Opinions: El 2006, el paradigma del nostre canvi

Eduard Lladó és membre adherit a la plataforma Sobirania i Progrés



És habitual que per aquestes dates, on es respira un teòric clima de joia, pau i felicitat expressat a través del consumisme, els diferents mitjans de comunicació i diverses publicacions periòdiques treguin a la llum els seus respectius documentes o anuaris sobre el repàs dels fets més destacats de l'any que s'acaba, en aquest cas el 2006.

Doncs bé, seguint aquesta línia de fer memòria i nostàlgia de l'any que s'acaba, el 2006 s'ha erigit, des del punt de vista estrictament catalanista, en l'any del paradigma. El 2006 ha sigut el paradigma, el límit, el sostre i el fons que ens indica la necessitat urgent d'un canvi radical en la nostra manera d'organitzar-nos políticament i, per tant, de mirar la vida. Caos en plena temporada estiuenca a l'aeroport del Prat. Augment de la reducció en inversió d'infraestructures al Principat. Aprovació institucional de la denominació "valencià" a la llengua que es parla al País Valencià, fet que potencia la secessió lingüística de la resta de la llengua comuna als Països Catalans. Despropòsit rere despropòsit en els combois prehistòrics dels trens de rodalies Renfe i en les xarxes ferroviaries d'Adif. Macroretallada de l'Estatut del 30-S, que va ser aprovat pel 90% dels representants del poble del Principat al Parlament de Catalunya. Increment de l'odi i la confrontació contra el poble català des de mitjans com El Mundo, Libertad Digital, la Cope o La Razón, entre molts d'altres. Pactes PP-PSOE (i PSC, PSM, PSV) per espanyolitzar els nous estatuts del País Valencià i les Illes Balears. Progressiva invasió consentida de la mirada regionalista i hispanocèntrica a les informacions dels mitjans de comunicació públics, fonamentalment TV3. Aprovació d'un estatut que no suposa cap gran avenç en matèria sobiranista respecte el 1979 (llavors, només quatre anys després de la mort de Franco!). El bullying psicològic cap a la figura de Pepe Rubianes per satiritzar la realitat espanyola i catalana. L'entrada dels farsants de Ciutadans al Parlament per defensar i sostenir que el castellà es troba perseguit a Catalunya. Els èxits dels esportistes catalans, que han fent engrandir el palmarès dels altres quan podrien fer el propi amb el nostre. Els impediments per evitar que el català sigui llengua oficial a la Unió Europea. Les maniobres caciquistes i antidemocràtiques per negar la inclusió de les seleccions catalanes a organismes i competicions internacionals. La previsió del fracàs del català a Frankfurt per la manca d'entitats i institucions i partits que defensin que, lògicament, la literatura catalana és l'escrita en català. L'aparició d'estadístiques que ratifiquen la crisi del català a les aules escolars.

Doncs sí; això ha passat al llarg d'aquest últim any, al llarg d'aquest 2006. Segurament no hi hauria cap nació al món capaç d'acceptar, tolerar i suportar tots aquests atacs frontals contra el patrimoni, la història, la cultura, el deure i l'honor d'un poble. Segurament no hi hauria cap nació excepte una, la catalana. Però el pitjor és que no és només un any puntual, sinó que ja en van 292. Per tant, potser que ens replantegem el nostre rumb, perquè el masoquisme no és, precisament, la millor virtut de la humanitat.

Doncs sí, tot això i més ha passat durant el 2006. Sense cap mena de dubte, doncs, el 2006 constitueix l'any paradigmàtic de la necessitat i la obligació d'un canvi. Per això, no és estrany que una plataforma com 'Sobirania i Progrés', que busca promoure la plena llibertat dels Països Catalans, hagi aparegut durant l'any paradigmàtic, durant el 2006. Com que el progrés passa necessàriament per la sobirania, esperem que aquest 2007 siguem, entre tots, (una mica més) sobirans.

www.sobiraniaiprogres.cat