per Iñaki Iriondo
No són pocs el qui que després de la detenció massiva de dirigents de l'esquerra abertzale veuen una obstinació electoral del PSOE, admetent així que en l'Estat espanyol el Govern juga amb els drets humans de les persones a canvi d'unes paperetes. Però també ces pot pensar que aquesta ràtzia no és només improvisació i electoralisme, sinó que té un objectiu més profund i a més llarg termini. José Luis Rodríguez Zapatero prestén obrir un nou procés negociador, aquesta vegada amb un lehendakari enfortit mentre l'esquerra abertzale estigui delmada pels cops repressius? En alguna altra ocasió han quedat expressat els dubtes sobre si José Luis Rodríguez Zapatero és un ingenu que va improvisant tot corrent o un maquiavèlic calculador.
Com cal entendre l'audàcia desenvolupada durant els contactes secrets amb ETA (en plena activitat) fins a l'anunci de l'alto-el-foc i la paràlisi posterior quan tot li havia de ser més fàcil? El mateix passa amb aquesta ràtzia contra l'esquerra abertzale. Quin és el seu veritable objectiu? De fet, tindrà un objectiu més enllà de la mera venjança una miqueta infantil per com va acabar el procés negociador? Resulta difícil saber-ho. Ens falta aquest element clau de conèixer si Zapatero és Bambi o és més dolent que el dimoni.
Pot ser que en realitat no sigui ni ho una cosa ni l'altra, sinó un conjunt de circumstàncies, opcions i coincidències, d'errors i encerts. Però, posats a escollir, i com són tants ja els quals l'han ridiculitzat amb la figura de tendre cèrvol, posem-nos en la hipòtesi que és un estrateg fred i pervers o que, almenys, els fets discorren a favor que pugui semblar-ho.
Vegem com hem arribat a l'instant actual: la fórmula negociadora.
El president del Govern espanyol no negocia només amb el que té, sinó també amb el que no té. I, posats a fer, poc li importa prometre el que no pensa complir. Als catalans els va prometre que s'aprovaria el projecte de reforma estatutària que sortís del Parlament de Catalunya i no va complir. Però la jugada li va sortir bé. Es va aprovar un Estatut admissible a Madrid, formalment ho va confirmar la ciutadania catalana i el PSC segueix governant amb els principals opositors a aquell text. Per a assolir l'aprovació dels pressupostos, al PNB li va prometre l'any passat la Llei Quinquennal de Cupo, que havia d'haver-se tramitat abans de desembre i que encara no ha acabat el seu camí parlamentari. No ha de tenir ningú cap dubte que l'aprovació final de la llei serà utilitzada com un nou element per a tractar d'obtenir altra vegada el suport del PNB als comptes de l'Estat. Dos pressupostos en canvi d'un mateix Cupo.
Així que no és difícil pensar que l'estratègia en la negociació amb ETA fos similar. Prometre en els contactes secrets allò que no pensava complir una vegada d'haver obtingut l'alto-el-foc. Zapatero jugava amb la possibilitat que, com ERC i el PNB, l'esquerra abertzale acceptés les successives rebaixes 'allò acordat o que s'avingués a renegociar el ja negociat, amb la qual cosa quedaria com un campió, preparat per a ser nominat per al Premi Nobel de la Pau. Hi havia també la possibilitat que l'esquerra abertzale no entrés al joc i per a aquesta hipòtesi comptava amb l'experiència que les ruptures de les treves i els processos negociadors solen passar factura a l'independentisme basc. Així que va decidir no fer cap inversió per a salvar el procés.
La ruptura, com era previsible, va deixar «tocada» a l'esquerra abertzale, que no trobava manera de tornar a resituar-se en l'escenari polític.
Però, per uns o altres motius, tampoc la resta de participants va sortir-ne gaire airós. A ningú se li escapa que si el procés negociador seguís en aquests moments, en el PNB no s'hagués aguditzat la crisi interna fins al punt que Josu Jon Imaz hagués de marxar-se. El propi Govern espanyol no acabava d'obtenir rèdits de la seva fermesa enfront d'ETA. En el si de la societat basca, entre l'electorat d'adscripció abertzale en la seva més àmplia accepció està instal·lada la convicció que l'Executiu espanyol no havia donat cap pas efectiu cap a la pau. I davant l'opinió pública espanyola Zapatero no pot competir en duresa amb Mariano Rajoy.
O sigui que en aquests últims mesos la cosa no anava ni endavant, ni enrere. El Govern sempre tenia en la seva màniga l'as d'anar estrenyent la rosca repressiva contra l'esquerra abertzale i així s'anava anunciant. De fet, ja es pren com normal que els dirigents independentistes siguin moneda de canvi en aquest tipus de situacions. A això han ajudat conscientment des del PNB, al presentar als dirigents de Batasuna com mers subordinats d'ETA. Abans d'anomenar-los a tots «feixistes» diumenge passat, Josu Jon Imaz ja els havia declarat prescindibles. És a dir, empresonables.
I en aquest context, el «full de ruta» anunciada per Juan José Ibarretxe és entesa en La Moncloa com una nova via d'aigua que duu al PSOE a perdre les eleccions enfront de les envestides del PP, que el culpa de tots els mals d'Espanya.
El Govern de Zapatero decideix accelerar els esdeveniments i compta per a això amb un jutge de capçalera que sempre signa les receptes que li posa davant la policia governativa.
Quan un govern necessita un aliat en l'Audiència Nacional, aquí està Baltasar Garzón. Mentre hi ha jutges de pinyó fix als quals només guien els seus odis personals -algú podria estar pensant com exemple d'això en Fernando Grande-Marlaska-, uns altres són més dúctils i saben conjugar els seus interessos personals amb els de qui mana a cada moment. I el mateix fa seves les tesis de Jaime Mayor Oreja, que contradiu les seves pròpies actuacions anteriors tot xiulant cap al sostre si així l'hi ho demana Alfredo Pérez Rubalcaba.
Per què aquest cop ara? Perquè hi ha indicis que l'esquerra abertzale podia començar a despertar del seu nocaut i a recuperar iniciativa.
Almenys té plans per a això. Tot això del relleu de la Taula Nacional no són més que faules. No hi ha més relleu que el que ara es farà obligatori. Però si hi ha propostes per a tornar a prendre la iniciativa per a la recerca d'un marc democràtic per a Euskal Herria.
I així, la Policia Nacional espanyola, que ha seguit de prop moltes reunions de la Taula Nacional -fa unes setmanes van envoltar Agurain durant una d'elles, escorcollant després en els controls a molts dels mahaikides- va passar aquesta vegada a l'acció.
L'operació, de fàcil venda mediàtica davant l'opinió pública espanyola, té molt de jugada electoral, en un moment en el qual el PP torna a encançar al PSOE.
Però va més enllà. Pretén demostrar-li a l'esquerra abertzale que Madrid vola tots els ponts, que no perdi el temps en reunir-se amb experts internacionals -com va fer el dilluns- perquè no hi ha res a rescatar de l'últim procés negociador, que només li queda sofrir fins a assumir mansament el marc constitucional i autonòmic. Cal dir que uns altres, com Aznar, ja van assajar aquesta via i van fracassar.
Però aquí s'afegix l'element de coincidència o de perversitat al·ludit en els primers paràgrafs del text. Aquest intent de fer desistir a cops a l'esquerra abertzale dels seus principis es va a produir mentre Juan José Ibarretxe enarbora la bandera de l'autodeterminació, amb un discurs atractiu per a les bases de Batasuna. És a dir, no només hi ha pals, sinó que també haurà pastanaga. No dic que Madrid i Lakua s'hagin posat d'acord, només que les coses van així. Pretén Zapatero obrir un nou procés negociador, aquesta vegada amb un lehendakari enfortit, mentre l'esquerra abertzale estigui delmada? Avui el Govern espanyol insisteix que li donarà un cop de porta a Ibarretxe a la cara, però tot pot canviar si després de les eleccions de març el PSOE segueix en La Moncloa.
L'esquerra abertzale ja ha previst aquesta hipòtesi malèvola. Sempre pensa malament. Altra cosa serà que ara encerti en la resposta.
No són pocs el qui que després de la detenció massiva de dirigents de l'esquerra abertzale veuen una obstinació electoral del PSOE, admetent així que en l'Estat espanyol el Govern juga amb els drets humans de les persones a canvi d'unes paperetes. Però també ces pot pensar que aquesta ràtzia no és només improvisació i electoralisme, sinó que té un objectiu més profund i a més llarg termini. José Luis Rodríguez Zapatero prestén obrir un nou procés negociador, aquesta vegada amb un lehendakari enfortit mentre l'esquerra abertzale estigui delmada pels cops repressius? En alguna altra ocasió han quedat expressat els dubtes sobre si José Luis Rodríguez Zapatero és un ingenu que va improvisant tot corrent o un maquiavèlic calculador.
Com cal entendre l'audàcia desenvolupada durant els contactes secrets amb ETA (en plena activitat) fins a l'anunci de l'alto-el-foc i la paràlisi posterior quan tot li havia de ser més fàcil? El mateix passa amb aquesta ràtzia contra l'esquerra abertzale. Quin és el seu veritable objectiu? De fet, tindrà un objectiu més enllà de la mera venjança una miqueta infantil per com va acabar el procés negociador? Resulta difícil saber-ho. Ens falta aquest element clau de conèixer si Zapatero és Bambi o és més dolent que el dimoni.
Pot ser que en realitat no sigui ni ho una cosa ni l'altra, sinó un conjunt de circumstàncies, opcions i coincidències, d'errors i encerts. Però, posats a escollir, i com són tants ja els quals l'han ridiculitzat amb la figura de tendre cèrvol, posem-nos en la hipòtesi que és un estrateg fred i pervers o que, almenys, els fets discorren a favor que pugui semblar-ho.
Vegem com hem arribat a l'instant actual: la fórmula negociadora.
El president del Govern espanyol no negocia només amb el que té, sinó també amb el que no té. I, posats a fer, poc li importa prometre el que no pensa complir. Als catalans els va prometre que s'aprovaria el projecte de reforma estatutària que sortís del Parlament de Catalunya i no va complir. Però la jugada li va sortir bé. Es va aprovar un Estatut admissible a Madrid, formalment ho va confirmar la ciutadania catalana i el PSC segueix governant amb els principals opositors a aquell text. Per a assolir l'aprovació dels pressupostos, al PNB li va prometre l'any passat la Llei Quinquennal de Cupo, que havia d'haver-se tramitat abans de desembre i que encara no ha acabat el seu camí parlamentari. No ha de tenir ningú cap dubte que l'aprovació final de la llei serà utilitzada com un nou element per a tractar d'obtenir altra vegada el suport del PNB als comptes de l'Estat. Dos pressupostos en canvi d'un mateix Cupo.
Així que no és difícil pensar que l'estratègia en la negociació amb ETA fos similar. Prometre en els contactes secrets allò que no pensava complir una vegada d'haver obtingut l'alto-el-foc. Zapatero jugava amb la possibilitat que, com ERC i el PNB, l'esquerra abertzale acceptés les successives rebaixes 'allò acordat o que s'avingués a renegociar el ja negociat, amb la qual cosa quedaria com un campió, preparat per a ser nominat per al Premi Nobel de la Pau. Hi havia també la possibilitat que l'esquerra abertzale no entrés al joc i per a aquesta hipòtesi comptava amb l'experiència que les ruptures de les treves i els processos negociadors solen passar factura a l'independentisme basc. Així que va decidir no fer cap inversió per a salvar el procés.
La ruptura, com era previsible, va deixar «tocada» a l'esquerra abertzale, que no trobava manera de tornar a resituar-se en l'escenari polític.
Però, per uns o altres motius, tampoc la resta de participants va sortir-ne gaire airós. A ningú se li escapa que si el procés negociador seguís en aquests moments, en el PNB no s'hagués aguditzat la crisi interna fins al punt que Josu Jon Imaz hagués de marxar-se. El propi Govern espanyol no acabava d'obtenir rèdits de la seva fermesa enfront d'ETA. En el si de la societat basca, entre l'electorat d'adscripció abertzale en la seva més àmplia accepció està instal·lada la convicció que l'Executiu espanyol no havia donat cap pas efectiu cap a la pau. I davant l'opinió pública espanyola Zapatero no pot competir en duresa amb Mariano Rajoy.
O sigui que en aquests últims mesos la cosa no anava ni endavant, ni enrere. El Govern sempre tenia en la seva màniga l'as d'anar estrenyent la rosca repressiva contra l'esquerra abertzale i així s'anava anunciant. De fet, ja es pren com normal que els dirigents independentistes siguin moneda de canvi en aquest tipus de situacions. A això han ajudat conscientment des del PNB, al presentar als dirigents de Batasuna com mers subordinats d'ETA. Abans d'anomenar-los a tots «feixistes» diumenge passat, Josu Jon Imaz ja els havia declarat prescindibles. És a dir, empresonables.
I en aquest context, el «full de ruta» anunciada per Juan José Ibarretxe és entesa en La Moncloa com una nova via d'aigua que duu al PSOE a perdre les eleccions enfront de les envestides del PP, que el culpa de tots els mals d'Espanya.
El Govern de Zapatero decideix accelerar els esdeveniments i compta per a això amb un jutge de capçalera que sempre signa les receptes que li posa davant la policia governativa.
Quan un govern necessita un aliat en l'Audiència Nacional, aquí està Baltasar Garzón. Mentre hi ha jutges de pinyó fix als quals només guien els seus odis personals -algú podria estar pensant com exemple d'això en Fernando Grande-Marlaska-, uns altres són més dúctils i saben conjugar els seus interessos personals amb els de qui mana a cada moment. I el mateix fa seves les tesis de Jaime Mayor Oreja, que contradiu les seves pròpies actuacions anteriors tot xiulant cap al sostre si així l'hi ho demana Alfredo Pérez Rubalcaba.
Per què aquest cop ara? Perquè hi ha indicis que l'esquerra abertzale podia començar a despertar del seu nocaut i a recuperar iniciativa.
Almenys té plans per a això. Tot això del relleu de la Taula Nacional no són més que faules. No hi ha més relleu que el que ara es farà obligatori. Però si hi ha propostes per a tornar a prendre la iniciativa per a la recerca d'un marc democràtic per a Euskal Herria.
I així, la Policia Nacional espanyola, que ha seguit de prop moltes reunions de la Taula Nacional -fa unes setmanes van envoltar Agurain durant una d'elles, escorcollant després en els controls a molts dels mahaikides- va passar aquesta vegada a l'acció.
L'operació, de fàcil venda mediàtica davant l'opinió pública espanyola, té molt de jugada electoral, en un moment en el qual el PP torna a encançar al PSOE.
Però va més enllà. Pretén demostrar-li a l'esquerra abertzale que Madrid vola tots els ponts, que no perdi el temps en reunir-se amb experts internacionals -com va fer el dilluns- perquè no hi ha res a rescatar de l'últim procés negociador, que només li queda sofrir fins a assumir mansament el marc constitucional i autonòmic. Cal dir que uns altres, com Aznar, ja van assajar aquesta via i van fracassar.
Però aquí s'afegix l'element de coincidència o de perversitat al·ludit en els primers paràgrafs del text. Aquest intent de fer desistir a cops a l'esquerra abertzale dels seus principis es va a produir mentre Juan José Ibarretxe enarbora la bandera de l'autodeterminació, amb un discurs atractiu per a les bases de Batasuna. És a dir, no només hi ha pals, sinó que també haurà pastanaga. No dic que Madrid i Lakua s'hagin posat d'acord, només que les coses van així. Pretén Zapatero obrir un nou procés negociador, aquesta vegada amb un lehendakari enfortit, mentre l'esquerra abertzale estigui delmada? Avui el Govern espanyol insisteix que li donarà un cop de porta a Ibarretxe a la cara, però tot pot canviar si després de les eleccions de març el PSOE segueix en La Moncloa.
L'esquerra abertzale ja ha previst aquesta hipòtesi malèvola. Sempre pensa malament. Altra cosa serà que ara encerti en la resposta.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada