LA INDEPENDÈNCIA POSSIBLE I EL FEDERALISME IMPOSSIBLE (I UNA NOTA SOBRE LA TERRITORIALITAT DE LA REPÚBLICA CATALANA)

El moviment per la independència i la majoria parlamentària

No creiem que calgui insistir en el fet que el procés que ha menat a aquesta proposta de consulta ha estat impulsat per la mobilització popular, la qual ha patit tot tipus d'intents de manipulació i recuperació pels partits del govern de la Generalitat (recordeu les proclames de convertir la Diada de 2012 en un “crit unànime”pel pacte fiscal o les pressions sobre l'ANC perquè eliminés el mot independència de la Via Catalana de 2013?) i d'altres “d'esquerres”, els quals, talment les organitzacions econòmiques de la burgesia catalana, diuen que defensen el “dret a decidir” sempre que no s'exerceixi en forma de referèndum sobre la independència, fins al punt que fóra un exercici només apte per a iniciats d'escatir si afirmacions com “estem a favor del dret a decidir, però no de la independència”, “estem a favor del pacte fiscal, no de la independència”, el “dret a decidir” no ha d'ésser un “plebiscit sobre la independència” pertanyen a Foment del Treball o a una certa esquerra parlamentària catalana.¹

No hauria de caldre recordar que el dèficit fiscal català ha estat i és l'excusa amb què la dreta “nacionalista” catalana pretén justificar com a “inevitables” les brutals polítiques de retallades socials aplicades des que recuperà el govern, la tardor de 2010 —les quals, dit sia de passada, no feien sinó continuar, en versió corregida i augmentada, les primeres retallades imposades pel govern “catalanista d'esquerres” (PSC, ERC, ICV-EUiA)—. També hauria d'ésser sobrer el fet d'apuntar que, com més avança el moviment per la independència del Principat, més tremola l'hegemonia de la coalició que ostenta el govern català i més contraproduents li resulten els tripijocs, missatges contradictoris i intents d'avinença amb un govern espanyol que, conscient justament del mal que fa el procés a la coalició del govern català, confia en l'instint de supervivència política de CiU com a fre del mateix procés. En aquest sentit, les suposades contradiccions entre el president de la Generalitat i destacats dirigents d'organitzacions econòmiques de la burgesia catalana cal entendre-les més en el marc de l'autonomia característica de la sobreestructura juridicopolítica que no com a expressions de contradiccions socioeconòmiques bàsiques stricto sensu.

Fóra, doncs, en aquest context que caldria entendre el text pactat entre CiU, ERC i ICV-EUiA, el qual, a parer nostre, ha estat la “solució” que s'han empescat els seus dissenyadors per a cohonestar la posició contrària a la independència de CiU-ICV-EUiA, per una banda, i les pressions pretesament independentistes d'ERC, per l'altra. En efecte, la permanència al govern de CiU —preocupació a la qual aquesta coalició subordina totes les seves decisions polítiques, com ha acreditat a bastament al llarg de la seva història— requeria d'un acord respecte a la consulta.

Implicacions de la (possible doble) pregunta

Quant al contingut de l'acord, recordarem, d'antuvi, que les forces signants han fet cas omís de l'informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN)² i de la declaració de novembre de l'ANC, on hom havia fet notar que un referèndum d'autodeterminació es caracteritza pel plantejament d'una pregunta sobre la independència del subjecte polític en qüestió amb les opcions sí i no com a respostes possibles.³ El mateix CATN havia al·legat bones raons en contra d'una consulta amb més de dues respostes possibles, tal com havien suggerit sectors contraris a la independència, opció que el Consell qualificava de “sondeig d'opinió” més que no de veritable referèndum.⁴ El problema, evidentment, fóra la interpretació dels resultats, atès que, com més opcions prevegi la pregunta, més difícil és que n'hi hagi cap que sumi més del 50 % dels vots emesos vàlids, la qual cosa donaria arguments als partidaris de les altres opcions per a concloure que l'opció guanyadora té una majoria insuficient, ja que, si bé la resta d'opcions, aïlladament, haurien estat derrotades, en conjunt sumarien més vots que la més votada.

Tanmateix, tot i compartir totalment aquesta posició, cal dir que la fórmula finalment triada és encara pitjor per a la causa de l'autodeterminació i la independència catalanes que una pregunta amb més de dues opcions de resposta. En efecte, atesa la mateixa estructura lògica de la (possible doble) pregunta acordada, l'esperança matemàtica de l'opció sí a l'Estat [Ø] i sí a l'Estat independent serà sempre ≤ que l'opció en pro de l'Estat [Ø], fins al punt que, àdhuc si l'opció independentista assolís més del 50 % dels vots emesos, com que n'hi hauria prou que un únic votant hagués votat sí a l'Estat [Ø] i no a l'Estat independent, els partits contraris a la independència al·legarien ipso facto que l'opció majoritària i la que crea més consens en la societat catalana és la d'un simple estat (federat, confederat o la fórmula que hom volgués imaginar) mentre que la independència, tingués el suport que tingués, fóra menor, no generaria tant de consens social, la qual cosa seria utilitzada per a legitimar l'enèsim intent de renegociar un marc de relació amb l'Estat espanyol i defugir novament l'opció de la independència.

La falsedat del “federalisme” antiindependentista

Arribats a aquest punt, cal denunciar des d'ara mateix la fal·làcia consistent a contraposar el federalisme a la independència, quan, en el context actual, aquesta és una precondició per a aquell. En efecte, la via causal dels estats federals radica en processos d'integració política entre antics estats independents de manera voluntària, lliure i acordada, condició que és clar que no es dóna a l'Estat espanyol actual. En aquest sentit, resulta prou eloqüent el fracàs de l'intent de transformació de l'Estat espanyol en un sentit més o menys criptofederalitzant mitjançant la reforma de la Llei orgànica espanyola 4/1979, de 18 de desembre, d'Estatut d'autonomia de Catalunya, endegat l'any 2005, frustrat a les Corts espanyoles durant els mesos següents i rematat per un Tribunal Constitucional que feia anys que havia exhaurit el seu mandat (STC 31/2010, de 29 de juny). I és encara més alliçonadora l'experiència autonòmica de la Segona República espanyola,tan ignorantment presentada com a model pels pseudofederalistes, conforme a una reconstrucció de la història políticament interessada. El Projecte d'Estatut de Catalunya, aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat el 14 de juliol de 1931 i avalat en referèndum (masculí) pel 99% dels votants, el 2 d'agost, estava concebut com la constitució d'un estat federat, tant per la declaració del preàmbul que “Catalunya vol que l'Estat espanyol s'estructuri d'una manera que faci possible la federació entre tots els pobles hispànics” i per la mateixa autodefinició de Catalunya com a “Estat autònom dintre la República espanyola” (art. 1) com pel mateix disseny del règim competencial dels poders públics espanyol i català, tant pel que feia als criteris de distribució de competència en matèria de legislació i execució de funcions (títol II), amb l'atribució dels residus jurisdiccionals a la Generalitat (art. 13.n), com en matèria fiscal (títol IV), amb la cessió a la Generalitat de les contribucions directes (art. 20) i la limitació de l'aportació catalana a la hisenda espanyola a participar en el finançament dels “serveis generals de la República”, d'acord amb el pes proporcional de la seva població en el conjunt espanyol, mitjançant les contribucions indirectes (art. 19). Doncs bé, tot i la relativa influència d'aquest projecte en el procés d'elaboració de la Constitució de la República, el constituent espanyol descartà de bon començament el model federal i, al primer article mateix de la llei fonamental espanyola, reduí el model territorial a “l'Estat [espanyol] integral compatible amb l'autonomia dels municipis i les regions” i,a fortiori, prohibí “la federació de regions autònomes” (art. 13), interdicció significativament reproduïda a la Constitució de la monarquia reinstaurada (art. 145.1), amb l'objectiu específic d'evitar l'articulació política dels Països Catalans meridionals. El mateix president de la Comissió de Constitució ho exposà ras i curt al discurs de presentació del dictamen a les Corts, el 27 d'agost de 1931: “Deliberadament, no hem volgut declarar a la nostra Constitució que Espanya és una República federal; no ho hem volgut dir, perquè, avui dia, tant l'unitarisme com el federalisme es troben en una veritable crisi teòrica i pràctica. [...] S'han federat aquells països que visqueren dispersos i que, més tard, varen voler viure en règim col·lectiu. El cas d'Espanya és invers: Estat unitari fins ara; algunes de les seves regions volen autonomia”.⁵

En coherència amb aquest rebuig del model federal,l'Estatut d'autonomia finalment aprovat per les Corts espanyoles, el 9 de setembre de 1932, a banda de reduir els 52 articles del Projecte elaborat per la Diputació provisional i avalat pel poble (masculí) de Catalunya a 18 i una disposició transitòria (a més, no cal dir-ho, del preàmbul i la declaració federalista que contenia), reduí la definició de Catalunya a mera “regió autònoma dins l'Estat espanyol” (art. 1), eliminà l'atribució a la Generalitat dels residus jurisdiccionals (l'article 18 de la Constitució de la República els atribuïa a l'Administració general de l'Estat), i limità els recursos tributaris de la Generalitat al finançament estricte del cost de l'exercici de les competències sobre les matèries transferides (art. 16) —revisable, a més, unilateralment pel Ministeri d'Hisenda, prèvia obtenció del vot favorable de la majoria absoluta de les Corts de la República (art. 17)—. Unes matèries, que, a més, presentaven rebaixes sensibles en relació amb el projecte català, entre les quals cal destacar l'eliminació de l'ensenyament com a funció sobre la qual la legislació exclusiva i l'execució directa corresponia a la Generalitat (art. 13.a del Projecte de l'Estatut), matèria en què ara es pressuposava que l'Administració central no transferiria els seus centres a Catalunya, per tal com es limitava a autoritzar la Generalitat a crear-ne de nous (art. 7 de l'Estatut de les Corts, anomenat significativament Estatut exterior pel legislador català: vg. art. 62 de l'Estatut interior de Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya el 25 de maig de 1933), quan, precisament, el criteri per a finançar l'obra de la Generalitat es basava en el cost de l'exercici de les competències transferides explícitament. També cal esmentar la imposició per les Corts d'un règim de doble oficialitat lingüística (art. 2 de l'Estatut exterior), quan, en realitat, el projecte català preveia l'oficialitat de la llengua catalana, amb el reconeixement de drets lingüístics individuals als ciutadans i les ciutadanes castellanoparlants en llurs relacions amb els poders públics (art. 5 del Projecte de l'Estatut). Així mateix, les Corts espanyoles imposaren una interpretació extensiva de l'article 13 de la Constitució de la República per a suprimir l'article 4 del projecte català, que, tot i que amb unes condicions molt restrictives, regulava l'agregació de territoris a l'entitat autònoma catalana (previsió especialment rellevant aleshores, atès que Catalunya era l'únic territori amb un règim d'autonomia vigent).

En suma, doncs, i seguint l'argument exposat pel mateix Jiménez de Asúa, és clar que la transformació d'Espanya en un Estat federal implica com a condició prèvia la independització dels subjectes federables. I, per bé que hom podria al·legar com a exemple d'Estat unitari esdevingut federal el cas de Bèlgica, aquest presenta la particularitat que el subjecte nacional històricament minoritzat, Flandes, és majoritari en termes poblacionals i fou precisament la voluntat flamenca per l'autogovern, expressada gràcies a la implantació del sufragi universal (1919) ensems amb la por de la majoria política de la comunitat francòfona, històricament hegemonista, de quedar en minoria en l'Estat unitari el que, després de diverses reformes legislatives i constitucionals parcials, menà a la reforma constitucional federal de 1994, com a solució de compromís.⁶

Una altra lliçó que caldria haver après de l'experiència republicana espanyola és que la pretensió de fixar unilateralment des de Catalunya el model d'organització territorial del conjunt de pobles hispànics depassa la capacitat de decisió de la nació catalana i, políticament, està condemnada d'antuvi al fracàs, sobretot si la resta de nacions ibèriques no comparteixen l'ideal federal. És per totes aquestes raons que no hi ha cap raó públicament adduïble per a no plantejar la consulta com un veritable referèndum d'autodeterminació, és a dir, en els termes proposats pel CATN i l'ANC. La qual cosa fa sospitar que els veritables objectius dels responsables de la formulació aprovada per la majoria parlamentària catalana no tenen res a veure amb el federalisme, sinó més aviat amb l'evitació de la independència, fent veure que es proposa el contrari iguanyar, així, temps.

Una formulació contra la declaració unilateral d'independència?

Molts comentaristes han apuntat que la formulació final s'ha dissenyat amb consciència plena que la consulta no es durà a terme. Tanmateix, a parer nostre, caldria afegir a aquesta anàlisi l'apunt següent: la formulació de la (possible doble) pregunta està dissenyada amb l'objectiu específic de poder ésser esgrimida en contra d'una hipotètica declaració unilateral d'independència (DUI) pel Parlament de Catalunya després d'unes eleccions a manera de plebiscit sobre la mateixa consulta, un cop el Govern d'Espanya l'hagi defesa. En efecte, és versemblant pensar que els guanyadors de les eleccions argüiran que el programa de les eleccions plebiscitàries esmentades era la realització d'una consulta i, previsiblement, un sí a la primera pregunta, però sense prejutjar la resposta a la segona, de tal manera que hom no podria al·legar legitimació democràtica per a decantar-se pel sí també a la segona pregunta. Precisament el fet que ERC, amb força més que suficient per fer caure el govern de CiU, o fer-lo tornar a la seva tradicional aliança amb el PP —la qual cosa, en el context principatí actual, equivaldria al suïcidi polític—, si no s'avenia a permetre una veritable consulta d'autodeterminació, planteja dubtes raonables sobre la sinceritat de la proclamada voluntat independentista del partit o, si més no, de la seva direcció actual.Altrament, és pensable que, si la voluntat independentista d'ERC fos sincera, hauria forçat una crisi de govern al Parlament tan bon punt CiU es valgué d'ICV-EUiA per a enrocar-se en els seus característics tripijocs i logomàquies contra la independència.

L'esquerra independentista i l'acord de la majoria parlamentària

En aquest context, la decisió finalment presa per la CUP només pot entendre's, un cop més, per la pressió exercida pel sometent politicomediàtic del pseudosobiranisme oficial, però hem d'advertir que implica de coresponsabilitzar-se del contingut de l'acord i de les conseqüències que se'n derivin, la qual cosa constituirà una dificultat política objectiva quan la majoria parlamentària utilitzi la literalitat del text de la consulta per a frenar el procés. En aquest cas, a més, la declaració de novembre de l'ANC subministrava de manera immillorable el contingut de la posició a adoptar, de tal manera que, per a explicar la negativa a signar l'acord de la majoria parlamentària, n'hi hauria hagut prou d'assenyalar les diferències abismals entre la (possible doble) pregunta de la majoria parlamentària i la declaració de novembre, la qual, a més de la correcció del seu contingut, presentava també el mèrit d'emanar de l'organisme que, en aquest moment, encarna la legitimitat del carrer, la qual cosa hauria permès de visibilitzar a fortiori la contradicció entre la majoria social independentista, representada en la declaració de novembre, i la majoria política antiindependentista, representada pels partits que han acordat aquesta fórmula per a la consulta. I, en tot cas, si la direcció de l'ANC ha abandonat posteriorment el seus plantejaments inicials, és responsabilitat seva explicar per què. La posició adoptada per la CUP suposa un acte de supeditació política a la majoria parlamentària i concedir a aquests partits (en particular a CiU i ICV-EUiA) un crèdit sobiranista que no tenien ―car la política d'aquestes dues coalicions ha estat d'un erratisme permanent des de l'acceleració del procés sobiranista, el setembre de 2012―.

Si la causa d'aquesta claudicació és la por d'una altra campanya com l'endegada pel pseudosobiranisme oficial contra la CUP quan aquesta intentà d'adoptar una posició pròpia arran de la incoherent i fal·laç declaració aprovada pel Parlament el 23 de gener de 2013 (de pretesa “sobirania”), aleshores hem d'expressar el temor que es repetirà la mateixa posició davant cada maniobra que farà la majoria parlamentària en la seva l'estratègia dilatòria. I, en qualsevol cas, ens resulta incomprensible que hi hagi qui pretengui justificar aquesta claudicació des de criteris patriòtics. No ens oposem per principi a signar acords amb la majoria parlamentària, incloent-hi CiU. Ans al contrari: si s'hagués acordat una pregunta com la continguda a la declaració de novembre, seríem ferms partidaris de signar l'acord amb tothom que hi estigués d'acord. Una altra cosa és, però, si és realment possible que la principal força política de la burgesia catalana sigui en condicions, per la seva mateixa naturalesa de classe, de signar una pregunta així i, no diguem, de dur-la a la pràctica. En efecte, hem apuntat adés que les aparents contradiccions entre dirigents econòmics i polítics de la burgesia catalana són explicables en el marc de l'autonomia de la sobreestructura juridicopolítica. Més concretament, la tàctica de la coalició governant d'ençà de l'inici del procés (i en això, novament, amb prou feines es diferencia de la d'una certa esquerra parlamentària catalana) hauria estat de no oposar-se obertament a la mobilització popular, fer-hi picades d'ullet ara i adés, enviar-hi representació en els casos en què l'èxit de la mobilització era previsible, intentar instrumentalitzar les seves demostracions de força per a negociar els seus propis objectius polítics i, finalment, intentar influir dins el mateix moviment per a modificar-ne els lemes. En suma, intentar frenar el moviment des de dins, fins i tot intentant posar-se'n al capdavant en moments puntuals, però sempre amb intenció manipulatòria i recuperatòria per tal de recuperar el seu paper històric de negociadors amb el govern espanyol, paper que seria irrellevant en una Catalunya independent.

A parer nostre, això entra en l'àmbit de l'autonomia de la sobreestructura juridicopolítica. Ara: l'assumpció oberta dels objectius independentistes és tota una altra qüestió. Raymond Williams apunta que una de les interpretacions possibles de la tesi de la determinació de la sobreestructura juridicopolítica per la base econòmica exposada per Marx i Engels al pròleg de Per a la crítica de l'economia política⁷ fóra que la “base real” (die reale Basis) estableix límits i exerceix pressions sobre la “sobreestructura” (Überbau).⁸ En el cas que ens ocupa, un dels límits infranquejables establerts per la base podria ésser l'assumpció explícita de la independència com a objectiu polític pels agents fiduciaris de la burgesia catalana, per múltiples causes, que van des dels lligams de les grans empreses catalanes amb els mercats espanyols (els quals, malgrat l'entrada del Regne d'Espanya a la Unió Europea i l'augment de les exportacions a l'eurozona, encara tenen una importància considerable), la incertesa econòmica que provoquen aquests tipus de processos polítics fins al possible canvi en la correlació de forces polítiques en una República catalana, de la qual l'erosió electoral creixent de CiU és un primer avís. Per contra, és evident que, en el context actual d'involució creixent en drets laborals i socials i de retorn gradual al model de capitalisme salvatge anterior al pacte social de la segona postguerra mundial, la qual que té en les elits polítiques espanyoles i catalanes una de les puntes de llança, la burgesia catalana no té cap incentiu per a modificar l'statu quo. Així fóra interpretable la resistència numantina de CiU a plantejar un veritable referèndum o consulta d'autodeterminació.

L'esquerra espanyolista i el procés català

Encara resulta més difícil d'explicar que la pretesa esquerra federalista a Catalunya, però sobre tot a Espanya, no vulgui veure que una primera esquerda per a aprofundir la crisi del règim neoliberal borbònic espanyol és la desmembració territorial i que les principals beneficiàries de la independència nacional fóren les classes populars catalanes. Arribats a aquest punt, no podem cloure aquestes notes sense adreçar alguns mots a la soi-disant esquerra obertament contrària a la independència (o, altrament dit, al criptoespanyolisme “d'esquerra”). Majoritàriament, a diferència de la dreta i el centre espanyolistes representats per partits com el PP o Ciutadans, els autors a què ens referim, en la més prominent tradició estalinista, que estableix un abisme insalvable entre els principis que hom diu que defensa i la seva pràctica política real, acostumen a declarar-se partidaris de l'autodeterminació dels pobles (i, doncs, fins i tot del poble català). Tanmateix, sempre que se'n proposa l'exercici a Catalunya, s'hi oposen, amb els pseudoarguments habituals sobre la instrumentalització d'aquest dret per la “burgesia catalana”, la qual cosa ens resulta especialment estupefaent quan, en realitat, com hem esmentat adés, si algú està d'acord amb la “burgesia catalana” en aquest plet són precisament ells, en la seva pertinaç oposició a la independència catalana i en la doctrinària lletania, manllevada a la Lliga Regionalista, sobre la reforma d'Espanya com a missió històrica de Catalunya.

Un dels eslògans que s'acostumen a llegir de la ploma d'aquests quídams és que una República catalana fóra hegemonitzada pel neoliberalisme i l'atlantisme. Res més lluny dels nostres propòsits que pintar de roig el nacionalisme i, encara menys, el nacionalisme català majoritari. Efectivament, la “correlació de forces” és la que és a escala europea, fins al punt que les forces que han aplicat polítiques de retallades quan han participat al govern de Catalunya, o li han donat suport parlamentari, ocupen 123 dels 135 escons del Parlament (i no comptem entre aquests 123 els nou diputats de Ciutadans per la simple raó que no han participat mai a cap govern ni hi han conclòs cap aliança estable). De la qual cosa sembla deductible que les polítiques econòmiques i socials, com també els arrengleraments geopolítics, tenen escassa relació directa amb el conflicte hispanocatalà. En realitat, però, si es tracta de desacreditar els processos independentistes a partir de la “correlació de forces”, no veiem cap raó per a restringir aquest argument al cas català, car el procés d'alliberament nacional irlandès endegat amb la declaració de Pasqua de 1916 “només podia menar a una Irlanda d'hegemonia papista”, com argumentaven els unionistes britànics, i es podria aportar com a prova la legislació irlandesa sobre l'avortament. Igualment, la independència de l'Índia només podia menar al conflicte interètnic i interreligiós i una societat de castes. I així successivament. Perquè la tesi que el “nacionalisme” opera com a pantalla de la lluita de classes no es limita, lògicament ni històricament, als conflictes nacionals al cor de l'imperi, ans ja fou al·legada ―ensems amb els benifets de la mission civilisatrice de la République―pel Partit Comunista Francès contra la independència d'Algèria. I tampoc no sembla que el socialisme revolucionari hagi d'ésser la força hegemònica en un hipotètic Estat palestí independent. Històricament, cap procés d'emancipació nacional no s'ha esdevingut de manera simultània a un procés de construcció socialista. És més, un marxista com Andreu Nin, partint de l'aforisme de Marx i Engels que un poble no pot ser lliure si n'oprimeix un altre, recordà ja fa més de setanta anys que el primer és una condició sine qua non per al segon. Per això mateix el primer estat socialista del món, l'URSS, el primer que féu va ésser reconèixer el dret d'autodeterminació (incloent la separació i constitució d'un estat independent) a totes les nacions de l'antic Imperi rus, dret que féu efectiu, per exemple, Finlàndia. Ara: sembla que, per a aquests doctrinaris, al conjunt del Regne d'Espanya no hi ha “correlació de forces”. En efecte, hom pot especular sobre la “correlació de forces” dins un estat català independent —i ja hem vist que l'ala dreta del neoliberalisme (CiU-PP), en conjunt, no ha fet més que retrocedir a mesura que el poble català ha entrat en procés d'apoderament i s'ha produït un decantament com més ve més gran en favor de la independència—, però el cert i positiu és que la “correlació de forces” real en l'Estat espanyol actual no admet rèplica possible, i les contrareformes laboral i de la llei d'educació, com també els projectes de contrareforma de la de l'avortament, del Codi penal o el projecte de llei de seguretat ciutadana són inapel·lables en aquest sentit, per més que els nostres camarades, sempre tan disposats a pontificar i alliçonar sobre socialisme i consciència de classe, s'estimin més d'amagar l'ou quan es plantegen fets tan evidents com aquests. És obvi que un estat català independent no seria cap república socialista —tampoc no ho varen ésser Irlanda, l'Índia o l'Algèria ni ho serà Palestina, si mai s'arriba a constituir en Estat—, però la “correlació de forces” actual a l'Estat espanyol és de les més favorables a la dreta extrema, econòmica i política, arreu d'Europa i, abans de perorar incoherentment sobre la pèrfida “burgesia catalana”, l'“esquerra” criptoespanyolista catalana faria bé de preguntar-se per què les entitats econòmiques d'aquesta mateixa classe s'han pronunciat reiteradament contra la independència catalana. Ras i curt: la República catalana podria ésser neoliberal (que ho sigui o no, dependrà, entre altres coses, de la “correlació de forces” i de la política que apliqui l'esquerra en el procés d'alliberament nacional); la monarquia espanyola és neoliberal, plutocràtica, catòlica i liberticida. I ho vol ésser encara més. Tota la pseudoargumentació d'aquesta pretesa esquerra només busca amagar, ras i curt, la seva negativa a reconèixer el poble català com a subjecte historicopolític.

Una nota sobre territorialitat

Atès que actualment no vivim en territori català, no ens trobem en condicions de fer cap indicació sobre la tàctica i l'estratègia que podria seguir l'EI. Tanmateix, som conscients que la qüestió de la territorialitat de la nació catalana és un dels eixos definitoris de l'EI. Com a consideració prèvia, voldríem apuntar que, tot i la legitimitat històrica de l'esquerra independentista en la defensa de l'objectiu de la independència i la unificació nacional, el cert i positiu és que el decantament de la societat principatina per la independència produït durant els darrers anys té més a veure amb el fracàs del procés de reforma estatutària i la negativa reiterada de l'Estat espanyol a admetre qualsevol reforma adreçada a reconèixer el seu caràcter plurinacional que no amb l'acció política estricta de l'EI. És per això que pensem que no es tracta de si cal prioritzar una independència només per al Principat o l'avenç de l'independentisme a la resta dels Països Catalans, per la simple raó que és només al Principat on hic et nunc hi ha un procés d'alliberament nacional. No cal dir que ens resulten inacceptables les exclusions de territoris de la resta dels Països Catalans comeses per importants organitzacions de moviments socials independentistes. Ara bé: argumentar a partir del fet que la independència del Principat no és una independència nacional, sinó només d'una regió de la nació, (a) o és una veritat trivial o (b) traeix una concepció idealista i estàtica del fet nacional. En efecte, no cal recordar que la història, la llengua i l'estructura econòmica (molt en particular, el dèficit fiscal a les regions meridionals del país) constitueixen fets objectius comuns, susceptibles de fonamentar un projecte nacional comú. Això no obstant, les nacions constitueixen l'articulació política d'aquests fonaments objectius en una voluntat col·lectiva efectiva a l'entorn del projecte nacional. Ras i curt: sense autodefinició subjectiva no hi ha nació stricto sensu, sinó, a tot estirar, nació en potència. És evident que la consciència nacional catalana existeix tant a les illes Balears com al País Valencià, però també ho és que no és una consciència majoritària i que no hi ha, ara com ara, cap procés d'emancipació (nacional o regional) en marxa. No descartem que la independència “regional” principatina podria produir un demonstration effect a les altres dues comunitats sota administració espanyola, igualment objecte d'una redistribució fiscal injusta, però molt més castigades per l'agressiva política lingüística i cultural dels governs del Partit Popular i on la dependència d'Espanya és més acusada, i a Catalunya del Nord, on l'administració francesa pretén igualment reduir la seva catalanitat a la mínima expressió. I és precisament per això que considerem un bon model de construcció nacional, com ja s'ha proposat al si de la mateixa EI, fórmules de caràcter confederal com a primer pas per a un procés d'integració federal entre els diversos països catalans construït a partir d'independències regionals. I, justament com a naturals de territoris “perifèrics” del país (Palma i Alacant), fem una crida a l'independentisme principatí perquè no oblidi l'existència de la resta dels Països Catalans i, en comptes d'aïllar-se, cofoi, en els èxits del procés d'independència de la Catalunya central, no negligeixi la situació de la resta de la nació, sinó que hi cooperi, solidàriament i fraternal, tant avui com l'endemà d'una República de Catalunya independent.

Daniel Escribano (Konstanz) i Àngel Ferrero (Berlín). Per a l'Espai Fàbrica,  5 gener de 2014.

Notes