Els Països Catalans o la construcció de la nació contemporània

Josep Maria Solé Soldevila



Els darrers anys, la producció historiogràfica catalana ha vist néixer un renovat interès pels treballs que s´ocupen de la totalitat del marc geogràfic dels Països Catalans. El treball de l´Arnau Gonzàlez i Vilalta, que ens presenta l´Editorial Afers, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939) segueix aquesta línia d´interès però, en aquest cas, no només es tracta d´una història emmarcada en l´àmbit territorial de la totalitat del nostre país sinó que, a més, té per objecte d´estudi els orígens del mateix concepte de Països Catalans. En concret, en Gonzàlez i Vilalata es pregunta si "són els Països Catalans, entesos com a construcció ideològica i com a terme, i en conseqüència el pancatalanisme, una invenció teòrica dels darrers quaranta anys". És a dir, si en Joan Fuster n´és el pare o si, al contrari, n´és un divulgador més.

Per tal de respondre aquesta pregunta, en Gonzàlez i Vilalta ha reculat fins a la Segona República per trobar el que sembla que són els seus orígens. El material usat per aquesta recerca ha estat, bàsicament, la premsa nacionalista i, especialment, la del Principat. I aquesta és, potser, una de les mancances del treball. Malgrat que per respondre la pregunta plantejada ja en tenia prou amb aquesta documentació, una recerca del tractament que d´aquest tema han pogut fer organitzacions que no es definien nacionalistes però que eren sensibles a la qüestió nacional no només hagués enriquit el treball sinó que ens hagués pogut donar informació sobre l´abast del concepte i, per tant, sobre la seva transversalitat, una qualitat que interessa especialment l´autor.

Sempre segons l´autor, el fet que durant la Segona República el Principat assolís un Estatut d´Autonomia i que ho fes de la mà, no de la Lliga Regionalista sinó d´Esquerra Republicana de Catalunya, un partit catalanista que defensava un projecte de país més proper als interessos del conjunt de les classes populars catalanes, va donar empenta a aquelles persones que des d´altres racons dels Països Catalans creien en un projecte comú. L´assoliment per al País Valencià i per a les Illes Balears i Pitiüses de sengles estatuts d´autonomia serà, a partir d´ara, l´objectiu que es proposaran com a pas previ a una federació prohibida expressament per la Constitució republicana, aquells a qui en Gonzàlez i Vilalta anomena, manlleva el concepte dels anys trenta, pancatalanistes.

I aquesta conceptualització és potser el més discutible del llibre perquè, si per pancatalanisme entén "una interpretació de la història que pretenia recuperar els resultats i el moment històric de la conquesta de set-cents anys abans, des d´una interpretació en gran part essencialista i romàntica" és molt discutible que es pugui afirmar, defensant la seva tesi, que "l´origen del que anys després, i amb força, van reprendre intel·lectuals com Joan Fuster, o formacions polítiques com el Partit Socialista d´Alliberament Nacional (PSAN) no era més que la represa del projecte pancatalanista dels anys trenta".

Potser, el que hagués calgut dir és que, fruit del seu temps, les persones que lluitaven per un projecte de Països Catalans als anys trenta estaven encara molt influïts pel romanticisme del segle XIX i que la recuperació que des de la dècada dels seixanta es fa d´aquest concepte es dota d´un contingut de classe après dels moviments d´alliberament que arreu del planeta s´havien anat desenvolupant sota projectes d´emancipació social.