Eleccions al País Valencià

Continuisme dins del capitalisme o transformació cap al socialisme

El 27 de maig les valencianes estem cridades, ritualment, a renovar el nostre “compromís democràtic”. És dia de festa. Ajuntaments, diputacions i Corts renovaran, ni que siga nominalment, els seus inquilins. Les treballadores explotades, les joves precàries, les estudiants massificades, les jubilades depauperades, les immigrants silenciades, tenim l’oportunitat de donar la nostra opinió. Sembla un conte.

Ara bé, què hi pintem nosaltres en aquesta representació, quan els dos partits majoritaris, PP i PSOE, representen els mateixos interessos i, conseqüentment, el mateix projecte polític? El primer és la cara agressiva, descarnada; el segon, la vessant més amable. Darrere de les dues, però, no podem obviar que es troben els mateixos constructors, promotors, empresaris, banquers i financers. Hi ha, doncs, alguna possibilitat real de transformació o el que ens proposen aquestes eleccions és un simple continuisme amanit amb algunes engrunes de canvi estètic?

El que ens podem jugar en les properes eleccions autonòmiques no és un model de país i societat, sinó les cares de qui el gestionarà; així, aquestes eleccions només es presenten com una baralla entre les dues fraccions de l’oligarquia per veure qui calfa la butaca presidencial. Bipartidisme decimonònic amb regust postmodern.

Així les coses, per al conjunt dels moviments populars es presenten tres opcions davant la situació d’emergència nacional i social que viu el País Valencià:

Creure que de la gestió del PSOE podran venir algunes solucions.
Influenciar al PSOE per l’esquerra, mitjançant la consolidació d’un espai progressista articulat al voltant d’Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista Valencià.
Mantenir la seua autonomia política i continuar construint un pol de contestació social, autoorganització i anàlisi radical dels problemes sistèmics del País Valencià.

I tenir clares quines han de ser les postures dels moviments populars i revolucionaris són fonamentals per a actuar amb claredat en els propers mesos. El PSOE sap que per a tornar a governar la Generalitat Valenciana necessita de quatre premisses:

Mobilització ciutadana
Aliança electoral a l’esquerra del PSOE
Oposició visible per part del PSOE
Pèrdua de credibilitat del PP

De tots els requisits plantejats per a foragitar el PP de les institucions que controla, el de la mobilització ciutadana és clarament el fonamental, tant per a aquells que consideren aquesta mobilització com un simple recurs, conjuntural i manipulable, per a aconseguir els seus interessos electoralistes immediats, com per als que creiem que en la mobilització popular estan els fonaments de la creació d’un subjecte polític: el poble treballador català.

El PSOE necessita excitar, crear un estat d’opinió contrari al PP, per tal de visualitzar-se ell com a alternativa de govern. Així, no ha dubtat ni dubtarà a estimular qualsevol manifestació multitudinària de la qual puga treure rendibilitat, o a donar veu en els mitjans de comunicació que controla a aquelles lluites que, en un altre moment, serien silenciades. No podem oblidar, en aquest sentit, les enormes pressions que va exercir, mitjançant Acció Cultural del País Valencià, per a la concreció del pacte electoral Bloc-EU.

Així, les lluites socials i moviments populars hem d’aprofitar el període electoral com a altaveu de les nostres propostes i reivindicacions, però ser conscients també de la possibilitat de ser manipulats si el missatge polític no és clar, contundent i contextualitzat. Per a fer mal al PP, el PSOE és capaç de dir que sí a moltes coses, ja que l’ambigüitat és una de les seues estratègies.
Bloc-EU: el pacte de la supervivència

El segon element decisiu per a la derrota pepera és la consolidació del pacte entre el Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Unida, al qual s’han afegit alguns dels partits verds, i que han anomenat Compromís pel País Valencià. Aquest pacte en principi serà autonòmic, ja que a les principals ciutats del país la militància d’EU ha rebutjat coalitzar-se amb el BNV, mostrant les febleses i, sobretot, les suspicàcies i reserves que provoca al si dels dos partits.

El PSOE sap que necessita la mobilització electoral dels sectors situats a la seua esquerra, ja siga nacionalment com social, i il·lusionar-los amb un suposat projecte de canvi. Necessita aglutinar i aprofitar al màxim els més de 200.000 vots que aquesta coalició podria aconseguir. De l’altra, aquests dos partits han vist el pacte com el seu flotador en temps de dificultats. Esquerra Unida baixa electoralment (no arriba al 6%); el Bloc puja, però no el suficient (es queda a les portes del 5%). Els del Bloc, en definitiva, han llegit Joan Fuster: o ara o mai, i d’aquí el seu disgust davant la negativa d’EU a establir coalicions a les capitals, especialment a Alacant i València.

Així les coses, si bé el pacte pot concretar un gran espai progressista i valencià, no significa un gran avanç polític, ja que han primat els interessos electoralistes d’uns i altres per damunt d’una proposta real de transformació i de visualització de les lluites socials. I aquest és el seu perill, l’escassa credibilitat d’una coalició que cada vegada recorda més a la munyida en 1986 i que va acabar en un trencament del grup parlamentari que EU i la llavors Unitat del Poble Valencià van poder aconseguir.

En aquest sentit, cal valorar la decisió d’Esquerra Republicana de no incorporar-se a aquest pacte. I és que ERPV, de moment, no té les urgències electoralistes i monetàries d’EU o del Bloc. La seua estratègia pot ser a mig termini mentre les coses vagen bé al Principat o al Parlament espanyol: hi ha diners i una certa visibilitat política, molt mal aprofitada per cert, car el president d’ERPV és el portaveu d’Esquerra a Madrid. Així, ERPV aprofitarà aquestes eleccions per a consolidar la seua bossa de vots, créixer en implantació i augmentar la seua presència pública. En definitiva, fer un avanç orgànic a costa de les contradiccions del Bloc i de les mancances polítiques del pacte electoral.

El tercer requisit per a l’arribada del PSOE al Palau de la Generalitat és, si cap, més difícil de concretar. En efecte, l’oposició que estan exercint els de Joan Ignasi Pla és de vodevil. Per riure. Tova, sense substància. I aquí radica el veritable assumpte de fons: el PSOE no té a oferir res de diferent. És el PP amb altres sigles, cares somrients i posat afable. La seua oposició no és dura perquè estan ben d’acord amb les polítiques desplegades per la Generalitat Valenciana des de 1995. El PSOE dóna suport a la destrucció del territori, i a la corrupció generalitzada. Veieu sinó els Plans Urbanístics aprovats a Orxeta, Finestrat o Callosa, o l’actuació corrupta de l’alcalde socialista de Catral.

El quart requisit és fonamental, però depèn únicament del comportament del Partit Popular. De moment, les baralles internes entre zaplanistes i campistes, dues fraccions de poder al si del PP alacantí, han erosionat la credibilitat del PP, però de ben segur que el partit tocarà a l’ordre i la dirigència pepera sabrà arribar a un acord. L’eterna disputa entre els seguidors de Zaplana i els de Camps s’ha reproduït en les darreres setmanes pel control del Consell d’Administració de la CAM (Caixa d’Estalvis de la Mediterrània), segona caixa valenciana i murciana; al mateix temps, l’elaboració de les llistes municipals ha provocat greus disputes, especialment a poblacions mitjanes com ara Sueca, Gandia, Dénia i Benidorm, on els defenestrats han amenaçat amb la presentació de llistes independents.

Tot això no deixa de ser fum de mascletà. Si ara s’estan jugant els llocs a les llistes electorals i als sofàs dels consells d’administració, en uns mesos es jugaran les poltrones governamentals o les cadiretes de l’oposició. L’experiència a l’estat ja la coneixen, així que en perillar la seua posició dirigent el PP sabrà quadrar les seues fraccions i remar en la mateixa direcció. Si el PSOE espera governar el País Valencià per la descomposició interna del PP, pot esperar de llarg. La fractura interna, llevat d’algunes excepcions locals, només es podrà produir amb la pèrdua del govern i, per tant, amb el pas a les llistes de l’Inem dels milers de familiars i amics col·locats a les institucions valencianes.

Un altre element que distorsionarà la imatge del PP a les eleccions municipals i autonòmiques és la corrupció generalitzada a les institucions valencianes. Actualment, estan processats per corrupció els alcaldes d’Alacant, Torrevella i Oriola, així com el president de la Diputació de Castelló. L’alcalde de Vila-real ja ha estat condemnat i, a despit, s’ha vist obligat a dimitir.

La destrucció del territori, l’aprovació de plans urbanístics, així com la paralització d’altres (el més recent, per les implicacions polítiques i socials, és el de Porxinos, pelotasso del València CF i del seu president Juan Soler) resulta un argument perillós per al Partit Popular, que a poc a poc està sabent contrarrestrar amb el nomenament d’Esteban González Pons com a conseller de Territori i el desplegament d’una intensa campanya propagandística, que té en la celebració de la Copa de l’Amèrica el seu eix vital. El PP ha utilitzat els grans i milionaris esdeveniments (vista del Papa, debut de Fernando Alonso, inauguracions dels edificis de la Ciutat de les Ciències) per a ocultar les seues misèries. Ho està aconseguint, no debades està gastant una autèntica milionada en autopromoció: la pròpia Conselleria de Sanitat es gastarà pròximament més de tres milions d’euros en campanyes propagandístiques.