Veneçuela: Relacions Internacionals

Des de l'arribada al poder del moviment bolivarià a Veneçuela, l'any 1998, les relacions internacionals d'aquest país clau en la geopolítica llatinoamericana i global han cambiat radicalment. Veneçuela, cinquè productor mundial de petroli al món (important memebre de l'OPEP) mante actualment unes tenses relacions amb el país clau del continent: els Estats Units.

A continuació veurem els motius:

Els EUA han mantingut tradicionalment una influència nefasta al sud del continent, donat la importància, en termes geogràfics i econòmics ("el patio trasero de América"). A partir de la Revolució cubana, l'any 1959, els EUA han mantingut una violenta i activa hostilitat contra tot règim revolucionari que ha cambiat la configuració política interna del seu propi país (en virtut de la sobirania), degut a la influència que aquests canvis han tingut en els interessos estadounidencs.

El colp militar a Xile contra el president Allende representa un exemple paradigmàtic (i que guarda esgarrifosos paralelismes amb el colp militar contra Veneçuela, l'Abril del 2002): sustituició del president molest i democràtic per una dictadura brutal que arribe a eliminar els principals quadres polítics de l'esquerra (no oblidem tampoc la resta de dictadures del Cono Sur, Argentina amb Videla, Uruguai, Brasil, etc.).

Una altra de les modalitats d'intervenció i d'ingerència nordamericana ho representen els casos de Nicaragua amb la Contra (finançada i dirigida des de Washington), Guatemala, El Salvador, Panamà, etc. En aquests casos els EUA (a traves de la denominada oficina d'interessos dels EUA a la capital de cada país i a traves de les ambaixades) ha organitzat i finançat moviments de subversió contra processos revolucionaris o contra organitzacions guerrilleres (FSLN a Nicaragua, Fuerzas populares de Liberación Farabundo Martí a El Salvador, etc.).

Finalment l'altre exemple paradigmàtic és Colòmbia. En aquest país caribeny continua la situació de guerra des de fa més de quaranta anys entre les FARC i l'ELN i l'Estat colombià. Durant tota la història d'aquesta sagnant guerra, els EUA han finançat, entrenat i col·laborat amb l'exèrcit colombià com amb els paramilitars (denunciats infinitats de vegades per greus violacions dels drets humans). El finançament militar a Colòmbia arriba a xifres astronòmiques amb el Plan Colombia, que evolucionarà al Plan Patriota, i les bases nordamericanes romanen estratègicament situades en aquest país veí de Veneçuela. En el cas de Colòmbia la lluita contra la guerrila es combina contra una lluita -mitjançant el terrorisme d'Estat- contra amples sectors de l'esquerra, eliminant sistemàticament tota oposició política al règim (el cas paradigmàtic és Unión Patriótica que va patir l'assassinat dels seus principals quadres polítics...).Malgrat la importància d'aquestes ingerències militars i polítiques cal destacar un altres apsecte: la ingerència econòmica a traves de l'FMI i el Banc Mundial (ajustament estructural) i dels tractats de lliure comerç. Les polítiques de l'FMI i del BM s'han traduit en crisis econòmiques i socials sense precedents a l'Amèrica Llatina: Argentina, Uruguai, Equador.

La clau de la ingerència econòmica en la regió és el Tractat de Lliure Comerç, signat el 1995 pels EUA, Canadà i Mèxic (l'1 de Gener del 95, coincidint amb l'entrada en vigor d'aquest tractat, l'EZLN, liderat pel subcomandant Marcos, va començar la seua història). Aquest tractat ha evolucionat cap a la proposta d'Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) per part dels EUA. L'ALCA ha estat contestat amplament per part dels moviments populars llatinoamericans veient una clara amenaça de privatitzacions i reformes ultraneoliberals als seus països.

Després d'importants mobilitzacions (Argentina, Bolívia) l'ALCA va rebre una rotunda negativa per part de diversos països llatinoamericans encapçalats pel veneçolà Hugo Chávez a la darerra cimera de Mar del Plata (Argentina).ALTERNATIVES A L'ALCA: L'ALBALa proposta veneçolana de l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA) impulsada des de Caracas i La Habana constitueix la principal alternativa a l'ALBA i a la influència neoliberal en la regió.

La clau d'aquesta proposta és la integració regional dels paísos llatinoamericans a traves de relacions econòmiques, polítiques i diplomàtiques bilaterals entre els països i d'un tracte preferencial dels veins de la regió. En aquesta corrent s'inclouen Cuba, Veneçuela i, ara segurament, Bolívia. Entre aquests països cal destacar les relacions bilatrals en matèria de sanitat i educació (sobre tot amb Cuba, però ara també amb Bolívia).Per una altra banda una altra dimensió important és la representada pel MERCOSUR que en altres termes també representa un intent d'integració del mercat llatinoamericà. El MERCOSUR, integrat per importants països de la regió (com ara Argentina, Brasil, Uruguai o Mèxic), també mante destacables relacions amb Veneçuela (principalment pel petroli).

Cal destacar en aquest aspecte les relacions bilaterals entre La Habana i Caracas. Cuba proporciona equips sanitaris i professionals de la medicina (necessaris per les polítqiues socials del govern de Chávez, degut a la manca total d'ètica dels metges veneçolans -de classe alta- que no accepten entrar als cerros) a canvi d'un preu preferencial del petroli (que no és el mateix que gratuit, com alguns mitjas de comunicació es dediquen a destacar). Al mateix temps, milers de joves veneçolans són enviats a Cuba a formar-se a la prestigiosa Escuela Latiniamericana de Medicina de La Habana. D'aquesta manera es dona una relació recíproca que inclou la sobirania sanitària de Veneçula.Amb l'arribada d'Evo Morales (MAS) al poder a Bolívia s'han anunciat mesures similars amb Cuba i Veneçuela.

Al llarg de les dues legislatures de Chávez, els EUA han mantingut una flagrant hostilitat contra el dirigent veneçolà. Els EUA s'han dedicat a finançar sistemàticament organitzacions de caire civil i polític de l'oposició a traves de la National Endowment For Democracy (NED), una agència de subversió global de la CIA que ha protagonitzat innumerables episodis d'ingerència en els assumptes interns d'altres països (Ucraïna, Líban, etc.). Aquest finançament -il·legal segons el dret internacional- es va traduir finalment, l'Abril del 2002, en el colp d'Estat contra Chávez abortat en 48 hores per la mobilització popular. Aquest colp d'Estat va estar finançat, recolzat i legitimat públicament per Aznar (aleshores en la presidència de torn de la unió Europea) i per Bush. Per una altra banda, també s'han produit incursions de grups de decenes de paramilitars colombians en territori veneçolà i nombroso intents de magnicidi contra Chávez.

La política de Chávez ha estat caracteritzada per un antimperialisme, centrat essencialment en els EUA. D'aquesta manera la mentalitat diplomàtica i multilateral de la política exterior de Chávez ha fet que Veneçuela compte amb nombrosos socis arreu del món.D'una banda a dintre de l'OPEP, Veneçuela ha pressionat per l'augment dels preus del petroli. Aquest augment del preu del petroli ha repercutit positivament en els beneficis obtinguts per la gestió nacionalitzada del petroli, i finalment ha anat destinat a les polítiques socials del govern, en una mena de cercle virtuòs.

Cal recordar que Chávez va ser l'únic governant del món que es va reunir amb Sadam Hussein, previament a la invasió de l'Iraq. De fet, la guerra global liderada pels EUA pel control dels recursos, va começar, segons Luis Britto a Veneçuela, el dia del colp d'Estat a Miraflores. Davant aquesta situació, la política exterior de Veneçuela s'ha caracteritzat per la diversificació de socis en el món. La UE (i l'Estat espanyol concretament, entrada de Veneçuela a la UE), Rússia (venda d'armament), Xina (inversions a Veneçuela i a tota Amèrica Llatina) i Iran (soci comercial i estratègic al món àrab) mantenen unes relacions exelents amb la Revolució Bolivariana. Casualment són totes les potències que directa o indirectament estan enfrontades amb els EUA i busquen un lloc (i un rol) en la nova configuració geopolítica del món amb la caiguda del decadent imperi nordamericà.