Malgrat l'oposició de bona part de l’opinió pública, el president George Bush ha anunciat la continuació dels compromisos militars a l'Iraq. I malgrat, o a causa, de les dificultats sobre el terreny, els Estats Units estarien disposats a iniciar una nova aventura a l’Iran. De totes formes, la situació de l’exèrcit confirma els límits del seu poder. Fins i tot es vaticina un declivi similar al que va patir l'Imperi britànic.
Per PHILIP S.GOLUB Professor associat a l’Institut d’Estudis Europeus de la Universitat París-VIII.
Les desastroses conseqüències de la invasió i de l’ocupació de l’Iraq han provocat, al si de l’elit del poder nord-americà, una crisi encara més profunda que la que va generar la derrota al Vietnam fa trenta anys. Com a punt àlgid de la ironia, aquesta crisi també afecta la coalició d’ultranacionalistes i de neoconservadors que es va formar cap als anys 70 per tal d’intentar acabar amb el “síndrome del Vietnam”, restaurar el poder nord-americà i revifar “la voluntat de victòria” dels Estats Units.
Si no hem arribat a un debat popular com el que es va produir durant la guerra del Vietnam és perquè, d’un costat, l’exèrcit està format per voluntaris que provenen principalment dels sectors més desfavorits i, de l’altre, perquè la guerra està finançada, per bé o per mal, per capital estranger. Però en qualsevol cas, la crisi ha esquerdat l’establishment de la seguretat nacional que dirigeix el país des de la Segona Guerra Mundial.
El desacord expressat públicament per mitja dotzena de generals jubilats sobre el desenvolupament de la guerra (1) s’ha afegit a l’expressió d’una dissensió al si de les agències d’informació i del departament d’Estat des del 2003. Aquest fet sense precedents denota una tendència important que afecta destacats sectors de l’elit i a les principals institucions de l’Estat. No tots els detractors de la guerra no són tan directes com el general jubilat William Odom, que repeteix incansablement que la invasió de l’Iraq representa “el desastre estratègic més important de la història dels Estats Units” (2), o com el coronel Larry Wilkerson, ex cap de l’Estat major amb Colin Powell, quan denuncia un “error de dimensions històriques” i demana la destitució del cap d’Estat (3). Zbigniew Brzezinski, ex director del Consell Nacional de Seguretat, va anar més enllà quan va qualificar la guerra a l’Iraq i l’ocupació del país de “calamitat històrica, estratègica i moral” (4).
No obstant, per a la majoria de la gent les crítiques elitistes que s’escampen públicament no van tan lluny. Es basen més en la forma com s’han dut a terme la guerra i l’ocupació que sobre la qüestió fonamental de la mateixa invasió. Però de fet la discòrdia és profunda: diferents ministeris s’exculpen i s’acusen mútuament de ser els responsables de la “pèrdua de l’Iraq” (5). Molts ex alts responsables s’enfurismen, denuncien obscures “càbales” i menyspreen la Casa Blanca en privat. Un ex oficial del Consell de Seguretat Nacional compara els ocupants actuals, sense la menor ironia, amb “la família Corleone”. “Per l’error d’una trepa incompetent, arrogant i corrompuda”, diu un altre alt càrrec, “estem perdent la nostra posició dominant a l’Orient Mitjà”. Un senador republicà veterà del Vietnam afirma també que “la Casa Blanca ha trencat l’exèrcit de terra i s’ha mofat del seu honor”.
No podem considerar com a “coloms” cap d’aquests detractors institucionals: aquells que han sigut o són encara guardians del poder, gestors de l’Estat en seguretat nacional o inclús actors en intervencions imperials obertes o encobertes en països “tercermundistes” durant i després de la Guerra Freda, siguin quines siguin les seves filiacions polítiques o les seves opinions personals. Han estat o segueixen sent “gestors del sistema”, de l’aparell burocràtic de seguretat nacional, que produeix i reprodueix el poder com a objectiu principal, segons el sociòleg C. Wright Mills, el primer que va analitzar-ho.
Com a grup social, s’han de matisar les crítiques dels “realistes”, sobretot quant a la seva voluntat d’utilitzar la força o la implacabilitat que han demostrat històricament en la consecució dels objectius de l’Estat. Ni tampoc que les seves crítiques es deguin a motius ètics, de normes o valors (amb alguna excepció). La manca d’acord entre ells prové de la constatació, freda i racional, que la guerra de l’Iraq ha “destruït pràcticament l’exèrcit nord-americà” (6) i ha compromès greument, i fins i tot de forma irreparable, “la legitimitat mundial de Nord-Amèrica” (7), és a dir, la seva capacitat de modelar el món i de definir l’ordre del dia planetari. Aquestes expressions més sofisticades, com les de Brzezinski, es basen en què no n’hi ha prou amb el poder de coerció i que és molt difícil de restablir la legitimitat hegemònica un cop s’ha perdut.
Els signes de la “caiguda” de l’hegemonia nord-americana són visibles arreu: a l’Amèrica Llatina, on la influència dels Estats Units està en el nivell més baix des de fa dècades; a l’est de l’Àsia, on Washington va haver de negociar amb Corea del Nord de mala gana (veieu l’article de Bruce Cummings en aquesta edició) i ha hagut de reconèixer la Xina com a actor indispensable en la seguretat regional; a Europa, on el projecte nord-americà d’instal·lar els escuts antimíssils és qüestionat per Alemanya i altres països de la Unió. També al Golf Pèrsic, on els aliats fidels com l’Aràbia Saudita tenen objectius regionals autònoms que coincideixen només parcialment amb els dels Estats Units; o en institucions internacionals, ja sigui al si de l’Organització de les Nacions Unides o del Banc Mundial, on Washington ja no té el poder de determinar l’ordre del dia després de la dimissió del nord-americà Paul Wolfowitz de la presidència, el 30 de juny, acusat en casos de nepotisme.
Paral·lelament, les enquestes d’opinió internacionals dirigides regularment pel PEW Research Center de Washington (8) denoten una actitud de desafiament sistemàtic envers la política estrangera nord-americana a nivell quasi planetari, una disgregació del “soft power” (poder suau) i una desafecció de l’atractiu que els Estats Units exercien sobre la resta del món. El “somni americà” se submergeix sota la imatge d’un Leviatà militar que únicament mostra menyspreu per l’opinió internacional i que viola les regles que els mateixos Estats Units havien instaurat (9). L’opinió mundial no atura les guerres, però pesa en les relacions internacionals a través de mitjans més subtils.
És possible limitar parcialment aquests danys, però només sota la direcció de nous dirigents i en circumstàncies completament noves. No obstant, es fa difícil d’imaginar el restabliment del consens intern a curt termini; van fer falta molts anys per reconstruir un exèrcit durament abatut després de la guerra del Vietnam, així com repensar les doctrines i definir un nou consens elitista o popular sobre l’ús de la força. Després de l’Iraq, no resultarà fàcil mobilitzar el sentiment nacionalista per recolzar les properes aventures exteriors, ni tampoc és imaginable un retorn a la situació anterior a les hostilitats que viu la política mundial.
La invasió i l’ocupació de l’Iraq no són les úniques causes de l’actual estat del món descrites més amunt. La guerra només les ha accentuades en un moment en què les forces centrífugues més vastes ja estaven en funcionament. La disgregació i l’esfondrament del “Consens de Washington” i el desenvolupament de nous centres de gravitació econòmica en potència, com l’Àsia, ja estaven ben establerts quan George W. Bush va prendre la calamitosa decisió d’envair l’Iraq. La Història avança mentre que els Estats Units segueixen ensorrats en un conflicte que absorbeix totes les energies del país.
Aquesta configuració és profundament preocupant per a les elits del poder. Els dirigents nord-americans sempre han considerat que tenien la responsabilitat històrica singular de dirigir i governar el sistema internacional des de mitjans del segle XX. Com a potència mundial des dels anys 40, van partir del principi que els Estats Units estaven destinats a actuar com a hegemon (Estat dominant amb voluntat i mitjans d’establir i de mantenir l’ordre internacional) i com a garantia d’assegurar la pau i l’economia liberal oberta i en expansió, com ho va ser la Gran Bretanya al segle XIX. Segons la seva lectura selectiva de la Història, va ser la incapacitat de la Gran Bretanya de mantenir aquest paper hegemònic i la reticència simultània dels Estats Units a assumir-ne la responsabilitat (l’aïllacionisme) els factors causants del cicle guerra mundial-depressió-guerra mundial durant la primera meitat dels segle XX.
Aquesta hipòtesi profundament ancorada en l’esperit nord-americà té com a conseqüència inevitable l’argument circular següent: com que l’ordre necessita un centre dominant, és necessari perpetuar l’hegemonia per tal de mantenir-lo (o per evitar el caos). Aquesta creença, que els investigadors nord-americans dels anys setanta van definir com “la teoria de l’estabilitat hegemònica”, va guiar la política exterior nord-americana des que el país va emergir de la Segona Guerra Mundial com a centre occidental del sistema mundial.
Les elits econòmica i política nord-americanes ja entreveien una “gran revolució en l’equilibri del poder” el 1940. Washington esdevindria “l’hereu, el legatari universal i l’administrador dels afers econòmics i polítics de l’Imperi britànic [...], el ceptre [passava] a mans dels Estats Units” (10). Henry R. Luce va anunciar, un any més tard, l’arribada del famós “segle nord-americà”. “Aquest primer segle en què Nord-Amèrica seria una potència dominant al món”, va escriure. Venia a dir que el poble nord-americà havia “d’acceptar el [seu] deure i la [seva] perspectiva de futur sense reserves en tant que nació més poderosa i vital [...] i exercir un impacte total de la [seva] influència sobre el món a través dels mitjans que cregui més adients [...]” (11). El perfil del “segle nord-americà” ja es dibuixava clarament a mitjans dels anys 40: predomini econòmic i supremacia estratègica a través d’una xarxa planetària de bases militars que s’estenien de l’Àrtic a l’Antàrtic i de l’Atlàntic al Pacífic.
Els dirigents de la postguerra, els que construïen l’Estat de la seguretat nacional, estaven encegats per les “visions d’omnipotència” (12), segons l’expressió citada per l’historiador William Appleman Williams. Els Estats Units es van beneficiar d’enormes avantatges econòmics, d’un avenç tecnològic considerable i d’una breu possessió del monopoli atòmic. L’obstacle coreà (el 1953) i els programes soviètics d’armes i míssils nuclears van sacsejar la confiança dels nord-americans, tot i que la derrota del Vietnam i els conflictes socials que van acompanyar la guerra internament van ser els factors reveladors dels límits de la seva potència.
El “realisme en una era de declivi”, predicat per Henry Kissinger i Richard Nixon, era una manera d’admetre a contracor que el tipus d’hegemonia global exercida pels Estats Units durant més de vint anys no podia durar eternament. Així, el Vietnam i l’era Nixon van marcar un canvi de direcció paradoxal. Van preparar la reacció dels anys 80, és a dir, la “revolució conservadora” i els esforços concertats en restablir i renovar l’Estat de la seguretat nacional i la potència mundial nord-americana. Les il·lusions d’omnipotència van reaparèixer quan es va enfonsar la Unió Soviètica uns anys més tard. Els “triomfalistes” conservadors han somniat de nou amb una “primacia” internacional duradora. L’Iraq ha sigut un experiment estratègic destinat a inaugurar el “segon segle nord-americà”. Però l’experiència ha volat pels aires, així com la política estrangera nord-americana.
Les analogies històriques no són mai idèntiques, però l'exemple de la Gran Bretanya i la seva llarga destrucció de l'Imperi pot ser-nos útil en el moment històric actual. A les acaballes del segle XIX ben pocs dirigents britànics s’imaginaven la fi de l'Imperi. Quan es van celebrar els setanta-cinc anys de la reina Victòria el 1897, la Gran Bretanya tenia al davant tot un Imperi transoceànic que englobava una quarta part del món i 300 milions de súbdits, el doble si hi afegim la Xina, colònia virtual de 430 milions d'habitants. La City de Londres era el centre d'un Imperi comercial i financer encara més gran la xarxa del qual afectava el món sencer. No hi ha res de sorprenent que una part important de l'elit britànica pensés que, malgrat les reticències que suscitava la competència manufacturera nord-americana i alemanya, la Gran Bretanya havia rebut "un regal del Tot Poderós per a què dominés l'univers per a la resta de l'eternitat".
El Jubileu de la reina seria “l’últim raig de sol d’una confiança sense febleses en l’aptitud dirigent dels britànics” (13). La segona guerra dels Boers (1899-1902) (14), iniciada a Sud-àfrica per preservar la ruta de les Índies i per reforçar “l’esglaó més dèbil de la cadena imperial”, va resultar ser una enorme despesa humana i financera mal emprada. A més a més, va revelar les atrocitats de la política de terra cremada a una opinió pública anglesa cada vegada menys dòcil. “La guerra sud-africana va representar el revés més important per a l’Imperi britànic després del motí indi, així com la guerra més gran i més costosa de la Gran Bretanya entre la derrota de Napoleó i la Primera Guerra Mundial” (15).
La Primera Gran Guerra va esclatar només 12 anys més tard, la qual cosa va comportar la fallida i l’esgotament dels protagonistes europeus. Començava la llarga fi de l’era britànica. Tanmateix, l’Imperi no només va sobreviure a la crisi immediata sinó que encara va durar unes dècades més, sobrepassant els inicis de la Segona Guerra Mundial abans d’acabar amb una fi sense glòria a Suez l’any 1956... gràcies als nord-americans. La nostàlgia de la grandiositat persisteix, si més no, un segle més tard, com ho demostren les desventures mesopotàmiques del primer Ministre Tony Blair. Els últims impulsos de l’imperi encara no s’han apaivagat.
Romandre al cim del món ha estat considerat per l’elit de poder nord-americana com un fet natural des de fa més de mig segle. L’hegemonia havia esdevingut una manera de ser, de viure, un estat d’ànim, com l’aire que es respira. Els “realistes” crítics institucionals són de llarg més perspicaços que no els que no els segueixen; però no tenen cap altre marc conceptual que no sigui el de la força, l’equilibri de poder o el domini estratègic, en el qual s’han d’inscriure les relacions internacionals.
La crisi actual i el creixent impacte de les problemàtiques mundials, indissolubles a nivell nacional, potser generaran nous impulsos en matèria de cooperació i d’interdependència. Si més no, cal esperar-ho. Però també és probable que la política nord-americana es faci cada cop més imprevisible. Tal i com ho demostren totes les experiències postcolonials, la “desimperialització” corre el risc de ser un procés llarg i traumàtic.
Traduït per Eva Alcántara
(1) Llegiu “Retired Generals Speak Out to Oppose Rumsfeld”, The Wall Street Journal, 14 d’abril del 2006.
(2) Associated Press, 5 d’octubre del 2005. El general Odom estava al capdavant de la National Security Agency (NASA) sota el mandat de Ronald Reagan.
(3) Citat a “Breaking Ranks”, The Washington Post, 19 de gener del 2006.
(4) Declaració davant de la Comissió d’Afers Exteriors del Senat, 1 de febrer del 2007.
(5) L’ex director de la CIA George Tenet, en el seu llibre «At the Center of the Storm», culpa la Casa Blanca de ser la responsable dels errors estratègics comesos a l’Iraq, i afirma que no hi hagut mai un “debat seriós” sobre la qüestió de saber si aquest país representava una amenaça imminent o si no hagués sigut millor reforçar les sancions en comptes de declarar la guerra. Es tracta de l’última batalla en un conflicte que oposa la CIA a la Casa Blanca des del, com a mínim, 2003.
(6) Citant l’ex secretari d’Estat Colin Powell durant l’emissió televisada de “Face the Nation” a la CBS, el 17 de desembre del 2006.
(7) Zbigniew Brzezinski, declaració davant de la Comissió d’Afers Exteriors del Senat, 1 de febrer del 2007.
(8) http://people-press.org/
(9) Veieu el PEW Global Attitudes Project, http://pewresearch.org/.
(10) Discurs del President del Consell de la Conferència Industrial Nacional al congrés anual de l’Associació de Banquers Inversors (Investment Bankers Association), el 10 de desembre del 1940. Citat a James J. Martin, «Revisionist Viewpoints», Ralph Myles Publisher, Colorado Springs, 1971.
(11) Henry R. Luce, “ The American Century ”, Life Magazine, 1941, article reeditat per Diplomatic History, primavera de 1999, vol. 23, núm 2.
(12) William Appleman Williams, «The Tragedy of American Diplomacy», Delta Books, Nova York, 1962.
(13) Citat per Elisabeth Monroe, «Britain’s Moment in the Middle East, 1914-1956», Chatto & Windus, Londres, 1963.
(14) Tant el segon com el primer conflicte (1880-1881) van oposar els britànics amb els colons d’origen neerlandès (Boers).
(15) C. Saunders i I. R. Smith, “Southern Africa, 1795-1901” a The Oxford History of the British Empire, volum III, «The Nineteenth Century».
Per PHILIP S.GOLUB Professor associat a l’Institut d’Estudis Europeus de la Universitat París-VIII.
Les desastroses conseqüències de la invasió i de l’ocupació de l’Iraq han provocat, al si de l’elit del poder nord-americà, una crisi encara més profunda que la que va generar la derrota al Vietnam fa trenta anys. Com a punt àlgid de la ironia, aquesta crisi també afecta la coalició d’ultranacionalistes i de neoconservadors que es va formar cap als anys 70 per tal d’intentar acabar amb el “síndrome del Vietnam”, restaurar el poder nord-americà i revifar “la voluntat de victòria” dels Estats Units.
Si no hem arribat a un debat popular com el que es va produir durant la guerra del Vietnam és perquè, d’un costat, l’exèrcit està format per voluntaris que provenen principalment dels sectors més desfavorits i, de l’altre, perquè la guerra està finançada, per bé o per mal, per capital estranger. Però en qualsevol cas, la crisi ha esquerdat l’establishment de la seguretat nacional que dirigeix el país des de la Segona Guerra Mundial.
El desacord expressat públicament per mitja dotzena de generals jubilats sobre el desenvolupament de la guerra (1) s’ha afegit a l’expressió d’una dissensió al si de les agències d’informació i del departament d’Estat des del 2003. Aquest fet sense precedents denota una tendència important que afecta destacats sectors de l’elit i a les principals institucions de l’Estat. No tots els detractors de la guerra no són tan directes com el general jubilat William Odom, que repeteix incansablement que la invasió de l’Iraq representa “el desastre estratègic més important de la història dels Estats Units” (2), o com el coronel Larry Wilkerson, ex cap de l’Estat major amb Colin Powell, quan denuncia un “error de dimensions històriques” i demana la destitució del cap d’Estat (3). Zbigniew Brzezinski, ex director del Consell Nacional de Seguretat, va anar més enllà quan va qualificar la guerra a l’Iraq i l’ocupació del país de “calamitat històrica, estratègica i moral” (4).
No obstant, per a la majoria de la gent les crítiques elitistes que s’escampen públicament no van tan lluny. Es basen més en la forma com s’han dut a terme la guerra i l’ocupació que sobre la qüestió fonamental de la mateixa invasió. Però de fet la discòrdia és profunda: diferents ministeris s’exculpen i s’acusen mútuament de ser els responsables de la “pèrdua de l’Iraq” (5). Molts ex alts responsables s’enfurismen, denuncien obscures “càbales” i menyspreen la Casa Blanca en privat. Un ex oficial del Consell de Seguretat Nacional compara els ocupants actuals, sense la menor ironia, amb “la família Corleone”. “Per l’error d’una trepa incompetent, arrogant i corrompuda”, diu un altre alt càrrec, “estem perdent la nostra posició dominant a l’Orient Mitjà”. Un senador republicà veterà del Vietnam afirma també que “la Casa Blanca ha trencat l’exèrcit de terra i s’ha mofat del seu honor”.
No podem considerar com a “coloms” cap d’aquests detractors institucionals: aquells que han sigut o són encara guardians del poder, gestors de l’Estat en seguretat nacional o inclús actors en intervencions imperials obertes o encobertes en països “tercermundistes” durant i després de la Guerra Freda, siguin quines siguin les seves filiacions polítiques o les seves opinions personals. Han estat o segueixen sent “gestors del sistema”, de l’aparell burocràtic de seguretat nacional, que produeix i reprodueix el poder com a objectiu principal, segons el sociòleg C. Wright Mills, el primer que va analitzar-ho.
Com a grup social, s’han de matisar les crítiques dels “realistes”, sobretot quant a la seva voluntat d’utilitzar la força o la implacabilitat que han demostrat històricament en la consecució dels objectius de l’Estat. Ni tampoc que les seves crítiques es deguin a motius ètics, de normes o valors (amb alguna excepció). La manca d’acord entre ells prové de la constatació, freda i racional, que la guerra de l’Iraq ha “destruït pràcticament l’exèrcit nord-americà” (6) i ha compromès greument, i fins i tot de forma irreparable, “la legitimitat mundial de Nord-Amèrica” (7), és a dir, la seva capacitat de modelar el món i de definir l’ordre del dia planetari. Aquestes expressions més sofisticades, com les de Brzezinski, es basen en què no n’hi ha prou amb el poder de coerció i que és molt difícil de restablir la legitimitat hegemònica un cop s’ha perdut.
Els signes de la “caiguda” de l’hegemonia nord-americana són visibles arreu: a l’Amèrica Llatina, on la influència dels Estats Units està en el nivell més baix des de fa dècades; a l’est de l’Àsia, on Washington va haver de negociar amb Corea del Nord de mala gana (veieu l’article de Bruce Cummings en aquesta edició) i ha hagut de reconèixer la Xina com a actor indispensable en la seguretat regional; a Europa, on el projecte nord-americà d’instal·lar els escuts antimíssils és qüestionat per Alemanya i altres països de la Unió. També al Golf Pèrsic, on els aliats fidels com l’Aràbia Saudita tenen objectius regionals autònoms que coincideixen només parcialment amb els dels Estats Units; o en institucions internacionals, ja sigui al si de l’Organització de les Nacions Unides o del Banc Mundial, on Washington ja no té el poder de determinar l’ordre del dia després de la dimissió del nord-americà Paul Wolfowitz de la presidència, el 30 de juny, acusat en casos de nepotisme.
Paral·lelament, les enquestes d’opinió internacionals dirigides regularment pel PEW Research Center de Washington (8) denoten una actitud de desafiament sistemàtic envers la política estrangera nord-americana a nivell quasi planetari, una disgregació del “soft power” (poder suau) i una desafecció de l’atractiu que els Estats Units exercien sobre la resta del món. El “somni americà” se submergeix sota la imatge d’un Leviatà militar que únicament mostra menyspreu per l’opinió internacional i que viola les regles que els mateixos Estats Units havien instaurat (9). L’opinió mundial no atura les guerres, però pesa en les relacions internacionals a través de mitjans més subtils.
És possible limitar parcialment aquests danys, però només sota la direcció de nous dirigents i en circumstàncies completament noves. No obstant, es fa difícil d’imaginar el restabliment del consens intern a curt termini; van fer falta molts anys per reconstruir un exèrcit durament abatut després de la guerra del Vietnam, així com repensar les doctrines i definir un nou consens elitista o popular sobre l’ús de la força. Després de l’Iraq, no resultarà fàcil mobilitzar el sentiment nacionalista per recolzar les properes aventures exteriors, ni tampoc és imaginable un retorn a la situació anterior a les hostilitats que viu la política mundial.
La invasió i l’ocupació de l’Iraq no són les úniques causes de l’actual estat del món descrites més amunt. La guerra només les ha accentuades en un moment en què les forces centrífugues més vastes ja estaven en funcionament. La disgregació i l’esfondrament del “Consens de Washington” i el desenvolupament de nous centres de gravitació econòmica en potència, com l’Àsia, ja estaven ben establerts quan George W. Bush va prendre la calamitosa decisió d’envair l’Iraq. La Història avança mentre que els Estats Units segueixen ensorrats en un conflicte que absorbeix totes les energies del país.
Aquesta configuració és profundament preocupant per a les elits del poder. Els dirigents nord-americans sempre han considerat que tenien la responsabilitat històrica singular de dirigir i governar el sistema internacional des de mitjans del segle XX. Com a potència mundial des dels anys 40, van partir del principi que els Estats Units estaven destinats a actuar com a hegemon (Estat dominant amb voluntat i mitjans d’establir i de mantenir l’ordre internacional) i com a garantia d’assegurar la pau i l’economia liberal oberta i en expansió, com ho va ser la Gran Bretanya al segle XIX. Segons la seva lectura selectiva de la Història, va ser la incapacitat de la Gran Bretanya de mantenir aquest paper hegemònic i la reticència simultània dels Estats Units a assumir-ne la responsabilitat (l’aïllacionisme) els factors causants del cicle guerra mundial-depressió-guerra mundial durant la primera meitat dels segle XX.
Aquesta hipòtesi profundament ancorada en l’esperit nord-americà té com a conseqüència inevitable l’argument circular següent: com que l’ordre necessita un centre dominant, és necessari perpetuar l’hegemonia per tal de mantenir-lo (o per evitar el caos). Aquesta creença, que els investigadors nord-americans dels anys setanta van definir com “la teoria de l’estabilitat hegemònica”, va guiar la política exterior nord-americana des que el país va emergir de la Segona Guerra Mundial com a centre occidental del sistema mundial.
Les elits econòmica i política nord-americanes ja entreveien una “gran revolució en l’equilibri del poder” el 1940. Washington esdevindria “l’hereu, el legatari universal i l’administrador dels afers econòmics i polítics de l’Imperi britànic [...], el ceptre [passava] a mans dels Estats Units” (10). Henry R. Luce va anunciar, un any més tard, l’arribada del famós “segle nord-americà”. “Aquest primer segle en què Nord-Amèrica seria una potència dominant al món”, va escriure. Venia a dir que el poble nord-americà havia “d’acceptar el [seu] deure i la [seva] perspectiva de futur sense reserves en tant que nació més poderosa i vital [...] i exercir un impacte total de la [seva] influència sobre el món a través dels mitjans que cregui més adients [...]” (11). El perfil del “segle nord-americà” ja es dibuixava clarament a mitjans dels anys 40: predomini econòmic i supremacia estratègica a través d’una xarxa planetària de bases militars que s’estenien de l’Àrtic a l’Antàrtic i de l’Atlàntic al Pacífic.
Els dirigents de la postguerra, els que construïen l’Estat de la seguretat nacional, estaven encegats per les “visions d’omnipotència” (12), segons l’expressió citada per l’historiador William Appleman Williams. Els Estats Units es van beneficiar d’enormes avantatges econòmics, d’un avenç tecnològic considerable i d’una breu possessió del monopoli atòmic. L’obstacle coreà (el 1953) i els programes soviètics d’armes i míssils nuclears van sacsejar la confiança dels nord-americans, tot i que la derrota del Vietnam i els conflictes socials que van acompanyar la guerra internament van ser els factors reveladors dels límits de la seva potència.
El “realisme en una era de declivi”, predicat per Henry Kissinger i Richard Nixon, era una manera d’admetre a contracor que el tipus d’hegemonia global exercida pels Estats Units durant més de vint anys no podia durar eternament. Així, el Vietnam i l’era Nixon van marcar un canvi de direcció paradoxal. Van preparar la reacció dels anys 80, és a dir, la “revolució conservadora” i els esforços concertats en restablir i renovar l’Estat de la seguretat nacional i la potència mundial nord-americana. Les il·lusions d’omnipotència van reaparèixer quan es va enfonsar la Unió Soviètica uns anys més tard. Els “triomfalistes” conservadors han somniat de nou amb una “primacia” internacional duradora. L’Iraq ha sigut un experiment estratègic destinat a inaugurar el “segon segle nord-americà”. Però l’experiència ha volat pels aires, així com la política estrangera nord-americana.
Les analogies històriques no són mai idèntiques, però l'exemple de la Gran Bretanya i la seva llarga destrucció de l'Imperi pot ser-nos útil en el moment històric actual. A les acaballes del segle XIX ben pocs dirigents britànics s’imaginaven la fi de l'Imperi. Quan es van celebrar els setanta-cinc anys de la reina Victòria el 1897, la Gran Bretanya tenia al davant tot un Imperi transoceànic que englobava una quarta part del món i 300 milions de súbdits, el doble si hi afegim la Xina, colònia virtual de 430 milions d'habitants. La City de Londres era el centre d'un Imperi comercial i financer encara més gran la xarxa del qual afectava el món sencer. No hi ha res de sorprenent que una part important de l'elit britànica pensés que, malgrat les reticències que suscitava la competència manufacturera nord-americana i alemanya, la Gran Bretanya havia rebut "un regal del Tot Poderós per a què dominés l'univers per a la resta de l'eternitat".
El Jubileu de la reina seria “l’últim raig de sol d’una confiança sense febleses en l’aptitud dirigent dels britànics” (13). La segona guerra dels Boers (1899-1902) (14), iniciada a Sud-àfrica per preservar la ruta de les Índies i per reforçar “l’esglaó més dèbil de la cadena imperial”, va resultar ser una enorme despesa humana i financera mal emprada. A més a més, va revelar les atrocitats de la política de terra cremada a una opinió pública anglesa cada vegada menys dòcil. “La guerra sud-africana va representar el revés més important per a l’Imperi britànic després del motí indi, així com la guerra més gran i més costosa de la Gran Bretanya entre la derrota de Napoleó i la Primera Guerra Mundial” (15).
La Primera Gran Guerra va esclatar només 12 anys més tard, la qual cosa va comportar la fallida i l’esgotament dels protagonistes europeus. Començava la llarga fi de l’era britànica. Tanmateix, l’Imperi no només va sobreviure a la crisi immediata sinó que encara va durar unes dècades més, sobrepassant els inicis de la Segona Guerra Mundial abans d’acabar amb una fi sense glòria a Suez l’any 1956... gràcies als nord-americans. La nostàlgia de la grandiositat persisteix, si més no, un segle més tard, com ho demostren les desventures mesopotàmiques del primer Ministre Tony Blair. Els últims impulsos de l’imperi encara no s’han apaivagat.
Romandre al cim del món ha estat considerat per l’elit de poder nord-americana com un fet natural des de fa més de mig segle. L’hegemonia havia esdevingut una manera de ser, de viure, un estat d’ànim, com l’aire que es respira. Els “realistes” crítics institucionals són de llarg més perspicaços que no els que no els segueixen; però no tenen cap altre marc conceptual que no sigui el de la força, l’equilibri de poder o el domini estratègic, en el qual s’han d’inscriure les relacions internacionals.
La crisi actual i el creixent impacte de les problemàtiques mundials, indissolubles a nivell nacional, potser generaran nous impulsos en matèria de cooperació i d’interdependència. Si més no, cal esperar-ho. Però també és probable que la política nord-americana es faci cada cop més imprevisible. Tal i com ho demostren totes les experiències postcolonials, la “desimperialització” corre el risc de ser un procés llarg i traumàtic.
Traduït per Eva Alcántara
(1) Llegiu “Retired Generals Speak Out to Oppose Rumsfeld”, The Wall Street Journal, 14 d’abril del 2006.
(2) Associated Press, 5 d’octubre del 2005. El general Odom estava al capdavant de la National Security Agency (NASA) sota el mandat de Ronald Reagan.
(3) Citat a “Breaking Ranks”, The Washington Post, 19 de gener del 2006.
(4) Declaració davant de la Comissió d’Afers Exteriors del Senat, 1 de febrer del 2007.
(5) L’ex director de la CIA George Tenet, en el seu llibre «At the Center of the Storm», culpa la Casa Blanca de ser la responsable dels errors estratègics comesos a l’Iraq, i afirma que no hi hagut mai un “debat seriós” sobre la qüestió de saber si aquest país representava una amenaça imminent o si no hagués sigut millor reforçar les sancions en comptes de declarar la guerra. Es tracta de l’última batalla en un conflicte que oposa la CIA a la Casa Blanca des del, com a mínim, 2003.
(6) Citant l’ex secretari d’Estat Colin Powell durant l’emissió televisada de “Face the Nation” a la CBS, el 17 de desembre del 2006.
(7) Zbigniew Brzezinski, declaració davant de la Comissió d’Afers Exteriors del Senat, 1 de febrer del 2007.
(8) http://people-press.org/
(9) Veieu el PEW Global Attitudes Project, http://pewresearch.org/.
(10) Discurs del President del Consell de la Conferència Industrial Nacional al congrés anual de l’Associació de Banquers Inversors (Investment Bankers Association), el 10 de desembre del 1940. Citat a James J. Martin, «Revisionist Viewpoints», Ralph Myles Publisher, Colorado Springs, 1971.
(11) Henry R. Luce, “ The American Century ”, Life Magazine, 1941, article reeditat per Diplomatic History, primavera de 1999, vol. 23, núm 2.
(12) William Appleman Williams, «The Tragedy of American Diplomacy», Delta Books, Nova York, 1962.
(13) Citat per Elisabeth Monroe, «Britain’s Moment in the Middle East, 1914-1956», Chatto & Windus, Londres, 1963.
(14) Tant el segon com el primer conflicte (1880-1881) van oposar els britànics amb els colons d’origen neerlandès (Boers).
(15) C. Saunders i I. R. Smith, “Southern Africa, 1795-1901” a The Oxford History of the British Empire, volum III, «The Nineteenth Century».
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada