La derrota dels exèrcits egipci, sirià i jordà contra Israel marcarà la derrota política d'una generació que havia apostat pel desenvolupament, la unitat àrab i el socialisme. Desorientades, les societats es giren cap a la religió i s'assisteix a l'emergència de moviments islamistes encara més poderosos que els governs existents, incompetents i autoritaris, els quals no tenen cap altre objectiu que el de mantenir-se al poder a qualsevol preu.
Per BASSMA KODMANI Directora de l'Arab Reform Initiative, París; autora de «La diaspora palestinienne», PUF, París, 1997; i de «The Danger of Political Exclusion. Egypt’s Islamist Problem», Carnegie Endowment for International Peace, Washington, 2006.
La guerra de 1967 va causar relativament poques víctimes (Egipte en va pagar el preu més elevat amb 10.000 morts i el nombre de soldats sirians i jordans morts no va superar els 5000). Tanmateix, els àrabs haguessin preferit perdre homes més que no pas territoris i dignitat. La naksa, literalment la "recaiguda", es refereix a la derrota contra Israel però també –i sobretot– a la interrupció brutal del gran propòsit de l'Estat àrab progressista, nacionalista i modern que encarnaven el nasserisme i el baasisme (1) i que havia culminat amb la creació de la República Àrab Unida entre Egipte i Síria (1958-1961). Durant gairebé dos dècades, entre 1950 i 1967, els àrabs tenien l'esperança d'una segona oportunitat per "reparar" la catàstrofe (nakba) original de la pèrdua de Palestina el 1948-1949. Amb 1967, la irreversibilitat de l'Estat hebreu es feia una realitat mentre a Israel es desenvolupava el discurs sobre la irreversibilitat de la conquesta dels territoris i el tauler polític, en conseqüència, es redefinia (2).
La ruïna ha marcat profundament el comportament i el sistema de valors de les societats àrabs. El preu de la vida humana s'ha reduït. Certament, una família no està menys desesperada per la desaparició d’un fill, sinó que la societat es considera en estat de guerra, una guerra legítima en què el dolor hi és una part essencial. És d'aquesta època que data la glorificació de la mort, aleshores iniciat pel moviment dels fedayins palestins que se sacrificaven per la terra i la salvaguarda de la identitat nacional, i posteriorment pels moviments islamistes que la recuperen i la sacralitzen.
La guerra de 1967 representa, en principi, un tomb polític a la regió amb, d'un costat, la "palestinització" del conflicte araboisraelià i, de l'altre, amb l'afirmació del factor religiós. Per primera vegada des de 1948, la reivindicació palestina és dirigida per un ens propi: l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), nascuda el 1964 i aviat reconeguda per la Lliga Àrab com a única representant del poble palestí. L'OAP s'introdueix en la resistència armada a finals dels anys 1960 però, a mesura que els països des d’on n’obtenia el suport els tanquen l’aixeta, es gira cap a mètodes de resistència alternatius. Després de la seva expulsió de Jordània el 1970-71 inicia la cursa del terrorisme internacional, un instrument clau de la seva estratègia de supervivència; no hi renunciarà completament fins a finals dels anys 1980. Aquesta emergència de grups armats no estatals que executen atacs més enllà de les seves fronteres era aleshores una primícia. Aquests grups s’enfronten tant a Israel com als poders dels estats des d’on operen.
La guerra de 1967 representa, en segon lloc, un tomb en la relació entre política i religió i en la recuperació per part dels grans xeics musulmans d'àmplies franges d'opinió. Després de la derrota i la sortida del poder després de grans manifestacions (3), Gamal Abdel Nasser busca el suport de l'establishment religiós. Amb èxit. En una oració pública després de la desfeta, el xeic Mohammed Mitwalli Shaarawi, el més popular dels responsables religiosos del país, agraeix "a Déu una derrota traumàtica que ha servit per despertar la nació i ha conscienciat que s'ha perdut per haver exclòs la religió dels assumptes públics". El poder veu en l’instrumentalització religiosa un mitjà per reconstruir la legitimitat perduda, convençut que aconseguirà controlar els religiosos. Nasser nomena el xeic Shaarawi responsable de la predicació al si del partit únic. Tanmateix, ben aviat en mesurarà els riscos i intentarà contenir la seva influència.
Quan Anuar El-Sadat el succeeix el 1970, reprèn l'estratègia de la cooptació. La connivència entre els dos poders cristal·litzava i s'intensificava amb l’objectiu d'anestesiar la població i d'impedir-li desafiar l'ordre existent. Però les autoritats religioses comencen una cursa autònoma tot confiant en la seva influència sobre els cors i les consciències. Acaparen l'espai públic: la cultura, els assumptes socials, els mitjans de comunicació, les relacions amb els veïns (cristià o occidental, més llunyà però més amenaçador). La seva transformació en poder (Al Azhar a Egipte i l’establishment wahhabita a l'Aràbia Saudita) els converteix en un pol alternatiu capaç d'estructurar la vida de la societat, de donar un sentit a l’existència col·lectiva. A més, els seus mitjans financers els procuren la capacitat de concedir serveis socials a una població desproveïda.
La institució religiosa, abans fins i tot de la proliferació de moviments radicals islàmics, situava la qüestió palestina en el centre de la problemàtica identitària. Va reformular l'enfrontament nacional i territorial basat en l’antagonisme judeo-musulmà. Afirmar que l'islamisme és una resposta a la creació de l'Estat hebreu sobre una base religiosa és una lectura retrospectiva inexacta. Israel havia estat percebut entre 1948 i 1967 com la realització d'un projecte nacionalista al qual s'hi oposava el nacionalisme àrab i palestí. Però el fracàs dels poders nasserià i baassista el 1967 els va privar de qualsevol capacitat per formular una base de lectura del conflicte. La història ha estat rescrita sota la influència de la institució religiosa: les generacions que han crescut després de 1967 – representen avui la immensa majoria de la població– aprenen una història impregnada pel discurs religiós. Aquest discurs també suscita un sentiment de culpabilitat des del moment en què es desvia de la pietat i perd la via justa.
En 40 anys, el divorci entre les societats àrabs i els poders establerts s’anirà fent més aspre. La gestió de la consciència l’assumirà l'establishment religiós i la de les frustracions i aspiracions polítiques els moviments islamistes que s'escindiran en dues tendències principals, l'una legalista i l'altra "revolucionària".
És a partir de la llar egípcia que sempre es defineixen les orientacions ideològiques i els motius que sacsegen el conjunt de la regió. A la deshonra de la derrota de 1967 s'hi va afegir la proximitat de l'enemic israelià les forces de qual estaven preparades a la riba est del Canal de Suez i el Golan, a menys de 100 quilòmetres de la capital siriana. Els Germans Musulmans van abandonar les idees de Sayyed Qutb (4), van renunciar a la violència i van adoptar una estratègia de conquesta progressiva de la societat per extensió del seu credo. Quan fan una crida a la jihad contra una força d'ocupació (Israel o la presència militar estrangera) es desmarquen clarament dels radicals que preconitzen una guerra a ultrança contra els infidels, tant a l'interior com a fora del país, per la glòria de Déu.
D’altra banda, el moviment dels Gamaat Islamiya, que volen introduir-se en l'acció violenta, fan la seva aparició. Deixen els Germans Musulmans per desplegar la seva acció en tres direccions (5). La primera cap a la conquesta dels joves: s'implanten a les universitats, penetren les escoles secundàries més prestigioses i recluten joves d’entre les grans famílies burgeses de Damasc, Amman, El Caire, Alexandria o Khartum. Com a moviment intel·lectual i polític principalment, l'islamisme radical mai no ha estat l'herència de les classes desfavorides. Els seus dirigents, també els dels Gamaat a partir de 1967 i més tard els d'Al Qaeda, són intel·lectuals de la burgesia educada i acomodada.
La segona va ser l’inici de les campanyes per estendre l’ús del vel. La justificació? Davant la "violació" de la terra musulmana, els islamistes manifesten un afecte obsessiu per la noció d'honor i de virtut en què les dones tindrien la vocació i el deure de protegir. Si els governants no van ser capaços de salvar-los, corresponia a la societat i a les dones fer-ho directament.
Finalment, i com a tercera part de l'estratègia dels Gamaat, l'entrenament físic i esportiu. Partint de la benigna idea de la higiene vital i del cos sa, els militants ja tenen consciència que s'introdueixen en la preparació de l'acció armada amb els ulls posats en la lluita contra el poder.
En un principi, els Germans Musulmans egipcis, la direcció dels quals va ser desactivada per una repressió feroç entre 1965-66, veien en l'atractiu dels Gamaat sobre la joventut un mitjà de renovar-se i de guarnir les seves files. Però els joves irats cridaven a la guerra quan els Germans ja hi havien renunciat, una tria que ja no tindria retrocés.
En cada gran crisi s’ha reproduït el mateix esquema. La repressió sagnant dels Germans Musulmans sirians a la ciutat d'Hama el 1982; la cacera dels Gamaat per part del poder a Egipte entre 1988-92 després dels atemptats contra civils i turistes; la dècada negra dels anys 90 a Algèria; l'11 de setembre de 2001... Totes aquestes crisis provoquen dues reaccions inverses: una fracció (majoritària) renuncia a la violència o a la clandestinitat i s'orienta cap a la legalitat i la moderació, mentre que una franja minoritària es radicalitza i s'introdueix en la violència jihadista, amb l’exili inclòs.
El discurs moderat i els mètodes legalistes es mostren políticament rentables: començava a créixer la popularitat dels seus partidaris. A més, els poders polítics, que no sabien usar altra cosa que els serveis de seguretat, els famosos moukhabarat, compten amb els islamistes moderats a l'Aràbia Saudita, a Egipte, a Jordània i al Marroc per polemitzar amb els extremistes en qüestions doctrinàries, per posar un dic de contenció al seu atractiu sobre els joves i a desacreditar la violència. L'experiència és convincent perquè el pes dels grups armats, ja sigui a Egipte o a Algèria, disminueix. Però s’imposa l'islamisme com a mètode de pensament i model de societat liderat pels moderats i les institucions religioses, amb un creixement del conservadorisme i una erosió de les llibertats.
La derrota de 1967 també va arrossegar la caiguda dels governs al poder a Síria, a l'Iraq, al Sudan i a Líbia. Però va ser l'últim sobresalt d'aquest tipus, mentre que des de 1948 la inestabilitat política formava part del paisatge del Pròxim Orient i els cops d'Estat succeïen als cops d'Estat. Des de fa prop de 40 anys els mateixos dirigents (o els seus fills) estan sòlidament instal·lats en el poder (6).
L’any 1973 s'assisteix a un sobresalt que continua sent un model en l'imaginari àrab. La guerra llançada pel Caire i Damasc al mes d'octubre va fer preveure per un moment que la humiliació de 1967 tenia la seva contrapartida i que es podria invertir la relació de forces. A nivell estratègic la mobilització comuna dels recursos militars i petroliers feia pensar que existia la solidaritat àrab (a falta d'unitat) i que podia donar pes a les reivindicacions dels més febles, en primer lloc les dels palestins. A nivell polític el món àrab parlava amb una sola veu i formulava reivindicacions coherents. Finalment, en l’àmbit econòmic els diners que van anar a parar cap als països petroliers feia pensar que les societats se'n beneficiarien gràcies a la distribució de la riquesa.
Van ser esperances il·lusòries. En l'aspecte militar, la guerra no va aportar cap millora i va acabar amb un empat. El temps de les negociacions i dels compromisos ja s’havia fixat fins i tot abans del cessament de les hostilitats. Després d'haver travessat amb èxit el canal de Suez, l'exèrcit egipci es va aturar per les ordres polítiques: el president El-Sadat simplement volia moure les línies de l'alto el foc de 1967 per iniciar negociacions a partir d'una posició més avantatjosa. Israel tenia por però l’havien tranquil·litzat massa aviat, abans de ser obligat a comprometre's a la restitució dels territoris ocupats el 1967.
Els caps de fila, Egipte i l'Aràbia Saudita, van mostrar ben aviat que la nova solidaritat àrab depenia del suport i de l'ajuda dels Estats Units. Finalment, a la riquesa sobtada de què els Estats petroliers es van beneficiar i les seves repercussions considerables per als altres Estats àrabs –sobretot els ingressos transferits per una mà d'obra immigrada massivament al Golf– s'hi va acompanyar una alça sense precedents de la corrupció, del mercantilisme parasitari i del malestar de les societats. El petroli va enriquir i va consolidar els poders del moment, afalagats pels països consumidors. Mentrestant, els serveis de seguretat i de control de la població s'havien perfeccionat, però la imatge d'Estats policials es difuminava rere la imatge de mercats irresistibles que oferien. La seva influència sobre la societat es reafirmava a través d’una crida a les antigues elits ("faci’s ric!") i per la creació d'una nova burgesia d'Estat. Aquesta seguretat autoritzava els poders a intentar portar a terme algunes reformes de façana (sobretot un possible de multipartidisme) que contribuirien poc a corregir la seva imatge.
Quinze anys més tard, es comprovava que la dècada de la tafra (riquesa sobtada) no va ser un instrument per millorar les condicions de vida de la població i que va ser desaprofitada de manera imperdonable, com en el cas d’Algèria. Els països del Golf han substituït progressivament els treballadors àrabs per una mà d'obra asiàtica, tancant així l'horitzó de centenars de milers de joves condemnats a l'atur al seu país.
Amb aquest panorama, com hi ha pesat i com hi pesa el conflicte entre Israel i Palestina? Hi és veritablement un assumpte central? La solució al conflicte és la clau d'un desenvolupament de la regió? Als Estats Units i cada vegada més a Europa no sembla que s’ho creguin. Val a dir que aquest leitmotiv ha tingut poc ressò i sembla que neda a contracorrent de l’evolució de la regió des de la fi dels anys 1970. En aquella època el president El-Sadat decideix canviar radicalment d'orientació, de prioritats i d'aliances –expulsa els consellers soviètics i acull els dels Estats Units– per recuperar el Sinaí. Abandona els palestins i signa la pau bilateral de Camp David amb Israel el 1978: els països àrabs trenquen relacions amb El Caire i es veuen privats del cap de files que Egipte havia estat durant dècades.
L’ascens de l'Aràbia Saudita i dels països del Golf i la seva resplendor financera eren portadors de valors religiosos, de consum i d'una benevolència i de gratitud respecte a les potències anglosaxones, les quals els havien ajudat a assentar la seva autoritat i, a molts, els havien construït un nou tron en entitats territorials fetes a la seva mesura. Mentre que Egipte feia valer la seva "egipcianitat", les elits del Golf volien construir el futur nacional i la seguretat de la península aràbiga, no sense un cert sentiment patriota de no deure res a una "causa àrab" de la qual en serien només els banquers. Jordània s'havia fixat com a prioritat defensar el seu territori i la seva integritat desfent-se de la resistència palestina. Síria feia el mateix amb la intervenció al Líban el 1976 i amb les ofensives per reduir la capacitat de l'OAP, en contradicció amb la seva retòrica nacionalista que mantenia intacta.
La revolució islàmica iraniana de 1978-79 i la guerra de vuit anys de Saddam Hussein contra ella, va revelar un altre eix de tensió, més mortífer que el conflicte amb Israel, i va contribuir a desacreditar els partidaris de la centralitat del conflicte araboisraelià. La capacitat de l'Iraq per canviar l'equilibri regional va ser desaprofitada en una mobilització de tots els recursos del país per enfrontar-se de manera obsessiva a l'amenaça del xiïsme a l'interior i a la rivalitat amb el veí iranià. La decisió de Saddam Hussein d'envair Kuwait el 1990 tancava la porta a tota esperança que la seva potència pogués servir per a posar límits a Israel. Així, després d'Egipte, el segon país àrab sortia de l'equació estratègica araboisraeliana.
Si bé la derrota de 1967 i el consegüent acostament entre Egipte i l'Aràbia Saudita van posar fi a la guerra freda àrab entre "països progressistes" aliats de la Unió Soviètica i "país reaccionaris" aliats als Estats Units (llegiu l'article de Henry Laurens), també és cert que no es va establir cap sistema de seguretat regional capaç d'administrar les crisis i de resoldre els conflictes. Fins i tot es discutia la noció d'un món àrab i molts cops se substituïa per la d’un "espai àrab" agitat per emocions comunes però que essencialment restava impotent.
El tema de la "centralitat" del conflicte ha servit als governants actuals per a apoderar-se del poder, per a justificar despeses d’armament desorbitades i per a un desenvolupament tentacular dels serveis de seguretat utilitzant la retòrica nacionalista. Tanmateix, de ben segur que no és el conflicte palestí el que permet explicar la violència dels règims respecte a la seva societat i l’ocupació de tots els àmbits de la vida pública; no és tampoc ell el que justifica la mala gestió, l'autoritarisme, la corrupció i la crueltat dels dirigents respecte els seus ciutadans.
Però si els dirigents usen l'imperatiu de la lluita contra Israel amb tanta eficàcia és perquè el conflicte afiança la consciència col·lectiva dels àrabs. És aquí on resideix la centralitat del conflicte: la relació d’Israel amb d’altres estats determina el judici de les opinions sobre cada potència estrangera i sobre les orientacions i els discursos de les diferents forces polítiques. Per als pobles de la regió cal recercar incansablement el millor marc (àrab o islàmic) susceptible de millorar la posició àrab contra Israel. Rebutgen qualsevol batalla l'objectiu de la qual no sigui la d'oposar-se a l'Estat hebreu i expressen reticències a llançar-se en lluites que desviarien les energies d'aquest objectiu i serien, per tant, "antipatriòtiques". Així s'explica la seducció exercida per tot moviment que proposa una nova estratègia contra Israel, des de Hamas fins a l'Hezbol·la i fins a la temptació nihilista amb què alguns aplaudeixen els actes d'Al Qaeda. Si el conflicte no estructura completament la constel·lació estratègica regional, sí que continua determinant-ne els comportaments. Els dirigents intenten enterrar-lo, perquè és l'animal dorment que torna infal·liblement, i quan torna mossega.
El fracàs de 1967 ha marcat, doncs, una generació traumatitzada com ho havien estat els francesos de 20 anys en el moment de la ruïna de 1940. Aquesta es va trobar unida en la derrota, ensordida, amb el "cor ensorrat (7)". Els grans es van deixar confiscar el domini del seu destí; la seva decepció era terrible. Però per als que entraven en la vida adulta encara era més greu: calia construir el futur a partir d'una realitat que els paralitzava. Físicament, l'espai àrab s’havia modificat. La guerra i molts territoris s’havien perdut. Calia ara acceptar Israel amb les fronteres que el món li reconeixia, les del 4 de juny de 1967, esperant que els àrabs s’hi conformarien a canvi dels gestos de bona voluntat que exigien.
Mentalment, aquesta generació s'ha situat de manera diferent en el temps. Ha obert els ulls al món, conscient que els dies bonics en què les societats tenien un futur col·lectiu queden enrere. La projecció en el futur és angoixosa i l'horitzó tapat; la brúixola no la trobaran pas en el passat. Per a molts, el mite de la memòria viva esdevé una úlcera. La cultura política d'aquestes generacions àrabs de després de 1967, antiimperialista, nacionalista o islamista, s'ha teixit sobre el canemàs de la guerra; la seva consciència se situa en les línies de l'alto el foc del 12 de juny. Israel ha modificat les fronteres militars, estratègiques (després pel prolongament de l'ocupació) i les realitats econòmiques i humanes.
Davant d’aquest lent naufragi dels països àrabs, als palestins els ha calgut molt valor: el valor de barallar-se entre ells i d'organitzar la resistència d'una part; el de la lucidesa, d'altra banda, per continuar sent conscients que l'acció militar havia de ser instrumentalitzada tard o d'hora per arribar a negociacions i fer concessions. Això ja ho sabien Iàsser Arafat i els seus companys a començament dels anys 70, però a diferència dels dirigents dels Estats àrabs, mai no van triar d’avançar sols imposant a la força la seva voluntat. Sempre han buscat el debat entre les organitzacions palestines, el consens; en una paraula, un afecte per a un imperatiu democràtic. Les eleccions de gener de 2006 que van portar Hamas al govern així ho testimonien, com també els esforços d’ambdues parts per posar en peu un govern d'unitat nacional fràgil i fins i tot incapaç de portar l'ordre. També ho testimonien els enfrontaments polítics actuals, però que al cap i a la fi l’opció democràtica també ha estat la preferida pel president de l'Autoritat Palestina Mahmud Abbas abans que una recuperació a la força de la situació.
L'absència de democràcia en la resta del món àrab ha privat llurs societats d'espais de debat i de mecanismes de participació. De manera que l'elit intel·lectual va intentar tota sola de reflexionar-hi mentre els dirigents intentaven negociar una pau –la seva– i la població buscava i busca solucions als seus problemes angoixosos quotidians a l'ombra de governs dels quals no n’esperen gran cosa. Apatia? Més aviat resignació a la impotència, però buscant mètodes alternatius d'organització social.
De passada, aquest "verí de l'intel·lecte" segons Paul Valéry, el món àrab no ha sabut discutir-lo i encara menys superar-lo. En 40 anys el nacionalisme palestí ha canviat d'estratègia, de lideratge, de discurs, de referències, però 40 anys d'ocupació han provat el seu caràcter irreductible. Henry Kissinger, que va llançar la famosa sentència "Bye bye OLP", no es referia a altra cosa que a crear Hamas. Per a la generació marcada per aquesta guerra, la solució de la qüestió palestina continua sent una condició ineludible i l'element motor per a projectar-se normalment en el futur. Fent saltar aquestes cadenes serà possible l’oposició als poders instaurats; serà possible promoure la democràcia i les llibertats sense veure's acusats de traïció a la gran causa; serà possible qüestionar el pes dels exèrcits i dels serveis de seguretat en la vida de les societats; serà possible replantejar el pensament únic islamista i de mantenir relacions amistoses amb l'estranger i amb Occident en particular.
Traduït per Eva Lega
(1) Gamal Abdel Nasser (1918-1970) va arribar al poder a Egipte el 1952 amb els Oficials Lliures i va esdevenir la veu de la unitat àrab. El partit Baas (que significa renaixement), creat el 1947 sobre la base "unitat, alliberament, socialisme", era influent entre els militars i les capes socials mitjanes. Disposava de "seccions" en cada país àrab i arriba al poder a Síria i a l'Iraq en els anys 60. Les relacions detestables i les divergències entre Damasc i Bagdad impediran qualsevol unitat àrab.
(2) Cf. Ian S. Lustick, «Unsettled States Disputed Lands: Britain and Ireland, France and Algeria and the West Bank-Gaza», Cornell University Press, Nova York, 1993.
(3) Com a resultat de la derrota, Nasser dimiteix el 9 de juny però reconsidera la decisió després de les espectaculars manifestacions.
(4) Membre dels Germans Musulmans, teòric de la violència com a estratègia política que inspirarà els moviments jihadistes. Executat a ordres de Nasser el 1966.
(5) Cf. “Safahat majhoula fi tarikh al haraka al islamyia al mu'asira. min al naksa ila almachnaqa”, testimoni de Talal El Ansari (un dels caps de la jihad egípcia), recollit per Abdallah Sourour, Al Mahrousa, El Caire, 2006.
(6) Farouk Mardam-Bey i Elias Sanbar, «Etre arabe», entrevistes amb Christophe Kantcheff, Actes Sud, Arles, 2006.
(7) Charles Taylor, “A Different Kind of Courage”, The New York Review of Books, 26 d’abril de 2007.
Per BASSMA KODMANI Directora de l'Arab Reform Initiative, París; autora de «La diaspora palestinienne», PUF, París, 1997; i de «The Danger of Political Exclusion. Egypt’s Islamist Problem», Carnegie Endowment for International Peace, Washington, 2006.
La guerra de 1967 va causar relativament poques víctimes (Egipte en va pagar el preu més elevat amb 10.000 morts i el nombre de soldats sirians i jordans morts no va superar els 5000). Tanmateix, els àrabs haguessin preferit perdre homes més que no pas territoris i dignitat. La naksa, literalment la "recaiguda", es refereix a la derrota contra Israel però també –i sobretot– a la interrupció brutal del gran propòsit de l'Estat àrab progressista, nacionalista i modern que encarnaven el nasserisme i el baasisme (1) i que havia culminat amb la creació de la República Àrab Unida entre Egipte i Síria (1958-1961). Durant gairebé dos dècades, entre 1950 i 1967, els àrabs tenien l'esperança d'una segona oportunitat per "reparar" la catàstrofe (nakba) original de la pèrdua de Palestina el 1948-1949. Amb 1967, la irreversibilitat de l'Estat hebreu es feia una realitat mentre a Israel es desenvolupava el discurs sobre la irreversibilitat de la conquesta dels territoris i el tauler polític, en conseqüència, es redefinia (2).
La ruïna ha marcat profundament el comportament i el sistema de valors de les societats àrabs. El preu de la vida humana s'ha reduït. Certament, una família no està menys desesperada per la desaparició d’un fill, sinó que la societat es considera en estat de guerra, una guerra legítima en què el dolor hi és una part essencial. És d'aquesta època que data la glorificació de la mort, aleshores iniciat pel moviment dels fedayins palestins que se sacrificaven per la terra i la salvaguarda de la identitat nacional, i posteriorment pels moviments islamistes que la recuperen i la sacralitzen.
La guerra de 1967 representa, en principi, un tomb polític a la regió amb, d'un costat, la "palestinització" del conflicte araboisraelià i, de l'altre, amb l'afirmació del factor religiós. Per primera vegada des de 1948, la reivindicació palestina és dirigida per un ens propi: l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), nascuda el 1964 i aviat reconeguda per la Lliga Àrab com a única representant del poble palestí. L'OAP s'introdueix en la resistència armada a finals dels anys 1960 però, a mesura que els països des d’on n’obtenia el suport els tanquen l’aixeta, es gira cap a mètodes de resistència alternatius. Després de la seva expulsió de Jordània el 1970-71 inicia la cursa del terrorisme internacional, un instrument clau de la seva estratègia de supervivència; no hi renunciarà completament fins a finals dels anys 1980. Aquesta emergència de grups armats no estatals que executen atacs més enllà de les seves fronteres era aleshores una primícia. Aquests grups s’enfronten tant a Israel com als poders dels estats des d’on operen.
La guerra de 1967 representa, en segon lloc, un tomb en la relació entre política i religió i en la recuperació per part dels grans xeics musulmans d'àmplies franges d'opinió. Després de la derrota i la sortida del poder després de grans manifestacions (3), Gamal Abdel Nasser busca el suport de l'establishment religiós. Amb èxit. En una oració pública després de la desfeta, el xeic Mohammed Mitwalli Shaarawi, el més popular dels responsables religiosos del país, agraeix "a Déu una derrota traumàtica que ha servit per despertar la nació i ha conscienciat que s'ha perdut per haver exclòs la religió dels assumptes públics". El poder veu en l’instrumentalització religiosa un mitjà per reconstruir la legitimitat perduda, convençut que aconseguirà controlar els religiosos. Nasser nomena el xeic Shaarawi responsable de la predicació al si del partit únic. Tanmateix, ben aviat en mesurarà els riscos i intentarà contenir la seva influència.
Quan Anuar El-Sadat el succeeix el 1970, reprèn l'estratègia de la cooptació. La connivència entre els dos poders cristal·litzava i s'intensificava amb l’objectiu d'anestesiar la població i d'impedir-li desafiar l'ordre existent. Però les autoritats religioses comencen una cursa autònoma tot confiant en la seva influència sobre els cors i les consciències. Acaparen l'espai públic: la cultura, els assumptes socials, els mitjans de comunicació, les relacions amb els veïns (cristià o occidental, més llunyà però més amenaçador). La seva transformació en poder (Al Azhar a Egipte i l’establishment wahhabita a l'Aràbia Saudita) els converteix en un pol alternatiu capaç d'estructurar la vida de la societat, de donar un sentit a l’existència col·lectiva. A més, els seus mitjans financers els procuren la capacitat de concedir serveis socials a una població desproveïda.
La institució religiosa, abans fins i tot de la proliferació de moviments radicals islàmics, situava la qüestió palestina en el centre de la problemàtica identitària. Va reformular l'enfrontament nacional i territorial basat en l’antagonisme judeo-musulmà. Afirmar que l'islamisme és una resposta a la creació de l'Estat hebreu sobre una base religiosa és una lectura retrospectiva inexacta. Israel havia estat percebut entre 1948 i 1967 com la realització d'un projecte nacionalista al qual s'hi oposava el nacionalisme àrab i palestí. Però el fracàs dels poders nasserià i baassista el 1967 els va privar de qualsevol capacitat per formular una base de lectura del conflicte. La història ha estat rescrita sota la influència de la institució religiosa: les generacions que han crescut després de 1967 – representen avui la immensa majoria de la població– aprenen una història impregnada pel discurs religiós. Aquest discurs també suscita un sentiment de culpabilitat des del moment en què es desvia de la pietat i perd la via justa.
En 40 anys, el divorci entre les societats àrabs i els poders establerts s’anirà fent més aspre. La gestió de la consciència l’assumirà l'establishment religiós i la de les frustracions i aspiracions polítiques els moviments islamistes que s'escindiran en dues tendències principals, l'una legalista i l'altra "revolucionària".
És a partir de la llar egípcia que sempre es defineixen les orientacions ideològiques i els motius que sacsegen el conjunt de la regió. A la deshonra de la derrota de 1967 s'hi va afegir la proximitat de l'enemic israelià les forces de qual estaven preparades a la riba est del Canal de Suez i el Golan, a menys de 100 quilòmetres de la capital siriana. Els Germans Musulmans van abandonar les idees de Sayyed Qutb (4), van renunciar a la violència i van adoptar una estratègia de conquesta progressiva de la societat per extensió del seu credo. Quan fan una crida a la jihad contra una força d'ocupació (Israel o la presència militar estrangera) es desmarquen clarament dels radicals que preconitzen una guerra a ultrança contra els infidels, tant a l'interior com a fora del país, per la glòria de Déu.
D’altra banda, el moviment dels Gamaat Islamiya, que volen introduir-se en l'acció violenta, fan la seva aparició. Deixen els Germans Musulmans per desplegar la seva acció en tres direccions (5). La primera cap a la conquesta dels joves: s'implanten a les universitats, penetren les escoles secundàries més prestigioses i recluten joves d’entre les grans famílies burgeses de Damasc, Amman, El Caire, Alexandria o Khartum. Com a moviment intel·lectual i polític principalment, l'islamisme radical mai no ha estat l'herència de les classes desfavorides. Els seus dirigents, també els dels Gamaat a partir de 1967 i més tard els d'Al Qaeda, són intel·lectuals de la burgesia educada i acomodada.
La segona va ser l’inici de les campanyes per estendre l’ús del vel. La justificació? Davant la "violació" de la terra musulmana, els islamistes manifesten un afecte obsessiu per la noció d'honor i de virtut en què les dones tindrien la vocació i el deure de protegir. Si els governants no van ser capaços de salvar-los, corresponia a la societat i a les dones fer-ho directament.
Finalment, i com a tercera part de l'estratègia dels Gamaat, l'entrenament físic i esportiu. Partint de la benigna idea de la higiene vital i del cos sa, els militants ja tenen consciència que s'introdueixen en la preparació de l'acció armada amb els ulls posats en la lluita contra el poder.
En un principi, els Germans Musulmans egipcis, la direcció dels quals va ser desactivada per una repressió feroç entre 1965-66, veien en l'atractiu dels Gamaat sobre la joventut un mitjà de renovar-se i de guarnir les seves files. Però els joves irats cridaven a la guerra quan els Germans ja hi havien renunciat, una tria que ja no tindria retrocés.
En cada gran crisi s’ha reproduït el mateix esquema. La repressió sagnant dels Germans Musulmans sirians a la ciutat d'Hama el 1982; la cacera dels Gamaat per part del poder a Egipte entre 1988-92 després dels atemptats contra civils i turistes; la dècada negra dels anys 90 a Algèria; l'11 de setembre de 2001... Totes aquestes crisis provoquen dues reaccions inverses: una fracció (majoritària) renuncia a la violència o a la clandestinitat i s'orienta cap a la legalitat i la moderació, mentre que una franja minoritària es radicalitza i s'introdueix en la violència jihadista, amb l’exili inclòs.
El discurs moderat i els mètodes legalistes es mostren políticament rentables: començava a créixer la popularitat dels seus partidaris. A més, els poders polítics, que no sabien usar altra cosa que els serveis de seguretat, els famosos moukhabarat, compten amb els islamistes moderats a l'Aràbia Saudita, a Egipte, a Jordània i al Marroc per polemitzar amb els extremistes en qüestions doctrinàries, per posar un dic de contenció al seu atractiu sobre els joves i a desacreditar la violència. L'experiència és convincent perquè el pes dels grups armats, ja sigui a Egipte o a Algèria, disminueix. Però s’imposa l'islamisme com a mètode de pensament i model de societat liderat pels moderats i les institucions religioses, amb un creixement del conservadorisme i una erosió de les llibertats.
La derrota de 1967 també va arrossegar la caiguda dels governs al poder a Síria, a l'Iraq, al Sudan i a Líbia. Però va ser l'últim sobresalt d'aquest tipus, mentre que des de 1948 la inestabilitat política formava part del paisatge del Pròxim Orient i els cops d'Estat succeïen als cops d'Estat. Des de fa prop de 40 anys els mateixos dirigents (o els seus fills) estan sòlidament instal·lats en el poder (6).
L’any 1973 s'assisteix a un sobresalt que continua sent un model en l'imaginari àrab. La guerra llançada pel Caire i Damasc al mes d'octubre va fer preveure per un moment que la humiliació de 1967 tenia la seva contrapartida i que es podria invertir la relació de forces. A nivell estratègic la mobilització comuna dels recursos militars i petroliers feia pensar que existia la solidaritat àrab (a falta d'unitat) i que podia donar pes a les reivindicacions dels més febles, en primer lloc les dels palestins. A nivell polític el món àrab parlava amb una sola veu i formulava reivindicacions coherents. Finalment, en l’àmbit econòmic els diners que van anar a parar cap als països petroliers feia pensar que les societats se'n beneficiarien gràcies a la distribució de la riquesa.
Van ser esperances il·lusòries. En l'aspecte militar, la guerra no va aportar cap millora i va acabar amb un empat. El temps de les negociacions i dels compromisos ja s’havia fixat fins i tot abans del cessament de les hostilitats. Després d'haver travessat amb èxit el canal de Suez, l'exèrcit egipci es va aturar per les ordres polítiques: el president El-Sadat simplement volia moure les línies de l'alto el foc de 1967 per iniciar negociacions a partir d'una posició més avantatjosa. Israel tenia por però l’havien tranquil·litzat massa aviat, abans de ser obligat a comprometre's a la restitució dels territoris ocupats el 1967.
Els caps de fila, Egipte i l'Aràbia Saudita, van mostrar ben aviat que la nova solidaritat àrab depenia del suport i de l'ajuda dels Estats Units. Finalment, a la riquesa sobtada de què els Estats petroliers es van beneficiar i les seves repercussions considerables per als altres Estats àrabs –sobretot els ingressos transferits per una mà d'obra immigrada massivament al Golf– s'hi va acompanyar una alça sense precedents de la corrupció, del mercantilisme parasitari i del malestar de les societats. El petroli va enriquir i va consolidar els poders del moment, afalagats pels països consumidors. Mentrestant, els serveis de seguretat i de control de la població s'havien perfeccionat, però la imatge d'Estats policials es difuminava rere la imatge de mercats irresistibles que oferien. La seva influència sobre la societat es reafirmava a través d’una crida a les antigues elits ("faci’s ric!") i per la creació d'una nova burgesia d'Estat. Aquesta seguretat autoritzava els poders a intentar portar a terme algunes reformes de façana (sobretot un possible de multipartidisme) que contribuirien poc a corregir la seva imatge.
Quinze anys més tard, es comprovava que la dècada de la tafra (riquesa sobtada) no va ser un instrument per millorar les condicions de vida de la població i que va ser desaprofitada de manera imperdonable, com en el cas d’Algèria. Els països del Golf han substituït progressivament els treballadors àrabs per una mà d'obra asiàtica, tancant així l'horitzó de centenars de milers de joves condemnats a l'atur al seu país.
Amb aquest panorama, com hi ha pesat i com hi pesa el conflicte entre Israel i Palestina? Hi és veritablement un assumpte central? La solució al conflicte és la clau d'un desenvolupament de la regió? Als Estats Units i cada vegada més a Europa no sembla que s’ho creguin. Val a dir que aquest leitmotiv ha tingut poc ressò i sembla que neda a contracorrent de l’evolució de la regió des de la fi dels anys 1970. En aquella època el president El-Sadat decideix canviar radicalment d'orientació, de prioritats i d'aliances –expulsa els consellers soviètics i acull els dels Estats Units– per recuperar el Sinaí. Abandona els palestins i signa la pau bilateral de Camp David amb Israel el 1978: els països àrabs trenquen relacions amb El Caire i es veuen privats del cap de files que Egipte havia estat durant dècades.
L’ascens de l'Aràbia Saudita i dels països del Golf i la seva resplendor financera eren portadors de valors religiosos, de consum i d'una benevolència i de gratitud respecte a les potències anglosaxones, les quals els havien ajudat a assentar la seva autoritat i, a molts, els havien construït un nou tron en entitats territorials fetes a la seva mesura. Mentre que Egipte feia valer la seva "egipcianitat", les elits del Golf volien construir el futur nacional i la seguretat de la península aràbiga, no sense un cert sentiment patriota de no deure res a una "causa àrab" de la qual en serien només els banquers. Jordània s'havia fixat com a prioritat defensar el seu territori i la seva integritat desfent-se de la resistència palestina. Síria feia el mateix amb la intervenció al Líban el 1976 i amb les ofensives per reduir la capacitat de l'OAP, en contradicció amb la seva retòrica nacionalista que mantenia intacta.
La revolució islàmica iraniana de 1978-79 i la guerra de vuit anys de Saddam Hussein contra ella, va revelar un altre eix de tensió, més mortífer que el conflicte amb Israel, i va contribuir a desacreditar els partidaris de la centralitat del conflicte araboisraelià. La capacitat de l'Iraq per canviar l'equilibri regional va ser desaprofitada en una mobilització de tots els recursos del país per enfrontar-se de manera obsessiva a l'amenaça del xiïsme a l'interior i a la rivalitat amb el veí iranià. La decisió de Saddam Hussein d'envair Kuwait el 1990 tancava la porta a tota esperança que la seva potència pogués servir per a posar límits a Israel. Així, després d'Egipte, el segon país àrab sortia de l'equació estratègica araboisraeliana.
Si bé la derrota de 1967 i el consegüent acostament entre Egipte i l'Aràbia Saudita van posar fi a la guerra freda àrab entre "països progressistes" aliats de la Unió Soviètica i "país reaccionaris" aliats als Estats Units (llegiu l'article de Henry Laurens), també és cert que no es va establir cap sistema de seguretat regional capaç d'administrar les crisis i de resoldre els conflictes. Fins i tot es discutia la noció d'un món àrab i molts cops se substituïa per la d’un "espai àrab" agitat per emocions comunes però que essencialment restava impotent.
El tema de la "centralitat" del conflicte ha servit als governants actuals per a apoderar-se del poder, per a justificar despeses d’armament desorbitades i per a un desenvolupament tentacular dels serveis de seguretat utilitzant la retòrica nacionalista. Tanmateix, de ben segur que no és el conflicte palestí el que permet explicar la violència dels règims respecte a la seva societat i l’ocupació de tots els àmbits de la vida pública; no és tampoc ell el que justifica la mala gestió, l'autoritarisme, la corrupció i la crueltat dels dirigents respecte els seus ciutadans.
Però si els dirigents usen l'imperatiu de la lluita contra Israel amb tanta eficàcia és perquè el conflicte afiança la consciència col·lectiva dels àrabs. És aquí on resideix la centralitat del conflicte: la relació d’Israel amb d’altres estats determina el judici de les opinions sobre cada potència estrangera i sobre les orientacions i els discursos de les diferents forces polítiques. Per als pobles de la regió cal recercar incansablement el millor marc (àrab o islàmic) susceptible de millorar la posició àrab contra Israel. Rebutgen qualsevol batalla l'objectiu de la qual no sigui la d'oposar-se a l'Estat hebreu i expressen reticències a llançar-se en lluites que desviarien les energies d'aquest objectiu i serien, per tant, "antipatriòtiques". Així s'explica la seducció exercida per tot moviment que proposa una nova estratègia contra Israel, des de Hamas fins a l'Hezbol·la i fins a la temptació nihilista amb què alguns aplaudeixen els actes d'Al Qaeda. Si el conflicte no estructura completament la constel·lació estratègica regional, sí que continua determinant-ne els comportaments. Els dirigents intenten enterrar-lo, perquè és l'animal dorment que torna infal·liblement, i quan torna mossega.
El fracàs de 1967 ha marcat, doncs, una generació traumatitzada com ho havien estat els francesos de 20 anys en el moment de la ruïna de 1940. Aquesta es va trobar unida en la derrota, ensordida, amb el "cor ensorrat (7)". Els grans es van deixar confiscar el domini del seu destí; la seva decepció era terrible. Però per als que entraven en la vida adulta encara era més greu: calia construir el futur a partir d'una realitat que els paralitzava. Físicament, l'espai àrab s’havia modificat. La guerra i molts territoris s’havien perdut. Calia ara acceptar Israel amb les fronteres que el món li reconeixia, les del 4 de juny de 1967, esperant que els àrabs s’hi conformarien a canvi dels gestos de bona voluntat que exigien.
Mentalment, aquesta generació s'ha situat de manera diferent en el temps. Ha obert els ulls al món, conscient que els dies bonics en què les societats tenien un futur col·lectiu queden enrere. La projecció en el futur és angoixosa i l'horitzó tapat; la brúixola no la trobaran pas en el passat. Per a molts, el mite de la memòria viva esdevé una úlcera. La cultura política d'aquestes generacions àrabs de després de 1967, antiimperialista, nacionalista o islamista, s'ha teixit sobre el canemàs de la guerra; la seva consciència se situa en les línies de l'alto el foc del 12 de juny. Israel ha modificat les fronteres militars, estratègiques (després pel prolongament de l'ocupació) i les realitats econòmiques i humanes.
Davant d’aquest lent naufragi dels països àrabs, als palestins els ha calgut molt valor: el valor de barallar-se entre ells i d'organitzar la resistència d'una part; el de la lucidesa, d'altra banda, per continuar sent conscients que l'acció militar havia de ser instrumentalitzada tard o d'hora per arribar a negociacions i fer concessions. Això ja ho sabien Iàsser Arafat i els seus companys a començament dels anys 70, però a diferència dels dirigents dels Estats àrabs, mai no van triar d’avançar sols imposant a la força la seva voluntat. Sempre han buscat el debat entre les organitzacions palestines, el consens; en una paraula, un afecte per a un imperatiu democràtic. Les eleccions de gener de 2006 que van portar Hamas al govern així ho testimonien, com també els esforços d’ambdues parts per posar en peu un govern d'unitat nacional fràgil i fins i tot incapaç de portar l'ordre. També ho testimonien els enfrontaments polítics actuals, però que al cap i a la fi l’opció democràtica també ha estat la preferida pel president de l'Autoritat Palestina Mahmud Abbas abans que una recuperació a la força de la situació.
L'absència de democràcia en la resta del món àrab ha privat llurs societats d'espais de debat i de mecanismes de participació. De manera que l'elit intel·lectual va intentar tota sola de reflexionar-hi mentre els dirigents intentaven negociar una pau –la seva– i la població buscava i busca solucions als seus problemes angoixosos quotidians a l'ombra de governs dels quals no n’esperen gran cosa. Apatia? Més aviat resignació a la impotència, però buscant mètodes alternatius d'organització social.
De passada, aquest "verí de l'intel·lecte" segons Paul Valéry, el món àrab no ha sabut discutir-lo i encara menys superar-lo. En 40 anys el nacionalisme palestí ha canviat d'estratègia, de lideratge, de discurs, de referències, però 40 anys d'ocupació han provat el seu caràcter irreductible. Henry Kissinger, que va llançar la famosa sentència "Bye bye OLP", no es referia a altra cosa que a crear Hamas. Per a la generació marcada per aquesta guerra, la solució de la qüestió palestina continua sent una condició ineludible i l'element motor per a projectar-se normalment en el futur. Fent saltar aquestes cadenes serà possible l’oposició als poders instaurats; serà possible promoure la democràcia i les llibertats sense veure's acusats de traïció a la gran causa; serà possible qüestionar el pes dels exèrcits i dels serveis de seguretat en la vida de les societats; serà possible replantejar el pensament únic islamista i de mantenir relacions amistoses amb l'estranger i amb Occident en particular.
Traduït per Eva Lega
(1) Gamal Abdel Nasser (1918-1970) va arribar al poder a Egipte el 1952 amb els Oficials Lliures i va esdevenir la veu de la unitat àrab. El partit Baas (que significa renaixement), creat el 1947 sobre la base "unitat, alliberament, socialisme", era influent entre els militars i les capes socials mitjanes. Disposava de "seccions" en cada país àrab i arriba al poder a Síria i a l'Iraq en els anys 60. Les relacions detestables i les divergències entre Damasc i Bagdad impediran qualsevol unitat àrab.
(2) Cf. Ian S. Lustick, «Unsettled States Disputed Lands: Britain and Ireland, France and Algeria and the West Bank-Gaza», Cornell University Press, Nova York, 1993.
(3) Com a resultat de la derrota, Nasser dimiteix el 9 de juny però reconsidera la decisió després de les espectaculars manifestacions.
(4) Membre dels Germans Musulmans, teòric de la violència com a estratègia política que inspirarà els moviments jihadistes. Executat a ordres de Nasser el 1966.
(5) Cf. “Safahat majhoula fi tarikh al haraka al islamyia al mu'asira. min al naksa ila almachnaqa”, testimoni de Talal El Ansari (un dels caps de la jihad egípcia), recollit per Abdallah Sourour, Al Mahrousa, El Caire, 2006.
(6) Farouk Mardam-Bey i Elias Sanbar, «Etre arabe», entrevistes amb Christophe Kantcheff, Actes Sud, Arles, 2006.
(7) Charles Taylor, “A Different Kind of Courage”, The New York Review of Books, 26 d’abril de 2007.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada