Massiva manifestacions als carrers d’Hamburg contra el racisme i l’SPD.

A principis de 2013 aproximadament 300 persones refugiades de l’Àfrica occidental van arribar a Hamburg des de Líbia. En el seu perillós camí a través del mar Mediterrani, van acabar a l’illa de Lampedusa. Per aquest motiu el grup va acabar denominant i sent conegut amb el mateix nom de l’Illa.

Arribades a Hamburg, les autoritats públiques es van resistir a donar-los un allotjament permanent, al·legant certes directives de la UE, i van intentar expulsar-les directament de la ciutat. Però aquestes es van negar a anar-se’n perquè a on anaven a anar? Van decidir quedar-se, informar a la gent i lluitar pels seus drets. I es van topar amb una onada espontània de solidaritat i simpatia per una part de la població d’Hamburg.

Moltes esglésies els van obrir les portes, així com les mesquites (encara que menys públicament). També els centres de l’esquerra alternativa i projectes autogestionats d’habitatges les van acolli . Al voltant de 80 van trobar allotjament a l’església de Sant Pauli, just al costat de les antigues cases ocupades del carrer Hafenstraße i el parc popularment conegut com Park Fiction. Un parc que el veïnat d’aquest barri va defensar contra els interessos de l’especulació i que van acabar autogestionant. En solidaritat amb les protestes a Istanbu , a l’estiu de 2013 aquest parc va ser rebatejat com Gezi Park Fiction.

Allà el veïnat va organitzar barbacoes de benvinguda per a les persones refugiats. Cada dia portaven aliments i mantes a l’església per recolzar-les. El club de futbol FC Sant Pauli va donar begudes i roba de la seva botiga oficial i per cadascun dels seus partits oferia entrades gratis per a les refugiades. Els dos sindicats Ver.di i GEW van organitzar una festa de benvinguda a la casa sindical. Les persones allà refugiades es van afiliar col·lectivament a Ver.di, dotant-les així de cobertura legal per part de la seva oficina jurídica. Després que es produïssin alguns insults racistes contra elles, un guàrdia jurat molt conegut del barri va començar a quedar-se durant setmanes, cada nit, de forma voluntària, davant de l’església. En la gran manifestació de la tardor “Cap benefici amb els lloguers”, organitzada per la Plataforma Dret a la Ciutat d’Hamburg, el dia 28 d’octubre, les persones refugiades van exercir un paper molt destacat.

Encara que reben moltíssima solidaritat per part de la població, dels grups de l’esquerra i dels sindicats, el govern local de l’SPD va mantenir la mà dura: la seva presència anava en contra de les directives de la UE i, per tant, havien de deixar la ciutat.

Quan a principis d’octubre va tenir lloc la catàstrofe davant de l’illa de Lampedusa on es van ofegar més de 270 persones, la solidaritat de la població hamburguesa va créixer encara més. No obstant això la línia dura del govern local no va canviar. Més aviat al contrari. Van donar a les persones refugiades un ultimàtum per presentar-se, abans del 11 d’octubre, davant les autoritats públiques.

Després de l’ultimàtum vasn començar batudes policials massives de caràcter racista que tenien com a objectiu registrar administrativament i preparar la seva deportació. Davant d’aquestes accions es va aixecar una onada espontània de protestes. La mateixa tarda en què van començar les batudes més de 1.000 persones es van manifestar espontàniament, molt enfadades i fent molt soroll pels carrers del barri d’Altona. Aquestes manifestacions es van repetir durant dies i dies.

A la Rote Flora, el centre autònom ocupat del barri de Schanzenviertel, es va cridar a una assemblea general per discutir com reaccionar davant les batudes. Després es van manifestar més de 500 persones espontàniament en el mateix barri a favor del dret de permanència de les persones allí refugiades.

L’assemblea general va decidir donar també un ultimàtum al govern local d’Hamburg: sinó paraven les batudes racistes contra els refugiats es tornaria a reprendre les manifestacions, però deixant que la protesta arribés a un altre nivell: “no ens limitarem a formes de protesta legals si cada dia s’ofeguen persones al mar Mediterrani i el govern local d’Hamburg usa aquests fets, tot i la crítica internacional, només per augmentar la pressió contra les persones que estan aquí refugiades.”

Efectivament, al poc temps es van concentrar més de 1.000 persones davant de la Rote Flora i van marxar sense permís oficial pel barri de Schanzenviertel. Després d’uns centenars de metres la policia va atacar brutalment la manifestació. Com a reacció les persones de la manifestació van llançar pedres, ampolles i petards. Durant hores petits grups van seguir amb les protestes. Només un dia després, el 16 d’octubre, van marxar altra vegada al voltant de 1.200 persones des de la acampada de protesta de les refugiades, davant de l’estació de trens, a través del centre urbà. El dia 25 d’octubre els van seguir gairebé 10.000 persones en una marxa organitzada pels aficionats del FC Sant Pauli. Una setmana després, el dia 2 de novembre, van participar al voltant de 15.000 persones en, fins al moment, la manifestació més gran en suport a les persones refugiades. Posteriorment han començat a donar-se manifestacions cada setmana.

Dret a la ciutat

Les protestes a Hamburg tenen la seva força i desenvolupen la seva dinàmica en connexió estreta amb el moviment pel “dret a la ciutat”, que batalla contra la privatització de l’espai públic, per habitatges assequible , contra la comercialització i per espais lliures per a tots, també per a les persones refugiades. A Hamburg hi ha una llarga trajectòria de lluites i moviments urbans. En els anys 80 i principis dels 90 el carrer Hafenstraße, la Rote Flora i moltes altres cases van ser ocupades i algunes d’elles convertides en projectes d’habitatge. La Rote Flora existeix des de 1989 com a centre autònom ocupat sense cap contracte. La seva infraestructura ha estat usada fins avui dia per molts moviments. Encara que molts projectes van ser desnonats i acabats ( com l’any 2002 amb “la plaça de contenidors” Bambule). No obstant això cada desnonament va ser acompanyat de protestes durant mesos, algunes d’elles molt militants, llevant així al govern local les ganes d’executar més desnonaments.

Quan a finals de la dècada del 2000 els lloguers d’Hamburg van pujar vertiginosament es va organitzar la resistència al voltant de la Plataforma Dret a la ciutat. Des de llavors milers de persones es manifesten anualment en manifestacions cada tardor contra “la bogeria dels lloguers”.

Es desenvolupen protestes quan es coneixen plans d’especulació per zones de la ciutat: el veïnat penja banderes de protesta en les seves finestres, activistes ocupen simbòlicament edificis i organitzen xerrades informatives (com està passant actualment contra l’amenaça de demolició de les anomenades “cases de Esso” a la Reeperbahn, un carrer molt conegut al districte de Sant Pauli a Hamburg).

Encara que les protestes no han pogut impedir molts plans d’inversió i la pujada dels lloguers, tots els partits d’Hamburg s’han vist obligats, sota la pressió del moviment, a posar la qüestió dels lloguers al centre de les seves campanyes electorals hi ha prometre programes de construcció massiva d’habitatges. Però el moviment també va tenir victòries concretes: a l’estiu de 2009 artistes van ocupar el Gängeviertel, dos petits carrers al centre de la ciutat que tenen l’estatus de patrimoni nacional, per impedir la seva demolició per part d’un constructor. Des de llavors hi ha florit un projecte autogestionat no-comercial d’habitatge i cultura.

Rote Flora en perill

Al final d’estiu de 2013 es va saber que l’existència de la Rote Flora com a centre ocupat autònom de l’esquerra corria perill: fa anys la ciutat el va vendre a un inversor que ara ha anunciat que vol fer d’aquest centre una sala de festes comercials. Des que se sap que la Flora està en perill s’han impulsat diverses activitats que sempre han estat relacionades d’alguna manera amb la lluita de les refugiades.

Sota la pressió de les protestes el govern local d’Hamburg va aprovar la instal·lació de recintes amb calefacció en el terreny de l’església on aquestes han dormit durant l’hivern, però el govern segueix negant-los la seva veritable demanda: una solució col·lectiva que inclogui el dret de permanència per a tot el grup.

Fins ara els majors promotors de les protestes han estat principalment grups autònoms i de l’esquerra, el partit Die Linke i algunes seccions dels sindicats. La solidaritat concreta amb les persones refugiades existeix sobretot en els barris marcats durant anys pels moviments de lluita, com Sant Pauli, Altona i la Sternschanze. En altres parts de la ciutat hi ha encara un suport important cap a la política del govern local i prolífics sentiments racistes. Per forçar l’SPD (que governa amb majoria absoluta a Hamburg) a deixar la seva línia dura serà necessari que el moviment mantingui i augmenti la pressió, i que aconsegueixi a la vegada implicar altres espectres ideològics com l’entorn socialdemòcrata i verd cap al moviment. En part això es va aconseguir ja en la manifestació massiva del 2 de novembre.

Des de finals de desembre la situació a Hamburg segueix escalant. La Rote Flora va cridar a nivell estatal a una manifestació el dia 21 de desembre sota el lema “Ens quedem tots i totes: refugiades , les cases d’Esso i Rote Flora” i al voltant de 10.000 persones van assistir. Més o menys la meitat va participar en el “bloc negre” autònom i milers es van unir al bloc colorit de “dret a la ciutat”, que va organitzar iniciatives en barris al costat de grups de l’esquerra radical i el qual també estava recolzat per Die Linke Hamburg.

Després d’uns pocs metres la policia va parar la manifestació i la va atacar brutalment amb porres, canons d’aigua i gas lacrimogen, per després dissoldre-la. El bloc autònom va intentar amb tots els seus recursos defensar-se de l’atac, i a això li van seguir les batalles de carrer més fortes que ha viscut Hamburg des de fa anys. Milers de persones van intentar altres vies diferents per defensar el seu dret de manifestació contra el poder de l’estat. Abans de la manifestació un grup de persones encaputxades va atacar una comissaria de policia. Un suposat segon atac el dia 28 de desembre va establir la base per a una campanya mediàtica molt intensa de criminalització del moviment i de l’esquerra.

La policia va utilitzar aquest segon assalt com a justificació per declarar àmplies zones d’Altona, Sant Pauli i el Schanzenviertel com a zones de perill (Gefahrengebiet) on està autoritzada per fer en qualsevol moment controls arbitraris i donar ordres de prohibició de permanència a la zona, un perill també per a les persones allí refugiades de Lampedusa, ja que la majoria no s’ha registrat oficialment per por a la deportació.

El partit Die Linke ha protestat contra la “zona del perill” i va intentar enfrontar-se a la campanya de criminalització mediàtica, troban-se abt un ferotge atac per part dels mitjans de comunicació de la dreta.

A principis de gener es va fer públic que la policia es va inventar el segon atac a la comissaria per legitimar la creació de la “zona del perill”. Des de llavors cada nit hi ha protestes espontànies de centenars de persones contra la limitació dels seus drets fonamentals en aquestes àrees: grups petits juguen al gat i la rata amb la policia manifestacions amb i sense permís discorren pels carrers, veïns organitzen festes populars per carrers i espectaculars batalles públiques de coixins. D’aquesta manera la ciutat té, a més del tema de les persones efugiades, la qüestió dels lloguers i el conflicte pel futur de la Flora, un altre tema conflictiu més: la defensa dels drets ciutadans contra l’estat. Sota la pressió de les interminables protestes, les autoritats de la ciutat s’han vist forçades a aixecar després de nou dies de vigència la “zona de perill “.

L’exemple d’Hamburg ensenya com es poden connectar les protestes antiracistes contra la política europea de les persones refugiades amb conflictes socials locals com la lluita contra la pujada dels lloguers i el dret a la ciutat Especialment quan hi ha una esquerra que porta anys arrelada al barri i troba el suport parlamentari i extraparlamentari d’un partit com Die Linke (que va obtenir en les últimes eleccions locals un 6,5% dels vots).

L’element central per a la connexió dels diferents moviments i actors és l’entorn de l’esquerra alternativa que té a Hamburg una forta infraestructura de centre socials, antigues cases ocupades i grups polítics, alhora que una relació estreta amb els sindicats, Die Linke i alguns mitjans de comunicació. Els alemanys i alemanyes que ens veiem frustrats per la lentitud dels esdeveniments polítics i el baix nivell de mobilitzacions de l’esquerra radical, hauríem d’estar ara esperançades. Hamburg mostres que molt més és possible. Existeixen una infinitat de ciutats que contenen els ingredients que van provocar aquest esclat social.

Florian Wilde és membre del comitè executiu del partit Die Linke.