| Les eleccions municipals, forals i al Parlament de Nafarroa, així com els pactes postelectorals, han visualitzat nous escenaris que poden ajudar a interpretar el marc on es desenvoluparà la política basca en els propers anys; i han suposat, al marge de les interessades valoracions de cada actor polític, un canvi en la correlació de forces que es pot accentuar en els propers anys. L’esquerra abertzale, després de veure com li anul·laven gairebé 400 candidatures –les d’Abertzale Sozialistak i més de la meitat d’ANV– va concórrer amb la càrrega del dèficit democràtic que suposa tenir unes llistes legals a uns municipis i il·legals a d’altres, validades en algunes circumscripcions, les menys, de les Juntes Generals, i anul·lades en la majoria. Tot i així, i per damunt del boicot sofert per part dels mitjans, públics i privats, la històrica formació independentista va aconseguir 187.000 vots, essent la força més votada a més de seixanta localitats, algunes d’elles per primera vegada a la seua història, com Urretxu, Soraluze, Bergara, Aramaio, Urkabustaiz, Izurtza, Ubidea o Nabaskoze. Així mateix, va “recuperar” feus històrics com Oiartzun, Pasaia, Hernani, Arrasate, Leitza, Elorrio i Bera entre altres. A més a més, ANV va ser majoritària a moltes localitats on les seues candidatures havien estat il·legalitzades, amb Ondarroa com a exemple més palmari. En aquesta localitat costera de 10.000 habitants, les llistes de l’esquerra abertzale aconseguiren la majoria absoluta. Després dels comicis, ANV ha reclamat a la resta de partits que no assumeixin els càrrecs que no els corresponen –77 regidors no ho han fet– i alguns consistoris, com el de la citada Ondarroa, no s’han constituït Els pactes postelectorals, així mateix, han possibilitat que entre ANV i EA, o altres grups polítics, hagin desallotjat al PNB de consistoris que semblaven “propietat” de la formació jeltzale, com Igorre, Azpeitia i Zumaia. A les Juntes Generals, els resultats d’ANV han estat igualment òptims, han aconseguit junters allà on han pogut concórrer legalment, especialment a Araba, on han assolit cotes properes al sostre històric de l’esquerra abertzale. A Gipuzkoa, tot i ser il·legals les seues llistes a totes les circumscripcions, ANV ha estat la segona força, a poca distància del PSE i per damunt del PNB. Abans de concloure amb ANV, s’ha de destacar que allà on han pogut concórrer legalment, els vots aconseguits han estat un 20 % més nombrosos que on les seues candidatures havien estat anul·lades. Una extrapolació d’aquestes dades situa per damunt dels 220.000 el nombre de vots que hagueren assolit en cas d’igualtat de condicions amb la resta i al marge del citat boicot mediàtic. Aquesta dada, que reflecteix una evolució ascendent del vot independentista, pot servir com a element explicatiu de l’actuació del PNB davant les eleccions i, igualment, davant del procés de resolució del conflicte. Perquè, quins resultats haguera obtingut l’esquerra independentista basca a un escenari on el procés resolutiu haguera avançat en sentit positiu? El PNB, immers en una batalla cainita entre Imaz i Egibar, ha tocat sòl electoral, amb a penes 300.000 vots i amb la pèrdua de la majoria de municipis, comarques i províncies on fins ara els seu lideratge era inqüestionable. Una pèrdua de pes de la que s’ha valgut el PSE, amb uns bons resultats –com a Gasteiz i Gipuzkoa com a exemples– per a postular-se com a alternativa per a un proper govern autonòmic. EA, per la seua banda, sobreviu a dures penes, amb poc més de 70.000 vots, i Ezker Batu-Aralar en coalició, han sumat menys vots que per separat. El partit de Patxi Zabaleta ha esdevingut una força residual a la CAV, mentre que a Nafarroa apareix difuminat a Nafarroa Bai. Aquesta coalició, per la seua part, va irrompre amb força amb un missatge de canvi i afavorit per la anul·lació de les llistes d’ANV, encara que gran part del seu electorat, ansiós per perdre de vista a Miguel Sanz, comença a mostrar el seu descontent davant els moviments postelectorals, en els quals Nafarroa Bai apareix com a comparsa del PSN. |
Home
All post
| ||||
per Gemma Galdon Clavell (investigadora del TNI)
L'autora analitza el model de ciutat proposat per Portabella, argument emprat per justificar el trencament del tripartit a Barcelona.
Quan aquestes línies es publiquin, l’ona expansiva de la decisió d’ERC d’abandonar el tripartit encara alimentarà comentaris, anàlisis polítiques i tertúlies. Per alguns, una jugada mestra; per d’altres, una irresponsabilitat. Des de la perspectiva que dona la mirada des de 2.000 quilòmetres de distància, però, sembla més una presa de pèl, sobretot per un dels principals arguments utilitzats: la crítica al “model de ciutat”. Quin model de ciutat ha plantejat ERC durant els darrers 8 anys al consistori? En temes d’ecologia, qualitat de vida, ocupació i turisme, la pràctica política recent de la formació liderada per Jordi Portabella presenta poques alternatives i moltes actuacions més que qüestionables des d’una perspectiva progressista i alternativa. Tampoc a nivell d’organització interna podem aprendre massa lliçons d’horitzontalitat i treball en equip d’una formació que ha treballat sempre amb un únic cap visible –d’aquí que la crítica plantejada en aquest article estigui també altament personalitzada.
Ara que la ciutat ja està saturada de turistes, ara que ja hem convertit Barcelona en una ciutat de serveis que es ven com “la millor botiga del món”, ara que la ocupació ja s’ha precaritzat al màxim, el responsable de Turisme, Promoció Econòmica, Ocupació i Qualitat de Vida del consistori es despenja denunciant el “model de ciutat” dels seus socis de govern durant les darreres legislatures.
Preus i sous
El Jordi Portabella que avui denuncia l’encariment dels preus deia a El Mundo fa només 6 mesos que “No és que Barcelona sigui una ciutat cara, el problema és que a Catalunya s’estan aplicant augments salarials en funció de l’IPC espanyol que sempre és inferior al què es registra a Catalunya (…). Si ens fixem en l’àmbit europeu, Barcelona no pot considerar-se una ciutat cara.” (El Mundo, 7/11/06).
El mateix Portabella que ara oneja la bandera dels precaris s’ha passejat per mig món venent els “salaris competitius” i “moderats” de Barcelona per fomentar la inversió estrangera (Foreign Direct Investment, 1/8/05; www.bcn.es, 6/2/07)
Model turístic
Després d’anys d’insistir en la necessitat de que Barcelona aculli més i més turistes i construeixi més i més hotels, ara Jordi Portabella planteja la necessitat d’escoltar també als ciutadans en una mena de pacte “turista-ciutadà”. Però, si veritablement el model de ciutat d’ERC a Barcelona passa pel foment del respecte mutu, per què totes les esmenes dels republicans a l’ordenança cívica es varen concentrar en “eliminar l’estigmatització del turisme” i “suprimir la referència específica [als turistes] com a col·lectiu susceptible de conductes incíviques”? (www.jodiportabella.cat, 9/11/05). Quines accions concretes ha dut a terme ERC al consistori per a assegurar una millor relació ciutadà-turista? Quines són les obligacions dels visitants en el model de ciutat d’en Portabella?
Igualment, quina Barcelona és la que medeix el creixement del turisme “cultural” en nombre de visites a la Sagrada Família (Actualidad24horas, 10/8/05), mentre planteja que els artistes de la desallotjada Makabra no poden “imposar una actitud” i han de solucionar el seu “problema” a través de la sol.licitud formal d’un espai a l’Ajuntament per tal de realitzar-hi les seves activitats? (www.jordiportabella.cat, 4/12/06). La cultura com a espectacle turístic i la burocratització de la resposta a les iniciatives ciutadanes no semblen una alternativa massa radical al model de ciutat socialista.
Bicis i avions
La Barcelona de Jordi Portabella vol ser, també, segons diu, una Barcelona verda. Per això un dels objectius principals d’ERC durant els darrers anys ha estat la promoció de la bicicleta com a mitjà de transport per tal de reduir les emissions de CO2. La pregunta que s’imposa, però, és: quants viatges haurà de fer en bicicleta un ciutadà mig per compensar les emissions de CO2 dels vols de baix cost que Portabella ha defensat i promogut com a responsable de Promoció Econòmica? Quin sentit té fomentar la bicicleta i l’ús de l’avió alhora si el que es persegueix és la millora del medi ambient?
Fent un repàs a la pràctica política d’ERC al consistori durant els darrers anys, l’únic model que sembla desprendre-se’n és el de la contradicció, el personalisme i la manca d’alternatives. És indubtable que Barcelona té problemes urgentíssims, i que l’actuació del tripartit fa plorar, però el que la ciutat, els ciutadans i ciutadanes i l’esquerra necessita són idees, principis, conviccions polítiques i programes per a dur-les a terme, no cops d’efecte.
En una de les seves cartes el gran escriptor i autor de la novel·la Incerta Glòria, Joan Sales ja insinuava que si el diari dels catalanets escrit en castellà no existís, Catalunya faria temps que seria una nació sobirana.
En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que La Vanguardia, d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.
En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de La Vanguardia, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de La Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.
És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).
Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que La Vanguardia té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?
En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que La Vanguardia, d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.
En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de La Vanguardia, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de La Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.
És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).
Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que La Vanguardia té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?
John Reed
Deu dies que sacsejaren el món
Prefaci
AQUEST llibre és un tall d'història-història intensa tal com la vaig veure. No pretén ser res més que un relat detallat de la Revolució de Novembre, quan els bolxevics, al front dels treballadors i dels soldats, prenguerem el poder estatal de Rússia i el traspassaren a les mans dels soviets.
Naturalment la major part està dedicada al "Petrograd Roig", la capital i el cor de la insurrecció. Però cal que el lector tingui clar que el que passava a Petrograd es duplicava gairebé exactament, amb major o menor intensitat i en diferents períodes de temps, per tot Rússia.
En aquest llibre, el primer d'uns quants que estic escrivint, m'he de cenyir a una crònica d'aquells esdeveniments que vaig observar i experimentar personalment, i en els basats en testimonis fiables; la precedeixen dos capítols que resumeixen breument els antecedents i les causes de la Revolució de Novembre. Sóc conscient que aquests dos capítols són de difícil lectura, però són essencials per entendre el que segueix.
De la ment del lector hi sortiran moltes preguntes. Què és el bolxevisme? Quina mena d'estructura governamental establiren els bolxevics? Si els bolxevics defensaven l'Assemblea Constituent abans de la Revolució de Novembre, perquè la dissolgueren per la força de les armes després? I si els burgesos s'oposaven a l'Assemblea Constituent fins que va fer patent el perill del bolxevisme, per què la defensaren després?
Aquestes i moltes altres preguntes no es poden respondre aquí. En un proper volum, “Kornilov a Brest-Litovsk,” narro el curs de la Revolució fins a la pau alemanya, incloent-la. Allà explico l'origen i les funcions de les organitzacions revolucionàries, l'evolució del sentiment popular, la dissolució de l'Assemblea Constituent, l'estructura de l'estat soviètic, i el decurs i la conclusió de les negociacions de Brest-Litovsk.
En considerar l'ascens dels bolxevics és necessari comprendre que la vida econòmica russa i l'exèrcit rus no es desorganitzaren el 7 de novembre de 1917 sinó molts mesos abans, com el resultat lògic d'un procés que s'inicià tant aviat com el 1915. Els reaccionaris corruptes que controlaven la cort de tsar deliberadament van decidir enfonsar Rússia per tal de fer una pau separada amb Alemanya. La manca d'armes en el front, que havia provocat la gran retirada de l'estiu de 1915, la manca de menjar per l'exèrcit i les grans ciutats, la bancarrota de les manufactures i dels transports el 1916- tot això que ara coneixem com a part d'una gegantina campanya de sabotatge. Això fou aturat just a temps per la Revolució de Març.
Durant els primers mesos del nou règim, malgrat la confusió originada per una gran revolució que portava una llibertat sobtada a 160 milions de les persones més oprimides del món, tant la situació interna com el poder de combat de l'exèrcit millorarem veritablement.
Però la “lluna de mel” fou curta. Les classes propietàries volien simplement una revolució política, que agafaria el poder del tsar per quedar-se'l. Volien que Rússia fos una república constitucional, com França o els Estats Units; o una monarquia constitucional, com Anglaterra. D'altra banda, les masses populars volien una democràcia industrial i agrària real.
William English Walling, al seu llibre, “El missatge de Rússia”, un relat de la Revolució de 1905, descriu molt bé la mentalitat dels obrers russos, que més tard recolzarien el bolxevisme gairebé unànimament:
Van veure (els treballadors) que fins i tot sota un govern lliure era possible que, si queia a les mans d'altres classes socials, continuarien passant gana.
El treballador rus és revolucionari, però no és ni violent, ni dogmà0tic, ni mancat d'intel·ligè8ncia. Està llest per anar a les barricades, però les ha estudiat, i a diferència dels altres treballadors del món les ha après a partir de l'experiència real. Està preparat i disposat per lluitar contra el seu opressor, la classe capitalista, fins al final. Però no ignora l'existència d'altres classes. Simplement demana a les altres classes de quin costat es posaran en el violent conflicte que s'apropa.
Tots ells (els obrers) estarien d'acord en què les nostres (americanes) institucions polítiques són preferibles a les seves, però no frissen per canviar un dèspota per un altre (és a dir, la classe capitalista)...
Els treballadors de Rússia no han estat abatuts, executats a centenars a Moscou, Riga i Odessa, empresonats a milers a qualsevol presó russa, i desterrats als deserts i a les regions àrtiques, a canvi dels dubtosos privilegis dels treballadors de Goldfields i Cripple Creek.
I així es desenvolupava a Rússia, al mig d'una guerra estrangera, la Revolució Social al davant de la Revolució Política, que culminaria en el triomf bolxevic.
El senyor A. J. Sack, director en aquest país de l'Oficina Russa d'Informació, que s'oposa al govern soviètic, té això dit al seu llibre, “El naixement de la democràcia russa”:
Els bolxevics organitzaren el seu propi gabinet, amb Nicolaj Lenin com a primer ministre. La inevitabilitat de la seva arribada al poder es va fer evident quasi immediatament després de la Revolució de Març. La història dels bolxevics després de la revolució, és la història del seu creixement continu….
Els estrangers, i especialment els americans, remarquen tot sovint la “ignorància” dels obrers russos. És cert que els hi manca l'experiència política dels pobles d'Occident, però estaven ben ensinistrats en l'organització voluntària. El 1917 hi havia més de 12 milions de membres de societats cooperatives de consum a Rússia; i els propis soviets són una meravellosa demostració del seu geni organitzatiu. Encara més, no hi ha probablement cap altre poble del món tant ben educat en la teoria socialista i en la seva aplicació pràctica.
William English Walling els caracteritza així:
La majoria dels treballadors russos saben llegir i escriure. Durant tants anys el país ha viscut una situació tant turbulenta que no sols han aconseguit el lideratges dels individus més intel·ligents entre ells, sinó a més una classe revolucionària educada per igual, que han transformat als treballadors amb les seves idees per la regeneració política i social de Rússia...
Molts escriptors justifiquen la seva hostilitat al govern soviètic tot argumentat que la darrera fase de la Revolució Russa fou simplement una lluita dels elements “respectables&148 contra els atacs brutals dels bolxevisme. Però, foren les classes propietàries les qui en adonar-se del poder creixent de les organitzacions revolucionàries populars, decidiren destruir-les i aturar la revolució. Per a fer-ho les classes propietàries recorreren finalment a mesures desesperades. Per tal d'afonar el ministeri Kerensky i els soviets, es desorganitzà el transport i es provocaren problemes interns; per tal d'aplastar els Comitès de fàbriques i tallers, es derribaren fàbriques, i es desviaren combustibles i matèries primeres; per trencar els comitès d'exèrcit al front, es restaurà la pena capital i es van amanyar derrotes militars.
Tot això fou un combustible excel·lent pel foc bolxevic. Els bolxevics replicaren amb la crida a la guerra de classes, i amb l'afirmació de la supremacia dels soviets.
Entre aquests dos extrems, i les altres faccions que de tot cor o de mig cor els recolzaven, hi havia els anomentats socialistes “moderats”, els menxevics i els socialrevolucionaris, i diversos partits menors. Aquests grups també eren atacats per les classes propietàries, però el seu poder de resistència quedà lisiat per les seves teories.
A grans trets, els menxevics i els socialrevolucionaris creien que Rússia no estava madura econòmicament per a una revolució social-que només era possible una revolució política. Segons el seu parer, les masses russes no estaven prou educades per a prendre el poder; qualsevol intent de fer-ho comportaria inevitablement una reacció, mitjançant un grapat d'oportunistes sense escrúpols restaurarien l'antic règim. I això originà que quan es forçà als socialistes "moderats" a assumir el poder, els hi va saber greu utilitzar-lo.
Creien que Rússia havia de passar a través dels estadis polítics i econòmics coneguts a l'Europa Occidental, i emergir finalment, amb la resta del món, en un socialisme madur. Naturalment, doncs, coincidien amb les classes propietàries en què Rússia havia de ser primer un estat parlamentari-si bé amb algunes millores en relació a les democràcies occidentals. Com a conseqüència, insistien en la col·laboració amb les classes propietàries en el govern.
Entre això i recolzar-les hi havia un pas ben petit. Els socialistes “moderats” necessitaven la burgesia. Però la burgesia no necessitava els socialistes “moderats”. Això provocà que els ministres socialistes es veiessin obligats a cedir, de mica en mica, en tot el seu programa, alhora que les classes propietàries es feien com més anava més insistents.
I finalment, quan els bolxevics turbaren tot aquest fosc compromís, els menxevics i els socialrevolucionaris es trobaren lluitant al costat de les classes propietàries... En gairebé qualsevol país del món actual es pot veure aquest mateix fenòmen.
Instead of being a destructive force, it seems to me that the Bolsheviki were the only party in Russia with a constructive program and the power to impose it on the country. If they had not succeeded to the Government when they did, there is little doubt in my mind that the armies of Imperial Germany would have been in Petrograd and Moscow in December, and Russia would again be ridden by a Tsar….
En lloc de ser una força destructiva, em sembla que els bolxevics eren l'únic partit de Rússia amb un programa constructiu i amb la capacitat per imposar-lo al país. Si no haguessin aconseguit el govern quan ho feren, tinc poc dubtes de què els exèrcits de l'Alemanya imperial haurien estat a Petrograd i a Moscou el desembre, i que Rússia de nou hauria estat dominada per un tsar.
Encara està de moda, després de tot un any de govern soviètic, parlar de la insurrecció bolxevic com una &147aventura&148. I en fou aventura, i una de les més meravelloses en les que s'hagi embarcat la humanitat, portant al front de la història a les masses treballadores, i aposant-ho tot als seus grans i simples dessitjos. Ja s'havia arrencat la maquinària per la qual la terra de les grans propietats es podria distribuir entre els camperols. Hi havia els comitès de fàbriques i tallers per posar en marxa el control obrer sobre la indústria. En tot poble, vila, ciutat, districte i província hi havia representants dels soviets d'obrers, soldats i camperols, preparats per assumir la tasca de l'administració local.
Pensi el que pensi un sobre el bolxevisme, és innegable que la Revolució Russa és un dels grans esdeveniments de la història humana, i que l'ascens dels bolxevics és un fenòmen d'importància mundial. Així com els historiadors estudien els documents dels detalls més menuts de la història de la Comuna de París, de la mateixa forma voldran conèixer el que succeí a Petrograd el novembre de 1917, l'esperit que animà al poble, i sobre l'aspecte, les paraules i els actes dels dirigents. És des d'aquesta perspectiva que he escrit aquest llibre.
Durant la lluita les meves simpaties no eren neutrals. Però en relatar la història d'aquells grans dies, he provat de veure els esdeveniments sota la mirada d'un reporter conscient i interessat en trobar la veritat.
J. R.
Nova York, 1 de gener de 1919.
"Després d'haver vist la immensa onada d'odi nacionalista que va generar el nou Estatut, em vaig convertir en independentista per sempre més"
Matthew Tree és escriptor, va néixer a Londres ara fa 48 anys, es "va ensenyar" el català el 1979 i viu a Catalunya des del 1984.
Matthew Tree és escriptor, va néixer a Londres ara fa 48 anys, es "va ensenyar" el català el 1979 i viu a Catalunya des del 1984.
Va començar a publicar en català el 1990, i des de llavors no ha parat de fer-ho. De les seves publicacions cal destacar el llibre publicat l'any 2000, CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix, escrit a partir de les seves experiències viatjant durant un mes en transports públics. També ha publicat Contra la monarquia (Ara Llibres, 2004), La puta feina (Ara Llibres, 2006) i ha conduït el programa de TV3 Passatgers, on visitava el país amb transport públic en companyia de convidats especials. Matthew Tree col·labora habitualment amb mitjans catalans i és un dels nostres valedors a nivell internacional.
A aquestes alçades ja som molts els que sabem una mica de la teva vida: ets de Londres, i després d'uns quants estius a Osona ja fa una bona colla d'anys acabes fent de Catalunya casa teva. No ets el primer ni l'únic, però segurament seràs dels poquets que opta pel català com a llengua d'escriptura a nivell professional, no exclusivament, però sí majoritàriament. Perquè escriure en català podent escriure en la teva llengua materna, d'un abast internacional sense límits? Què té el català que no tinguin les altres llengües?
De fet, mai no he deixat d'escriure en anglès durant tots aquests anys però sí que es podria dir que durant molt de temps vaig donar 'prioritat' al català.
Per què escriure en aquest idioma?
La suggerència va venir del poeta i editor Antoni Clapés, el 1989, mentre lluitàvem junts per treure un suro tossut d'una ampolla de vi. Ell havia començat a publicar una sèrie de llibrets - 'plaquettes', en diu - de prosa i poesia i em va dir: 'Que no dius que ets escriptor? Bé, no puc publicar-te en anglès perquè el que publico és per al mercat català, però si escrius alguna cosa en català i em fa el pes, el publicaré'. Va ser la seva primera pregunta que em va decidir: 'No dius que ets escriptor?'. És clar, si ets escriptor, ets escriptor per damunt de tot: si et trobes en un país on es parla un idioma que tu domines, sembla absurd entestar-te a escriure només en un idioma que no s'hi parla. Però és més: quan vaig començar a fer el text, em vaig sentir molt, però MOLT, a gust: tota una sèrie de problemes diguem-ne culturals i socials que sempre havia tingut amb l'anglès britànic, van desaparèixer com el rosari de l'aurora.
Escriure en català em va desbloquejar com a escriptor i em va permetre tenir una veu pròpia (com a escriptor) per primera vegada. I, és clar, vaig començar a aconseguir lectors geogràficament propers, una cosa que és tan necessària a un escriptor com l'oxigen. En resum: el català em va ensenyar a escriure, de manera que des de fa uns sis anys finalment he après també escriure en anglès, gràcies a tota l'experiència que he tingut amb el català. Ara mateix, estic fent un llibre en anglès i un altre en català.A aquestes alçades ja tens un bon bagatge de llibres publicats.
És per aquest motiu que et conviden a la Fira del Llibre de Frankfurt, oi?
Explica'ns una mica el teu cas, perquè ja saps que el fet d'haver convidat a la cultura catalana i no a la cultura feta en català, s'ha generat una forta controvèrsia, on algunes persones exigeixen que la cultura catalana estigui representada pel català i per l'espanyol (2 de les llengües parlades al Principat -perquè n'hi ha més i no han estat convocades), però que pel mateix argument deixa fora de la cultura catalana als escriptors de fora del Principat com ara els valencians, balears o tu mateix, que fins i tot ets de més lluny.
No, a mi em conviden a la Fira de Frankfurt - juntament amb quatre o cinc escriptors estrangers més que escrivim en català - per parlar de l'experiència de ser escriptors estrangers que escriuen en català.
Entenc els motius dels organitzadors per recalcar el fet que tots som de fora, però personalment m'hauria preferit anar-hi com un escriptor català més, i punt.Pel que fa a aquest tema tan innecessàriament polèmic de la llengua, em remeto a un llibre pòstum del catedràtic anglès Arthur Terry, especialitzat en literatura hispànica: 'A Companion to Catalan Literature' (Londres, 2003). El Terry, que senzillament se cenyia a les normes científiques internacionals, explica - en els moments en què ha d'escriure sobre autors catalans que feien servir altres idiomes (Llull, Turmeda i Terenci Moix) - que cadascun d'aquests tres autors té una part important de la seva obra escrita en un altre idioma (llatí, àrab i castellà, respectivament) però que ell, Terry, només es concentrarà en la part escrita en català atès que el seu llibre parla de literatura catalana.
El criteri acadèmic internacional no permet una altra interpretació: la literatura catalana és literatura escrita - en qualsevol part de món - en català. Donar-hi més voltes seria confondre-ho tot amb factors acientífics, com ara la política.Segons els principis proposats per les persones que deien que la cultura catalana també incloïa l'espanyol, la cultura espanyola hauria d'incloure també la catalana quan sortís al món, i això no passa pas.
Què creus que defineix la cultura catalana o qualsevol altra cultura del món doncs? Com se'n pot mesurar la seva riquesa?
La llengua ho defineix tot. Ho diuen els antropòlegs des de fa anys: les llengües són la base de tota la cultura humana. Sense llenguatge, no pot haver-hi ni música, ni pintura, ni cultura social ni cap altra forma de cultura, ja que les relacions que s'estableixen per generar aquestes activitats s'estableixen gràcies a l'ús d'una llengua. Cada llengua, doncs, genera un univers cultural propi, i tots aquests universos culturals tenen el mateix valor, són igualment vàlids, són igualment universals.
És la independència la millor manera de defensar la llengua i la cultura pròpia dels atacs de fora? Els catalans tindríem aquests problemes si fossim un territori independent? Recolzaries una possible independència de Catalunya? Perquè sí... o perquè no?
He passat per gairebé totes les modalitats polítiques en aquest sentit: regionalisme, federalisme, etc. Després d'haver vist la immensa onada d'odi nacionalista que va generar el nou Estatut, però, em vaig convertir en independentista per sempre més. Hi ha coses que no es poden acceptar, i aquest nacionalisme agressiu contra una cultura interna, n'és una. Amb la independència garantim la supervivència d'una cultura universal que fa aigües allà on no té cap protecció política (al País Valencià o a la Franja. p.e.).
Em defineixo com un independentista no-nacionalista.
Com a londinenc, com valores el cas Irlanda del Nord? I el cas d'Escòcia, on aquests darrers dies el partit independentista ha guanyat les eleccions? I el cas de Gal.les, on està començant a treure el cap la idea independentista? Tenen clares similituds amb el cas català, o el Regne Unit poc té a veure amb l'estat espanyol? Creus que el Regne Unit és més tolerant pel fet de permetre major autonomia en alguns camps com els esports, on cada part disposa de la seva selecció pròpia?
L'Irlanda del Nord és el resultat d'un intent per part dels anglesos de nedar i guardar la roba quan el procés d'independència d'Irlanda, als anys vint. La solució, per tant, seria la fusió de l'Irlanda del Nord amb la del sud (la comunitat protestant de la qual hi viu sense cap mena de problema, per cert). Gal.les segurament es quedarà dins el Regne Unit però amb un enfortiment cada vegada més notable de la llengua i cultura gal.leses, però crec que Escòcia serà independent d'aquí uns cinc anys, o potser deu com a molt, i aquest serà un model possible per a Catalunya: un país sense estat que forma part d'un estat que pertany a la Unió Europea, es deslliga pacíficament i democràticament d'aquest estat.
La diferència és que hi ha nacionalistes espanyols per als quals la unitat de l'estat espanyol no és un concepte polític, sinó un dogma religiós. A Anglaterra també n'hi ha, però són pocs i estan políticament arraconats als partits d'ultradreta.
El futbol?
Les seleccions nacionals ajuden en el sentit que països com Escòcia i Gal.les es poden donar a conèixer a la resta del món. Un país amagat - com Catalunya - és un país que està a un pas d'esborrar-se del mapa.El mapa d'Europa s'ha anat modificant al llarg de tot el s.XX. Mai com ara hi havien hagut tants estats.
Malgrat tot, la Unió Europa està deixant clar que aquesta nova organització macro-política només tindrà en compte els estats enlloc de les nacions. Així ho demostra a l'hora de designar les llengües oficials, on només tenen representació les llengües oficials de cada estat membre encara que aquestes tinguin un reduït nombre de parlants, i quasi en cap cas tenen representació les llengües no-oficials encara que aquestes tinguin un elevat nombre de parlants (com el cas del català).
Què creus que està passant? Són bons aquests criteris, que eximeixen el debat a nivell europeu i el deixen que sigui cada estat qui designi la llengua o les llengües que considera oficials al seu territori, i per tant, oficials a Europa?
La Unió Europea és un macroexemple de com es pot nedar i guardar la roba (perdoneu l'ús de la mateixa expressió dos cops en una sola entrevista) sense que ningú se n'adoni. Segons el pensament automàtic de la immensa majoria de la gent - els líders polítics inclosos - l'estat és la nació, i afeblir l'estat és afeblir la nació.
No es qüestiona per res el concepte d'estat-nació. Però alhora els mateixos líders - i la gent - parlen de la dissolució de les fronteres a la Unió Europea, de la llibertat de moviments, etc., sense tenir en compte que si això fos realment cert, significaria l'aparició de països transfronterers: Euskadi sencera, Catalunya sencera, Irlanda del Nord i Eire etc. I no acaben d'aparèixer.
Els nostres néts i besnéts continuaran usant la llengua catalana de la mateixa manera que ho podem fer nosaltres en, posem per cas, aquesta mateixa entrevista o creus que llavors ja només serà una cosa folklòrica d'alguna gent gran? Pot ser que el futur sigui més esperançador? Què creus què passarà, ja no només amb el català, sinó amb totes les llengües petites?
Algunes llengües - el flamenc que es parla al nord de França, p.e. - desapareixeran o es mantindran a nivell testimonial (que és el que segurament passarà amb el gaèlic escocès). El català és un dels pocs idiomes que té la possibilitat de sobreviure com un idioma normal, com el castellà o el francès.
Tot plegat depèn dels parlants - evidentment - de la situació política i de molts altres factors. Un problema greu és que molta gent encara pensa com el Gregorio Salvador, les teories lingüístiques del qual són dels primers anys cinquanta: com més gran és un idioma, més important és i com més petit, més mereix morir-se.
Tant és així que a Holanda, hi ha lingüistes que preveuen la mort de l'holandès d'aquí a 50 anys! Diuen que els fills no el parlaran al cap d'un parell de generacions, per ser un idioma petit i poc important...Arreu del territori català ja t'has convertit en una mena de figura pública gràcies als teus llibres, a les teves col.laboracions a la ràdio i a la televisió, però molt especialment pel fet de ser de fora.
Tan gran és la fama que sovint se t'escolta més a través dels teus imitadors en programes com el 'Minoria Absoluta' que no pas a tu mateix, ara que sembla que no tens tanta vida pública. Com valores el fet de que t'imitin? Et fa gràcia o et fa ràbia? Creus que t'exageren massa o t'encerten molt? Rius amb el teu imitador?
Conec una mica el meu imitador, i ho fa molt bé. Les poques vegades que l'he escoltat, m'ha fet riure. Com que no dono cap importància al fet de ser una mica conegut, lògicament no en dono gaire al fet de ser una mica imitat.M'agradaria pensar - potser m'enganyo a mi mateix - que el contingut dels llibres, sobretot, però també d'algun programa o article - sempre ha estat més important que el fet que sóc estranger. Les reaccions dels lectors semblarien confirmar això: no em feliciten pel fet de ser de fora, sinó per un conte que els ha agradat, per les emocions transmeses en un text, etc., més o menys com farien amb qualsevol altre escriptor. L'últim llibre, una diatriba dita 'La puta feina', no té res a veure amb ser anglès i viure a Catalunya, i és el meu segon llibre més venut.
per M.A.
Amb la mort d´Eva Forest (Barcelona, 1928) el dia 19 de maig de 2007, es perd una veu clara, un referent intel·lectual. Des de la seva primera novel·la, «Febrero», i anys després amb el treball en l´editorial Hiru, Forest es va guanyar un espai propi en la literatura del compromís. La solidaritat és potser la paraula que millor defineix la seva trajectòria vital: davant la detenció i la tortura, en el pas per la presó, amb el treball constant en favor de la revolució cubana i en la denúncia de la guerra.
Eva Forest va néixer a Barcelona en 1928, en una família anarquista. El seu pare, pintor, considerava l'escola una institució repressiva, pel que, mentre va viure, la va lliurar de l'educació reglada. Va morir en 1936, coincidint amb l'inici de la Guerra. Va Ser ingressada en una guarderia d'ajuda als nens d'Espanya creada amb ajuda suïssa i solia contar que va estar a punt de ser evacuada a Rússia, encara que, en l'últim moment, la seva mare la va treure del camió que la duia a embarcar.
Amb la mort d´Eva Forest (Barcelona, 1928) el dia 19 de maig de 2007, es perd una veu clara, un referent intel·lectual. Des de la seva primera novel·la, «Febrero», i anys després amb el treball en l´editorial Hiru, Forest es va guanyar un espai propi en la literatura del compromís. La solidaritat és potser la paraula que millor defineix la seva trajectòria vital: davant la detenció i la tortura, en el pas per la presó, amb el treball constant en favor de la revolució cubana i en la denúncia de la guerra.
Eva Forest va néixer a Barcelona en 1928, en una família anarquista. El seu pare, pintor, considerava l'escola una institució repressiva, pel que, mentre va viure, la va lliurar de l'educació reglada. Va morir en 1936, coincidint amb l'inici de la Guerra. Va Ser ingressada en una guarderia d'ajuda als nens d'Espanya creada amb ajuda suïssa i solia contar que va estar a punt de ser evacuada a Rússia, encara que, en l'últim moment, la seva mare la va treure del camió que la duia a embarcar.
Després de la Guerra va trepitjar per primera vegada una escola, va cursar el batxillerat a Barcelona i, després, va anar A Madrid a estudiar Medicina. Compaginava les classes amb un treball en el Departament de Psiquiatria de l'Hospital Provincial, amb López Ibor.
En aquell temps va conèixer a persones com Luis Martín Santos i Carlos Castella del Pino. Els dissabtes acudien a la Universitat Lliure de Gambrinus, una tertúlia que, segons va confessar sempre Forest, va ser molt important per a la seva formació. En realitat, aquella primera part de la dècada dels cinquanta va experimentar un procés de presa de consciència social que es reflectirà en una actitud vital de compromís ètic i polític que l'acompanyarà la resta de la seva vida.
En 1955, quan cursava l'últim any de carrera, va conèixer a l'escriptor Alfonso Sastre i, abans que conclogués l'any, es va casar amb ell. En 1956, Sastre va ser processat pels tribunals franquistes i el matrimoni va marxar a París, on va néixer el seu primer fill, Juan. En aquella època, Forest va començar a abandonar la Medicina i a interessar-se per la Sociologia, «una Sociologia sui géneris», solia matisar.
Inspirada en els episodis repressius que en 1956 es van viure en la Universitat de Madrid, va escriure la seva primera novel·la: « Febrero » (Febrer). El 1962, de nou en l'Estat espanyol, va ser detinguda en una manifestació de dones en suport a les vagues dels miners d'Astúries. En negar-se a pagar la multa, va ingressar a la presó durant un mes amb la seva filla Evita, nounada.
Vietnam, Cuba...
En 1966 va viatjar per primera vegada a Cuba i, després de recopilar informació durant quatre mesos en una granja de Serra Mestra, va escriure « Los nuevos cubanos » (Els nous cubans), la publicació dels quals va prohibir la censura. Aquest llibre és reflex d'una altra de les línies mestres de la seva vida: la solidaritat internacional. De fet, a l'any següent, va crear a Madrid el Comitè de Solidaritat amb Vietnam.
Va anar en el transcurs del Procés de Burgos contra militants d'ETA quan va crear a Madrid el Comitè de Solidaritat amb Euskadi. Uns anys després, en el 74, sota el pseudònim Julen Agirre, va publicar « Operación Ogro » (Operació Ogre), sobre l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco. El 24 de setembre d'aquell mateix any va ser detinguda acusada de col·laboració amb ETA i va passar gairebé tres anys a la presó preventiva, a Yeserías. A la presó va escriure « Diario y cartas desde la cárcel » (Diari i cartes des de la presó) i « Testimonios de lucha y de resistencia » (Testimoniatges de lluita i de resistència). També va iniciar el seu extens treball « Tortura i democràcia », una altra de les línies d'activitat que la van caracteritzar fins al final.
En 1977 va sortir de la presó i va tenir ocasió de reunir-se amb el seu marit i els seus fills, que en els últims anys havien viscut a Bordeus. I el retrobament familiar es va produir a Hondarribia, on Forest ha viscut amb Alfonso els últims trenta anys.
Impulsora del TAT
En 1979 va impulsar la creació del TAT, Grup contra la Tortura, i va publicar un monogràfic sobre el tema a «Punto y Hora», revista amb la qual va col·laborar assíduament. En ella va publicar, per exemple, un extens treball sobre Noam Chomsky, fruit de les seves converses a EEUU amb el pensador nord-americà. També un «fulletó» per capítols, «una espècie de vinyetes de còmic però escrites», titulat « Onintze al país de la democràcia », protagonitzat per una andereño detinguda i torturada per la Guàrdia Civil. En l'última Fira de Durango, va presentar precisament la reedició d'aquest treball. Lamentava llavors, en declaracions a GARA, que, malgrat el temps transcorregut, seguís de plena actualitat.
Eva Forest, alineada amb l'esquerra abertzale, va arribar a ser elegida senadora en representació d'Herri Batasuna.
El 1990 va fundar l'editorial Hiru, amb el doble objectiu d'anar publicant l'obra d'Alfonso Sastre, menystingut i ignorat per l'stablishment polític-cultural, i altres textos interessants, molts d'ells de política i solidaritat internacional. El títol de la col·lecció en la qual s'han publicat molts d'aquests textos, «Sediciones» (Sedicions), és eloqüent sobre la seva vocació.
En 1998, va realitzar el seu primer viatge a L'Iraq, després del qual va publicar « Irak, ¿un desafío al nuevo orden mundial? » (L'Iraq, un desafiament al nou ordre mundial?). No seria l'últim. En realitat, la denúncia de l'imperi, sempre present en la seva activitat almenys des que va fundar aquell Comitè de Solidaritat amb Vietnam, ha estat una de les seves principals línies d'actuació en els últims anys. Això li va dur a participar en el Fòrum Social Europeu de Florència, en les Jornades sobre la Humanitat enfront de l'Imperialisme de Cuba, la Trobada Mundial en Defensa de la Humanitat de Veneçuela o en el Tribunal Internacional Benito Juárez de Mèxic. «L'estranyesa com arma de resistència» va ser el títol de la conferència que va pronunciar al juliol de l'any passat en el Segon Fòrum Internacional de Filosofia de Caracas, i, a l'octubre, va presentar una ponència sobre la tortura en el Congrés en Defensa de la Humanitat de Roma.
Les seves últimes aparicions públiques han tingut lloc el mes passat, en ocasió de la setmana d'activitats que els ajuntaments d'Irun i Hondarribia van dedicar a la figura i a l'obra d'Alfonso Sastre, jornades en les quals ella mateixa va participar, amb una xerrada en la qual va parlar del paper d'Hiru. Estava preocupada per la intervenció quirúrgica a la qual anava a ser sotmesa, però parlava d'ella amb la naturalitat i vitalitat que la caracteritzaven. Va desvetllar fins i tot que havia escrit un llibre documentant el procés de la seva malaltia.
Aquest no serà l'únic que Eva Forest deixa inèdit, doncs hi ha altres, com « Huelga General » (Vaga General), « Cuentos » (Contes) o « El jardín » (El Jardí), títols que corresponen a la seva obra narrativa. En realitat, ella distingia entre la seva obra narrativa i el que anomenava «literatura d'urgència». A aquest «gènere» pertanyen, sens dubte, els seus treballs més coneguts, com « Operación Ogro » (1974), « Onintze en el país de la democracia » (1985), « Tortura y Democracia » (1987), « Dispersión » (1993), « Proceso al jurado » (1997) o « Manual de solidarios » (1999).
«Tremendament generosa i defensora de la dignitat»
«Era una dona amb una ideologia molt concreta, però, al mateix temps, tremendament generosa, de manera que ajudava a qui ho necessitava sense entrar a jutjar a les persones, intentant entendre-les. Allí estàvem les polítiques -de diferents tendències- i les socials, però ella intentava no fer distincions a l'hora d'ajudar. Organitzava les lectures de Brecht, Sartre o Weiss, i ho feia per a totes, tant preses polítiques com socials». Aquestes paraules les va pronunciar ahir, quan va conèixer la trista notícia, Rosa Estela, qui va ser detinguda, igual que Fito Rodriguez, el 1976, «després de la Fuga de Segòvia».
Estela va ingressar a Yeserías i va ser precisament Eva Forest -a la presó des de 1974- la primera persona que la va acollir. «La recordo -rememora- intentant documentar la realitat, entendre-la. Solidària, defensora de la dignitat humana».
Fito Rodriguez, qui com Estela va seguir mantenint després de l'excarceració una relació molt estreta amb Eva Forest i Alfonso Sastre, va dir ahir d'ella: «Ha estat una companya de lluita, fora de la norma ètica, estèticament i en tots els sentits. Jo crec que una de les coses que l'han caracteritzat és el seu defensa del moviment popular i la seva desconfiança dels aparells. Una altra -continua-, la seva visió, quan advertia que el fet que hagués mort Franco i s'hagués establert un règim formalment democràtic no faria que problemes com la tortura desapareguessin».
Aquestes no són més que les primeres impressions davant una mort que deixarà petja i que, sens dubte, provocarà a partir d'avui nombroses reaccions.
Per criticar Veneçuela ara diuen que la gent pot comprar molts béns
per Juan Torres López
El diari espanyol El País publicava diumenge 13 de maig un reportatge de Clodovaldo Hernández amb un títol realment significatiu: “Les paradoxes del socialisme a la veneçolana.
guanya força en l'economia del país, enmig d'una onada de consumisme clarament capitalista”.Al text s'explica que el govern del President Chávez ha nacionalitzat algunes empreses de serveis bàsics com la telefonia o parts de sectors estratègics com el petroler.Tots aquests passos, diu l'autor del reportatge, “són símptomes que el socialisme del segle XXI ha deixat d’ésser una simple consigna del president Hugo Chávez”.El curiós del reportatge és que aquestes manifestacions d'avenç cap al socialisme es contraposen a un fenomen que l'autor interpreta com la bona salut de la que gaudeix el capitalisme a Veneçuela: el fet que aquest país "viu un dels moments més intensos del consum de tot tipus de béns".En el propi reportatge es presenten les dades de l'Institut d'Estadística Veneçolà que són ben significatives: “segons aquest Institut, l'ingrés familiar mitjà es va elevar un 34,7% al 2006.
Aquest organisme, que emet les xifres oficials de Veneçuela, assegura que l'ingrés mitjà per llar era de 831.540 bolívares (uns 287 euros) mensuals al 2005, i va passar a 1.120.659 bolívares (387 euros) per al segon semestre de 2006”.Jo crec que la interpretació de tot això hauria de semblar òbvia a qualsevol observador objectiu: el govern veneçolà està essent capaç d'augmentar el poder adquisitiu de la població, aconseguint que tots els seus ciutadans gaudeixin de més possibilitats per tal de satisfer les seves necessitats.Segons totes les dades disponible, això és un fet indiscutible que ha d'unir-se als avenços impressionants en benestar social aconseguits a través de les diverses Missions que estan ensenyant, donant salut, formació professional o capacitat emprenedora a milions de ciutadans que abans no tenien ni la més mínima possibilitat de gaudir de res d'això.
Però en lloc de reconèixer que el govern ho fa bé, com és indiscutible a tenor de les dades que proporciona el propi reportatge, en aquest es fa un cínic joc malabar per a fer creure que les nacionalitzacions (el mal) són el socialisme i el consum (el bé) és el capitalisme.És veritat que l'ànsia consumista que de vegades duu a desitjar més del necessari és un residu dels valors materialistes que impulsen les societats capitalistes, però el desig de tenir béns per a satisfer les necessitats i, sobretot, la possibilitat de tenir-los no és, ni molt menys, res exclusiu del capitalisme.
el contrari! No hi ha cap règim que, disposant de més recursos, hagi generat i estigui generant (a causa de la desigualtat que provoca) més mancances, insatisfacció i frustració social que el capitalisme.Tot al contrari, el procés que s'està vivint a Veneçuela està demostrant que és possible mantenir equilibris econòmics i generar més activitat i, alhora, repartir molt més justament, de manera que augmenti la capacitat adquisitiva de tots els éssers humans i no només dels més afavorits de sempre.El que està passant a Veneçuela és que els avenços democràtics cap al socialisme porten més riquesa i més benestar per a tots i no més misèria, com voldrien que passés els seus crítics per a poder entrar a sac contra el govern veneçolà.
No poden fer-ho i aleshores recorren a aquestes anàlisis veritablement manipuladores.Però no hem de confondre'ns ni deixar-nos enganyar.Si avui en dia a Veneçuela ha augmentat tant el consum com a conseqüència de l'increment en la capacitat adquisitiva de la població (alguna cosa que als assalariats de l’estat espanyol no els passa des de 1997), com es diu en el reportatge, no és gràcies a la bona salut del capitalisme sinó a la del procés de canvi que s'està realitzant, i gràcies a l'avenç positiu i ben fet cap a un socialisme de nou tipus com el que els veneçolans volen construir.Gràcies al fet que l'Estat veneçolà disposa d'una bona part dels recursos estratègics de la nació i al fet que la seva voluntat és la d'assolir que els seus fruits es reparteixin amb justícia i igualitarisme i no només entre les minories dominants, és pel que ara es pot aconseguir que siguin molts més ciutadans els que poden adquirir béns per a satisfer les seves necessitats.Una altra cosa és que darrere d'aquest fenomen de consum tan elevat segueixin existint desigualtats (en tot cas infinitament menors que les que existien abans del període de Chávez, quan Veneçuela era el paradigma del malbaratament neoliberal) i que hi pugui estar havent un cert afany consumista que respon més a la frustració acumulada durant tants anys de domini oligàrquic i a la pervivència de valors materialistes.
Però com els propis veneçolans adverteixen i desitgen, són valors que poc a poc aniran transformant-se en d’altres que responguin a l'ètica molt més humana de la sostenibilitat. S'aniran corregint democràticament al llarg del propi procés de canvi perquè, a diferència del que succeeix en el capitalisme, a Veneçuela no es vol que el consum sigui un procés orientat només al fet que les empreses guanyin diners sinó que s'entén com un inevitable mitjà de satisfacció material que ha d'estar al servei de l'enriquiment integral i equitatiu dels éssers humans com a tals.
Text publicat originalment a Rebelion
Juan Torres López és catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Màlaga
per Ilan Pappe
El conegut historiador jueu antisionista Ilan Pappe parla sobre la història d'Israel i el seu rol destructiu a l'Orient Mitjà en aquest article.
La fosca realitat actual que s'està vivint a l'orient mitjà té clares arrels històriques, i una visita al passat pot ajudar a il·luminar què s'amaga rere les destructives polítiques d'Israel tant a Palestina com al Líban.
El sionisme arribà a Palestina a finals del s.XIX com un moviment colonialista motivat per un impuls nacional. La colonització de Palestina s'ajustava molt bé als interessos i polítiques de l'Imperi Britànic, en la vigília de la I Guerra Mundial. Amb el suport de la Gran Bretanya, el projecte de colonització s'expandí, i esdevingué una presència sòlida en el territori després de la guerra i amb l'establiment del mandat britànic a Palestina (entre 1918 i 1948) .
Mentre tenia lloc aquesta consolidació, la societat indígena experimentà, com altres societats en la resta del món Àrab, un fort procés de conformació d'una identitat nacional. Però amb una diferència, mentre la resta del món Àrab donava forma a la seva identitat política a través de la lluita contra el colonialisme europeu, a Palestina el nacionalisme significava l'afirmació de la pròpia identitat col·lectiva alhora contra el colonialisme britànic explotador i contra el sionisme expansiu.
D'aquesta manera, el conflicte amb el Sionisme esdevenia una càrrega adicional. La política pro-Sionista del mandat britànic tensà naturalment la relació entre la Gran Bretanya i la societat palestia local.
Això culminà en revolta el 1936 tant contra Londres com contra l'expansiu projecte colonitzador sionista. La revolta, que duraria tres anys, no acoseguí apàrtar el mandat britànic de la política que decidit ja el 1917. El secretari d'exteriors britàic, Lord Balfour, havia promès als líders sionistes que la Gra Bretanya ajudaria el seu moviment a construir una pàtria per al “poble jueu” a Palestina. El nombre de jueus que arribava al país creixia cada dia -fins a tal punt que, durant els anys 30, els jueus eren un quart de la població posseint un 4% de la terra.
A mesura que la resistència al colonialisme s'enfortia, el liderat Sionista s'anà convecent que només amb l'expulsió total dels palestins podrien ser capaços de de crear un estat per a ells sols. D'aquest primerenc principi i durant tots esl anys 30, els pensadors Sionistes propagaren la ecessitat de netejar ètnicament la població autòctona de Palestina si es volia que el somni d'un estat Jueu esdevingués una realitat.
La preparació per implementar aquestes dues fites de creació d'un estat i supremacia ètnica s'acelerà després de la II Guerra Mundial. Per als britànics, el país perdé la seva importància estratègic una vegada foren expulsats de l'Índia. Era una plaça conflictiva que requeria una presència de tropes britàniques en igual nombre que les que mantenia l'Imperi al subcontient indi -sense cap recompensa imperial òbvia.
Mentre la direcció Sionista acabava el pla per prendre la terra i expulsar-ne la gent entre 1946 i 1948, el lideratge Palestí confiava que l'imperi britànic els donaria el seu país, en el qual encara eren una vasta majoria i la població indígena. Però la Gran Bretanya decidí traspassar la qüestió de Palestina a les Nacions Unides (NU) el febrer de 1947. Palestina fou el primer conflicte en el qual se'ls demanava de mediar d'una manera sigificativa.
Les NU donaren una solució pro-sionista, una solució, finalment, molt injusta i impràctica. El primer obstacle fou que, en la mesura que els palestins reclamaven ser tractats com qualsevol altre moviment nacional Àrab, esperaven que la comunitat internacional reconegués, sense cap condició, el seu natural dret al territori. No esperaven que aquest dret s'hagués de negociar amb un moviment colonialista. En conseqüència, boicotejaren el procés. Les NU ignoraren això i el comitè especial que nominà per a la qüestí, l'Unscop (United Nations Special committee for Palestine) inicià converses únicament amb el lideratge Sionista. Concebiren una solució que només s'atenia a les necessitats i aspiracions d'una banda.
En qualsevol cas, els palestins es trobaren en un mal moment per presentar l'aspecte moral de les seves demandes degut al recent Holocaust. La comunitat internacional occidental simplement estigué molt satisfeta de poder evadir cap discussió sobre les implicacions del geocidi a Europa i poder enviar el problema a Palestina. L'inevitable resultat d'aquest enfocament va ser acceptar gairebé incondicionalment les demandes sionistes d'un estat a Palestina.
Territori
A finals de novembre de 1947, les NU proposaren dividir Palestina en dos estats pràcticament iguals en espai territorial. Els jueus només eren un terç de la població cap al 1947 i la majoria havien arribat a Palestina només pocs anys abans. El rebuig categòric palestí d'acceptar aquest tracte, recolzat per la Lliga Àrab, permeté als dirigents sionistes planejar amb cura el següent pas. Entre febrer de 1947 i març de 1948, el pla final per a la neteja ètnica va ser enllestit.
La direcció sionista definí el 80% de Palestina (Israel avui sense la Ribera Occidental -Cisjordània-) com l'espai per al futur estat. Aquesta era una zona on vivien un milió de palestins al costat de 600.000 jueus. La idea era de desarrelar i expulsar tants palestins com fos possible. De març de 1948 fins al final d'aquell any el pla fou implementat malgrat l'intent d'alguns estats àrabs d'oposar-s'hi, intent que fracassà. Uns 750.000 palestins foren expulsats, 531 pobles i viles van ser destruïdesi 11 barris urbans demolits.
La meitat de la població Palestina va ser expulsada i la meitat dels seus pobles destruïts. L'Estat d'Israel es va establir sobre el 80 per cent de Palestina, convertint els pobles palestins en assentaments jueus i parcs d'esbarjo, però permetent només a un petit nombre de palestins de romandre-hi com a ciutadans.
La guerra de juny de 1967 permeté a Israel prendre el restat 20% de Palestina. Aquesta ocupació, tanmateix, derrotà d'alguna manera la ideologia ètnica del moviment Sionista. Israel encerclà el 100% de Palestina, però l'estat incorporà un gran nombre de palestins, el poble que els sionistes havien fet gran esforç per expulsar el 1948.
El fet que es deixés fer a Israel fàcilment el 1948, sense condemna per la neteja ètnica que va cometre, l'encoratjà a la neteja ètncia de 300.000 palestins més de la Ribera Occidental i la Franja de Gaza. Però al juny de 1967 la guerra va ser masa curta -sis dies-, i la comunitat internacional estava massa alertada. La societat palestina més experimentada. Així, Israel va haver de quedar-se amb u gran nombre de palestins sota el seu control i no va poder completar “la feina”.
El Moviment Nacional Palestí cresqué altra vegada en la forma de l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP) i encara que no alliberà ni un pam de Palestina, va tornar a situar el cas palestí i la Nakbah (catàstrofe) de 1948 en el centre de l'atenció pública mundial.
L'operació de neteja ètnica també fou derrotada per la persistència i resiliència d'aquells palestins que es van poder quedar a Israel. Esdevingueren una quarta part de la població.
Així, la demografia va esdevenir el principal problema de l'agenda de seguretat nacional d'Israel. Eclipsa qualsevol altra preocupació sigui la igualtat social, democràcia o drets humans. El sistema educatiu, els mitjans de comunicació i els polítics tots emfasitzen el “perill” que constityueixen els palestins per l'existència de l'estat i per al benestar dels ciutadans israelians.
En aquesta situació, l”esquerra” israeliana reclama la reducció del territori, la dreta reclama la reducció dels palestins. Però la distància moral i ideològica entre esl dos pols del sistema polític és en realitat molt curta.
Després de dos alçaments en els territoris ocupats i un esforç internacional fallit que ignorav completament l'arrel del coflicte tal i com hem exposat més amunt, tornem a ser davant la base del conflicte.
Imposició
Els darrers sis anys, amb el suport total del seu electorat jueu, els successius govers israelians han intentat d'imposar per la força el que per a ells és la solució ideal. Consisteix en empresonar un gran nombre de palestins en ncalvaments a la Ribera Occidental (Cisjordània) i la franja de Gaza, controlar a través d'un sistema d'apartheid la minoria palestina a Israel, i rebutjar categòricament cap repatriació dels refugiats palestins.
Aquest pla té el total suport dels Estats Units. La presidència neoconservadora de Bush cerca el seu propi unilateralisme, intentant d'imposar, per mitjans militars i intimidació els seus valors econòmics i estratègics a la resta del món.
Només dos moviments a la zona resisteixen Israel i els EUA. Tristament, per a la gent d'esquerres, com jo mateix, no són “de la nostra escola”, però hem de respectar la seva fermesa, resolució i voluntat de sçresistir l'ocupació i la colonització. Són Hamas i Hesbol·lah.
Israel creu ara que té una oportunitat d'eliminar aquestes forces a la franja de Gaza i al Líban, i més enllà, Síria i Iran. La guerra regional que s'està desenvolupant, a curt termini, havia de soscavar i debilitar aquestes dues forces, però a llarg termini pot significar una confrontació israeliana no omés amb el món àrab sinó amb tot el món musulmà.
En aquest punt, els EUA els poden abandonar, i l'estat Jueu acabarà com els regnes dels croats en temps medievals. Un desastre com aquest es amenaça a tots -jueus i àrabs- i només Europa pot prevenir-lo, si pot deixar de sotmetre els seus i els nostres interessos, als dels Estats Units i el Sionisme.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
.