Archive for de febrer 2007

Home Archive for de febrer 2007

undefined

Eleccions al País Valencià

0 Somnis Rebels 9:06 p. m. Comments

Països CatalansEleccions al País Valencià >Somnis Rebels 9:06 p. m. 0 Comments Continuisme dins del capitalisme o transformació cap al socialisme per Aquil·les Rubio (militant d´Endavant a Alacant)El 27 de maig les valencianes estem

undefined

Amèrica per als americans

0 Somnis Rebels 2:29 p. m. Comments

America LLatinaAmèrica per als americans >Somnis Rebels 2:29 p. m. 0 Comments per Xavier Rodríguez (Brigada Alí Primera)Des de la Pacha Amèrica s´està construint una alternativa al neoliberalisme impulsat pels EUA. Ni s´ha produït

undefined

Ampli rebuig a la tercera hora de castellà

0 Somnis Rebels 11:32 p. m. Comments

LlenguaAmpli rebuig a la tercera hora de castellà >Somnis Rebels 11:32 p. m. 0 Comments Per Laia CreusEl decret d´ensenyaments mínims del Govern espanyol, que inclou l´augment de la llengua castellana a les aules

undefined

La lluita per la democràcia al futból brasiler

0 Somnis Rebels 2:49 p. m. Comments

videoLa lluita per la democràcia al futból brasiler >Somnis Rebels 2:49 p. m. 0 Comments Continue ReadingvideoLa lluita per la democràcia al futból brasiler >Somnis Rebels 2:49 p. m. 0 Comments Continue Reading

undefined

Accidents laborals

0 Somnis Rebels 2:38 p. m. Comments

LaboralAccidents laborals >Somnis Rebels 2:38 p. m. 0 Comments El 2006 finalitza amb 250 morts en accidents laborals als Països CatalansLes xifres d´accidents laborals greus no para de pujar, empesa per la degradació de

undefined

La bona fe

0 Somnis Rebels 4:12 p. m. Comments

OpinióLa bona fe >Somnis Rebels 4:12 p. m. 0 Comments per Oleguer PresasDe Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia

undefined

Veneçuela: Relacions Internacionals

0 Somnis Rebels 3:52 p. m. Comments

America LLatinaVeneçuela: Relacions Internacionals >Somnis Rebels 3:52 p. m. 0 Comments Des de l'arribada al poder del moviment bolivarià a Veneçuela, l'any 1998, les relacions internacionals d'aquest país clau en la geopolítica llatinoamericana i

undefined

La solidaritat amb Palestina iel mite de l´antisemitisme

0 Somnis Rebels 3:09 p. m. Comments

OrientLa solidaritat amb Palestina iel mite de l´antisemitisme >Somnis Rebels 3:09 p. m. 0 Comments per Josep María navarroPosicionar-se políticament a favor de la causa Palestina pot equivaler quasi automàticament a rebre el qualificatiu

undefined

Terrorisme contra Cuba

0 Somnis Rebels 8:15 a. m. Comments

America LLatinaTerrorisme contra Cuba >Somnis Rebels 8:15 a. m. 0 Comments Els actes de terrorisme contra Cuba comencen des del mateix triomf de la Revolució i són coordinats, finançats i desenvolupats per la màfia

undefined

Entrevista a Heinz Dieterich

0 Somnis Rebels 11:36 a. m. Comments

MARXISMEEntrevista a Heinz Dieterich >Somnis Rebels 11:36 a. m. 0 Comments "A Veneçuela s'han creat condicions per construir el Socialisme del Segle XXI"Publiquem la traducció de l’entrevista realitzada a Heinz Dieterich a l’entorn del

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de febrer 2007

<div align="justify"><strong>Continuisme dins del capitalisme o transformació cap al socialisme</strong> </div><br /><br /><div align="justify"><br /><em>per Aquil·les Rubio (militant d´Endavant a Alacant)</em></div><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi4Y8dTmGch7CbQ70P-5-hmjvSDX82resETBQA7n_FkPaPcLwE1_CKm2g20JlqeT1-eeDdou9N9OUHA4v-SIykoLcbZQe5r_6XHeOj_YZq80B4an_e3-ie6j_TJqqtIJrQNwg-gWQ/s1600-h/15600_paisvalenciaA050506EA.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5035584003410351570" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi4Y8dTmGch7CbQ70P-5-hmjvSDX82resETBQA7n_FkPaPcLwE1_CKm2g20JlqeT1-eeDdou9N9OUHA4v-SIykoLcbZQe5r_6XHeOj_YZq80B4an_e3-ie6j_TJqqtIJrQNwg-gWQ/s320/15600_paisvalenciaA050506EA.jpg" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; CURSOR: hand" /></a><br /><div align="justify"><br />El 27 de maig les valencianes estem cridades, ritualment, a renovar el nostre “compromís democràtic”. És dia de festa. Ajuntaments, diputacions i Corts renovaran, ni que siga nominalment, els seus inquilins. Les treballadores explotades, les joves precàries, les estudiants massificades, les jubilades depauperades, les immigrants silenciades, tenim l’oportunitat de donar la nostra opinió. Sembla un conte.</div><br /><br /><div align="justify"><br /><strong>Ens hi juguem alguna cosa, les treballadores?</strong></div><br /><br /><div align="justify"><br />Ara bé, què hi pintem nosaltres en aquesta representació, quan els dos partits majoritaris, PP i PSOE, representen els mateixos interessos i, conseqüentment, el mateix projecte polític? El primer és la cara agressiva, descarnada; el segon, la vessant més amable. Darrere de les dues, però, no podem obviar que es troben els mateixos constructors, promotors, empresaris, banquers i financers. Hi ha, doncs, alguna possibilitat real de transformació o el que ens proposen aquestes eleccions és un simple continuisme amanit amb algunes engrunes de canvi estètic?</div><br /><br /><div align="justify"><br />El que ens podem jugar en les properes eleccions autonòmiques no és un model de país i societat, sinó les cares de qui el gestionarà; així, aquestes eleccions només es presenten com una baralla entre les dues fraccions de l’oligarquia per veure qui calfa la butaca presidencial. Bipartidisme decimonònic amb regust postmodern.</div><br /><br /><div align="justify"><br /><strong>Només hi ha una opció de transformació: la lluita i l’autoorganització popular</strong></div><br /><br /><div align="justify"><br />Així les coses, per al conjunt dels moviments populars es presenten tres opcions davant la situació d’emergència nacional i social que viu el País Valencià: </div><br /><br /><div align="justify"><br />Creure que de la gestió del PSOE podran venir algunes solucions.<br />Influenciar al PSOE per l’esquerra, mitjançant la consolidació d’un espai progressista articulat al voltant d’Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista Valencià.<br />Mantenir la seua autonomia política i continuar construint un pol de contestació social, autoorganització i anàlisi radical dels problemes sistèmics del País Valencià.</div><br /><br /><div align="justify"><br />I tenir clares quines han de ser les postures dels moviments populars i revolucionaris són fonamentals per a actuar amb claredat en els propers mesos. El PSOE sap que per a tornar a governar la Generalitat Valenciana necessita de quatre premisses:</div><br /><br /><div align="justify"><br />Mobilització ciutadana<br />Aliança electoral a l’esquerra del PSOE<br />Oposició visible per part del PSOE<br />Pèrdua de credibilitat del PP</div><br /><br /><div align="justify"><br /><strong>La mobilització ciutadana. La clau</strong></div><br /><br /><div align="justify"><br />De tots els requisits plantejats per a foragitar el PP de les institucions que controla, el de la mobilització ciutadana és clarament el fonamental, tant per a aquells que consideren aquesta mobilització com un simple recurs, conjuntural i manipulable, per a aconseguir els seus interessos electoralistes immediats, com per als que creiem que en la mobilització popular estan els fonaments de la creació d’un subjecte polític: el poble treballador català.</div><br /><br /><div align="justify"><br />El PSOE necessita excitar, crear un estat d’opinió contrari al PP, per tal de visualitzar-se ell com a alternativa de govern. Així, no ha dubtat ni dubtarà a estimular qualsevol manifestació multitudinària de la qual puga treure rendibilitat, o a donar veu en els mitjans de comunicació que controla a aquelles lluites que, en un altre moment, serien silenciades. No podem oblidar, en aquest sentit, les enormes pressions que va exercir, mitjançant Acció Cultural del País Valencià, per a la concreció del pacte electoral Bloc-EU.</div><br /><br /><div align="justify"><br />Així, les lluites socials i moviments populars hem d’aprofitar el període electoral com a altaveu de les nostres propostes i reivindicacions, però ser conscients també de la possibilitat de ser manipulats si el missatge polític no és clar, contundent i contextualitzat. Per a fer mal al PP, el PSOE és capaç de dir que sí a moltes coses, ja que l’ambigüitat és una de les seues estratègies.<br />Bloc-EU: el pacte de la supervivència</div><br /><br /><div align="justify"><br />El segon element decisiu per a la derrota pepera és la consolidació del pacte entre el Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Unida, al qual s’han afegit alguns dels partits verds, i que han anomenat Compromís pel País Valencià. Aquest pacte en principi serà autonòmic, ja que a les principals ciutats del país la militància d’EU ha rebutjat coalitzar-se amb el BNV, mostrant les febleses i, sobretot, les suspicàcies i reserves que provoca al si dels dos partits.</div><br /><br /><div align="justify"><br />El PSOE sap que necessita la mobilització electoral dels sectors situats a la seua esquerra, ja siga nacionalment com social, i il·lusionar-los amb un suposat projecte de canvi. Necessita aglutinar i aprofitar al màxim els més de 200.000 vots que aquesta coalició podria aconseguir. De l’altra, aquests dos partits han vist el pacte com el seu flotador en temps de dificultats. Esquerra Unida baixa electoralment (no arriba al 6%); el Bloc puja, però no el suficient (es queda a les portes del 5%). Els del Bloc, en definitiva, han llegit Joan Fuster: o ara o mai, i d’aquí el seu disgust davant la negativa d’EU a establir coalicions a les capitals, especialment a Alacant i València.</div><br /><br /><div align="justify"><br />Així les coses, si bé el pacte pot concretar un gran espai progressista i valencià, no significa un gran avanç polític, ja que han primat els interessos electoralistes d’uns i altres per damunt d’una proposta real de transformació i de visualització de les lluites socials. I aquest és el seu perill, l’escassa credibilitat d’una coalició que cada vegada recorda més a la munyida en 1986 i que va acabar en un trencament del grup parlamentari que EU i la llavors Unitat del Poble Valencià van poder aconseguir.</div><br /><br /><div align="justify"><br />En aquest sentit, cal valorar la decisió d’Esquerra Republicana de no incorporar-se a aquest pacte. I és que ERPV, de moment, no té les urgències electoralistes i monetàries d’EU o del Bloc. La seua estratègia pot ser a mig termini mentre les coses vagen bé al Principat o al Parlament espanyol: hi ha diners i una certa visibilitat política, molt mal aprofitada per cert, car el president d’ERPV és el portaveu d’Esquerra a Madrid. Així, ERPV aprofitarà aquestes eleccions per a consolidar la seua bossa de vots, créixer en implantació i augmentar la seua presència pública. En definitiva, fer un avanç orgànic a costa de les contradiccions del Bloc i de les mancances polítiques del pacte electoral.</div><br /><br /><div align="justify"><br /><strong>Una oposició inepta que no és oposició</strong></div><br /><br /><div align="justify"><br />El tercer requisit per a l’arribada del PSOE al Palau de la Generalitat és, si cap, més difícil de concretar. En efecte, l’oposició que estan exercint els de Joan Ignasi Pla és de vodevil. Per riure. Tova, sense substància. I aquí radica el veritable assumpte de fons: el PSOE no té a oferir res de diferent. És el PP amb altres sigles, cares somrients i posat afable. La seua oposició no és dura perquè estan ben d’acord amb les polítiques desplegades per la Generalitat Valenciana des de 1995. El PSOE dóna suport a la destrucció del territori, i a la corrupció generalitzada. Veieu sinó els Plans Urbanístics aprovats a Orxeta, Finestrat o Callosa, o l’actuació corrupta de l’alcalde socialista de Catral. </div><br /><br /><div align="justify"><br /><strong>Un PP corrupte i dividit, però consolidat al poder</strong></div><br /><br /><div align="justify"><br />El quart requisit és fonamental, però depèn únicament del comportament del Partit Popular. De moment, les baralles internes entre zaplanistes i campistes, dues fraccions de poder al si del PP alacantí, han erosionat la credibilitat del PP, però de ben segur que el partit tocarà a l’ordre i la dirigència pepera sabrà arribar a un acord. L’eterna disputa entre els seguidors de Zaplana i els de Camps s’ha reproduït en les darreres setmanes pel control del Consell d’Administració de la CAM (Caixa d’Estalvis de la Mediterrània), segona caixa valenciana i murciana; al mateix temps, l’elaboració de les llistes municipals ha provocat greus disputes, especialment a poblacions mitjanes com ara Sueca, Gandia, Dénia i Benidorm, on els defenestrats han amenaçat amb la presentació de llistes independents. </div><br /><br /><div align="justify"><br />Tot això no deixa de ser fum de mascletà. Si ara s’estan jugant els llocs a les llistes electorals i als sofàs dels consells d’administració, en uns mesos es jugaran les poltrones governamentals o les cadiretes de l’oposició. L’experiència a l’estat ja la coneixen, així que en perillar la seua posició dirigent el PP sabrà quadrar les seues fraccions i remar en la mateixa direcció. Si el PSOE espera governar el País Valencià per la descomposició interna del PP, pot esperar de llarg. La fractura interna, llevat d’algunes excepcions locals, només es podrà produir amb la pèrdua del govern i, per tant, amb el pas a les llistes de l’Inem dels milers de familiars i amics col·locats a les institucions valencianes.</div><br /><br /><div align="justify"><br />Un altre element que distorsionarà la imatge del PP a les eleccions municipals i autonòmiques és la corrupció generalitzada a les institucions valencianes. Actualment, estan processats per corrupció els alcaldes d’Alacant, Torrevella i Oriola, així com el president de la Diputació de Castelló. L’alcalde de Vila-real ja ha estat condemnat i, a despit, s’ha vist obligat a dimitir. </div><br /><br /><div align="justify"><br />La destrucció del territori, l’aprovació de plans urbanístics, així com la paralització d’altres (el més recent, per les implicacions polítiques i socials, és el de Porxinos, pelotasso del València CF i del seu president Juan Soler) resulta un argument perillós per al Partit Popular, que a poc a poc està sabent contrarrestrar amb el nomenament d’Esteban González Pons com a conseller de Territori i el desplegament d’una intensa campanya propagandística, que té en la celebració de la Copa de l’Amèrica el seu eix vital. El PP ha utilitzat els grans i milionaris esdeveniments (vista del Papa, debut de Fernando Alonso, inauguracions dels edificis de la Ciutat de les Ciències) per a ocultar les seues misèries. Ho està aconseguint, no debades està gastant una autèntica milionada en autopromoció: la pròpia Conselleria de Sanitat es gastarà pròximament més de tres milions d’euros en campanyes propagandístiques. </div>

Continuisme dins del capitalisme o transformació cap al socialisme

per Aquil·les Rubio (militant d´Endavant a Alacant)

El 27 de maig les valencianes estem cridades, ritualment, a renovar el nostre “compromís democràtic”. És dia de festa. Ajuntaments, diputacions i Corts renovaran, ni que siga nominalment, els seus inquilins. Les treballadores explotades, les joves precàries, les estudiants massificades, les jubilades depauperades, les immigrants silenciades, tenim l’oportunitat de donar la nostra opinió. Sembla un conte.

Ens hi juguem alguna cosa, les treballadores?

Ara bé, què hi pintem nosaltres en aquesta representació, quan els dos partits majoritaris, PP i PSOE, representen els mateixos interessos i, conseqüentment, el mateix projecte polític? El primer és la cara agressiva, descarnada; el segon, la vessant més amable. Darrere de les dues, però, no podem obviar que es troben els mateixos constructors, promotors, empresaris, banquers i financers. Hi ha, doncs, alguna possibilitat real de transformació o el que ens proposen aquestes eleccions és un simple continuisme amanit amb algunes engrunes de canvi estètic?

El que ens podem jugar en les properes eleccions autonòmiques no és un model de país i societat, sinó les cares de qui el gestionarà; així, aquestes eleccions només es presenten com una baralla entre les dues fraccions de l’oligarquia per veure qui calfa la butaca presidencial. Bipartidisme decimonònic amb regust postmodern.

Només hi ha una opció de transformació: la lluita i l’autoorganització popular

Així les coses, per al conjunt dels moviments populars es presenten tres opcions davant la situació d’emergència nacional i social que viu el País Valencià:

Creure que de la gestió del PSOE podran venir algunes solucions.
Influenciar al PSOE per l’esquerra, mitjançant la consolidació d’un espai progressista articulat al voltant d’Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista Valencià.
Mantenir la seua autonomia política i continuar construint un pol de contestació social, autoorganització i anàlisi radical dels problemes sistèmics del País Valencià.

I tenir clares quines han de ser les postures dels moviments populars i revolucionaris són fonamentals per a actuar amb claredat en els propers mesos. El PSOE sap que per a tornar a governar la Generalitat Valenciana necessita de quatre premisses:

Mobilització ciutadana
Aliança electoral a l’esquerra del PSOE
Oposició visible per part del PSOE
Pèrdua de credibilitat del PP

La mobilització ciutadana. La clau

De tots els requisits plantejats per a foragitar el PP de les institucions que controla, el de la mobilització ciutadana és clarament el fonamental, tant per a aquells que consideren aquesta mobilització com un simple recurs, conjuntural i manipulable, per a aconseguir els seus interessos electoralistes immediats, com per als que creiem que en la mobilització popular estan els fonaments de la creació d’un subjecte polític: el poble treballador català.

El PSOE necessita excitar, crear un estat d’opinió contrari al PP, per tal de visualitzar-se ell com a alternativa de govern. Així, no ha dubtat ni dubtarà a estimular qualsevol manifestació multitudinària de la qual puga treure rendibilitat, o a donar veu en els mitjans de comunicació que controla a aquelles lluites que, en un altre moment, serien silenciades. No podem oblidar, en aquest sentit, les enormes pressions que va exercir, mitjançant Acció Cultural del País Valencià, per a la concreció del pacte electoral Bloc-EU.

Així, les lluites socials i moviments populars hem d’aprofitar el període electoral com a altaveu de les nostres propostes i reivindicacions, però ser conscients també de la possibilitat de ser manipulats si el missatge polític no és clar, contundent i contextualitzat. Per a fer mal al PP, el PSOE és capaç de dir que sí a moltes coses, ja que l’ambigüitat és una de les seues estratègies.
Bloc-EU: el pacte de la supervivència

El segon element decisiu per a la derrota pepera és la consolidació del pacte entre el Bloc Nacionalista Valencià i Esquerra Unida, al qual s’han afegit alguns dels partits verds, i que han anomenat Compromís pel País Valencià. Aquest pacte en principi serà autonòmic, ja que a les principals ciutats del país la militància d’EU ha rebutjat coalitzar-se amb el BNV, mostrant les febleses i, sobretot, les suspicàcies i reserves que provoca al si dels dos partits.

El PSOE sap que necessita la mobilització electoral dels sectors situats a la seua esquerra, ja siga nacionalment com social, i il·lusionar-los amb un suposat projecte de canvi. Necessita aglutinar i aprofitar al màxim els més de 200.000 vots que aquesta coalició podria aconseguir. De l’altra, aquests dos partits han vist el pacte com el seu flotador en temps de dificultats. Esquerra Unida baixa electoralment (no arriba al 6%); el Bloc puja, però no el suficient (es queda a les portes del 5%). Els del Bloc, en definitiva, han llegit Joan Fuster: o ara o mai, i d’aquí el seu disgust davant la negativa d’EU a establir coalicions a les capitals, especialment a Alacant i València.

Així les coses, si bé el pacte pot concretar un gran espai progressista i valencià, no significa un gran avanç polític, ja que han primat els interessos electoralistes d’uns i altres per damunt d’una proposta real de transformació i de visualització de les lluites socials. I aquest és el seu perill, l’escassa credibilitat d’una coalició que cada vegada recorda més a la munyida en 1986 i que va acabar en un trencament del grup parlamentari que EU i la llavors Unitat del Poble Valencià van poder aconseguir.

En aquest sentit, cal valorar la decisió d’Esquerra Republicana de no incorporar-se a aquest pacte. I és que ERPV, de moment, no té les urgències electoralistes i monetàries d’EU o del Bloc. La seua estratègia pot ser a mig termini mentre les coses vagen bé al Principat o al Parlament espanyol: hi ha diners i una certa visibilitat política, molt mal aprofitada per cert, car el president d’ERPV és el portaveu d’Esquerra a Madrid. Així, ERPV aprofitarà aquestes eleccions per a consolidar la seua bossa de vots, créixer en implantació i augmentar la seua presència pública. En definitiva, fer un avanç orgànic a costa de les contradiccions del Bloc i de les mancances polítiques del pacte electoral.

Una oposició inepta que no és oposició

El tercer requisit per a l’arribada del PSOE al Palau de la Generalitat és, si cap, més difícil de concretar. En efecte, l’oposició que estan exercint els de Joan Ignasi Pla és de vodevil. Per riure. Tova, sense substància. I aquí radica el veritable assumpte de fons: el PSOE no té a oferir res de diferent. És el PP amb altres sigles, cares somrients i posat afable. La seua oposició no és dura perquè estan ben d’acord amb les polítiques desplegades per la Generalitat Valenciana des de 1995. El PSOE dóna suport a la destrucció del territori, i a la corrupció generalitzada. Veieu sinó els Plans Urbanístics aprovats a Orxeta, Finestrat o Callosa, o l’actuació corrupta de l’alcalde socialista de Catral.

Un PP corrupte i dividit, però consolidat al poder

El quart requisit és fonamental, però depèn únicament del comportament del Partit Popular. De moment, les baralles internes entre zaplanistes i campistes, dues fraccions de poder al si del PP alacantí, han erosionat la credibilitat del PP, però de ben segur que el partit tocarà a l’ordre i la dirigència pepera sabrà arribar a un acord. L’eterna disputa entre els seguidors de Zaplana i els de Camps s’ha reproduït en les darreres setmanes pel control del Consell d’Administració de la CAM (Caixa d’Estalvis de la Mediterrània), segona caixa valenciana i murciana; al mateix temps, l’elaboració de les llistes municipals ha provocat greus disputes, especialment a poblacions mitjanes com ara Sueca, Gandia, Dénia i Benidorm, on els defenestrats han amenaçat amb la presentació de llistes independents.

Tot això no deixa de ser fum de mascletà. Si ara s’estan jugant els llocs a les llistes electorals i als sofàs dels consells d’administració, en uns mesos es jugaran les poltrones governamentals o les cadiretes de l’oposició. L’experiència a l’estat ja la coneixen, així que en perillar la seua posició dirigent el PP sabrà quadrar les seues fraccions i remar en la mateixa direcció. Si el PSOE espera governar el País Valencià per la descomposició interna del PP, pot esperar de llarg. La fractura interna, llevat d’algunes excepcions locals, només es podrà produir amb la pèrdua del govern i, per tant, amb el pas a les llistes de l’Inem dels milers de familiars i amics col·locats a les institucions valencianes.

Un altre element que distorsionarà la imatge del PP a les eleccions municipals i autonòmiques és la corrupció generalitzada a les institucions valencianes. Actualment, estan processats per corrupció els alcaldes d’Alacant, Torrevella i Oriola, així com el president de la Diputació de Castelló. L’alcalde de Vila-real ja ha estat condemnat i, a despit, s’ha vist obligat a dimitir.

La destrucció del territori, l’aprovació de plans urbanístics, així com la paralització d’altres (el més recent, per les implicacions polítiques i socials, és el de Porxinos, pelotasso del València CF i del seu president Juan Soler) resulta un argument perillós per al Partit Popular, que a poc a poc està sabent contrarrestrar amb el nomenament d’Esteban González Pons com a conseller de Territori i el desplegament d’una intensa campanya propagandística, que té en la celebració de la Copa de l’Amèrica el seu eix vital. El PP ha utilitzat els grans i milionaris esdeveniments (vista del Papa, debut de Fernando Alonso, inauguracions dels edificis de la Ciutat de les Ciències) per a ocultar les seues misèries. Ho està aconseguint, no debades està gastant una autèntica milionada en autopromoció: la pròpia Conselleria de Sanitat es gastarà pròximament més de tres milions d’euros en campanyes propagandístiques.

<div align="justify"><em>per Xavier Rodríguez (Brigada Alí Primera)</em><br /></div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtY_ftutpZQdwZctayjZ-CRfPWRJZXJ8T9qsIXyW4_Q0eBwJ9ZLPomX6Dxe5p0RakEauAHfp1yKaoKFKX8QLUJ48BwFgcLAydLd1HKn_hJyQgW0ag6vDc6qpe7u_bfnzesySSMxA/s1600-h/america-latina-revolucion.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5034367067376702898" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtY_ftutpZQdwZctayjZ-CRfPWRJZXJ8T9qsIXyW4_Q0eBwJ9ZLPomX6Dxe5p0RakEauAHfp1yKaoKFKX8QLUJ48BwFgcLAydLd1HKn_hJyQgW0ag6vDc6qpe7u_bfnzesySSMxA/s320/america-latina-revolucion.jpg" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a><br />Des de la Pacha Amèrica s´està construint una alternativa al neoliberalisme impulsat pels EUA. Ni s´ha produït el final de la història anunciat per Francis Fukuyama ni la victòria definitiva del capitalisme sobre el comunisme, segons va proclamar Joschka Fischer, exministre alemany ecosocialista. L´esquerra mundial ha superat la crisi de la caiguda del "comunisme" soviètic, gràcies, en part, als canvis que es produeixen a Amèrica del Sud. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">El líder d´aquest procés de transformació és Hugo Chávez i la revolució bolivariana de Veneçuela. Però també la Cuba socialista i la Bolívia d´Evo Morales s´hi han sumat. I esperem que l´Equador de Correa i la Nicaragua sandinista també ho facen. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">A més, alguns governs de centre esquerra com l´Argentina, el Brasil i l´Uruguai pareixen coincidir en fomentar polítiques econòmiques nacionalistes per millorar les condicions de vida de la gent. I no hauríem d´oblidar ni el primer obstacle de l´ALCA, el moviment zapatista ni les FARC, que lluiten contra l´ocupació militar de Colòmbia pels EUA.La importància d´aquest moment històric radica en la possibilitat de construir un Bloc Regional de Poder (BRP). </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Com afirma Dieterich en el seu llibre, El socialismo del siglo XXI, en una economia mundial globalitzada, un únic país no pot enfrontar-se als dictàmens del FMI o del BM, però sí un grup d´estats, un BRP. Veneçuela, tot i ser el cinquè productor mundial de petroli, no pot construir un nou projecte no capitalista aïlladament. Però si, si suma potències econòmiques com el Brasil i l´Argentina, a més dels països abans esmentats. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Nombrosos projectes, tots ells impulsats per Veneçuela, consoliden la cohesió d´aquest BRP, com el Gaseoducto del Sur, el Banco del Sur, Telesur, el Petrosur i nombrosos acords bilaterals de caire social i econòmic entre Veneçuela i altres països (Cuba, Bolívia, l´Equador...). El procés de transformació segueix dos camins. Per una banda es potencia una política econòmica de caire nacionalista que protegeix els mercats nacionals de l´imperialisme ianqui. Davant de l´ALCA, es reforça el Mercosur (30.000 milions de dòlars durant el 2006) i es presenta l´ALBA. I a més, es potencien les relacions comercials amb altres potències econòmiques, especialment la Xina, per evitar la dependència dels EUA. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Aquest camí té com a objectiu millorar la macroeconomia estatal, i tot i no qüestionar el capitalisme, sí que s´enfronta a l´imperialisme comercial dels EUA, com mai s´havia fet fins ara al sud de Rio Grande.D´altra banda i per millorar l´economia del poble es produeix un procés de transformació que té el primer pas en la convocatòria d´assemblees constituents i constitucions socials i progressistes. Un procés, que segons el socialisme del segle XXI anunciat per Hugo Chávez, sí que hauria de superar el capitalisme i avançar cap a un model no capitalista, especialment a Veneçuela i Bolívia.I des dels Països Catalans, què? Doncs, hem de donar suport a tots aquests processos de transformació perquè milloren la qualitat de vida de les persones que hi viuen.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Processos que fan de l´alimentació, la salut, l´habitatge i l´educació un dret i no un privilegi. Uns processos que a més legitimen la nostra lluita perquè demostren que un altre món i un altre sistema econòmic i polític són possibles. I perquè podem aprendre molt de les diferents lluites de base que es desenvolupen.Vista la Pacha América de prop, pareix que per fi pot fer-se realitat la doctrina Monroe "Amèrica per als americans", això sí, per als americans del sud. I a Galeano podríem dir-li que l´horitzó utòpic està lluny, però no tant.</div><br /><div align="justify"></div>

per Xavier Rodríguez (Brigada Alí Primera)

Des de la Pacha Amèrica s´està construint una alternativa al neoliberalisme impulsat pels EUA. Ni s´ha produït el final de la història anunciat per Francis Fukuyama ni la victòria definitiva del capitalisme sobre el comunisme, segons va proclamar Joschka Fischer, exministre alemany ecosocialista. L´esquerra mundial ha superat la crisi de la caiguda del "comunisme" soviètic, gràcies, en part, als canvis que es produeixen a Amèrica del Sud.

El líder d´aquest procés de transformació és Hugo Chávez i la revolució bolivariana de Veneçuela. Però també la Cuba socialista i la Bolívia d´Evo Morales s´hi han sumat. I esperem que l´Equador de Correa i la Nicaragua sandinista també ho facen.

A més, alguns governs de centre esquerra com l´Argentina, el Brasil i l´Uruguai pareixen coincidir en fomentar polítiques econòmiques nacionalistes per millorar les condicions de vida de la gent. I no hauríem d´oblidar ni el primer obstacle de l´ALCA, el moviment zapatista ni les FARC, que lluiten contra l´ocupació militar de Colòmbia pels EUA.La importància d´aquest moment històric radica en la possibilitat de construir un Bloc Regional de Poder (BRP).

Com afirma Dieterich en el seu llibre, El socialismo del siglo XXI, en una economia mundial globalitzada, un únic país no pot enfrontar-se als dictàmens del FMI o del BM, però sí un grup d´estats, un BRP. Veneçuela, tot i ser el cinquè productor mundial de petroli, no pot construir un nou projecte no capitalista aïlladament. Però si, si suma potències econòmiques com el Brasil i l´Argentina, a més dels països abans esmentats.

Nombrosos projectes, tots ells impulsats per Veneçuela, consoliden la cohesió d´aquest BRP, com el Gaseoducto del Sur, el Banco del Sur, Telesur, el Petrosur i nombrosos acords bilaterals de caire social i econòmic entre Veneçuela i altres països (Cuba, Bolívia, l´Equador...). El procés de transformació segueix dos camins. Per una banda es potencia una política econòmica de caire nacionalista que protegeix els mercats nacionals de l´imperialisme ianqui. Davant de l´ALCA, es reforça el Mercosur (30.000 milions de dòlars durant el 2006) i es presenta l´ALBA. I a més, es potencien les relacions comercials amb altres potències econòmiques, especialment la Xina, per evitar la dependència dels EUA.

Aquest camí té com a objectiu millorar la macroeconomia estatal, i tot i no qüestionar el capitalisme, sí que s´enfronta a l´imperialisme comercial dels EUA, com mai s´havia fet fins ara al sud de Rio Grande.D´altra banda i per millorar l´economia del poble es produeix un procés de transformació que té el primer pas en la convocatòria d´assemblees constituents i constitucions socials i progressistes. Un procés, que segons el socialisme del segle XXI anunciat per Hugo Chávez, sí que hauria de superar el capitalisme i avançar cap a un model no capitalista, especialment a Veneçuela i Bolívia.I des dels Països Catalans, què? Doncs, hem de donar suport a tots aquests processos de transformació perquè milloren la qualitat de vida de les persones que hi viuen.

Processos que fan de l´alimentació, la salut, l´habitatge i l´educació un dret i no un privilegi. Uns processos que a més legitimen la nostra lluita perquè demostren que un altre món i un altre sistema econòmic i polític són possibles. I perquè podem aprendre molt de les diferents lluites de base que es desenvolupen.Vista la Pacha América de prop, pareix que per fi pot fer-se realitat la doctrina Monroe "Amèrica per als americans", això sí, per als americans del sud. I a Galeano podríem dir-li que l´horitzó utòpic està lluny, però no tant.

<em>Per Laia Creus</em><br /><em></em><br /><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEio6yDU8yl1I4FdGojfrdEA8HIap0XOsIwnm4HW_jlOMOlzAirwwInTDmxu5F0sF_cmzb56OHPq_W8nMSDePlghNpu76UBV4K9l_QuPu_VBNYAbF8QRFKeqEkhIWE0L54c3KCVJ5g/s1600-h/cat.bmp"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5032651455690925154" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEio6yDU8yl1I4FdGojfrdEA8HIap0XOsIwnm4HW_jlOMOlzAirwwInTDmxu5F0sF_cmzb56OHPq_W8nMSDePlghNpu76UBV4K9l_QuPu_VBNYAbF8QRFKeqEkhIWE0L54c3KCVJ5g/s320/cat.bmp" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; CURSOR: hand" /></a><br />El decret d´ensenyaments mínims del Govern espanyol, que inclou l´augment de la llengua castellana a les aules de primària, ha provocat polèmica tant a dins del tripartit com a fora. Entitats com el sindicat de mestres USTEC, la Coordinadora d´Associacions per la Llengua (CAL) o el Sindicat d´Estudiants dels Països Catalans (SEPC) s´hi ha mostrat fermament en contra. </div><br /><br /><div align="justify"></div><br /><br /><div align="justify">La mesura del Govern espanyol, també coneguda com el decret del castellà, preveu afegir una tercera hora de castellà a l´escola primària catalana, i és una mesura que s´aplicaria a partir del curs vinent. La marca el reial decret d´ensenyaments mínims elaborat pel Ministeri d´Educació espanyol, i la Generalitat de Catalunya ha decidit acatar-la i dur-la a la pràctica, la posició del conseller d´Ensenyament, Ernest Maragall, és rotundament a favor de la mateixa. En contra del decretPer la seva banda, el sindicat de mestres USTEC ha manifestat que "no hi ha cap raó pedagògica que avali la necessitat d´ampliar en una hora el castellà a primària", ja que els estudis demostren que el nivell de castellà dels nens catalans és igual al dels alumnes de l´Estat espanyol. Des del sindicat també han lamentat que l´educació sigui utilitzada, un cop més, per "finalitats que responen a polítiques partidistes". </div><br /><br /><div align="justify"></div><br /><br /><div align="justify">L´USTEC, que considera que aquesta mesura dificulta el necessari sistema actual d´immersió lingüística, ha instat al conseller d´educació a no aplicar el decret de Madrid. La Coordinadora d´Associacions per la Llengua catalana(CAL), ha denunciat "l´acte d´intromissió del Govern espanyol en el sistema educatiu del Principat". Recorden també que mentre que el 100% de l´alumnat és capaç d´expressar-se en espanyol, són força els estudiants que no disposen, a la fi del cicle educatiu, de plenes competències en català, i per això defensen que cal seguir treballant en el model d´immersió lingüística. </div><br /><br /><div align="justify"></div><br /><br /><div align="justify">La CAL considera que el Govern espanyol vol "continuar arraconant la llengua catalana" i que aquest decret és l´última mostra que el que fa no és defensar la llengua dèbil per arribar a un bilingüisme sostenible, sinó tot el contrari, i ha demanat al Govern de la Generalitat "valentia i decisió" per no aplicar el decret. Per la seva banda el SEPC també ha mostrat la seva ferma oposició al decret d´ensenyances mínimes.</div><br /><br /><div align="justify"></div><br /><br /><div align="justify">El sindicat entén que "l´actual sistema d´immersió lingüística del Principat és plenament necessari i extensible a la resta de Països Catalans" i també denuncien la submissió del Govern principatí a les lleis del Govern espanyol. Concentració a GironaLes mobilitzacions no s´han fet esperar. Per exemple a Girona, la Candidatura d´Unitat Popular (CUP) ha lamentat la sensació d´anar reculant i reculant, i considera que la precària situació del català a les aules és enorme. En aquest sentit, la CUP denuncia que "moltes classes que s´haurien de fer en català es fan en espanyol". </div><br /><br /><div align="justify"></div><br /><br /><div align="justify">Precisament contra l´augment d´hores de castellà a les escoles catalanes, la CUP de Girona ha convocat una concentració a la plaça del Vi el dimarts 6 de febrer al vespre. El partit ha denunciat també la "passivitat i submissió del Govern de la Generalitat de Catalunya; incloent-hi els socis que en aparença hi aporten quota nacionalista".</div><br /><br /><div align="justify"><br /> </div>

Ampli rebuig a la tercera hora de castellà

Per Laia Creus

El decret d´ensenyaments mínims del Govern espanyol, que inclou l´augment de la llengua castellana a les aules de primària, ha provocat polèmica tant a dins del tripartit com a fora. Entitats com el sindicat de mestres USTEC, la Coordinadora d´Associacions per la Llengua (CAL) o el Sindicat d´Estudiants dels Països Catalans (SEPC) s´hi ha mostrat fermament en contra.

La mesura del Govern espanyol, també coneguda com el decret del castellà, preveu afegir una tercera hora de castellà a l´escola primària catalana, i és una mesura que s´aplicaria a partir del curs vinent. La marca el reial decret d´ensenyaments mínims elaborat pel Ministeri d´Educació espanyol, i la Generalitat de Catalunya ha decidit acatar-la i dur-la a la pràctica, la posició del conseller d´Ensenyament, Ernest Maragall, és rotundament a favor de la mateixa. En contra del decretPer la seva banda, el sindicat de mestres USTEC ha manifestat que "no hi ha cap raó pedagògica que avali la necessitat d´ampliar en una hora el castellà a primària", ja que els estudis demostren que el nivell de castellà dels nens catalans és igual al dels alumnes de l´Estat espanyol. Des del sindicat també han lamentat que l´educació sigui utilitzada, un cop més, per "finalitats que responen a polítiques partidistes".

L´USTEC, que considera que aquesta mesura dificulta el necessari sistema actual d´immersió lingüística, ha instat al conseller d´educació a no aplicar el decret de Madrid. La Coordinadora d´Associacions per la Llengua catalana(CAL), ha denunciat "l´acte d´intromissió del Govern espanyol en el sistema educatiu del Principat". Recorden també que mentre que el 100% de l´alumnat és capaç d´expressar-se en espanyol, són força els estudiants que no disposen, a la fi del cicle educatiu, de plenes competències en català, i per això defensen que cal seguir treballant en el model d´immersió lingüística.

La CAL considera que el Govern espanyol vol "continuar arraconant la llengua catalana" i que aquest decret és l´última mostra que el que fa no és defensar la llengua dèbil per arribar a un bilingüisme sostenible, sinó tot el contrari, i ha demanat al Govern de la Generalitat "valentia i decisió" per no aplicar el decret. Per la seva banda el SEPC també ha mostrat la seva ferma oposició al decret d´ensenyances mínimes.

El sindicat entén que "l´actual sistema d´immersió lingüística del Principat és plenament necessari i extensible a la resta de Països Catalans" i també denuncien la submissió del Govern principatí a les lleis del Govern espanyol. Concentració a GironaLes mobilitzacions no s´han fet esperar. Per exemple a Girona, la Candidatura d´Unitat Popular (CUP) ha lamentat la sensació d´anar reculant i reculant, i considera que la precària situació del català a les aules és enorme. En aquest sentit, la CUP denuncia que "moltes classes que s´haurien de fer en català es fan en espanyol".

Precisament contra l´augment d´hores de castellà a les escoles catalanes, la CUP de Girona ha convocat una concentració a la plaça del Vi el dimarts 6 de febrer al vespre. El partit ha denunciat també la "passivitat i submissió del Govern de la Generalitat de Catalunya; incloent-hi els socis que en aparença hi aporten quota nacionalista".

<div align="center"><strong>El 2006 finalitza amb 250 morts en accidents laborals als Països Catalans</strong></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIY127KFPiWLmF-us-COYxfJ6drq72q-2zz88RftCj5lqz5j3ejchKHDJm-x62epe3r4GRQExlgHTLaJWqLNjdkB5WRvZArrqoIa-zQKYH1ZRccIESg1HDsp7sNfvWCNGYKqd1FA/s1600-h/5102.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5030660244427990098" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIY127KFPiWLmF-us-COYxfJ6drq72q-2zz88RftCj5lqz5j3ejchKHDJm-x62epe3r4GRQExlgHTLaJWqLNjdkB5WRvZArrqoIa-zQKYH1ZRccIESg1HDsp7sNfvWCNGYKqd1FA/s320/5102.jpg" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a>Les xifres d´accidents laborals greus no para de pujar, empesa per la degradació de les condicions laborals, les hores extres i la precarietat, i baten un nou macabre record de morts i incapacitats el 2006 als Països Catalans. La primera víctima del nou llistat del 2007 ha estat un jove treballador de l´empresa Dragados a les obres del TAV al seu pas per Sants.</div><br /><div align="justify"></div><div align="justify"><strong>Onzè accident mortal a l´AVE</strong></div><br /><div align="justify"></div><div align="justify">El passat 8 de gener a tres quarts de tres de la tarda moria Enrique M.M., empleat de l´empresa constructora Dragados, de 35 anys, als túnels situats sota la plaça Joan Peiró a l´entrada de l´Estació de Sants. </div><br /><div align="justify"></div><div align="justify">El treballador realitzava tasques de descàrrega d´un camió amb unes malles metàl·liques quan el vehicle va volcar, li va causar la mort immediata per aixafament d´entre dues i tres tones. Aquest, però, no és el primer accident mortal de les obres del polèmic tren d´alta velocitat, ni tan sols a les obres d´entrada a l´Estació de Sants. El passat 3 de setembre va morir al número 161 del carrer Santa Eulàlia de l´Hospitalet de Llobregat un treballador natural de Guinea Bissau, en caure-li a sobre trossos despresos d´una màquina. Anteriorment, a l´abril va caure electrocutat a la Jonquera un treballador natural de Polònia, i poc abans moria a Subirats un treballador equatorià en cedir un apuntalament. </div><br /><div align="justify"></div><div align="justify">La llista és va omplint amb accidents a altres localitats catalanes, com Vinaixa de les Garrigues, Montblanc, Catllar, Castellet i la Gornal o Lleida, fins a arribar a un total d´onze treballadors que han mort en les obres del TAV des de la seva entrada als Països Catalans, molts d´ells immigrants i treballadors de subcontractes.</div><br /><div align="justify"></div><div align="justify"><strong>2006, any tràgic</strong></div><br /><div align="justify"></div><div align="justify">Les dades que ens ha deixat el 2006 són alarmants, i signifiquen un nou creixement en les taxes d´accidents laborals greus i mortals, que semblen no parar d´augmentar. Es calcula que als Països Catalans hi ha hagut sobre un 40% d´augment d´accidents greus i molt greus.Segons dades del mateix Ministeri de Treball espanyol, l´any passat van morir en accidents laborals dos treballadors cada tres dies als Països Catalans (205 morts de gener a setembre). A nivell estatal, però, les xifres augmenten fins a arribar a quasi quatre treballadors morts diaris, amb un tràgic número total de 1.352.</div><br /><div align="justify"></div><div align="justify">Però les dades d´accidents greus i de ferits tampoc poden deixar indiferent. Segons les mateixes fonts, cada dia hi ha més de sis treballadors víctimes d´accidents "greus" als Països Catalans, resten incapacitats permanentment o parcial (1.694 de gener a setembre), mentre que a nivell estatal més de mil treballadors han d´agafar la baixa diàriament per accidents de treball (1.033.157 en tot l´any), essent casi 2.500 els ferits diaris (900.000). </div><br /><div align="justify"></div><div align="justify"><strong>Precarietat, immigració i treball, combinació perillosa</strong> </div><br /><div align="justify"></div><div align="justify">Les mateixes dades de les institucions governamentals i dels sindicats CCOO i UGT, signants de les successives reformes laborals i socials, ens mostren un mercat laboral on el deteriorament de les condicions de treball marca l´augment de la sinistralitat i posa en perill la integritat física de molts treballadors.Segons dades d´un darrer estudi de la UGT, la meitat dels treballadors morts en accidents laboralstreballaven amb contractes temporals o precaris. I les dades del Ministeri de Treball ens mostren com 299 de les víctimes d´accidents laborals el 2006 eren treballadors estrangers (més el 20% del total), immigrants que van venir en busca d´un futur i ja ni tan sols poden tornar.Segons les dades oficials, l´Estat espanyol supera en una tercera part la taxa europea de mortalitat en accidents de treball, comptant amb 6,3 morts de cada 100.000 treballadors, mentre que a la resta d´estats la mateixa taxa no arriba a 4. Alhora, aquestes mateixes fonts destaquen que l´Estat espanyol és capdavanter en els contractes temporals i precaris</div><br /><div align="justify"></div><div align="justify"><strong>2006: Les xifres dels accidents laborals</strong></div><br /><div align="justify"></div><div align="justify">2 treballadors moren cada tres dies als Països Catalans en accidents el 2006</div><div align="justify">4 morts cada dia a l´Estat espanyol en accidents de treball el 2006</div><div align="justify">1.694 treballadors incapacitats per accidents laborals als Països Catalans del gener al setembre de 2006</div><div align="justify">1.352 treballadors morts el 2006 a l´Estat espanyol en accidents laborals</div><div align="justify">299 treballadors immigrants morts en accidents de treball a l´Estat espanyol el 2006 </div>

El 2006 finalitza amb 250 morts en accidents laborals als Països Catalans

Les xifres d´accidents laborals greus no para de pujar, empesa per la degradació de les condicions laborals, les hores extres i la precarietat, i baten un nou macabre record de morts i incapacitats el 2006 als Països Catalans. La primera víctima del nou llistat del 2007 ha estat un jove treballador de l´empresa Dragados a les obres del TAV al seu pas per Sants.

Onzè accident mortal a l´AVE

El passat 8 de gener a tres quarts de tres de la tarda moria Enrique M.M., empleat de l´empresa constructora Dragados, de 35 anys, als túnels situats sota la plaça Joan Peiró a l´entrada de l´Estació de Sants.

El treballador realitzava tasques de descàrrega d´un camió amb unes malles metàl·liques quan el vehicle va volcar, li va causar la mort immediata per aixafament d´entre dues i tres tones. Aquest, però, no és el primer accident mortal de les obres del polèmic tren d´alta velocitat, ni tan sols a les obres d´entrada a l´Estació de Sants. El passat 3 de setembre va morir al número 161 del carrer Santa Eulàlia de l´Hospitalet de Llobregat un treballador natural de Guinea Bissau, en caure-li a sobre trossos despresos d´una màquina. Anteriorment, a l´abril va caure electrocutat a la Jonquera un treballador natural de Polònia, i poc abans moria a Subirats un treballador equatorià en cedir un apuntalament.

La llista és va omplint amb accidents a altres localitats catalanes, com Vinaixa de les Garrigues, Montblanc, Catllar, Castellet i la Gornal o Lleida, fins a arribar a un total d´onze treballadors que han mort en les obres del TAV des de la seva entrada als Països Catalans, molts d´ells immigrants i treballadors de subcontractes.

2006, any tràgic

Les dades que ens ha deixat el 2006 són alarmants, i signifiquen un nou creixement en les taxes d´accidents laborals greus i mortals, que semblen no parar d´augmentar. Es calcula que als Països Catalans hi ha hagut sobre un 40% d´augment d´accidents greus i molt greus.Segons dades del mateix Ministeri de Treball espanyol, l´any passat van morir en accidents laborals dos treballadors cada tres dies als Països Catalans (205 morts de gener a setembre). A nivell estatal, però, les xifres augmenten fins a arribar a quasi quatre treballadors morts diaris, amb un tràgic número total de 1.352.

Però les dades d´accidents greus i de ferits tampoc poden deixar indiferent. Segons les mateixes fonts, cada dia hi ha més de sis treballadors víctimes d´accidents "greus" als Països Catalans, resten incapacitats permanentment o parcial (1.694 de gener a setembre), mentre que a nivell estatal més de mil treballadors han d´agafar la baixa diàriament per accidents de treball (1.033.157 en tot l´any), essent casi 2.500 els ferits diaris (900.000).

Precarietat, immigració i treball, combinació perillosa

Les mateixes dades de les institucions governamentals i dels sindicats CCOO i UGT, signants de les successives reformes laborals i socials, ens mostren un mercat laboral on el deteriorament de les condicions de treball marca l´augment de la sinistralitat i posa en perill la integritat física de molts treballadors.Segons dades d´un darrer estudi de la UGT, la meitat dels treballadors morts en accidents laboralstreballaven amb contractes temporals o precaris. I les dades del Ministeri de Treball ens mostren com 299 de les víctimes d´accidents laborals el 2006 eren treballadors estrangers (més el 20% del total), immigrants que van venir en busca d´un futur i ja ni tan sols poden tornar.Segons les dades oficials, l´Estat espanyol supera en una tercera part la taxa europea de mortalitat en accidents de treball, comptant amb 6,3 morts de cada 100.000 treballadors, mentre que a la resta d´estats la mateixa taxa no arriba a 4. Alhora, aquestes mateixes fonts destaquen que l´Estat espanyol és capdavanter en els contractes temporals i precaris

2006: Les xifres dels accidents laborals

2 treballadors moren cada tres dies als Països Catalans en accidents el 2006

4 morts cada dia a l´Estat espanyol en accidents de treball el 2006

1.694 treballadors incapacitats per accidents laborals als Països Catalans del gener al setembre de 2006

1.352 treballadors morts el 2006 a l´Estat espanyol en accidents laborals

299 treballadors immigrants morts en accidents de treball a l´Estat espanyol el 2006

<div align="justify"><em>per Oleguer Presas</em></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYqZH1bBN82gC-TtXeNzohkQ5cf48kIWoVsVW4ThyphenhyphenS1mhSPdC_yTiP5pcEPEbJ6WbyuErwhW1FHy0h1cg0idWOfdwo4wXDs7LH_uV9O2kEbajrtBpnYOjujM_OvIiKVlwKF6WQmQ/s1600-h/dejuana(2).jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5029568785863894034" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYqZH1bBN82gC-TtXeNzohkQ5cf48kIWoVsVW4ThyphenhyphenS1mhSPdC_yTiP5pcEPEbJ6WbyuErwhW1FHy0h1cg0idWOfdwo4wXDs7LH_uV9O2kEbajrtBpnYOjujM_OvIiKVlwKF6WQmQ/s320/dejuana(2).jpg" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; CURSOR: hand" /></a><br />De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències. L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial. Algú deia: Fets, no paraules. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa...</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats. I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe. </div>

per Oleguer Presas

De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó.

Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències. L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir.

M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial. Algú deia: Fets, no paraules.

Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa...

En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.

Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane.

I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats. I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.

<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKH0U8KQ7rhN-9U7vxVRtMw8ETFVGkFqC-gYMjNRz-X4cX7Y_8vA9O4ynghd9TOZv94dvwvJreVxRCWEDAPKMd_PseBBdd9E_usRMNIGMNM7-xc0_DuM8mj_JI3pyLnRihHsb6tQ/s1600-h/m-logo_cercle.gif"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5030651882126664770" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKH0U8KQ7rhN-9U7vxVRtMw8ETFVGkFqC-gYMjNRz-X4cX7Y_8vA9O4ynghd9TOZv94dvwvJreVxRCWEDAPKMd_PseBBdd9E_usRMNIGMNM7-xc0_DuM8mj_JI3pyLnRihHsb6tQ/s320/m-logo_cercle.gif" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a><br /><div align="justify"><br />Des de l'arribada al poder del moviment bolivarià a Veneçuela, l'any 1998, les relacions internacionals d'aquest país clau en la geopolítica llatinoamericana i global han cambiat radicalment. Veneçuela, cinquè productor mundial de petroli al món (important memebre de l'OPEP) mante actualment unes tenses relacions amb el país clau del continent: els Estats Units. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">A continuació veurem els motius:</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><strong>EUA VS. LLATINOAMERICA</strong></div><br /><div align="justify"><strong></strong></div><div align="justify">Els EUA han mantingut tradicionalment una influència nefasta al sud del continent, donat la importància, en termes geogràfics i econòmics ("el patio trasero de América"). A partir de la Revolució cubana, l'any 1959, els EUA han mantingut una violenta i activa hostilitat contra tot règim revolucionari que ha cambiat la configuració política interna del seu propi país (en virtut de la sobirania), degut a la influència que aquests canvis han tingut en els interessos estadounidencs. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">El colp militar a Xile contra el president Allende representa un exemple paradigmàtic (i que guarda esgarrifosos paralelismes amb el colp militar contra Veneçuela, l'Abril del 2002): sustituició del president molest i democràtic per una dictadura brutal que arribe a eliminar els principals quadres polítics de l'esquerra (no oblidem tampoc la resta de dictadures del Cono Sur, Argentina amb Videla, Uruguai, Brasil, etc.). </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Una altra de les modalitats d'intervenció i d'ingerència nordamericana ho representen els casos de Nicaragua amb la Contra (finançada i dirigida des de Washington), Guatemala, El Salvador, Panamà, etc. En aquests casos els EUA (a traves de la denominada oficina d'interessos dels EUA a la capital de cada país i a traves de les ambaixades) ha organitzat i finançat moviments de subversió contra processos revolucionaris o contra organitzacions guerrilleres (FSLN a Nicaragua, Fuerzas populares de Liberación Farabundo Martí a El Salvador, etc.). </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Finalment l'altre exemple paradigmàtic és Colòmbia. En aquest país caribeny continua la situació de guerra des de fa més de quaranta anys entre les FARC i l'ELN i l'Estat colombià. Durant tota la història d'aquesta sagnant guerra, els EUA han finançat, entrenat i col·laborat amb l'exèrcit colombià com amb els paramilitars (denunciats infinitats de vegades per greus violacions dels drets humans). El finançament militar a Colòmbia arriba a xifres astronòmiques amb el Plan Colombia, que evolucionarà al Plan Patriota, i les bases nordamericanes romanen estratègicament situades en aquest país veí de Veneçuela. En el cas de Colòmbia la lluita contra la guerrila es combina contra una lluita -mitjançant el terrorisme d'Estat- contra amples sectors de l'esquerra, eliminant sistemàticament tota oposició política al règim (el cas paradigmàtic és Unión Patriótica que va patir l'assassinat dels seus principals quadres polítics...).Malgrat la importància d'aquestes ingerències militars i polítiques cal destacar un altres apsecte: la ingerència econòmica a traves de l'FMI i el Banc Mundial (ajustament estructural) i dels tractats de lliure comerç. Les polítiques de l'FMI i del BM s'han traduit en crisis econòmiques i socials sense precedents a l'Amèrica Llatina: Argentina, Uruguai, Equador.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><strong>INGERÈNCIA ECONÒMICA</strong></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">La clau de la ingerència econòmica en la regió és el Tractat de Lliure Comerç, signat el 1995 pels EUA, Canadà i Mèxic (l'1 de Gener del 95, coincidint amb l'entrada en vigor d'aquest tractat, l'EZLN, liderat pel subcomandant Marcos, va començar la seua història). Aquest tractat ha evolucionat cap a la proposta d'Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) per part dels EUA. L'ALCA ha estat contestat amplament per part dels moviments populars llatinoamericans veient una clara amenaça de privatitzacions i reformes ultraneoliberals als seus països. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Després d'importants mobilitzacions (Argentina, Bolívia) l'ALCA va rebre una rotunda negativa per part de diversos països llatinoamericans encapçalats pel veneçolà Hugo Chávez a la darerra cimera de Mar del Plata (Argentina).ALTERNATIVES A L'ALCA: L'ALBALa proposta veneçolana de l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA) impulsada des de Caracas i La Habana constitueix la principal alternativa a l'ALBA i a la influència neoliberal en la regió. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">La clau d'aquesta proposta és la integració regional dels paísos llatinoamericans a traves de relacions econòmiques, polítiques i diplomàtiques bilaterals entre els països i d'un tracte preferencial dels veins de la regió. En aquesta corrent s'inclouen Cuba, Veneçuela i, ara segurament, Bolívia. Entre aquests països cal destacar les relacions bilatrals en matèria de sanitat i educació (sobre tot amb Cuba, però ara també amb Bolívia).Per una altra banda una altra dimensió important és la representada pel MERCOSUR que en altres termes també representa un intent d'integració del mercat llatinoamericà. El MERCOSUR, integrat per importants països de la regió (com ara Argentina, Brasil, Uruguai o Mèxic), també mante destacables relacions amb Veneçuela (principalment pel petroli).</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><strong>CUBA-VENEÇUELA: SOLIDARITAT I SOBIRANIA</strong></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Cal destacar en aquest aspecte les relacions bilaterals entre La Habana i Caracas. Cuba proporciona equips sanitaris i professionals de la medicina (necessaris per les polítqiues socials del govern de Chávez, degut a la manca total d'ètica dels metges veneçolans -de classe alta- que no accepten entrar als cerros) a canvi d'un preu preferencial del petroli (que no és el mateix que gratuit, com alguns mitjas de comunicació es dediquen a destacar). Al mateix temps, milers de joves veneçolans són enviats a Cuba a formar-se a la prestigiosa Escuela Latiniamericana de Medicina de La Habana. D'aquesta manera es dona una relació recíproca que inclou la sobirania sanitària de Veneçula.Amb l'arribada d'Evo Morales (MAS) al poder a Bolívia s'han anunciat mesures similars amb Cuba i Veneçuela. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><strong>ATACS CONTRA LA SOBIRANIA DE VENEÇUELA I INGERÈNCIA</strong></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Al llarg de les dues legislatures de Chávez, els EUA han mantingut una flagrant hostilitat contra el dirigent veneçolà. Els EUA s'han dedicat a finançar sistemàticament organitzacions de caire civil i polític de l'oposició a traves de la National Endowment For Democracy (NED), una agència de subversió global de la CIA que ha protagonitzat innumerables episodis d'ingerència en els assumptes interns d'altres països (Ucraïna, Líban, etc.). Aquest finançament -il·legal segons el dret internacional- es va traduir finalment, l'Abril del 2002, en el colp d'Estat contra Chávez abortat en 48 hores per la mobilització popular. Aquest colp d'Estat va estar finançat, recolzat i legitimat públicament per Aznar (aleshores en la presidència de torn de la unió Europea) i per Bush. Per una altra banda, també s'han produit incursions de grups de decenes de paramilitars colombians en territori veneçolà i nombroso intents de magnicidi contra Chávez. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><strong>PERSPECTIVES MUNDIALS: ANTIMPERIALISME</strong></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">La política de Chávez ha estat caracteritzada per un antimperialisme, centrat essencialment en els EUA. D'aquesta manera la mentalitat diplomàtica i multilateral de la política exterior de Chávez ha fet que Veneçuela compte amb nombrosos socis arreu del món.D'una banda a dintre de l'OPEP, Veneçuela ha pressionat per l'augment dels preus del petroli. Aquest augment del preu del petroli ha repercutit positivament en els beneficis obtinguts per la gestió nacionalitzada del petroli, i finalment ha anat destinat a les polítiques socials del govern, en una mena de cercle virtuòs. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Cal recordar que Chávez va ser l'únic governant del món que es va reunir amb Sadam Hussein, previament a la invasió de l'Iraq. De fet, la guerra global liderada pels EUA pel control dels recursos, va começar, segons Luis Britto a Veneçuela, el dia del colp d'Estat a Miraflores. Davant aquesta situació, la política exterior de Veneçuela s'ha caracteritzat per la diversificació de socis en el món. La UE (i l'Estat espanyol concretament, entrada de Veneçuela a la UE), Rússia (venda d'armament), Xina (inversions a Veneçuela i a tota Amèrica Llatina) i Iran (soci comercial i estratègic al món àrab) mantenen unes relacions exelents amb la Revolució Bolivariana. Casualment són totes les potències que directa o indirectament estan enfrontades amb els EUA i busquen un lloc (i un rol) en la nova configuració geopolítica del món amb la caiguda del decadent imperi nordamericà. </div>

Des de l'arribada al poder del moviment bolivarià a Veneçuela, l'any 1998, les relacions internacionals d'aquest país clau en la geopolítica llatinoamericana i global han cambiat radicalment. Veneçuela, cinquè productor mundial de petroli al món (important memebre de l'OPEP) mante actualment unes tenses relacions amb el país clau del continent: els Estats Units.

A continuació veurem els motius:

EUA VS. LLATINOAMERICA

Els EUA han mantingut tradicionalment una influència nefasta al sud del continent, donat la importància, en termes geogràfics i econòmics ("el patio trasero de América"). A partir de la Revolució cubana, l'any 1959, els EUA han mantingut una violenta i activa hostilitat contra tot règim revolucionari que ha cambiat la configuració política interna del seu propi país (en virtut de la sobirania), degut a la influència que aquests canvis han tingut en els interessos estadounidencs.

El colp militar a Xile contra el president Allende representa un exemple paradigmàtic (i que guarda esgarrifosos paralelismes amb el colp militar contra Veneçuela, l'Abril del 2002): sustituició del president molest i democràtic per una dictadura brutal que arribe a eliminar els principals quadres polítics de l'esquerra (no oblidem tampoc la resta de dictadures del Cono Sur, Argentina amb Videla, Uruguai, Brasil, etc.).

Una altra de les modalitats d'intervenció i d'ingerència nordamericana ho representen els casos de Nicaragua amb la Contra (finançada i dirigida des de Washington), Guatemala, El Salvador, Panamà, etc. En aquests casos els EUA (a traves de la denominada oficina d'interessos dels EUA a la capital de cada país i a traves de les ambaixades) ha organitzat i finançat moviments de subversió contra processos revolucionaris o contra organitzacions guerrilleres (FSLN a Nicaragua, Fuerzas populares de Liberación Farabundo Martí a El Salvador, etc.).

Finalment l'altre exemple paradigmàtic és Colòmbia. En aquest país caribeny continua la situació de guerra des de fa més de quaranta anys entre les FARC i l'ELN i l'Estat colombià. Durant tota la història d'aquesta sagnant guerra, els EUA han finançat, entrenat i col·laborat amb l'exèrcit colombià com amb els paramilitars (denunciats infinitats de vegades per greus violacions dels drets humans). El finançament militar a Colòmbia arriba a xifres astronòmiques amb el Plan Colombia, que evolucionarà al Plan Patriota, i les bases nordamericanes romanen estratègicament situades en aquest país veí de Veneçuela. En el cas de Colòmbia la lluita contra la guerrila es combina contra una lluita -mitjançant el terrorisme d'Estat- contra amples sectors de l'esquerra, eliminant sistemàticament tota oposició política al règim (el cas paradigmàtic és Unión Patriótica que va patir l'assassinat dels seus principals quadres polítics...).Malgrat la importància d'aquestes ingerències militars i polítiques cal destacar un altres apsecte: la ingerència econòmica a traves de l'FMI i el Banc Mundial (ajustament estructural) i dels tractats de lliure comerç. Les polítiques de l'FMI i del BM s'han traduit en crisis econòmiques i socials sense precedents a l'Amèrica Llatina: Argentina, Uruguai, Equador.

INGERÈNCIA ECONÒMICA

La clau de la ingerència econòmica en la regió és el Tractat de Lliure Comerç, signat el 1995 pels EUA, Canadà i Mèxic (l'1 de Gener del 95, coincidint amb l'entrada en vigor d'aquest tractat, l'EZLN, liderat pel subcomandant Marcos, va començar la seua història). Aquest tractat ha evolucionat cap a la proposta d'Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) per part dels EUA. L'ALCA ha estat contestat amplament per part dels moviments populars llatinoamericans veient una clara amenaça de privatitzacions i reformes ultraneoliberals als seus països.

Després d'importants mobilitzacions (Argentina, Bolívia) l'ALCA va rebre una rotunda negativa per part de diversos països llatinoamericans encapçalats pel veneçolà Hugo Chávez a la darerra cimera de Mar del Plata (Argentina).ALTERNATIVES A L'ALCA: L'ALBALa proposta veneçolana de l'Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA) impulsada des de Caracas i La Habana constitueix la principal alternativa a l'ALBA i a la influència neoliberal en la regió.

La clau d'aquesta proposta és la integració regional dels paísos llatinoamericans a traves de relacions econòmiques, polítiques i diplomàtiques bilaterals entre els països i d'un tracte preferencial dels veins de la regió. En aquesta corrent s'inclouen Cuba, Veneçuela i, ara segurament, Bolívia. Entre aquests països cal destacar les relacions bilatrals en matèria de sanitat i educació (sobre tot amb Cuba, però ara també amb Bolívia).Per una altra banda una altra dimensió important és la representada pel MERCOSUR que en altres termes també representa un intent d'integració del mercat llatinoamericà. El MERCOSUR, integrat per importants països de la regió (com ara Argentina, Brasil, Uruguai o Mèxic), també mante destacables relacions amb Veneçuela (principalment pel petroli).

CUBA-VENEÇUELA: SOLIDARITAT I SOBIRANIA

Cal destacar en aquest aspecte les relacions bilaterals entre La Habana i Caracas. Cuba proporciona equips sanitaris i professionals de la medicina (necessaris per les polítqiues socials del govern de Chávez, degut a la manca total d'ètica dels metges veneçolans -de classe alta- que no accepten entrar als cerros) a canvi d'un preu preferencial del petroli (que no és el mateix que gratuit, com alguns mitjas de comunicació es dediquen a destacar). Al mateix temps, milers de joves veneçolans són enviats a Cuba a formar-se a la prestigiosa Escuela Latiniamericana de Medicina de La Habana. D'aquesta manera es dona una relació recíproca que inclou la sobirania sanitària de Veneçula.Amb l'arribada d'Evo Morales (MAS) al poder a Bolívia s'han anunciat mesures similars amb Cuba i Veneçuela.

ATACS CONTRA LA SOBIRANIA DE VENEÇUELA I INGERÈNCIA

Al llarg de les dues legislatures de Chávez, els EUA han mantingut una flagrant hostilitat contra el dirigent veneçolà. Els EUA s'han dedicat a finançar sistemàticament organitzacions de caire civil i polític de l'oposició a traves de la National Endowment For Democracy (NED), una agència de subversió global de la CIA que ha protagonitzat innumerables episodis d'ingerència en els assumptes interns d'altres països (Ucraïna, Líban, etc.). Aquest finançament -il·legal segons el dret internacional- es va traduir finalment, l'Abril del 2002, en el colp d'Estat contra Chávez abortat en 48 hores per la mobilització popular. Aquest colp d'Estat va estar finançat, recolzat i legitimat públicament per Aznar (aleshores en la presidència de torn de la unió Europea) i per Bush. Per una altra banda, també s'han produit incursions de grups de decenes de paramilitars colombians en territori veneçolà i nombroso intents de magnicidi contra Chávez.

PERSPECTIVES MUNDIALS: ANTIMPERIALISME

La política de Chávez ha estat caracteritzada per un antimperialisme, centrat essencialment en els EUA. D'aquesta manera la mentalitat diplomàtica i multilateral de la política exterior de Chávez ha fet que Veneçuela compte amb nombrosos socis arreu del món.D'una banda a dintre de l'OPEP, Veneçuela ha pressionat per l'augment dels preus del petroli. Aquest augment del preu del petroli ha repercutit positivament en els beneficis obtinguts per la gestió nacionalitzada del petroli, i finalment ha anat destinat a les polítiques socials del govern, en una mena de cercle virtuòs.

Cal recordar que Chávez va ser l'únic governant del món que es va reunir amb Sadam Hussein, previament a la invasió de l'Iraq. De fet, la guerra global liderada pels EUA pel control dels recursos, va começar, segons Luis Britto a Veneçuela, el dia del colp d'Estat a Miraflores. Davant aquesta situació, la política exterior de Veneçuela s'ha caracteritzat per la diversificació de socis en el món. La UE (i l'Estat espanyol concretament, entrada de Veneçuela a la UE), Rússia (venda d'armament), Xina (inversions a Veneçuela i a tota Amèrica Llatina) i Iran (soci comercial i estratègic al món àrab) mantenen unes relacions exelents amb la Revolució Bolivariana. Casualment són totes les potències que directa o indirectament estan enfrontades amb els EUA i busquen un lloc (i un rol) en la nova configuració geopolítica del món amb la caiguda del decadent imperi nordamericà.

<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTaMv0LLioyyyM_wmMnz5156TGPB6oksTMUThYhvqcnWtXA1ABLMEuw6EN8MJPtix3zR5V_y_urVL3FRTa2JMzIl7BAlF8_u8uavQeNoLmiYVTdi0d2Iws0c3FNlgXeRJH3q-YFw/s1600-h/free_palestine_lbl_320x200.gif"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5029562712780137474" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTaMv0LLioyyyM_wmMnz5156TGPB6oksTMUThYhvqcnWtXA1ABLMEuw6EN8MJPtix3zR5V_y_urVL3FRTa2JMzIl7BAlF8_u8uavQeNoLmiYVTdi0d2Iws0c3FNlgXeRJH3q-YFw/s320/free_palestine_lbl_320x200.gif" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a><br /><div><em>per Josep María navarro</em></div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><br />Posicionar-se políticament a favor de la causa Palestina pot equivaler quasi automàticament a rebre el qualificatiu d'antisemita, i això comporta que contínuament les entitats, persones i institucions que decideixen impulsar alguna mena de campanya solidària s'hagin de disculpar un dia sí i un altre també. És curiós que dos o tres conceptes, articulats convenientment en un discurs, serveixin per paralitzar les energies solidàries: holocaust i antisemitisme, els principals.</div><br /><div align="justify"><br />La història de l'antisemitisme ja té més de 500 anys, i de fet, si seguim la magnífica i gairebé ignorada obra de Leon Poliakov: La història de l'antisemitisme, és la història d'Europa; és a dir, antisemitisme i història europea s'agermanen d'una manera rotunda i profunda al llarg d'aquests més de 500 anys. En una recent història de la Inquisició, l'ancià pare del famós polític israelià Netanyahu (una obra, aquesta, polèmica i molt discutida per historiadors hispans i hispanistes) estudia amb rigurositat i en profunditat el discurs i pensament de molts intel.lectuals ibèrics (cristians i catòlics, alguns d'ells conversos) dels segles XIV i XV, per entendre les arrels i fonaments de l'antisemitisme i del racisme contra jueus i també contra musulmans. </div><br /><div align="justify"><br />I és que l'antisemitisme és l'expressió d'una fòbia genuïnament europea que s'arrelà de tal manera en el pensament i la filosofia europees que, fins i tot, des del segle XVIII i XIX també s'incorporà al bagatge filosòfic d'il·lustrats i laics d'aquest subcontinent. Edward Saïd i Martin Bernal, en les seves respectives obres: Orientalisme i Atenea Negra, descriuen molt bé aquest procés d'arrelament que culminarà en el nacionalsocialisme com a expressió "madura" de l'antisemistisme europeu. Durant segles, i sobretot a partir del segle XIX, els europeus hem anat madurant i consolidant una identitat que excloïa de la tradició europea: política, cultural, ètica i estètica, filosòfica…., qualsevol relació amb el Pròxim Orient, Àfrica i Àsia: judaïsme, islam,..Averroes i Maimònides.., no formaven part de la història i del tarannà cultural europeu.</div><br /><div align="justify"><br />És en aquest context antisemita, al segle XIX precisament, molt influenciat el pensament i la filosofia europea per: el Romanticisme, l'evolucionisme social, l'Helenisme romàntic, el racisme biologista, i el sorgiment de les expressions nacionalistes arreu d'Europa, quan té lloc un aconteixement clau: el naixement i desenvolupament d'un nacionalisme entre la comunitat jueva d'Europa, aquest nacionalisme prendrà el nom de sionisme.</div><br /><div align="justify"><br />De fet, el sionisme era (és), segons la meva opinió, la negació més clara de l'universalisme profètic del judaïsme, que s'havia madurat al llarg de molts segles entre les comunitats jueves d'arreu. El sionisme suposarà el retorn a una visió del judaïsme com a expressió d'una religió "ètnica": un sol poble triat per un Deu de la guerra i de l'odi. El sionisme, però, va tenir (i té) una bona acollida a l'Europa antisemita del XIX, per què?, doncs perquè era genuïnament europeu, perquè el sionisme sí formava part de la tradició de pensament europeu, perquè al que induïa (crear un Estat dels jueus al Pròxim Orient) sí agradava a una Europa que volia desfer-se del seus ciutadans/es de religió i tradició jueva, i perquè en aquell moment encaixava perfectament amb l'estratèga colonial de les grans potències (Gran Bretanya i França) que volien crear o contribuir a crear un Estat europeu o afí al bell mig d'un Pròxim Orient convuls, on el Califat Otomà era cada cop més feble, i on calia arrelar la presència colonial europea per controlar eficaçment els recursos energètics de la zona, i com no, per controlar amb eficàcia la Ruta de la Seda (recordeu que aquesta anava des de la Xina fins a Istambul). La geopolítica colonial acceptà la proposta sionista (Declaració Balfour i acord secret Sykes-Picot) perquè, repeteixo, no solament encaixava en la seva geoestratègia colonial, sinó perquè encaixava en la lògica intel·lectual i filosòfica Europea.</div><br /><div align="justify"><br />Israel és hereu, i a l'hora fruit, d'aquesta història de l'antisemitisme europeu, en tots els sentits i en les dimensions més profundes. Estic convençut que l'espiritualitat jueva expressada cada dia en les seves pregàries: Si t'oblido Ieroushalim (Jerusalem) que la meva dreta oblidi, que la meva llengua….., enyorava no solament la ciutat santa de cristians, musulmans i jueus sinó també la terra bressol del monoteisme euroasiàtic, però l'enyorava més com a testimoni i expressió d'una religió universal cinc vegades mil·lenària, i no com a expressió d'un poder opressiu expressat per un nacionalisme d'estat amb trets xenòfobs.</div><br /><div align="justify"><br />Crec que és comprensible, i jo m'hi incloc entre aquests, l'expressió contemporània d'una judaïsme afectat per la forta influència del moviment sionista; crec entendre a persones sàvies com un André Chouraqui ( traductor de l'Alcorà, la Bíblia, i el Pentateuc…entre d'altres obres) quan defensen l'existència i la raó de ser d'Israel…, nogensmenys, tot i respectant aquestes expressions, no puc fer una altra cosa que denunciar l'ocupació israeliana, i no podem oblidar que Israel forma part de la història del colonialisme europeu en terres afroasiàtiques.</div><br /><div align="justify"><br />El moviment europeu solidari amb la causa Palestina no és un moviment antisemita, ans al contrari, és l'expressió més madura d'una profunda i complexa reflexió política que recupera per a Europa la dimensió afroasiàtica de la seva identitat i de les seves arrels. El pensament geopolític d'aquest moviment solidari recupera la percepció d'un mar Mediterrani tricontinental (Àsia, Àfrica, i Europa). Lògicament, aquest moviment recupera també la memòria jueva d'una Europa que no l'acceptà gairebé mai. Pensar el drama palestí, plorar 53 anys de guera i mort, també ens implica en la tragèdia de més de 500 anys d'antisemistisme europeu contra jueus i musulmans.</div><br /><div align="justify"><br />El moviment europeu solidari amb la causa Palestina aspira a descolonitzar el pensament i l'ànima europea, i això comportarà assumir una contradicció generosament: estimem els palestins com a cosí germans colonitzats i massacrats per l'exèrcit i l'Estat d'Israel, però no oblidem, ni oblidarem, per amor, per solidaritat, per justícia, la responsabilitat d'Europa en la tragèdia dels jueus.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">El conflicte entre àrabo-palestins i l'Estat Israelí requereix de solucions polítiques en el marc d'un camp de diàleg i negociació, per tant, mentre aquesta agenda política estigui marcada per les accions militars això no serà possible. El moviment europeu de solidaritat amb Palestina treballarà perquè la Unió Europea assumeixi, realment, les seves responsabilitats històriques, i les seves responsabilitats geopolíitiques actual, i com a conseqüència es comprometi a treballar per crear les condicions que garanteixin una negociació que permeti anar establint una pau justa i digna per als palestins.<br /></div>

La solidaritat amb Palestina iel mite de l´antisemitisme

per Josep María navarro

Posicionar-se políticament a favor de la causa Palestina pot equivaler quasi automàticament a rebre el qualificatiu d'antisemita, i això comporta que contínuament les entitats, persones i institucions que decideixen impulsar alguna mena de campanya solidària s'hagin de disculpar un dia sí i un altre també. És curiós que dos o tres conceptes, articulats convenientment en un discurs, serveixin per paralitzar les energies solidàries: holocaust i antisemitisme, els principals.

La història de l'antisemitisme ja té més de 500 anys, i de fet, si seguim la magnífica i gairebé ignorada obra de Leon Poliakov: La història de l'antisemitisme, és la història d'Europa; és a dir, antisemitisme i història europea s'agermanen d'una manera rotunda i profunda al llarg d'aquests més de 500 anys. En una recent història de la Inquisició, l'ancià pare del famós polític israelià Netanyahu (una obra, aquesta, polèmica i molt discutida per historiadors hispans i hispanistes) estudia amb rigurositat i en profunditat el discurs i pensament de molts intel.lectuals ibèrics (cristians i catòlics, alguns d'ells conversos) dels segles XIV i XV, per entendre les arrels i fonaments de l'antisemitisme i del racisme contra jueus i també contra musulmans.

I és que l'antisemitisme és l'expressió d'una fòbia genuïnament europea que s'arrelà de tal manera en el pensament i la filosofia europees que, fins i tot, des del segle XVIII i XIX també s'incorporà al bagatge filosòfic d'il·lustrats i laics d'aquest subcontinent. Edward Saïd i Martin Bernal, en les seves respectives obres: Orientalisme i Atenea Negra, descriuen molt bé aquest procés d'arrelament que culminarà en el nacionalsocialisme com a expressió "madura" de l'antisemistisme europeu. Durant segles, i sobretot a partir del segle XIX, els europeus hem anat madurant i consolidant una identitat que excloïa de la tradició europea: política, cultural, ètica i estètica, filosòfica…., qualsevol relació amb el Pròxim Orient, Àfrica i Àsia: judaïsme, islam,..Averroes i Maimònides.., no formaven part de la història i del tarannà cultural europeu.

És en aquest context antisemita, al segle XIX precisament, molt influenciat el pensament i la filosofia europea per: el Romanticisme, l'evolucionisme social, l'Helenisme romàntic, el racisme biologista, i el sorgiment de les expressions nacionalistes arreu d'Europa, quan té lloc un aconteixement clau: el naixement i desenvolupament d'un nacionalisme entre la comunitat jueva d'Europa, aquest nacionalisme prendrà el nom de sionisme.

De fet, el sionisme era (és), segons la meva opinió, la negació més clara de l'universalisme profètic del judaïsme, que s'havia madurat al llarg de molts segles entre les comunitats jueves d'arreu. El sionisme suposarà el retorn a una visió del judaïsme com a expressió d'una religió "ètnica": un sol poble triat per un Deu de la guerra i de l'odi. El sionisme, però, va tenir (i té) una bona acollida a l'Europa antisemita del XIX, per què?, doncs perquè era genuïnament europeu, perquè el sionisme sí formava part de la tradició de pensament europeu, perquè al que induïa (crear un Estat dels jueus al Pròxim Orient) sí agradava a una Europa que volia desfer-se del seus ciutadans/es de religió i tradició jueva, i perquè en aquell moment encaixava perfectament amb l'estratèga colonial de les grans potències (Gran Bretanya i França) que volien crear o contribuir a crear un Estat europeu o afí al bell mig d'un Pròxim Orient convuls, on el Califat Otomà era cada cop més feble, i on calia arrelar la presència colonial europea per controlar eficaçment els recursos energètics de la zona, i com no, per controlar amb eficàcia la Ruta de la Seda (recordeu que aquesta anava des de la Xina fins a Istambul). La geopolítica colonial acceptà la proposta sionista (Declaració Balfour i acord secret Sykes-Picot) perquè, repeteixo, no solament encaixava en la seva geoestratègia colonial, sinó perquè encaixava en la lògica intel·lectual i filosòfica Europea.

Israel és hereu, i a l'hora fruit, d'aquesta història de l'antisemitisme europeu, en tots els sentits i en les dimensions més profundes. Estic convençut que l'espiritualitat jueva expressada cada dia en les seves pregàries: Si t'oblido Ieroushalim (Jerusalem) que la meva dreta oblidi, que la meva llengua….., enyorava no solament la ciutat santa de cristians, musulmans i jueus sinó també la terra bressol del monoteisme euroasiàtic, però l'enyorava més com a testimoni i expressió d'una religió universal cinc vegades mil·lenària, i no com a expressió d'un poder opressiu expressat per un nacionalisme d'estat amb trets xenòfobs.

Crec que és comprensible, i jo m'hi incloc entre aquests, l'expressió contemporània d'una judaïsme afectat per la forta influència del moviment sionista; crec entendre a persones sàvies com un André Chouraqui ( traductor de l'Alcorà, la Bíblia, i el Pentateuc…entre d'altres obres) quan defensen l'existència i la raó de ser d'Israel…, nogensmenys, tot i respectant aquestes expressions, no puc fer una altra cosa que denunciar l'ocupació israeliana, i no podem oblidar que Israel forma part de la història del colonialisme europeu en terres afroasiàtiques.

El moviment europeu solidari amb la causa Palestina no és un moviment antisemita, ans al contrari, és l'expressió més madura d'una profunda i complexa reflexió política que recupera per a Europa la dimensió afroasiàtica de la seva identitat i de les seves arrels. El pensament geopolític d'aquest moviment solidari recupera la percepció d'un mar Mediterrani tricontinental (Àsia, Àfrica, i Europa). Lògicament, aquest moviment recupera també la memòria jueva d'una Europa que no l'acceptà gairebé mai. Pensar el drama palestí, plorar 53 anys de guera i mort, també ens implica en la tragèdia de més de 500 anys d'antisemistisme europeu contra jueus i musulmans.

El moviment europeu solidari amb la causa Palestina aspira a descolonitzar el pensament i l'ànima europea, i això comportarà assumir una contradicció generosament: estimem els palestins com a cosí germans colonitzats i massacrats per l'exèrcit i l'Estat d'Israel, però no oblidem, ni oblidarem, per amor, per solidaritat, per justícia, la responsabilitat d'Europa en la tragèdia dels jueus.

El conflicte entre àrabo-palestins i l'Estat Israelí requereix de solucions polítiques en el marc d'un camp de diàleg i negociació, per tant, mentre aquesta agenda política estigui marcada per les accions militars això no serà possible. El moviment europeu de solidaritat amb Palestina treballarà perquè la Unió Europea assumeixi, realment, les seves responsabilitats històriques, i les seves responsabilitats geopolíitiques actual, i com a conseqüència es comprometi a treballar per crear les condicions que garanteixin una negociació que permeti anar establint una pau justa i digna per als palestins.

<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP8DTwt9TRMKI4QFaHeXxot5fOw_HEvn1P59a_8jSA7LTAA6rWgrEf_HqM6h-fdSXRTfxtR4wp2AAXNmNgTSVsBMMtBSySyjl0e_CuZkbCAs8TL-ygAmsO66aTeIF1YiMqvgcaIg/s1600-h/cincoheroesafiche.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5027594022202614370" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP8DTwt9TRMKI4QFaHeXxot5fOw_HEvn1P59a_8jSA7LTAA6rWgrEf_HqM6h-fdSXRTfxtR4wp2AAXNmNgTSVsBMMtBSySyjl0e_CuZkbCAs8TL-ygAmsO66aTeIF1YiMqvgcaIg/s320/cincoheroesafiche.jpg" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a> Els actes de terrorisme contra Cuba comencen des del mateix triomf de la Revolució i són coordinats, finançats i desenvolupats per la màfia anticastrista de Miami i els successius governs dels Estats Units. Des de la invasió de Bahía de Cochinos de 1961, passant per la introducció de plagues i epidèmies (contra cultius, animals, o el dengue hemorràgic al 1981). Des de la voladura de l’avió de Cubana de Aviación en 1976 fins als més de 600 intents d’assassinat contra Fidel Castro. Al llarg dels anys 90, aquests actes de terrorisme contra Cuba s’intensifiquen en una campanya de sabotatges contra interessos turístics, en la qual es col·loquen bombes a hotels, aeroports i autobusos, causant la mort, per exemple, d’un turista italià l’any 1997.Tots aquests atacs han provocat la mort de 3478 cubans i la incapacitat d’altres 2.099.<br /><div align="justify"><br />Les connexions entre la màfia de Miami i els EEUU són evidents; Luis Posada Carriles, autor confès de centenars d’atemptats contra Cuba, declara al New Yory Times en 1998: “Com poden comprovar, el FBI i la CIA no em molesten i jo sóc servicial amb ells, cada vegada que puc, els ajude” (veure L’Accent 70) </div><br /><div align="justify"><br />La resposta de Cuba Les paraules d’Antonio Guerrero al seu judici són clares: ¿Quina cosa podia fer Cuba per a defensar-se i estar previnguda dels plans terroristes en contra seua? ¿Què podia fer per tal d’evitar un conflicte de major magnitud? ¿Quines opcions tenia per a defensar la sobirania i la seguretat dels seus fills? La resposta resulta evident: els serveis de seguretat cubans infiltren agents dins de les organitzacions terroristes de Miami (com Alpha 66, Hermanos al Rescate i Movimiento Democracia) per tal d’aconseguir informació sobre els seus plans. Fruit d’aquest treball de seguretat, els agents cubans són capaços d’evitar 170 atemptats, i elaborar un ampli dossier amb expedients, cintes d’audio i de vídeo on queden recollits els plans terroristes de la màfia de Miami. Aquest dossier és lliurat el juny de 1998 per les autoritats cubanes al FBI per tal que el govern ianqui tinga coneixement i actue sobre els terroristes. </div><br /><div align="justify"><br />La resposta d’EEUU La resposta dels EEUU és la contrària: el 12 de setembre de 1998 deté a Antonio, Gerardo, Fernando, René i Ramón, 5 cubans infiltrats en la màfia de Miami, i els acusa de conspiració, conspiració per a espiar, conspiració per a assassinar, agents estrangers no autoritzats i documentació falsa. Al llarg del judici celebrat a Miami, ple de tensions, hostilitat i manipulacions, i en el qual no es garanteixen ni un procés regular ni la imparcialitat del jurat, la defensa i els testimonis demostren la inocència dels 5 cubans i el caràcter mafiós i terrorista de les organitzacions anticubanes. Gerardo Hernández afirmava: “Reafirmem la més profunda convicció de que amb la nostra actitud i accions no vam transgredir ni posar en perill la seguretat del poble nordeamericà, i sí que vam contribuir en alguna mesura a descobrir plans i accions terroristes contra el nostre poble” Però la justícia no és prioritat als EEUU i el 2001 els cinc cubans són injustament condemnats. Gerardo Hernández a 2 cadenes perpètues i 15 anys. Ramón Labañino a 1 cadena perpètua i 18 anys. Antonio Guerrero a 1 cadena perpetua i 10 anys. Fernando González a 19 anys i René González a 15 anys. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">El mateix Gerardo reflexionava: “Jo estic molt tranquil (...) quan hom té una causa per la qual lluitar i resistir, un poble que defensar, una familia que ens recolça, i una persona a qui estimem i ens estima, i quan sabem que no podems decebre’ls, hom pot fer-li front a qualsevol cosa per difícil que aquesta siga, amb la major tranquilitat i dignitat del món” Així mateix, des del moment de la seua detenció els 5 herois cubans viuen en la seua pròpia pell les “bondats” del sistema penitenciari ianqui: llargues incomunicacions, aïllaments, impossibilitat de ser visitat per la família, restriccions, continus trasllats...ho descriu Antonio al poema perdóname: </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><em>“hace tres días que no puedo escribirte (...) hace tres días, perdóname poema, me dejaron sin làpiz”.</em> </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Situació actual: llibertat per als 5 herois cubans! La irregularitat del procés i la posterior i injusta sentència va quedar demostrada al llarg de l’estiu de 2005. En efecte, el 9 d’agost passat, la Cort d’Apel·lacions d’Atlanta declarava nul el judici celebrat a Miami, ja que no s’havien garantit les mínimes condicions processals d’imparcialitat, reconeixia l’ambient hostil en el qual es va celebrar el judici, i reconeixia el dret dels cinc cubans a un judici just. D’aquesta manera, la Cort d’Atlanta revocava les condemnes i ordenava la celebració d’un nou judici. Les audiències orals per a l’exposició tant de la defensa com de la fiscalia es faran la setmana del 13 de febrer de 2006. </div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">Des de l’anul·lació del judici la defensa dels cinc, el govern cubà, així com nombrosses personalitats, institucions i comitès de solidaritat han demanat la llibertat de tots cinc, en no existir actualment cap acusació en contra d’ells. La lluita per l’alliberament dels cinc herois continua, en una bona mostra de la fermesa i dignitat d’aquests cubans enfront la bèstia ianqui. </div>

Els actes de terrorisme contra Cuba comencen des del mateix triomf de la Revolució i són coordinats, finançats i desenvolupats per la màfia anticastrista de Miami i els successius governs dels Estats Units. Des de la invasió de Bahía de Cochinos de 1961, passant per la introducció de plagues i epidèmies (contra cultius, animals, o el dengue hemorràgic al 1981). Des de la voladura de l’avió de Cubana de Aviación en 1976 fins als més de 600 intents d’assassinat contra Fidel Castro. Al llarg dels anys 90, aquests actes de terrorisme contra Cuba s’intensifiquen en una campanya de sabotatges contra interessos turístics, en la qual es col·loquen bombes a hotels, aeroports i autobusos, causant la mort, per exemple, d’un turista italià l’any 1997.Tots aquests atacs han provocat la mort de 3478 cubans i la incapacitat d’altres 2.099.

Les connexions entre la màfia de Miami i els EEUU són evidents; Luis Posada Carriles, autor confès de centenars d’atemptats contra Cuba, declara al New Yory Times en 1998: “Com poden comprovar, el FBI i la CIA no em molesten i jo sóc servicial amb ells, cada vegada que puc, els ajude” (veure L’Accent 70)

La resposta de Cuba Les paraules d’Antonio Guerrero al seu judici són clares: ¿Quina cosa podia fer Cuba per a defensar-se i estar previnguda dels plans terroristes en contra seua? ¿Què podia fer per tal d’evitar un conflicte de major magnitud? ¿Quines opcions tenia per a defensar la sobirania i la seguretat dels seus fills? La resposta resulta evident: els serveis de seguretat cubans infiltren agents dins de les organitzacions terroristes de Miami (com Alpha 66, Hermanos al Rescate i Movimiento Democracia) per tal d’aconseguir informació sobre els seus plans. Fruit d’aquest treball de seguretat, els agents cubans són capaços d’evitar 170 atemptats, i elaborar un ampli dossier amb expedients, cintes d’audio i de vídeo on queden recollits els plans terroristes de la màfia de Miami. Aquest dossier és lliurat el juny de 1998 per les autoritats cubanes al FBI per tal que el govern ianqui tinga coneixement i actue sobre els terroristes.

La resposta d’EEUU La resposta dels EEUU és la contrària: el 12 de setembre de 1998 deté a Antonio, Gerardo, Fernando, René i Ramón, 5 cubans infiltrats en la màfia de Miami, i els acusa de conspiració, conspiració per a espiar, conspiració per a assassinar, agents estrangers no autoritzats i documentació falsa. Al llarg del judici celebrat a Miami, ple de tensions, hostilitat i manipulacions, i en el qual no es garanteixen ni un procés regular ni la imparcialitat del jurat, la defensa i els testimonis demostren la inocència dels 5 cubans i el caràcter mafiós i terrorista de les organitzacions anticubanes. Gerardo Hernández afirmava: “Reafirmem la més profunda convicció de que amb la nostra actitud i accions no vam transgredir ni posar en perill la seguretat del poble nordeamericà, i sí que vam contribuir en alguna mesura a descobrir plans i accions terroristes contra el nostre poble” Però la justícia no és prioritat als EEUU i el 2001 els cinc cubans són injustament condemnats. Gerardo Hernández a 2 cadenes perpètues i 15 anys. Ramón Labañino a 1 cadena perpètua i 18 anys. Antonio Guerrero a 1 cadena perpetua i 10 anys. Fernando González a 19 anys i René González a 15 anys.

El mateix Gerardo reflexionava: “Jo estic molt tranquil (...) quan hom té una causa per la qual lluitar i resistir, un poble que defensar, una familia que ens recolça, i una persona a qui estimem i ens estima, i quan sabem que no podems decebre’ls, hom pot fer-li front a qualsevol cosa per difícil que aquesta siga, amb la major tranquilitat i dignitat del món” Així mateix, des del moment de la seua detenció els 5 herois cubans viuen en la seua pròpia pell les “bondats” del sistema penitenciari ianqui: llargues incomunicacions, aïllaments, impossibilitat de ser visitat per la família, restriccions, continus trasllats...ho descriu Antonio al poema perdóname:

“hace tres días que no puedo escribirte (...) hace tres días, perdóname poema, me dejaron sin làpiz”.

Situació actual: llibertat per als 5 herois cubans! La irregularitat del procés i la posterior i injusta sentència va quedar demostrada al llarg de l’estiu de 2005. En efecte, el 9 d’agost passat, la Cort d’Apel·lacions d’Atlanta declarava nul el judici celebrat a Miami, ja que no s’havien garantit les mínimes condicions processals d’imparcialitat, reconeixia l’ambient hostil en el qual es va celebrar el judici, i reconeixia el dret dels cinc cubans a un judici just. D’aquesta manera, la Cort d’Atlanta revocava les condemnes i ordenava la celebració d’un nou judici. Les audiències orals per a l’exposició tant de la defensa com de la fiscalia es faran la setmana del 13 de febrer de 2006.

Des de l’anul·lació del judici la defensa dels cinc, el govern cubà, així com nombrosses personalitats, institucions i comitès de solidaritat han demanat la llibertat de tots cinc, en no existir actualment cap acusació en contra d’ells. La lluita per l’alliberament dels cinc herois continua, en una bona mostra de la fermesa i dignitat d’aquests cubans enfront la bèstia ianqui.

<div align="center"><strong>"A Veneçuela s'han creat condicions per construir el Socialisme del Segle XXI"</strong></div><br /><div align="justify"><br /></div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBWh2U4zInTpvj4YBiUBFRhygFpv4tP7vx3zm89QlR43RK9rPBKSrfTU-H8z3Vgv04L5CMcY8TgAKajcZKTlKebqw7Ez0xzE203N8sfqT-zumenjMpNfSnGD6pFMlZzzubwtKf2g/s1600-h/dieterich-presentacion-libro1.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5027273398599000642" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBWh2U4zInTpvj4YBiUBFRhygFpv4tP7vx3zm89QlR43RK9rPBKSrfTU-H8z3Vgv04L5CMcY8TgAKajcZKTlKebqw7Ez0xzE203N8sfqT-zumenjMpNfSnGD6pFMlZzzubwtKf2g/s320/dieterich-presentacion-libro1.jpg" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" /></a><br /><div align="justify">Publiquem la traducció de l’entrevista realitzada a Heinz Dieterich a l’entorn del concepte “el Socialisme del segle XXI” i la seva aplicació a la Revolució bolivariana. </div><br /><div align="justify">L’entrevista, de Cristina Marcano, va ser publicada el passat dia 2 de gener a Rebelion. És especialment interessant ja que arriba en un moment en què la reelecció de Chávez, la seva proposta de creació del PSUV i l’aprofundiment del procés bolivarià genera molt debat tan al si de la societat veneçolana com en l’àmbit de l’esquerra mundial.<br /></div><div align="justify"><br /><br /><em>Per Cristina Marcano</em> </div><div align="justify"><br /><br /><strong>CM.Professor Dieterich, vostè va inventar el concepte "Socialisme del Segle XXI"?</strong></div><strong><br /><div align="justify"></strong></div>HD. Sí. El vaig elaborar a partir de 1996. Va ser publicat juntament amb la teoria corresponent en forma de llibre a partir del 2000 a Mèxic, Equador, Argentina, Centreamèrica, el Brasil, Veneçuela i, fora d'Amèrica Llatina, a l'Estat espanyol, Alemanya, la República Popular de Xina, Rússia i Turquia. Des del 2001 aquest concepte ha estat assimilat a tot el món. Presidents com Hugo Chávez i Rafael Correa l'utilitzen constantment, així com moviments obrers, camperols, intel·lectuals i partits polítics.<br /><div align="justify">Juntament amb la teoria del socialisme del segle XXI, vaig avançar la teoria de la transició llatinoamericana que es va plasmar en conceptes claus com el Bloc Regional de Poder (BRP), també ja d'ús generalitzat a Amèrica Llatina. En canvi, el concepte Bloc Regional de Poder Popular (BRPP) va ser proposat per un amic veneçolà, Douglas Pérez, en una reunió de treball fa tres mesos.</div><br /><div align="justify"><strong>CM.En síntesi: en què consisteix aquest nou socialisme?</strong></div><br /><div align="justify">HD.Dit en una frase: que les majories tinguin el major grau de decisió històricament possible en les institucions econòmiques, polítiques, culturals i militars, que regeixen la seva vida.</div><br /><div align="justify"><strong>CM.Hi ha polítics i intel·lectuals d'esquerra que diuen que ningú sap com construir el socialisme. Vostè sosté el contrari, i en tot cas, per què el President Chávez pretén construir l'impossible?</strong></div><br /><div align="justify">HD.Perquè aquesta afirmació és plenament falsa. I per més que es repeteixi, segueix sent falsa. La ciència contemporània no deixa cap incògnita sobre què és el socialisme del segle XXI, o la seva diferència amb el capitalisme contemporani i el socialisme històric. I tampoc sobre com cal construir-lo avui dia. És, simplement, una posició epistemològica equivocada.</div><br /><div align="justify"><strong>CM.Segons la seva visió, hi ha hagut algun país socialista en l'època moderna?</strong></div><br /><div align="justify">HD.Depèn dels criteris que s'utilitzin. Com a científic economista i sociòleg, prefereixo els paràmetres que van utilitzar Marx i Engels: economia de valor i democràcia participativa. I sota aquests criteris no hi ha hagut una societat socialista des de la Revolució Francesa, encara que sí molts intents heroics i tràgics d'assolir-la.</div><br /><div align="justify"><strong>CM.Hi ha condicions per a implementar el socialisme del segle XXI a Veneçuela?</strong></div><br /><div align="justify">HD.Sí, ara sí que hi són. N'esmento només algunes. Dos terços de la població van votar pel president amb ple coneixement de la seva bandera del Socialisme del Segle XXI. Això és un mandat substanciós dels ciutadans. L'avanç del sistema educatiu, econòmic i de la consciència del poble han estat notables. La integració llatinoamericana i la destrucció de la Doctrina Monroe semblen ja imparables. Les Forces Armades ara mereixen la confiança i tres sectors claus de l'economia nacional estan en mans del govern: l'Estat, PdVSA-CVG i més de cent mil cooperatives.</div><br /><div align="justify"><strong>CM.Quin seria el pas decisiu que hauria de fer el president per arribar al Socialisme del Segle XXI a Veneçuela?</strong></div><br /><div align="justify">HD. Són dos. El primer: reemplaçar gradualment el principi regulador de l'economia de mercat, el preu, pel principi regulador de l'economia socialista, el valor, entès aquest com els inputs de temps necessaris per a la generació d'un producte. El segon: avançar en la participació econòmica de ciutadans i treballadors a tres nivells: macroeconòmic (per exemple en el pressupost nacional), mesoeconòmic (municipi) i en el microeconòmic (empresa).</div><br /><div align="justify"><strong>CM.L'economia del socialisme del segle XXI és, aleshores, un bescanvi?</strong> </div><br /><div align="justify">HD. No, això és tan erroni com l'afirmació que ningú sap com construir el socialisme del segle XXI. El problema de la injustícia econòmica no resideix en els diners. No té a veure amb el fet que una economia sigui monetaritzada o si funciona amb l'intercanvi en espècie (per permuta o bescanvi). En la relació d'explotació entre l'esclau i l'amo, una vegada amortitzat el pagament inicial, no intervenen els diners, i és una de les més brutals que coneix la història.</div><br /><div align="justify">La injustícia existeix quan s'intercanvia un producte "A" per un producte "B", però el seu valor –el temps laboral necessari per a produir-los– no és igual; és a dir, quan no es canvien equivalents. Si es monetaritza aquest intercanvi de valors desiguals (esforços laborals desiguals), és a dir, si s'expressa en forma monetària o natural, és secundari.</div><br /><div align="justify"><strong>CM.Quin seria, aleshores, el pas decisiu del president?</strong></div><br /><div align="justify">HD.No és l'estatalització generalitzada de la propietat privada, perquè no resol el problema cibernètic del mercat. No ho va fer en el passat i no ho faria avui. El socialisme avui dia és essencialment un problema de complexitat informàtica. D'aquí, que el pas transcendental consisteix a establir una comptabilitat socialista (valor) al costat de la comptabilitat capitalista (preu) –a l'Estat, a PdVSA-CVG i a les cooperatives– per tal de construir un circuit econòmic productiu i de circulació paral·lel al de l'economia de mercat capitalista. L'economia de les entitats estatals i socials pot desplaçar-se pas a pas cap a l'economia de valor i guanyar-li terreny al circuit de reproducció capitalista, fins a desplaçar-lo en el futur. Tenint en compte que les escales de valorització per preus, valors i també volums són commensurables, no hi ha ruptures en els intercanvis econòmics que podrien causar-li un problema polític al govern. En tot això juguen un paper important l'Estat i les majories, però totes dues estan avui dia majoritàriament amb el projecte del President. </div><br /><div align="justify">Generar aquest circuit paral·lel de l'economia de valor seria relativament fàcil, perquè els valors existeixen de forma subjacent en l'actual comptabilitat capitalista. De tal manera que amb el desenvolupament d'un programari respectiu seria molt fàcil establir aquest circuit econòmic socialista al costat del capitalista. Sense aquest pas a l'economia d'equivalència, no hi ha possibilitat de tenir una economia socialista.</div>

"A Veneçuela s'han creat condicions per construir el Socialisme del Segle XXI"

Publiquem la traducció de l’entrevista realitzada a Heinz Dieterich a l’entorn del concepte “el Socialisme del segle XXI” i la seva aplicació a la Revolució bolivariana.

L’entrevista, de Cristina Marcano, va ser publicada el passat dia 2 de gener a Rebelion. És especialment interessant ja que arriba en un moment en què la reelecció de Chávez, la seva proposta de creació del PSUV i l’aprofundiment del procés bolivarià genera molt debat tan al si de la societat veneçolana com en l’àmbit de l’esquerra mundial.

Per Cristina Marcano

CM.Professor Dieterich, vostè va inventar el concepte "Socialisme del Segle XXI"?

HD. Sí. El vaig elaborar a partir de 1996. Va ser publicat juntament amb la teoria corresponent en forma de llibre a partir del 2000 a Mèxic, Equador, Argentina, Centreamèrica, el Brasil, Veneçuela i, fora d'Amèrica Llatina, a l'Estat espanyol, Alemanya, la República Popular de Xina, Rússia i Turquia. Des del 2001 aquest concepte ha estat assimilat a tot el món. Presidents com Hugo Chávez i Rafael Correa l'utilitzen constantment, així com moviments obrers, camperols, intel·lectuals i partits polítics.

Juntament amb la teoria del socialisme del segle XXI, vaig avançar la teoria de la transició llatinoamericana que es va plasmar en conceptes claus com el Bloc Regional de Poder (BRP), també ja d'ús generalitzat a Amèrica Llatina. En canvi, el concepte Bloc Regional de Poder Popular (BRPP) va ser proposat per un amic veneçolà, Douglas Pérez, en una reunió de treball fa tres mesos.

CM.En síntesi: en què consisteix aquest nou socialisme?

HD.Dit en una frase: que les majories tinguin el major grau de decisió històricament possible en les institucions econòmiques, polítiques, culturals i militars, que regeixen la seva vida.

CM.Hi ha polítics i intel·lectuals d'esquerra que diuen que ningú sap com construir el socialisme. Vostè sosté el contrari, i en tot cas, per què el President Chávez pretén construir l'impossible?

HD.Perquè aquesta afirmació és plenament falsa. I per més que es repeteixi, segueix sent falsa. La ciència contemporània no deixa cap incògnita sobre què és el socialisme del segle XXI, o la seva diferència amb el capitalisme contemporani i el socialisme històric. I tampoc sobre com cal construir-lo avui dia. És, simplement, una posició epistemològica equivocada.

CM.Segons la seva visió, hi ha hagut algun país socialista en l'època moderna?

HD.Depèn dels criteris que s'utilitzin. Com a científic economista i sociòleg, prefereixo els paràmetres que van utilitzar Marx i Engels: economia de valor i democràcia participativa. I sota aquests criteris no hi ha hagut una societat socialista des de la Revolució Francesa, encara que sí molts intents heroics i tràgics d'assolir-la.

CM.Hi ha condicions per a implementar el socialisme del segle XXI a Veneçuela?

HD.Sí, ara sí que hi són. N'esmento només algunes. Dos terços de la població van votar pel president amb ple coneixement de la seva bandera del Socialisme del Segle XXI. Això és un mandat substanciós dels ciutadans. L'avanç del sistema educatiu, econòmic i de la consciència del poble han estat notables. La integració llatinoamericana i la destrucció de la Doctrina Monroe semblen ja imparables. Les Forces Armades ara mereixen la confiança i tres sectors claus de l'economia nacional estan en mans del govern: l'Estat, PdVSA-CVG i més de cent mil cooperatives.

CM.Quin seria el pas decisiu que hauria de fer el president per arribar al Socialisme del Segle XXI a Veneçuela?

HD. Són dos. El primer: reemplaçar gradualment el principi regulador de l'economia de mercat, el preu, pel principi regulador de l'economia socialista, el valor, entès aquest com els inputs de temps necessaris per a la generació d'un producte. El segon: avançar en la participació econòmica de ciutadans i treballadors a tres nivells: macroeconòmic (per exemple en el pressupost nacional), mesoeconòmic (municipi) i en el microeconòmic (empresa).

CM.L'economia del socialisme del segle XXI és, aleshores, un bescanvi?

HD. No, això és tan erroni com l'afirmació que ningú sap com construir el socialisme del segle XXI. El problema de la injustícia econòmica no resideix en els diners. No té a veure amb el fet que una economia sigui monetaritzada o si funciona amb l'intercanvi en espècie (per permuta o bescanvi). En la relació d'explotació entre l'esclau i l'amo, una vegada amortitzat el pagament inicial, no intervenen els diners, i és una de les més brutals que coneix la història.

La injustícia existeix quan s'intercanvia un producte "A" per un producte "B", però el seu valor –el temps laboral necessari per a produir-los– no és igual; és a dir, quan no es canvien equivalents. Si es monetaritza aquest intercanvi de valors desiguals (esforços laborals desiguals), és a dir, si s'expressa en forma monetària o natural, és secundari.

CM.Quin seria, aleshores, el pas decisiu del president?

HD.No és l'estatalització generalitzada de la propietat privada, perquè no resol el problema cibernètic del mercat. No ho va fer en el passat i no ho faria avui. El socialisme avui dia és essencialment un problema de complexitat informàtica. D'aquí, que el pas transcendental consisteix a establir una comptabilitat socialista (valor) al costat de la comptabilitat capitalista (preu) –a l'Estat, a PdVSA-CVG i a les cooperatives– per tal de construir un circuit econòmic productiu i de circulació paral·lel al de l'economia de mercat capitalista. L'economia de les entitats estatals i socials pot desplaçar-se pas a pas cap a l'economia de valor i guanyar-li terreny al circuit de reproducció capitalista, fins a desplaçar-lo en el futur. Tenint en compte que les escales de valorització per preus, valors i també volums són commensurables, no hi ha ruptures en els intercanvis econòmics que podrien causar-li un problema polític al govern. En tot això juguen un paper important l'Estat i les majories, però totes dues estan avui dia majoritàriament amb el projecte del President.

Generar aquest circuit paral·lel de l'economia de valor seria relativament fàcil, perquè els valors existeixen de forma subjacent en l'actual comptabilitat capitalista. De tal manera que amb el desenvolupament d'un programari respectiu seria molt fàcil establir aquest circuit econòmic socialista al costat del capitalista. Sense aquest pas a l'economia d'equivalència, no hi ha possibilitat de tenir una economia socialista.