Gràcies, presidenta. Bon dia –formalment–, i mal dia, políticament, o socioeconòmicament, quan avui s’aprovaran uns altres pressupostos, en un context de crisi –sis anys de crisi, ja–, en uns pressupostos que, a parer de la Candidatura d’Unitat Popular continuen sent la crònica maldestra d’un robatori, d’un saqueig social i d’un atracament. I també per justificar el posicionament obvi, absolutament contrari, rotundament oposat i dràsticament negatiu a aquests pressupostos que avui es presenten.

És obvi que ho fem en consonància amb l’esmena a la totalitat que vam presentar anteriorment. L’esmena a la totalitat també és un posicionament clar, nítid i contundent, però abans d’entrar en el contingut, sí que ens agradaria també dir que hi ha algunes obvietats despullades, algunes veritats nòmades[#] del qui, del com, del quan, i del què, no? Sobre qui els fa, són uns pressupostos que, sens dubte, fa la Troica, els ha fet frau Merkel i els seus acòlits, que han convertit els governs del sud d’Europa en meres gestories. El com –hi insistirem després–, amb opacitat, amb indeterminació, amb ficció comptable, i sense llums ni taquígrafs, almenys en el que respecta a la venda de patrimoni. El com també mereix alguna consideració. Fa un any era impossible fer uns pressupostos a l’1,57 de topall de dèficit. Aquests s’han fet a l’1 per cent.

I sobre el què, que és el motiu, també, fonamental, per mostrar la nostra oposició frontal a aquests pressupostos, són almenys sis reflexions. La primera la va fer el mateix president de la Generalitat, quan, en el balanç dels cent dies, i en absència de sobirania política i econòmica, va certificar i dir públicament en roda de premsa, que l’austeritat la dissenyava Alemanya, l’ordenava Alemanya, i l’acatava tothom. Nosaltres, però, som insubordinats als mercats, insubmisos a l’especulació, i desobedients a tota imposició de la Troica, en un moment en què el dilema fonamental del nostre temps és escollir, ara i aquí, entre els interessos de la gent o els interessos dels mercats.

Primera reflexió: hi direm un no rotund perquè aquests pressupostos consagren la tirania de la deutecràcia, quan la qüestió política fonamental, també del sud d’Europa és la sagnia del deute. La tercera conselleria de la Generalitat, avui, és la conselleria d’interessos del deute. És una conselleria invisible, sense conseller formal, sense director general, sense gabinet de premsa, però que opera, segresta i roba aquest país cada dia. S’emporta la tercera partida: 2.077 milions d’euros, 9,6 vegades més que el pressupost de Cultura, 3,9 vegades més que el pressupost d’Empresa i Ocupació i el doble que els pressupostos d’Interior i Economia. Una transferència diària de 6 milions d’euros que aquest país abona engreixant els comptes de gàngsters amb corbata, d’especuladors sense escrúpols, i de taurons financers que encara avui, per a aquest poble, són desconeguts. És en aquesta transferència, en aquesta transfusió vampírica, per on se’ns escapa el país i per on se’ns escapa la possibilitat d’una sortida social, solidària i democràtica a la crisi.

No endebades la primera proposta d’aquest grup, de la CUP – Alternativa d’Esquerres al Parlament, quan va arribar, ara fa poc més d’un any, va ser exigir una auditoria del deute. El dret de saber i conèixer qui s’enriqueix amb la nostra crisi, i qui s’afarta amb la depauperació i la degradació de les condicions de vida i treball. Des del 2008 aquest país ha abonat als mercats financers 9.701 milions només en interessos del deute, diner que genera diner, pura especulació financera. Més que totes les retallades acumulades que van començar amb el tripartit i van prosseguir i es van aprofundir moltíssim més amb els governs de Convergència i Unió i del PP.

Del poc debat que hi ha hagut sobre qui guanya, qui són aquests brokers, aquesta Troica i aquests mercats que guanyen amb el nostre sofriment social, amb les nostres desigualtats, cal agrair el poc debat que hi ha hagut, però dins del poc debat que va haver-hi, la sinceritat del conseller Mas-Colell, quan li vam preguntar qui guanyava, i ens va dir que «els sospitosos habituals», que són els de sempre, òbviament –que són els de sempre. Per tant, contra la tirania de la deutecràcia, un «no» rotund i radical perquè seguim insistint, i en el darrer any s’ha aguditzat aquesta dinàmica, que mai tampoc, en tan poc de temps, havien robat tant a tantes persones.

Hi ha més dades de l’austeritat, d’aquest cop d’Estat de mercat que condensen aquests pressupostos, sobre el saqueig i l’espoli social que patim com a poble i com a classes populars, queda clar que cada hora transferim als mercats financers 250.000 euros, que cada minut transferim 4.160 euros als mercats financers, i que cada segon, aquesta sagnia suposa que 70 euros públics se’n van a inversos privats. I hi ha el delme, també, d’un capitalisme que a l’hora que senil també és feudal, i que també passa aquest delme a qualsevol ciutadà –caldria dir «súbdit»– d’aquest país. Cada ciutadà català, cada ciutadana, pagarà enguany 1.041 euros només en interessos del deute. 276, els corresponents als interessos del deute de la Generalitat, i 765 els que corresponen al deute espanyol. I també un deute que és etern, perquè el model d’endeutament, l’anterior, ens deixa pagaments fins al segle vinent, fins l’any 2108, el que podries dir i el que se’n diu comprometre’s amb les generacions futures.

No diran que no és de vasos comunicants que es faci una proposta per vendre país, privatitzar-lo, per valor de 2.300 milions d’euros, i que el que s’emportin els mercats financers en interessos del deute siguin 2.300 milions d’euros –2.077. Queda bastant quadrat a favor de qui es quadren els pressupostos.

Algú ha dit que l’Estat espanyol no serà intervingut ni rescatat, i així és: no serà intervingut i rescatat perquè està intervingut i rescatat fa sis anys, de lliure, i amb la reforma constitucional traïdora del 2011, de facto. La pregunta encara avui vigent és qui s’enriqueix amb el nostre país, amb el nostre sofriment, qui són les sangoneres de la misèria, i qui són aquests «sospitosos habituals».

Segona reflexió: aquests pressupostos, malauradament tenen moral d’esclau, i abaixen el cap davant la imposició del dèficit. No hi ha voluntat i ni valentia política per revertir-ho. A vostès els amoïna no pagar el deute, i a nosaltres el que més ens amoïna, precisament, és seguir pagant-lo, és seguir transferint a l’especulació financera aquests milions i milions d’euros que cada dia passen als mercats financers.

I fa poc l’FMI ha reconegut que en els darrers 180 anys els estats que han deixat de pagar deute sobirà ho han fet en 257 ocasions, 74 entre el 1981 i la dècada del 1990. L’altre, també, i això ho manifesten aquests pressupostos, és que l’euro ha sigut una trampa per a la perifèria, per al sud d’Europa, i per als pobles que habitem la Mediterrània. Una trampa que ens usurpat sobirania política i econòmica, que ens ha robat la política monetària, financera i canviària, i que ens ha lligat de peus i mans. En aquell Money Manager Capitalism que ens ha enfonsat en la misèria, i que correspon també a allò que va dir Intermón aquesta setmana, que es governa per a les elits, per a aquest 1 per cent, també a casa nostra. També tenim aquelles big four –Pricewaterhouse que ha sortit avui–, aquestes portes giratòries, de preparar ERO a firmar-los, a Deloitte, a Ernest & Young, o a KPMG.

Un model, també, amb una moral d’esclau, que ens porta segurament a l’escorxador de la crisi, i que ens convida maldestrament a perdre o perdre. El teló de fons és absència de sobirania, no només política sinó també sobretot econòmica, la desregulació brutal del sistema financer d’ençà de finals de la dècada dels 70 i un sobreendeutament i malbaratament de recursos públics acumulats. Barrejat, òbviament, no serà aquesta opció política qui ho negui, amb un injust i cronificat dèficit fiscal. Ho va reconèixer també en el poc debat que va haver-hi el mateix conseller, quan li va reconèixer a la companya Isabel Vallet literalment que el sector públic no té la culpa de la crisi, que va arrencar amb la crisi de les subprime als EUA, i amb l’esclat de la bombolla financera a l’Estat espanyol. No en té la culpa, però paga tota la factura. Ho va dir també Elena Salgado al 2008: aquesta crisi la pagarà qui no l’ha provocada.

Els pressupostos remeten a aquesta pregunta: perpetuem la injustícia o la combatem? Els pressupostos eren un moment oportú, idoni, no l’únic ni molt menys, per fer-ho, però s’ha optat per l’obsessió, la neurosi, pel pagament dels interessos del deute, per la regressió social, la devaluació democràtica i la involució política. No és només l’únic llast, i tampoc és l’únic estri de degradació, de desigualació i d’aprofundiment en les injustícies, perquè al costat d’aquests pressupostos, dels que fa la Generalitat i dels que fa l’Estat espanyol, el retaule de la crisi és maldestre en el més ampli. Les contrareformes laborals, la «jibarització» de les pensions, el rescat bancari socialitzat, una estafa en plena regla, la congelació salarial dels funcionaris públics, les precaritzacions o les exclusions. Uns pressupostos que confirmen que seguim perdent el que ja havíem perdut, i que encara perdrem més. En els darrers quatre anys, com s’ha dit, un 20 per cent, així ho reconeix el mateix president i consellers, menys d’inversió. Vint-i-un per cent menys en Educació, 15 per cent menys en Salut, 14,9 menys en Benestar.

En aquesta moral d’esclau cal una pregunta, o com a mínim una triangulació: si una plataforma d’afectats com la de la hipoteca, com la PAH, sense poder, sense casa, sense res, és capaç de disputar als bancs la seva capacitat d’especulació; si milers d’estafats per les preferents, sense veu, sense poder, són capaços de disputar els seus estalvis a la banca, aquest Govern no pot fer res? No té valentia per oposar-se a la banca?

Una tercera reflexió, i també dramàtica al nostre criteri, és que són uns pressupostos que confirmen que el país està en venda, en l’evangeli segons la troica que diu que allò que no sigui retallat serà privatitzat o malvenut. Una maldestra invitació simplement a perdre o perdre, com a país, com a societat i com a poble, i on perdrem sobretot els de sempre: els subalterns i les classes populars. Dos mil tres-cents divuit milions d’euros en venda de patrimonis o privatitzacions, el 10 per cent dels ingressos, és a dir, fiem que quadrin els pressupostos, el 95 per cent ho fiem a aquest ajust estructural, però amb una comptabilitat que és ficcionada, amb una enginyeria comptable, i amb unes hipòtesis per ara només imaginades. No ens diuen ni a què ni com ni a qui ni a quin preu, però sí que hi ha algunes referències que es veuen als pressupostos i que també passen en ajust social. Veure Goldam Sachs, els fons voltor deambulant# pels barris més castigats per la pobresa i la misèria com Ciutat Meridiana, no deixa de ser un mal auguri. El que no queda clar és com ho faran quan diuen que vendran també patrimoni de l’Imcasol, si vulnerant també la pròpia llei del 1980, que diu que la funció fonamental és la defensa del patrimoni.

De qui va guanyar l’any passat venent patrimoni ja ho sabem, els sospitosos habituals: Abertis amb Tabasa, i dues multinacionals com Agua i ACCIONA, que encara avui dirimeixen qui es queda el pastís de la gestió de l’aigua pública. I això també passa en la societat. Avui veiem que tenim menys país quan els ports són xinesos, els hotels són catarís o les terres AGBAR cauen en mans de fons d’inversió alemanys. Per tant, un país en venda que trinxa el patrimoni comú i que malmet i maltracta el seu país, que és sempre la seva gent.

Una altra reflexió ràpida: un país sense model i uns pressupostos que acusaran la desinversió i la desocupació. Les dades comparatives així ho acrediten, uns pressupostos que són impotents per a la reactivació econòmica i per a l’inici de la recerca d’una sortida democràtica a aquesta crisi, la pitjor des del final de la dictadura. Amb un missatge condensat, profund, dolorós, d’impotència. Li diem a 800.000 aturats, segons la previsió de la Generalitat, que l’any que ve en aquestes alçades estarem exactament igual. Vuit-cent mil aturats a qui aquest pressupost no els dóna cap motiu per a la il•lusió, ni molt menys per a l’esperança. I a més, amb una trampa: que no hi ha canvi de model, i sobretot, que ningú és conscient aquí ni vol ser-ho que després de la crisi tindrem el retaule de la crisi. A poc creixement que hi hagi, les previsions que hi ha de creixement són un model de serra, amb un creixement molt # (0:04:38), que generarà ocupació, molt poca i a més mal pagada i precaritzada, és a dir, que li diem a la majoria social del nostre poble que l’any que ve seguirem igual de pitjor.

On queda el canvi de model que tant ens han dit, que calia avançar cap a un model vertebrador, cohesionador, dinàmic, compromès socialment, que deixés enrere el model especulatiu i que recuperés l’economia real, la productiva? Enlloc al nostre parer en aquests pressupostos, i s’esperen resultats diferents fent el mateix. El millor no és que hi hagi alternatives o que hi hagi possibilitat d’alternatives, sinó que aquestes ja existeixen, és l’única bona noticia que avui podem traslladar, que és el propi teixit social, l’economia social i cooperativa, el dinamisme associatiu, qui està generant avui alternatives a peu de comarca, a peu de barri, per començar a construir la democràcia social i econòmica. Mesures clar que n’hi ha i clar que hem presentat, aquest grup en va presentar trenta, que les definíem en un espai a curt termini per fer un tallafocs contra els efectes socials de la crisi, per deixar d’acabar, perquè el sofriment social acabés al sol, i encara avui s’està aprofundint. Òbviament, instruments de política fiscal, social i d’habitatge, a mig termini dèiem que calia reorientar la despesa, i a llarg termini que calia valentia política: nacionalització dels acords estratègics, no pagament del deute o ajornament del seu pagament, mentre les prioritats siguin les necessitats socials.

I finalment, no deixen de ser uns pressupostos dogma, un acte de fe d’aquesta inquisició neoliberal que aplega i demana que els drets socials cremin més, que tot cremi a la foguera, i que no en quedi res. A uns pressupostos formalment se’ls demana que facilitin béns públics essencials, aquests ho fan un 20 per cent menys, per tant, menys béns públics essencials; se’ls demana que redistribueixin la riquesa per minvar desigualtats. Ho fa a la inversa, transferim riquesa pública generada per tots i la transferim als mercats financers. És obvi que són uns pressupostos en què el retorn social, perquè els impostos són de la gent i els ha pagat la gent, de inversió per al ciutadà retrocedeix al 2004, i la inversió pública al 1990. I també se’ls demana, òbviament, que activi la creació d’ocupació, però la part d’inversió pública resulta que gairebé el 70 per cent va destinada a comprometre pagaments anteriors del model de finançament pel qual es va optar. Era el temps de la política o l’economia, de la gent o els mercats, guanya un altre cop l’economia i els mercats. La sagnia del frau continua, l’especulació persisteix sobre la vida de la gent i dels pobles, i aquí especula tot déu. Especulen, per descomptat, aquells que s’enriqueixen cada dia amb 6 milions d’euros provinents de les arques públiques catalanes als mercats d’inversió. Fa poc, a la Comissió de Caixes, un senyor de Caixa Laietana –un d’aquests mafiosos que van gestionar les caixes– va dir: «No, ens obligaven els mercats financers.» I al final li vam dir: «Qui són els mercats financers?» I va dir: «Nosaltres.» Anem a aclarir-ho.

Especula també el Fons de Liquiditat Autonòmica, amb uns interessos del 5 per cent. Especula el PP amb el futur d’aquest país, fent pura especulació financera. Especula també amb els municipis, que són un dic de contenció de la crisi, quan a més, a través dels crèdits ICO se’ls dóna interessos del 5,9 per cent. I aquest és el resum, que la banca, que va guanyar abans de la crisi 169.000 milions d’euros, que la banca rescatada pel Govern socialista que va guanyar 200.000 milions d’euros només amb el rescat, amb injeccions, continua guanyant avui. Quin país es pot permetre el luxe que la banca espanyola compri diners al BCE al 0,5 per cent i després compri deute espanyol al 4 per cent? I guanya, en sis mesos, segons dades de la premsa econòmica, 17.300 milions d’euros. És de talego, és de presó, és de judici sumari contra les necessitats de la gent. Són lladres amb corbata.

Ja ho va dir algun premi Nobel de la Pau…, d’Economia, perdó, i també la pau, social, suposo: fins que no estiguin a la presó els que han provocat la crisi, no hi ha sortida ni restitució democràtica. Per tant i finalment, ja ho vam dir, aquests pressupostos per a nosaltres són una declaració de guerra. Una declaració de guerra de la troica i dels seus gestors a casa nostra, una declaració de guerra, uns pressupostos classistes, submisos a la troica, regressius, neoliberals, antisocials, de desinversió, de desocupació, de malvendre el país, que anunciem que tot seguirà igual de pitjor –igual de pitjor.

A l’escola pública, recuperada de la dictadura, ens cantaven la cançó de les balances, que deia que l’autoritat sempre es demostra amb el fort, no amb el feble. Volem valentia política per quadrar bancs especuladors i taurons financers.

Expliquem-ho metabòlicament amb la cita d’un economista que no és pas de la nostra corda, i que deia: «Algú va dir que el sistema necessitava un infart, perquè si el superava afrontés tots els desequilibris i afrontés un estil de vida més saludable.» L’infart va arribar, i de quina manera, al 2007. Però el capitalisme, per comptes de protegir-se i cuidar-se, s’ha autodonat d’alta a si mateix a l’hospital i corre embogit amb un cartró de Marlboro sota el braç, amb una ampolla de ginebra a la mà, i amb tres «bigmacs» de patates fregides a la boca. Aquesta és segurament la conclusió més dràstica que tenim: que no hem après les lliçons de la crisi, aquest govern no ha aprés les lliçons de la crisi, no hi ha voluntat de capgirar les dinàmiques perverses que ens han portat a un empobriment i a una # (0:10:20) profunda de les condicions de vida i a l’atac frontal als serveis públics, i que es persisteix en l’error i en l’horror de l’austeritat. Als pobles del Sud d’Europa se’ns va vendre aquesta austeritat com a antídot de tots els mals, que ens salvaria, i avui no és res més que el verí que ens mata.

Moltes gràcies.

David Fernàndez i Ramos
22 de gener de 2013, Parlament de Catalunya