Pròleg del llibre "El socialisme del segle XXI"
de Heinz Dieterich Steffan
"El nou projecte històric (NPH) de les majories, entès com a democràcia participativa o el socialisme del segle XXI, neix dintre del context turbulent de la primera recessió econòmica global des de 1945; de la guerra a l’Afganistan i del sorgiment del Tercer Ordre Mundial (TOM).
Mentre la guerra, la recessió i el nou ordre mundial són fidels retrats de l'estat en què es troba la civilització burgesa i del futur que espera a la humanitat, la democràcia participativa és la resposta dels pobles i l'esperança dels moviments socials.
Cap dels tres flagells de la humanitat —misèria, guerra i dominació— és casual o obra de l'atzar. Tots són resultats inevitables de la institucionalitat que sosté la civilització del capital: l'economia nacional de mercat, l'Estat classista i la democràcia plutocràticaformal. Aquesta institucionalitat no condueix l'ésser humà a actuar de manera ètica, crítica i estètica, sinó que fomenta sistemàticament antivalors com l'egoisme, del poder i de l'explotació. És la doble deficiència estructural de la societat burgesa —ésser antiètica i disfuncional per a les necessitats de la majoria— que la fa obsoleta i la condemna a ser substituïda pel socialisme del segle XXI i la seva nova institucionalitat: la democràcia participativa, l'economia democràticament planificada d'equivalències, l'Estat no classista i, com a conseqüència, el ciutadà racional-ètic-estètic.
El renaixement d'una praxi alliberadora que avança cap a la societat postcapitalista es manifesta en múltiples rebel·lions i moviments populars que abasten des del Zapatisme a Mèxic, el Moviment dels Sense Terra (MST) al Brasil, la revolució bolivariana a Veneçuela, l'aixecament indígeno-popular-militar a l’Equador i l’“argentinazo” del 20 de desembre, fins a les protestes de Seattle i Gènova. I aquesta onada de rebel·lia comença a impactar en les universitats, on s'observen els primers rebrots de la teoria crítica del futur, mentre, des d'una altra trinxera, l'heroica lluita de la Revolució Cubana s'integra al socialisme del segle XXI, practicant cada vegada més elements de la democràcia participativa. No hi ha cap motiu, per tant, per resignar-se davant la trilogia horroritzant del capital —misèria, guerra i dominació— que desapareixerà amb la fi definitiva de la burgesia que és, al mateix temps, la fi de la prehistòria humana.
Amb la recessió global del capitalisme de postguerra, els somnis i mentides dels intel·lectuals neoliberals sobre una “nova economia de mercat”, sense crisis recurrents ni convulsions socials, han desaparegut: la gran contrarevolució del neoliberalisme es troba nua davant els ulls de la teoria i la ira de les majories. Existeix, per descomptat, l'intent dels mandarins d'ocultar les arrels del nou desastre de l'economia de mercat, al·legant que els atemptats de Nova York i Washington van causar la crisi del sistema; tanmateix, es tracta d’un intent barroer de manipulació. Els paràmetres que expressen la salut d'una economia ja havien indicat des de l'any 2000 la tendència cap a la recessió global. Els atemptats només van accelerar un procés que estava en marxa i que era inevitable, perquè neix periòdicament del sistema d'acumulació de l'economia nacional de mercat.
Amb la recessió mundial, les conseqüències econòmiques del capitalisme actual per als països neocolonials queden encara més clares: les seves economies es tornen estructuralment inviables i desapareixen com a subjectes nacionals de la història mundial. Això és vàlid no només per a les petites repúbliques, com les centreamericanes, sinó també per a economies grans com les del Brasil i l’Argentina, que també han perdut la seva capacitat per a la reproducció ampliada del capital dintre dels paràmetres de l'economia global neoliberal. Encara pitjor, cap mesura dels governs nacionals —ni el major endeutament extern i intern, ni les recurrents reduccions dels pressupostos nacionals, les privatitzacions a ultrança o l'ortodòxia monetària-fiscal fondomonetarista— pot trencar ja el cicle d'empobriment i destrucció que l'imperialisme i les elits criolles han imposat. Dintre de la lògica de l'economia nacional de mercat no hi ha millorament econòmic possible per a les majories neocolonials. El canvi dels cicles d'acumulació-desacumulació del capital mundial no es pot aconseguir des dels febles subsistemes de l'economia mundial, com són les nacions llatinoamericanes. D'aquí el caràcter quimèric de les desesperades lluites electorals pel poder nacional que lliuren els partits de centresquerre. De fet, ni tan sols les grans potències, com el Japó o els Estats Units tenen la força per canviar les dinàmiques de l'economia global. Per trencar el cicle destructiu (per a les majories) de l'acumulació de capital contemporània, es requeriria una iniciativa concertada del grup G-7 que canviés els paràmetres institucionals fonamentals del sistema actual, de tal manera que tots els països del món global poguessin participar amb igualtat en una reproducció ampliada del capital. Aquesta iniciativa pressuposaria, no obstant això, un canvi en la correlació de forces dintre de l'alta burgesia global econòmica per al qual no hi ha, ni probablement hi haurà mai, condicions.
Per a les forces democratizadores del sistema global, des dels sindicats classistes fins als moviments de base, les organitzacions políticomilitars, els partits polítics i els estats progressistes, és important comprendre que, a partir de l’11 de setembre del 2001, la lluita per la transformació del sistema es porta a terme en un entorn diferent en quatre sentits: 1. Els subjectes de canvi han d'actuar en un Nou Ordre Mundial; 2. S'enfronten a una metodologia imperialista diferent; 3. Han de fer front temporalment a la pèrdua de la iniciativa estratègica i, 4. Disposen, amb el Nou Projecte Històric, d'una perspectiva de lluita no sistèmica.
El Nou Ordre Mundial que veiem néixer és el tercer disseny estratègic que la burgesia atlàntica —l'europea i la nord-americana— ha imposat a la societat global en els últims cent anys. La primera camisa de força global elaborada pels amos del sistema durant el segle XX va sorgir de les negociacions de Versailles (1919), en acabar la Primera Guerra Mundial.
Aquell sistema de repartició del món va tractar d'arribar a quatre objectius: a) la reducció del poder alemany, per garantir la pau a Europa central mitjançant l'hegemonia d'Anglaterra i França; b) una nova repartició de les colònies dels països vençuts durant la conflagració bèl·lica i d'aquells que havien esdevingut secundaris (Bèlgica, Portugal, etc.); c) la consolidació de l'hegemonia nord-americana-britànica al Pacífic, davant del creixent poder del Japó i, d) la instal·lació d'un organisme supranacional, la Lliga de Nacions, capaç de dirimir els conflictes entre els capitalismes nacionals. Tanmateix, aquest primer sistema de regulació global capitalista del segle XX —modelat sobre el sistema regional europeu d'equilibri de forces del segle XVII (Pau de Westfàlia)— no va resistir les creixents contradiccions entre les potències rivals, i va perdre qualsevol vigència pràctica abans que transcorreguessin dues dècades de la seva concepció, per ser dissolt formalment el 1946.
A les conferències de Yalta (1943) i Potsdam (1945) es va forjar el Segon Ordre Mundial. Basat en la bipolaritat dels sistemes capitalistes i socialistes, la seva estabilitat estructural es basava en la capacitat nuclear de destrucció mútua entre la Unió Soviètica i els Estats Units, mentre que el seu dinamisme provenia del projecte del American Century, d'una banda, i de la lluita per l'emancipació nacional i social antiimperialista, per una altra. Aquest sistema de postguerra es va col·lapsar amb la implosió el 1990 d'un dels seus dos pols, la Unió Soviètica, per donar lloc a una fase de transició (interregne) que va durar fins a l’11 de setembre del 2001. (Vegeu, Noam Chomsky, Heinz Dieterich, Los vencedores, Ed. Planeta, 1996).
El caràcter d'aquesta etapa de transició va estar determinat pel xoc entre tres principis d'estructuració de l'ordre ecumènic: a) la pretensió imperial del “segle de dominació nord-americana” (American Century) proclamat el 1941 per Henry Luce com a axioma ordenador de la humanitat per al segle XX; b) l'evolució de facto del sistema global cap a la multipolaritat, sobretot per la progressiva importància de la Xina i la Unió Europea i, c) la creixent lluita per la democratització de la tirania neoliberal (Seattle, Gènova).
Els atemptats de setembre han modificat la correlació de forces entre aquestes tres tendències evolutives, privilegiant el desenvolupament d'unes sobre les altres i provocant, d'aquesta manera, un canvi qualitatiu en el sistema global que podem qualificar com alguna cosa sui generis, és a dir, el Tercer Ordre Mundial.
Alguns dels trets més distintius d'aquest Tercer Ordre Mundial (TOM), plasmats en els objectius estratègics bèl·lics de Washington, poden ser resumits de la manera següent:
1. La proclamació d'un futur Estat palestí per part de George Bush II significa la consolidació definitiva del domini nord-americà a l’Orient Mitjà, basat en el control neocolonial d'Israel, Egipte, Jordània i Palestina. Tel Aviv haurà d'acceptar la realitat del nou Estat palestí, el qual, com que es convertirà en una dependència neocolonial econòmica d'Israel i dels Estats Units, minorarà les tensions que fan inestables la principal conca petroliera del món. La realització d'aquest objectiu troba la resistència de certs moviments palestins i sectors sionistes d'Israel, però tot indica que en un temps no gaire llunyà aquest projecte de Washington (i de la Unió Europea) s'imposarà.
2. Una segona zona regional estratègica que caurà sota el domini de l’elit nord-americana és l’Àsia Central. Uzbekistan té, de fet, des de 1995 una aliança militar de facto amb l'imperi, que ha entrenat des d'aquella data les forces armades de la república asiàtica. L'estacionament de tropes i de la força aèria en aquesta república durant el darrer trimestre del 2001 es transformarà, sens dubte, en un acord de col·laboració militar mútua que donarà a Washington, juntament amb les seves bases a l’Afganistan, l'anhelada presència bèl·lica permanent en aquesta regió d'Àsia Central, que conté la segona major conca petroliera del món, així com una gran part de les reserves globals de gas natural. Amb els atemptats, Washington ha recuperat la iniciativa mundial que havia perdut, i això significa per a la regió que l'aliança estratègica concertada entre la Xina, Rússia i les repúbliques d'Àsia Central (Reunió de Xangai), pràcticament deixarà d'existir.
3. La tercera regió important que caurà víctima de l’American Century serà Àsia del Sud, on les elits de Washington i l’Índia —i, eventualment, del Pakistan— tendeixen cap a la formació d'un bloc que serveixi com a dic de contenció respecte de la Xina. Amb el potencial demogràfic de l’Índia, el Pakistan i els Estats Units, que equival al voltant de 1,4 mil milions d'éssers humans, una guerra convencional contra la Xina deixa de ser una utopia militar.
La incògnita en aquest moment consisteix, per descomptat, en el conflicte entre el Pakistan i l’Índia pel control del Caixmir. No obstant això, sembla raonable assumir que s'aconseguirà establir algun modus vivendi entre ambdós països, possiblement després d'un enfrontament bèl·lic, que garantirà els interessos dels Estats Units en aquesta regió. Com a tribut d’aquesta aliança, Washington ja ha cancel·lat les sancions econòmiques del Pakistan per les seves proves nuclears, ha preparat o atorgat, respectivament, un paquet d'ajuda econòmica multimilionari per a ambdós estats i ha acceptat el seu estatus de potències nuclears secundàries.
4. El futur de Rússia s'inclina cap a la integració en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), la Unió Europea (UE) i l'Organització Mundial de Comerç (OMC), cosa que, en conseqüència, l’allunya d'un possible eix amb la Xina. El “matrimoni” entre Rússia i la UE és lògic: d’una banda, la UE pot proveir el capital i la tecnologia que requereix l'economia subdesenvolupada de Rússia; d’altra, el potencial territorial, les matèries primeres i les armes estratègiques de Rússia afegiran al naixent Leviatan europeu un component de poder imprescindible per a una projecció imperialista mundial, comparable a la dels Estats Units.
5. L'aprofitament del conflicte de l’Afganistan per a la imposició de l'Àrea de Lliure Comerç (ALCA) i del Pla Colòmbia a Amèrica del Sud i Centreamèrica fins a l'any 2005, té la funció de liquidar la Pàtria Gran com a subjecte de la història i annexar-la com a quart botí regional al sistema geopolític de Washington. La qualificació dels grups guerrillers colombians com a organitzacions terroristes per part de la Casa Blanca; la intensificada aplicació de l'esquema feixista de “neteja política” per part dels paramilitars; la liquidació per decisió de Washington de la zona d'aclarida de San Vicente del Caguán; el cop d'Estat contra el govern bolivarià a Veneçuela; la imposició electoral violenta d'un “contra” neoliberal com a president de Nicaragua i l'autorització del fast track (via ràpida) a Bush II per avançar amb més rapidesa en les negociacions de l’ALCA, reflecteixen aquesta dinàmica. Si bé tots aquests factors van millorar les possibilitats de Washington i de l’ALCA, l'aixecament argentí del 20 de desembre és un factor contraproduent. Va ser el Departament del Tresor de Washington qui va decidir l'esclat de la crisi argentina en bloquejar ajuda pròpia i la del FMI, però òbviament no va preveure que la crisi pogués dur a una major incidència popular en la política argentina i, amb això, enfortir el moviment contra l'adhesió a l’ALCA i la submissió a Washington.
6. Un altre tret essencial del Tercer Ordre Mundial consisteix en la política concertada entre l'imperialisme nord-americà i l'europeu, en el sentit d'impedir, mitjançant l'ús dels seus aparells repressius i del terrorisme d'Estat, la democratització estructural de la societat mundial. Aquesta política inclou tant la neutralització dels moviments nacionals d'alliberament (FARC/ELN) i Estats progressistes (Veneçuela), com de moviments anticolonials retrògrads, com el règim talibà.
7. La guerra contra l’Afganistan, que és la comare del Tercer Ordre Mundial, amalgama l'aliança contra el Tercer Món entre la burgesia europea i la nord-americana. De fet, la burgesia atlàntica es perfila com el centre de gravitació del Tercer Ordre Mundial que, diferències tàctiques a banda, defensarà mancomunadament els seus interessos estratègics davant dels “condemnats de la terra”.
8. Un altre element important de l’ordine novo és l'accelerada integració de l'imperialisme europeu, on la dreta reciclada dels anys trenta —els hereus contemporanis de Mussolini i Franco, Berlusconi i Aznar—, juntament amb la socialdemocràcia alemanya (Schroeder), els profetes de la Tercera Via de Lord Palmerston (Blair i Giddens) i els camaleons verds (Fischer), han format l'arc de Sant Martí de la nova superpotència imperial. Aquest procés es potencia amb la introducció pràctica de l'euro: creixeran plegats l'Euro, la identitat i l'imperialisme europeu.
9. En el Tercer Ordre Mundial, les armes de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) substitueixen, de fet, al dret internacional de les Nacions Unides, de la mateixa manera que, durant el Primer Ordre Mundial, la força de les armes va reemplaçar les institucions de la Lliga de les Nacions en els anys trenta.
10. La Xina i el Japó es queden perillosament fora dels blocs en aquesta tercera gran escenografia secular del capitalisme atlàntic, igual que la humanitat i els seus interessos de democratització. Cal suposar, però, que el Japó preferirà entrar relativament aviat com a aliat subordinat en una aliança estratègica amb la burgesia atlàntica, més que no pas generar el seu propi bloc regional a Àsia. A partir d’aquesta consolidació del poder d'Occident, l’elit atlàntica executarà la seva política de “contenció” per convertir la Xina en neocolònia. I a en integrar Rússia en la Unió Europea i l'OTAN es desempallegarà dels dos únics rivals seriosos que té en el planeta.
11. La conquesta dels quatre espais regionals per part de Washington consolidarà la seva posició de líder mundial i proporcionarà fonaments sòlids al somni imperial d'estendre el “segle nord-americà” un altre saeculum més. L'abandó dels acords que limiten l’armament estratègic (SALT I i II) i la creació d'un escut antibalístic és el retorn a la doctrina militar dels anys cinquanta, centrada en la noció que és possible dominar militarment la societat global mitjançant la capacitat d'una guerra nuclear preventiva.
12. El contingut politicoeconòmic del TOM consisteix en la conversió del món global en una Maquiladora Global Militaritzada (MGM) o, per a dir-ho en termes llatinoamericans, en un Obrador Global Militaritzat. Els antecedents moderns d'aquesta política de megaprojectes capitalistes que conformen el TOM van ser desenvolupats pels planificadors estratègics dels nazis en l’anomenada Grossraum-Ordnungspolitik d'Adolf Hitler, que va constituir la base de la seva política annexionista a Europa i va desfermar la Segona Guerra Mundial. Si l'afany de la burgesia atlàntica de perpetuar el sistema mundial d'explotació, dominació i alienació, establert a partir de la invasió europea del 12 d'octubre de 1492 a l'hemisferi occidental, és preocupant, no ho és menys la metodologia que ha desenvolupat en els darrers deu anys, durant la fase de transició del Segon Ordre Mundial al tercer. L'enorme facilitat amb què Occident ha obtingut els seus successius triomfs militars a Panamà, l'Irac, Kosovo i l’Afganistan ha restablert el modus operandi de la seva fase d'imperialisme clàssic del segle XIX: el binomi d’ultimàtum polític, atac militar, com a instrument fonamental de la seva política exterior. Desapareguda la Unió Soviètica, que amb la seva presència impedia l'ús d'aquest instrument tradicional contra els països socialistes i algunes nacions del Tercer Món, avui dia la humanitat sencera torna a ser un ostatge de la lògica binària imperial formulada per Bush II dintre dels motlles clàssics de la ideologia del nacionalsocialisme alemany, conceptualitzada en els anys trenta per Carl Schmitt, el seu més important doctrinari.
Abans dels atemptats de l’11 de setembre, la situació política en el món global es caracteritzava per un ascens de les lluites populars contra el règim neoliberal. Les forces democratizadores globals (Seattle, Davos, Gènova) i nacionals havien conquerit la iniciativa enfront de la burgesia atlàntica, tant en el terreny polític com en el ideològic. No obstant això, aquesta correlació de forces va canviar amb motiu dels atemptats: l’elit atlàntica, que des de fa cinc-cents anys determina dictatorialment el destí de la humanitat, va aconseguir recuperar transitòriament l'ofensiva.
Les implicacions per a la Pàtria Gran que es deriven del nou Ordre Mundial, de la metodologia binària d’ultimàtum polític-atac militar, i de la pèrdua transitòria de la iniciativa, agreujada per la fallida econòmica de la majoria dels països de l'hemisferi, són òbvies: els espais per a experiments de desenvolupament i democràcia nacional s'estrenyen violentament, perquè l'imperi exigeix el compliment exacte de les seves regles de joc, sota l’amenaça de neutralitzar per la força qualsevol subjecte dissident.
Davant aquest panorama és fonamental que les forces democratitzadores defineixin adequadament la correlació de poder que ha d’orientar la seva praxi política. Una anàlisi realista d'aquesta correlació no deixa dubtes: a nivell mundial els sectors democràtics estan conjunturalment a la defensiva i la seva tasca consisteix a aturar els avanços del projecte Bush-Blair. Per a Amèrica Llatina això significa: a) concentrar totes les forces en la defensa de la sobirania i la integració autònoma, impossibilitant la concreció de l’ALCA; b) impedir el triomf del Pla Colòmbia; c) evitar la destrucció del procés bolivarià a Veneçuela; d) aprofitar tots els fòrums socials, polítics i culturals de l'any 2002 per estabilitzar el front de les forces llatinoamericanistes i, i) avançar el Nou Projecte Històric de les majories. Tanmateix, cal ser realista i acceptar la possibilitat que alguns d'aquests objectius no s'aconsegueixin a curt termini i que la lluita per la democràcia i la justícia social haurà de seguir en uns altres escenaris, diferents a l'actual.
La perspectiva dels propers anys és de lluita. Incapaç de resoldre els grans problemes de la humanitat, en la seva fase actual el capitalisme ja només aguditza la fam, la misèria, la guerra i la repressió. Les majories i subjectes democratizadors estan obligats, per tant, a decidir quina estratègia han d’adoptar davant la nova agressivitat i les renaixents tendències feixistes de l’elit global. Si aquesta estratègia serà de caràcter defensiu, és a dir, de les més àmplies aliances democràtiques possibles per defensar l'Estat de dret, o si s'inclina cap a una estratègia ofensiva, fent avançar el socialisme del segle XXI, o, potser, una combinació de totes dues, és de transcendental importància per al futur del sistema global i de la humanitat. No obstant això, en cadascuna de les estratègies que els pobles escullin, l'essència de la seva praxi ha de ser el Nou Projecte Històric; perquè només la lluita per la democràcia participativa, l'economia d'equivalències i la justícia social poden coordinar i guiar la infinitat d'esforços individuals cap al triomf final."
POTS BAIXAR EL LLIBRE:
http://www.puk.de/download/elsocialismo.pdf
de Heinz Dieterich Steffan
"El nou projecte històric (NPH) de les majories, entès com a democràcia participativa o el socialisme del segle XXI, neix dintre del context turbulent de la primera recessió econòmica global des de 1945; de la guerra a l’Afganistan i del sorgiment del Tercer Ordre Mundial (TOM).
Mentre la guerra, la recessió i el nou ordre mundial són fidels retrats de l'estat en què es troba la civilització burgesa i del futur que espera a la humanitat, la democràcia participativa és la resposta dels pobles i l'esperança dels moviments socials.
Cap dels tres flagells de la humanitat —misèria, guerra i dominació— és casual o obra de l'atzar. Tots són resultats inevitables de la institucionalitat que sosté la civilització del capital: l'economia nacional de mercat, l'Estat classista i la democràcia plutocràticaformal. Aquesta institucionalitat no condueix l'ésser humà a actuar de manera ètica, crítica i estètica, sinó que fomenta sistemàticament antivalors com l'egoisme, del poder i de l'explotació. És la doble deficiència estructural de la societat burgesa —ésser antiètica i disfuncional per a les necessitats de la majoria— que la fa obsoleta i la condemna a ser substituïda pel socialisme del segle XXI i la seva nova institucionalitat: la democràcia participativa, l'economia democràticament planificada d'equivalències, l'Estat no classista i, com a conseqüència, el ciutadà racional-ètic-estètic.
El renaixement d'una praxi alliberadora que avança cap a la societat postcapitalista es manifesta en múltiples rebel·lions i moviments populars que abasten des del Zapatisme a Mèxic, el Moviment dels Sense Terra (MST) al Brasil, la revolució bolivariana a Veneçuela, l'aixecament indígeno-popular-militar a l’Equador i l’“argentinazo” del 20 de desembre, fins a les protestes de Seattle i Gènova. I aquesta onada de rebel·lia comença a impactar en les universitats, on s'observen els primers rebrots de la teoria crítica del futur, mentre, des d'una altra trinxera, l'heroica lluita de la Revolució Cubana s'integra al socialisme del segle XXI, practicant cada vegada més elements de la democràcia participativa. No hi ha cap motiu, per tant, per resignar-se davant la trilogia horroritzant del capital —misèria, guerra i dominació— que desapareixerà amb la fi definitiva de la burgesia que és, al mateix temps, la fi de la prehistòria humana.
Amb la recessió global del capitalisme de postguerra, els somnis i mentides dels intel·lectuals neoliberals sobre una “nova economia de mercat”, sense crisis recurrents ni convulsions socials, han desaparegut: la gran contrarevolució del neoliberalisme es troba nua davant els ulls de la teoria i la ira de les majories. Existeix, per descomptat, l'intent dels mandarins d'ocultar les arrels del nou desastre de l'economia de mercat, al·legant que els atemptats de Nova York i Washington van causar la crisi del sistema; tanmateix, es tracta d’un intent barroer de manipulació. Els paràmetres que expressen la salut d'una economia ja havien indicat des de l'any 2000 la tendència cap a la recessió global. Els atemptats només van accelerar un procés que estava en marxa i que era inevitable, perquè neix periòdicament del sistema d'acumulació de l'economia nacional de mercat.
Amb la recessió mundial, les conseqüències econòmiques del capitalisme actual per als països neocolonials queden encara més clares: les seves economies es tornen estructuralment inviables i desapareixen com a subjectes nacionals de la història mundial. Això és vàlid no només per a les petites repúbliques, com les centreamericanes, sinó també per a economies grans com les del Brasil i l’Argentina, que també han perdut la seva capacitat per a la reproducció ampliada del capital dintre dels paràmetres de l'economia global neoliberal. Encara pitjor, cap mesura dels governs nacionals —ni el major endeutament extern i intern, ni les recurrents reduccions dels pressupostos nacionals, les privatitzacions a ultrança o l'ortodòxia monetària-fiscal fondomonetarista— pot trencar ja el cicle d'empobriment i destrucció que l'imperialisme i les elits criolles han imposat. Dintre de la lògica de l'economia nacional de mercat no hi ha millorament econòmic possible per a les majories neocolonials. El canvi dels cicles d'acumulació-desacumulació del capital mundial no es pot aconseguir des dels febles subsistemes de l'economia mundial, com són les nacions llatinoamericanes. D'aquí el caràcter quimèric de les desesperades lluites electorals pel poder nacional que lliuren els partits de centresquerre. De fet, ni tan sols les grans potències, com el Japó o els Estats Units tenen la força per canviar les dinàmiques de l'economia global. Per trencar el cicle destructiu (per a les majories) de l'acumulació de capital contemporània, es requeriria una iniciativa concertada del grup G-7 que canviés els paràmetres institucionals fonamentals del sistema actual, de tal manera que tots els països del món global poguessin participar amb igualtat en una reproducció ampliada del capital. Aquesta iniciativa pressuposaria, no obstant això, un canvi en la correlació de forces dintre de l'alta burgesia global econòmica per al qual no hi ha, ni probablement hi haurà mai, condicions.
Per a les forces democratizadores del sistema global, des dels sindicats classistes fins als moviments de base, les organitzacions políticomilitars, els partits polítics i els estats progressistes, és important comprendre que, a partir de l’11 de setembre del 2001, la lluita per la transformació del sistema es porta a terme en un entorn diferent en quatre sentits: 1. Els subjectes de canvi han d'actuar en un Nou Ordre Mundial; 2. S'enfronten a una metodologia imperialista diferent; 3. Han de fer front temporalment a la pèrdua de la iniciativa estratègica i, 4. Disposen, amb el Nou Projecte Històric, d'una perspectiva de lluita no sistèmica.
El Nou Ordre Mundial que veiem néixer és el tercer disseny estratègic que la burgesia atlàntica —l'europea i la nord-americana— ha imposat a la societat global en els últims cent anys. La primera camisa de força global elaborada pels amos del sistema durant el segle XX va sorgir de les negociacions de Versailles (1919), en acabar la Primera Guerra Mundial.
Aquell sistema de repartició del món va tractar d'arribar a quatre objectius: a) la reducció del poder alemany, per garantir la pau a Europa central mitjançant l'hegemonia d'Anglaterra i França; b) una nova repartició de les colònies dels països vençuts durant la conflagració bèl·lica i d'aquells que havien esdevingut secundaris (Bèlgica, Portugal, etc.); c) la consolidació de l'hegemonia nord-americana-britànica al Pacífic, davant del creixent poder del Japó i, d) la instal·lació d'un organisme supranacional, la Lliga de Nacions, capaç de dirimir els conflictes entre els capitalismes nacionals. Tanmateix, aquest primer sistema de regulació global capitalista del segle XX —modelat sobre el sistema regional europeu d'equilibri de forces del segle XVII (Pau de Westfàlia)— no va resistir les creixents contradiccions entre les potències rivals, i va perdre qualsevol vigència pràctica abans que transcorreguessin dues dècades de la seva concepció, per ser dissolt formalment el 1946.
A les conferències de Yalta (1943) i Potsdam (1945) es va forjar el Segon Ordre Mundial. Basat en la bipolaritat dels sistemes capitalistes i socialistes, la seva estabilitat estructural es basava en la capacitat nuclear de destrucció mútua entre la Unió Soviètica i els Estats Units, mentre que el seu dinamisme provenia del projecte del American Century, d'una banda, i de la lluita per l'emancipació nacional i social antiimperialista, per una altra. Aquest sistema de postguerra es va col·lapsar amb la implosió el 1990 d'un dels seus dos pols, la Unió Soviètica, per donar lloc a una fase de transició (interregne) que va durar fins a l’11 de setembre del 2001. (Vegeu, Noam Chomsky, Heinz Dieterich, Los vencedores, Ed. Planeta, 1996).
El caràcter d'aquesta etapa de transició va estar determinat pel xoc entre tres principis d'estructuració de l'ordre ecumènic: a) la pretensió imperial del “segle de dominació nord-americana” (American Century) proclamat el 1941 per Henry Luce com a axioma ordenador de la humanitat per al segle XX; b) l'evolució de facto del sistema global cap a la multipolaritat, sobretot per la progressiva importància de la Xina i la Unió Europea i, c) la creixent lluita per la democratització de la tirania neoliberal (Seattle, Gènova).
Els atemptats de setembre han modificat la correlació de forces entre aquestes tres tendències evolutives, privilegiant el desenvolupament d'unes sobre les altres i provocant, d'aquesta manera, un canvi qualitatiu en el sistema global que podem qualificar com alguna cosa sui generis, és a dir, el Tercer Ordre Mundial.
Alguns dels trets més distintius d'aquest Tercer Ordre Mundial (TOM), plasmats en els objectius estratègics bèl·lics de Washington, poden ser resumits de la manera següent:
1. La proclamació d'un futur Estat palestí per part de George Bush II significa la consolidació definitiva del domini nord-americà a l’Orient Mitjà, basat en el control neocolonial d'Israel, Egipte, Jordània i Palestina. Tel Aviv haurà d'acceptar la realitat del nou Estat palestí, el qual, com que es convertirà en una dependència neocolonial econòmica d'Israel i dels Estats Units, minorarà les tensions que fan inestables la principal conca petroliera del món. La realització d'aquest objectiu troba la resistència de certs moviments palestins i sectors sionistes d'Israel, però tot indica que en un temps no gaire llunyà aquest projecte de Washington (i de la Unió Europea) s'imposarà.
2. Una segona zona regional estratègica que caurà sota el domini de l’elit nord-americana és l’Àsia Central. Uzbekistan té, de fet, des de 1995 una aliança militar de facto amb l'imperi, que ha entrenat des d'aquella data les forces armades de la república asiàtica. L'estacionament de tropes i de la força aèria en aquesta república durant el darrer trimestre del 2001 es transformarà, sens dubte, en un acord de col·laboració militar mútua que donarà a Washington, juntament amb les seves bases a l’Afganistan, l'anhelada presència bèl·lica permanent en aquesta regió d'Àsia Central, que conté la segona major conca petroliera del món, així com una gran part de les reserves globals de gas natural. Amb els atemptats, Washington ha recuperat la iniciativa mundial que havia perdut, i això significa per a la regió que l'aliança estratègica concertada entre la Xina, Rússia i les repúbliques d'Àsia Central (Reunió de Xangai), pràcticament deixarà d'existir.
3. La tercera regió important que caurà víctima de l’American Century serà Àsia del Sud, on les elits de Washington i l’Índia —i, eventualment, del Pakistan— tendeixen cap a la formació d'un bloc que serveixi com a dic de contenció respecte de la Xina. Amb el potencial demogràfic de l’Índia, el Pakistan i els Estats Units, que equival al voltant de 1,4 mil milions d'éssers humans, una guerra convencional contra la Xina deixa de ser una utopia militar.
La incògnita en aquest moment consisteix, per descomptat, en el conflicte entre el Pakistan i l’Índia pel control del Caixmir. No obstant això, sembla raonable assumir que s'aconseguirà establir algun modus vivendi entre ambdós països, possiblement després d'un enfrontament bèl·lic, que garantirà els interessos dels Estats Units en aquesta regió. Com a tribut d’aquesta aliança, Washington ja ha cancel·lat les sancions econòmiques del Pakistan per les seves proves nuclears, ha preparat o atorgat, respectivament, un paquet d'ajuda econòmica multimilionari per a ambdós estats i ha acceptat el seu estatus de potències nuclears secundàries.
4. El futur de Rússia s'inclina cap a la integració en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), la Unió Europea (UE) i l'Organització Mundial de Comerç (OMC), cosa que, en conseqüència, l’allunya d'un possible eix amb la Xina. El “matrimoni” entre Rússia i la UE és lògic: d’una banda, la UE pot proveir el capital i la tecnologia que requereix l'economia subdesenvolupada de Rússia; d’altra, el potencial territorial, les matèries primeres i les armes estratègiques de Rússia afegiran al naixent Leviatan europeu un component de poder imprescindible per a una projecció imperialista mundial, comparable a la dels Estats Units.
5. L'aprofitament del conflicte de l’Afganistan per a la imposició de l'Àrea de Lliure Comerç (ALCA) i del Pla Colòmbia a Amèrica del Sud i Centreamèrica fins a l'any 2005, té la funció de liquidar la Pàtria Gran com a subjecte de la història i annexar-la com a quart botí regional al sistema geopolític de Washington. La qualificació dels grups guerrillers colombians com a organitzacions terroristes per part de la Casa Blanca; la intensificada aplicació de l'esquema feixista de “neteja política” per part dels paramilitars; la liquidació per decisió de Washington de la zona d'aclarida de San Vicente del Caguán; el cop d'Estat contra el govern bolivarià a Veneçuela; la imposició electoral violenta d'un “contra” neoliberal com a president de Nicaragua i l'autorització del fast track (via ràpida) a Bush II per avançar amb més rapidesa en les negociacions de l’ALCA, reflecteixen aquesta dinàmica. Si bé tots aquests factors van millorar les possibilitats de Washington i de l’ALCA, l'aixecament argentí del 20 de desembre és un factor contraproduent. Va ser el Departament del Tresor de Washington qui va decidir l'esclat de la crisi argentina en bloquejar ajuda pròpia i la del FMI, però òbviament no va preveure que la crisi pogués dur a una major incidència popular en la política argentina i, amb això, enfortir el moviment contra l'adhesió a l’ALCA i la submissió a Washington.
6. Un altre tret essencial del Tercer Ordre Mundial consisteix en la política concertada entre l'imperialisme nord-americà i l'europeu, en el sentit d'impedir, mitjançant l'ús dels seus aparells repressius i del terrorisme d'Estat, la democratització estructural de la societat mundial. Aquesta política inclou tant la neutralització dels moviments nacionals d'alliberament (FARC/ELN) i Estats progressistes (Veneçuela), com de moviments anticolonials retrògrads, com el règim talibà.
7. La guerra contra l’Afganistan, que és la comare del Tercer Ordre Mundial, amalgama l'aliança contra el Tercer Món entre la burgesia europea i la nord-americana. De fet, la burgesia atlàntica es perfila com el centre de gravitació del Tercer Ordre Mundial que, diferències tàctiques a banda, defensarà mancomunadament els seus interessos estratègics davant dels “condemnats de la terra”.
8. Un altre element important de l’ordine novo és l'accelerada integració de l'imperialisme europeu, on la dreta reciclada dels anys trenta —els hereus contemporanis de Mussolini i Franco, Berlusconi i Aznar—, juntament amb la socialdemocràcia alemanya (Schroeder), els profetes de la Tercera Via de Lord Palmerston (Blair i Giddens) i els camaleons verds (Fischer), han format l'arc de Sant Martí de la nova superpotència imperial. Aquest procés es potencia amb la introducció pràctica de l'euro: creixeran plegats l'Euro, la identitat i l'imperialisme europeu.
9. En el Tercer Ordre Mundial, les armes de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) substitueixen, de fet, al dret internacional de les Nacions Unides, de la mateixa manera que, durant el Primer Ordre Mundial, la força de les armes va reemplaçar les institucions de la Lliga de les Nacions en els anys trenta.
10. La Xina i el Japó es queden perillosament fora dels blocs en aquesta tercera gran escenografia secular del capitalisme atlàntic, igual que la humanitat i els seus interessos de democratització. Cal suposar, però, que el Japó preferirà entrar relativament aviat com a aliat subordinat en una aliança estratègica amb la burgesia atlàntica, més que no pas generar el seu propi bloc regional a Àsia. A partir d’aquesta consolidació del poder d'Occident, l’elit atlàntica executarà la seva política de “contenció” per convertir la Xina en neocolònia. I a en integrar Rússia en la Unió Europea i l'OTAN es desempallegarà dels dos únics rivals seriosos que té en el planeta.
11. La conquesta dels quatre espais regionals per part de Washington consolidarà la seva posició de líder mundial i proporcionarà fonaments sòlids al somni imperial d'estendre el “segle nord-americà” un altre saeculum més. L'abandó dels acords que limiten l’armament estratègic (SALT I i II) i la creació d'un escut antibalístic és el retorn a la doctrina militar dels anys cinquanta, centrada en la noció que és possible dominar militarment la societat global mitjançant la capacitat d'una guerra nuclear preventiva.
12. El contingut politicoeconòmic del TOM consisteix en la conversió del món global en una Maquiladora Global Militaritzada (MGM) o, per a dir-ho en termes llatinoamericans, en un Obrador Global Militaritzat. Els antecedents moderns d'aquesta política de megaprojectes capitalistes que conformen el TOM van ser desenvolupats pels planificadors estratègics dels nazis en l’anomenada Grossraum-Ordnungspolitik d'Adolf Hitler, que va constituir la base de la seva política annexionista a Europa i va desfermar la Segona Guerra Mundial. Si l'afany de la burgesia atlàntica de perpetuar el sistema mundial d'explotació, dominació i alienació, establert a partir de la invasió europea del 12 d'octubre de 1492 a l'hemisferi occidental, és preocupant, no ho és menys la metodologia que ha desenvolupat en els darrers deu anys, durant la fase de transició del Segon Ordre Mundial al tercer. L'enorme facilitat amb què Occident ha obtingut els seus successius triomfs militars a Panamà, l'Irac, Kosovo i l’Afganistan ha restablert el modus operandi de la seva fase d'imperialisme clàssic del segle XIX: el binomi d’ultimàtum polític, atac militar, com a instrument fonamental de la seva política exterior. Desapareguda la Unió Soviètica, que amb la seva presència impedia l'ús d'aquest instrument tradicional contra els països socialistes i algunes nacions del Tercer Món, avui dia la humanitat sencera torna a ser un ostatge de la lògica binària imperial formulada per Bush II dintre dels motlles clàssics de la ideologia del nacionalsocialisme alemany, conceptualitzada en els anys trenta per Carl Schmitt, el seu més important doctrinari.
Abans dels atemptats de l’11 de setembre, la situació política en el món global es caracteritzava per un ascens de les lluites populars contra el règim neoliberal. Les forces democratizadores globals (Seattle, Davos, Gènova) i nacionals havien conquerit la iniciativa enfront de la burgesia atlàntica, tant en el terreny polític com en el ideològic. No obstant això, aquesta correlació de forces va canviar amb motiu dels atemptats: l’elit atlàntica, que des de fa cinc-cents anys determina dictatorialment el destí de la humanitat, va aconseguir recuperar transitòriament l'ofensiva.
Les implicacions per a la Pàtria Gran que es deriven del nou Ordre Mundial, de la metodologia binària d’ultimàtum polític-atac militar, i de la pèrdua transitòria de la iniciativa, agreujada per la fallida econòmica de la majoria dels països de l'hemisferi, són òbvies: els espais per a experiments de desenvolupament i democràcia nacional s'estrenyen violentament, perquè l'imperi exigeix el compliment exacte de les seves regles de joc, sota l’amenaça de neutralitzar per la força qualsevol subjecte dissident.
Davant aquest panorama és fonamental que les forces democratitzadores defineixin adequadament la correlació de poder que ha d’orientar la seva praxi política. Una anàlisi realista d'aquesta correlació no deixa dubtes: a nivell mundial els sectors democràtics estan conjunturalment a la defensiva i la seva tasca consisteix a aturar els avanços del projecte Bush-Blair. Per a Amèrica Llatina això significa: a) concentrar totes les forces en la defensa de la sobirania i la integració autònoma, impossibilitant la concreció de l’ALCA; b) impedir el triomf del Pla Colòmbia; c) evitar la destrucció del procés bolivarià a Veneçuela; d) aprofitar tots els fòrums socials, polítics i culturals de l'any 2002 per estabilitzar el front de les forces llatinoamericanistes i, i) avançar el Nou Projecte Històric de les majories. Tanmateix, cal ser realista i acceptar la possibilitat que alguns d'aquests objectius no s'aconsegueixin a curt termini i que la lluita per la democràcia i la justícia social haurà de seguir en uns altres escenaris, diferents a l'actual.
La perspectiva dels propers anys és de lluita. Incapaç de resoldre els grans problemes de la humanitat, en la seva fase actual el capitalisme ja només aguditza la fam, la misèria, la guerra i la repressió. Les majories i subjectes democratizadors estan obligats, per tant, a decidir quina estratègia han d’adoptar davant la nova agressivitat i les renaixents tendències feixistes de l’elit global. Si aquesta estratègia serà de caràcter defensiu, és a dir, de les més àmplies aliances democràtiques possibles per defensar l'Estat de dret, o si s'inclina cap a una estratègia ofensiva, fent avançar el socialisme del segle XXI, o, potser, una combinació de totes dues, és de transcendental importància per al futur del sistema global i de la humanitat. No obstant això, en cadascuna de les estratègies que els pobles escullin, l'essència de la seva praxi ha de ser el Nou Projecte Històric; perquè només la lluita per la democràcia participativa, l'economia d'equivalències i la justícia social poden coordinar i guiar la infinitat d'esforços individuals cap al triomf final."
POTS BAIXAR EL LLIBRE:
http://www.puk.de/download/elsocialismo.pdf
![](http://pinterest.com/pin/create/button/?url=https://somnis-rebels.blogspot.com/2007/01/el-socialisme-del-segle-xxi.html&media=http://3.bp.blogspot.com/_2uj1UfSdNAM/RaegE8qmGuI/AAAAAAAAAPQ/hfZYYLY6Dus/s72-c/seminariopf1.jpg&description=Pròleg del llibre "El socialisme del segle XXI" de Heinz Dieterich Steffan "El nou projecte històric (NPH) de les majories, e...){kind=link}
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada