per Jorge Gómez Barata
i les seves nefastes conseqüències...”
SOCIALISME REAL: EL QUE VA PODER SER I NO VA ANAR
TANCAR EL PARÈNTESI
EL SOCIALISME DEL FUTUR
Per BASSMA KODMANI Directora de l'Arab Reform Initiative, París; autora de «La diaspora palestinienne», PUF, París, 1997; i de «The Danger of Political Exclusion. Egypt’s Islamist Problem», Carnegie Endowment for International Peace, Washington, 2006.
La guerra de 1967 va causar relativament poques víctimes (Egipte en va pagar el preu més elevat amb 10.000 morts i el nombre de soldats sirians i jordans morts no va superar els 5000). Tanmateix, els àrabs haguessin preferit perdre homes més que no pas territoris i dignitat. La naksa, literalment la "recaiguda", es refereix a la derrota contra Israel però també –i sobretot– a la interrupció brutal del gran propòsit de l'Estat àrab progressista, nacionalista i modern que encarnaven el nasserisme i el baasisme (1) i que havia culminat amb la creació de la República Àrab Unida entre Egipte i Síria (1958-1961). Durant gairebé dos dècades, entre 1950 i 1967, els àrabs tenien l'esperança d'una segona oportunitat per "reparar" la catàstrofe (nakba) original de la pèrdua de Palestina el 1948-1949. Amb 1967, la irreversibilitat de l'Estat hebreu es feia una realitat mentre a Israel es desenvolupava el discurs sobre la irreversibilitat de la conquesta dels territoris i el tauler polític, en conseqüència, es redefinia (2).
La ruïna ha marcat profundament el comportament i el sistema de valors de les societats àrabs. El preu de la vida humana s'ha reduït. Certament, una família no està menys desesperada per la desaparició d’un fill, sinó que la societat es considera en estat de guerra, una guerra legítima en què el dolor hi és una part essencial. És d'aquesta època que data la glorificació de la mort, aleshores iniciat pel moviment dels fedayins palestins que se sacrificaven per la terra i la salvaguarda de la identitat nacional, i posteriorment pels moviments islamistes que la recuperen i la sacralitzen.
La guerra de 1967 representa, en principi, un tomb polític a la regió amb, d'un costat, la "palestinització" del conflicte araboisraelià i, de l'altre, amb l'afirmació del factor religiós. Per primera vegada des de 1948, la reivindicació palestina és dirigida per un ens propi: l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), nascuda el 1964 i aviat reconeguda per la Lliga Àrab com a única representant del poble palestí. L'OAP s'introdueix en la resistència armada a finals dels anys 1960 però, a mesura que els països des d’on n’obtenia el suport els tanquen l’aixeta, es gira cap a mètodes de resistència alternatius. Després de la seva expulsió de Jordània el 1970-71 inicia la cursa del terrorisme internacional, un instrument clau de la seva estratègia de supervivència; no hi renunciarà completament fins a finals dels anys 1980. Aquesta emergència de grups armats no estatals que executen atacs més enllà de les seves fronteres era aleshores una primícia. Aquests grups s’enfronten tant a Israel com als poders dels estats des d’on operen.
La guerra de 1967 representa, en segon lloc, un tomb en la relació entre política i religió i en la recuperació per part dels grans xeics musulmans d'àmplies franges d'opinió. Després de la derrota i la sortida del poder després de grans manifestacions (3), Gamal Abdel Nasser busca el suport de l'establishment religiós. Amb èxit. En una oració pública després de la desfeta, el xeic Mohammed Mitwalli Shaarawi, el més popular dels responsables religiosos del país, agraeix "a Déu una derrota traumàtica que ha servit per despertar la nació i ha conscienciat que s'ha perdut per haver exclòs la religió dels assumptes públics". El poder veu en l’instrumentalització religiosa un mitjà per reconstruir la legitimitat perduda, convençut que aconseguirà controlar els religiosos. Nasser nomena el xeic Shaarawi responsable de la predicació al si del partit únic. Tanmateix, ben aviat en mesurarà els riscos i intentarà contenir la seva influència.
Quan Anuar El-Sadat el succeeix el 1970, reprèn l'estratègia de la cooptació. La connivència entre els dos poders cristal·litzava i s'intensificava amb l’objectiu d'anestesiar la població i d'impedir-li desafiar l'ordre existent. Però les autoritats religioses comencen una cursa autònoma tot confiant en la seva influència sobre els cors i les consciències. Acaparen l'espai públic: la cultura, els assumptes socials, els mitjans de comunicació, les relacions amb els veïns (cristià o occidental, més llunyà però més amenaçador). La seva transformació en poder (Al Azhar a Egipte i l’establishment wahhabita a l'Aràbia Saudita) els converteix en un pol alternatiu capaç d'estructurar la vida de la societat, de donar un sentit a l’existència col·lectiva. A més, els seus mitjans financers els procuren la capacitat de concedir serveis socials a una població desproveïda.
La institució religiosa, abans fins i tot de la proliferació de moviments radicals islàmics, situava la qüestió palestina en el centre de la problemàtica identitària. Va reformular l'enfrontament nacional i territorial basat en l’antagonisme judeo-musulmà. Afirmar que l'islamisme és una resposta a la creació de l'Estat hebreu sobre una base religiosa és una lectura retrospectiva inexacta. Israel havia estat percebut entre 1948 i 1967 com la realització d'un projecte nacionalista al qual s'hi oposava el nacionalisme àrab i palestí. Però el fracàs dels poders nasserià i baassista el 1967 els va privar de qualsevol capacitat per formular una base de lectura del conflicte. La història ha estat rescrita sota la influència de la institució religiosa: les generacions que han crescut després de 1967 – representen avui la immensa majoria de la població– aprenen una història impregnada pel discurs religiós. Aquest discurs també suscita un sentiment de culpabilitat des del moment en què es desvia de la pietat i perd la via justa.
En 40 anys, el divorci entre les societats àrabs i els poders establerts s’anirà fent més aspre. La gestió de la consciència l’assumirà l'establishment religiós i la de les frustracions i aspiracions polítiques els moviments islamistes que s'escindiran en dues tendències principals, l'una legalista i l'altra "revolucionària".
És a partir de la llar egípcia que sempre es defineixen les orientacions ideològiques i els motius que sacsegen el conjunt de la regió. A la deshonra de la derrota de 1967 s'hi va afegir la proximitat de l'enemic israelià les forces de qual estaven preparades a la riba est del Canal de Suez i el Golan, a menys de 100 quilòmetres de la capital siriana. Els Germans Musulmans van abandonar les idees de Sayyed Qutb (4), van renunciar a la violència i van adoptar una estratègia de conquesta progressiva de la societat per extensió del seu credo. Quan fan una crida a la jihad contra una força d'ocupació (Israel o la presència militar estrangera) es desmarquen clarament dels radicals que preconitzen una guerra a ultrança contra els infidels, tant a l'interior com a fora del país, per la glòria de Déu.
D’altra banda, el moviment dels Gamaat Islamiya, que volen introduir-se en l'acció violenta, fan la seva aparició. Deixen els Germans Musulmans per desplegar la seva acció en tres direccions (5). La primera cap a la conquesta dels joves: s'implanten a les universitats, penetren les escoles secundàries més prestigioses i recluten joves d’entre les grans famílies burgeses de Damasc, Amman, El Caire, Alexandria o Khartum. Com a moviment intel·lectual i polític principalment, l'islamisme radical mai no ha estat l'herència de les classes desfavorides. Els seus dirigents, també els dels Gamaat a partir de 1967 i més tard els d'Al Qaeda, són intel·lectuals de la burgesia educada i acomodada.
La segona va ser l’inici de les campanyes per estendre l’ús del vel. La justificació? Davant la "violació" de la terra musulmana, els islamistes manifesten un afecte obsessiu per la noció d'honor i de virtut en què les dones tindrien la vocació i el deure de protegir. Si els governants no van ser capaços de salvar-los, corresponia a la societat i a les dones fer-ho directament.
Finalment, i com a tercera part de l'estratègia dels Gamaat, l'entrenament físic i esportiu. Partint de la benigna idea de la higiene vital i del cos sa, els militants ja tenen consciència que s'introdueixen en la preparació de l'acció armada amb els ulls posats en la lluita contra el poder.
En un principi, els Germans Musulmans egipcis, la direcció dels quals va ser desactivada per una repressió feroç entre 1965-66, veien en l'atractiu dels Gamaat sobre la joventut un mitjà de renovar-se i de guarnir les seves files. Però els joves irats cridaven a la guerra quan els Germans ja hi havien renunciat, una tria que ja no tindria retrocés.
En cada gran crisi s’ha reproduït el mateix esquema. La repressió sagnant dels Germans Musulmans sirians a la ciutat d'Hama el 1982; la cacera dels Gamaat per part del poder a Egipte entre 1988-92 després dels atemptats contra civils i turistes; la dècada negra dels anys 90 a Algèria; l'11 de setembre de 2001... Totes aquestes crisis provoquen dues reaccions inverses: una fracció (majoritària) renuncia a la violència o a la clandestinitat i s'orienta cap a la legalitat i la moderació, mentre que una franja minoritària es radicalitza i s'introdueix en la violència jihadista, amb l’exili inclòs.
El discurs moderat i els mètodes legalistes es mostren políticament rentables: començava a créixer la popularitat dels seus partidaris. A més, els poders polítics, que no sabien usar altra cosa que els serveis de seguretat, els famosos moukhabarat, compten amb els islamistes moderats a l'Aràbia Saudita, a Egipte, a Jordània i al Marroc per polemitzar amb els extremistes en qüestions doctrinàries, per posar un dic de contenció al seu atractiu sobre els joves i a desacreditar la violència. L'experiència és convincent perquè el pes dels grups armats, ja sigui a Egipte o a Algèria, disminueix. Però s’imposa l'islamisme com a mètode de pensament i model de societat liderat pels moderats i les institucions religioses, amb un creixement del conservadorisme i una erosió de les llibertats.
La derrota de 1967 també va arrossegar la caiguda dels governs al poder a Síria, a l'Iraq, al Sudan i a Líbia. Però va ser l'últim sobresalt d'aquest tipus, mentre que des de 1948 la inestabilitat política formava part del paisatge del Pròxim Orient i els cops d'Estat succeïen als cops d'Estat. Des de fa prop de 40 anys els mateixos dirigents (o els seus fills) estan sòlidament instal·lats en el poder (6).
L’any 1973 s'assisteix a un sobresalt que continua sent un model en l'imaginari àrab. La guerra llançada pel Caire i Damasc al mes d'octubre va fer preveure per un moment que la humiliació de 1967 tenia la seva contrapartida i que es podria invertir la relació de forces. A nivell estratègic la mobilització comuna dels recursos militars i petroliers feia pensar que existia la solidaritat àrab (a falta d'unitat) i que podia donar pes a les reivindicacions dels més febles, en primer lloc les dels palestins. A nivell polític el món àrab parlava amb una sola veu i formulava reivindicacions coherents. Finalment, en l’àmbit econòmic els diners que van anar a parar cap als països petroliers feia pensar que les societats se'n beneficiarien gràcies a la distribució de la riquesa.
Van ser esperances il·lusòries. En l'aspecte militar, la guerra no va aportar cap millora i va acabar amb un empat. El temps de les negociacions i dels compromisos ja s’havia fixat fins i tot abans del cessament de les hostilitats. Després d'haver travessat amb èxit el canal de Suez, l'exèrcit egipci es va aturar per les ordres polítiques: el president El-Sadat simplement volia moure les línies de l'alto el foc de 1967 per iniciar negociacions a partir d'una posició més avantatjosa. Israel tenia por però l’havien tranquil·litzat massa aviat, abans de ser obligat a comprometre's a la restitució dels territoris ocupats el 1967.
Els caps de fila, Egipte i l'Aràbia Saudita, van mostrar ben aviat que la nova solidaritat àrab depenia del suport i de l'ajuda dels Estats Units. Finalment, a la riquesa sobtada de què els Estats petroliers es van beneficiar i les seves repercussions considerables per als altres Estats àrabs –sobretot els ingressos transferits per una mà d'obra immigrada massivament al Golf– s'hi va acompanyar una alça sense precedents de la corrupció, del mercantilisme parasitari i del malestar de les societats. El petroli va enriquir i va consolidar els poders del moment, afalagats pels països consumidors. Mentrestant, els serveis de seguretat i de control de la població s'havien perfeccionat, però la imatge d'Estats policials es difuminava rere la imatge de mercats irresistibles que oferien. La seva influència sobre la societat es reafirmava a través d’una crida a les antigues elits ("faci’s ric!") i per la creació d'una nova burgesia d'Estat. Aquesta seguretat autoritzava els poders a intentar portar a terme algunes reformes de façana (sobretot un possible de multipartidisme) que contribuirien poc a corregir la seva imatge.
Quinze anys més tard, es comprovava que la dècada de la tafra (riquesa sobtada) no va ser un instrument per millorar les condicions de vida de la població i que va ser desaprofitada de manera imperdonable, com en el cas d’Algèria. Els països del Golf han substituït progressivament els treballadors àrabs per una mà d'obra asiàtica, tancant així l'horitzó de centenars de milers de joves condemnats a l'atur al seu país.
Amb aquest panorama, com hi ha pesat i com hi pesa el conflicte entre Israel i Palestina? Hi és veritablement un assumpte central? La solució al conflicte és la clau d'un desenvolupament de la regió? Als Estats Units i cada vegada més a Europa no sembla que s’ho creguin. Val a dir que aquest leitmotiv ha tingut poc ressò i sembla que neda a contracorrent de l’evolució de la regió des de la fi dels anys 1970. En aquella època el president El-Sadat decideix canviar radicalment d'orientació, de prioritats i d'aliances –expulsa els consellers soviètics i acull els dels Estats Units– per recuperar el Sinaí. Abandona els palestins i signa la pau bilateral de Camp David amb Israel el 1978: els països àrabs trenquen relacions amb El Caire i es veuen privats del cap de files que Egipte havia estat durant dècades.
L’ascens de l'Aràbia Saudita i dels països del Golf i la seva resplendor financera eren portadors de valors religiosos, de consum i d'una benevolència i de gratitud respecte a les potències anglosaxones, les quals els havien ajudat a assentar la seva autoritat i, a molts, els havien construït un nou tron en entitats territorials fetes a la seva mesura. Mentre que Egipte feia valer la seva "egipcianitat", les elits del Golf volien construir el futur nacional i la seguretat de la península aràbiga, no sense un cert sentiment patriota de no deure res a una "causa àrab" de la qual en serien només els banquers. Jordània s'havia fixat com a prioritat defensar el seu territori i la seva integritat desfent-se de la resistència palestina. Síria feia el mateix amb la intervenció al Líban el 1976 i amb les ofensives per reduir la capacitat de l'OAP, en contradicció amb la seva retòrica nacionalista que mantenia intacta.
La revolució islàmica iraniana de 1978-79 i la guerra de vuit anys de Saddam Hussein contra ella, va revelar un altre eix de tensió, més mortífer que el conflicte amb Israel, i va contribuir a desacreditar els partidaris de la centralitat del conflicte araboisraelià. La capacitat de l'Iraq per canviar l'equilibri regional va ser desaprofitada en una mobilització de tots els recursos del país per enfrontar-se de manera obsessiva a l'amenaça del xiïsme a l'interior i a la rivalitat amb el veí iranià. La decisió de Saddam Hussein d'envair Kuwait el 1990 tancava la porta a tota esperança que la seva potència pogués servir per a posar límits a Israel. Així, després d'Egipte, el segon país àrab sortia de l'equació estratègica araboisraeliana.
Si bé la derrota de 1967 i el consegüent acostament entre Egipte i l'Aràbia Saudita van posar fi a la guerra freda àrab entre "països progressistes" aliats de la Unió Soviètica i "país reaccionaris" aliats als Estats Units (llegiu l'article de Henry Laurens), també és cert que no es va establir cap sistema de seguretat regional capaç d'administrar les crisis i de resoldre els conflictes. Fins i tot es discutia la noció d'un món àrab i molts cops se substituïa per la d’un "espai àrab" agitat per emocions comunes però que essencialment restava impotent.
El tema de la "centralitat" del conflicte ha servit als governants actuals per a apoderar-se del poder, per a justificar despeses d’armament desorbitades i per a un desenvolupament tentacular dels serveis de seguretat utilitzant la retòrica nacionalista. Tanmateix, de ben segur que no és el conflicte palestí el que permet explicar la violència dels règims respecte a la seva societat i l’ocupació de tots els àmbits de la vida pública; no és tampoc ell el que justifica la mala gestió, l'autoritarisme, la corrupció i la crueltat dels dirigents respecte els seus ciutadans.
Però si els dirigents usen l'imperatiu de la lluita contra Israel amb tanta eficàcia és perquè el conflicte afiança la consciència col·lectiva dels àrabs. És aquí on resideix la centralitat del conflicte: la relació d’Israel amb d’altres estats determina el judici de les opinions sobre cada potència estrangera i sobre les orientacions i els discursos de les diferents forces polítiques. Per als pobles de la regió cal recercar incansablement el millor marc (àrab o islàmic) susceptible de millorar la posició àrab contra Israel. Rebutgen qualsevol batalla l'objectiu de la qual no sigui la d'oposar-se a l'Estat hebreu i expressen reticències a llançar-se en lluites que desviarien les energies d'aquest objectiu i serien, per tant, "antipatriòtiques". Així s'explica la seducció exercida per tot moviment que proposa una nova estratègia contra Israel, des de Hamas fins a l'Hezbol·la i fins a la temptació nihilista amb què alguns aplaudeixen els actes d'Al Qaeda. Si el conflicte no estructura completament la constel·lació estratègica regional, sí que continua determinant-ne els comportaments. Els dirigents intenten enterrar-lo, perquè és l'animal dorment que torna infal·liblement, i quan torna mossega.
El fracàs de 1967 ha marcat, doncs, una generació traumatitzada com ho havien estat els francesos de 20 anys en el moment de la ruïna de 1940. Aquesta es va trobar unida en la derrota, ensordida, amb el "cor ensorrat (7)". Els grans es van deixar confiscar el domini del seu destí; la seva decepció era terrible. Però per als que entraven en la vida adulta encara era més greu: calia construir el futur a partir d'una realitat que els paralitzava. Físicament, l'espai àrab s’havia modificat. La guerra i molts territoris s’havien perdut. Calia ara acceptar Israel amb les fronteres que el món li reconeixia, les del 4 de juny de 1967, esperant que els àrabs s’hi conformarien a canvi dels gestos de bona voluntat que exigien.
Mentalment, aquesta generació s'ha situat de manera diferent en el temps. Ha obert els ulls al món, conscient que els dies bonics en què les societats tenien un futur col·lectiu queden enrere. La projecció en el futur és angoixosa i l'horitzó tapat; la brúixola no la trobaran pas en el passat. Per a molts, el mite de la memòria viva esdevé una úlcera. La cultura política d'aquestes generacions àrabs de després de 1967, antiimperialista, nacionalista o islamista, s'ha teixit sobre el canemàs de la guerra; la seva consciència se situa en les línies de l'alto el foc del 12 de juny. Israel ha modificat les fronteres militars, estratègiques (després pel prolongament de l'ocupació) i les realitats econòmiques i humanes.
Davant d’aquest lent naufragi dels països àrabs, als palestins els ha calgut molt valor: el valor de barallar-se entre ells i d'organitzar la resistència d'una part; el de la lucidesa, d'altra banda, per continuar sent conscients que l'acció militar havia de ser instrumentalitzada tard o d'hora per arribar a negociacions i fer concessions. Això ja ho sabien Iàsser Arafat i els seus companys a començament dels anys 70, però a diferència dels dirigents dels Estats àrabs, mai no van triar d’avançar sols imposant a la força la seva voluntat. Sempre han buscat el debat entre les organitzacions palestines, el consens; en una paraula, un afecte per a un imperatiu democràtic. Les eleccions de gener de 2006 que van portar Hamas al govern així ho testimonien, com també els esforços d’ambdues parts per posar en peu un govern d'unitat nacional fràgil i fins i tot incapaç de portar l'ordre. També ho testimonien els enfrontaments polítics actuals, però que al cap i a la fi l’opció democràtica també ha estat la preferida pel president de l'Autoritat Palestina Mahmud Abbas abans que una recuperació a la força de la situació.
L'absència de democràcia en la resta del món àrab ha privat llurs societats d'espais de debat i de mecanismes de participació. De manera que l'elit intel·lectual va intentar tota sola de reflexionar-hi mentre els dirigents intentaven negociar una pau –la seva– i la població buscava i busca solucions als seus problemes angoixosos quotidians a l'ombra de governs dels quals no n’esperen gran cosa. Apatia? Més aviat resignació a la impotència, però buscant mètodes alternatius d'organització social.
De passada, aquest "verí de l'intel·lecte" segons Paul Valéry, el món àrab no ha sabut discutir-lo i encara menys superar-lo. En 40 anys el nacionalisme palestí ha canviat d'estratègia, de lideratge, de discurs, de referències, però 40 anys d'ocupació han provat el seu caràcter irreductible. Henry Kissinger, que va llançar la famosa sentència "Bye bye OLP", no es referia a altra cosa que a crear Hamas. Per a la generació marcada per aquesta guerra, la solució de la qüestió palestina continua sent una condició ineludible i l'element motor per a projectar-se normalment en el futur. Fent saltar aquestes cadenes serà possible l’oposició als poders instaurats; serà possible promoure la democràcia i les llibertats sense veure's acusats de traïció a la gran causa; serà possible qüestionar el pes dels exèrcits i dels serveis de seguretat en la vida de les societats; serà possible replantejar el pensament únic islamista i de mantenir relacions amistoses amb l'estranger i amb Occident en particular.
Traduït per Eva Lega
(1) Gamal Abdel Nasser (1918-1970) va arribar al poder a Egipte el 1952 amb els Oficials Lliures i va esdevenir la veu de la unitat àrab. El partit Baas (que significa renaixement), creat el 1947 sobre la base "unitat, alliberament, socialisme", era influent entre els militars i les capes socials mitjanes. Disposava de "seccions" en cada país àrab i arriba al poder a Síria i a l'Iraq en els anys 60. Les relacions detestables i les divergències entre Damasc i Bagdad impediran qualsevol unitat àrab.
(2) Cf. Ian S. Lustick, «Unsettled States Disputed Lands: Britain and Ireland, France and Algeria and the West Bank-Gaza», Cornell University Press, Nova York, 1993.
(3) Com a resultat de la derrota, Nasser dimiteix el 9 de juny però reconsidera la decisió després de les espectaculars manifestacions.
(4) Membre dels Germans Musulmans, teòric de la violència com a estratègia política que inspirarà els moviments jihadistes. Executat a ordres de Nasser el 1966.
(5) Cf. “Safahat majhoula fi tarikh al haraka al islamyia al mu'asira. min al naksa ila almachnaqa”, testimoni de Talal El Ansari (un dels caps de la jihad egípcia), recollit per Abdallah Sourour, Al Mahrousa, El Caire, 2006.
(6) Farouk Mardam-Bey i Elias Sanbar, «Etre arabe», entrevistes amb Christophe Kantcheff, Actes Sud, Arles, 2006.
(7) Charles Taylor, “A Different Kind of Courage”, The New York Review of Books, 26 d’abril de 2007.
per Fidel Castro *Ruz*
El president cubà dóna a conèixer noves revelacions sobre la complicitat de l'expresident espanyol amb el govern d'Estats Units en la guerra contra Iugoslàvia. Conclou aquesta nova Reflexió demanant «al senyor Aznar que digui si és o no cert que va aconsellar al president Clinton el 13 d'abril de 1999 bombardejar la ràdio i la televisió sèrbies»
En una taula rodona transmesa per la televisió cubana que va tenir lloc el 25 d'abril del 2003, vaig revelar que el llavors president del govern espanyol José María Aznar, aliat de la superpotència en genocidis i massacres, s'havia reunit amb el president William Clinton el 13 d'abril de 1999, en un moment incert de la guerra contra Iugoslàvia, i li va expressar textualment:
«Si estem en una guerra, fem-la completament, per a guanyar-la i no només un poc. Si necessitem persistir durant un mes, tres mesos, fem-lo. No entenc per què no hem bombardejat encara la ràdio i la televisió sèrbies».
Sobre això, tant Aznar com els voceros del govern d'Estats Units, han guardat silenci. Tot el que segueix es publica per primera vegada. Altres materials, tant públics com confidencials, els utilitzaré en successives reflexions.
AZNAR:
"Vaig a parlar sincerament. Com ja vaig dir al president Clinton, l'única cosa que no pot passar és que l'OTAN no guanyi ara. Ara l'OTAN s'està jugant no ja la seva credibilitat sinó la seva pròpia existència. Si aquest conflicte s'hagués plantejat fa 30 anys, no haguéssim intervingut. En Europa sempre hi ha hagut neteges ètniques, enfrontaments entre minories i majories, disputes religioses. Ara ja això no es pot permetre. Des del punt de vista polític, mai estarem a favor de la independència de Kosovo pel que vam dir abans.”
Referint-se a Chirac, president de França, va dir:
“Li parlaré demà a Brussel·les. Quan vull tenir una bona estona amb Chirac, començo dient-li que ´aquests americans són realment horribles´. Fa tres setmanes vaig sopar amb ell en el Elíseu. No sigues quin li havia passat amb vostès, però parlava pestes. Li vaig dir que bé, però que jo no venia a parlar d'això.
“La meva idea és que per a guanyar aquesta guerra cal tallar les comunicacions entre el govern de Belgrad i el poble. És vital tallar totes les comunicacions de Sèrbia, ràdio, televisió i telèfon.
“D'altra banda, hem de reestructurar la nostra política d'informació. La política d'informació de l'OTAN és un desastre. Fem l'efecte que ens hem embarcat en una aventura i no en una guerra. Hi ha veritables llacunes en la comunicació. Cal avançar al màxim, tallar tots els subministraments i les comunicacions amb paciència.
“Cal anar amb compte amb Itàlia i amb Grècia. Itàlia s'està veient molt afectada en el seu tràfic aeri i turisme. D´Alema està fent un treball bo, tenint en compte les seves circumstàncies. No cal deixar-li que caigui en solucions fàcils.
“Hem d'incrementar l'ajuda humanitària. La contrapartida als bombardejos és que els nostres ciutadans percebin l'eficàcia de la nostra labor humanitària.
“No tindria sentit canviar de posició ara. Ahir vaig parlar amb Annan. Li vaig veure molt seriós en els seus plantejaments. Jo li vaig insistir molt en això a Annan. Podem ser flexibles però no podem fer l'efecte que l'OTAN es retira.
“Podem ser flexibles sobre si l'OTAN dirigiria o no aquesta força, però no podem acontentar-nos amb la volta dels observadors de la OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa). A més de visibilitat, deu haver garantia.
“Cal mantenir l'estratègia, per a veure si és possible que sigui enderrocat internament.” (Es refereix al President de Sèrbia, *Slobodan Milosevic)
“Si alguns dels seus generals temen que poden ser acusats davant el Tribunal de L'Haia , tal vegada cooperin. Milosevic probablement intentarà assolir un acord. Hem de tractar que aquest acord serveixi per a afeblir i no per a reforçar el poder.
“No hem d'esmentar si més no el tema de l'operació terrestre.
“Tot el món comprèn que s'estiguin fent plans, el contrari seria il·lògic. Si la nostra estratègiaactual no dóna resultat, caldria explorar altres. Cal mantenir-la sobre la taula. Si tot el que estem fent segueix sense donar solució, en els pròxims mesos caldrà intervenir. Però hauria de ser una acció no només limitada a Kosovo. Sinó que abastaria altres zones de la República Federativa d'Iugoslàvia entrant fins i tot a través de Bòsnia i d'Hongria. El president d'Hongria és un líder jove i intel·ligent, em va dir que l'èxit serà impossible si no ocorre el següent:
“Si no hi ha garantia d'una certa presència sèrbia en les zones que simbolitzen el naixement de la seva civilització, no ho acceptaran. Sorgirà el irredentismo sobre el ´territori a alliberar´.
“El primer és guanyar la guerra, i després veurem.”
Li demano al senyor Aznar que digui si és o no cert que va aconsellar al president Clinton el 13 d'abril de 1999 bombardejar la ràdio i la televisió sèrbies.
Fidel Castro Ruz
29 de setembre del 2007.
Nascut el 21 de juny de 1882 al poble del Tarròs, que forma part del municipi de Tornabous a la comarca d’Urgell, en el si d’una família agrària benestant, fill de Josep Companys i Fontanet, i de Maria Lluïsa de Jover, ambdós d’origen nobiliari, fou el segon cabaler d’un total de cinc germans i tres germanes: Josep, Lluís, Camil, Manuel, Ramon Maria; Neus, Maria Alba i Ramona; tots els quals assoliren una bona formació cultural. Així doncs, després d’haver acabat el batxillerat als tretze anys, cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona.
El 1900 participà en la fundació de l’Associació Escolar Republicana, de la junta de la qual fou membre en qualitat de vocal de la Facultat de Dret. Paulatinament Companys quedà influït per les idees republicanes, catalanistes i socials, en el marc sociopolític de la crisi de la Restauració Borbònica: desastre colonial a ultramar el 1898; nova guerra colonial al Marroc (1908-1927); crisi del bipartidisme entre liberals i conservadors; sistema polític formalment democràtic basat en la Constitució del 1876 i en el sufragi universal masculí a partir del 1890, però viciat per les pràctiques caciquistes; fracàs de la revolució industrial, llevat de Catalunya i el País Basc, la qual cosa comportava el fet que l’estat fos dominat per l’oligarquia agrària i financera; pel fet que el moviment obrer a Catalunya havia optat per l’anarquisme i no pel socialisme com a la resta d’Espanya; el republicanisme majoritàriament en mans de Lerroux i no dels federals, i el resorgiment del catalanisme arran de la reimplantació dels Jocs Florals el 1859, publicació de les Bases de Manresa el 1892 i/o promulgació el 1889 del Codi Civil espanyol, que comportà la supressió de tots els codis forals, inclòs el Dret Civil català.
En conseqüència, Companys optà per la participació en la vida política del país: així el 1906 arran de la crema pels militars dels diaris "Cu-Cut!" i "La Veu de Catalunya" i l’aprovació de la llei de jurisdiccions, participà en la creació de la Solidaritat Catalana; tanmateix, arran de la seva disgregació tot i els èxits electorals inicials, el 1911 Companys s’adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la secció política de la Joventut de la qual fou president; una organització que va durar poc, la qual cosa comportà la dispersió dels republicans i catalanistes d’esquerra.
Cal destacar que dos anys abans, el 1909, arran de la repressió de la Setmana Tràgica, Companys ja havia sofert la primera detenció policial d’un total de quinze i que aleshores fou ja qualificat com a "individuo peligroso" a qui caldria "hacerle la vida imposible". Foren el pacte de Sant Gervasi entre la Unió Federal Nacionalista Republicana i les forces de Lerroux i, alhora, les successives desfetes electorals les raons que provocaren que Companys entrés a formar part del partit reformista de Melquiades Álvarez el 1913, des d’on desenvolupà la tasca de redactor del diari de "La Publicidad" , una faceta periodística que anteriorment ja havia desenvolupat a "La Aurora" i anys més tard a "La Barricada" i a "La Lucha".
Tanmateix, com a conseqüència de l’afebliment del republicanisme de Melquiades Álvarez, Companys el 1915 s’adherí al Bloc Republicà Autonomista, el qual malgrat les bones intencions i el programa renovador mai no acabà de fer forat. Així doncs, l’abril del 1917 es constituí una nova agrupació política: el Partit Republicà Català, com a membre del qual Companys fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel districte cinquè, i a més formà part de la redacció de "La Lucha", l’òrgan del nou partit; des d’aquest càrrec municipal formà part de la comissió que intentà d’obtenir del govern de Madrid una intervenció positiva respecte els conflictes obrers el 1919; la qual cosa li comportà una nova detenció el novembre del 1920 juntament amb d’altres sindicalistes com Salvador Seguí i Martí Barrera fins a un total de trenta-sis persones; deportat Companys al castell de la Mola (Maó) i quan Francesc Layret es disposava a assumir-ne la defensa com a advocat aquest fou assassinat.
Companys, en aconseguir l’escó de diputat per Sabadell que havia deixat vacant Layret en les eleccions legislatives del desembre de 1920, hagué d’ésser alliberat. Poc després fou fundador de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya (1920-1921) i el 15 d’octubre de 1922 passà a dirigir el setmanari "La Terra. Revista Popular Agrària", fets que l’ajudaren a assolir la reelecció de diputat per Sabadell el 1923.
Durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), tot i diversos obstacles governamentals, Companys actuà com a advocat defensor de la Unió de Rabassairesfer rectificar el govern central i alhora no veure’s desbordat pels anarquistes, el sis d’octubre Companys proclamà "l’Estat Català dins la República Federal Espanyola", una declaració que tot i ésser il·legal s’ha d’entendre com a un gest federalista i de compromís, i en cap cas separatista.
El govern de la Generalitat fou detingut en ple per tropes dirigides pel comandant en cap de la quarta divisió orgànica, el general Domènec Batet. Així Companys fou empresonat primer al vaixell Uruguay i, portat a Madrid, fou jutjat i condemnat ell i tot el govern a trenta anys de reclusió major i confinat al penal d’El Puerto de Santa María (Cadis); a més l’Estatut quedà suspès indefinidament.
Arran de les eleccions generals a Corts del 16 de febrer de 1936, Companys fou elegit diputat pel Front d’Esquerres i en resultar-ne guanyador el Front Popular, Companys fou alliberat i des de l’1 de març ocupà novament el càrrec de President de la Generalitat.
En produir-se el cop d’estat el 19 de juliol de 1936, Companys s’instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona fins a fer-lo fracassar; concretament havia nomenat el capità Frederic Escofet Comissari General d’Ordre Públic de Catalunya, qui amb l’antelació suficient havia adoptat les mesures adients perquè el cop d’estat no triomfés a Barcelona; així es pot afirmar que tot i que les forces d’Ordre Públic de la Generalitat van rebre el suport de centenars de militants de les organitzacions obreres, d’esquerra i nacionalistes; també és cert que sense l’actuació de les forces d’Ordre Públic, l’esforç d’aquells militants no hauria estat suficient per vèncer la insurrecció.
Bé que Companys es veié inicialment desbordat per les forces revolucionàries, consistents en poders paral·lels dels comitès de tota mena dominats pels elements de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al punt que les competències de la Generalitat foren assumides de fet però no de dret pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes, progressivament amb prudència i habilitat aconseguí que la Generalitat anés recuperant el poder perdut i s’esforçà a mantenir l’equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d’unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, el setembre de 1936.
A més cal tenir en compte que Companys féu el màxim esforç possible per salvar vides humanes i béns; així tot i els quantiosos assassinats a la reraguarda, el seu nombre a Catalunya fou en relació al nombre total de la població força inferior al produït a les zones on havia triomfat el cop d’estat, ja que Companys en no poder garantir la vida de tots els ciutadans, va facilitar la sortida d’uns cinc mil ciutadans cap a l’estranger en vaixells estrangers que salpaven del port de Barcelona.
Continuant amb la política de recuperació de poder cal fer esment de l’acabament dels cantons dominats per la FAI, com el de Puigcerdà, i el de Lleida dominat pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i sobretot els esdeveniments ocorreguts a Barcelona entre el 3 i el 8 de maig de 1937, basats en una insurrecció armada promoguda per militants anarquistes i del POUM, contraris a la progressiva recuperació del poder per part del govern de la Generalitat i a la preeminència de l’exèrcit regular sobre les columnes de milicians i a la dels cossos policials sobre les patrulles de control; les conseqüències del fracàs de l’esmentada revolta foren entre d’altres l’enfortiment del govern de la Generalitat, dominat bàsicament per l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), la preeminència de l’exèrcit regular sobre les columnes de milicians, la dissolució de les patrulles de control, però sobretot també la pèrdua de pes polític i de competències del govern de la Generalitat a favor del govern central de la República, instal·lat a València, la qual cosa s’accentuà encara més arran del trasllat del govern republicà de València a Barcelona el 31 d’octubre de 1937, fins a arribar l’extrem que el dia 2 de febrer de 1939 a Figueres i en plena retirada republicana es produí el lliurament del fons de la Tresoreria de la Generalitat de Catalunya al govern Negrín, un fet de conseqüències molt negatives per a l’exili català.
Malgrat el desenvolupament de la guerra, s’ha de dir que Companys mai no abandonà els seus sentiments democràtics, ja que el novembre de 1937 presentà la dimissió en expirar el seu mandat (cal recordar que segons l’Estatut Interior de Catalunya les eleccions al Parlament s’havien de fer cada cinc anys); el Parlament li va ratificar el nomenament pels vots de tots els assistents, amb l’excepció de Pau Romeva, de la Unió Democràtica de Catalunya.
Arran de l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, Companys, acompanyat de José Antonio Aguirre, president basc, s’exilià a França el dia 5 de febrer de 1939; primerament s’instal·là a Perpinyà, després a París, ciutat en la qual s’establí temporalment una oficina de la Generalitat fins que fou clausurada per les autoritats franceses, i finalment a Le Baule-les-Pins (Loira Atlàntic) juntament amb la seva segona muller Carme Ballester, on decidí de romandre malgrat l’ocupació alemanya de França en un intent de no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), qui patia una greu malaltia mental, fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, que havia quedat dissolt per divorci.
Detingut per la Gestapo el dia 13 d’agost de 1940, el nou govern espanyol en demanà l’extradició, la qual es materialitzà el dia 29 d’agost del mateix any, data que la Gestapo el lliurà a la Guàrdia Civil al pont internacional d’Hendaia, al País Basc; immediatament fou traslladat a Madrid i el 3 d’octubre fou enviat a Barcelona per ésser jutjat en consell de guerra.
Cal especificar que abans de la seva detenció a França, el dia 18 de gener de 1940, Companys ja havia estat jutjat pel Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona, el qual el condemnà a la incautació total de béns, a la inhabilitació absoluta i perpètua i amb la proposta adreçada al govern de sanció amb la pèrdua de la nacionalitat espanyola, tot basant-se en la llei de responsabilitats polítiques que sancionava amb efectes retroactius tot tipus de fets subversius i/o contraris al Movimiento Nacional des de l’1 d’octubre de 1934, però que en canvi no considerava com a delictius aquells fets compresos entre el 14 d’abril de 1931 i el 18 de juliol de 1936, contraris a la Constitució, a l’ordre públic, a les lleis de tinença d’armes i explosius; homicidis, lesions, danys i coaccions fets per persones d’ideologia coincident amb la del Movimiento Nacional amb la finalitat de protestar contra el suposat sentiment antipatriòtic de les organitzacions i govern que amb la seva conducta justificaren l’Alzamiento.
Així el dilluns 14 d’octubre de 1940 es constituí el tribunal militar reunit en consell de guerra sumaríssim, en presència de l’acusat, compost pel general de divisió Manuel González González, com a president; com a vocals, els generals de brigada Gonzalo Calvo Conejos, Federico García Ribero, Fernando Giménez Sáenz, Rafael Latorre Rojas i José Irigoyen Torres; com a vocal ponent l’auditor de brigada D. A. Coronel Velázquez; com a fiscal l’auditor de brigada Enrique de Querol i Duran, i com a defensor el capità d’artilleria Ramon de Colubí de Chávez; la sentència, basada en la consideració que Companys havia comès el delicte d’adhesió a la rebel·lió militar, tipificat en els articles 173, 237 i 238 del Codi de Justícia Militar, i malgrat la petició del defensor de rebaixar la pena a vint anys i un dia de reclusió, essent-li d’abonament la presó preventiva soferta, per apreciar-hi l’atenuant 4 de l’article 9 del Codi Penal comú, no fou altra que la ja esperada: la condemna a la pena de mort, l’execució de la qual fou complerta immediatament: a la matinada del dimarts 15 d’octubre, dia de santa Teresa, Companys fou afusellat per un escamot dirigit pel coronel Ricart, qui li clavà el tret de gràcia, al fossar de Santa Eulàlia al Castell de Montjuïc de Barcelona.
Però com si encara no n’hi hagués prou, atesa la condició de maçó de Companys, el 3 d’octubre de 1941, un tercer tribunal: el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, compost pel general Saliquet, president, i els vocals Wenceslao González Oliveros, el general Borbón i Juan José Pradera, el jutjà novament i considerant que quedava acreditada la mort del pressumpte culpable, acordà el sobreseïment definitiu del cas i que la qual cosa fos comunicada al fiscal i a l’Arxiu General de Salamanca.
Documental
Per MICHAEL LÖWY Autor del “La Pensée de Che Guevara”, Syllepse, París, 1997; coautor, amb Olivier Besancenot, de “Che Guevara: una braise qui brûle encore”, Mille et une nuites, París 2007.
Dia a dia Ernesto Che Guevara s’anava allunyant una mica més de la il·lusió inicial en l’URSS i el marxisme soviètic. En una carta del 1965 al seu amic Armando Hart (Ministre cubà de cultura), criticava amb duresa el “seguidisme ideològic” que es manifestava a Cuba amb l’edició de manuals soviètics per a l’ensenyament del marxisme –un punt de vista que aleshores convergia amb el de Fernando Martínez Heredia, Aurelio Alonso i els seus amics del departament de filosofia de la Universitat de l’Havana, editors de la revista Pensamiento Critico. Aquests manuals –als quals anomena “les fonaments soviètics”– “tenen l’inconvenient de no deixar pensar: el Partit ja ho ha fet per tu i tu només ho has de pair” (1).
Cada vegada i d’una manera més explícita es constata la recerca d’un model diferent, d’un mètode diferent de construcció del socialisme, més radical, més igualitari, més solidari.
L’obra del Che no és un sistema tancat ni un argument acabat que té una resposta per a tot: les seves reflexions sobre moltes qüestions com la democràcia socialista o la lluita contra la burocràcia van restar incompletes, interrompudes per la seva mort el 1967.
Però en aquest sentit, Martínez Heredia té raó quan subratlla que “l’estat incomplet del pensament del Che (...) és d’altra banda un aspecte positiu. El gran pensador hi és present, assenyalant problemes i camins (...), exigint als camarades que pensin, estudiïn, combinin la pràctica i la teoria. És impossible convertir el seu pensament en dogma, convertir-lo en un (...) bastió especulatiu (...) de frases i preceptes” (2).
En un principi (1960-1962) el Che tenia moltes esperances en els “països germans” del socialisme anomenat “existent”. Però després d’algunes visites a la Unió Soviètica i als països de l’Est, i de l’experiència dels primers anys de la transició cubana cap al socialisme, s’hi va anar tornant cada vegada més crític. En diverses ocasions va expressar públicament algunes divergències, sobretot en el cèlebre “Discurs d’Alger” del 1965. Tot i que no va ser fins després del gran debat econòmic a Cuba, 1963-1964, que va mostrar la intenció de formular un enfocament diferent del socialisme.
Aquest debat va oposar els partidaris del “socialisme de mercat” (autonomia per a les empreses i potenciació de la rendibilitat) –com el de l’URSS– al Che, el qual defenia una planificació centralitzada, fonamentada en criteris socials, polítics i ètics: en lloc de primes pel rendiment i de preus fixos al mercat, proposava la gratuïtat d’alguns béns i serveis. Però en les intervencions del Che no hi quedava clara una qüestió: qui prendria les decisions econòmiques fonamentals? En altres paraules, la qüestió de la democràcia en la planificació.
Ara, els documents inèdits del Che recentment publicats a Cuba, ofereixen noves perspectives sobre aquest tema i d’altres. Es tracta de les “Notes critiques sobre el manual d'economia política” de l’Acadèmia de les ciències de l'URSS (edició en espanyol de 1963), les quals contenen la carta a Hardt en què critica una dels “fonaments” –redactades durant l’estada a Tanzània i a Praga entre 1965-1966: no és un llibre ni un assaig, sinó una col·lecció d’extractes de l’obra soviètica seguits de comentaris àcids i irònics (3).
S’esperava, des de feia molt de temps, massa temps, la publicació d’aquest document. Durant dècades va restar “fora de circulació”: com a màxim es va permetre que alguns investigadors cubans el consultessin i el citessin en pocs textos (4). Gràcies a Maria del Carmen Ariet García, del Centre d’estudis Che Guevara de l’Havana, que l’ha organitzat, ara es troba a disposició dels lectors que hi estiguin interessats. Aquesta edició ampliada inclou, a més, d’altres materials inèdits: la carta a Fidel Castro d’abril de 1965, com a pròleg del llibre; notes sobre els escrits de Marx i de Lenin; un recull d’actes de les converses entre el Che i els seus col·laboradors al Ministeri d’indústria (1963-65) –ja publicades parcialment a França i Itàlia durant els anys 1970; cartes a diverses personalitats (Paul Sweezy o Charles Bettelheim); extractes d’una entrevista amb el diari egipci “El-Taliah” (abril de 1965).
Alhora, aquesta obra és un testimoni de l’esperit independent del Che, del distanciament crític envers el “socialisme existent” i de la recerca d’una via radical. Mostra també els límits de la seva reflexió.
Comencem per aquesta: el Che en aquell moment no incloïa la qüestió del stalinisme, (es desconeix si l’anàlisi va avançar durant 1966-1967). Atribueix l’estancament de l’URSS durant els anys 1960 a... la Nova Política Econòmica (NEP) de Lenin! De fet, creia que si Lenin hagués viscut més temps –“va cometre l’error de morir”, escriu amb humor– n’hauria corregit els efectes més retrògrads. Estava convençut que la introducció d’elements capitalistes de la NEP havia provocat les nefastes tendències que es van observar a la Unió Soviètica de 1963: la restauració del capitalisme.
Cap de les crítiques del Che a la NEP deixa de tenir interès. De vegades coincideixen amb les de l’oposició d’esquerres (a l’URSS) de 1925-1927; per exemple quan va constatar que “els executius, aliats del sistema, constitueixen una casta privilegiada”. Però la hipòtesi històrica segons la qual la NEP és la responsable de les tendències capitalistes de l’URSS de Leonid Brèjnev no s’hi entreveu clarament. Tampoc es pot dir que el Che ignorés el paper nefast de Stalin... En una de les notes crítiques s’hi troba aquesta frase precisa i colpidora: “El terrible crim històric de Stalin” va ser “haver menyspreat l’educació comunista i haver instituït el culte il·limitat a l’autoritat”. Encara que no sigui una anàlisi del fenomen stalinista, ja n’és un rebuig categòric.
En el “Discurs d’Alger”, el Che exigia als països que apel·laven al socialisme que eliminessin “la complicitat tàcita amb els països explotadors d’occident”, una pràctica que es traduïa en una relació d’intercanvi desigual amb els pobles que lluitaven contra l’imperialisme (5). Aquesta qüestió apareix diverses vegades a les “Notes critiques” del manual soviètic. Mentre que els autors d’aquesta obra oficial lloaven “l’ajuda mútua” entre països socialistes, l’ex ministre d’indústria cubà constatava innegablement que això no corresponia a la realitat: “Si l’internacionalisme proletari guiés els actes dels governs de cada país socialista (...) seria tot un èxit. Però el xovinisme (d’una gran potència o d’un país petit) o la submissió a l’URSS (...) substitueixen l’internacionalisme. Això malmet els somnis honestos de tots els comunistes del món”.
Unes pàgines més endavant el Che diu irònicament sobre la celebració al manual de la divisió de treball en els països socialistes, fonamentada en una “col·laboració fraternal” que: “El CAME (6), el cistell de crancs, debat aquesta afirmació a la pràctica. El text es refereix a un ideal el qual només podria realitzar-se mitjançant una pràctica real d’internacionalisme proletari, però malauradament aquest no existeix”. En el mateix sentit, en un altre passatge constata amb amargor que en les relacions entre els que es proclamen seguidors del socialisme, s’hi donen fenòmens d’expansionisme, d’intercanvi desigual, de competència, una certa explotació i sobretot de submissió dels Estats febles envers els forts”.
Finalment, critica amb una pregunta retòrica la “la construcció del comunisme” del manual de l’URSS: “És possible construir el comunisme en un sol país?” Una altra observació en el mateix sentit: Lenin “va afirmar clarament el caràcter universal de la revolució, fet que després es va negar” –una referència transparent al “socialisme en un sol país” (7).
La majoria de les crítiques del Che al “manual” soviètic corresponen als escrits econòmics dels anys 1963-64: la defensa d’una planificació central contra la llei del valor i les fàbriques autònomes que funcionen segons les regles del mercat; la defensa de l’educació comunista en lloc dels incentius individuals. També es va preocupar per l’interès material dels dirigents de les fàbriques, fet que considerava un principi de corrupció.
Guevara proposava la planificació com a eix central del procés de construcció del socialisme, perquè “allibera l’ésser humà de la seva condició d’objecte econòmic”. Però reconeixia –a la carta a Fidel– que a Cuba “els treballadors no participen en la construcció del pla”.
Qui l’ha de fer, la planificació? El debat de 1963-64 no va respondre aquesta qüestió. A les notes crítiques de 1965-66 s’hi troben les propostes més interessants en relació a aquest tema: alguns passatges plantegen clarament el principi d’una democràcia socialista on les grans decisions econòmiques les pren el poble. “Les masses”, va escriure el Che, “han de participar en la formulació del pla, mentre que l’execució és un assumpte purament tècnic”. A l’URSS, segons la seva opinió, la concepció del pla que respongués a la “decisió econòmica de les masses, conscients del seu paper” es va substituir per un placebo d’incentius econòmics que ho determinava tot. Les masses, insistia, “han de tenir la possibilitat de dirigir els seus destins, decidir la quantitat que serà acumulació i la quantitat que serà consum”; la tècnica econòmica ha d’operar amb aquestes xifres –que el poble decideix– i “la consciència de les masses n’ha de garantir l’acompliment”.
Aquest tema el reprèn constantment: els obrers, escriu, el poble en general, “decidiran sobre els grans problemes del país (l’índex de creixement, l’acumulació/consum)”, encara que el pla sigui la tasca dels especialistes. Aquesta separació, massa mecànica, entre les decisions econòmiques i l’execució és discutible, però en formular aquestes propostes, el Che es va acostar força a un sistema democràtic de planificació socialista. No en va deduir totes les conclusions polítiques –la democratització del poder, el pluralisme polític, la llibertat d’organització– però no es pot negar la importància d’aquesta nova visió de la democràcia econòmica (8).
Aquests apunts es poden entendre com una etapa important del camí del Che cap a una alternativa comunista/democràtica al model soviètic. Un camí brutalment interromput, l’octubre de 1967 pels assassins bolivians al servei de la Central Intelligence Agency (CIA).
Traduït per Judit Farrerons
(1) Nestor Kohan reprodueix aquesta carta que va romandre inèdita durant molt de temps a “Ernesto Che Guevara. Otro mundo es posible”, Nuestra América, Buenos Aires, 2003, pàg.156-158.
(2) “Che, el socialismo y el comunismo”, a “Pensar el Che”, Centro de Estudios sobre América - Editorial José Marti, L’Havana 1989, volum II, pàg. 30.
(3) Ernesto Che Guevara, “Apuntes críticos a la economia política”, Ocean Press, Editorial de Ciencias Sociales, L'Havana, 2006.
(4) Llegiu Carlos Tablada, “El pensamiento económico de Ernesto Che Guevara” (trenta edicions des de 1987; la darrera a Ruth Casa Editorial, Panamá, 2005); Orlando Borrego, “El camino del fuego”, Editorial Imagen Contemporánea, l'Havana, 2001.
(5) Ernesto Che Guevara, “Obras 1957-1967”, Casa de las Américas, L’Havana. 1970.
(6) Consell d’ajuda econòmica mútua, un tipus de Mercat comú dels països del "socialisme real" (en anglès, Comecon).
(7) Aquesta teoria política, contradictòria als preceptes “internacionalistes”, que va defensar Stalin el 1924 i que abans Lenin ja havia defensat, es va adoptar al XIVè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica el 18 de desembre de 1925.
(8) És interessant observar el fet que el Che va defensar reiteradament el principi de la lliure discussió en les discussions amb els col·laboradors del Ministeri d’indústria publicades en el mateix volum. En un debat de desembre de 1964, insistia: “No es pot destruir una opinió mitjançant la força, ja que bloquejaria el lliure desenvolupament de la intel·ligència”.