball, les destreses laborals i, el més important, el subjecte social que exerceix el treball sobre la naturalesa i la societat. Marx sempre les analitza conjuntament amb les relacions socials de producció, raó per la qual no constitueixen una variable independent.

Globalització: Nova fase de l'imperialisme capitalista, caracteritzada per la universalització productiva, mercantil i financera, la revolució tecnològica i l'expansió de les comunicacions. Fins ara va estar dominada pel capital. Els treballadors i la joventut de tot el món lluiten per una globalització de les resistències anticapitalistes.

Hegemonia: Procés de direcció político-cultural d'un segment social sobre un altre. Generalització dels valors culturals propis d'una classe per al conjunt de la societat. Hegemonia = cultura, però incloent-hi les relacions de dominació i de poder. L'hegemonia burgesa combina el consens amb els sectors aliats i la violència amb els enemics. Els treballadors lluiten per una contrahegemonia de caràcter socialista.

Història: Procés contingent i obert, resultat de la praxi humana. Encara que la història posseeix regularitats —estudiades per la concepció materialista de la història— no té un final tancat ni una direcció unívoca determinada per endavant. El seu futur depèn del resultat de la lluita de classes. Podem anar cap al socialisme o podem continuar en la barbàrie. El marxisme intenta analitzar la història passada des de “baix”, no des de la mirada dels dominadors i triomfadors, sinó des de la rebel·lia dels pobles sotmesos i les classes explotades.

Humanisme: Concepció que posa en l'eix de les seves reflexions els éssers humans (en lloc de la naturalesa, Déu, el mercat, els diners o el capital). El marxisme és hereu dels antics humanismes (per exemple el grec o el renaixentista, en el cas europeu). Però per a Marx el subjecte ja no és el burgès individual sinó un subjecte col·lectiu: els treballadors. Marx diferencia l'humanisme abstracte, que pressuposa un individu aliè a la història, de l'humanisme revolucionari, que té com a objectiu acabar amb l'alineació i alliberar l’ésser humà dels seus productes alienats a través de la praxi.

Idealisme: Antic corrent filosòfic. No té res a veure a “tenir ideals”. L'idealisme afirma que el fonament darrer de la realitat és “la Idea”, “Déu” o “l'Esperit”. En darrera instància, implica una visió contemplativa de l'univers.

Ideologia: En el marxisme “ideologia” té dos significats diferents: [1] concepció del món que implica una determinada perspectiva de vida lligada als interessos de les classes socials, una escala de valors, juntament amb normes de conducta pràctica. [2] Falsa consciència, obstacle per al coneixement de la veritat, error sistemàtic, inversió de la realitat per compromisos amb el poder establert. El marxisme és una concepció ideològica del món vinculada als interessos dels treballadors (significat [1]) que qüestiona qualsevol falsa consciència ideològica de la burgesia (significat [2]).

Imperialisme: Fase del sistema mundial capitalista. Es caracteritza per la fusió dels capitals bancaris i industrials, el predomini del capital financer, el repartiment del món en àrees d'influència, l’armamentisme, l'agressivitat política de les grans potències, la generalització dels monopolis i l'amenaça de guerra permanent. Recorre diverses fases històriques. L'actual globalització capitalista és precisament la darrera fase coneguda de l'imperialisme.

Llibertat: Té diferents significats. Per al liberalisme burgès, ser lliure és posseir la propietat i no trobar obstacles o interferències per al seu gaudi. Ser = tenir. “La llibertat arriba fins a on arriba la propietat privada”. Per a Marx, en canvi, la llibertat no pot dependre de la propietat privada. L'ésser humà és autènticament lliure quan és genuïnament autònom, quan no està forçat a vendre's com una mercaderia. El capitalisme anul·la l'autonomia de les persones per a atorgar-la al mercat i a les coses, transformades en subjecte (fetitxisme). La veritable llibertat només pot estar més enllà de la reificació, més enllà de la necessitat material, més enllà del tenir i més enllà del treball forçat. En el temps lliure, en l'oci creador. Segons Marx, el comunisme és un projecte de societat en el qual la llibertat de tots i totes és condició de la llibertat de cadascun. Ningú no pot ser genuïnament i autènticament lliure quan la majoria ha de vendre's en el mercat per a sobreviure.

Liberalisme: Corrent ideològic que acompanya l'ascens i l'auge polític de la burgesia fins que aquesta arriba al poder. En els seus inicis i durant el seu apogeu del segle XVIII europeu, es caracteritza per combatre la reacció absolutista, difondre el pensament lliure, promoure el lliure comerç i les llibertats públiques. Canvia radicalment quan la burgesia arriba al poder i entren en escena la classe obrera i el socialisme. Llavors es torna reaccionari. Avui dia, el neoliberalisme només conté d'aquella ideologia la defensa del lliure comerç. Però s'ha tornat absolutament conservador, partidari de governs despòtics, s’oposa a qualsevol pensament lliure i és enemic de les llibertats públiques, raó per la qual promou el control i la vigilància permanent dels individus.

Lluita de classes: No és un enfrontament entre individus aïllats (per enemistats o enveges personals). És un conflicte històric entre grans conjunts de persones: les classes socials. Aquesta confrontació divideix la societat en opressors i oprimits: esclavistes i esclaus, patricis i plebeus, senyors feudals i serfs de la gleva, terratinents i camperols, burgesos i treballadors. Aquesta contradicció impulsa el desenvolupament de la història.

Marxisme - marxià - marxista: El marxisme és una teoria crítica de la societat capitalista que promou a tot arreu una pràctica política d'emancipació, rebel·lia, resistència, alliberament i revolució. Pressuposa una concepció del món i de la vida, de la història i del subjecte, expressada des del punt de vista de les oprimides i els explotats. Com a teoria crítica constitueix un saber obert. És científic, filosòfic, ideològic, ètic i polític alhora. El terme marxià és més “tècnic”: fa referència als textos escrits exclusivament per Karl Marx. El terme marxista al·ludeix als escrits, al pensament i a les tradicions polítiques no només de Marx sinó també dels seus seguidors i partidaris posteriors, fins avui dia.

Materialisme: Antic corrent filosòfic. No té res a veure amb “el culte als diners i als béns terrenals”. El materialisme afirma que el fonament darrer de l’univers és “la matèria”. Un dels primers filòsofs materialistes és, a Grècia, Demòcrit [460 a. de C.-370 a. de C.]. En posar l'èmfasi en la realitat objectiva, independent de la praxi del subjecte, aliena a la història i a les relacions socials, el materialisme filosòfic esdevé especulatiu, contemplatiu i passiu. Separa categòricament l’objecte del subjecte: es queda només amb l'objecte, només amb la matèria, només amb la naturalesa. El “materialisme” marxià es centra en la història, en la societat i en els subjectes. A Marx li interessa la materialitat... de les relacions socials. La “matèria” de la qual parla el marxisme és una matèria... estrictament social i construïda històricament: les relacions socials de producció. No és la matèria físico-química de les ciències naturals! Per a la filosofia marxista de la praxi no hi ha matèria objectiva sense subjecte, ni subjecte sense matèria objectiva.

Mediació: Categoria fonamental del pensament dialèctic. Expressa el nexe, el vincle i el passatge entre dos moments del desenvolupament i el moviment. En estudiar la societat, el més difícil és explicar les mediacions entre l'economia i el poder, entre l'acció reivindicativa i la política, entre els moviments socials i la revolució socialista. Quan el marxisme esbiaixa les mediacions es transforma en un vulgar mecanicisme, en què tot es redueix a un esquema simplista d'una “causa... un efecte”.

Mercaderia: Forma social que adquireixen els productes del treball humà en la societat mercantil capitalista. Un objecte és mercaderia si a més de tenir valor d'ús (utilitat) posseeix valor. Només és mercaderia el que es produeix per a vendre i no pas per a consumir directament. En la mercaderia estan encloses les potencials contradiccions antagòniques del capitalisme.

Metafísica: Qualsevol concepció del món, purament especulativa, desvinculada de la història i de la pràctica, que es postula com si estigués al marge del temps i l'espai. En qualsevol metafísica predomina una interpretació del món, no pas la seva transformació. La metafísica es caracteritza per les seves pretensions de (falsa) universalitat.

Mètode: Conjunt de regles lògiques que guien el pensament i la pràctica.

Mètode dialèctic: Per a Marx, aquest mètode planteja la unitat de la investigació històrica i de l'exposició lògica dels resultats obtinguts, seguint la línia: concret-abstracte-concret. El coneixement parteix de les contradiccions de la societat real. Després la teoria abstreu, construeix categories, hipòtesis i conceptes, i finalment torna novament a la societat, per a intervenir en les seves contradiccions mitjançant la praxi. Segons Marx, la lògica dialèctica de conceptes i categories està estretament vinculada a la historicitat de la societat. La lògica dialèctica de l'exposició teòrica —El Capital— expressa i resumeix la història de la societat —el capitalisme—. La clau del mètode dialèctic cal buscar-la en la concepció de la societat com una totalitat i del desenvolupament històric a partir de les contradiccions.

Modernitat capitalista: Època històrica travessada per la urbanització i industrialització accelerades, grans mitjans de comunicació, processos de secularització religiosa, desacralització de valors transcendents, desencantament del món i predomini despietat del valor de canvi. Segons Marx, té un caràcter contradictori: d'una banda genera “progrés” i possibilitats d'emancipació individual i col·lectiva; d’altra banda, barbàrie, vandalisme, conquesta, subjugament, opressió, genocidi i explotació. Mentre el racionalisme liberal només s’interessa pel primer aspecte, el postmodernisme només ho fa pel segon. Marx veu ambdós.

Mode de producció: Conjunt articulat de relacions socials de producció. Els diversos modes de producció permeten perioditzar la història humana. Segons la teoria marxista de la història, cadascun d'aquests modes expressa les relacions socials en la seva màxima puresa i en el seu concepte essencial. En les societats empíriques i concretes, les relacions socials mai no es donen pures, sinó que estan combinades amb relacions d'altres modes de producció (sempre n’hi ha un que predomina sobre els altres).

Neoliberalisme: Fase globalitzada de l'imperialisme capitalista. Ideologia que va acompanyar l'ofensiva capitalista a nivell mundial des de 1973 —cop d'estat a Xile—, passant per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, fins a 1994 —alçament zapatista a Mèxic—. Promou la lliure circulació del capital, les privatitzacions, el desmantellament dels drets socials, la reducció de les despeses en educació i salut, la repressió de la classe obrera, el conservadorisme cultural, el masclisme, la xenofòbia, la vigilància i el control permanent dels individus, el racisme i la militarització de tot el planeta. Entra en una fase de crisi a finals de 1990, arran de les rebel·lions contra la globalització capitalista a diverses ciutats del món.

Plusvàlua: Fracció del valor produït per la força de treball que és apropiada gratuïtament pel capitalista. Constitueix l'origen de l'explotació. Representa un treball no pagat. Es produeix en un temps de treball excedent. És la font de vida del capital. Es divideix i reparteix entre els diferents capitalistes: com a interès (bancs); guanys (industrials) i rendes (terratinents).

Praxi: Activitat humana que transforma la societat i la naturalesa tot transformant, alhora, el subjecte que l'exerceix, ja sigui en la política, en l'art, en la ciència o en el treball productiu. Com a concepte, expressa la unitat de la teoria i la pràctica. És la categoria fonamental de la filosofia de Marx.

Producció-mercat-consum: La producció és l'àmbit on es generen les mercaderies. S'hi produeix l'explotació (“invisible” a la consciència immediata). El mercat és el lloc de la distribució i l'intercanvi de mercaderies. És el més visible en el capitalisme. El consum és l'espai on les mercaderies arriben als consumidors. Segons Marx, encara que tots aquests moments estan relacionats, el que marca el ritme del conjunt és la relació de producció.

Reformisme: Corrent polític que pretén posar pegats i pedaços al capitalisme, reclamant reformes i engrunes per al treballador, però sense qüestionar al sistema en el seu conjunt. Combat els efectes “no desitjats” del sistema, no pas les seves causes. Proposa canvis graduals. Rebutja la confrontació amb el poder. Limita la lluita a l'immediat i puntual, sense apuntar a la totalitat.

Relacions socials de producció: Vincles socials que s'estableixen entre els éssers humans per a produir i reproduir la seva vida material i cultural. Els diversos tipus de relacions de producció permeten diferenciar una època històrica d'una altra. En les societats de classes, qualsevol relació de producció és al mateix temps una relació econòmica, una relació de poder i una relació de forces entre les classes. Les relacions de producció capitalista expressen la contradicció antagònica entre els propietaris dels diners i els de la força de treball. No hi ha conciliació possible entre ambdós.

Reproducció: Manteniment i producció continuada de les relacions socials. Pot ser simple —en la mateixa escala— o ampliada. En aquest últim cas, és sinònim d'acumulació. En el mode de producció capitalista la reproducció mai no és automàtica. Pressuposa sempre l’existència de mecanismes hegemònics i l’exercici de la força material (o la seva amenaça).

República parlamentària: Forma específicament moderna de domini polític burgès. Compta amb una sèrie d'institucions i mecanismes flexibles que li permeten exercir i reproduir un poder polític de classe: les cambres legislatives, l'autonomia relativa de la burocràcia, la premsa organitzada a les grans urbs, els partits polítics de masses, el "lliure joc” entre els sindicats obrers i les corporacions empresarials, les aliances i fraccionaments polítics, les eleccions periòdiques (en les quals sempre es tria entre dues cares de la mateixa moneda...) etc., etc. Segons Marx, és una forma de dominació política anònima i impersonal, que representa el conjunt de la burgesia. Per això resulta molt més eficaç per a exercir el domini sobre els treballadors que no pas una dictadura o una monarquia.

Revolució bolxevic: Primera revolució socialista triomfant en la història de la humanitat. També rep el nom de “revolució d'octubre”. Es va produir el 1917 i va ser dirigida principalment per Lenin, i també per Trotsky. Abans que es burocratitzés, va tenir un ressò mundial. Va influenciar tot el segle XX: des de la política fins al cinema i la pintura. Per a frenar-ne i contrarestar-ne la influència a occident, Henry Ford i John Maynard Keynes van planejar reformes al capitalisme. Amb la seva revolució, Lenin va aconseguir moltes més reformes per als obrers del món que tots els reformistes junts.

Revolucions burgeses: Es produeixen al nord d'Itàlia (segle XV i XVI). Després als Països baixos (1579), a Anglaterra (1645-1649 i 1688-1689), els EEUU (1776) i França (1789). En generalitzar la ideologia del liberalisme, la revolució francesa es converteix en el paradigma clàssic de revolució burgesa. Aquesta separa l'Església de l'Estat, construeix l'Estat-nació, el mercat intern i l'exèrcit “nacional” (burgès). Inaugura la dominació política de la burgesia i el regnat absolut dels diners i el valor de canvi.

Revolució socialista: Es proposa de crear una societat futura d'homes i dones nous, alliberats de l'explotació econòmica però també de la dominació política de la subjectivitat, de l'alienació i el fetitxisme mercantil, de la burocràcia, del patriarcalisme, del racisme, de l’etnocentrisme i de la xenofòbia. És un projecte fonamentalment polític, però també ètic i cultural.

Sentit comú: Àmbit espontani de les nostres opinions quotidianes. És caòtic i contradictori. Mai no és aliè a les ideologies. És un camp de batalla entre diverses concepcions del món i escales de valors. El marxisme aspira a reforçar-hi les opinions progressistes i a combatre les reaccionàries. La filosofia de la praxi intenta superar-ne la espontaneïtat per assolir una concepció del món crítica i coherent.

Societat civil: Té molts significats. En Hegel fa referència a les institucions del mercat i també a algunes institucions polítiques, com ara la policia i l'administració de justícia. En Marx al·ludeix al conjunt de les relacions socials de producció de la societat capitalista. En Gramsci remet a les institucions polítiques que no són estrictament ni econòmiques (no pertanyen al mercat) ni estatals (no són necessàriament part de l'Estat): escola, universitat, mitjans de comunicació, partits polítics, sindicats, societats de foment, esglésies, etc. Aquestes institucions tenen com a finalitat generar consens i construir l'hegemonia. Gramsci també anomena la societat civil “Estat ampliat”.

Teologia de l'alliberament: Corrent filosòfic i teològic que intenta fusionar al marxisme amb el cristianisme revolucionari. Encara que originàriament els seus ideòlegs eren francesos, la major part dels seus seguidors són llatinoamericans. Reprèn l'humanisme de Marx (així com també el del Che Guevara o de Camilo Torres) i els interpreta des del missatge profètic del cristianisme.

Temps de treball socialment necessari: Dimensió quantitativa de la teoria del valor. Quantitat de treball abstracte. Constitueix la mesura social —no pas individual— del valor de les mercaderies.

Treball: Procés d'intercanvi i mediació entre l'ésser humà i la naturalesa, inserit en relacions socials. Quan és lliure, Marx el concep com una activitat vital humana orientada a una fi que afaiçona segons les lleis de la bellesa. Però en la societat capitalista no és lliure, és forçat, està alienat. Es converteix en una tortura i en una obligació imposada per la dominació capitalista. El capitalisme dels nostres dies obliga una part dels treballadors a desgastar la seva vida treballant el doble, i a l'altra, la condemna a l'atur, en lloc de repartir el treball entre tots, reduint el treball necessari de reproducció i augmentant el temps lliure d'oci i gaudi per al conjunt.

Treball abstracte: Treball social global que en la societat capitalista genera valor. Dimensió qualitativa de la teoria del valor, estretament lligada a la teoria del fetitxisme. Característica que assumeix el treball humà quan la seva sociabilitat és indirecta i està intervinguda pel mercat i l'equivalent general. Principal descobriment teòric de Marx a la seva crítica de l'economia política.

Valor: No és una cosa ni una propietat intrínseca de les coses. És una relació social de producció. En ambdós pols de la relació vincula posseïdors de mercaderies. Quan els productes del treball es generen dintre de relacions de valor, es produeixen per a ser venuts en el mercat. Marx distingeix històricament diverses relacions de valor. Des de la més simple (el troc) fins a la més desenvolupada (els diners).

per Juan Torres López <a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgPpEqhVLM2Lv__03dqMpxjeHY1G9oKkkQS12SUzZIeKKVN8SL5uv9Fz9EdX0gMkMP-q4zHXPyoPpONpe9sn-rs-MRNUr7J8WbAgDggPMTGGJVPynIZ6CrdmS33ZZAKMs_dOANNzA/s1600-h/Pinochet.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5009890342517407474" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgPpEqhVLM2Lv__03dqMpxjeHY1G9oKkkQS12SUzZIeKKVN8SL5uv9Fz9EdX0gMkMP-q4zHXPyoPpONpe9sn-rs-MRNUr7J8WbAgDggPMTGGJVPynIZ6CrdmS33ZZAKMs_dOANNzA/s320/Pinochet.jpg" style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;" /></a> Pinochet sol ésser presentat com un dictador més dels molts que han sembrat de mort i desgràcies la història llatinoamericana, però no convé equivocar-se. El militar xilè, traïdor al seu govern legítim, sanguinari des de jove i mentider sempre, va ser, sobretot, l'instrument necessari per a engegar i experimentar el projecte neoliberal que els grans centres del poder econòmic mundial dissenyaven per a recobrar les posicions que els havia fet perdre la gran crisi dels anys seixanta i setanta. L'esgotament del model econòmic i la força que la plena ocupació havia donat a les classes treballadores dels països occidentals minava les taxes de benefici, mentre la presència referencial de l'antiga Unió Soviètica mostrava al món sencer que, per molt imperfecta que aparegués, hi havia una alternativa efectiva al capitalisme. A principis dels anys setanta la situació es va fer especialment problemàtica i de dels Estats Units es va començar a ordir una estratègia que es basaria en quatre grans processos: una amplíssima reconversió tecnològica (que van liderar les grans empreses multinacionals), un substancial canvi de coordenades en la política econòmica (que va planificar l'equip liberal del President Nixon), una autèntica catarsi social mitjançant la generació planificada d’atur (l’altra cara de la qual seria la caiguda brutal dels salaris) i l'endeutament generalitzat (contrapart de la qual seria una altíssima retribució dels capitals gràcies als tipus d'interès molt més elevats) i una ofensiva ideològica i política (la “revolució conservadora”) que abanderarien Ronald Reagan, Margaret Tatcher i el Papa Joan Pau II. Però aquest pla, les estratègies i continguts del qual van anar solidificant al llarg de la dècada dels setanta, era intrínsecament conflictiu. Entre d’altres coses, suposava desactivar la resistència sindical, silenciar les reivindicacions obreres, engegar noves formes de regulació econòmica a través de les privatitzacions i de la liberalització de la indústria i els serveis, obtenir recursos per a finançar i donar suport a la despesa que suposaria per a les empreses la reconversió tecnològica fet per al que calia desmantellar l'Estat i la despesa pública i social, canviar el discurs del benestar pel de l'individualisme, desarticular les institucions de diàleg i coordinació internacional... Era, en conseqüència, un projecte complex i difícil, arriscat i de gairebé impossible implantació simultània a tot el planeta. Per a engegar-lo amb èxit convenia actuar preventivament en tres fronts fonamentals. En primer lloc, bloquejant o fins i tot eliminant el paper referencial de la Unió Soviètica, fet que va dur a dissenyar plans de desestabilització als països socialistes més sensibles a l'atracció occidental, com Polònia i, alhora, donar un gran impuls a la carrera armamentista que liquidés les possibilitats de desenvolupament de la ja de per si malalta economia soviètica. En segon lloc, avortant qualsevol altre experiment de canvi social, per molt tímid o reformista que fos, com el qual s'estava duent a terme a Xile sota el mandat del President Salvador Allende. Finalment, es feia necessari experimentar, en la mesura del possible, les mesures més radicals de l'estratègia liberalitzadora. Unes mesures que en aquell temps només defensava una minsa minoria dels economistes teòrics i pràctics amb més renom i sobre els resultats socials i econòmics dels les quals planaven encara molts dubtes. Aquest era el cas, per exemple, de la privatització dels sistemes de pensions públiques o de la reducció radical de la despesa pública, passos imprescindibles per a què el capital privat passés a disposar de fons i rendibilitat suficients en la conjuntura que es preveia. Al llarg de la dècada dels setanta es van anar ordint tots aquests processos que culminarien amb l'arribada de Tatcher i Reagan al poder i amb l'elecció del cardenal polonès Karol Woijtyla com a màxim dirigent de l'Església catòlica. La coordinació entre ells, les reunions mantingudes en institucions i fòrums diversos, la similitud dels discursos que es van anar forjant gràcies a les seves intervencions públiques i la coincidència de les orientacions estratègiques que projectaven aquests tres dirigents mundials són ben conegudes i han estat àmpliament documentades. Però com acabo d'assenyalar, l'èxit final d'aquest procés no hagués estat possible sense les experiències prèvies, sense els assajos i sense l'exercici de desmobilització que es va dur a terme, principalment, al Xile feixista de Pinochet. És precisament per això que l'autèntic paper històric de Pinochet no pot ser entès només en la seva lectura nacional o com a mera expressió del militarisme cesarista que va inspirar tantes dictadures llatinoamericanes i ,fins i tot, ni tant sols només en termes de representar, com en tantes d’altres, els sectors més privilegiats i reaccionaris del seu país enfront de l'experiència progressista de la Unitat Popular. El dictador xilè va mostrar ben aviat que no actuava només com el típic “matón cuartelero” sinó que el seu règim responia, sobretot, a una doctrina i a un projecte econòmics nous. Així, Pinochet va ser el primer governant d’engegar processos de liberalització i privatització i no és casualitat que contés des del principi amb la simpatia i el suport dels liberals més declarats del seu temps, com Hayeck o el recentment mort Milton Friedman. Hayeck va ser entrevistat en 1981 pel diari xilè El Mercuri i les seves declaracions deixaven veure clarament la naturalesa experimental de la dictadura xilena i el beneplàcit que tenia dels intel·lectuals que estaven donant suport ideològic al projecte d'implantació del neoliberalisme: "La meva preferència personal –va dir el Premi Nobel- s'inclina cap a una dictadura liberal i no cap a un Govern democràtic on tot liberalisme sigui absent". Per la seva banda, Milton Friedman havia visitat Xile molt abans on va ser rebut amb “càlida hospitalitat” segons les seves pròpies paraules. El propi Pinochet li va demanar consell i Friedman li va enviar una llarga i afectuosa carta de suport en la qual, a més de fer-li recomanacions, li reconeixia el seu paper capdavanter en el neoliberalisme: “Sóc conscient que el seu govern ja ha donat passos importants i en planeja d’altres amb vista a reduir les barreres per al comerç internacional i a liberalitzar-lo, i que, com resultat d'això, l'avantatge competitiu real de Xile es reflecteix millor en aquest avui que en les dècades passades (…)”. En altre moment, Friedman va qualificar el cop d'estat com “no més que un sot en la ruta”, “un període de transició” per a assolir un creixement econòmic sostingut. La pretensió neoliberal de la dictadura ha estat reconeguda àmpliament. Així ho fa, per exemple, Jesús Piñera, que va ser primer Ministre de Mineria (retornant aquest sector estratègic a la propietat privada) i després ministre del Treball i Previsió Social i, com a tal, artífex de la privatització del sistema xilè de pensions, una privatització exemplar per als liberals i desastrosa per als treballadors, cosa sabuda fins a tal punt que el propi Pinochet no va aplicar-la als militars i policies. En el seu article Milton Friedman i les seves recomanacions a Xile ho diu clarament: “Les idees de Milton Friedman van ser claus en la Refundació de Xile”. Un altre economista liberal de Chicago i una de les personalitats econòmiques més importants de l'administració nord-americana dels últims decennis, George Shultz (significativament anomenat “l'home del model xilè de feixisme”), també va reconèixer que darrere del cop de Pinochet hi havia tota una primícia de l'experiment neoliberal. En una entrevista amb la televisió PBS el 2 d'octubre del 2000, va parlar de la situació de Xile: “Les Forces Armades van prendre el poder, i no hi ha dubte que van fer coses innecessàriament brutals en el procés; però, no obstant això, el van prendre. . . Hi va haver una gent a Xile que van ésser coneguts com els ‘Chicago Boys’; van estudiar economia en la Universitat de Chicago. . . Així, de forma gradual va evolucionar a Xile una economia a l'estil de l'Escola de Chicago. I va funcionar”. El caràcter precursor del que va fer Pinochet a Xile, no limitant-se a establir una dictadura a l’estil “tradicional” en un país de la perifèria sinó experimentant el mode de civilització que es volia imposar més tard a tot el món, va ser el que va fer que, tot i tenir les seves mans ensangonades i ser un lladre i un assassí, gaudís del recolzament i l'amistat dels principals governants de la seva època, Tatcher, Reagan i, per descomptat, de la jerarquia catòlica que, amb lloables excepcions com les del cardenal Silva Henríquez, va beneïr una i mil vegades la dictadura xilena. El suport de Joan Pau II i del Vaticà a Pinochet va ser evident. Durant la visita del Papa a Xile (i a diferència del que el polonès solia fer quan s'enfrontava a teòlegs de l'alliberament, dirigents de l'esquerra i polítics progressistes en general, les mans dels quals mai van estar plenes de la sang que corria per les de Pinochet) no va sortir de la seva boca ni una sola paraula de condemna de la dictadura ni dels continus atemptats contra els drets humans que, de manera ben evident, es cometien a Xile. Essent plenament evidents els crims de la dictadura, només queda pensar que, amb el seu silenci, Joan Pau II els justificava o legitimava. El teòleg catòlic Juan José Tamayo diu en el seu article “Los hombre de Pinochet en el Vaticano” que "l'estratègia seguida pel vaticà en el cas de Pinochet em sembla ètica i evangèlicament injustificable", i molt gràficament expressa el que succeia: "una dictadura dóna suport i legitima una altra dictadura". No es tracta de fer judicis d'intencions, ni és necessari interpretar la naturalesa del silenci papal davant els crims de la dictadura xilena però sí que cal afirmar amb tota rotunditat que Joan Pau II va ser còmplice de Pinochet en la mesura en que ambdós estaven compromesos amb un projecte polític evident i en que ambdós van ser operadors singulars de l'arrencada del neoliberalisme, l’un com a experimentador a Xile i l’altre a tot el món. En definitiva, la història política d'Augusto Pinochet no és la d'un dictador més de la perifèria, sinó la d'un precursor del neoliberalisme. I, per aquesta raó, legitimat, aplaudit i protegit pels mateixos que més tard el van engegar en d’altres llocs. Convé saber-ho i subratllar-ho perquè és imprescindible saber que l'origen del neoliberalisme està ple de sang innocent, que aquest és intrínsecament contrari a la llibertat i a la dignitat humanes i desastrós en els seus resultats econòmics i socials, com ho va ser a Xile, on l'economia i els beneficis van créixer però generant la major desigualtat de la seva història, amb la pobresa més elevada i amb una enorme frustració social i personal. No és casualitat, precisament per això, que la història personal del propi dictador sigui com la del neoliberalisme: mentidera i corrupta. No és casualitat que el primer governant neoliberal fos un dictador, un traïdor a la seva pàtria i un lladre de béns públics. Com no és casualitat que aquells que parlen tant de drets humans l’aplaudissin i protegissin, mostrant d'aquesta manera la cínica manera que té el neoliberalisme d'entendre la justícia i el dret. És una desgràcia dir-ho però és un fet que no podem oblidar: desapareix Pinochet però queda gran part de la seva obra. Per això el respecten tant i per això el van protegir en vida. Però sigui com sigui, al final de la seva vida ja tot era evident. Vam saber des del principi que va ser un traïdor i un assassí; més tard es va descobrir que, a més, va ser un lladre. Ara sabran qui va ser fins i tot els mateixos diables. Mai millor dit, perquè serà a l'infern on vagi si existeix realment la justícia eterna.

Pinochet, molt pitjor que un simple dictador: el primer governant que va posar en pràctica el neoliberalisme

per Juan Torres López

Pinochet sol ésser presentat com un dictador més dels molts que han sembrat de mort i desgràcies la història llatinoamericana, però no convé equivocar-se.

El militar xilè, traïdor al seu govern legítim, sanguinari des de jove i mentider sempre, va ser, sobretot, l'instrument necessari per a engegar i experimentar el projecte neoliberal que els grans centres del poder econòmic mundial dissenyaven per a recobrar les posicions que els havia fet perdre la gran crisi dels anys seixanta i setanta.

L'esgotament del model econòmic i la força que la plena ocupació havia donat a les classes treballadores dels països occidentals minava les taxes de benefici, mentre la presència referencial de l'antiga Unió Soviètica mostrava al món sencer que, per molt imperfecta que aparegués, hi havia una alternativa efectiva al capitalisme.

A principis dels anys setanta la situació es va fer especialment problemàtica i de dels Estats Units es va començar a ordir una estratègia que es basaria en quatre grans processos: una amplíssima reconversió tecnològica (que van liderar les grans empreses multinacionals), un substancial canvi de coordenades en la política econòmica (que va planificar l'equip liberal del President Nixon), una autèntica catarsi social mitjançant la generació planificada d’atur (l’altra cara de la qual seria la caiguda brutal dels salaris) i l'endeutament generalitzat (contrapart de la qual seria una altíssima retribució dels capitals gràcies als tipus d'interès molt més elevats) i una ofensiva ideològica i política (la “revolució conservadora”) que abanderarien Ronald Reagan, Margaret Tatcher i el Papa Joan Pau II.

Però aquest pla, les estratègies i continguts del qual van anar solidificant al llarg de la dècada dels setanta, era intrínsecament conflictiu. Entre d’altres coses, suposava desactivar la resistència sindical, silenciar les reivindicacions obreres, engegar noves formes de regulació econòmica a través de les privatitzacions i de la liberalització de la indústria i els serveis, obtenir recursos per a finançar i donar suport a la despesa que suposaria per a les empreses la reconversió tecnològica fet per al que calia desmantellar l'Estat i la despesa pública i social, canviar el discurs del benestar pel de l'individualisme, desarticular les institucions de diàleg i coordinació internacional...

Era, en conseqüència, un projecte complex i difícil, arriscat i de gairebé impossible implantació simultània a tot el planeta. Per a engegar-lo amb èxit convenia actuar preventivament en tres fronts fonamentals.

En primer lloc, bloquejant o fins i tot eliminant el paper referencial de la Unió Soviètica, fet que va dur a dissenyar plans de desestabilització als països socialistes més sensibles a l'atracció occidental, com Polònia i, alhora, donar un gran impuls a la carrera armamentista que liquidés les possibilitats de desenvolupament de la ja de per si malalta economia soviètica.

En segon lloc, avortant qualsevol altre experiment de canvi social, per molt tímid o reformista que fos, com el qual s'estava duent a terme a Xile sota el mandat del President Salvador Allende.

Finalment, es feia necessari experimentar, en la mesura del possible, les mesures més radicals de l'estratègia liberalitzadora. Unes mesures que en aquell temps només defensava una minsa minoria dels economistes teòrics i pràctics amb més renom i sobre els resultats socials i econòmics dels les quals planaven encara molts dubtes. Aquest era el cas, per exemple, de la privatització dels sistemes de pensions públiques o de la reducció radical de la despesa pública, passos imprescindibles per a què el capital privat passés a disposar de fons i rendibilitat suficients en la conjuntura que es preveia.

Al llarg de la dècada dels setanta es van anar ordint tots aquests processos que culminarien amb l'arribada de Tatcher i Reagan al poder i amb l'elecció del cardenal polonès Karol Woijtyla com a màxim dirigent de l'Església catòlica.

La coordinació entre ells, les reunions mantingudes en institucions i fòrums diversos, la similitud dels discursos que es van anar forjant gràcies a les seves intervencions públiques i la coincidència de les orientacions estratègiques que projectaven aquests tres dirigents mundials són ben conegudes i han estat àmpliament documentades.

Però com acabo d'assenyalar, l'èxit final d'aquest procés no hagués estat possible sense les experiències prèvies, sense els assajos i sense l'exercici de desmobilització que es va dur a terme, principalment, al Xile feixista de Pinochet.

És precisament per això que l'autèntic paper històric de Pinochet no pot ser entès només en la seva lectura nacional o com a mera expressió del militarisme cesarista que va inspirar tantes dictadures llatinoamericanes i ,fins i tot, ni tant sols només en termes de representar, com en tantes d’altres, els sectors més privilegiats i reaccionaris del seu país enfront de l'experiència progressista de la Unitat Popular.

El dictador xilè va mostrar ben aviat que no actuava només com el típic “matón cuartelero” sinó que el seu règim responia, sobretot, a una doctrina i a un projecte econòmics nous.

Així, Pinochet va ser el primer governant d’engegar processos de liberalització i privatització i no és casualitat que contés des del principi amb la simpatia i el suport dels liberals més declarats del seu temps, com Hayeck o el recentment mort Milton Friedman.

Hayeck va ser entrevistat en 1981 pel diari xilè El Mercuri i les seves declaracions deixaven veure clarament la naturalesa experimental de la dictadura xilena i el beneplàcit que tenia dels intel·lectuals que estaven donant suport ideològic al projecte d'implantació del neoliberalisme: "La meva preferència personal –va dir el Premi Nobel- s'inclina cap a una dictadura liberal i no cap a un Govern democràtic on tot liberalisme sigui absent".

Per la seva banda, Milton Friedman havia visitat Xile molt abans on va ser rebut amb “càlida hospitalitat” segons les seves pròpies paraules. El propi Pinochet li va demanar consell i Friedman li va enviar una llarga i afectuosa carta de suport en la qual, a més de fer-li recomanacions, li reconeixia el seu paper capdavanter en el neoliberalisme: “Sóc conscient que el seu govern ja ha donat passos importants i en planeja d’altres amb vista a reduir les barreres per al comerç internacional i a liberalitzar-lo, i que, com resultat d'això, l'avantatge competitiu real de Xile es reflecteix millor en aquest avui que en les dècades passades (…)”. En altre moment, Friedman va qualificar el cop d'estat com “no més que un sot en la ruta”, “un període de transició” per a assolir un creixement econòmic sostingut.

La pretensió neoliberal de la dictadura ha estat reconeguda àmpliament. Així ho fa, per exemple, Jesús Piñera, que va ser primer Ministre de Mineria (retornant aquest sector estratègic a la propietat privada) i després ministre del Treball i Previsió Social i, com a tal, artífex de la privatització del sistema xilè de pensions, una privatització exemplar per als liberals i desastrosa per als treballadors, cosa sabuda fins a tal punt que el propi Pinochet no va aplicar-la als militars i policies. En el seu article Milton Friedman i les seves recomanacions a Xile ho diu clarament: “Les idees de Milton Friedman van ser claus en la Refundació de Xile”.

Un altre economista liberal de Chicago i una de les personalitats econòmiques més importants de l'administració nord-americana dels últims decennis, George Shultz (significativament anomenat “l'home del model xilè de feixisme”), també va reconèixer que darrere del cop de Pinochet hi havia tota una primícia de l'experiment neoliberal. En una entrevista amb la televisió PBS el 2 d'octubre del 2000, va parlar de la situació de Xile: “Les Forces Armades van prendre el poder, i no hi ha dubte que van fer coses innecessàriament brutals en el procés; però, no obstant això, el van prendre. . . Hi va haver una gent a Xile que van ésser coneguts com els ‘Chicago Boys’; van estudiar economia en la Universitat de Chicago. . . Així, de forma gradual va evolucionar a Xile una economia a l'estil de l'Escola de Chicago. I va funcionar”.

El caràcter precursor del que va fer Pinochet a Xile, no limitant-se a establir una dictadura a l’estil “tradicional” en un país de la perifèria sinó experimentant el mode de civilització que es volia imposar més tard a tot el món, va ser el que va fer que, tot i tenir les seves mans ensangonades i ser un lladre i un assassí, gaudís del recolzament i l'amistat dels principals governants de la seva època, Tatcher, Reagan i, per descomptat, de la jerarquia catòlica que, amb lloables excepcions com les del cardenal Silva Henríquez, va beneïr una i mil vegades la dictadura xilena.

El suport de Joan Pau II i del Vaticà a Pinochet va ser evident. Durant la visita del Papa a Xile (i a diferència del que el polonès solia fer quan s'enfrontava a teòlegs de l'alliberament, dirigents de l'esquerra i polítics progressistes en general, les mans dels quals mai van estar plenes de la sang que corria per les de Pinochet) no va sortir de la seva boca ni una sola paraula de condemna de la dictadura ni dels continus atemptats contra els drets humans que, de manera ben evident, es cometien a Xile. Essent plenament evidents els crims de la dictadura, només queda pensar que, amb el seu silenci, Joan Pau II els justificava o legitimava.

El teòleg catòlic Juan José Tamayo diu en el seu article “Los hombre de Pinochet en el Vaticano” que "l'estratègia seguida pel vaticà en el cas de Pinochet em sembla ètica i evangèlicament injustificable", i molt gràficament expressa el que succeia: "una dictadura dóna suport i legitima una altra dictadura".

No es tracta de fer judicis d'intencions, ni és necessari interpretar la naturalesa del silenci papal davant els crims de la dictadura xilena però sí que cal afirmar amb tota rotunditat que Joan Pau II va ser còmplice de Pinochet en la mesura en que ambdós estaven compromesos amb un projecte polític evident i en que ambdós van ser operadors singulars de l'arrencada del neoliberalisme, l’un com a experimentador a Xile i l’altre a tot el món.

En definitiva, la història política d'Augusto Pinochet no és la d'un dictador més de la perifèria, sinó la d'un precursor del neoliberalisme. I, per aquesta raó, legitimat, aplaudit i protegit pels mateixos que més tard el van engegar en d’altres llocs.

Convé saber-ho i subratllar-ho perquè és imprescindible saber que l'origen del neoliberalisme està ple de sang innocent, que aquest és intrínsecament contrari a la llibertat i a la dignitat humanes i desastrós en els seus resultats econòmics i socials, com ho va ser a Xile, on l'economia i els beneficis van créixer però generant la major desigualtat de la seva història, amb la pobresa més elevada i amb una enorme frustració social i personal.

No és casualitat, precisament per això, que la història personal del propi dictador sigui com la del neoliberalisme: mentidera i corrupta. No és casualitat que el primer governant neoliberal fos un dictador, un traïdor a la seva pàtria i un lladre de béns públics. Com no és casualitat que aquells que parlen tant de drets humans l’aplaudissin i protegissin, mostrant d'aquesta manera la cínica manera que té el neoliberalisme d'entendre la justícia i el dret.

És una desgràcia dir-ho però és un fet que no podem oblidar: desapareix Pinochet però queda gran part de la seva obra. Per això el respecten tant i per això el van protegir en vida.

Però sigui com sigui, al final de la seva vida ja tot era evident. Vam saber des del principi que va ser un traïdor i un assassí; més tard es va descobrir que, a més, va ser un lladre. Ara sabran qui va ser fins i tot els mateixos diables. Mai millor dit, perquè serà a l'infern on vagi si existeix realment la justícia eterna.

per Samir Amin <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuidFi0Ol5BKrtq95I-piWe9FvFPZZfiqs52jFScNqmB6_XPRBLYVhG9ip6ef0tme_w9zfXkwOYQLtfTmHgmXgI0HJalw5XgAs6CCQiT-P_-53MsRSmX44fAhtzladjYDCmSse0A/s1600-h/samir_20amin-copia.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5009073362428296866" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuidFi0Ol5BKrtq95I-piWe9FvFPZZfiqs52jFScNqmB6_XPRBLYVhG9ip6ef0tme_w9zfXkwOYQLtfTmHgmXgI0HJalw5XgAs6CCQiT-P_-53MsRSmX44fAhtzladjYDCmSse0A/s320/samir_20amin-copia.jpg" style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;" /></a> En aquest text, l´economista egipci analitza la revolució tecnològica actual a partir de la llei del valor, comparant-la amb les precedents i n´exposa les conseqüències polítiques. 1. La revolució tecnològica contemporània és un fet i, per afegitó, important. No ho he posat en dubte, fins i tot ho he considerat el punt de partida necessari de l’anàlisi del que és «nou» en l’evolució del capitalisme. La diferència rau, d’una banda, en l’anàlisi que hom fa de la naturalesa d’aquesta revolució comparant-la amb les precedents i, per una altra, en les conseqüències polítiques que es treuen d’això. Tal com crec que cal fer, jo analitzo les revolucions tecnològiques en termes de la llei del valor. En aquesta anàlisi la producció és, en definitiva, el producte del treball social, i el progrés de la seva productivitat es manifesta per mitjà de la reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció d’una unitat de valor d' ús. 2. Les revolucions tecnològiques anteriors dins la història del capitalisme (la primera, la de la màquina de vapor i les màquines tèxtils de finals del segle xviii, principis del xix; la segona, la del ferro, el carbó i els ferrocarrils a mitjan segle xix; la tercera, la de l’electricitat, el petroli, l’automòbil i l’avió a principis del segle xx) es van traduir totes, alhora, en una reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció dels valors d’ús considerats, però també en l’augment de la proporció que representa la quantitat del treball indirecte (assignat a la producció dels mitjans de producció) en relació a la del treball directe (assignat a la producció final). La revolució tecnològica en curs inverteix aquesta tendència. Permet el progrés de la productivitat del treball social per mitjà de l’engegada de tecnologies que es tradueixen en la reducció de la proporció del treball indirecte. La productivitat del treball social es duplica quan es passa d’1 a 2 a costa d' una intensificació capitalista de les tecnologies engegades, mentre que un progrés de la productivitat, idèntic quan es passa de 2 a 3 (el doble d’aquesta) va acompanyat d’una inversió del moviment de la intensitat capitalista dels mètodes de producció. 3. Les relacions de producció capitalistes impliquen que l’entrada a la producció estigui reservada a qui posseeixen un capital suficient per a instal·lar els equipaments necessaris. Així doncs, l’augment de la intensitat capitalista a través de la qual es van manifestar les revolucions industrials successives durant els segles xix i xix va proporcionar al capital un domini creixent sobre els treballadors desproveïts d’altres mitjans de vida que no fossin la venda de la seva força de treball (incapaços, doncs, de «produir» per ells mateixos —això és, sense capital/béns competitius). La inversió del moviment per mitjà de com es manifesta el progrés científic i tecnològic tendeix a «abolir» el poder del capital i a obrir l’accés a la producció? Hi ha almenys dues raons que fan que no sigui això en absolut. La primera és que les revolucions tecnològiques successives, inclosa la que està en curs, han implicat una creixent centralització del capital. La unitat més eficaç per a la producció de nombrosos valors claus d’ús (però certament no tots els valors d’ús) és aquella que centralitza una major quantitat de producció: una fàbrica concebuda per a produir deu cotxes o deu computadors a l’any no és competitiva —però un advocat, un metge o un petit gabinet no són menys eficaços que una gran empresa que opera en aquests sectors de l’activitat. Per això, encara que decreixés sensiblement la intensitat capitalista, l’entrada a la producció quedaria reservada per a aquells que disposin d’un capital sempre considerable per a avançar-lo (per a la compra d’equipaments, la bestreta dels salaris i la constitució de les existències necessàries per a l’activitat de producció i la seva sortida comercial). La segona és que la continuació de la revolució tecnològica exigeix «inversions de recerca» cada vegada més importants. Un treballador aïllat o un petit col·lectiu de treballadors, encara que estiguin ben qualificats, en general no estan en condicions de portar a terme aquesta recerca. L’avantatge aquí la tenen els centres capaços de concentrar capacitats de recerca a partir de la mobilització d’un gran nombre d’investigadors: Estat i grans empreses. Aquest element constitutiu del «monopoli dels propietaris» enfront a la indigència dels altres (els «proletaris») exigeix avui una proporció de «la inversió total dels capitals» necessària per a l’entrada en la producció molt més forta del que era fa cinquanta anys. Es posa llavors en marxa el reforç d’aquest monopoli d’una manera cada vegada més sistemàtica per part d’aquelles legislacions anomenades «protectores de la propietat intel·lectual i industrial», destinades, de fet, a sobreprotegir els oligopolis de producció. 4. L’evolució de les revolucions tecnològiques s’articula igualment sobre la de la qualificació del treball social exigit per les produccions concernides. Les formes anteriors de la producció no exigirien cap qualificació particular a la majoria dels treballadors —de fet, «desqualificats» com eren els obrers de les cadenes de muntatge. Les formes noves són sovint molt més exigents. Es pot dir que, atès que el treballador està més qualificat, gaudeix d’una major «llibertat» enfront del capital que l’usa? Es beneficia, almenys, d’un poder de negociació millor? Sobre aquest tema hi ha moltes il·lusions que cal dissipar. Perquè si per als segments particulars en els quals, conjunturalment, gràcies a la força de treball qualificat requerida, els beneficiaris d’aquesta situació poden aprofitar la seva capacitat de negociar, els poders públics segueixen amb l’objectiu de crear a més llarg termini un excedent en l’oferta de treball adequat. Empleats de l’empresa moderna o treballadors independents que, com que estan subcontractats, multipliquen les ocasions de seguir depenent, en la seva aclaparadora majoria, de qui els contracten. 5. El freqüent debilitament de la intensitat capitalista en les formes modernes de producció permet la millora de la taxa de benefici, coses totes iguals, a més. Dut a la massa de la població, ja sigui estanca o en creixement ralentit, el benefici tendeix a acaparar una proporció creixent dels ingressos nets. La tendència del sistema a produir un excedent que llavors no pot ser absorbit per unes inversions dedicades a l’ampliació i aprofundiment del sistema productiu (una tendència forta del capitalisme modern dels oligopolis, com va mostrar Paul Sweezy , l’anàlisi del qual comparteixo) es veu reforçada pel fet de la nova revolució tecnològica. Aquest desequilibri global és en l’origen de la «crisi estructural» del capitalisme neoliberal contemporani; és a dir, de l’estancament relatiu que el caracteritza . Aquest excedent pot ser absorbit de diverses maneres. Es pot dedicar a unes despeses suplementàries de balafiament social com és el manteniment de policia privada associada a la creixent desigualtat en el repartiment dels ingressos, com succeeix als Estats Units. Però podria ser-ho per mitjà de la posada en marxa de polítiques de despeses socials útils (educació i sanitat), que constitueixen, aleshores, formes indirectes de reforç dels ingressos dels treballadors (que permeten, a més, el rellançament de la demanda i de la producció) o per mitjà de les despeses militars (l’opció també dels Estats Units). A més, les formes de la globalització engegades pel neoliberalisme dominant permeten reproduir i fer més profundes unes asimetries internacionals greus en l’accés dels uns i els altres a l’excedent en qüestió. Referent a això he escrit ( cf. Samir Amin, Le virus libéral. Paris: Le Temps des Cerises, 2003, p. 129 i següents) que en l’actual conjuntura política marcada per la militarització de la globalització i l’ofensiva d’aspiració hegemònica de Washington, el sistema funciona a favor dels Estats Units, que absorbeixen una bona proporció de l’excedent generat pels altres, per aplicar-lo a un reforçament de les seves despeses militars. 6. Una revolució tecnològica transforma sempre les formes concretes d’organització del treball i, per tant, l’estructura de les classes dominades. Però la revolució contemporània no ha obert un ampli camp a l’organització de «xarxes horitzontals» de treballadors capaços d’emancipar-se, almenys en part, de les exigències del capital dominant. Les situacions d’aquest tipus són completament marginals. Per contra, l’evolució dominant dels mercats de treball està caracteritzada per un fraccionament reforçat que dóna al capital uns marges de maniobra d’on sap obtenir benefici. La pauperització produïda per aquesta evolució s’expressa per mitjà de la creixent proporció de treballadors «no estabilitzats» (desocupats, precaris, informals) com vaig demostrar en una altra banda (cf. Samir Amin, 2003, p. 35 i següents) 7. El conjunt dels fenòmens de què aquí es parla, tots associats a la revolució tecnològica contemporània, interpel·la qui es plantegi la qüestió del futur del capitalisme i del que implica la lògica del seu desplegament per als treballadors i els pobles. Per la meva banda em sembla que aquesta evolució posa en qüestió la «legitimitat» del capitalisme com a sistema social civilitzat i eficaç. El capitalisme obtenia la seva «legitimitat» del fet que el creixement de la producció exigiria inversions de capital cada vegada més massives que solament podien reunir els «capitalistes», que a més assumien un «risc» (la importància del qual sempre ha exagerat la teoria convencional), procuraven «ocupació» a una mà d’obra poc qualificada, i acceptaven amb això la idea que els treballadors no eren capaços per si mateixos d’assegurar l’eficàcia de la producció. Quan, a més, els treballadors —organitzats en sindicats de masses, com correspon a la seva concentració en grans unitats de producció— aconseguien imposar al capital un repartiment estabilitzat dels ingressos nets (els salaris que es beneficien d’un creixement igual al de la productivitat social del treball) i la conjuntura internacional afavoria aquest «compromís social» (per temor a la competència «comunista») amb què la legitimitat del sistema sortia reforçada. Les evolucions contemporànies han anul·lat àmpliament aquests motius de legitimitat. Major quantitat de treballadors estan més qualificats (i millor situats per a organitzar eficaçment la producció per si mateixos), però simultàniament estan afeblits enfront dels seus patrons. Les inversions requerides per a iniciar una producció són menys importants i estarien a l’abast d’un possible col·lectiu si les institucions de l’estat i de l’economia estiguessin concebudes per a fer possible l’engegada dels projectes que són capaços de formular. Dita d’altra forma, el capitalisme com a forma d’organització social «ha tingut el seu moment». Altres formes —socialistes— semblen alhora en millors condicions d’assegurar al mateix temps l’eficàcia (i la reducció dels balafiaments), la justícia social i l’equitat internacional. Però les relacions de producció capitalistes i les relacions imperialistes sempre dominants s’oposen a uns avanços en les direccions necessàries per a una «superació del capitalisme»; i s’hi oposen amb una violència redoblada. La meva anàlisi posa l’accent en les contradiccions del sistema i la seva agudització. Aquest enfocament no és el que ens proposen els textos dominants concernents a la «revolució tecnològica». Aquesta ha ignorat, d’entrada, la llei del valor que substitueix al concepte superficial de «competitivitat als mercats». Però aquest discurs de l’economia convencional és perfectament tautològic (perquè l’única productivitat que té un sentit és la del treball social) i, per definició, ignora fins i tot els efectes de la dominació del capital oligopolístic. Tots els autors que he criticat s’inscriuen en el denominat corrent postmodernista (Castells, entre altres), es prohibeixen abordar aquestes qüestions fonamentals de mètode i s’adhereixen sense dubtar a l’economia convencional. A més, el mètode del «postmodernisme» (aquí penso particularment en Castells i en Negri) suposa que l’evolució «del sistema» (entre d’altres a causa del fet de la revolució tecnològica en qüestió) ja ha abolit classes i nacions o, si més no, és en vies de fer-ho, i ja ha fet de l'«individu» el subjecte directe i principal de la història. Aquesta tornada a la ideologia plana del liberalisme —el discurs permanent del capitalisme sobre ell mateix— constitueix precisament l' objecte central de les meves crítiques. Expressades en termes de «vots piadosos» i de formulacions politically correct (que, particularment, Castells sempre s’ha preocupat de no superar) aquestes visions evolucionistes, dirigides per l’economisme i el tecnologisme de la ideologia dominant, suposen que el capitalisme «se superarà pacíficament per ell mateix». Jo em mantinc en les posicions del marxisme: si bé les condicions per a un altre sistema (superior) estan reunides per aquesta evolució, les contradiccions que aquesta aguditza (i no redueix!) només seran resoltes per les lluites a través de les quals s’expressen. Per si mateix el capitalisme —«superat objectivament» (i amb això dic «senil»)— no engendra una nova societat —millor—, sinó la pura barbàrie. Desmenteixen el realisme de la meva anàlisi l’ofensiva generalitzada dels poders al servei del capital dominant i la militarització de d’imperialisme? «Un altre món» no sorgirà de la submissió a la lògica del desplegament del sistema sinó de la lluita decidida contra ella. Samir Amin és economista.

La Revolució Tecnològica en el cor de les contradiccions del capitalisme senil

per Samir Amin

En aquest text, l´economista egipci analitza la revolució tecnològica actual a partir de la llei del valor, comparant-la amb les precedents i n´exposa les conseqüències polítiques.

1. La revolució tecnològica contemporània és un fet i, per afegitó, important. No ho he posat en dubte, fins i tot ho he considerat el punt de partida necessari de l’anàlisi del que és «nou» en l’evolució del capitalisme.

La diferència rau, d’una banda, en l’anàlisi que hom fa de la naturalesa d’aquesta revolució comparant-la amb les precedents i, per una altra, en les conseqüències polítiques que es treuen d’això.

Tal com crec que cal fer, jo analitzo les revolucions tecnològiques en termes de la llei del valor. En aquesta anàlisi la producció és, en definitiva, el producte del treball social, i el progrés de la seva productivitat es manifesta per mitjà de la reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció d’una unitat de valor d' ús.

2. Les revolucions tecnològiques anteriors dins la història del capitalisme (la primera, la de la màquina de vapor i les màquines tèxtils de finals del segle xviii, principis del xix; la segona, la del ferro, el carbó i els ferrocarrils a mitjan segle xix; la tercera, la de l’electricitat, el petroli, l’automòbil i l’avió a principis del segle xx) es van traduir totes, alhora, en una reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció dels valors d’ús considerats, però també en l’augment de la proporció que representa la quantitat del treball indirecte (assignat a la producció dels mitjans de producció) en relació a la del treball directe (assignat a la producció final). La revolució tecnològica en curs inverteix aquesta tendència. Permet el progrés de la productivitat del treball social per mitjà de l’engegada de tecnologies que es tradueixen en la reducció de la proporció del treball indirecte.

La productivitat del treball social es duplica quan es passa d’1 a 2 a costa d' una intensificació capitalista de les tecnologies engegades, mentre que un progrés de la productivitat, idèntic quan es passa de 2 a 3 (el doble d’aquesta) va acompanyat d’una inversió del moviment de la intensitat capitalista dels mètodes de producció.

3. Les relacions de producció capitalistes impliquen que l’entrada a la producció estigui reservada a qui posseeixen un capital suficient per a instal·lar els equipaments necessaris. Així doncs, l’augment de la intensitat capitalista a través de la qual es van manifestar les revolucions industrials successives durant els segles xix i xix va proporcionar al capital un domini creixent sobre els treballadors desproveïts d’altres mitjans de vida que no fossin la venda de la seva força de treball (incapaços, doncs, de «produir» per ells mateixos —això és, sense capital/béns competitius).

La inversió del moviment per mitjà de com es manifesta el progrés científic i tecnològic tendeix a «abolir» el poder del capital i a obrir l’accés a la producció?

Hi ha almenys dues raons que fan que no sigui això en absolut.

La primera és que les revolucions tecnològiques successives, inclosa la que està en curs, han implicat una creixent centralització del capital. La unitat més eficaç per a la producció de nombrosos valors claus d’ús (però certament no tots els valors d’ús) és aquella que centralitza una major quantitat de producció: una fàbrica concebuda per a produir deu cotxes o deu computadors a l’any no és competitiva —però un advocat, un metge o un petit gabinet no són menys eficaços que una gran empresa que opera en aquests sectors de l’activitat. Per això, encara que decreixés sensiblement la intensitat capitalista, l’entrada a la producció quedaria reservada per a aquells que disposin d’un capital sempre considerable per a avançar-lo (per a la compra d’equipaments, la bestreta dels salaris i la constitució de les existències necessàries per a l’activitat de producció i la seva sortida comercial).

La segona és que la continuació de la revolució tecnològica exigeix «inversions de recerca» cada vegada més importants. Un treballador aïllat o un petit col·lectiu de treballadors, encara que estiguin ben qualificats, en general no estan en condicions de portar a terme aquesta recerca.

L’avantatge aquí la tenen els centres capaços de concentrar capacitats de recerca a partir de la mobilització d’un gran nombre d’investigadors: Estat i grans empreses. Aquest element constitutiu del «monopoli dels propietaris» enfront a la indigència dels altres (els «proletaris») exigeix avui una proporció de «la inversió total dels capitals» necessària per a l’entrada en la producció molt més forta del que era fa cinquanta anys. Es posa llavors en marxa el reforç d’aquest monopoli d’una manera cada vegada més sistemàtica per part d’aquelles legislacions anomenades «protectores de la propietat intel·lectual i industrial», destinades, de fet, a sobreprotegir els oligopolis de producció.

4. L’evolució de les revolucions tecnològiques s’articula igualment sobre la de la qualificació del treball social exigit per les produccions concernides.

Les formes anteriors de la producció no exigirien cap qualificació particular a la majoria dels treballadors —de fet, «desqualificats» com eren els obrers de les cadenes de muntatge. Les formes noves són sovint molt més exigents. Es pot dir que, atès que el treballador està més qualificat, gaudeix d’una major «llibertat» enfront del capital que l’usa? Es beneficia, almenys, d’un poder de negociació millor? Sobre aquest tema hi ha moltes il·lusions que cal dissipar. Perquè si per als segments particulars en els quals, conjunturalment, gràcies a la força de treball qualificat requerida, els beneficiaris d’aquesta situació poden aprofitar la seva capacitat de negociar, els poders públics segueixen amb l’objectiu de crear a més llarg termini un excedent en l’oferta de treball adequat. Empleats de l’empresa moderna o treballadors independents que, com que estan subcontractats, multipliquen les ocasions de seguir depenent, en la seva aclaparadora majoria, de qui els contracten.

5. El freqüent debilitament de la intensitat capitalista en les formes modernes de producció permet la millora de la taxa de benefici, coses totes iguals, a més. Dut a la massa de la població, ja sigui estanca o en creixement ralentit, el benefici tendeix a acaparar una proporció creixent dels ingressos nets. La tendència del sistema a produir un excedent que llavors no pot ser absorbit per unes inversions dedicades a l’ampliació i aprofundiment del sistema productiu (una tendència forta del capitalisme modern dels oligopolis, com va mostrar Paul Sweezy , l’anàlisi del qual comparteixo) es veu reforçada pel fet de la nova revolució tecnològica. Aquest desequilibri global és en l’origen de la «crisi estructural» del capitalisme neoliberal contemporani; és a dir, de l’estancament relatiu que el caracteritza .

Aquest excedent pot ser absorbit de diverses maneres. Es pot dedicar a unes despeses suplementàries de balafiament social com és el manteniment de policia privada associada a la creixent desigualtat en el repartiment dels ingressos, com succeeix als Estats Units. Però podria ser-ho per mitjà de la posada en marxa de polítiques de despeses socials útils (educació i sanitat), que constitueixen, aleshores, formes indirectes de reforç dels ingressos dels treballadors (que permeten, a més, el rellançament de la demanda i de la producció) o per mitjà de les despeses militars (l’opció també dels Estats Units).

A més, les formes de la globalització engegades pel neoliberalisme dominant permeten reproduir i fer més profundes unes asimetries internacionals greus en l’accés dels uns i els altres a l’excedent en qüestió. Referent a això he escrit ( cf. Samir Amin, Le virus libéral. Paris: Le Temps des Cerises, 2003, p. 129 i següents) que en l’actual conjuntura política marcada per la militarització de la globalització i l’ofensiva d’aspiració hegemònica de Washington, el sistema funciona a favor dels Estats Units, que absorbeixen una bona proporció de l’excedent generat pels altres, per aplicar-lo a un reforçament de les seves despeses militars.

6. Una revolució tecnològica transforma sempre les formes concretes d’organització del treball i, per tant, l’estructura de les classes dominades.

Però la revolució contemporània no ha obert un ampli camp a l’organització de «xarxes horitzontals» de treballadors capaços d’emancipar-se, almenys en part, de les exigències del capital dominant. Les situacions d’aquest tipus són completament marginals. Per contra, l’evolució dominant dels mercats de treball està caracteritzada per un fraccionament reforçat que dóna al capital uns marges de maniobra d’on sap obtenir benefici. La pauperització produïda per aquesta evolució s’expressa per mitjà de la creixent proporció de treballadors «no estabilitzats» (desocupats, precaris, informals) com vaig demostrar en una altra banda (cf. Samir Amin, 2003, p. 35 i

següents)

7. El conjunt dels fenòmens de què aquí es parla, tots associats a la revolució tecnològica contemporània, interpel·la qui es plantegi la qüestió del futur del capitalisme i del que implica la lògica del seu desplegament per als treballadors i els pobles.

Per la meva banda em sembla que aquesta evolució posa en qüestió la «legitimitat» del capitalisme com a sistema social civilitzat i eficaç. El capitalisme obtenia la seva «legitimitat» del fet que el creixement de la producció exigiria inversions de capital cada vegada més massives que solament podien reunir els «capitalistes», que a més assumien un «risc» (la importància del qual sempre ha exagerat la teoria convencional), procuraven «ocupació» a una mà d’obra poc qualificada, i acceptaven amb això la idea que els treballadors no eren capaços per si mateixos d’assegurar l’eficàcia de la producció. Quan, a més, els treballadors —organitzats en sindicats de masses, com correspon a la seva concentració en grans unitats de producció— aconseguien imposar al capital un repartiment estabilitzat dels ingressos nets (els salaris que es beneficien d’un creixement igual al de la productivitat social del treball) i la conjuntura internacional afavoria aquest «compromís social» (per temor a la competència «comunista») amb què la legitimitat del sistema sortia reforçada.

Les evolucions contemporànies han anul·lat àmpliament aquests motius de legitimitat. Major quantitat de treballadors estan més qualificats (i millor situats per a organitzar eficaçment la producció per si mateixos), però simultàniament estan afeblits enfront dels seus patrons. Les inversions requerides per a iniciar una producció són menys importants i estarien a l’abast d’un possible col·lectiu si les institucions de l’estat i de l’economia estiguessin concebudes per a fer possible l’engegada dels projectes que són capaços de formular. Dita d’altra forma, el capitalisme com a forma d’organització social «ha tingut el seu moment». Altres formes —socialistes— semblen alhora en millors condicions d’assegurar al mateix temps l’eficàcia (i la reducció dels balafiaments), la justícia social i l’equitat internacional. Però les relacions de producció capitalistes i les relacions imperialistes sempre dominants s’oposen a uns avanços en les direccions necessàries per a una «superació del capitalisme»; i s’hi oposen amb una violència redoblada.

La meva anàlisi posa l’accent en les contradiccions del sistema i la seva agudització. Aquest enfocament no és el que ens proposen els textos dominants concernents a la «revolució tecnològica».

Aquesta ha ignorat, d’entrada, la llei del valor que substitueix al concepte superficial de «competitivitat als mercats». Però aquest discurs de l’economia convencional és perfectament tautològic (perquè l’única productivitat que té un sentit és la del treball social) i, per definició, ignora fins i tot els efectes de la dominació del capital oligopolístic. Tots els autors que he criticat s’inscriuen en el denominat corrent postmodernista (Castells, entre altres), es prohibeixen abordar aquestes qüestions fonamentals de mètode i s’adhereixen sense dubtar a l’economia convencional.

A més, el mètode del «postmodernisme» (aquí penso particularment en Castells i en Negri) suposa que l’evolució «del sistema» (entre d’altres a causa del fet de la revolució tecnològica en qüestió) ja ha abolit classes i nacions o, si més no, és en vies de fer-ho, i ja ha fet de l'«individu» el subjecte directe i principal de la història. Aquesta tornada a la ideologia plana del liberalisme —el discurs permanent del capitalisme sobre ell mateix— constitueix precisament l' objecte central de les meves crítiques.

Expressades en termes de «vots piadosos» i de formulacions politically correct (que, particularment, Castells sempre s’ha preocupat de no superar) aquestes visions evolucionistes, dirigides per l’economisme i el tecnologisme de la ideologia dominant, suposen que el capitalisme «se superarà pacíficament per ell mateix». Jo em mantinc en les posicions del marxisme: si bé les condicions per a un altre sistema (superior) estan reunides per aquesta evolució, les contradiccions que aquesta aguditza (i no redueix!) només seran resoltes per les lluites a través de les quals s’expressen. Per si mateix el capitalisme —«superat objectivament» (i amb això dic «senil»)— no engendra una nova societat —millor—, sinó la pura barbàrie. Desmenteixen el realisme de la meva anàlisi l’ofensiva generalitzada dels poders al servei del capital dominant i la militarització de d’imperialisme? «Un altre món» no sorgirà de la submissió a la lògica del desplegament del sistema sinó de la lluita decidida contra ella.

Samir Amin és economista.