El marxisme creix als Estats Units. Qui no vulgui veure-ho, ell mateix'
'Ara molta gent es queixa dels sous multimilionaris dels directius i banquers. Em sembla bé que ho facin, però que sà piguen una cosa: fan trenta anys tard. Això va començar a finals dels anys setanta'
Fa mesos que segueixo per internet les classes del professor Richard D. Wolff,
economista nord-americà . Wolff és una bèstia acadèmica, nascuda per
transmetre coneixement. L'home es va formar a Yale, Harvard i Standford i
té més de quaranta anys d'experiència com a professor, sobretot a
Massachusets. Amb aquestes credencials té milers de seguidors a les
seves classes online. També hi deu fer que fa uns cursos especialitzats
en la crisi actual i que Wolff l'explica com ningú.
El senyor Wolff em va citar al Bourbon Coffe de Manhattan. Wolff
té setanta anys, un aspecte fÃsic afable i cara de bona persona. El cap
li va a mil per hora: 'Has d'entendre que jo sóc una mica peculiar. He
estudiat a les universitats d'elit dels Estats Units però sóc marxista.
Un marxista de cap a peus. Per això quan explico a la gent, de manera
molt educada, que el capitalisme és horrible la gent m'escolta, perquè
tinc les credencials, però no saben com reaccionar. A Amèrica la gent no
està avesada a aquestes coses. Per cert, tu ets un "fellow leftish"?'
—Ha ha! Home, suposo que sÃ. Però jo vinc de Barcelona, i
allà la tradició és més aviat anarquista. Veig, això sÃ, que el
marxisme creix... aquà ! No m'ho esperava.
—És espectacular. Jo he fet més conferències, xerrades, cursos,
tallers, en dos anys que no pas en els quaranta anys anteriors. T'ho
repetiré: més en dos anys que no pas en quaranta. Segona dada: he passat
de fer tres entrevistes el mes, a fer-ne tres el dia. Qui no vulgui
veure-ho, ell mateix. El marxisme creix als Estats Units.
—I quan comença tot aquest auge aquÃ, als Estats Units ?
—A final del 2010 vaig notar que cada vegada venia més gent a les
conferències. Ja havÃem viscut tres anys de crisi i per tant prou gent
se n'havia vist afectada i havia vist que el govern era ineficaç. És
aleshores quan va començar aquesta bogeria. Ja fa uns divuit mesos que
vaig aixÃ: faig classes a la Universitat New School, un programa de rà dio setmanal que distribuïm a 300.000 persones a través de truthout, cursos de marxisme, els vÃdeos que
has vist, conferències per tot el paÃs, xerrades. Si fins i
tot m'entrevisten a les televisions nacionals, on els dic que vaig
contra el capitalisme! Comencen a passar coses, creu-me. Des de la
Segona Guerra Mundial la crÃtica al sistema econòmic aquà es veia com
una cosa d'ignorants i antiamericans. Bé, el silenci ha durat fins aquÃ.
—Però dieu que la gent encara no surt al carrer perquè es troben en estat de xoc. Per què en estat de xoc?
— SÃ, en estat de xoc. He vist el mateix fenomen a Grècia, a
Ità lia, i suposo que a vosaltres també us deu passar. Aquà és molt
profund. Molt. Això nostre va més enllà de l'actual crisi. Pensa-hi.
Nosaltres som una nació que durant cent cinquanta anys hem vist com els
salaris augmentaven cada any sense parar. Des del 1820 fins a final dels
anys setanta el salari real del treballador americà va augmentar d'una
manera constant. És un cas realment espectacular. Aquest segle i mig
d'augment de salari té lògicament implicacions profundes en la gent. El
somni americà neix grà cies a això, també. Doncs a final dels anys
setanta tot això va acabar-se als Estats Units. Per primera vegada en un
segle i mig, els sous estancats. No és fà cil de pair. I aixà estem de
fa trenta anys, sense voler-ho acceptar. En estat de xoc. De veritat
s'ha acabat la festa? De veritat els meus fills ho passaran pitjor que
jo? Ni tan sols en parlem. Ara molta gent es queixa dels sous
multimilionaris dels directius i banquers. Em sembla bé, però que
sà piguen una cosa: fan trenta anys tard. La diferència brutal de salaris
i ingressos comença aleshores. Perquè els sous es van estancar, però
els beneficis no. Pensa una altra cosa, també. Això no és Europa. AquÃ
la gent va armada. Doncs ara imagina què podria passar si esclata la
gent. Si la crisi persisteix i la gent, un cop superi l'estat de xoc,
s'enfadés de veritat. Això no ho para ningú. Entre més coses, perquè fa
dècades que diuen a la gent que les armes són la solució. El gos del teu
veà et molesta? Pum, pum!
—També promoveu les cooperatives des de Democracy at Work. És molt curiós que força cooperatives fossin creades per votants republicans.
—Parles de les de Silicon Valley, suposo. D'allà , en trec
l'exemple que faig servir a les conferències. Vaig anar-hi per aprendre
com s'organitzaven les cooperatives formades pels enginyers informà tics:
de dilluns a dijous feien la feina dissenyant, programant, fabricant
ordinadors. El divendres paraven, es reunien i decidien a qui, com, i
quan vendre el producte. Què en feien, dels beneficis. Portaven, en fi,
el negoci, sense consell d'administració. I sÃ, eren ex-treballadors
d'IBM, bà sicament votants republicans. Quan explico aquesta idea els
americans queden encantats. Hmm, republicans que fan ordinadors amb
llibertat i sense caps entremig? Gran idea. Però quan els dic que
aquesta idea prové, bà sicament, de Karl Marx, ai company, aleshores
queden totalment desencantats. Noto que voldrien que aquesta gran idea
hagués sortit de la BÃblia. Ha ha ! Això voldrien !
—La coneixeu, l'experiència de col·lectivització a la Barcelona dels anys trenta?
—SÃ, però poc. Jo he estudiat més la gran col·lectivització a la
Unió Soviètica. Però tinc un gran amic, el periodista Adam Hochschild,
que en aquests moments escriu sobre Barcelona i la col·lectivització que
va haver-hi, del POUM, dels trotskistes, etc. I quan jo era jove un
dels professors que vaig tenir era Fritz Pappenheim, economista en cap
del departament d'agricultura en un dels governs republicans espanyols
d'abans de Franco. Ell em va ensenyar el 'no passaran' i tot això. Tu
ets de Barcelona? Doncs el meu cosà era un català de Perpinyà . Ara ja és
mort. Parlava català i francès. I castellà també. Sempre estava
emprenyat, el meu cosÃ. Va estudiar psiquiatria, va marxar a ParÃs i
deia que els francesos el discriminaven per català .
—TenÃeu un cosà català ?
—SÃ, Robert Barande, nascut a Perpinyà . De fet, la meva famÃlia
és europea. Francesos i alemanys. Jo segueixo molt de prop Europa i a
Grècia hi vaig molt. Fa vint anys vaig tenir d'estudiant en un curs
d'economia marxista Geórgios Andreas Papandreu, que després va ser
president del paÃs. Quan hi vaig els periodistes grecs em demanen coses a
mi, 'el professor del president'. Aquestes coses que feu els
periodistes. Però jo em sento més a prop de Syriza. També vaig sovint a
Alemanya i ParÃs, on tinc molta famÃlia. Escolta, i el partit
anticapitalista català que em deies és gaire gran?
—No. La CUP són 3 de 135. Però és la primera vegada des
que jo tinc ús de raó que he vist un partit anticapitalista que entra al
Parlament.
—I això de la independència? Vull dir, Catalunya pot separar-se d'Espanya? Ho permetran?
—Ells no sé què faran, senyor Wolff, però nosaltres comencem a ser molts. Per què ho demaneu?
—Deixa'm que et digui una cosa. Com que vaig anar a universitats
elitistes conec gent a dins els bancs. N'hem parlat, d'això. I jo sé que
entre ells també en parlen: els bancs alemanys, els francesos, els
anglesos i els americans. Tots quatre. I no en volen saber res. Hi
treballaran contra. Això no vol dir que no us en sortiu. Alguns altres
se n'han sortit. Però ho heu de saber. Faran servir la CIA, els militars
i qui faci falta.
—Què és que no els agrada?
—Per a ells és un vot contra la Unió Europea. I si no ho és,
faran que ho sembli. Ho voldran convertir en una cosa perillosa i
antieuropea. Ho has vist, a Grècia? Hi han fet això mateix.
Res que no tingui solució. Quan ja marxà vem, i m'acomiadava
d'aquest gran marxista nord-americà , l'home em va acabar d'insistir en
una de les grans paradoxes d'aquest paÃs: cada vegada s'assemblen més a
l'antiga URSS.
—Els bancs als Estats Units han deixat de ser privats. Més ben
dit, els grans bancs han deixat de ser privats. Els petits no. Però els
grans tots: Bank of America, Wells Fargo, Chase. Tots aquests depenen
del govern. Just després de la crisi van rebre un préstecs del govern
increïblement grans i avui els subvencionen de mil maneres. Tot el
mercat immobiliari dels Estats Units se sosté per la intervenció
estatal. Amb les grans empreses passa igual: General Motors i la
companyia d'assegurances més gran del món, AIG, tenen totes dues
d'accionista majoritari el govern. Als EUA tota la vida que denunciem
que la Unió Soviètica es va apoderar de les empreses i de l'economia i
nosaltres fem igual. I el govern entra en sectors tan importants perquè
aquà les companyies privades van fer 'kaput'! I quan els ho dic no poden
rebatre'm les dades. Primer, perquè me les conec millor que no ells. I
segon, perquè ells també se les saben. Les saben! I quan els dic que el
capitalisme és un desastre, que ens arrossega a tots cap avall i que
l'hem de superar, tampoc no ho neguen. Queden callats. Estant espantats.
Aquà el meu perill és que un dia desaparegui.
—Perdoneu?
—Pensa una mica.
—De veritat teniu por d'això ?
—Por no. Però hi penso. Sà que hi penso.
—Això ha passat abans a algun col·lega vostre?
—No calia. L'autocensura era tan gran, però tant, que ningú no
deia res. Feia por. Si la gent parlava hi arriscava la carrera
professional, el futur. Però ara ja no, ara cada vegada més la gent
comença a parlar.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada