per Gemma Galdon Clavell

L’espai públic és una anomalia. És una anomalia que existeixin espais no controlats, espais diversos, de trobada fortuïta, inesperats, oberts. És una anomalia, sobretot, perquè ja no hi estem acostumats.

L’espai públic és una anomalia. És una anomalia que existeixin espais no controlats, espais diversos, de trobada fortuïta, inesperats, oberts. És una anomalia, sobretot, perquè ja no hi estem acostumats. Perquè des de fa temps tots els espais públics han anat trobant mareres de reduir la incertesa i filtrar a aquells que en fan ús: des dels zoos i museus de pagament fins els poliesportius reservats a la utilització per grups pre-establerts, passant per la instal·lació de circuits tancats de televisió i la localització estratègica dels espais oberts o el seu tancament en hores potencialment conflictives.

Als espais públics de nova creació, el creixement a base d’urbanitzacions sense serveis facilita molt la tasca, ja que la necessitat de moure’s en vehicle privat, la llunyania dels veïns i el filtre que suposa el preu de la vivenda proporciona ja de sèrie uns espais públics escèptics, merament de pas. A les noves zones urbanes, per la seva banda, els espais comuns se supediten als edificis circumdants, convertint-se així de facto en patis d’ús privatiu. També la proliferació dels centres comercials amb “carrers” i “places” permet la delegació del control social, alhora que la propietat privada permet reservar-ne el dret d’admissió (i d’intervenció policial).

En la nostra experiència quotidiana, per tant, l’espai de sociabilitat fortuïta, encontre i debat ha quedat reduït al carrer. I com que el carrer no es pot encerclar (o com a mínim no de forma permanent), dins del teixit urbà aquells que s’atorguen la gestió de la propietat pública han de ser més creatius.

Com evitar l’ús lliure i no controlat de carrers i places? En aquest cas, l’escomesa té dos fronts. Per una banda, i per buidar-lo de contingut, es converteix el carrer en un anunci continu utilitzant aparadors, autobusos i façanes com a suport publicitari, per evitar la temptació de pensar o oblidar que, de fet, havíem sortit de casa per comprar alguna cosa. Per l’altra, es controla i se sobre-regula, es legisla la utilització de l’espai: es comença sancionant l’ús “intensiu” de l’espai públic per expulsar-ne als que hi viuen, eliminant bancs i fonts per dificultar-hi l’estada, exigint la tramitació de permisos especials per a les activitats irregulars, redactant ordenances “cíviques”... i s’acaba qualificant l’ús polític de l’espai d’ús “indegut”, com recentment davant la possibilitat de que s’organitzés una acampada pels drets dels sense-sostre.

Sembla, per tant, que existeix una guerra no declarada per l’espai públic. Una guerra en la que combaten moviments socials, artistes de carrer i ciutadans, per una banda, i propietaris, inversors i especuladors (i, tràgicament, molts polítics, urbanistes i arquitectes), per l’altra.

Afortunadament, aquest és un combat en el que les millors armes son l’ús “intensiu i indegut” de l’espai públic, i en això hi tenim la mà trencada.