El cop convencional-nuclear d'Israel contra Iran s'acosta

per Heinz Dieterich

L'analista d'origen alemany explora els arguments que justificarien un possible atac israelià a Iran i les seves hipotètiques conseqüències.

1. La lògica militar i el premi del guanyador exigeixen l'amenaça nuclear imperialista

La decisió israeliana d'atacar militarment l'Iran abans del final d'any, fa inevitable el cop nuclear o, si més no, fer creïble l'amenaça d'aquest cop. La doble raó d'aquesta lògica és militar i geoestratègica: a) ni Israel ni els Estats Units tenen la força convencional necessària per sufocar la reacció bèl•lica regional que generaria la seva agressió contra l'Iran; b) el premi d'aquesta guerra és el control de la zona geoestratègica més important d'Euroàsia, que va del Mediterrani oriental mitjançant l'Orient Mitjà i l'Àsia Central fins l'Àsia del sud-est.

2. L'escenari de l'atac

L'escenari militar és molt clar. Israel tractarà de repetir els èxits històrics de la seva Força Aèria (IAF), entre ells: la destrucció de la Força Aèria d'Egipte en tres hores, durant la guerra de 1967; la destrucció, en pocs minuts, del reactor nuclear iraquià "Osiraq", en 1981, per vuit F-16; la destrucció de la defensa antiaèria siriana, en poc temps i pràcticament sense pèrdues pròpies, durant l'agressió al Líban, al 1982 i l'atac de la IAF a blancs sirians el 6 de setembre, 2007.

La capacitat bèl•lica per a aquest atac és molt considerable. La IAF té prop de mil avions i dotze aeroports militars; compte amb coets Jericó I, II i III, de curt i mig abast, alguns amb capacitat de transportar caps nuclears; utilitza satèl•lits espacials de reconeixement i comunicació propis i sistemes de míssils molt avançats. L'atac es dirigiria contra tres instal•lacions nuclears al sud de Teheran --- Natanz, Ispahán i Arak--- i, segons ell The Sunday Times, els pilots han fet vols d'entrenament cap a Gibraltar i assajat tàctiques d'atac nuclear. A més a més, dels avions de combat F-15L i F-16L que poden ser proveïts de nou en ple vol, Israel pot usar míssils creuers disparats des dels submarins israelians subministrats per Alemanya, i/o els coets Jericó. Finalment, la IAF té, sens dubte, els millors pilots de l'Orient Mitjà i l'experiència d'atacar blancs a una distància superior a la l'Iran, com va demostrar el seu atac al quarter general de la PLO a Tunis al 1985.

3. El cop sorpresa israelí-estadounidensc-OTAN serà reeixit

l'Iran ha millorat considerablement les seves capacitats de defensa militar mitjançant la instal•lació d'un sistema d'intel•ligència òptica en parts del Golf Pèrsic, de la col•locació d'un satèl•lit espacial, del desenvolupament de coets de curt i mig abast i de l'adquisició del sistema antiaeri rus TOR-M1. Amb tot i això, tanmateix, l'atac sorpresa israelí-estadounidenc-OTAN, que podria incloure la destrucció del sistema de defensa aeri, de les parades de comandament militars i dels centres de comunicació més importants del país, serà sens dubte reeixit per als agressors i imparable per a l'Iran.

4. La contraofensiva iraniana i la necessitat militar de l'opció nuclear imperialista

Davant aquest cop inicial, el règim iranià pot dirigir la seva contraofensiva cap a tres blancs estratègics. El primer és la clausura de l'Estret d'Hormuz, a través del qual passa més del quaranta per cent de les exportacions del petroli mundial. Els preus del petroli podrien pujar fàcilment als 150 dòlars, generant una recessió econòmica mundial. Estats Units no podria ocupar amb tropes de terra el territori de l'Iran, necessari per garantir les trameses per l'Estret.

La segona possibilitat és un atac amb coets de mig abast contra les ciutats, les instal•lacions militars, comunicatives i nuclears d'Israel. Els militars israelians sostenen que les seves defenses antimíssils poden batre coets, però és dubtós que sigui així. Aquest atac podria incloure el Comandament Central de Washington (Centcom) a Al Udeid, Quatar; les seves instal•lacions militars a l'Iraq i les instal•lacions energètiques de l'Aràbia Saudita i dels Estats del Golf.

La tercera opció de l'Iran és la guerra asimètrica mitjançant l'activació dels seus suports armats i no armats xiïtes al Líban, Síria, l'Aràbia Saudita, l'Iraq i Palestina. Les implicacions bèl•liques per a Washington i Tel Aviv serien greus. La desfeta de l'exèrcit israelià en la seva agressió contra la guerrilla de l'Hizbollah al el Líban, al juliol del 2006, ha estat un senyal d'advertència per a futures aventures d'aquest tipus. Síria rep a l'any més de cinc-cents mil pelegrins perses i, segons l'exèrcit dels Estats Units, ja el setanta per cent de les seves baixes a l'Iraq són causades per milícies xiïtes. Si l'Iran aconseguís mobilitzar a Hamas, Hizbollah, les milícies shiítes iraquianes i si Síria es veiés involucrada en el conflicte, tindríem un teatre bèl•lic regional des de la costa oriental de la Mediterrània fins les fronteres de Pakistan.

Els tres escenaris del contraatac iranià tenen un element comú: l'eix del mal "Israel-els Estats Units-laUnió Europea", no té les forces militars convencionals necessàries per derrotar l'Iran en els seus tres fronts de contraatac. Aquesta situació el deixa al camp sionista-imperialista només tres opcions. 1. Negociar i acceptar un Iran nuclear, tal i com ho ha fet amb el mateix Israel, l'Índia i Pakistan. L'elit israeliana, dels Estats Units i europea, tanmateix, rebutja categòricament aquesta solució. 2. Aconseguir que l'Iran es desnuclearitzi, seguint els passos de Corea del Nord, Líbia, Àfrica del Sud, Argentina i Brasil, i acceptant el seu estatus neocolonial davant de l'Occident. El termini donat per Israel per a aquest procés és finals del 2007; però a propòsit de la desnuclearització de Corea del Nord, signat el dia d'ahir, és possible que s'estengui. Fins al moment, no hi ha indicis que l'elit teocràtica a l'Iran accepti aquest destí neocolonial. 3. Destruir el projecte iranià amb forces convencionals i, en el seu cas, nuclears.

5. Israel té carta blanca per a l'atac nuclear a l'Iran.

Israel és l'únic Estat actual que pot agredir nuclearment a l'Iran sense ser condemnat unànimement per l'opinió pública mundial. La història de l'holocaust nazi i els comentaris suïcides d'Ahmadinejad i d'altres líders perses respecte a aquest tema, li han donat a l'elit sionista l'apologia del bellum iustum (guerra justa) preventiu que necessitava. Si l'Iran no es rendeix, aquesta elit no deixarà passar aquesta oportunitat d'or, per demostrar als països limítrofs que defensarà els seus interessos fins i tot amb l'holocaust nuclear.
Les classes polítiques de la burgesia transatlàntica que encara governa al món, accepten, amb més petit o un més alt grau de pudor demagògic, el cop nuclear. La cancellera alemanya, Angela Merkel, va comparar l'ascens de l'Iran amb l'ascens de Hitler i va afirmar que "L'Iran no només és una amenaça per a Israel, sinó també per als països democràtics d'aquest món". El 16 de setembre, 2007, el Ministre de Relacions Exteriors de França, Bernard Kouchner, va asseverar que un Iran amb armes nuclears "és un perill real per a tot el planeta" i que "hem d'estar preparats per al pitjor i el pitjor és la guerra". El 26 de setembre, el cap de l'imperialisme francès, Nicolas Sarkozy va usar l'Asambea General de l'ONU per recalcar, que "No hi haurà pau en el món si la comunitat internacional deixa que l'Iran es doti d'armes nuclears; estarem assumint un risc inacceptable per a l'estabilitat en la regió i en el món sencer".

6. Bush amenaça amb l'holocaust nuclear, Carter amb el "suïcidi" de l'Iran.

En un discurs davant de veterans de guerra, a la fi d'agost, George W. Bush va amenaçar directament a l'Iran amb un holocaust nuclear. "L'entestament actiu de l'Iran d'aconseguir tecnologia que podria generar armes nuclears amenaça en col•locar una regió ja coneguda per la seva inestabilitat i violència, sota l'ombra d'un holocaust nuclear." Bush va agregar que, "he autoritzat als nostres comandants militars" a afrontar "les activitats assassines de l'Iran ". Afrontarem "aquest perill, abans que sigui massa tard".
El colom imperialista James Carter, mentrestant, va advertir a l'Iran d'un possible suïcidi: "Tots esperem que puguem fer tot el que es pugui per evitar que l'Iran es converteixi en un poder nuclear", i va agregar: "Crec que seria quasi inconcebible que l'Iran cometia un suïcidi llançant un o dos míssils del tipus que sigui contra la nació d'Israel." Òbviament, el "suïcidi" de l'Iran només és possible a través d'un atac nuclear.

Si Bush està d'acord amb aquest atac o no, és, a hores d'ara, secundari, perquè cap dels dos partits dominants als Estats Units s'atrevirà a negar-li el suport a Israel en un conflicte militar amb l'Iran; perquè negar-li-ho, significaria perdre les eleccions del pròxim any. Washington ha donat suport en els últims cinquanta anys tots els crims de guerra d'Israel i ho farà també en aquest cas, encara més quan compta amb el suport de les potències europees.

7. El dilema de l'Iran

L'Iran es troba en una situació d'isolament polític i mediàtic que és reminiscent de la de Saddam Husseín, abans de la invasió de 2002. Sens dubte, que el seu poder militar, tant en termes convencionals com asimètrics, és molt superior al de l'Iraq en el seu moment, però és molt dubtós, que s'atreveixi a utilitzar-ho en els escenaris apuntats, enfront de l'amenaça real d'un atac nuclear.
Davant aquesta situació, al govern iranià no li quedarà una altra via que cercar una solució negociada. I ha de buscar-la aviat, abans que la trampa es tanqui, tal i com li va succeir a Saddam Hussein i als Talibans. Si no entén els temps que li queden i la correlació de força real, és molt probable que la "revolució islàmica" dels aiatol•lans acabi com la "revolució socialista" dels partits Baaths a l'Orient Mitjà: en ruïnes.