La solidaritat amb Palestina iel mite de l´antisemitisme

Posicionar-se políticament a favor de la causa Palestina pot equivaler quasi automàticament a rebre el qualificatiu d'antisemita, i això comporta que contínuament les entitats, persones i institucions que decideixen impulsar alguna mena de campanya solidària s'hagin de disculpar un dia sí i un altre també. És curiós que dos o tres conceptes, articulats convenientment en un discurs, serveixin per paralitzar les energies solidàries: holocaust i antisemitisme, els principals.

La història de l'antisemitisme ja té més de 500 anys, i de fet, si seguim la magnífica i gairebé ignorada obra de Leon Poliakov: La història de l'antisemitisme, és la història d'Europa; és a dir, antisemitisme i història europea s'agermanen d'una manera rotunda i profunda al llarg d'aquests més de 500 anys. En una recent història de la Inquisició, l'ancià pare del famós polític israelià Netanyahu (una obra, aquesta, polèmica i molt discutida per historiadors hispans i hispanistes) estudia amb rigurositat i en profunditat el discurs i pensament de molts intel.lectuals ibèrics (cristians i catòlics, alguns d'ells conversos) dels segles XIV i XV, per entendre les arrels i fonaments de l'antisemitisme i del racisme contra jueus i també contra musulmans.

I és que l'antisemitisme és l'expressió d'una fòbia genuïnament europea que s'arrelà de tal manera en el pensament i la filosofia europees que, fins i tot, des del segle XVIII i XIX també s'incorporà al bagatge filosòfic d'il·lustrats i laics d'aquest subcontinent. Edward Saïd i Martin Bernal, en les seves respectives obres: Orientalisme i Atenea Negra, descriuen molt bé aquest procés d'arrelament que culminarà en el nacionalsocialisme com a expressió "madura" de l'antisemistisme europeu. Durant segles, i sobretot a partir del segle XIX, els europeus hem anat madurant i consolidant una identitat que excloïa de la tradició europea: política, cultural, ètica i estètica, filosòfica…., qualsevol relació amb el Pròxim Orient, Àfrica i Àsia: judaïsme, islam,..Averroes i Maimònides.., no formaven part de la història i del tarannà cultural europeu.

És en aquest context antisemita, al segle XIX precisament, molt influenciat el pensament i la filosofia europea per: el Romanticisme, l'evolucionisme social, l'Helenisme romàntic, el racisme biologista, i el sorgiment de les expressions nacionalistes arreu d'Europa, quan té lloc un aconteixement clau: el naixement i desenvolupament d'un nacionalisme entre la comunitat jueva d'Europa, aquest nacionalisme prendrà el nom de sionisme.

De fet, el sionisme era (és), segons la meva opinió, la negació més clara de l'universalisme profètic del judaïsme, que s'havia madurat al llarg de molts segles entre les comunitats jueves d'arreu. El sionisme suposarà el retorn a una visió del judaïsme com a expressió d'una religió "ètnica": un sol poble triat per un Deu de la guerra i de l'odi. El sionisme, però, va tenir (i té) una bona acollida a l'Europa antisemita del XIX, per què?, doncs perquè era genuïnament europeu, perquè el sionisme sí formava part de la tradició de pensament europeu, perquè al que induïa (crear un Estat dels jueus al Pròxim Orient) sí agradava a una Europa que volia desfer-se del seus ciutadans/es de religió i tradició jueva, i perquè en aquell moment encaixava perfectament amb l'estratèga colonial de les grans potències (Gran Bretanya i França) que volien crear o contribuir a crear un Estat europeu o afí al bell mig d'un Pròxim Orient convuls, on el Califat Otomà era cada cop més feble, i on calia arrelar la presència colonial europea per controlar eficaçment els recursos energètics de la zona, i com no, per controlar amb eficàcia la Ruta de la Seda (recordeu que aquesta anava des de la Xina fins a Istambul). La geopolítica colonial acceptà la proposta sionista (Declaració Balfour i acord secret Sykes-Picot) perquè, repeteixo, no solament encaixava en la seva geoestratègia colonial, sinó perquè encaixava en la lògica intel·lectual i filosòfica Europea.

Israel és hereu, i a l'hora fruit, d'aquesta història de l'antisemitisme europeu, en tots els sentits i en les dimensions més profundes. Estic convençut que l'espiritualitat jueva expressada cada dia en les seves pregàries: Si t'oblido Ieroushalim (Jerusalem) que la meva dreta oblidi, que la meva llengua….., enyorava no solament la ciutat santa de cristians, musulmans i jueus sinó també la terra bressol del monoteisme euroasiàtic, però l'enyorava més com a testimoni i expressió d'una religió universal cinc vegades mil·lenària, i no com a expressió d'un poder opressiu expressat per un nacionalisme d'estat amb trets xenòfobs.

Crec que és comprensible, i jo m'hi incloc entre aquests, l'expressió contemporània d'una judaïsme afectat per la forta influència del moviment sionista; crec entendre a persones sàvies com un André Chouraqui ( traductor de l'Alcorà, la Bíblia, i el Pentateuc…entre d'altres obres) quan defensen l'existència i la raó de ser d'Israel…, nogensmenys, tot i respectant aquestes expressions, no puc fer una altra cosa que denunciar l'ocupació israeliana, i no podem oblidar que Israel forma part de la història del colonialisme europeu en terres afroasiàtiques.

El moviment europeu solidari amb la causa Palestina no és un moviment antisemita, ans al contrari, és l'expressió més madura d'una profunda i complexa reflexió política que recupera per a Europa la dimensió afroasiàtica de la seva identitat i de les seves arrels. El pensament geopolític d'aquest moviment solidari recupera la percepció d'un mar Mediterrani tricontinental (Àsia, Àfrica, i Europa). Lògicament, aquest moviment recupera també la memòria jueva d'una Europa que no l'acceptà gairebé mai. Pensar el drama palestí, plorar 53 anys de guera i mort, també ens implica en la tragèdia de més de 500 anys d'antisemistisme europeu contra jueus i musulmans.

El moviment europeu solidari amb la causa Palestina aspira a descolonitzar el pensament i l'ànima europea, i això comportarà assumir una contradicció generosament: estimem els palestins com a cosí germans colonitzats i massacrats per l'exèrcit i l'Estat d'Israel, però no oblidem, ni oblidarem, per amor, per solidaritat, per justícia, la responsabilitat d'Europa en la tragèdia dels jueus.

El conflicte entre àrabo-palestins i l'Estat Israelí requereix de solucions polítiques en el marc d'un camp de diàleg i negociació, per tant, mentre aquesta agenda política estigui marcada per les accions militars això no serà possible. El moviment europeu de solidaritat amb Palestina treballarà perquè la Unió Europea assumeixi, realment, les seves responsabilitats històriques, i les seves responsabilitats geopolíitiques actual, i com a conseqüència es comprometi a treballar per crear les condicions que garanteixin una negociació que permeti anar establint una pau justa i digna per als palestins.