El pensament d'Ernesto Che Guevara va evolucionar molt des de la victòria de la revolució cubana, el 1959, fins el 1967. Als temes centrals de reflexió i pràctica política sobre l’emancipació a l’Amèrica Llatina i el combat contra l’imperialisme a tot el planeta s’hi va afegir una posició cada vegada més crítica, entorn el 1963, amb l’estancament del model soviètic i de l’est d’Europa.
Per MICHAEL LÖWY Autor del “La Pensée de Che Guevara”, Syllepse, París, 1997; coautor, amb Olivier Besancenot, de “Che Guevara: una braise qui brûle encore”, Mille et une nuites, París 2007.
Dia a dia Ernesto Che Guevara s’anava allunyant una mica més de la il·lusió inicial en l’URSS i el marxisme soviètic. En una carta del 1965 al seu amic Armando Hart (Ministre cubà de cultura), criticava amb duresa el “seguidisme ideològic” que es manifestava a Cuba amb l’edició de manuals soviètics per a l’ensenyament del marxisme –un punt de vista que aleshores convergia amb el de Fernando Martínez Heredia, Aurelio Alonso i els seus amics del departament de filosofia de la Universitat de l’Havana, editors de la revista Pensamiento Critico. Aquests manuals –als quals anomena “les fonaments soviètics”– “tenen l’inconvenient de no deixar pensar: el Partit ja ho ha fet per tu i tu només ho has de pair” (1).
Cada vegada i d’una manera més explícita es constata la recerca d’un model diferent, d’un mètode diferent de construcció del socialisme, més radical, més igualitari, més solidari.
L’obra del Che no és un sistema tancat ni un argument acabat que té una resposta per a tot: les seves reflexions sobre moltes qüestions com la democràcia socialista o la lluita contra la burocràcia van restar incompletes, interrompudes per la seva mort el 1967.
Però en aquest sentit, Martínez Heredia té raó quan subratlla que “l’estat incomplet del pensament del Che (...) és d’altra banda un aspecte positiu. El gran pensador hi és present, assenyalant problemes i camins (...), exigint als camarades que pensin, estudiïn, combinin la pràctica i la teoria. És impossible convertir el seu pensament en dogma, convertir-lo en un (...) bastió especulatiu (...) de frases i preceptes” (2).
En un principi (1960-1962) el Che tenia moltes esperances en els “països germans” del socialisme anomenat “existent”. Però després d’algunes visites a la Unió Soviètica i als països de l’Est, i de l’experiència dels primers anys de la transició cubana cap al socialisme, s’hi va anar tornant cada vegada més crític. En diverses ocasions va expressar públicament algunes divergències, sobretot en el cèlebre “Discurs d’Alger” del 1965. Tot i que no va ser fins després del gran debat econòmic a Cuba, 1963-1964, que va mostrar la intenció de formular un enfocament diferent del socialisme.
Aquest debat va oposar els partidaris del “socialisme de mercat” (autonomia per a les empreses i potenciació de la rendibilitat) –com el de l’URSS– al Che, el qual defenia una planificació centralitzada, fonamentada en criteris socials, polítics i ètics: en lloc de primes pel rendiment i de preus fixos al mercat, proposava la gratuïtat d’alguns béns i serveis. Però en les intervencions del Che no hi quedava clara una qüestió: qui prendria les decisions econòmiques fonamentals? En altres paraules, la qüestió de la democràcia en la planificació.
Ara, els documents inèdits del Che recentment publicats a Cuba, ofereixen noves perspectives sobre aquest tema i d’altres. Es tracta de les “Notes critiques sobre el manual d'economia política” de l’Acadèmia de les ciències de l'URSS (edició en espanyol de 1963), les quals contenen la carta a Hardt en què critica una dels “fonaments” –redactades durant l’estada a Tanzània i a Praga entre 1965-1966: no és un llibre ni un assaig, sinó una col·lecció d’extractes de l’obra soviètica seguits de comentaris àcids i irònics (3).
S’esperava, des de feia molt de temps, massa temps, la publicació d’aquest document. Durant dècades va restar “fora de circulació”: com a màxim es va permetre que alguns investigadors cubans el consultessin i el citessin en pocs textos (4). Gràcies a Maria del Carmen Ariet García, del Centre d’estudis Che Guevara de l’Havana, que l’ha organitzat, ara es troba a disposició dels lectors que hi estiguin interessats. Aquesta edició ampliada inclou, a més, d’altres materials inèdits: la carta a Fidel Castro d’abril de 1965, com a pròleg del llibre; notes sobre els escrits de Marx i de Lenin; un recull d’actes de les converses entre el Che i els seus col·laboradors al Ministeri d’indústria (1963-65) –ja publicades parcialment a França i Itàlia durant els anys 1970; cartes a diverses personalitats (Paul Sweezy o Charles Bettelheim); extractes d’una entrevista amb el diari egipci “El-Taliah” (abril de 1965).
Alhora, aquesta obra és un testimoni de l’esperit independent del Che, del distanciament crític envers el “socialisme existent” i de la recerca d’una via radical. Mostra també els límits de la seva reflexió.
Comencem per aquesta: el Che en aquell moment no incloïa la qüestió del stalinisme, (es desconeix si l’anàlisi va avançar durant 1966-1967). Atribueix l’estancament de l’URSS durant els anys 1960 a... la Nova Política Econòmica (NEP) de Lenin! De fet, creia que si Lenin hagués viscut més temps –“va cometre l’error de morir”, escriu amb humor– n’hauria corregit els efectes més retrògrads. Estava convençut que la introducció d’elements capitalistes de la NEP havia provocat les nefastes tendències que es van observar a la Unió Soviètica de 1963: la restauració del capitalisme.
Cap de les crítiques del Che a la NEP deixa de tenir interès. De vegades coincideixen amb les de l’oposició d’esquerres (a l’URSS) de 1925-1927; per exemple quan va constatar que “els executius, aliats del sistema, constitueixen una casta privilegiada”. Però la hipòtesi històrica segons la qual la NEP és la responsable de les tendències capitalistes de l’URSS de Leonid Brèjnev no s’hi entreveu clarament. Tampoc es pot dir que el Che ignorés el paper nefast de Stalin... En una de les notes crítiques s’hi troba aquesta frase precisa i colpidora: “El terrible crim històric de Stalin” va ser “haver menyspreat l’educació comunista i haver instituït el culte il·limitat a l’autoritat”. Encara que no sigui una anàlisi del fenomen stalinista, ja n’és un rebuig categòric.
En el “Discurs d’Alger”, el Che exigia als països que apel·laven al socialisme que eliminessin “la complicitat tàcita amb els països explotadors d’occident”, una pràctica que es traduïa en una relació d’intercanvi desigual amb els pobles que lluitaven contra l’imperialisme (5). Aquesta qüestió apareix diverses vegades a les “Notes critiques” del manual soviètic. Mentre que els autors d’aquesta obra oficial lloaven “l’ajuda mútua” entre països socialistes, l’ex ministre d’indústria cubà constatava innegablement que això no corresponia a la realitat: “Si l’internacionalisme proletari guiés els actes dels governs de cada país socialista (...) seria tot un èxit. Però el xovinisme (d’una gran potència o d’un país petit) o la submissió a l’URSS (...) substitueixen l’internacionalisme. Això malmet els somnis honestos de tots els comunistes del món”.
Unes pàgines més endavant el Che diu irònicament sobre la celebració al manual de la divisió de treball en els països socialistes, fonamentada en una “col·laboració fraternal” que: “El CAME (6), el cistell de crancs, debat aquesta afirmació a la pràctica. El text es refereix a un ideal el qual només podria realitzar-se mitjançant una pràctica real d’internacionalisme proletari, però malauradament aquest no existeix”. En el mateix sentit, en un altre passatge constata amb amargor que en les relacions entre els que es proclamen seguidors del socialisme, s’hi donen fenòmens d’expansionisme, d’intercanvi desigual, de competència, una certa explotació i sobretot de submissió dels Estats febles envers els forts”.
Finalment, critica amb una pregunta retòrica la “la construcció del comunisme” del manual de l’URSS: “És possible construir el comunisme en un sol país?” Una altra observació en el mateix sentit: Lenin “va afirmar clarament el caràcter universal de la revolució, fet que després es va negar” –una referència transparent al “socialisme en un sol país” (7).
La majoria de les crítiques del Che al “manual” soviètic corresponen als escrits econòmics dels anys 1963-64: la defensa d’una planificació central contra la llei del valor i les fàbriques autònomes que funcionen segons les regles del mercat; la defensa de l’educació comunista en lloc dels incentius individuals. També es va preocupar per l’interès material dels dirigents de les fàbriques, fet que considerava un principi de corrupció.
Guevara proposava la planificació com a eix central del procés de construcció del socialisme, perquè “allibera l’ésser humà de la seva condició d’objecte econòmic”. Però reconeixia –a la carta a Fidel– que a Cuba “els treballadors no participen en la construcció del pla”.
Qui l’ha de fer, la planificació? El debat de 1963-64 no va respondre aquesta qüestió. A les notes crítiques de 1965-66 s’hi troben les propostes més interessants en relació a aquest tema: alguns passatges plantegen clarament el principi d’una democràcia socialista on les grans decisions econòmiques les pren el poble. “Les masses”, va escriure el Che, “han de participar en la formulació del pla, mentre que l’execució és un assumpte purament tècnic”. A l’URSS, segons la seva opinió, la concepció del pla que respongués a la “decisió econòmica de les masses, conscients del seu paper” es va substituir per un placebo d’incentius econòmics que ho determinava tot. Les masses, insistia, “han de tenir la possibilitat de dirigir els seus destins, decidir la quantitat que serà acumulació i la quantitat que serà consum”; la tècnica econòmica ha d’operar amb aquestes xifres –que el poble decideix– i “la consciència de les masses n’ha de garantir l’acompliment”.
Aquest tema el reprèn constantment: els obrers, escriu, el poble en general, “decidiran sobre els grans problemes del país (l’índex de creixement, l’acumulació/consum)”, encara que el pla sigui la tasca dels especialistes. Aquesta separació, massa mecànica, entre les decisions econòmiques i l’execució és discutible, però en formular aquestes propostes, el Che es va acostar força a un sistema democràtic de planificació socialista. No en va deduir totes les conclusions polítiques –la democratització del poder, el pluralisme polític, la llibertat d’organització– però no es pot negar la importància d’aquesta nova visió de la democràcia econòmica (8).
Aquests apunts es poden entendre com una etapa important del camí del Che cap a una alternativa comunista/democràtica al model soviètic. Un camí brutalment interromput, l’octubre de 1967 pels assassins bolivians al servei de la Central Intelligence Agency (CIA).
Traduït per Judit Farrerons
(1) Nestor Kohan reprodueix aquesta carta que va romandre inèdita durant molt de temps a “Ernesto Che Guevara. Otro mundo es posible”, Nuestra América, Buenos Aires, 2003, pàg.156-158.
(2) “Che, el socialismo y el comunismo”, a “Pensar el Che”, Centro de Estudios sobre América - Editorial José Marti, L’Havana 1989, volum II, pàg. 30.
(3) Ernesto Che Guevara, “Apuntes críticos a la economia política”, Ocean Press, Editorial de Ciencias Sociales, L'Havana, 2006.
(4) Llegiu Carlos Tablada, “El pensamiento económico de Ernesto Che Guevara” (trenta edicions des de 1987; la darrera a Ruth Casa Editorial, Panamá, 2005); Orlando Borrego, “El camino del fuego”, Editorial Imagen Contemporánea, l'Havana, 2001.
(5) Ernesto Che Guevara, “Obras 1957-1967”, Casa de las Américas, L’Havana. 1970.
(6) Consell d’ajuda econòmica mútua, un tipus de Mercat comú dels països del "socialisme real" (en anglès, Comecon).
(7) Aquesta teoria política, contradictòria als preceptes “internacionalistes”, que va defensar Stalin el 1924 i que abans Lenin ja havia defensat, es va adoptar al XIVè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica el 18 de desembre de 1925.
(8) És interessant observar el fet que el Che va defensar reiteradament el principi de la lliure discussió en les discussions amb els col·laboradors del Ministeri d’indústria publicades en el mateix volum. En un debat de desembre de 1964, insistia: “No es pot destruir una opinió mitjançant la força, ja que bloquejaria el lliure desenvolupament de la intel·ligència”.
Per MICHAEL LÖWY Autor del “La Pensée de Che Guevara”, Syllepse, París, 1997; coautor, amb Olivier Besancenot, de “Che Guevara: una braise qui brûle encore”, Mille et une nuites, París 2007.
Dia a dia Ernesto Che Guevara s’anava allunyant una mica més de la il·lusió inicial en l’URSS i el marxisme soviètic. En una carta del 1965 al seu amic Armando Hart (Ministre cubà de cultura), criticava amb duresa el “seguidisme ideològic” que es manifestava a Cuba amb l’edició de manuals soviètics per a l’ensenyament del marxisme –un punt de vista que aleshores convergia amb el de Fernando Martínez Heredia, Aurelio Alonso i els seus amics del departament de filosofia de la Universitat de l’Havana, editors de la revista Pensamiento Critico. Aquests manuals –als quals anomena “les fonaments soviètics”– “tenen l’inconvenient de no deixar pensar: el Partit ja ho ha fet per tu i tu només ho has de pair” (1).
Cada vegada i d’una manera més explícita es constata la recerca d’un model diferent, d’un mètode diferent de construcció del socialisme, més radical, més igualitari, més solidari.
L’obra del Che no és un sistema tancat ni un argument acabat que té una resposta per a tot: les seves reflexions sobre moltes qüestions com la democràcia socialista o la lluita contra la burocràcia van restar incompletes, interrompudes per la seva mort el 1967.
Però en aquest sentit, Martínez Heredia té raó quan subratlla que “l’estat incomplet del pensament del Che (...) és d’altra banda un aspecte positiu. El gran pensador hi és present, assenyalant problemes i camins (...), exigint als camarades que pensin, estudiïn, combinin la pràctica i la teoria. És impossible convertir el seu pensament en dogma, convertir-lo en un (...) bastió especulatiu (...) de frases i preceptes” (2).
En un principi (1960-1962) el Che tenia moltes esperances en els “països germans” del socialisme anomenat “existent”. Però després d’algunes visites a la Unió Soviètica i als països de l’Est, i de l’experiència dels primers anys de la transició cubana cap al socialisme, s’hi va anar tornant cada vegada més crític. En diverses ocasions va expressar públicament algunes divergències, sobretot en el cèlebre “Discurs d’Alger” del 1965. Tot i que no va ser fins després del gran debat econòmic a Cuba, 1963-1964, que va mostrar la intenció de formular un enfocament diferent del socialisme.
Aquest debat va oposar els partidaris del “socialisme de mercat” (autonomia per a les empreses i potenciació de la rendibilitat) –com el de l’URSS– al Che, el qual defenia una planificació centralitzada, fonamentada en criteris socials, polítics i ètics: en lloc de primes pel rendiment i de preus fixos al mercat, proposava la gratuïtat d’alguns béns i serveis. Però en les intervencions del Che no hi quedava clara una qüestió: qui prendria les decisions econòmiques fonamentals? En altres paraules, la qüestió de la democràcia en la planificació.
Ara, els documents inèdits del Che recentment publicats a Cuba, ofereixen noves perspectives sobre aquest tema i d’altres. Es tracta de les “Notes critiques sobre el manual d'economia política” de l’Acadèmia de les ciències de l'URSS (edició en espanyol de 1963), les quals contenen la carta a Hardt en què critica una dels “fonaments” –redactades durant l’estada a Tanzània i a Praga entre 1965-1966: no és un llibre ni un assaig, sinó una col·lecció d’extractes de l’obra soviètica seguits de comentaris àcids i irònics (3).
S’esperava, des de feia molt de temps, massa temps, la publicació d’aquest document. Durant dècades va restar “fora de circulació”: com a màxim es va permetre que alguns investigadors cubans el consultessin i el citessin en pocs textos (4). Gràcies a Maria del Carmen Ariet García, del Centre d’estudis Che Guevara de l’Havana, que l’ha organitzat, ara es troba a disposició dels lectors que hi estiguin interessats. Aquesta edició ampliada inclou, a més, d’altres materials inèdits: la carta a Fidel Castro d’abril de 1965, com a pròleg del llibre; notes sobre els escrits de Marx i de Lenin; un recull d’actes de les converses entre el Che i els seus col·laboradors al Ministeri d’indústria (1963-65) –ja publicades parcialment a França i Itàlia durant els anys 1970; cartes a diverses personalitats (Paul Sweezy o Charles Bettelheim); extractes d’una entrevista amb el diari egipci “El-Taliah” (abril de 1965).
Alhora, aquesta obra és un testimoni de l’esperit independent del Che, del distanciament crític envers el “socialisme existent” i de la recerca d’una via radical. Mostra també els límits de la seva reflexió.
Comencem per aquesta: el Che en aquell moment no incloïa la qüestió del stalinisme, (es desconeix si l’anàlisi va avançar durant 1966-1967). Atribueix l’estancament de l’URSS durant els anys 1960 a... la Nova Política Econòmica (NEP) de Lenin! De fet, creia que si Lenin hagués viscut més temps –“va cometre l’error de morir”, escriu amb humor– n’hauria corregit els efectes més retrògrads. Estava convençut que la introducció d’elements capitalistes de la NEP havia provocat les nefastes tendències que es van observar a la Unió Soviètica de 1963: la restauració del capitalisme.
Cap de les crítiques del Che a la NEP deixa de tenir interès. De vegades coincideixen amb les de l’oposició d’esquerres (a l’URSS) de 1925-1927; per exemple quan va constatar que “els executius, aliats del sistema, constitueixen una casta privilegiada”. Però la hipòtesi històrica segons la qual la NEP és la responsable de les tendències capitalistes de l’URSS de Leonid Brèjnev no s’hi entreveu clarament. Tampoc es pot dir que el Che ignorés el paper nefast de Stalin... En una de les notes crítiques s’hi troba aquesta frase precisa i colpidora: “El terrible crim històric de Stalin” va ser “haver menyspreat l’educació comunista i haver instituït el culte il·limitat a l’autoritat”. Encara que no sigui una anàlisi del fenomen stalinista, ja n’és un rebuig categòric.
En el “Discurs d’Alger”, el Che exigia als països que apel·laven al socialisme que eliminessin “la complicitat tàcita amb els països explotadors d’occident”, una pràctica que es traduïa en una relació d’intercanvi desigual amb els pobles que lluitaven contra l’imperialisme (5). Aquesta qüestió apareix diverses vegades a les “Notes critiques” del manual soviètic. Mentre que els autors d’aquesta obra oficial lloaven “l’ajuda mútua” entre països socialistes, l’ex ministre d’indústria cubà constatava innegablement que això no corresponia a la realitat: “Si l’internacionalisme proletari guiés els actes dels governs de cada país socialista (...) seria tot un èxit. Però el xovinisme (d’una gran potència o d’un país petit) o la submissió a l’URSS (...) substitueixen l’internacionalisme. Això malmet els somnis honestos de tots els comunistes del món”.
Unes pàgines més endavant el Che diu irònicament sobre la celebració al manual de la divisió de treball en els països socialistes, fonamentada en una “col·laboració fraternal” que: “El CAME (6), el cistell de crancs, debat aquesta afirmació a la pràctica. El text es refereix a un ideal el qual només podria realitzar-se mitjançant una pràctica real d’internacionalisme proletari, però malauradament aquest no existeix”. En el mateix sentit, en un altre passatge constata amb amargor que en les relacions entre els que es proclamen seguidors del socialisme, s’hi donen fenòmens d’expansionisme, d’intercanvi desigual, de competència, una certa explotació i sobretot de submissió dels Estats febles envers els forts”.
Finalment, critica amb una pregunta retòrica la “la construcció del comunisme” del manual de l’URSS: “És possible construir el comunisme en un sol país?” Una altra observació en el mateix sentit: Lenin “va afirmar clarament el caràcter universal de la revolució, fet que després es va negar” –una referència transparent al “socialisme en un sol país” (7).
La majoria de les crítiques del Che al “manual” soviètic corresponen als escrits econòmics dels anys 1963-64: la defensa d’una planificació central contra la llei del valor i les fàbriques autònomes que funcionen segons les regles del mercat; la defensa de l’educació comunista en lloc dels incentius individuals. També es va preocupar per l’interès material dels dirigents de les fàbriques, fet que considerava un principi de corrupció.
Guevara proposava la planificació com a eix central del procés de construcció del socialisme, perquè “allibera l’ésser humà de la seva condició d’objecte econòmic”. Però reconeixia –a la carta a Fidel– que a Cuba “els treballadors no participen en la construcció del pla”.
Qui l’ha de fer, la planificació? El debat de 1963-64 no va respondre aquesta qüestió. A les notes crítiques de 1965-66 s’hi troben les propostes més interessants en relació a aquest tema: alguns passatges plantegen clarament el principi d’una democràcia socialista on les grans decisions econòmiques les pren el poble. “Les masses”, va escriure el Che, “han de participar en la formulació del pla, mentre que l’execució és un assumpte purament tècnic”. A l’URSS, segons la seva opinió, la concepció del pla que respongués a la “decisió econòmica de les masses, conscients del seu paper” es va substituir per un placebo d’incentius econòmics que ho determinava tot. Les masses, insistia, “han de tenir la possibilitat de dirigir els seus destins, decidir la quantitat que serà acumulació i la quantitat que serà consum”; la tècnica econòmica ha d’operar amb aquestes xifres –que el poble decideix– i “la consciència de les masses n’ha de garantir l’acompliment”.
Aquest tema el reprèn constantment: els obrers, escriu, el poble en general, “decidiran sobre els grans problemes del país (l’índex de creixement, l’acumulació/consum)”, encara que el pla sigui la tasca dels especialistes. Aquesta separació, massa mecànica, entre les decisions econòmiques i l’execució és discutible, però en formular aquestes propostes, el Che es va acostar força a un sistema democràtic de planificació socialista. No en va deduir totes les conclusions polítiques –la democratització del poder, el pluralisme polític, la llibertat d’organització– però no es pot negar la importància d’aquesta nova visió de la democràcia econòmica (8).
Aquests apunts es poden entendre com una etapa important del camí del Che cap a una alternativa comunista/democràtica al model soviètic. Un camí brutalment interromput, l’octubre de 1967 pels assassins bolivians al servei de la Central Intelligence Agency (CIA).
Traduït per Judit Farrerons
(1) Nestor Kohan reprodueix aquesta carta que va romandre inèdita durant molt de temps a “Ernesto Che Guevara. Otro mundo es posible”, Nuestra América, Buenos Aires, 2003, pàg.156-158.
(2) “Che, el socialismo y el comunismo”, a “Pensar el Che”, Centro de Estudios sobre América - Editorial José Marti, L’Havana 1989, volum II, pàg. 30.
(3) Ernesto Che Guevara, “Apuntes críticos a la economia política”, Ocean Press, Editorial de Ciencias Sociales, L'Havana, 2006.
(4) Llegiu Carlos Tablada, “El pensamiento económico de Ernesto Che Guevara” (trenta edicions des de 1987; la darrera a Ruth Casa Editorial, Panamá, 2005); Orlando Borrego, “El camino del fuego”, Editorial Imagen Contemporánea, l'Havana, 2001.
(5) Ernesto Che Guevara, “Obras 1957-1967”, Casa de las Américas, L’Havana. 1970.
(6) Consell d’ajuda econòmica mútua, un tipus de Mercat comú dels països del "socialisme real" (en anglès, Comecon).
(7) Aquesta teoria política, contradictòria als preceptes “internacionalistes”, que va defensar Stalin el 1924 i que abans Lenin ja havia defensat, es va adoptar al XIVè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica el 18 de desembre de 1925.
(8) És interessant observar el fet que el Che va defensar reiteradament el principi de la lliure discussió en les discussions amb els col·laboradors del Ministeri d’indústria publicades en el mateix volum. En un debat de desembre de 1964, insistia: “No es pot destruir una opinió mitjançant la força, ja que bloquejaria el lliure desenvolupament de la intel·ligència”.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada