Homenatge a Lluís Companys, afusellat avui fa seixanta-set anys

Nascut el 21 de juny de 1882 al poble del Tarròs, que forma part del municipi de Tornabous a la comarca d’Urgell, en el si d’una família agrària benestant, fill de Josep Companys i Fontanet, i de Maria Lluïsa de Jover, ambdós d’origen nobiliari, fou el segon cabaler d’un total de cinc germans i tres germanes: Josep, Lluís, Camil, Manuel, Ramon Maria; Neus, Maria Alba i Ramona; tots els quals assoliren una bona formació cultural. Així doncs, després d’haver acabat el batxillerat als tretze anys, cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona.

El 1900 participà en la fundació de l’Associació Escolar Republicana, de la junta de la qual fou membre en qualitat de vocal de la Facultat de Dret. Paulatinament Companys quedà influït per les idees republicanes, catalanistes i socials, en el marc sociopolític de la crisi de la Restauració Borbònica: desastre colonial a ultramar el 1898; nova guerra colonial al Marroc (1908-1927); crisi del bipartidisme entre liberals i conservadors; sistema polític formalment democràtic basat en la Constitució del 1876 i en el sufragi universal masculí a partir del 1890, però viciat per les pràctiques caciquistes; fracàs de la revolució industrial, llevat de Catalunya i el País Basc, la qual cosa comportava el fet que l’estat fos dominat per l’oligarquia agrària i financera; pel fet que el moviment obrer a Catalunya havia optat per l’anarquisme i no pel socialisme com a la resta d’Espanya; el republicanisme majoritàriament en mans de Lerroux i no dels federals, i el resorgiment del catalanisme arran de la reimplantació dels Jocs Florals el 1859, publicació de les Bases de Manresa el 1892 i/o promulgació el 1889 del Codi Civil espanyol, que comportà la supressió de tots els codis forals, inclòs el Dret Civil català.

En conseqüència, Companys optà per la participació en la vida política del país: així el 1906 arran de la crema pels militars dels diaris "Cu-Cut!" i "La Veu de Catalunya" i l’aprovació de la llei de jurisdiccions, participà en la creació de la Solidaritat Catalana; tanmateix, arran de la seva disgregació tot i els èxits electorals inicials, el 1911 Companys s’adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la secció política de la Joventut de la qual fou president; una organització que va durar poc, la qual cosa comportà la dispersió dels republicans i catalanistes d’esquerra.

Cal destacar que dos anys abans, el 1909, arran de la repressió de la Setmana Tràgica, Companys ja havia sofert la primera detenció policial d’un total de quinze i que aleshores fou ja qualificat com a "individuo peligroso" a qui caldria "hacerle la vida imposible". Foren el pacte de Sant Gervasi entre la Unió Federal Nacionalista Republicana i les forces de Lerroux i, alhora, les successives desfetes electorals les raons que provocaren que Companys entrés a formar part del partit reformista de Melquiades Álvarez el 1913, des d’on desenvolupà la tasca de redactor del diari de "La Publicidad" , una faceta periodística que anteriorment ja havia desenvolupat a "La Aurora" i anys més tard a "La Barricada" i a "La Lucha".

Tanmateix, com a conseqüència de l’afebliment del republicanisme de Melquiades Álvarez, Companys el 1915 s’adherí al Bloc Republicà Autonomista, el qual malgrat les bones intencions i el programa renovador mai no acabà de fer forat. Així doncs, l’abril del 1917 es constituí una nova agrupació política: el Partit Republicà Català, com a membre del qual Companys fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel districte cinquè, i a més formà part de la redacció de "La Lucha", l’òrgan del nou partit; des d’aquest càrrec municipal formà part de la comissió que intentà d’obtenir del govern de Madrid una intervenció positiva respecte els conflictes obrers el 1919; la qual cosa li comportà una nova detenció el novembre del 1920 juntament amb d’altres sindicalistes com Salvador Seguí i Martí Barrera fins a un total de trenta-sis persones; deportat Companys al castell de la Mola (Maó) i quan Francesc Layret es disposava a assumir-ne la defensa com a advocat aquest fou assassinat.

Companys, en aconseguir l’escó de diputat per Sabadell que havia deixat vacant Layret en les eleccions legislatives del desembre de 1920, hagué d’ésser alliberat. Poc després fou fundador de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya (1920-1921) i el 15 d’octubre de 1922 passà a dirigir el setmanari "La Terra. Revista Popular Agrària", fets que l’ajudaren a assolir la reelecció de diputat per Sabadell el 1923.

Durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), tot i diversos obstacles governamentals, Companys actuà com a advocat defensor de la Unió de Rabassairesfer rectificar el govern central i alhora no veure’s desbordat pels anarquistes, el sis d’octubre Companys proclamà "l’Estat Català dins la República Federal Espanyola", una declaració que tot i ésser il·legal s’ha d’entendre com a un gest federalista i de compromís, i en cap cas separatista.

El govern de la Generalitat fou detingut en ple per tropes dirigides pel comandant en cap de la quarta divisió orgànica, el general Domènec Batet. Així Companys fou empresonat primer al vaixell Uruguay i, portat a Madrid, fou jutjat i condemnat ell i tot el govern a trenta anys de reclusió major i confinat al penal d’El Puerto de Santa María (Cadis); a més l’Estatut quedà suspès indefinidament.

Arran de les eleccions generals a Corts del 16 de febrer de 1936, Companys fou elegit diputat pel Front d’Esquerres i en resultar-ne guanyador el Front Popular, Companys fou alliberat i des de l’1 de març ocupà novament el càrrec de President de la Generalitat.

En produir-se el cop d’estat el 19 de juliol de 1936, Companys s’instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona fins a fer-lo fracassar; concretament havia nomenat el capità Frederic Escofet Comissari General d’Ordre Públic de Catalunya, qui amb l’antelació suficient havia adoptat les mesures adients perquè el cop d’estat no triomfés a Barcelona; així es pot afirmar que tot i que les forces d’Ordre Públic de la Generalitat van rebre el suport de centenars de militants de les organitzacions obreres, d’esquerra i nacionalistes; també és cert que sense l’actuació de les forces d’Ordre Públic, l’esforç d’aquells militants no hauria estat suficient per vèncer la insurrecció.

Bé que Companys es veié inicialment desbordat per les forces revolucionàries, consistents en poders paral·lels dels comitès de tota mena dominats pels elements de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al punt que les competències de la Generalitat foren assumides de fet però no de dret pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes, progressivament amb prudència i habilitat aconseguí que la Generalitat anés recuperant el poder perdut i s’esforçà a mantenir l’equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d’unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, el setembre de 1936.

A més cal tenir en compte que Companys féu el màxim esforç possible per salvar vides humanes i béns; així tot i els quantiosos assassinats a la reraguarda, el seu nombre a Catalunya fou en relació al nombre total de la població força inferior al produït a les zones on havia triomfat el cop d’estat, ja que Companys en no poder garantir la vida de tots els ciutadans, va facilitar la sortida d’uns cinc mil ciutadans cap a l’estranger en vaixells estrangers que salpaven del port de Barcelona.

Continuant amb la política de recuperació de poder cal fer esment de l’acabament dels cantons dominats per la FAI, com el de Puigcerdà, i el de Lleida dominat pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i sobretot els esdeveniments ocorreguts a Barcelona entre el 3 i el 8 de maig de 1937, basats en una insurrecció armada promoguda per militants anarquistes i del POUM, contraris a la progressiva recuperació del poder per part del govern de la Generalitat i a la preeminència de l’exèrcit regular sobre les columnes de milicians i a la dels cossos policials sobre les patrulles de control; les conseqüències del fracàs de l’esmentada revolta foren entre d’altres l’enfortiment del govern de la Generalitat, dominat bàsicament per l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), la preeminència de l’exèrcit regular sobre les columnes de milicians, la dissolució de les patrulles de control, però sobretot també la pèrdua de pes polític i de competències del govern de la Generalitat a favor del govern central de la República, instal·lat a València, la qual cosa s’accentuà encara més arran del trasllat del govern republicà de València a Barcelona el 31 d’octubre de 1937, fins a arribar l’extrem que el dia 2 de febrer de 1939 a Figueres i en plena retirada republicana es produí el lliurament del fons de la Tresoreria de la Generalitat de Catalunya al govern Negrín, un fet de conseqüències molt negatives per a l’exili català.

Malgrat el desenvolupament de la guerra, s’ha de dir que Companys mai no abandonà els seus sentiments democràtics, ja que el novembre de 1937 presentà la dimissió en expirar el seu mandat (cal recordar que segons l’Estatut Interior de Catalunya les eleccions al Parlament s’havien de fer cada cinc anys); el Parlament li va ratificar el nomenament pels vots de tots els assistents, amb l’excepció de Pau Romeva, de la Unió Democràtica de Catalunya.

Arran de l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, Companys, acompanyat de José Antonio Aguirre, president basc, s’exilià a França el dia 5 de febrer de 1939; primerament s’instal·là a Perpinyà, després a París, ciutat en la qual s’establí temporalment una oficina de la Generalitat fins que fou clausurada per les autoritats franceses, i finalment a Le Baule-les-Pins (Loira Atlàntic) juntament amb la seva segona muller Carme Ballester, on decidí de romandre malgrat l’ocupació alemanya de França en un intent de no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), qui patia una greu malaltia mental, fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, que havia quedat dissolt per divorci.

Detingut per la Gestapo el dia 13 d’agost de 1940, el nou govern espanyol en demanà l’extradició, la qual es materialitzà el dia 29 d’agost del mateix any, data que la Gestapo el lliurà a la Guàrdia Civil al pont internacional d’Hendaia, al País Basc; immediatament fou traslladat a Madrid i el 3 d’octubre fou enviat a Barcelona per ésser jutjat en consell de guerra.

Cal especificar que abans de la seva detenció a França, el dia 18 de gener de 1940, Companys ja havia estat jutjat pel Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona, el qual el condemnà a la incautació total de béns, a la inhabilitació absoluta i perpètua i amb la proposta adreçada al govern de sanció amb la pèrdua de la nacionalitat espanyola, tot basant-se en la llei de responsabilitats polítiques que sancionava amb efectes retroactius tot tipus de fets subversius i/o contraris al Movimiento Nacional des de l’1 d’octubre de 1934, però que en canvi no considerava com a delictius aquells fets compresos entre el 14 d’abril de 1931 i el 18 de juliol de 1936, contraris a la Constitució, a l’ordre públic, a les lleis de tinença d’armes i explosius; homicidis, lesions, danys i coaccions fets per persones d’ideologia coincident amb la del Movimiento Nacional amb la finalitat de protestar contra el suposat sentiment antipatriòtic de les organitzacions i govern que amb la seva conducta justificaren l’Alzamiento.

Així el dilluns 14 d’octubre de 1940 es constituí el tribunal militar reunit en consell de guerra sumaríssim, en presència de l’acusat, compost pel general de divisió Manuel González González, com a president; com a vocals, els generals de brigada Gonzalo Calvo Conejos, Federico García Ribero, Fernando Giménez Sáenz, Rafael Latorre Rojas i José Irigoyen Torres; com a vocal ponent l’auditor de brigada D. A. Coronel Velázquez; com a fiscal l’auditor de brigada Enrique de Querol i Duran, i com a defensor el capità d’artilleria Ramon de Colubí de Chávez; la sentència, basada en la consideració que Companys havia comès el delicte d’adhesió a la rebel·lió militar, tipificat en els articles 173, 237 i 238 del Codi de Justícia Militar, i malgrat la petició del defensor de rebaixar la pena a vint anys i un dia de reclusió, essent-li d’abonament la presó preventiva soferta, per apreciar-hi l’atenuant 4 de l’article 9 del Codi Penal comú, no fou altra que la ja esperada: la condemna a la pena de mort, l’execució de la qual fou complerta immediatament: a la matinada del dimarts 15 d’octubre, dia de santa Teresa, Companys fou afusellat per un escamot dirigit pel coronel Ricart, qui li clavà el tret de gràcia, al fossar de Santa Eulàlia al Castell de Montjuïc de Barcelona.

Però com si encara no n’hi hagués prou, atesa la condició de maçó de Companys, el 3 d’octubre de 1941, un tercer tribunal: el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, compost pel general Saliquet, president, i els vocals Wenceslao González Oliveros, el general Borbón i Juan José Pradera, el jutjà novament i considerant que quedava acreditada la mort del pressumpte culpable, acordà el sobreseïment definitiu del cas i que la qual cosa fos comunicada al fiscal i a l’Arxiu General de Salamanca.

Documental