Archive for d’octubre 2007

Home Archive for d’octubre 2007

undefined

Hugo Chavez

0 Somnis Rebels 8:49 a. m. Comments

America LLatinaHugo Chavez >Somnis Rebels 8:49 a. m. 0 Comments Pocs governants al món són objecte de campanyes de destrucció tan malèvoles com les que pateix Hugo Chávez. Els seus enemics ho han provat

undefined

Quin altermundialisme?

0 Somnis Rebels 12:53 p. m. Comments

Anti CapitalismeQuin altermundialisme? >Somnis Rebels 12:53 p. m. 0 Comments Per SAMIR AMIN President del Fòrum Social de les AlternativesLa forma actual de la mundialització té poca cosa a oferir a la gran majoria

undefined

La Universitat Comunista del Països Catalans (UCPC),

0 Somnis Rebels 7:02 p. m. Comments

MARXISMELa Universitat Comunista del Països Catalans (UCPC), >Somnis Rebels 7:02 p. m. 0 Comments El dia 6 d'octubre han arrencat les classes de la Universitat Comunista dels Països Catalans, un nou projecte que vol

undefined

El Socialisme del futur

0 Somnis Rebels 2:10 p. m. Comments

MARXISMEEl Socialisme del futur >Somnis Rebels 2:10 p. m. 0 Comments per Jorge Gómez Barata “El trauma que en l'esquerra va provocar la derrota del model socialista eurosoviètic, l'auge del neoliberalisme i la pretensió

undefined

Guerra dels sis dies. Una generació àrab marcada per la derrota

0 Somnis Rebels 1:45 p. m. Comments

OrientGuerra dels sis dies. Una generació àrab marcada per la derrota >Somnis Rebels 1:45 p. m. 0 Comments La derrota dels exèrcits egipci, sirià i jordà contra Israel marcarà la derrota política d'una generació

undefined

El silenci d'Aznar

0 Somnis Rebels 4:52 p. m. Comments

DocumentsEl silenci d'Aznar >Somnis Rebels 4:52 p. m. 0 Comments Com l'expresident del govern espanyol va aconsellar bombardejar el local d'una televisió per Fidel Castro *Ruz*El president cubà dóna a conèixer noves revelacions sobre

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

d’octubre 2007

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-ueJAwiQuhriwlAOqQcQ8FLrKz6kO1q3H8LSatliUxOdX9xFJHGSOP5gGDX7rVtpGZ_6xWyOA-VJyrKocXEYkXuvaIab9rJAlojYLIlJ2dYZETN_xTnTSUOtT-F2NP17wTm-lKA/s1600-h/Nico.%2520Venezuela.%2520Ch%25E1vez.%2520PSUV.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5127050905148545490" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-ueJAwiQuhriwlAOqQcQ8FLrKz6kO1q3H8LSatliUxOdX9xFJHGSOP5gGDX7rVtpGZ_6xWyOA-VJyrKocXEYkXuvaIab9rJAlojYLIlJ2dYZETN_xTnTSUOtT-F2NP17wTm-lKA/s320/Nico.%2520Venezuela.%2520Ch%25E1vez.%2520PSUV.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><div style="text-align: justify;"> Pocs governants al món són objecte de campanyes de destrucció tan malèvoles com les que pateix Hugo Chávez. Els seus enemics ho han provat tot: cops d'Estat, vagues petrolieres, èxode de capitals, intents d'atemptat... A l’Amèrica Llatina no s'havia vist una obstinació tan gran des dels atacs de Washington contra Fidel Castro.<br /><br />Les calúmnies més miserables contra Chávez les han propagades les noves oficines de propaganda (National Endowment for Democracy, Freedom House, etc.) finançades per l'administració del president dels Estats Units George W. Bush. Aquesta maquinària, dotada de mitjans financers il·limitats, manipula tots els contorns mediàtics (entre ells els diaris de referència) i les organitzacions de defensa dels drets humans al servei de propòsits obscurs. S’arriba fins i tot, com a ruïna del socialisme, a què una part de l'esquerra socialdemòcrata s’afegeixi a aquesta coral de difamadors.<br /><br />Per què tant d’odi? Perquè ara que la socialdemocràcia pateix una crisi d'identitat a Europa, les circumstàncies històriques fan que es confiï a Chávez el rol d’agafar la responsabilitat, a escala internacional, de reinventar l'esquerra. La construcció europea al Vell continent ha tingut com a efecte la impossibilitat d’edificar un sistema alternatiu al neoliberalisme (llegiu els articles de Jean Bricmont i Denis Duclos). Però al Brasil, a l’Argentina, a Bolívia i a l’Equador, inspirades en el model veneçolà, les experiències mantenen viva l’esperança emancipadora dels més humils.<br /><br />En aquest sentit, el balanç de Chávez és espectacular. Es comprensible que en desenes de països pobres hagi esdevingut una referència obligada. Respectant escrupolosament la democràcia i les llibertats (1), ¿no ha refundat d’arrel la nació veneçolana, legitimada per una nova Constitució que garanteix la implicació popular en el canvi social? No ha retornat la dignitat ciutadana als aproximadament cinc milions de marginats (entre els quals els indígenes) desproveïts de documents d'identitat? No ha recuperat la companyia pública Petroleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? No ha desprivatitzat i no ha tornat al servei públic la principal empresa de telecomunicacions del país així com la companyia d'electricitat de Caracas? No ha nacionalitzat els camps petrolífers de l'Orinoco? I finalment, no ha destinat una part de la renda petroliera a guanyar autonomia enfront les institucions financeres internacionals, i l’altra al finançament de programes socials?<br /><br />S’han distribuït més de tres milions d'hectàrees de terres als pagesos. S’han alfabetitzat milions d'adults i nens. S’han construït milers de centres mèdics als barris populars. Han estat operades gratuïtament desenes de milers de persones amb deficiències oculars. S’han subvencionat els productes alimentaris bàsics i es venen a un 42% per sota del preu de mercat per als més desfavorits. La setmana laboral ha passat de 44 a 36 hores, alhora que el salari mínim s’ha apujat fins als 204 euros mensuals (el més elevat de l'Amèrica Llatina després de Costa Rica).<br /><br />Els resultats de les mesures adoptades mostren que, entre 1999 i 2005, la pobresa es va reduir del 42,8 al 33,9% (2) i que la població que vivia de l'economia informal queia del 53 al 40%. El retrocés de la pobresa, i un consum que ha progressat un 18% anual (3), ha permès mantenir un fort creixement que, en el transcurs dels tres últims anys, ha estat del 12% de mitjana, entre els més elevats del món.<br /><br />Davant d’aquests resultats, sense parlar dels que s’han aconseguit en política internacional, cal sorprendre's que el president Hugo Chávez hagi esdevingut, per als amos del món i els seus confidents, un home a abatre?<br /><br /><br />Nota: <i>(1) S’han desmentit les mentides a propòsit de Radio Caracas Televisión. La cadena va reprendre el 16 de juliol les seves emissions per satèl·lit i cable.</i><br /><i> (2) «Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right», Center for Economic and Policy Research, Washington DC, maig de 2006.</i><br /><i> (3) Business Week, Nova York, 21 de juny de 2007.</i></div>

Pocs governants al món són objecte de campanyes de destrucció tan malèvoles com les que pateix Hugo Chávez. Els seus enemics ho han provat tot: cops d'Estat, vagues petrolieres, èxode de capitals, intents d'atemptat... A l’Amèrica Llatina no s'havia vist una obstinació tan gran des dels atacs de Washington contra Fidel Castro.

Les calúmnies més miserables contra Chávez les han propagades les noves oficines de propaganda (National Endowment for Democracy, Freedom House, etc.) finançades per l'administració del president dels Estats Units George W. Bush. Aquesta maquinària, dotada de mitjans financers il·limitats, manipula tots els contorns mediàtics (entre ells els diaris de referència) i les organitzacions de defensa dels drets humans al servei de propòsits obscurs. S’arriba fins i tot, com a ruïna del socialisme, a què una part de l'esquerra socialdemòcrata s’afegeixi a aquesta coral de difamadors.

Per què tant d’odi? Perquè ara que la socialdemocràcia pateix una crisi d'identitat a Europa, les circumstàncies històriques fan que es confiï a Chávez el rol d’agafar la responsabilitat, a escala internacional, de reinventar l'esquerra. La construcció europea al Vell continent ha tingut com a efecte la impossibilitat d’edificar un sistema alternatiu al neoliberalisme (llegiu els articles de Jean Bricmont i Denis Duclos). Però al Brasil, a l’Argentina, a Bolívia i a l’Equador, inspirades en el model veneçolà, les experiències mantenen viva l’esperança emancipadora dels més humils.

En aquest sentit, el balanç de Chávez és espectacular. Es comprensible que en desenes de països pobres hagi esdevingut una referència obligada. Respectant escrupolosament la democràcia i les llibertats (1), ¿no ha refundat d’arrel la nació veneçolana, legitimada per una nova Constitució que garanteix la implicació popular en el canvi social? No ha retornat la dignitat ciutadana als aproximadament cinc milions de marginats (entre els quals els indígenes) desproveïts de documents d'identitat? No ha recuperat la companyia pública Petroleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? No ha desprivatitzat i no ha tornat al servei públic la principal empresa de telecomunicacions del país així com la companyia d'electricitat de Caracas? No ha nacionalitzat els camps petrolífers de l'Orinoco? I finalment, no ha destinat una part de la renda petroliera a guanyar autonomia enfront les institucions financeres internacionals, i l’altra al finançament de programes socials?

S’han distribuït més de tres milions d'hectàrees de terres als pagesos. S’han alfabetitzat milions d'adults i nens. S’han construït milers de centres mèdics als barris populars. Han estat operades gratuïtament desenes de milers de persones amb deficiències oculars. S’han subvencionat els productes alimentaris bàsics i es venen a un 42% per sota del preu de mercat per als més desfavorits. La setmana laboral ha passat de 44 a 36 hores, alhora que el salari mínim s’ha apujat fins als 204 euros mensuals (el més elevat de l'Amèrica Llatina després de Costa Rica).

Els resultats de les mesures adoptades mostren que, entre 1999 i 2005, la pobresa es va reduir del 42,8 al 33,9% (2) i que la població que vivia de l'economia informal queia del 53 al 40%. El retrocés de la pobresa, i un consum que ha progressat un 18% anual (3), ha permès mantenir un fort creixement que, en el transcurs dels tres últims anys, ha estat del 12% de mitjana, entre els més elevats del món.

Davant d’aquests resultats, sense parlar dels que s’han aconseguit en política internacional, cal sorprendre's que el president Hugo Chávez hagi esdevingut, per als amos del món i els seus confidents, un home a abatre?

Nota: (1) S’han desmentit les mentides a propòsit de Radio Caracas Televisión. La cadena va reprendre el 16 de juliol les seves emissions per satèl·lit i cable.
(2) «Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right», Center for Economic and Policy Research, Washington DC, maig de 2006.
(3) Business Week, Nova York, 21 de juny de 2007.

<div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;">Per SAMIR AMIN</span><br /> <span style="font-style: italic;">President del Fòrum Social de les Alternatives</span><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhu4fFM3wm4zxwSAyriZAcEE3VfRm6cc2tb7WOC6j4eDSkQ3Blyu6E4w0DWghdR4QJAeI2O41CGBkl1_ZdYnQVEiEalbu_8T22XR_D19l7TGJyKywXx5PL0ELtuUc79_sEM4Jjj0w/s1600-h/samir_amin_2007_320.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5125249272488569250" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhu4fFM3wm4zxwSAyriZAcEE3VfRm6cc2tb7WOC6j4eDSkQ3Blyu6E4w0DWghdR4QJAeI2O41CGBkl1_ZdYnQVEiEalbu_8T22XR_D19l7TGJyKywXx5PL0ELtuUc79_sEM4Jjj0w/s320/samir_amin_2007_320.jpg" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><br />La forma actual de la mundialització té poca cosa a oferir a la gran majoria dels pobles del Sud: beneficiós per a una minoria de persones, exigeix en contrapartida la pauperització de la majoria, en particular de les societats camperoles, que representen prop de la meitat de la humanitat. A escala global, la lògica del benefici implica la progressiva destrucció de les bases naturals de reproducció de la vida del planeta. La privatització dels serveis públics redueix també els drets socials de les classes populars. Amb aquest panorama, el capitalisme, l'expressió contemporània del qual n’és la mundialització, hauria de ser considerat com un sistema obsolet.<br /><br />Tanmateix, la majoria dels moviments que lluiten contra els seus efectes replantegen cada vegada menys els seus principis fonamentals, la qual cosa hipoteca la seva capacitat de proposar solucions alternatives que són tant necessàries com possibles. Aquestes haurien d'associar, i no dissociar, la democratització de la gestió de tots els aspectes de la vida –política, economia, societat, ecologia i família– per al progrés i benefici de tots els ciutadans, començant pels més desafavorits. Aquestes revisions també haurien d'implicar el respecte a la sobirania dels Estats, les nacions i els pobles i la construcció d'un sistema internacional policèntric que substituís les relacions de força en la negociació obligatòria.<br /><br />En aquesta perspectiva, caldria proposar la creació d'altres institucions internacionals que reemplacessin les vigents, i que serveixen principalment només al capital financer: l'Organització Mundial del Comerç (OMC), el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) i fins i tot una Unió Europea (UE) amb un funcionament com l’actual. Sense parlar de projectes regionals com la Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) i els acords entre la UE i els països ACP (Àfrica, Carib i el Pacífic).<br /><br />Aquesta revisió només té sentit si s’apunta a l’ambició dels Estats Units, recolzats pels seus aliats, d'establir la seva hegemonia militar sobre el conjunt del planeta. En aquest sentit, el Pròxim Orient apareix com la primera regió a qui s’han cantat les quaranta. Per quatre raons:<br /><br />– Acumula els recursos petroliers més abundants, i el seu control donaria a Washington una posició privilegiada que situaria tant els seus aliats (Europa i el Japó) com els seus emergents rivals (la Xina) en una posició incòmoda de dependència energètica.<br />– És l’àrea situada al cor del Món Antic i facilita l'exercici de l'amenaça militar contra la Xina, l'Índia i Rússia.<br />– Viu un període de debilitament i de confusió que permet l'agressor assegurar una victòria fàcil, almenys immediata.<br />– Els Estats Units disposen a la zona d'un aliat fidel, Israel, que disposa d’armament nuclear.<br /><br />L’inici d'aquest projecte ja està avançat: Palestina, l'Iraq i l'Afganistan estan ocupats, i Síria i l'Iran amenaçats després del Líban. Tanmateix, fora fins i tot de l'Iraq i de l'Afganistan, on el fracàs d’aquesta ambició és patent, la seva fallida és igualment visible en un altre lloc: així, al Líban, la resistència de Hezbol·là va posar contra les cordes tot un exèrcit com l’israelià fortíssim i sobreequipat gràcies al pont aeri establert a partir de la base americana de Diego García, a l'oceà Índic. Tots els esforços dels Estats Units i d'Europa apunten, doncs, a imposar el desarmament d'aquesta força de resistència que constitueix el Hezbol·là libanès, la qual cosa permetrà una nova invasió per part d’Israel que desemboqui en una victòria fàcil.<br /><br />En aquest marc, també cal acabar amb la hipòcrita invocació, només aplicable a l'Iran, del Tractat de No Proliferació nuclear (TNP). La indispensable desnuclearització s'ha d'aplicar a tots els estats, començant pels països àmpliament equipats: els Estats Units i Rússia al capdavant, sense oblidar l'Índia, el Pakistan, Corea del Nord i Israel (no signataris del tractat).<br /><br />En aquest context explosiu, quan se celebrarà del 20 al 25 de gener a Nairobi (Kenya) el Fòrum Social Mundial, la radicalització de les lluites no és l'opció escollida per nombrosos moviments socials. I tot en nom del necessari realisme i de la preocupació de no aïllar-se en una capella d’extrema esquerra. I més encara, una vegada més, quan petites minories radicals corren el risc d'autoproclamar-se «avantguardes», de rebutjar tota crítica i de tancar els ulls davant les ràpides transformacions que afecten les societats contemporànies.<br /><br />Un cop verificat el fracàs de la primera onada històrica d'experiències conduïdes en nom del «socialisme», el capitalisme ho ocupa tot i, per defecte, com un horitzó infranquejable. Els moviments populars es resignen sovint a donar a les seves lluites objectius modestos: fer retrocedir el neoliberalisme, és veritat, però per promocionar només alternatives semblants a la gestió d'un capitalisme «de rostre humà».<br /><br />Molts militants –sobretot a Europa i als Estats Units– no creuen tampoc que les lluites es puguin inscriure en el sistema de les nacions, marc que segons ells hauria perdut qualsevol viabilitat. I com nació i Estat són àmpliament indissociables, desenvolupen estratègies que ignoren deliberadament el qüestionament del poder de l'Estat, per reemplaçar-la pel combat al si de la «societat civil» i la denigració de la «política de partits». Aquesta actitud és particularment estesa al Vell Continent, on molts es lliuren a la prioritat de «salvar Europa». Com si Europa, ni que sigui a mig termini, pogués ser altra cosa que el que és ara.<br /><br />De cara a aquests desafiaments l'altermundialisme, és a dir, el projecte de construir «un altre món possible», es declina cap a la pluralitat. Existeix un altermundialisme que es podria qualificar de «tou», que inspira postures que es troben tant en les societats opulentes (un cert «ecologisme radical») com en les de països pobres amb l'aigua al coll (amb els fonamentalismes parareligiosos o paraètnics). Un altermundialisme progressista no podria caminar per aquest vial. Fins i tot procediria a una indispensable lectura critica dels límits de les experiències de les esquerres contemporànies.<br /><br />Entre els dos se situaria un altermundialisme de partidaris reclutats en les classes mitjanes dels països rics. Són crítics amb el mode d'existència que proposa el capitalisme, de vegades una mica nostàlgics del passat llunyà, però poc interessats per les preocupacions reals de les classes populars, les del seu propi país i encara menys les del Sud. El seu altermundialisme «moderat» és sovint incomprès. Però paradoxalment, i no és més que pel seu fàcil accés a mitjans financers, estan sobrerepresentats al Fòrums Socials Mundials i regionals, i de vegades percebuts com a frens al reforç de les lluites populars.<br /><br />Malgrat aquestes diferències, que al cap i a la fi constitueixen una de les grans riqueses de la galàxia altermundialista, i per fer front al perill principal que representa la possibilitat de noves guerres preventives nord-americanes, tot el ventall de l'altermundialisme, del més radical al més moderat, hauria d'unir els seus esforços. És l'únic mitjà de construir finalment aquest altre món possible que cadascú reclama en els seus desigs.</div>

Per SAMIR AMIN
President del Fòrum Social de les Alternatives

La forma actual de la mundialització té poca cosa a oferir a la gran majoria dels pobles del Sud: beneficiós per a una minoria de persones, exigeix en contrapartida la pauperització de la majoria, en particular de les societats camperoles, que representen prop de la meitat de la humanitat. A escala global, la lògica del benefici implica la progressiva destrucció de les bases naturals de reproducció de la vida del planeta. La privatització dels serveis públics redueix també els drets socials de les classes populars. Amb aquest panorama, el capitalisme, l'expressió contemporània del qual n’és la mundialització, hauria de ser considerat com un sistema obsolet.

Tanmateix, la majoria dels moviments que lluiten contra els seus efectes replantegen cada vegada menys els seus principis fonamentals, la qual cosa hipoteca la seva capacitat de proposar solucions alternatives que són tant necessàries com possibles. Aquestes haurien d'associar, i no dissociar, la democratització de la gestió de tots els aspectes de la vida –política, economia, societat, ecologia i família– per al progrés i benefici de tots els ciutadans, començant pels més desafavorits. Aquestes revisions també haurien d'implicar el respecte a la sobirania dels Estats, les nacions i els pobles i la construcció d'un sistema internacional policèntric que substituís les relacions de força en la negociació obligatòria.

En aquesta perspectiva, caldria proposar la creació d'altres institucions internacionals que reemplacessin les vigents, i que serveixen principalment només al capital financer: l'Organització Mundial del Comerç (OMC), el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) i fins i tot una Unió Europea (UE) amb un funcionament com l’actual. Sense parlar de projectes regionals com la Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) i els acords entre la UE i els països ACP (Àfrica, Carib i el Pacífic).

Aquesta revisió només té sentit si s’apunta a l’ambició dels Estats Units, recolzats pels seus aliats, d'establir la seva hegemonia militar sobre el conjunt del planeta. En aquest sentit, el Pròxim Orient apareix com la primera regió a qui s’han cantat les quaranta. Per quatre raons:

– Acumula els recursos petroliers més abundants, i el seu control donaria a Washington una posició privilegiada que situaria tant els seus aliats (Europa i el Japó) com els seus emergents rivals (la Xina) en una posició incòmoda de dependència energètica.
– És l’àrea situada al cor del Món Antic i facilita l'exercici de l'amenaça militar contra la Xina, l'Índia i Rússia.
– Viu un període de debilitament i de confusió que permet l'agressor assegurar una victòria fàcil, almenys immediata.
– Els Estats Units disposen a la zona d'un aliat fidel, Israel, que disposa d’armament nuclear.

L’inici d'aquest projecte ja està avançat: Palestina, l'Iraq i l'Afganistan estan ocupats, i Síria i l'Iran amenaçats després del Líban. Tanmateix, fora fins i tot de l'Iraq i de l'Afganistan, on el fracàs d’aquesta ambició és patent, la seva fallida és igualment visible en un altre lloc: així, al Líban, la resistència de Hezbol·là va posar contra les cordes tot un exèrcit com l’israelià fortíssim i sobreequipat gràcies al pont aeri establert a partir de la base americana de Diego García, a l'oceà Índic. Tots els esforços dels Estats Units i d'Europa apunten, doncs, a imposar el desarmament d'aquesta força de resistència que constitueix el Hezbol·là libanès, la qual cosa permetrà una nova invasió per part d’Israel que desemboqui en una victòria fàcil.

En aquest marc, també cal acabar amb la hipòcrita invocació, només aplicable a l'Iran, del Tractat de No Proliferació nuclear (TNP). La indispensable desnuclearització s'ha d'aplicar a tots els estats, començant pels països àmpliament equipats: els Estats Units i Rússia al capdavant, sense oblidar l'Índia, el Pakistan, Corea del Nord i Israel (no signataris del tractat).

En aquest context explosiu, quan se celebrarà del 20 al 25 de gener a Nairobi (Kenya) el Fòrum Social Mundial, la radicalització de les lluites no és l'opció escollida per nombrosos moviments socials. I tot en nom del necessari realisme i de la preocupació de no aïllar-se en una capella d’extrema esquerra. I més encara, una vegada més, quan petites minories radicals corren el risc d'autoproclamar-se «avantguardes», de rebutjar tota crítica i de tancar els ulls davant les ràpides transformacions que afecten les societats contemporànies.

Un cop verificat el fracàs de la primera onada històrica d'experiències conduïdes en nom del «socialisme», el capitalisme ho ocupa tot i, per defecte, com un horitzó infranquejable. Els moviments populars es resignen sovint a donar a les seves lluites objectius modestos: fer retrocedir el neoliberalisme, és veritat, però per promocionar només alternatives semblants a la gestió d'un capitalisme «de rostre humà».

Molts militants –sobretot a Europa i als Estats Units– no creuen tampoc que les lluites es puguin inscriure en el sistema de les nacions, marc que segons ells hauria perdut qualsevol viabilitat. I com nació i Estat són àmpliament indissociables, desenvolupen estratègies que ignoren deliberadament el qüestionament del poder de l'Estat, per reemplaçar-la pel combat al si de la «societat civil» i la denigració de la «política de partits». Aquesta actitud és particularment estesa al Vell Continent, on molts es lliuren a la prioritat de «salvar Europa». Com si Europa, ni que sigui a mig termini, pogués ser altra cosa que el que és ara.

De cara a aquests desafiaments l'altermundialisme, és a dir, el projecte de construir «un altre món possible», es declina cap a la pluralitat. Existeix un altermundialisme que es podria qualificar de «tou», que inspira postures que es troben tant en les societats opulentes (un cert «ecologisme radical») com en les de països pobres amb l'aigua al coll (amb els fonamentalismes parareligiosos o paraètnics). Un altermundialisme progressista no podria caminar per aquest vial. Fins i tot procediria a una indispensable lectura critica dels límits de les experiències de les esquerres contemporànies.

Entre els dos se situaria un altermundialisme de partidaris reclutats en les classes mitjanes dels països rics. Són crítics amb el mode d'existència que proposa el capitalisme, de vegades una mica nostàlgics del passat llunyà, però poc interessats per les preocupacions reals de les classes populars, les del seu propi país i encara menys les del Sud. El seu altermundialisme «moderat» és sovint incomprès. Però paradoxalment, i no és més que pel seu fàcil accés a mitjans financers, estan sobrerepresentats al Fòrums Socials Mundials i regionals, i de vegades percebuts com a frens al reforç de les lluites populars.

Malgrat aquestes diferències, que al cap i a la fi constitueixen una de les grans riqueses de la galàxia altermundialista, i per fer front al perill principal que representa la possibilitat de noves guerres preventives nord-americanes, tot el ventall de l'altermundialisme, del més radical al més moderat, hauria d'unir els seus esforços. És l'únic mitjà de construir finalment aquest altre món possible que cadascú reclama en els seus desigs.

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhDLoBa2VETpPTpSskWCdc5KkYie3MyR9RJKZ_rLnfrfMpOPLWpo9MBWOYa0jQGnrGVh5zrWyY53xrTlleT2q-n3gBBeLl5vtyrGqOIB1Y5hYgG5LiYM4VypG3jMrRCcxMQkVfAvw/s1600-h/Hebe3.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5124595165966016306" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhDLoBa2VETpPTpSskWCdc5KkYie3MyR9RJKZ_rLnfrfMpOPLWpo9MBWOYa0jQGnrGVh5zrWyY53xrTlleT2q-n3gBBeLl5vtyrGqOIB1Y5hYgG5LiYM4VypG3jMrRCcxMQkVfAvw/s320/Hebe3.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><p style="text-align: justify;"> El dia 6 d'octubre han arrencat les classes de la Universitat Comunista dels Països Catalans, un nou projecte que vol ser una eina al servei de l’Esquerra Independentista i del conjunt de la societat catalana per a la formació política. L'UCPC es concep com un projecte de llarg abast en formació teòrica marxista i en clau de Països Catalans. </p><div style="text-align: justify;">   </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"> La Universitat Comunista del Països Catalans (UCPC), neix d’una llarga meditació entorn de la necessitat expressada des de 1998 per l’Esquerra Independentista de forma cada cop més clamorosa: Necessitem formació sòlida per a poder lluitar millor. L’únic fi que ha de presidir la nostra activitat docent és servir com a arma necessària a totes aquelles persones i organitzacions, que, des de la seva activitat sindical, l’ecologisme, la associació de veïns, el taller, el treball pagès, l’aula, la lluita feminista o en qualsevol altre marc de la lluita de classes estan lluitant activament pel Socialisme i la Independència del Països Catalans. El conjunt del moviment ha pres consciència que no es pot continuar amb conferències i cursets fets de forma desconnectada i de desigual nivell.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Aquesta proposta de formació en el Materialisme Històric i Dialèctic amb un curs introductori bàsic i de tres anys de durada no vol dir una falta d’interès per les tasques polítiques o menyspreu per les coses que passen en el dia a dia. La seva pretensió es posar la teoria revolucionaria a les ments de totes les persones que militem activament per assolir el més aviat millor els objectius polítics que esmentàvem més amunt. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Les Classes oprimides i les organitzacions polítiques del Països Catalans han patit històricament una autentica sida de la lluita revolucionaria: gran compromís i capacitat de lluita, acompanyats d’un baix nivell teòric. És l’expressió d’un menyspreu per l’estudi de les descobertes que Marx i Engels varen començar i que d’altres com Lenin varen desenvolupar de manera rigorosa i conseqüent. El poc apreci pel treball teòric condueix irremissiblement al dogmatisme i a l’immediatisme en l’activitat política i organitzativa. També a l’abandonament dels mètodes democràtics de direcció política. Quant mirem endarrere observem amb dolor que la immensa majoria els revolucionaris que es declaraven comunistes als Països Catalans varen donar poc valor o varen menysprear directament l’estudi de la teoria. Massa sovint copiaven linealment el que altres pontificaven des de lluny sense mirar si allò s’adeia a la nostra realitat nacional i de lluita de classes. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"> L’anàlisi errònia realitzada entorn els canvis en la classe obrera, la crisi de l’imperialisme, la negació de la dictadura del proletariat per varis PCs, l’ensorrament dels denominats països de l’Est, la incomprensió de la identitat nacional dels Països Catalans, són diverses cares de la misèria existent en la formació teòrica de la immensa majoria de militants des de fa moltes dècades. Tantes que sumen gairebé cent anys. Al llarg de molts anys els més conspicus militants varen mirar més a l’URSS, Xina, Cuba, l’antiga Iugoslàvia, Albània o “nord enllà” que no pas varen mirar el País on vivien i en el que lluitaven: els Països Catalans. Aquest emmirallament anestèsic s’ha demostrat catastròfic.  És fa impossible continuar així.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"> Noves generacions que ja no han conegut ni la Guerra Civil ni la Dictadura feixista del franquisme però n’estan patint encara avui les conseqüències volen prendre el relleu de la lluita de classes perquè se senten directament traïcionats pel procés denominat Transició. Homes i dones que arriben ara amb prou feines als trenta anys o són més joves veuen fins a quin punt la denominada democràcia representativa no satisfà ni de bon tros llurs necessitats materials i simbòliques. I les volen satisfer. El món acadèmic actual, vinculat únicament a la permanent creació de quadres per valoritzar capital en el sentit més ampli del terme, rebutja donar formació en allò que les persones compromeses busquem. La naixent UCPC vol abanderar una formació acadèmica rigorosa fundada en la producció de valors antitètics a la lògica burgesa, de contravalors. Des del rigor acadèmic, el racionalisme i la reflexió vol ser un món apart de la lògica de l’ensenyament burgés.  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> El centre de les nostres preocupacions, que és l’entesa de la lluita de classes, s’ha de comprendre amb el millor que varen deixar-nos els nostres predecessors: allò que Trosky en deia l’anàlisi de relacions socials. A la Universitat Comunista del Països Catalans no poden existir temes tabú ni dogmes de fe: hem de fer un esforç autocrític per aprendre dels errors comesos en Revolucions d’altres països per no caure-hi i avançar més lluny. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Aquesta formació en un curs introductori i tres anys no vol ser una reunió d’amics, o un grup de gent que es troben per parlar, preocupats per coses com "l’home", "l’amor", "la vida"...etc. o un grup "d’intel·lectuals" que volen demostrar tot el que saben. La UCPC vol transmetre un Saber, - els seus conceptes i categories fonamentals,- que va començar-se a constituir de la mà de Marx i Engels, ara farà uns 150 anys. La UCPC vol ser una institució que combati en totes i cadascun dels seus  vessants l’irracionalisme que cada dia creix més, el postmodernisme que és sens dubte la pitjor emanació ideològica del capitalisme tardà i el relativisme cultural tant en voga avui dia. Respectant les posicions íntimes i personals, es declara rigorosament materialista i atea en la millor tradició de la critica a la religió formulada per Marx i Engels des de la seva joventut. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"> Si bé, per raons d’ordre tècnic, hem d’emmotllar-nos a l’estructura clàssica de l’ensenyament actual, serà un dels nostres objectius més importants que no hi hagi "professors savis" o "alumnes ignorants". N’aprendrem tots de tots, lligant el coneixement general que adquirirem amb les nostres experiències polítiques particulars, discutint-les a la llum de la teoria apresa, comunicant-la a la resta  </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> perquè n’aprenguin, aprenent a pensar junts tots els problemes teòrics i polítics que el nostre estudi presenta. A la nostra Universitat Comunista dels Països Catalans no hi ha d’haver mai ni "professors que ho saben tot" ni "alumnes ignorants que no saben res", hem d’aprendre tothom de tothom, lligant des del primer dia de la nostra activitat acadèmica, la generalitat i l’abstracció dels coneixements del marxisme amb la  particularitat de les nostres experiències polítiques i militants. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Un Saber, sempre presenta dificultats i estudiar-ho no és senzill, requereix un esforç i un treball, això vol dir dedicar-hi temps El seu objecte ha de ser d’aprendre amb rigor tots aquests conceptes fonamentals per realitzar d’una manera correcta les tasques polítiques que ja venim realitzant, situant aquesta teoria com una eina per aconseguir més ràpid els fins polítics que ens hem proposat. En conseqüència hem de saber donar al treball teòric, la seriositat i la importància que requereix. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"> Contra el que es pugui pensar, no s’explicarà cap línia política determinada de cap partit determinat: és més, segur que entre els assistents hi haurà  simpaties per diferents grups polítics, però el que ens pot unir a totes és l’aprenentatge d’una teoria general, que ha d’ésser en paraules de Lenin "la guia per a l’acció". En la pràctica ha d’ésser cadascú que vegi amb claredat  quin és el partit, organització o grup que desenvolupa aquesta teoria amb més conseqüència. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> En aquest marc acadèmic, no tolerarem a aquells, qui en lloc de venir a aprendre críticament i ajudar la resta de companys –es a aprendre, vulguin fer valer les seves idees com les úniques bones i vàlides, i en comptes de convèncer per la persuasió, la discussió i la crítica científica, vulguin convèncer per la dissuasió o la imposició de les idees dogmàtiques apreses dogmàticament. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Per tant, alternarem el coneixement de la teoria amb la discussió, la lectura, la reflexió sobre problemes d’actualitat, perquè el Saber que volem començar a aprendre no ha de servir com a teoria per augmentar la "cultureta" o perquè els intel·lectuals facin "parides mentals". Si a nivell teòric no ens comprometem a donar-li importància universitària i a nivell pràctic no ens serveix per facilitar-nos la nostra participació més activa i més conscient en la lluita de classes diària, estudiar el que estudiarem és una farsa. D’intel·lectuals que hagin llegit el Capital, n’hi han molts; d’homes i de dones que hagin "transformat el món", pocs. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Comprometre’s per quatre anys en l’aprenentatge del Marxisme comporta: marcar una línia de demarcació entre les persones que volen compartir la unió dialèctica de la teoria i la pràctica i aquelles altres que es pensen que si enganxen molts cartells, van a moltes manifestacions o participen en molts concerts ja son molt revolucionaris. L’experiència històrica del moviment obrer ens ensenya de manera enlluernadora que tots els processos revolucionaris han començat també a les aules i les biblioteques, que són els llocs on els nostres referents intel·lectuals i polítics varen passar una part importantissima de la seva existència. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;">   </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> La UCPC vol sumar-se a la sempre vella i nova experiència històrica del Moviment Obrer que passa per les conferències que Marx i Engels feien als treballadors anglesos, les escoles comunistes alemanyes, les escoles dels exilis dels bolxevics russos a Zurich i Capri, les escoles promocionades pel brigadistes de les Brigades internacionals en els fronts de la Guerra Civil Espanyola, La Universitat Obrera de Politzer a França, el Forum de Jennan a la Xina i les mes recents experiències a l’Amèrica Llatina i Euskal Herria. Se sent continuadora de la tradició fundada a Catalunya per Francesc Ferrer i Guàrdia i a causa de la qual va pagar amb la vida. Des d’un marc concret de la lluita de classes –Els Països Catalans- vol compartir amb tots els comunistes del Planeta la revindicació i el gust per l’estudi del Materialisme Històric i Dialèctic. </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal; text-align: justify;"><br /></p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;"> Posar en marxa aquest projecte tan ambiciós –gairebé prometeic- pren un relleu molt especial en un any en què els comunistes catalans commemorem dues efemèrides: els 300 anys de resistència des de la derrota d’Almansa i el 90è aniversari de la Revolució Bolxevic. Recollim el relleu dels nostres avantpassats que varen lluitar armes en mà contra la destrucció de la nostra nació. Ens sentim continuadors orgullosos del repte de dimensions històriques que va representar que els pàries de la terra possessin la llavor d’un món nou pel qual encara avui, malden dones i homes de tot el món. El mode de producció capitalista és un accident històric que està a les acaballes i calen persones decidides i molt formades per a demolir-lo definitivament. Aquesta naixent UCPC vol contribuir-hi des de l’òptica del coneixement rigorós i de la mirada de les classes explotades i alienades del Països Catalans. Com tota institució vinculada al saber en temps obscurs, sap que guardar el saber recollit i extendre’l és part d’una estètica de la resistència que tard o d’hora ens farà albirar temps millors: Uns Països Catalans Lliures i Socialistes. Ernesto “Ché” Guevara ho va resumir molt bé dient allò de: "El present és lluita, el futur es nostre". </p><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;">   </p>

La Universitat Comunista del Països Catalans (UCPC),

El dia 6 d'octubre han arrencat les classes de la Universitat Comunista dels Països Catalans, un nou projecte que vol ser una eina al servei de l’Esquerra Independentista i del conjunt de la societat catalana per a la formació política. L'UCPC es concep com un projecte de llarg abast en formació teòrica marxista i en clau de Països Catalans.

La Universitat Comunista del Països Catalans (UCPC), neix d’una llarga meditació entorn de la necessitat expressada des de 1998 per l’Esquerra Independentista de forma cada cop més clamorosa: Necessitem formació sòlida per a poder lluitar millor. L’únic fi que ha de presidir la nostra activitat docent és servir com a arma necessària a totes aquelles persones i organitzacions, que, des de la seva activitat sindical, l’ecologisme, la associació de veïns, el taller, el treball pagès, l’aula, la lluita feminista o en qualsevol altre marc de la lluita de classes estan lluitant activament pel Socialisme i la Independència del Països Catalans. El conjunt del moviment ha pres consciència que no es pot continuar amb conferències i cursets fets de forma desconnectada i de desigual nivell.

Aquesta proposta de formació en el Materialisme Històric i Dialèctic amb un curs introductori bàsic i de tres anys de durada no vol dir una falta d’interès per les tasques polítiques o menyspreu per les coses que passen en el dia a dia. La seva pretensió es posar la teoria revolucionaria a les ments de totes les persones que militem activament per assolir el més aviat millor els objectius polítics que esmentàvem més amunt.

Les Classes oprimides i les organitzacions polítiques del Països Catalans han patit històricament una autentica sida de la lluita revolucionaria: gran compromís i capacitat de lluita, acompanyats d’un baix nivell teòric. És l’expressió d’un menyspreu per l’estudi de les descobertes que Marx i Engels varen començar i que d’altres com Lenin varen desenvolupar de manera rigorosa i conseqüent. El poc apreci pel treball teòric condueix irremissiblement al dogmatisme i a l’immediatisme en l’activitat política i organitzativa. També a l’abandonament dels mètodes democràtics de direcció política. Quant mirem endarrere observem amb dolor que la immensa majoria els revolucionaris que es declaraven comunistes als Països Catalans varen donar poc valor o varen menysprear directament l’estudi de la teoria. Massa sovint copiaven linealment el que altres pontificaven des de lluny sense mirar si allò s’adeia a la nostra realitat nacional i de lluita de classes.

L’anàlisi errònia realitzada entorn els canvis en la classe obrera, la crisi de l’imperialisme, la negació de la dictadura del proletariat per varis PCs, l’ensorrament dels denominats països de l’Est, la incomprensió de la identitat nacional dels Països Catalans, són diverses cares de la misèria existent en la formació teòrica de la immensa majoria de militants des de fa moltes dècades. Tantes que sumen gairebé cent anys. Al llarg de molts anys els més conspicus militants varen mirar més a l’URSS, Xina, Cuba, l’antiga Iugoslàvia, Albània o “nord enllà” que no pas varen mirar el País on vivien i en el que lluitaven: els Països Catalans. Aquest emmirallament anestèsic s’ha demostrat catastròfic. És fa impossible continuar així.

Noves generacions que ja no han conegut ni la Guerra Civil ni la Dictadura feixista del franquisme però n’estan patint encara avui les conseqüències volen prendre el relleu de la lluita de classes perquè se senten directament traïcionats pel procés denominat Transició. Homes i dones que arriben ara amb prou feines als trenta anys o són més joves veuen fins a quin punt la denominada democràcia representativa no satisfà ni de bon tros llurs necessitats materials i simbòliques. I les volen satisfer. El món acadèmic actual, vinculat únicament a la permanent creació de quadres per valoritzar capital en el sentit més ampli del terme, rebutja donar formació en allò que les persones compromeses busquem. La naixent UCPC vol abanderar una formació acadèmica rigorosa fundada en la producció de valors antitètics a la lògica burgesa, de contravalors. Des del rigor acadèmic, el racionalisme i la reflexió vol ser un món apart de la lògica de l’ensenyament burgés.

El centre de les nostres preocupacions, que és l’entesa de la lluita de classes, s’ha de comprendre amb el millor que varen deixar-nos els nostres predecessors: allò que Trosky en deia l’anàlisi de relacions socials. A la Universitat Comunista del Països Catalans no poden existir temes tabú ni dogmes de fe: hem de fer un esforç autocrític per aprendre dels errors comesos en Revolucions d’altres països per no caure-hi i avançar més lluny.

Aquesta formació en un curs introductori i tres anys no vol ser una reunió d’amics, o un grup de gent que es troben per parlar, preocupats per coses com "l’home", "l’amor", "la vida"...etc. o un grup "d’intel·lectuals" que volen demostrar tot el que saben. La UCPC vol transmetre un Saber, - els seus conceptes i categories fonamentals,- que va començar-se a constituir de la mà de Marx i Engels, ara farà uns 150 anys. La UCPC vol ser una institució que combati en totes i cadascun dels seus vessants l’irracionalisme que cada dia creix més, el postmodernisme que és sens dubte la pitjor emanació ideològica del capitalisme tardà i el relativisme cultural tant en voga avui dia. Respectant les posicions íntimes i personals, es declara rigorosament materialista i atea en la millor tradició de la critica a la religió formulada per Marx i Engels des de la seva joventut.

Si bé, per raons d’ordre tècnic, hem d’emmotllar-nos a l’estructura clàssica de l’ensenyament actual, serà un dels nostres objectius més importants que no hi hagi "professors savis" o "alumnes ignorants". N’aprendrem tots de tots, lligant el coneixement general que adquirirem amb les nostres experiències polítiques particulars, discutint-les a la llum de la teoria apresa, comunicant-la a la resta

perquè n’aprenguin, aprenent a pensar junts tots els problemes teòrics i polítics que el nostre estudi presenta. A la nostra Universitat Comunista dels Països Catalans no hi ha d’haver mai ni "professors que ho saben tot" ni "alumnes ignorants que no saben res", hem d’aprendre tothom de tothom, lligant des del primer dia de la nostra activitat acadèmica, la generalitat i l’abstracció dels coneixements del marxisme amb la particularitat de les nostres experiències polítiques i militants.

Un Saber, sempre presenta dificultats i estudiar-ho no és senzill, requereix un esforç i un treball, això vol dir dedicar-hi temps El seu objecte ha de ser d’aprendre amb rigor tots aquests conceptes fonamentals per realitzar d’una manera correcta les tasques polítiques que ja venim realitzant, situant aquesta teoria com una eina per aconseguir més ràpid els fins polítics que ens hem proposat. En conseqüència hem de saber donar al treball teòric, la seriositat i la importància que requereix.

Contra el que es pugui pensar, no s’explicarà cap línia política determinada de cap partit determinat: és més, segur que entre els assistents hi haurà simpaties per diferents grups polítics, però el que ens pot unir a totes és l’aprenentatge d’una teoria general, que ha d’ésser en paraules de Lenin "la guia per a l’acció". En la pràctica ha d’ésser cadascú que vegi amb claredat quin és el partit, organització o grup que desenvolupa aquesta teoria amb més conseqüència.

En aquest marc acadèmic, no tolerarem a aquells, qui en lloc de venir a aprendre críticament i ajudar la resta de companys –es a aprendre, vulguin fer valer les seves idees com les úniques bones i vàlides, i en comptes de convèncer per la persuasió, la discussió i la crítica científica, vulguin convèncer per la dissuasió o la imposició de les idees dogmàtiques apreses dogmàticament.

Per tant, alternarem el coneixement de la teoria amb la discussió, la lectura, la reflexió sobre problemes d’actualitat, perquè el Saber que volem començar a aprendre no ha de servir com a teoria per augmentar la "cultureta" o perquè els intel·lectuals facin "parides mentals". Si a nivell teòric no ens comprometem a donar-li importància universitària i a nivell pràctic no ens serveix per facilitar-nos la nostra participació més activa i més conscient en la lluita de classes diària, estudiar el que estudiarem és una farsa. D’intel·lectuals que hagin llegit el Capital, n’hi han molts; d’homes i de dones que hagin "transformat el món", pocs.

Comprometre’s per quatre anys en l’aprenentatge del Marxisme comporta: marcar una línia de demarcació entre les persones que volen compartir la unió dialèctica de la teoria i la pràctica i aquelles altres que es pensen que si enganxen molts cartells, van a moltes manifestacions o participen en molts concerts ja son molt revolucionaris. L’experiència històrica del moviment obrer ens ensenya de manera enlluernadora que tots els processos revolucionaris han començat també a les aules i les biblioteques, que són els llocs on els nostres referents intel·lectuals i polítics varen passar una part importantissima de la seva existència.

La UCPC vol sumar-se a la sempre vella i nova experiència històrica del Moviment Obrer que passa per les conferències que Marx i Engels feien als treballadors anglesos, les escoles comunistes alemanyes, les escoles dels exilis dels bolxevics russos a Zurich i Capri, les escoles promocionades pel brigadistes de les Brigades internacionals en els fronts de la Guerra Civil Espanyola, La Universitat Obrera de Politzer a França, el Forum de Jennan a la Xina i les mes recents experiències a l’Amèrica Llatina i Euskal Herria. Se sent continuadora de la tradició fundada a Catalunya per Francesc Ferrer i Guàrdia i a causa de la qual va pagar amb la vida. Des d’un marc concret de la lluita de classes –Els Països Catalans- vol compartir amb tots els comunistes del Planeta la revindicació i el gust per l’estudi del Materialisme Històric i Dialèctic.

Posar en marxa aquest projecte tan ambiciós –gairebé prometeic- pren un relleu molt especial en un any en què els comunistes catalans commemorem dues efemèrides: els 300 anys de resistència des de la derrota d’Almansa i el 90è aniversari de la Revolució Bolxevic. Recollim el relleu dels nostres avantpassats que varen lluitar armes en mà contra la destrucció de la nostra nació. Ens sentim continuadors orgullosos del repte de dimensions històriques que va representar que els pàries de la terra possessin la llavor d’un món nou pel qual encara avui, malden dones i homes de tot el món. El mode de producció capitalista és un accident històric que està a les acaballes i calen persones decidides i molt formades per a demolir-lo definitivament. Aquesta naixent UCPC vol contribuir-hi des de l’òptica del coneixement rigorós i de la mirada de les classes explotades i alienades del Països Catalans. Com tota institució vinculada al saber en temps obscurs, sap que guardar el saber recollit i extendre’l és part d’una estètica de la resistència que tard o d’hora ens farà albirar temps millors: Uns Països Catalans Lliures i Socialistes. Ernesto “Ché” Guevara ho va resumir molt bé dient allò de: "El present és lluita, el futur es nostre".

<p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><span style="font-style: italic;">per  Jorge Gómez Barata</span> <o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p> </o:p>“El trauma que en l'esquerra va provocar la derrota del model socialista eurosoviètic, l'auge del neoliberalisme i la pretensió dels països imperials encapçalats per Estats Units, que intenta aprofitar la globalització, llança la idea d'un moviment d'esquerra plural, que avanci amb la riquesa i la diversitat que emana de les diferents enfocaments i projectes nacionals per a confluir en una zona comuna, on té lloc la confrontació amb l'hegemonia imperial</span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWvSYv-7MmgeL_d5Yg6hY1dlbY7oqUm_6kcqsuz3Enix8qORsdQ1heyy1sfLfcl-_MrZz3XomlC3ZUFwJ4hXN3KdmvT2cI_DU2_584wRYxv8N2MJ6OWW3hfX0zaCAucvsBKdaOKA/s1600-h/red-flag-aloft.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5124164561134853922" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWvSYv-7MmgeL_d5Yg6hY1dlbY7oqUm_6kcqsuz3Enix8qORsdQ1heyy1sfLfcl-_MrZz3XomlC3ZUFwJ4hXN3KdmvT2cI_DU2_584wRYxv8N2MJ6OWW3hfX0zaCAucvsBKdaOKA/s320/red-flag-aloft.jpg" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  > i les seves nefastes conseqüències...”<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><span style="">            </span><span style="">                        </span><o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><span style="font-weight: bold;">SOCIALISME REAL: EL QUE VA PODER SER I NO VA ANAR</span><o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p> </o:p>Abans que un programa polític i una forma de govern, el Socialisme va ser una audaç aventura del pensament. Un corrent ideològic alternativa al predomini de la doctrina liberal, sorgida de la crítica al capitalisme salvatge des dels cercles de la intel·lectualitat europea avançada.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>A diferència del Liberalisme i d'altres grans corrents, en les quals les reflexions teòriques van marxar a la sagazaga dels fenòmens que les van generar, en aquest cas les relacions mercantils, les idees socialistes van ser construccions teòriques que van precedir a la societat socialista, la van anticipar, la van anunciar i la van defensar quan encara no existia.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Gairebé mai es recorda que en el segle XIX quan al capitalisme es van sumar les màquines de la revolució industrial, va haver una expansió explosiva de la producció i un inaudit afany de guanys. Els capitalistes que necessitaven masses de treballadors assalariats els van reclutar entre els camperols, dones i nens que en mordentes fàbriques i tallers, en extenuants jornades de treball, creaven enormes masses de mercaderies i de diners.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Compromesos amb “el laissez-faire” (deixar fer) essència del liberalisme econòmic, els Estats de llavors van emparar el comportament salvatge del capital, que va fer insuportable la vida de la classe obrera i summament impopular al capitalisme.<o:p></o:p></span></p><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>En una època que no existien sindicats ni partits polítics, van descollà una generació d'intel·lectuals que, per compte propi, van assumir la critica il·lustrada del règim de producció vigent, entre ells Carles Marx, els estudis dels quals no només van oferir una explicació científica a aquells fenòmens, sinó que visuraren una solució a l'anunciar que, al ser portador dels gèrmens de la seva pròpia destrucció, el capitalisme era perible.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Un dels grans descobriments de llavors va anar que el capitalisme no podia créixer sense fer créixer i il·lustrar a la classe obrera i que els treballadors, no podien alliberar-se sense alliberar a tota la societat.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Sense contar amb mitjans de propaganda ni diners i enfrontant a la reacció europea, Marx i el Socialisme es van fer immensament populars.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>La intel·lectualitat progressista de llavors i els lideris obrers que sorgien eren tots socialistes, fins i tot el més brillant de tots els papes, León XIII, persuadint-se de la grandesa del moments històric i del significat que la desmesurada explotació podia tenir, va escriure la més important de les encícliques socials de l'Església: «Rerum Novarum», (de les coses noves), en la qual va reconèixer la pertinència del socialisme, va donar la raó a Marx i va instar al capitalisme a moderar-se.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Carles Marx va ser més lluny encara i, al fonamentar científicament que el capitalisme, amb tot i el seu malbaratament de crueltat, era una etapa imprescindible del desenvolupament històric, per cert la més florescent que havia conegut el gènere humà, es va fer popular també entre els burgesos, en particular en els països més endarrerits, per als quals, com ocorria a Rússia, el desenvolupament capitalista era una assignatura pendent.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Això explica que ràpidament «El Capital» fora traduït a totes les llengües europees i a l'anglès i substància l'afirmació d'Antoni Gramsci sobre que a Rússia, «El Capital», abans que un llibre dels treballadors va ser un llibre de la burgesia.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>El socialisme era llavors la gran esperança a tal punt que, aprofitant aquell clima ideològic i les condicions objectives creades per <st1:personname productid="la Primera Guerra" st="on">la Primera Guerra</st1:personname> Mundial, Lenin, Trotski i l'avantguarda bolxevic, van desplaçar del poder al govern provisional, creat després de la caiguda del zar i en la més audaç de totes les accions polítiques de la modernitat, en nom de la classe obrera, van prendre el poder polític en la sisena part de <st1:personname productid="la Terra." st="on">la Terra.</st1:personname><o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Tres circumstàncies gairebé impossibles de vèncer van conspirar contra el triomf d'aquella experiència que va deixar perplexa a la burgesia mundial: la contrarevolució i la intervenció estrangera, la mort de Lenin i la inconseqüència dels militants revolucionaris personificada en Stalin.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>No obstant això, el socialisme era tan just i pertinent que va sobreviure a tot allò i tot just vint anys després, el que havia estat el bàrbar imperi dels zars, convertida a <st1:personname productid="la Unió Soviètica" st="on">la Unió  Soviètica</st1:personname>, va enfrontar a la maquinària bèl·lica alemanya que havia posat de genolls a l'Europa capitalista, humiliat a l'orgullosa França fent-la capitular i ocupant-la i va posar a Anglaterra a la vora del col·lapse.<o:p></o:p></span></p><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Franklin D. Roosevelt, el més competent de tots els polítics nord-americans, va comprendre que sense aquella força formidable no era possible derrotar al feixisme i va pactar amb Stalin.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>La mort de Stalin en 1953 i l'honesta i lúcida determinació amb que el XX Congrés del Partit Comunista de <st1:personname productid="la Unió Soviètica" st="on">la Unió  Soviètica</st1:personname> va criticar els seus errors, van oferir una oportunitat per a la rectificació, cosa que la burocràcia instal·lada en el Kremlin i en el partit no va permetre.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>En l'escenari van aparèixer fenòmens nous, entre ells el moviment d'alliberament nacional, l'enfonsament del sistema colonial de l'imperialisme i el creixement del nacionalisme afroasiàtic amb fortes tendències socialistes i sobretot <st1:personname productid="la Revolució Cubana" st="on">la Revolució Cubana</st1:personname>, processos que en conjunt, al prestigiar el socialisme de fet, van ajornar el desastre.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Nikita Kruschov, Secretari General del PCUS entre 1953 i 1964, va complir el seu paper al denunciar a Stalin i intentar canvis a l'interior del país i en la política exterior, que de certa manera, relanzaron el socialisme, procés frustrat amb l'arribada al poder de Leonid Brezhnev, que si bé va acompanyar les mutacions originades pel debut a Europa d'una generació de polítics joves i pragmàtics i va assimilar les primeres maniobres nord-americanes relacionades amb el control d'armes, va sumir a <st1:personname productid="la Unión Soviètica" st="on">la  Unión Soviètica</st1:personname> en el més rotund immobilisme.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>En realitat, culpar a Stalin del desastre és tan injust com exonerar-lo. La veritat és que entre la seva mort i la fi de <st1:personname productid="la URSS" st="on">la URSS</st1:personname> va haver temps i oportunitats per a rectificar. Va faltar valentia i audàcia política i altura per a assumir els reptes del canvi. Les élites i la burocràcia instal·lada en el poder no són suïcides i les de <st1:personname productid="la Unió Soviètica" st="on">la Unió  Soviètica</st1:personname> no eren una excepció.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Malgrat tot, les idees socialistes segueixen vigents i les oportunitats estan obertes. Chávez avança amb un Socialisme cristià i bolivarià i Corretja planteja una revolució ciutadana, Cuba es mira feia endins i rellança un projecte ja consolidat i la idea d'un socialisme indigenista pot ser represa, opcions no falten.<o:p></o:p></span></p><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>El socialisme que no és cosa del passat sinó, de l'avenir, pot créixer en ambients en el qual convisquin totes les formes de propietat, l'ètica i la moral cristianes, els drets ciutadans, fins i tot fortes dosis de liberalisme econòmic.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p> </o:p>El que està provat és que no admet és el dogmatisme, l'exclusivitat ideològica i la burocratització.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><br /><o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><span style="font-weight: bold;">TANCAR EL PARÈNTESI</span><o:p></o:p></span></p><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>AL plantejar-se un socialisme per al segle XXI, Chávez sintonitza les tasques immediates de <st1:personname productid="la Revolució Bolivariana" st="on">la Revolució Bolivariana</st1:personname> amb una estratègia de llarg alè. L'avantguarda equatoriana fa el mateix amb la seva Revolució Ciutadana i a Bolívia es lliura una batalla que al sumar i mobilitzar les potencialitats dels pobles originaris, pot transcendir el poder polític immediat i fins i tot les fronteres nacionals.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>En realitat, no podia ser d'altra manera. L'immobilisme disfressat d'estabilitat és l'opció conservadora de la «entente cordial», que sosté a l'oligarquia llatinoamericana; mentre que els representants populars no tenen altra opció que projectar-se. Almenys en el sentit ideològic i polític, el passat és un referent, no un paradigma; un llegat no un programa.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>En temps de Carles Marx, també existia un passat socialista que va formar part de la seva herència cultural i que tal vegada ho va inspirar, però no podia servir-li de model. Encara que poguessin haver-lo fet, no van ser Hugo Chávez, Rafael Corretja ni Evo Morals, sinó Carles Marx qui, en el «XVIII Brumari de Lluis Bonaparte», examinant un moment de canvi en la societat francesa, va sentenciar que: “La revolució social…no pot treure la seva poesia del passat…”<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>El fons de la problemàtica actual és que, com mateix els va ocórrer als europeus en la postguerra, la lluita contra la pobresa i el benestar de les majories que, en el cas d'Amèrica Llatina inclou l'eliminació del subdesenvolupament i la fi de la dependència, implica l'adopció d'un model de progrés global que al sumar a les majories i mobilitzar els principals recursos del país, condueix a enfocaments de socialistes.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Una comesa de tal naturalesa, inclou la democratització de societats fins a ara regides per Estats essencialment autoritaris i governades mitjançant sistemes polítics controlats per les oligarquies i les burgesies natives, dependents del capital transnacional i políticament sotmeses a l'hegemonia nord-americana.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Per a arribar a aquesta comesa no n'hi ha prou amb substituir governants i intentar fer que les institucions tradicionals, controlades per elements afins a les élites dominants, funcionin amb criteris nous, cosa impossible donat l'aferrissada resistència de les classes a les quals cal derrotar, reforçades per un poderós respatller extern.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Els líders que promouen el canvi a Amèrica Llatina, estan en el camí d'embastar un discurs polític honest i popular, amb la suficient flexibilitat i capacitat de convocatòria com per a atreure a la part de la població que creix en la perifèria de les élites governants i aquells que dominats per temors i prejudicis temen al canvi i assolir un consens nacional, no només majoritari, sinó permanent.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>D'aquesta manera podran, com ja ho fan, paralitzar i desarmar la contrarevolució interna, neutralitzar el poder mediàtic, bregar amb les autoritats judicials i electorals i sumar a sectors que en el passat van ser sustentació de l'oligarquia com són les forces armades, els cossos policíacs, els òrgans de seguretat i la burocràcia estatal, sense descurar al sector acadèmic, la intel·lectualitat, així com la jerarquia eclesiàstica.<o:p></o:p></span></p><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>La revolució llatinoamericana en marxa no ha necessitat contreure compromisos doctrinaris ni acolorir-se políticament doncs del que es tracta és d'una obstinació per modernitzar i democratitzar les respectives societats i posar fi al elitisme en la política, deixant definitivament enrere l'exclusió de les majories.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>El socialisme eurosoviètic va ser un projecte en l'enfrontament del qual l'imperialisme, la reacció i les oligarquies es van emprar a fons durant gairebé un segle i entorn del com, valent-se de tàctiques de guerra psicològica i de manipulació de les ments, van exacerbar les passions i van crear prejudicis que d'alguna manera van ser incorporats a la cultura i a les estructures ideològiques de les societats contemporànies.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>AL projectar-se feia el futur i buscar en les idees socialistes més pures i originals els arguments i les eines per a formular els programes polítics avançats que són ponents, les actuals avantguardes llatinoamericanes evidencien talent i maduresa.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>El coneixement de la fallida experiència del Socialisme Real, amb la qual els actuals lideratges no van tenir relació ni compromís algun, més que un parèntesi, és part del difícil aprenentatge, imprescindible per a escometre amb òptiques pròpies i mètodes actualitzats les transformacions estructurals que es requereixen per a construir, des de la realitat actual, societats modernes, progressistes i justes.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>El Socialisme del segle XXI no és altra posada en escena. És una estrena.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><br /><o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><span style="font-weight: bold;">EL SOCIALISME DEL FUTUR</span><o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Temps enrere, en un debat polític, un circumstant va acudir a un argument en el qual els altre no havíem reparat:<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Alguna vegada han escoltat a Fidel Castro criticar a l'esquerra? Ell gens més critica a la dreta. Els dic més ─ va insistir ─ prefereix termes com revolucionari, patriota, poble, massa i altres semblances. Rares vegades acudeix als conceptes de l'argot sectària. Fidel sap que les paraules uneixen”.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Des de llavors, sempre que puc, al reflexionar sobre la unitat, acudeixo a la naturalesa integradora de les categories de patriota i revolucionari, la d'esquerra que no és tan dolenta, desuneix i les coses es compliquen quan ésser materialista o idealista, creient o ateu, marxista o no, més que diferencia, significa confrontació.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>En els anys noranta, quan la caiguda de <st1:personname productid="la Unió Soviètica" st="on">la Unió Soviètica</st1:personname> a més dels dramàtics problemes materials i polítics a escala del procés revolucionari, generava enormes tensions morals en els militants que assistíem a la caiguda de referents teòrics i de paradigmes ideològics, vam especular sobre que potser, del desastre sorgiria un punt de partida.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Per a qui vam assumir que les idees de Carles Marx no havien mort com no moren les de Freud, Newton o Einstein perquè la ciència manca de colors i la veritat és sempre concreta; tota l'esquerra és d'alguna manera socialista i tots els socialistes són, d'alguna manera, marxistes.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>La tesi és fàcilment verificable, atès que el passat marxista de la socialdemocràcia i del moviment socialcristià està sòlidament documentat. Tots els socialistes, reformistes o radicals, li han d'alguna cosa a Marx, com mateix li devem A Adam Smith i a Keynes. Els sociòlegs i economistes de qualsevol corrent són naturalment una combinació de marxista i liberals. Marx el mateix pot ser assumit com l'últim economista clàssic que com el primer marxista.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>No és inconseqüència, és dialèctica.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>L'Església també va beure de les fonts del marxisme, com ho va fer Marx dels ensenyaments de tots els grans sistemes teològics. León XIII, sociològicament parlant, el més brillant dels Papes i l'únic que va ser contemporani amb Marx, va sacsejar la crosta medieval de l'Església, va donar organicidad a la doctrina social del catolicisme, va organitzar als laics i va impulsar les organitzacions polítiques, obreres i estudiantils d'inspiració cristiana i va permetre la creació dels partits socialcristians. La encíclica «Rerum Novarum», és a la teologia el que «El Capital» és a l'Economia.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>L'oposició entre marxistes i socialistes, és un fenomen del segle XX, un assumpte lamentable més que un triomf polític, un procés derivat de les posicions polítiques més que de les preferències doctrinàries.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>L'única tasca organitzativa lligada a la política empresa per Carles Marx i a la qual va dedicar al voltant de cinc anys, va anar el més plural, divers i coherent dels projectes internacionals formulats pels socialistes de tots els temps: l'Organització Internacional de Treballadors, procés que va encapçalar i al que va sumar a importants representants de la intel·lectualitat de l'època, identificats per la critica a la despietada explotació del capitalisme de llavors.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>En aquesta època, quan els partits polítics i els sindicats donaven els primers passos i la teoria revolucionària que es gestava per mitjà del debat intens, fecund i plural i, en lloc de separar unia, Marx va ser un dels catalitzadors d'aquell magne projecte unitari.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>En 1789 en Paris es va crear <st1:personname productid="la II Internacional" st="on">la  II Internacional</st1:personname>, que no era ja una organització obrera sinó política i que no va poder evadir els avatars d'aquesta condició.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>L'actitud davant <st1:personname productid="la Primera Guerra" st="on">la Primera  Guerra</st1:personname> Mundial va marcar la diferència i amb el triomf bolxevic, l'auge de la contrarevolució, l'agressió estrangera i la falta de solidaritat dels partits socialdemòcrates europeus, les diferències entre socialistes i comunistes, es van tornar insalvables.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>L'obligada radicalització de <st1:personname productid="la Revolució Russa" st="on">la  Revolució Russa</st1:personname>, les deformacions del stalinisme, les tensions de la lluita antifeixistata i les diferències sobre com procedir en els països d'Europa Oriental, van crear un abisme que va durar fins a la desaparició de <st1:personname productid="la Unió Soviètica." st="on">la Unió Soviètica.</st1:personname><o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>El trauma que en l'esquerra va provocar la derrota del model socialista eurosoviètic, l'auge del neoliberalisme i la pretensió dels països imperials encapçalats per Estats Units, que intenta aprofitar la globalització, relanza la idea d'un moviment d'esquerra plural, que avanci amb la riquesa i la diversitat que emana de les diferents enfocaments i projectes nacionals per a confluir en una zona comuna, on té lloc la confrontació amb l'hegemonia imperial i les seves nefastes conseqüències.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Tal vegada de la mà de nous lideratges sense compromisos doctrinaris ni passat sectari, compromesos amb la lluita pel desenvolupament i contra la pobresa, l'exclusió i la submissió es pugui transitar feia una nova etapa.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>És probable que de Chávez, Corretja, Evo, fins i tot Lula i fins a la parella del moment que governa a Argentina, venja una unitat que no és necessàriament orgànica ni ideològica, sinó programàtica i que permetria, construir una plataforma d'ampla base en la qual caben tots els quals creuen que un món millor és possible.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;"  ><o:p></o:p>Rellançar el socialisme i projectar-lo en el segle XXI significa assumir-lo com un camí i no com una destinació. No es tracta on s'arriba, sinó feia on s'avança.<o:p></o:p></span></p><div style="text-align: justify;">  </div><div style="text-align: justify;">  </div><p style="text-align: justify;" class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:10;"  ><span style="font-size:100%;"><o:p> </o:p></span><span style="font-style: italic; font-weight: bold;font-size:100%;" >“Estimar-nos ─, deia el poeta ─ no és mirar-nos uns a uns altres, sinó mirar en la mateixa adreça.”</span><o:p></o:p></span></p>

per Jorge Gómez Barata

“El trauma que en l'esquerra va provocar la derrota del model socialista eurosoviètic, l'auge del neoliberalisme i la pretensió dels països imperials encapçalats per Estats Units, que intenta aprofitar la globalització, llança la idea d'un moviment d'esquerra plural, que avanci amb la riquesa i la diversitat que emana de les diferents enfocaments i projectes nacionals per a confluir en una zona comuna, on té lloc la confrontació amb l'hegemonia imperial i les seves nefastes conseqüències...”

SOCIALISME REAL: EL QUE VA PODER SER I NO VA ANAR

Abans que un programa polític i una forma de govern, el Socialisme va ser una audaç aventura del pensament. Un corrent ideològic alternativa al predomini de la doctrina liberal, sorgida de la crítica al capitalisme salvatge des dels cercles de la intel·lectualitat europea avançada.

A diferència del Liberalisme i d'altres grans corrents, en les quals les reflexions teòriques van marxar a la sagazaga dels fenòmens que les van generar, en aquest cas les relacions mercantils, les idees socialistes van ser construccions teòriques que van precedir a la societat socialista, la van anticipar, la van anunciar i la van defensar quan encara no existia.

Gairebé mai es recorda que en el segle XIX quan al capitalisme es van sumar les màquines de la revolució industrial, va haver una expansió explosiva de la producció i un inaudit afany de guanys. Els capitalistes que necessitaven masses de treballadors assalariats els van reclutar entre els camperols, dones i nens que en mordentes fàbriques i tallers, en extenuants jornades de treball, creaven enormes masses de mercaderies i de diners.

Compromesos amb “el laissez-faire” (deixar fer) essència del liberalisme econòmic, els Estats de llavors van emparar el comportament salvatge del capital, que va fer insuportable la vida de la classe obrera i summament impopular al capitalisme.

En una època que no existien sindicats ni partits polítics, van descollà una generació d'intel·lectuals que, per compte propi, van assumir la critica il·lustrada del règim de producció vigent, entre ells Carles Marx, els estudis dels quals no només van oferir una explicació científica a aquells fenòmens, sinó que visuraren una solució a l'anunciar que, al ser portador dels gèrmens de la seva pròpia destrucció, el capitalisme era perible.

Un dels grans descobriments de llavors va anar que el capitalisme no podia créixer sense fer créixer i il·lustrar a la classe obrera i que els treballadors, no podien alliberar-se sense alliberar a tota la societat.

Sense contar amb mitjans de propaganda ni diners i enfrontant a la reacció europea, Marx i el Socialisme es van fer immensament populars.

La intel·lectualitat progressista de llavors i els lideris obrers que sorgien eren tots socialistes, fins i tot el més brillant de tots els papes, León XIII, persuadint-se de la grandesa del moments històric i del significat que la desmesurada explotació podia tenir, va escriure la més important de les encícliques socials de l'Església: «Rerum Novarum», (de les coses noves), en la qual va reconèixer la pertinència del socialisme, va donar la raó a Marx i va instar al capitalisme a moderar-se.

Carles Marx va ser més lluny encara i, al fonamentar científicament que el capitalisme, amb tot i el seu malbaratament de crueltat, era una etapa imprescindible del desenvolupament històric, per cert la més florescent que havia conegut el gènere humà, es va fer popular també entre els burgesos, en particular en els països més endarrerits, per als quals, com ocorria a Rússia, el desenvolupament capitalista era una assignatura pendent.

Això explica que ràpidament «El Capital» fora traduït a totes les llengües europees i a l'anglès i substància l'afirmació d'Antoni Gramsci sobre que a Rússia, «El Capital», abans que un llibre dels treballadors va ser un llibre de la burgesia.

El socialisme era llavors la gran esperança a tal punt que, aprofitant aquell clima ideològic i les condicions objectives creades per la Primera Guerra Mundial, Lenin, Trotski i l'avantguarda bolxevic, van desplaçar del poder al govern provisional, creat després de la caiguda del zar i en la més audaç de totes les accions polítiques de la modernitat, en nom de la classe obrera, van prendre el poder polític en la sisena part de la Terra.

Tres circumstàncies gairebé impossibles de vèncer van conspirar contra el triomf d'aquella experiència que va deixar perplexa a la burgesia mundial: la contrarevolució i la intervenció estrangera, la mort de Lenin i la inconseqüència dels militants revolucionaris personificada en Stalin.

No obstant això, el socialisme era tan just i pertinent que va sobreviure a tot allò i tot just vint anys després, el que havia estat el bàrbar imperi dels zars, convertida a la Unió Soviètica, va enfrontar a la maquinària bèl·lica alemanya que havia posat de genolls a l'Europa capitalista, humiliat a l'orgullosa França fent-la capitular i ocupant-la i va posar a Anglaterra a la vora del col·lapse.

Franklin D. Roosevelt, el més competent de tots els polítics nord-americans, va comprendre que sense aquella força formidable no era possible derrotar al feixisme i va pactar amb Stalin.

La mort de Stalin en 1953 i l'honesta i lúcida determinació amb que el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica va criticar els seus errors, van oferir una oportunitat per a la rectificació, cosa que la burocràcia instal·lada en el Kremlin i en el partit no va permetre.

En l'escenari van aparèixer fenòmens nous, entre ells el moviment d'alliberament nacional, l'enfonsament del sistema colonial de l'imperialisme i el creixement del nacionalisme afroasiàtic amb fortes tendències socialistes i sobretot la Revolució Cubana, processos que en conjunt, al prestigiar el socialisme de fet, van ajornar el desastre.

Nikita Kruschov, Secretari General del PCUS entre 1953 i 1964, va complir el seu paper al denunciar a Stalin i intentar canvis a l'interior del país i en la política exterior, que de certa manera, relanzaron el socialisme, procés frustrat amb l'arribada al poder de Leonid Brezhnev, que si bé va acompanyar les mutacions originades pel debut a Europa d'una generació de polítics joves i pragmàtics i va assimilar les primeres maniobres nord-americanes relacionades amb el control d'armes, va sumir a la Unión Soviètica en el més rotund immobilisme.

En realitat, culpar a Stalin del desastre és tan injust com exonerar-lo. La veritat és que entre la seva mort i la fi de la URSS va haver temps i oportunitats per a rectificar. Va faltar valentia i audàcia política i altura per a assumir els reptes del canvi. Les élites i la burocràcia instal·lada en el poder no són suïcides i les de la Unió Soviètica no eren una excepció.

Malgrat tot, les idees socialistes segueixen vigents i les oportunitats estan obertes. Chávez avança amb un Socialisme cristià i bolivarià i Corretja planteja una revolució ciutadana, Cuba es mira feia endins i rellança un projecte ja consolidat i la idea d'un socialisme indigenista pot ser represa, opcions no falten.

El socialisme que no és cosa del passat sinó, de l'avenir, pot créixer en ambients en el qual convisquin totes les formes de propietat, l'ètica i la moral cristianes, els drets ciutadans, fins i tot fortes dosis de liberalisme econòmic.

El que està provat és que no admet és el dogmatisme, l'exclusivitat ideològica i la burocratització.

TANCAR EL PARÈNTESI

AL plantejar-se un socialisme per al segle XXI, Chávez sintonitza les tasques immediates de la Revolució Bolivariana amb una estratègia de llarg alè. L'avantguarda equatoriana fa el mateix amb la seva Revolució Ciutadana i a Bolívia es lliura una batalla que al sumar i mobilitzar les potencialitats dels pobles originaris, pot transcendir el poder polític immediat i fins i tot les fronteres nacionals.

En realitat, no podia ser d'altra manera. L'immobilisme disfressat d'estabilitat és l'opció conservadora de la «entente cordial», que sosté a l'oligarquia llatinoamericana; mentre que els representants populars no tenen altra opció que projectar-se. Almenys en el sentit ideològic i polític, el passat és un referent, no un paradigma; un llegat no un programa.

En temps de Carles Marx, també existia un passat socialista que va formar part de la seva herència cultural i que tal vegada ho va inspirar, però no podia servir-li de model. Encara que poguessin haver-lo fet, no van ser Hugo Chávez, Rafael Corretja ni Evo Morals, sinó Carles Marx qui, en el «XVIII Brumari de Lluis Bonaparte», examinant un moment de canvi en la societat francesa, va sentenciar que: “La revolució social…no pot treure la seva poesia del passat…”

El fons de la problemàtica actual és que, com mateix els va ocórrer als europeus en la postguerra, la lluita contra la pobresa i el benestar de les majories que, en el cas d'Amèrica Llatina inclou l'eliminació del subdesenvolupament i la fi de la dependència, implica l'adopció d'un model de progrés global que al sumar a les majories i mobilitzar els principals recursos del país, condueix a enfocaments de socialistes.

Una comesa de tal naturalesa, inclou la democratització de societats fins a ara regides per Estats essencialment autoritaris i governades mitjançant sistemes polítics controlats per les oligarquies i les burgesies natives, dependents del capital transnacional i políticament sotmeses a l'hegemonia nord-americana.

Per a arribar a aquesta comesa no n'hi ha prou amb substituir governants i intentar fer que les institucions tradicionals, controlades per elements afins a les élites dominants, funcionin amb criteris nous, cosa impossible donat l'aferrissada resistència de les classes a les quals cal derrotar, reforçades per un poderós respatller extern.

Els líders que promouen el canvi a Amèrica Llatina, estan en el camí d'embastar un discurs polític honest i popular, amb la suficient flexibilitat i capacitat de convocatòria com per a atreure a la part de la població que creix en la perifèria de les élites governants i aquells que dominats per temors i prejudicis temen al canvi i assolir un consens nacional, no només majoritari, sinó permanent.

D'aquesta manera podran, com ja ho fan, paralitzar i desarmar la contrarevolució interna, neutralitzar el poder mediàtic, bregar amb les autoritats judicials i electorals i sumar a sectors que en el passat van ser sustentació de l'oligarquia com són les forces armades, els cossos policíacs, els òrgans de seguretat i la burocràcia estatal, sense descurar al sector acadèmic, la intel·lectualitat, així com la jerarquia eclesiàstica.

La revolució llatinoamericana en marxa no ha necessitat contreure compromisos doctrinaris ni acolorir-se políticament doncs del que es tracta és d'una obstinació per modernitzar i democratitzar les respectives societats i posar fi al elitisme en la política, deixant definitivament enrere l'exclusió de les majories.

El socialisme eurosoviètic va ser un projecte en l'enfrontament del qual l'imperialisme, la reacció i les oligarquies es van emprar a fons durant gairebé un segle i entorn del com, valent-se de tàctiques de guerra psicològica i de manipulació de les ments, van exacerbar les passions i van crear prejudicis que d'alguna manera van ser incorporats a la cultura i a les estructures ideològiques de les societats contemporànies.

AL projectar-se feia el futur i buscar en les idees socialistes més pures i originals els arguments i les eines per a formular els programes polítics avançats que són ponents, les actuals avantguardes llatinoamericanes evidencien talent i maduresa.

El coneixement de la fallida experiència del Socialisme Real, amb la qual els actuals lideratges no van tenir relació ni compromís algun, més que un parèntesi, és part del difícil aprenentatge, imprescindible per a escometre amb òptiques pròpies i mètodes actualitzats les transformacions estructurals que es requereixen per a construir, des de la realitat actual, societats modernes, progressistes i justes.

El Socialisme del segle XXI no és altra posada en escena. És una estrena.

EL SOCIALISME DEL FUTUR

Temps enrere, en un debat polític, un circumstant va acudir a un argument en el qual els altre no havíem reparat:

Alguna vegada han escoltat a Fidel Castro criticar a l'esquerra? Ell gens més critica a la dreta. Els dic més ─ va insistir ─ prefereix termes com revolucionari, patriota, poble, massa i altres semblances. Rares vegades acudeix als conceptes de l'argot sectària. Fidel sap que les paraules uneixen”.

Des de llavors, sempre que puc, al reflexionar sobre la unitat, acudeixo a la naturalesa integradora de les categories de patriota i revolucionari, la d'esquerra que no és tan dolenta, desuneix i les coses es compliquen quan ésser materialista o idealista, creient o ateu, marxista o no, més que diferencia, significa confrontació.

En els anys noranta, quan la caiguda de la Unió Soviètica a més dels dramàtics problemes materials i polítics a escala del procés revolucionari, generava enormes tensions morals en els militants que assistíem a la caiguda de referents teòrics i de paradigmes ideològics, vam especular sobre que potser, del desastre sorgiria un punt de partida.

Per a qui vam assumir que les idees de Carles Marx no havien mort com no moren les de Freud, Newton o Einstein perquè la ciència manca de colors i la veritat és sempre concreta; tota l'esquerra és d'alguna manera socialista i tots els socialistes són, d'alguna manera, marxistes.

La tesi és fàcilment verificable, atès que el passat marxista de la socialdemocràcia i del moviment socialcristià està sòlidament documentat. Tots els socialistes, reformistes o radicals, li han d'alguna cosa a Marx, com mateix li devem A Adam Smith i a Keynes. Els sociòlegs i economistes de qualsevol corrent són naturalment una combinació de marxista i liberals. Marx el mateix pot ser assumit com l'últim economista clàssic que com el primer marxista.

No és inconseqüència, és dialèctica.

L'Església també va beure de les fonts del marxisme, com ho va fer Marx dels ensenyaments de tots els grans sistemes teològics. León XIII, sociològicament parlant, el més brillant dels Papes i l'únic que va ser contemporani amb Marx, va sacsejar la crosta medieval de l'Església, va donar organicidad a la doctrina social del catolicisme, va organitzar als laics i va impulsar les organitzacions polítiques, obreres i estudiantils d'inspiració cristiana i va permetre la creació dels partits socialcristians. La encíclica «Rerum Novarum», és a la teologia el que «El Capital» és a l'Economia.

L'oposició entre marxistes i socialistes, és un fenomen del segle XX, un assumpte lamentable més que un triomf polític, un procés derivat de les posicions polítiques més que de les preferències doctrinàries.

L'única tasca organitzativa lligada a la política empresa per Carles Marx i a la qual va dedicar al voltant de cinc anys, va anar el més plural, divers i coherent dels projectes internacionals formulats pels socialistes de tots els temps: l'Organització Internacional de Treballadors, procés que va encapçalar i al que va sumar a importants representants de la intel·lectualitat de l'època, identificats per la critica a la despietada explotació del capitalisme de llavors.

En aquesta època, quan els partits polítics i els sindicats donaven els primers passos i la teoria revolucionària que es gestava per mitjà del debat intens, fecund i plural i, en lloc de separar unia, Marx va ser un dels catalitzadors d'aquell magne projecte unitari.

En 1789 en Paris es va crear la II Internacional, que no era ja una organització obrera sinó política i que no va poder evadir els avatars d'aquesta condició.

L'actitud davant la Primera Guerra Mundial va marcar la diferència i amb el triomf bolxevic, l'auge de la contrarevolució, l'agressió estrangera i la falta de solidaritat dels partits socialdemòcrates europeus, les diferències entre socialistes i comunistes, es van tornar insalvables.

L'obligada radicalització de la Revolució Russa, les deformacions del stalinisme, les tensions de la lluita antifeixistata i les diferències sobre com procedir en els països d'Europa Oriental, van crear un abisme que va durar fins a la desaparició de la Unió Soviètica.

El trauma que en l'esquerra va provocar la derrota del model socialista eurosoviètic, l'auge del neoliberalisme i la pretensió dels països imperials encapçalats per Estats Units, que intenta aprofitar la globalització, relanza la idea d'un moviment d'esquerra plural, que avanci amb la riquesa i la diversitat que emana de les diferents enfocaments i projectes nacionals per a confluir en una zona comuna, on té lloc la confrontació amb l'hegemonia imperial i les seves nefastes conseqüències.

Tal vegada de la mà de nous lideratges sense compromisos doctrinaris ni passat sectari, compromesos amb la lluita pel desenvolupament i contra la pobresa, l'exclusió i la submissió es pugui transitar feia una nova etapa.

És probable que de Chávez, Corretja, Evo, fins i tot Lula i fins a la parella del moment que governa a Argentina, venja una unitat que no és necessàriament orgànica ni ideològica, sinó programàtica i que permetria, construir una plataforma d'ampla base en la qual caben tots els quals creuen que un món millor és possible.

Rellançar el socialisme i projectar-lo en el segle XXI significa assumir-lo com un camí i no com una destinació. No es tracta on s'arriba, sinó feia on s'avança.

“Estimar-nos ─, deia el poeta ─ no és mirar-nos uns a uns altres, sinó mirar en la mateixa adreça.”

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBZU1Igy9xNE2VKPf-t-LDV2S9085jutusCn3yOryKp2BGfX6aq3mLvN01HeqRHNNiX46yXE4Ki04hnLoSoFQFDL_qcTdJmm0gbJ34BagLwnWobOTV0P0zqOSNN0aDkssFkPSiKQ/s1600-h/1153428005_extras_albumes_0.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5122666266088611586" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBZU1Igy9xNE2VKPf-t-LDV2S9085jutusCn3yOryKp2BGfX6aq3mLvN01HeqRHNNiX46yXE4Ki04hnLoSoFQFDL_qcTdJmm0gbJ34BagLwnWobOTV0P0zqOSNN0aDkssFkPSiKQ/s320/1153428005_extras_albumes_0.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><br /><div style="text-align: justify;">La derrota dels exèrcits egipci, sirià i jordà contra Israel marcarà la derrota política d'una generació que havia apostat pel desenvolupament, la unitat àrab i el socialisme. Desorientades, les societats es giren cap a la religió i s'assisteix a l'emergència de moviments islamistes encara més poderosos que els governs existents, incompetents i autoritaris, els quals no tenen cap altre objectiu que el de mantenir-se al poder a qualsevol preu.<br /><br /><span style="font-style: italic;"> Per BASSMA KODMANI</span> <span style="font-style: italic;"> Directora de l'Arab Reform Initiative, París; autora de «La diaspora palestinienne», PUF, París, 1997; i de «The Danger of Political Exclusion. Egypt’s Islamist Problem», Carnegie Endowment for International Peace, Washington, 2006.</span><br /><br /><br />La guerra de 1967 va causar relativament poques víctimes (Egipte en va pagar el preu més elevat amb 10.000 morts i el nombre de soldats sirians i jordans morts no va superar els 5000). Tanmateix, els àrabs haguessin preferit perdre homes més que no pas territoris i dignitat. La naksa, literalment la "recaiguda", es refereix a la derrota contra Israel però també –i sobretot– a la interrupció brutal del gran propòsit de l'Estat àrab progressista, nacionalista i modern que encarnaven el nasserisme i el baasisme (1) i que havia culminat amb la creació de la República Àrab Unida entre Egipte i Síria (1958-1961). Durant gairebé dos dècades, entre 1950 i 1967, els àrabs tenien l'esperança d'una segona oportunitat per "reparar" la catàstrofe (nakba) original de la pèrdua de Palestina el 1948-1949. Amb 1967, la irreversibilitat de l'Estat hebreu es feia una realitat mentre a Israel es desenvolupava el discurs sobre la irreversibilitat de la conquesta dels territoris i el tauler polític, en conseqüència, es redefinia (2).<br /><br />La ruïna ha marcat profundament el comportament i el sistema de valors de les societats àrabs. El preu de la vida humana s'ha reduït. Certament, una família no està menys desesperada per la desaparició d’un fill, sinó que la societat es considera en estat de guerra, una guerra legítima en què el dolor hi és una part essencial. És d'aquesta època que data la glorificació de la mort, aleshores iniciat pel moviment dels fedayins palestins que se sacrificaven per la terra i la salvaguarda de la identitat nacional, i posteriorment pels moviments islamistes que la recuperen i la sacralitzen.<br /><br />La guerra de 1967 representa, en principi, un tomb polític a la regió amb, d'un costat, la "palestinització" del conflicte araboisraelià i, de l'altre, amb l'afirmació del factor religiós. Per primera vegada des de 1948, la reivindicació palestina és dirigida per un ens propi: l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), nascuda el 1964 i aviat reconeguda per la Lliga Àrab com a única representant del poble palestí. L'OAP s'introdueix en la resistència armada a finals dels anys 1960 però, a mesura que els països des d’on n’obtenia el suport els tanquen l’aixeta, es gira cap a mètodes de resistència alternatius. Després de la seva expulsió de Jordània el 1970-71 inicia la cursa del terrorisme internacional, un instrument clau de la seva estratègia de supervivència; no hi renunciarà completament fins a finals dels anys 1980. Aquesta emergència de grups armats no estatals que executen atacs més enllà de les seves fronteres era aleshores una primícia. Aquests grups s’enfronten tant a Israel com als poders dels estats des d’on operen.<br /><br />La guerra de 1967 representa, en segon lloc, un tomb en la relació entre política i religió i en la recuperació per part dels grans xeics musulmans d'àmplies franges d'opinió. Després de la derrota i la sortida del poder després de grans manifestacions (3), Gamal Abdel Nasser busca el suport de l'establishment religiós. Amb èxit. En una oració pública després de la desfeta, el xeic Mohammed Mitwalli Shaarawi, el més popular dels responsables religiosos del país, agraeix "a Déu una derrota traumàtica que ha servit per despertar la nació i ha conscienciat que s'ha perdut per haver exclòs la religió dels assumptes públics". El poder veu en l’instrumentalització religiosa un mitjà per reconstruir la legitimitat perduda, convençut que aconseguirà controlar els religiosos. Nasser nomena el xeic Shaarawi responsable de la predicació al si del partit únic. Tanmateix, ben aviat en mesurarà els riscos i intentarà contenir la seva influència.<br /><br />Quan Anuar El-Sadat el succeeix el 1970, reprèn l'estratègia de la cooptació. La connivència entre els dos poders cristal·litzava i s'intensificava amb l’objectiu d'anestesiar la població i d'impedir-li desafiar l'ordre existent. Però les autoritats religioses comencen una cursa autònoma tot confiant en la seva influència sobre els cors i les consciències. Acaparen l'espai públic: la cultura, els assumptes socials, els mitjans de comunicació, les relacions amb els veïns (cristià o occidental, més llunyà però més amenaçador). La seva transformació en poder (Al Azhar a Egipte i l’establishment wahhabita a l'Aràbia Saudita) els converteix en un pol alternatiu capaç d'estructurar la vida de la societat, de donar un sentit a l’existència col·lectiva. A més, els seus mitjans financers els procuren la capacitat de concedir serveis socials a una població desproveïda.<br /><br />La institució religiosa, abans fins i tot de la proliferació de moviments radicals islàmics, situava la qüestió palestina en el centre de la problemàtica identitària. Va reformular l'enfrontament nacional i territorial basat en l’antagonisme judeo-musulmà. Afirmar que l'islamisme és una resposta a la creació de l'Estat hebreu sobre una base religiosa és una lectura retrospectiva inexacta. Israel havia estat percebut entre 1948 i 1967 com la realització d'un projecte nacionalista al qual s'hi oposava el nacionalisme àrab i palestí. Però el fracàs dels poders nasserià i baassista el 1967 els va privar de qualsevol capacitat per formular una base de lectura del conflicte. La història ha estat rescrita sota la influència de la institució religiosa: les generacions que han crescut després de 1967 – representen avui la immensa majoria de la població– aprenen una història impregnada pel discurs religiós. Aquest discurs també suscita un sentiment de culpabilitat des del moment en què es desvia de la pietat i perd la via justa.<br /><br />En 40 anys, el divorci entre les societats àrabs i els poders establerts s’anirà fent més aspre. La gestió de la consciència l’assumirà l'establishment religiós i la de les frustracions i aspiracions polítiques els moviments islamistes que s'escindiran en dues tendències principals, l'una legalista i l'altra "revolucionària".<br /><br />És a partir de la llar egípcia que sempre es defineixen les orientacions ideològiques i els motius que sacsegen el conjunt de la regió. A la deshonra de la derrota de 1967 s'hi va afegir la proximitat de l'enemic israelià les forces de qual estaven preparades a la riba est del Canal de Suez i el Golan, a menys de 100 quilòmetres de la capital siriana. Els Germans Musulmans van abandonar les idees de Sayyed Qutb (4), van renunciar a la violència i van adoptar una estratègia de conquesta progressiva de la societat per extensió del seu credo. Quan fan una crida a la jihad contra una força d'ocupació (Israel o la presència militar estrangera) es desmarquen clarament dels radicals que preconitzen una guerra a ultrança contra els infidels, tant a l'interior com a fora del país, per la glòria de Déu.<br /><br />D’altra banda, el moviment dels Gamaat Islamiya, que volen introduir-se en l'acció violenta, fan la seva aparició. Deixen els Germans Musulmans per desplegar la seva acció en tres direccions (5). La primera cap a la conquesta dels joves: s'implanten a les universitats, penetren les escoles secundàries més prestigioses i recluten joves d’entre les grans famílies burgeses de Damasc, Amman, El Caire, Alexandria o Khartum. Com a moviment intel·lectual i polític principalment, l'islamisme radical mai no ha estat l'herència de les classes desfavorides. Els seus dirigents, també els dels Gamaat a partir de 1967 i més tard els d'Al Qaeda, són intel·lectuals de la burgesia educada i acomodada.<br /><br />La segona va ser l’inici de les campanyes per estendre l’ús del vel. La justificació? Davant la "violació" de la terra musulmana, els islamistes manifesten un afecte obsessiu per la noció d'honor i de virtut en què les dones tindrien la vocació i el deure de protegir. Si els governants no van ser capaços de salvar-los, corresponia a la societat i a les dones fer-ho directament.<br /><br />Finalment, i com a tercera part de l'estratègia dels Gamaat, l'entrenament físic i esportiu. Partint de la benigna idea de la higiene vital i del cos sa, els militants ja tenen consciència que s'introdueixen en la preparació de l'acció armada amb els ulls posats en la lluita contra el poder.<br /><br />En un principi, els Germans Musulmans egipcis, la direcció dels quals va ser desactivada per una repressió feroç entre 1965-66, veien en l'atractiu dels Gamaat sobre la joventut un mitjà de renovar-se i de guarnir les seves files. Però els joves irats cridaven a la guerra quan els Germans ja hi havien renunciat, una tria que ja no tindria retrocés.<br /><br />En cada gran crisi s’ha reproduït el mateix esquema. La repressió sagnant dels Germans Musulmans sirians a la ciutat d'Hama el 1982; la cacera dels Gamaat per part del poder a Egipte entre 1988-92 després dels atemptats contra civils i turistes; la dècada negra dels anys 90 a Algèria; l'11 de setembre de 2001... Totes aquestes crisis provoquen dues reaccions inverses: una fracció (majoritària) renuncia a la violència o a la clandestinitat i s'orienta cap a la legalitat i la moderació, mentre que una franja minoritària es radicalitza i s'introdueix en la violència jihadista, amb l’exili inclòs.<br /><br />El discurs moderat i els mètodes legalistes es mostren políticament rentables: començava a créixer la popularitat dels seus partidaris. A més, els poders polítics, que no sabien usar altra cosa que els serveis de seguretat, els famosos moukhabarat, compten amb els islamistes moderats a l'Aràbia Saudita, a Egipte, a Jordània i al Marroc per polemitzar amb els extremistes en qüestions doctrinàries, per posar un dic de contenció al seu atractiu sobre els joves i a desacreditar la violència. L'experiència és convincent perquè el pes dels grups armats, ja sigui a Egipte o a Algèria, disminueix. Però s’imposa l'islamisme com a mètode de pensament i model de societat liderat pels moderats i les institucions religioses, amb un creixement del conservadorisme i una erosió de les llibertats.<br /><br />La derrota de 1967 també va arrossegar la caiguda dels governs al poder a Síria, a l'Iraq, al Sudan i a Líbia. Però va ser l'últim sobresalt d'aquest tipus, mentre que des de 1948 la inestabilitat política formava part del paisatge del Pròxim Orient i els cops d'Estat succeïen als cops d'Estat. Des de fa prop de 40 anys els mateixos dirigents (o els seus fills) estan sòlidament instal·lats en el poder (6).<br /><br />L’any 1973 s'assisteix a un sobresalt que continua sent un model en l'imaginari àrab. La guerra llançada pel Caire i Damasc al mes d'octubre va fer preveure per un moment que la humiliació de 1967 tenia la seva contrapartida i que es podria invertir la relació de forces. A nivell estratègic la mobilització comuna dels recursos militars i petroliers feia pensar que existia la solidaritat àrab (a falta d'unitat) i que podia donar pes a les reivindicacions dels més febles, en primer lloc les dels palestins. A nivell polític el món àrab parlava amb una sola veu i formulava reivindicacions coherents. Finalment, en l’àmbit econòmic els diners que van anar a parar cap als països petroliers feia pensar que les societats se'n beneficiarien gràcies a la distribució de la riquesa.<br /><br />Van ser esperances il·lusòries. En l'aspecte militar, la guerra no va aportar cap millora i va acabar amb un empat. El temps de les negociacions i dels compromisos ja s’havia fixat fins i tot abans del cessament de les hostilitats. Després d'haver travessat amb èxit el canal de Suez, l'exèrcit egipci es va aturar per les ordres polítiques: el president El-Sadat simplement volia moure les línies de l'alto el foc de 1967 per iniciar negociacions a partir d'una posició més avantatjosa. Israel tenia por però l’havien tranquil·litzat massa aviat, abans de ser obligat a comprometre's a la restitució dels territoris ocupats el 1967.<br /><br />Els caps de fila, Egipte i l'Aràbia Saudita, van mostrar ben aviat que la nova solidaritat àrab depenia del suport i de l'ajuda dels Estats Units. Finalment, a la riquesa sobtada de què els Estats petroliers es van beneficiar i les seves repercussions considerables per als altres Estats àrabs –sobretot els ingressos transferits per una mà d'obra immigrada massivament al Golf– s'hi va acompanyar una alça sense precedents de la corrupció, del mercantilisme parasitari i del malestar de les societats. El petroli va enriquir i va consolidar els poders del moment, afalagats pels països consumidors. Mentrestant, els serveis de seguretat i de control de la població s'havien perfeccionat, però la imatge d'Estats policials es difuminava rere la imatge de mercats irresistibles que oferien. La seva influència sobre la societat es reafirmava a través d’una crida a les antigues elits ("faci’s ric!") i per la creació d'una nova burgesia d'Estat. Aquesta seguretat autoritzava els poders a intentar portar a terme algunes reformes de façana (sobretot un possible de multipartidisme) que contribuirien poc a corregir la seva imatge.<br /><br />Quinze anys més tard, es comprovava que la dècada de la tafra (riquesa sobtada) no va ser un instrument per millorar les condicions de vida de la població i que va ser desaprofitada de manera imperdonable, com en el cas d’Algèria. Els països del Golf han substituït progressivament els treballadors àrabs per una mà d'obra asiàtica, tancant així l'horitzó de centenars de milers de joves condemnats a l'atur al seu país.<br /><br />Amb aquest panorama, com hi ha pesat i com hi pesa el conflicte entre Israel i Palestina? Hi és veritablement un assumpte central? La solució al conflicte és la clau d'un desenvolupament de la regió? Als Estats Units i cada vegada més a Europa no sembla que s’ho creguin. Val a dir que aquest leitmotiv ha tingut poc ressò i sembla que neda a contracorrent de l’evolució de la regió des de la fi dels anys 1970. En aquella època el president El-Sadat decideix canviar radicalment d'orientació, de prioritats i d'aliances –expulsa els consellers soviètics i acull els dels Estats Units– per recuperar el Sinaí. Abandona els palestins i signa la pau bilateral de Camp David amb Israel el 1978: els països àrabs trenquen relacions amb El Caire i es veuen privats del cap de files que Egipte havia estat durant dècades.<br /><br />L’ascens de l'Aràbia Saudita i dels països del Golf i la seva resplendor financera eren portadors de valors religiosos, de consum i d'una benevolència i de gratitud respecte a les potències anglosaxones, les quals els havien ajudat a assentar la seva autoritat i, a molts, els havien construït un nou tron en entitats territorials fetes a la seva mesura. Mentre que Egipte feia valer la seva "egipcianitat", les elits del Golf volien construir el futur nacional i la seguretat de la península aràbiga, no sense un cert sentiment patriota de no deure res a una "causa àrab" de la qual en serien només els banquers. Jordània s'havia fixat com a prioritat defensar el seu territori i la seva integritat desfent-se de la resistència palestina. Síria feia el mateix amb la intervenció al Líban el 1976 i amb les ofensives per reduir la capacitat de l'OAP, en contradicció amb la seva retòrica nacionalista que mantenia intacta.<br /><br />La revolució islàmica iraniana de 1978-79 i la guerra de vuit anys de Saddam Hussein contra ella, va revelar un altre eix de tensió, més mortífer que el conflicte amb Israel, i va contribuir a desacreditar els partidaris de la centralitat del conflicte araboisraelià. La capacitat de l'Iraq per canviar l'equilibri regional va ser desaprofitada en una mobilització de tots els recursos del país per enfrontar-se de manera obsessiva a l'amenaça del xiïsme a l'interior i a la rivalitat amb el veí iranià. La decisió de Saddam Hussein d'envair Kuwait el 1990 tancava la porta a tota esperança que la seva potència pogués servir per a posar límits a Israel. Així, després d'Egipte, el segon país àrab sortia de l'equació estratègica araboisraeliana.<br /><br />Si bé la derrota de 1967 i el consegüent acostament entre Egipte i l'Aràbia Saudita van posar fi a la guerra freda àrab entre "països progressistes" aliats de la Unió Soviètica i "país reaccionaris" aliats als Estats Units (llegiu l'article de Henry Laurens), també és cert que no es va establir cap sistema de seguretat regional capaç d'administrar les crisis i de resoldre els conflictes. Fins i tot es discutia la noció d'un món àrab i molts cops se substituïa per la d’un "espai àrab" agitat per emocions comunes però que essencialment restava impotent.<br /><br />El tema de la "centralitat" del conflicte ha servit als governants actuals per a apoderar-se del poder, per a justificar despeses d’armament desorbitades i per a un desenvolupament tentacular dels serveis de seguretat utilitzant la retòrica nacionalista. Tanmateix, de ben segur que no és el conflicte palestí el que permet explicar la violència dels règims respecte a la seva societat i l’ocupació de tots els àmbits de la vida pública; no és tampoc ell el que justifica la mala gestió, l'autoritarisme, la corrupció i la crueltat dels dirigents respecte els seus ciutadans.<br /><br />Però si els dirigents usen l'imperatiu de la lluita contra Israel amb tanta eficàcia és perquè el conflicte afiança la consciència col·lectiva dels àrabs. És aquí on resideix la centralitat del conflicte: la relació d’Israel amb d’altres estats determina el judici de les opinions sobre cada potència estrangera i sobre les orientacions i els discursos de les diferents forces polítiques. Per als pobles de la regió cal recercar incansablement el millor marc (àrab o islàmic) susceptible de millorar la posició àrab contra Israel. Rebutgen qualsevol batalla l'objectiu de la qual no sigui la d'oposar-se a l'Estat hebreu i expressen reticències a llançar-se en lluites que desviarien les energies d'aquest objectiu i serien, per tant, "antipatriòtiques". Així s'explica la seducció exercida per tot moviment que proposa una nova estratègia contra Israel, des de Hamas fins a l'Hezbol·la i fins a la temptació nihilista amb què alguns aplaudeixen els actes d'Al Qaeda. Si el conflicte no estructura completament la constel·lació estratègica regional, sí que continua determinant-ne els comportaments. Els dirigents intenten enterrar-lo, perquè és l'animal dorment que torna infal·liblement, i quan torna mossega.<br /><br />El fracàs de 1967 ha marcat, doncs, una generació traumatitzada com ho havien estat els francesos de 20 anys en el moment de la ruïna de 1940. Aquesta es va trobar unida en la derrota, ensordida, amb el "cor ensorrat (7)". Els grans es van deixar confiscar el domini del seu destí; la seva decepció era terrible. Però per als que entraven en la vida adulta encara era més greu: calia construir el futur a partir d'una realitat que els paralitzava. Físicament, l'espai àrab s’havia modificat. La guerra i molts territoris s’havien perdut. Calia ara acceptar Israel amb les fronteres que el món li reconeixia, les del 4 de juny de 1967, esperant que els àrabs s’hi conformarien a canvi dels gestos de bona voluntat que exigien.<br /><br />Mentalment, aquesta generació s'ha situat de manera diferent en el temps. Ha obert els ulls al món, conscient que els dies bonics en què les societats tenien un futur col·lectiu queden enrere. La projecció en el futur és angoixosa i l'horitzó tapat; la brúixola no la trobaran pas en el passat. Per a molts, el mite de la memòria viva esdevé una úlcera. La cultura política d'aquestes generacions àrabs de després de 1967, antiimperialista, nacionalista o islamista, s'ha teixit sobre el canemàs de la guerra; la seva consciència se situa en les línies de l'alto el foc del 12 de juny. Israel ha modificat les fronteres militars, estratègiques (després pel prolongament de l'ocupació) i les realitats econòmiques i humanes.<br /><br />Davant d’aquest lent naufragi dels països àrabs, als palestins els ha calgut molt valor: el valor de barallar-se entre ells i d'organitzar la resistència d'una part; el de la lucidesa, d'altra banda, per continuar sent conscients que l'acció militar havia de ser instrumentalitzada tard o d'hora per arribar a negociacions i fer concessions. Això ja ho sabien Iàsser Arafat i els seus companys a començament dels anys 70, però a diferència dels dirigents dels Estats àrabs, mai no van triar d’avançar sols imposant a la força la seva voluntat. Sempre han buscat el debat entre les organitzacions palestines, el consens; en una paraula, un afecte per a un imperatiu democràtic. Les eleccions de gener de 2006 que van portar Hamas al govern així ho testimonien, com també els esforços d’ambdues parts per posar en peu un govern d'unitat nacional fràgil i fins i tot incapaç de portar l'ordre. També ho testimonien els enfrontaments polítics actuals, però que al cap i a la fi l’opció democràtica també ha estat la preferida pel president de l'Autoritat Palestina Mahmud Abbas abans que una recuperació a la força de la situació.<br /><br />L'absència de democràcia en la resta del món àrab ha privat llurs societats d'espais de debat i de mecanismes de participació. De manera que l'elit intel·lectual va intentar tota sola de reflexionar-hi mentre els dirigents intentaven negociar una pau –la seva– i la població buscava i busca solucions als seus problemes angoixosos quotidians a l'ombra de governs dels quals no n’esperen gran cosa. Apatia? Més aviat resignació a la impotència, però buscant mètodes alternatius d'organització social.<br /><br />De passada, aquest "verí de l'intel·lecte" segons Paul Valéry, el món àrab no ha sabut discutir-lo i encara menys superar-lo. En 40 anys el nacionalisme palestí ha canviat d'estratègia, de lideratge, de discurs, de referències, però 40 anys d'ocupació han provat el seu caràcter irreductible. Henry Kissinger, que va llançar la famosa sentència "Bye bye OLP", no es referia a altra cosa que a crear Hamas. Per a la generació marcada per aquesta guerra, la solució de la qüestió palestina continua sent una condició ineludible i l'element motor per a projectar-se normalment en el futur. Fent saltar aquestes cadenes serà possible l’oposició als poders instaurats; serà possible promoure la democràcia i les llibertats sense veure's acusats de traïció a la gran causa; serà possible qüestionar el pes dels exèrcits i dels serveis de seguretat en la vida de les societats; serà possible replantejar el pensament únic islamista i de mantenir relacions amistoses amb l'estranger i amb Occident en particular.<br /><br /><br /><span style="font-style: italic;"> Traduït per Eva Lega</span><br /><br />(1) Gamal Abdel Nasser (1918-1970) va arribar al poder a Egipte el 1952 amb els Oficials Lliures i va esdevenir la veu de la unitat àrab. El partit Baas (que significa renaixement), creat el 1947 sobre la base "unitat, alliberament, socialisme", era influent entre els militars i les capes socials mitjanes. Disposava de "seccions" en cada país àrab i arriba al poder a Síria i a l'Iraq en els anys 60. Les relacions detestables i les divergències entre Damasc i Bagdad impediran qualsevol unitat àrab.<br />(2) Cf. Ian S. Lustick, «Unsettled States Disputed Lands: Britain and Ireland, France and Algeria and the West Bank-Gaza», Cornell University Press, Nova York, 1993.<br />(3) Com a resultat de la derrota, Nasser dimiteix el 9 de juny però reconsidera la decisió després de les espectaculars manifestacions.<br />(4) Membre dels Germans Musulmans, teòric de la violència com a estratègia política que inspirarà els moviments jihadistes. Executat a ordres de Nasser el 1966.<br />(5) Cf. “Safahat majhoula fi tarikh al haraka al islamyia al mu'asira. min al naksa ila almachnaqa”, testimoni de Talal El Ansari (un dels caps de la jihad egípcia), recollit per Abdallah Sourour, Al Mahrousa, El Caire, 2006.<br />(6) Farouk Mardam-Bey i Elias Sanbar, «Etre arabe», entrevistes amb Christophe Kantcheff, Actes Sud, Arles, 2006.<br />(7) Charles Taylor, “A Different Kind of Courage”, The New York Review of Books, 26 d’abril de 2007.<br /></div><br /><a class="pn-normal" href="http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=Recommend_Us&file=index&req=FriendSend&sid=1162"><br /></a>

Guerra dels sis dies. Una generació àrab marcada per la derrota

La derrota dels exèrcits egipci, sirià i jordà contra Israel marcarà la derrota política d'una generació que havia apostat pel desenvolupament, la unitat àrab i el socialisme. Desorientades, les societats es giren cap a la religió i s'assisteix a l'emergència de moviments islamistes encara més poderosos que els governs existents, incompetents i autoritaris, els quals no tenen cap altre objectiu que el de mantenir-se al poder a qualsevol preu.

Per BASSMA KODMANI Directora de l'Arab Reform Initiative, París; autora de «La diaspora palestinienne», PUF, París, 1997; i de «The Danger of Political Exclusion. Egypt’s Islamist Problem», Carnegie Endowment for International Peace, Washington, 2006.

La guerra de 1967 va causar relativament poques víctimes (Egipte en va pagar el preu més elevat amb 10.000 morts i el nombre de soldats sirians i jordans morts no va superar els 5000). Tanmateix, els àrabs haguessin preferit perdre homes més que no pas territoris i dignitat. La naksa, literalment la "recaiguda", es refereix a la derrota contra Israel però també –i sobretot– a la interrupció brutal del gran propòsit de l'Estat àrab progressista, nacionalista i modern que encarnaven el nasserisme i el baasisme (1) i que havia culminat amb la creació de la República Àrab Unida entre Egipte i Síria (1958-1961). Durant gairebé dos dècades, entre 1950 i 1967, els àrabs tenien l'esperança d'una segona oportunitat per "reparar" la catàstrofe (nakba) original de la pèrdua de Palestina el 1948-1949. Amb 1967, la irreversibilitat de l'Estat hebreu es feia una realitat mentre a Israel es desenvolupava el discurs sobre la irreversibilitat de la conquesta dels territoris i el tauler polític, en conseqüència, es redefinia (2).

La ruïna ha marcat profundament el comportament i el sistema de valors de les societats àrabs. El preu de la vida humana s'ha reduït. Certament, una família no està menys desesperada per la desaparició d’un fill, sinó que la societat es considera en estat de guerra, una guerra legítima en què el dolor hi és una part essencial. És d'aquesta època que data la glorificació de la mort, aleshores iniciat pel moviment dels fedayins palestins que se sacrificaven per la terra i la salvaguarda de la identitat nacional, i posteriorment pels moviments islamistes que la recuperen i la sacralitzen.

La guerra de 1967 representa, en principi, un tomb polític a la regió amb, d'un costat, la "palestinització" del conflicte araboisraelià i, de l'altre, amb l'afirmació del factor religiós. Per primera vegada des de 1948, la reivindicació palestina és dirigida per un ens propi: l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), nascuda el 1964 i aviat reconeguda per la Lliga Àrab com a única representant del poble palestí. L'OAP s'introdueix en la resistència armada a finals dels anys 1960 però, a mesura que els països des d’on n’obtenia el suport els tanquen l’aixeta, es gira cap a mètodes de resistència alternatius. Després de la seva expulsió de Jordània el 1970-71 inicia la cursa del terrorisme internacional, un instrument clau de la seva estratègia de supervivència; no hi renunciarà completament fins a finals dels anys 1980. Aquesta emergència de grups armats no estatals que executen atacs més enllà de les seves fronteres era aleshores una primícia. Aquests grups s’enfronten tant a Israel com als poders dels estats des d’on operen.

La guerra de 1967 representa, en segon lloc, un tomb en la relació entre política i religió i en la recuperació per part dels grans xeics musulmans d'àmplies franges d'opinió. Després de la derrota i la sortida del poder després de grans manifestacions (3), Gamal Abdel Nasser busca el suport de l'establishment religiós. Amb èxit. En una oració pública després de la desfeta, el xeic Mohammed Mitwalli Shaarawi, el més popular dels responsables religiosos del país, agraeix "a Déu una derrota traumàtica que ha servit per despertar la nació i ha conscienciat que s'ha perdut per haver exclòs la religió dels assumptes públics". El poder veu en l’instrumentalització religiosa un mitjà per reconstruir la legitimitat perduda, convençut que aconseguirà controlar els religiosos. Nasser nomena el xeic Shaarawi responsable de la predicació al si del partit únic. Tanmateix, ben aviat en mesurarà els riscos i intentarà contenir la seva influència.

Quan Anuar El-Sadat el succeeix el 1970, reprèn l'estratègia de la cooptació. La connivència entre els dos poders cristal·litzava i s'intensificava amb l’objectiu d'anestesiar la població i d'impedir-li desafiar l'ordre existent. Però les autoritats religioses comencen una cursa autònoma tot confiant en la seva influència sobre els cors i les consciències. Acaparen l'espai públic: la cultura, els assumptes socials, els mitjans de comunicació, les relacions amb els veïns (cristià o occidental, més llunyà però més amenaçador). La seva transformació en poder (Al Azhar a Egipte i l’establishment wahhabita a l'Aràbia Saudita) els converteix en un pol alternatiu capaç d'estructurar la vida de la societat, de donar un sentit a l’existència col·lectiva. A més, els seus mitjans financers els procuren la capacitat de concedir serveis socials a una població desproveïda.

La institució religiosa, abans fins i tot de la proliferació de moviments radicals islàmics, situava la qüestió palestina en el centre de la problemàtica identitària. Va reformular l'enfrontament nacional i territorial basat en l’antagonisme judeo-musulmà. Afirmar que l'islamisme és una resposta a la creació de l'Estat hebreu sobre una base religiosa és una lectura retrospectiva inexacta. Israel havia estat percebut entre 1948 i 1967 com la realització d'un projecte nacionalista al qual s'hi oposava el nacionalisme àrab i palestí. Però el fracàs dels poders nasserià i baassista el 1967 els va privar de qualsevol capacitat per formular una base de lectura del conflicte. La història ha estat rescrita sota la influència de la institució religiosa: les generacions que han crescut després de 1967 – representen avui la immensa majoria de la població– aprenen una història impregnada pel discurs religiós. Aquest discurs també suscita un sentiment de culpabilitat des del moment en què es desvia de la pietat i perd la via justa.

En 40 anys, el divorci entre les societats àrabs i els poders establerts s’anirà fent més aspre. La gestió de la consciència l’assumirà l'establishment religiós i la de les frustracions i aspiracions polítiques els moviments islamistes que s'escindiran en dues tendències principals, l'una legalista i l'altra "revolucionària".

És a partir de la llar egípcia que sempre es defineixen les orientacions ideològiques i els motius que sacsegen el conjunt de la regió. A la deshonra de la derrota de 1967 s'hi va afegir la proximitat de l'enemic israelià les forces de qual estaven preparades a la riba est del Canal de Suez i el Golan, a menys de 100 quilòmetres de la capital siriana. Els Germans Musulmans van abandonar les idees de Sayyed Qutb (4), van renunciar a la violència i van adoptar una estratègia de conquesta progressiva de la societat per extensió del seu credo. Quan fan una crida a la jihad contra una força d'ocupació (Israel o la presència militar estrangera) es desmarquen clarament dels radicals que preconitzen una guerra a ultrança contra els infidels, tant a l'interior com a fora del país, per la glòria de Déu.

D’altra banda, el moviment dels Gamaat Islamiya, que volen introduir-se en l'acció violenta, fan la seva aparició. Deixen els Germans Musulmans per desplegar la seva acció en tres direccions (5). La primera cap a la conquesta dels joves: s'implanten a les universitats, penetren les escoles secundàries més prestigioses i recluten joves d’entre les grans famílies burgeses de Damasc, Amman, El Caire, Alexandria o Khartum. Com a moviment intel·lectual i polític principalment, l'islamisme radical mai no ha estat l'herència de les classes desfavorides. Els seus dirigents, també els dels Gamaat a partir de 1967 i més tard els d'Al Qaeda, són intel·lectuals de la burgesia educada i acomodada.

La segona va ser l’inici de les campanyes per estendre l’ús del vel. La justificació? Davant la "violació" de la terra musulmana, els islamistes manifesten un afecte obsessiu per la noció d'honor i de virtut en què les dones tindrien la vocació i el deure de protegir. Si els governants no van ser capaços de salvar-los, corresponia a la societat i a les dones fer-ho directament.

Finalment, i com a tercera part de l'estratègia dels Gamaat, l'entrenament físic i esportiu. Partint de la benigna idea de la higiene vital i del cos sa, els militants ja tenen consciència que s'introdueixen en la preparació de l'acció armada amb els ulls posats en la lluita contra el poder.

En un principi, els Germans Musulmans egipcis, la direcció dels quals va ser desactivada per una repressió feroç entre 1965-66, veien en l'atractiu dels Gamaat sobre la joventut un mitjà de renovar-se i de guarnir les seves files. Però els joves irats cridaven a la guerra quan els Germans ja hi havien renunciat, una tria que ja no tindria retrocés.

En cada gran crisi s’ha reproduït el mateix esquema. La repressió sagnant dels Germans Musulmans sirians a la ciutat d'Hama el 1982; la cacera dels Gamaat per part del poder a Egipte entre 1988-92 després dels atemptats contra civils i turistes; la dècada negra dels anys 90 a Algèria; l'11 de setembre de 2001... Totes aquestes crisis provoquen dues reaccions inverses: una fracció (majoritària) renuncia a la violència o a la clandestinitat i s'orienta cap a la legalitat i la moderació, mentre que una franja minoritària es radicalitza i s'introdueix en la violència jihadista, amb l’exili inclòs.

El discurs moderat i els mètodes legalistes es mostren políticament rentables: començava a créixer la popularitat dels seus partidaris. A més, els poders polítics, que no sabien usar altra cosa que els serveis de seguretat, els famosos moukhabarat, compten amb els islamistes moderats a l'Aràbia Saudita, a Egipte, a Jordània i al Marroc per polemitzar amb els extremistes en qüestions doctrinàries, per posar un dic de contenció al seu atractiu sobre els joves i a desacreditar la violència. L'experiència és convincent perquè el pes dels grups armats, ja sigui a Egipte o a Algèria, disminueix. Però s’imposa l'islamisme com a mètode de pensament i model de societat liderat pels moderats i les institucions religioses, amb un creixement del conservadorisme i una erosió de les llibertats.

La derrota de 1967 també va arrossegar la caiguda dels governs al poder a Síria, a l'Iraq, al Sudan i a Líbia. Però va ser l'últim sobresalt d'aquest tipus, mentre que des de 1948 la inestabilitat política formava part del paisatge del Pròxim Orient i els cops d'Estat succeïen als cops d'Estat. Des de fa prop de 40 anys els mateixos dirigents (o els seus fills) estan sòlidament instal·lats en el poder (6).

L’any 1973 s'assisteix a un sobresalt que continua sent un model en l'imaginari àrab. La guerra llançada pel Caire i Damasc al mes d'octubre va fer preveure per un moment que la humiliació de 1967 tenia la seva contrapartida i que es podria invertir la relació de forces. A nivell estratègic la mobilització comuna dels recursos militars i petroliers feia pensar que existia la solidaritat àrab (a falta d'unitat) i que podia donar pes a les reivindicacions dels més febles, en primer lloc les dels palestins. A nivell polític el món àrab parlava amb una sola veu i formulava reivindicacions coherents. Finalment, en l’àmbit econòmic els diners que van anar a parar cap als països petroliers feia pensar que les societats se'n beneficiarien gràcies a la distribució de la riquesa.

Van ser esperances il·lusòries. En l'aspecte militar, la guerra no va aportar cap millora i va acabar amb un empat. El temps de les negociacions i dels compromisos ja s’havia fixat fins i tot abans del cessament de les hostilitats. Després d'haver travessat amb èxit el canal de Suez, l'exèrcit egipci es va aturar per les ordres polítiques: el president El-Sadat simplement volia moure les línies de l'alto el foc de 1967 per iniciar negociacions a partir d'una posició més avantatjosa. Israel tenia por però l’havien tranquil·litzat massa aviat, abans de ser obligat a comprometre's a la restitució dels territoris ocupats el 1967.

Els caps de fila, Egipte i l'Aràbia Saudita, van mostrar ben aviat que la nova solidaritat àrab depenia del suport i de l'ajuda dels Estats Units. Finalment, a la riquesa sobtada de què els Estats petroliers es van beneficiar i les seves repercussions considerables per als altres Estats àrabs –sobretot els ingressos transferits per una mà d'obra immigrada massivament al Golf– s'hi va acompanyar una alça sense precedents de la corrupció, del mercantilisme parasitari i del malestar de les societats. El petroli va enriquir i va consolidar els poders del moment, afalagats pels països consumidors. Mentrestant, els serveis de seguretat i de control de la població s'havien perfeccionat, però la imatge d'Estats policials es difuminava rere la imatge de mercats irresistibles que oferien. La seva influència sobre la societat es reafirmava a través d’una crida a les antigues elits ("faci’s ric!") i per la creació d'una nova burgesia d'Estat. Aquesta seguretat autoritzava els poders a intentar portar a terme algunes reformes de façana (sobretot un possible de multipartidisme) que contribuirien poc a corregir la seva imatge.

Quinze anys més tard, es comprovava que la dècada de la tafra (riquesa sobtada) no va ser un instrument per millorar les condicions de vida de la població i que va ser desaprofitada de manera imperdonable, com en el cas d’Algèria. Els països del Golf han substituït progressivament els treballadors àrabs per una mà d'obra asiàtica, tancant així l'horitzó de centenars de milers de joves condemnats a l'atur al seu país.

Amb aquest panorama, com hi ha pesat i com hi pesa el conflicte entre Israel i Palestina? Hi és veritablement un assumpte central? La solució al conflicte és la clau d'un desenvolupament de la regió? Als Estats Units i cada vegada més a Europa no sembla que s’ho creguin. Val a dir que aquest leitmotiv ha tingut poc ressò i sembla que neda a contracorrent de l’evolució de la regió des de la fi dels anys 1970. En aquella època el president El-Sadat decideix canviar radicalment d'orientació, de prioritats i d'aliances –expulsa els consellers soviètics i acull els dels Estats Units– per recuperar el Sinaí. Abandona els palestins i signa la pau bilateral de Camp David amb Israel el 1978: els països àrabs trenquen relacions amb El Caire i es veuen privats del cap de files que Egipte havia estat durant dècades.

L’ascens de l'Aràbia Saudita i dels països del Golf i la seva resplendor financera eren portadors de valors religiosos, de consum i d'una benevolència i de gratitud respecte a les potències anglosaxones, les quals els havien ajudat a assentar la seva autoritat i, a molts, els havien construït un nou tron en entitats territorials fetes a la seva mesura. Mentre que Egipte feia valer la seva "egipcianitat", les elits del Golf volien construir el futur nacional i la seguretat de la península aràbiga, no sense un cert sentiment patriota de no deure res a una "causa àrab" de la qual en serien només els banquers. Jordània s'havia fixat com a prioritat defensar el seu territori i la seva integritat desfent-se de la resistència palestina. Síria feia el mateix amb la intervenció al Líban el 1976 i amb les ofensives per reduir la capacitat de l'OAP, en contradicció amb la seva retòrica nacionalista que mantenia intacta.

La revolució islàmica iraniana de 1978-79 i la guerra de vuit anys de Saddam Hussein contra ella, va revelar un altre eix de tensió, més mortífer que el conflicte amb Israel, i va contribuir a desacreditar els partidaris de la centralitat del conflicte araboisraelià. La capacitat de l'Iraq per canviar l'equilibri regional va ser desaprofitada en una mobilització de tots els recursos del país per enfrontar-se de manera obsessiva a l'amenaça del xiïsme a l'interior i a la rivalitat amb el veí iranià. La decisió de Saddam Hussein d'envair Kuwait el 1990 tancava la porta a tota esperança que la seva potència pogués servir per a posar límits a Israel. Així, després d'Egipte, el segon país àrab sortia de l'equació estratègica araboisraeliana.

Si bé la derrota de 1967 i el consegüent acostament entre Egipte i l'Aràbia Saudita van posar fi a la guerra freda àrab entre "països progressistes" aliats de la Unió Soviètica i "país reaccionaris" aliats als Estats Units (llegiu l'article de Henry Laurens), també és cert que no es va establir cap sistema de seguretat regional capaç d'administrar les crisis i de resoldre els conflictes. Fins i tot es discutia la noció d'un món àrab i molts cops se substituïa per la d’un "espai àrab" agitat per emocions comunes però que essencialment restava impotent.

El tema de la "centralitat" del conflicte ha servit als governants actuals per a apoderar-se del poder, per a justificar despeses d’armament desorbitades i per a un desenvolupament tentacular dels serveis de seguretat utilitzant la retòrica nacionalista. Tanmateix, de ben segur que no és el conflicte palestí el que permet explicar la violència dels règims respecte a la seva societat i l’ocupació de tots els àmbits de la vida pública; no és tampoc ell el que justifica la mala gestió, l'autoritarisme, la corrupció i la crueltat dels dirigents respecte els seus ciutadans.

Però si els dirigents usen l'imperatiu de la lluita contra Israel amb tanta eficàcia és perquè el conflicte afiança la consciència col·lectiva dels àrabs. És aquí on resideix la centralitat del conflicte: la relació d’Israel amb d’altres estats determina el judici de les opinions sobre cada potència estrangera i sobre les orientacions i els discursos de les diferents forces polítiques. Per als pobles de la regió cal recercar incansablement el millor marc (àrab o islàmic) susceptible de millorar la posició àrab contra Israel. Rebutgen qualsevol batalla l'objectiu de la qual no sigui la d'oposar-se a l'Estat hebreu i expressen reticències a llançar-se en lluites que desviarien les energies d'aquest objectiu i serien, per tant, "antipatriòtiques". Així s'explica la seducció exercida per tot moviment que proposa una nova estratègia contra Israel, des de Hamas fins a l'Hezbol·la i fins a la temptació nihilista amb què alguns aplaudeixen els actes d'Al Qaeda. Si el conflicte no estructura completament la constel·lació estratègica regional, sí que continua determinant-ne els comportaments. Els dirigents intenten enterrar-lo, perquè és l'animal dorment que torna infal·liblement, i quan torna mossega.

El fracàs de 1967 ha marcat, doncs, una generació traumatitzada com ho havien estat els francesos de 20 anys en el moment de la ruïna de 1940. Aquesta es va trobar unida en la derrota, ensordida, amb el "cor ensorrat (7)". Els grans es van deixar confiscar el domini del seu destí; la seva decepció era terrible. Però per als que entraven en la vida adulta encara era més greu: calia construir el futur a partir d'una realitat que els paralitzava. Físicament, l'espai àrab s’havia modificat. La guerra i molts territoris s’havien perdut. Calia ara acceptar Israel amb les fronteres que el món li reconeixia, les del 4 de juny de 1967, esperant que els àrabs s’hi conformarien a canvi dels gestos de bona voluntat que exigien.

Mentalment, aquesta generació s'ha situat de manera diferent en el temps. Ha obert els ulls al món, conscient que els dies bonics en què les societats tenien un futur col·lectiu queden enrere. La projecció en el futur és angoixosa i l'horitzó tapat; la brúixola no la trobaran pas en el passat. Per a molts, el mite de la memòria viva esdevé una úlcera. La cultura política d'aquestes generacions àrabs de després de 1967, antiimperialista, nacionalista o islamista, s'ha teixit sobre el canemàs de la guerra; la seva consciència se situa en les línies de l'alto el foc del 12 de juny. Israel ha modificat les fronteres militars, estratègiques (després pel prolongament de l'ocupació) i les realitats econòmiques i humanes.

Davant d’aquest lent naufragi dels països àrabs, als palestins els ha calgut molt valor: el valor de barallar-se entre ells i d'organitzar la resistència d'una part; el de la lucidesa, d'altra banda, per continuar sent conscients que l'acció militar havia de ser instrumentalitzada tard o d'hora per arribar a negociacions i fer concessions. Això ja ho sabien Iàsser Arafat i els seus companys a començament dels anys 70, però a diferència dels dirigents dels Estats àrabs, mai no van triar d’avançar sols imposant a la força la seva voluntat. Sempre han buscat el debat entre les organitzacions palestines, el consens; en una paraula, un afecte per a un imperatiu democràtic. Les eleccions de gener de 2006 que van portar Hamas al govern així ho testimonien, com també els esforços d’ambdues parts per posar en peu un govern d'unitat nacional fràgil i fins i tot incapaç de portar l'ordre. També ho testimonien els enfrontaments polítics actuals, però que al cap i a la fi l’opció democràtica també ha estat la preferida pel president de l'Autoritat Palestina Mahmud Abbas abans que una recuperació a la força de la situació.

L'absència de democràcia en la resta del món àrab ha privat llurs societats d'espais de debat i de mecanismes de participació. De manera que l'elit intel·lectual va intentar tota sola de reflexionar-hi mentre els dirigents intentaven negociar una pau –la seva– i la població buscava i busca solucions als seus problemes angoixosos quotidians a l'ombra de governs dels quals no n’esperen gran cosa. Apatia? Més aviat resignació a la impotència, però buscant mètodes alternatius d'organització social.

De passada, aquest "verí de l'intel·lecte" segons Paul Valéry, el món àrab no ha sabut discutir-lo i encara menys superar-lo. En 40 anys el nacionalisme palestí ha canviat d'estratègia, de lideratge, de discurs, de referències, però 40 anys d'ocupació han provat el seu caràcter irreductible. Henry Kissinger, que va llançar la famosa sentència "Bye bye OLP", no es referia a altra cosa que a crear Hamas. Per a la generació marcada per aquesta guerra, la solució de la qüestió palestina continua sent una condició ineludible i l'element motor per a projectar-se normalment en el futur. Fent saltar aquestes cadenes serà possible l’oposició als poders instaurats; serà possible promoure la democràcia i les llibertats sense veure's acusats de traïció a la gran causa; serà possible qüestionar el pes dels exèrcits i dels serveis de seguretat en la vida de les societats; serà possible replantejar el pensament únic islamista i de mantenir relacions amistoses amb l'estranger i amb Occident en particular.

Traduït per Eva Lega

(1) Gamal Abdel Nasser (1918-1970) va arribar al poder a Egipte el 1952 amb els Oficials Lliures i va esdevenir la veu de la unitat àrab. El partit Baas (que significa renaixement), creat el 1947 sobre la base "unitat, alliberament, socialisme", era influent entre els militars i les capes socials mitjanes. Disposava de "seccions" en cada país àrab i arriba al poder a Síria i a l'Iraq en els anys 60. Les relacions detestables i les divergències entre Damasc i Bagdad impediran qualsevol unitat àrab.
(2) Cf. Ian S. Lustick, «Unsettled States Disputed Lands: Britain and Ireland, France and Algeria and the West Bank-Gaza», Cornell University Press, Nova York, 1993.
(3) Com a resultat de la derrota, Nasser dimiteix el 9 de juny però reconsidera la decisió després de les espectaculars manifestacions.
(4) Membre dels Germans Musulmans, teòric de la violència com a estratègia política que inspirarà els moviments jihadistes. Executat a ordres de Nasser el 1966.
(5) Cf. “Safahat majhoula fi tarikh al haraka al islamyia al mu'asira. min al naksa ila almachnaqa”, testimoni de Talal El Ansari (un dels caps de la jihad egípcia), recollit per Abdallah Sourour, Al Mahrousa, El Caire, 2006.
(6) Farouk Mardam-Bey i Elias Sanbar, «Etre arabe», entrevistes amb Christophe Kantcheff, Actes Sud, Arles, 2006.
(7) Charles Taylor, “A Different Kind of Courage”, The New York Review of Books, 26 d’abril de 2007.

<div style="text-align: center;"><span style="font-size:130%;"><span style="font-weight: bold;">Com l'expresident del govern </span></span><span style="font-weight: bold;font-size:130%;color:#2a6a6e;"  >espanyol</span><span style="font-size:130%;"><span style="font-weight: bold;"> va aconsellar bombardejar el </span></span><span style="font-weight: bold;font-size:130%;color:#2a6a6e;"  >local</span><span style="font-size:130%;"><span style="font-weight: bold;"> d'</span></span><span style="font-weight: bold;font-size:130%;color:#2a6a6e;"  >una</span><span style="font-size:130%;"><span style="font-weight: bold;"> televisió<br /><br /></span></span></div><p style="text-align: justify;" class="textonormal"><br /><span style="font-style: italic;"> per Fidel </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >Castro</span><span style="font-style: italic;"> </span><a style="font-style: italic;" class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Ruz">*Ruz</a><span style="font-style: italic;">*<br /></span></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrHPqiKeBy3NG-2CxPvkBObBA8e-EAeYMbQh1YgVq3lwT2CQkGaeY17zRBtOjPdfdHJhvuJKCwU03Z0nyQp9O2sTFuvx67HhO__am6Yc1pO-xUzkLP6FehovrZq80Q1Wjoo7ny1Q/s1600-h/b990423f.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5121967994600595186" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrHPqiKeBy3NG-2CxPvkBObBA8e-EAeYMbQh1YgVq3lwT2CQkGaeY17zRBtOjPdfdHJhvuJKCwU03Z0nyQp9O2sTFuvx67HhO__am6Yc1pO-xUzkLP6FehovrZq80Q1Wjoo7ny1Q/s320/b990423f.jpg" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><br />El president <span style="color:#2a6a6e;">cubà</span> <span style="color:#2a6a6e;">dóna</span> a conèixer noves revelacions <span style="color:#2a6a6e;">sobre</span> <span style="color:#2a6a6e;">la</span> complicitat de l'expresident <span style="color:#2a6a6e;">espanyol</span> amb el <span style="color:#2a6a6e;">govern</span> d'Estats Units en <span style="color:#2a6a6e;">la</span> guerra <span style="color:#2a6a6e;">contra</span> Iugoslàvia. <span style="color:#2a6a6e;">Conclou</span> <span style="color:#2a6a6e;">aquesta</span> nova Reflexió demanant «al senyor Aznar <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">digui</span> si és o no <span style="color:#2a6a6e;">cert</span> <span style="color:#2a6a6e;">que</span> va aconsellar al president <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Clinton">Clinton</a> el 13 d'abril de 1999 bombardejar <span style="color:#2a6a6e;">la</span> <span style="color:#2a6a6e;">ràdio</span> i <span style="color:#2a6a6e;">la</span> televisió <span style="color:#2a6a6e;">sèrbies</span>»<br /><br /> <br /><br />En <span style="color:#2a6a6e;">una</span> taula rodona transmesa per <span style="color:#2a6a6e;">la</span> televisió <span style="color:#2a6a6e;">cubana</span> <span style="color:#2a6a6e;">que</span> va tenir lloc el 25 d'abril del 2003, vaig revelar <span style="color:#2a6a6e;">que</span> el <span style="color:#2a6a6e;">llavors</span> president del govern <span style="color:#2a6a6e;">espanyol</span> José María Aznar, <span style="color:#2a6a6e;">aliat</span> de <span style="color:#2a6a6e;">la</span> superpotència en genocidis i <span style="color:#2a6a6e;">massacres</span>, s'havia reunit amb el president <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=William">William</a> <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Clinton">Clinton</a> el 13 d'abril de 1999, en un moment incert de <span style="color:#2a6a6e;">la</span> guerra <span style="color:#2a6a6e;">contra</span> Iugoslàvia, i li va expressar textualment:<br /><br /><span style="font-style: italic;">«Si estem en </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >una</span><span style="font-style: italic;"> guerra, fem-la completament, </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >per</span><span style="font-style: italic;"> a guanyar-la i no només un </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >poc</span><span style="font-style: italic;">. Si </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >necessitem</span><span style="font-style: italic;"> persistir durant un mes, tres mesos, fem-lo. No entenc per </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >què</span><span style="font-style: italic;"> no hem bombardejat encara </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >la</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >ràdio</span><span style="font-style: italic;"> i </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >la</span><span style="font-style: italic;"> televisió </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >sèrbies</span><span style="font-style: italic;">». </span><br /></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"><span style="color:#2a6a6e;"><br />Sobre</span> això, <span style="color:#2a6a6e;">tant</span> Aznar <span style="color:#2a6a6e;">com</span> <span style="color:#2a6a6e;">els</span> <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=voceros">voceros</a> del govern d'Estats Units, han guardat <span style="color:#2a6a6e;">silenci</span>. <span style="color:#2a6a6e;">Tot</span> <span style="color:#2a6a6e;">el</span> <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">segueix</span> es <span style="color:#2a6a6e;">publica</span> per primera vegada. <span style="color:#2a6a6e;">Altres</span> <span style="color:#2a6a6e;">materials</span>, <span style="color:#2a6a6e;">tant</span> <span style="color:#2a6a6e;">públics</span> <span style="color:#2a6a6e;">com</span> confidencials, <span style="color:#2a6a6e;">els</span> utilitzaré en successives <span style="color:#2a6a6e;">reflexions</span>.<br /><br /><br /><span style="font-weight: bold;">AZNAR:</span></p><p style="text-align: justify;" class="textonormal"><span style="font-weight: bold;"></span>"Vaig a parlar sincerament. <span style="color:#2a6a6e;">Com</span> ja vaig dir al president <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Clinton">Clinton</a>, l'única cosa <span style="color:#2a6a6e;">que</span> no <span style="color:#2a6a6e;">pot</span> passar és <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">l'</span><span style="color:#2a6a6e;">OTAN</span> no <span style="color:#2a6a6e;">guanyi</span> ara. Ara <span style="color:#2a6a6e;">l'</span><span style="color:#2a6a6e;">OTAN</span> s'està jugant no ja la seva credibilitat sinó la seva pròpia existència. Si <span style="color:#2a6a6e;">aquest</span> conflicte s'hagués plantejat fa 30 anys, no haguéssim intervingut. En Europa sempre hi ha hagut neteges ètniques, enfrontaments <span style="color:#2a6a6e;">entre</span> minories i majories, <span style="color:#2a6a6e;">disputes</span> <span style="color:#2a6a6e;">religioses</span>. Ara ja això no es <span style="color:#2a6a6e;">pot</span> permetre. Des del punt de <span style="color:#2a6a6e;">vista</span> <span style="color:#2a6a6e;">polític</span>, mai estarem a favor de <span style="color:#2a6a6e;">la</span> independència de Kosovo pel <span style="color:#2a6a6e;">que</span> vam dir abans.”<br /><br />Referint-se a Chirac, president de França, va dir:<br /><br />“Li parlaré <span style="color:#2a6a6e;">demà</span> a Brussel·les. Quan vull tenir una bona estona amb Chirac, començo dient-li <span style="color:#2a6a6e;">que</span> ´<span style="color:#2a6a6e;">aquests</span> <span style="color:#2a6a6e;">americans</span> <span style="color:#2a6a6e;">són</span> realment horribles´. Fa tres setmanes vaig sopar amb ell en el <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=El%C3%ADseo">Elíseu</a>. No <span style="color:#2a6a6e;">sigues</span> <span style="color:#2a6a6e;">quin</span> li havia <span style="color:#2a6a6e;">passat</span> amb vostès, però parlava pestes. Li vaig dir <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">bé</span>, però <span style="color:#2a6a6e;">que</span> jo no venia a parlar d'això.<br /><br />“La meva <span style="color:#2a6a6e;">idea</span> és <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">per</span> a guanyar <span style="color:#2a6a6e;">aquesta</span> guerra cal tallar <span style="color:#2a6a6e;">les</span> comunicacions <span style="color:#2a6a6e;">entre</span> el <span style="color:#2a6a6e;">govern</span> de Belgrad i el <span style="color:#2a6a6e;">poble</span>. És vital tallar <span style="color:#2a6a6e;">totes</span> <span style="color:#2a6a6e;">les</span> comunicacions de <span style="color:#2a6a6e;">Sèrbia</span>, <span style="color:#2a6a6e;">ràdio</span>, televisió i telèfon.<br /><br />“D'altra banda, hem de reestructurar <span style="color:#2a6a6e;">la</span> nostra <span style="color:#2a6a6e;">política</span> d'informació. <span style="color:#2a6a6e;">La</span> <span style="color:#2a6a6e;">política</span> d'informació de <span style="color:#2a6a6e;">l'OTAN</span> és un desastre. Fem l'efecte que ens hem embarcat en <span style="color:#2a6a6e;">una</span> <span style="color:#2a6a6e;">aventura</span> i no en <span style="color:#2a6a6e;">una</span> guerra. Hi ha veritables llacunes en <span style="color:#2a6a6e;">la</span> comunicació. Cal avançar al màxim, tallar <span style="color:#2a6a6e;">tots</span> <span style="color:#2a6a6e;">els</span> subministraments i <span style="color:#2a6a6e;">les</span> comunicacions amb paciència.<br /><br />“Cal anar amb compte amb Itàlia i amb Grècia. Itàlia s'està veient molt <span style="color:#2a6a6e;">afectada</span> en el seu tràfic aeri i turisme. <span style="color:#2a6a6e;">D</span>´<a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Alema">Alema</a> està fent un <span style="color:#2a6a6e;">treball</span> <span style="color:#2a6a6e;">bo</span>, tenint en <span style="color:#2a6a6e;">compte</span> les seves circumstàncies. No cal deixar-li <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">caigui</span> en <span style="color:#2a6a6e;">solucions</span> fàcils.<br /><br />“Hem d'incrementar <span style="color:#2a6a6e;">l'</span><span style="color:#2a6a6e;">ajuda</span> humanitària. <span style="color:#2a6a6e;">La</span> contrapartida als bombardejos és <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">els</span> nostres <span style="color:#2a6a6e;">ciutadans</span> <span style="color:#2a6a6e;">percebin</span> <span style="color:#2a6a6e;">l'eficàcia</span> de <span style="color:#2a6a6e;">la</span> nostra labor humanitària.<br /><br />“No tindria <span style="color:#2a6a6e;">sentit</span> canviar de posició ara. Ahir vaig parlar amb <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Annan">Annan</a>. Li vaig veure molt <span style="color:#2a6a6e;">seriós</span> en els seus plantejaments. Jo li vaig insistir <span style="color:#2a6a6e;">molt</span> en això a <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Annan">Annan</a>. <span style="color:#2a6a6e;">Podem</span> <span style="color:#2a6a6e;">ser</span> flexibles però no <span style="color:#2a6a6e;">podem</span> fer l'efecte que <span style="color:#2a6a6e;">l'</span><span style="color:#2a6a6e;">OTAN</span> es <span style="color:#2a6a6e;">retira</span>.<br /><br />“<span style="color:#2a6a6e;">Podem</span> <span style="color:#2a6a6e;">ser</span> flexibles <span style="color:#2a6a6e;">sobre</span> si <span style="color:#2a6a6e;">l'</span><span style="color:#2a6a6e;">OTAN</span> dirigiria o no <span style="color:#2a6a6e;">aquesta</span> <span style="color:#2a6a6e;">força</span>, però no <span style="color:#2a6a6e;">podem</span> acontentar-nos amb <span style="color:#2a6a6e;">la</span> <span style="color:#2a6a6e;">volta</span> dels observadors de <span style="color:#2a6a6e;">la</span> <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=OSCE">OSCE</a> (Organització <span style="color:#2a6a6e;">per</span> a <span style="color:#2a6a6e;">la</span> Seguretat i <span style="color:#2a6a6e;">la</span> Cooperació a Europa). A més de visibilitat, <span style="color:#2a6a6e;">deu</span> <span style="color:#2a6a6e;">haver</span> garantia.<br /><br />“Cal mantenir <span style="color:#2a6a6e;">l'estratègia</span>, <span style="color:#2a6a6e;">per</span> a veure si és possible <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">sigui</span> enderrocat internament.” (Es <span style="color:#2a6a6e;">refereix</span> al President de <span style="color:#2a6a6e;">Sèrbia</span>, <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Slobodan">*Slobodan</a> Milosevic)<br /><br />“Si <span style="color:#2a6a6e;">alguns</span> dels seus <span style="color:#2a6a6e;">generals</span> temen <span style="color:#2a6a6e;">que</span> poden <span style="color:#2a6a6e;">ser</span> acusats <span style="color:#2a6a6e;">davant</span> el Tribunal de L'Haia , tal vegada <span style="color:#2a6a6e;">cooperin</span>. Milosevic probablement intentarà assolir un <span style="color:#2a6a6e;">acord</span>. <span style="color:#2a6a6e;">Hem</span> de tractar que <span style="color:#2a6a6e;">aquest</span> <span style="color:#2a6a6e;">acord</span> <span style="color:#2a6a6e;">serveixi</span> <span style="color:#2a6a6e;">per</span> a afeblir i no <span style="color:#2a6a6e;">per</span> a reforçar el <span style="color:#2a6a6e;">poder</span>.<br /><br />“No hem d'esmentar si més no el <span style="color:#2a6a6e;">tema</span> de <span style="color:#2a6a6e;">l'operació</span> terrestre.<br /><br />“<span style="color:#2a6a6e;">Tot</span> el món <span style="color:#2a6a6e;">comprèn</span> <span style="color:#2a6a6e;">que</span> s'<span style="color:#2a6a6e;">estiguin</span> fent plans, <span style="color:#2a6a6e;">el</span> contrari seria il·lògic. Si <span style="color:#2a6a6e;">la</span> nostra estratègiaactual no <span style="color:#2a6a6e;">dóna</span> <span style="color:#2a6a6e;">resultat</span>, caldria explorar <span style="color:#2a6a6e;">altres</span>. Cal mantenir-la <span style="color:#2a6a6e;">sobre</span> <span style="color:#2a6a6e;">la</span> taula. Si <span style="color:#2a6a6e;">tot</span> <span style="color:#2a6a6e;">el</span> <span style="color:#2a6a6e;">que</span> estem fent <span style="color:#2a6a6e;">segueix</span> sense donar solució, en <span style="color:#2a6a6e;">els</span> pròxims mesos caldrà intervenir. Però hauria de <span style="color:#2a6a6e;">ser</span> <span style="color:#2a6a6e;">una</span> acció no només limitada a Kosovo. Sinó <span style="color:#2a6a6e;">que</span> abastaria <span style="color:#2a6a6e;">altres</span> zones de <span style="color:#2a6a6e;">la</span> República Federativa d'Iugoslàvia entrant fins i tot a través de Bòsnia i d'Hongria. El president d'Hongria és un <span style="color:#2a6a6e;">líder</span> <span style="color:#2a6a6e;">jove</span> i intel·ligent, em va dir <span style="color:#2a6a6e;">que</span> l'èxit serà impossible si no <span style="color:#2a6a6e;">ocorre</span> <span style="color:#2a6a6e;">el</span> següent:</p><div style="text-align: justify;"><span style="font-style: italic;"> Milosevic </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >fora</span><span style="font-style: italic;"> del poder, Kosovo </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >partit</span><span style="font-style: italic;"> i revisió de </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >la</span><span style="font-style: italic;"> política a Bòsnia Hercegovina amb separació de </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >les</span><span style="font-style: italic;"> entitats; República </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >Sèrbia</span><span style="font-style: italic;"> unida a </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >Sèrbia</span><span style="font-style: italic;">, </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >parteix</span><span style="font-style: italic;"> </span><a style="font-style: italic;" class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Croata">Croata</a><span style="font-style: italic;"> a Croàcia i </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >part</span> <span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >musulmana</span><span style="font-style: italic;"> independent. No estic d'acord amb </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >aquest</span><span style="font-style: italic;"> plantejament. Però creo </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >que</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >la</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >idea</span><span style="font-style: italic;"> està guanyant </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >terreny</span><span style="font-style: italic;"> en </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >els</span><span style="font-style: italic;"> països de </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >la</span><span style="font-style: italic;"> zona. És molt difícil </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >que</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >els</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >serbis</span><span style="font-style: italic;"> i </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >els</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >albanesos</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >puguin</span><span style="font-style: italic;"> tornar a viure junts de nou. </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >Hem</span><span style="font-style: italic;"> de seguir fent </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >el</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >que</span><span style="font-style: italic;"> estem fent; però vam </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >dur</span><span style="font-style: italic;"> ja molts anys a Bòsnia i no sabem quan podrem sortir d'allí. Tal vegada </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >els</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >albanesos</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >acceptin</span><span style="font-style: italic;"> </span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >la</span><span style="font-style: italic;"> fórmula d'</span><span style="font-style: italic;color:#2a6a6e;" >una</span><span style="font-style: italic;"> confederació però serà impossible si es manté Milosevic. </span><br />“Si no hi ha garantia d'<span style="color:#2a6a6e;">una</span> <span style="color:#2a6a6e;">certa</span> <span style="color:#2a6a6e;">presència</span> <span style="color:#2a6a6e;">sèrbia</span> en <span style="color:#2a6a6e;">les</span> zones <span style="color:#2a6a6e;">que</span> simbolitzen el naixement de la seva civilització, no <span style="color:#2a6a6e;">ho</span> acceptaran. Sorgirà el <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=irredentismo">irredentismo</a> <span style="color:#2a6a6e;">sobre</span> el  ´territori a alliberar´.<br /><br />“<span style="color:#2a6a6e;">El</span> <span style="color:#2a6a6e;">primer</span> és guanyar <span style="color:#2a6a6e;">la</span> guerra, i després veurem.”<br /><br /><br /><br />Li demano al senyor Aznar <span style="color:#2a6a6e;">que</span> <span style="color:#2a6a6e;">digui</span> si és o no <span style="color:#2a6a6e;">cert</span> <span style="color:#2a6a6e;">que</span> va aconsellar al president <a class="especial" target="_blank" href="http://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=Clinton">Clinton</a> el 13 d'abril de 1999 bombardejar <span style="color:#2a6a6e;">la</span> <span style="color:#2a6a6e;">ràdio</span> i <span style="color:#2a6a6e;">la</span> televisió <span style="color:#2a6a6e;">sèrbies</span>.<br /></div><p class="textonormal"><br /><br /><br />Fidel <span style="color:#2a6a6e;">Castro</span> <span style="text-decoration: underline;">Ruz</span><br />29 de setembre del 2007.<br /><br /><br /><br /><br /><br /></p>

Com l'expresident del govern espanyol va aconsellar bombardejar el local d'una televisió

per Fidel Castro *Ruz*

El president cubà dóna a conèixer noves revelacions sobre la complicitat de l'expresident espanyol amb el govern d'Estats Units en la guerra contra Iugoslàvia. Conclou aquesta nova Reflexió demanant «al senyor Aznar que digui si és o no cert que va aconsellar al president Clinton el 13 d'abril de 1999 bombardejar la ràdio i la televisió sèrbies»

En una taula rodona transmesa per la televisió cubana que va tenir lloc el 25 d'abril del 2003, vaig revelar que el llavors president del govern espanyol José María Aznar, aliat de la superpotència en genocidis i massacres, s'havia reunit amb el president William Clinton el 13 d'abril de 1999, en un moment incert de la guerra contra Iugoslàvia, i li va expressar textualment:

«Si estem en una guerra, fem-la completament, per a guanyar-la i no només un poc. Si necessitem persistir durant un mes, tres mesos, fem-lo. No entenc per què no hem bombardejat encara la ràdio i la televisió sèrbies».

Sobre això, tant Aznar com els voceros del govern d'Estats Units, han guardat silenci. Tot el que segueix es publica per primera vegada. Altres materials, tant públics com confidencials, els utilitzaré en successives reflexions.

AZNAR:

"Vaig a parlar sincerament. Com ja vaig dir al president Clinton, l'única cosa que no pot passar és que l'OTAN no guanyi ara. Ara l'OTAN s'està jugant no ja la seva credibilitat sinó la seva pròpia existència. Si aquest conflicte s'hagués plantejat fa 30 anys, no haguéssim intervingut. En Europa sempre hi ha hagut neteges ètniques, enfrontaments entre minories i majories, disputes religioses. Ara ja això no es pot permetre. Des del punt de vista polític, mai estarem a favor de la independència de Kosovo pel que vam dir abans.”

Referint-se a Chirac, president de França, va dir:

“Li parlaré demà a Brussel·les. Quan vull tenir una bona estona amb Chirac, començo dient-li que ´aquests americans són realment horribles´. Fa tres setmanes vaig sopar amb ell en el Elíseu. No sigues quin li havia passat amb vostès, però parlava pestes. Li vaig dir que bé, però que jo no venia a parlar d'això.

“La meva idea és que per a guanyar aquesta guerra cal tallar les comunicacions entre el govern de Belgrad i el poble. És vital tallar totes les comunicacions de Sèrbia, ràdio, televisió i telèfon.

“D'altra banda, hem de reestructurar la nostra política d'informació. La política d'informació de l'OTAN és un desastre. Fem l'efecte que ens hem embarcat en una aventura i no en una guerra. Hi ha veritables llacunes en la comunicació. Cal avançar al màxim, tallar tots els subministraments i les comunicacions amb paciència.

“Cal anar amb compte amb Itàlia i amb Grècia. Itàlia s'està veient molt afectada en el seu tràfic aeri i turisme. D´Alema està fent un treball bo, tenint en compte les seves circumstàncies. No cal deixar-li que caigui en solucions fàcils.

“Hem d'incrementar l'ajuda humanitària. La contrapartida als bombardejos és que els nostres ciutadans percebin l'eficàcia de la nostra labor humanitària.

“No tindria sentit canviar de posició ara. Ahir vaig parlar amb Annan. Li vaig veure molt seriós en els seus plantejaments. Jo li vaig insistir molt en això a Annan. Podem ser flexibles però no podem fer l'efecte que l'OTAN es retira.

“Podem ser flexibles sobre si l'OTAN dirigiria o no aquesta força, però no podem acontentar-nos amb la volta dels observadors de la OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa). A més de visibilitat, deu haver garantia.

“Cal mantenir l'estratègia, per a veure si és possible que sigui enderrocat internament.” (Es refereix al President de Sèrbia, *Slobodan Milosevic)

“Si alguns dels seus generals temen que poden ser acusats davant el Tribunal de L'Haia , tal vegada cooperin. Milosevic probablement intentarà assolir un acord. Hem de tractar que aquest acord serveixi per a afeblir i no per a reforçar el poder.

“No hem d'esmentar si més no el tema de l'operació terrestre.

“Tot el món comprèn que s'estiguin fent plans, el contrari seria il·lògic. Si la nostra estratègiaactual no dóna resultat, caldria explorar altres. Cal mantenir-la sobre la taula. Si tot el que estem fent segueix sense donar solució, en els pròxims mesos caldrà intervenir. Però hauria de ser una acció no només limitada a Kosovo. Sinó que abastaria altres zones de la República Federativa d'Iugoslàvia entrant fins i tot a través de Bòsnia i d'Hongria. El president d'Hongria és un líder jove i intel·ligent, em va dir que l'èxit serà impossible si no ocorre el següent:

Milosevic fora del poder, Kosovo partit i revisió de la política a Bòsnia Hercegovina amb separació de les entitats; República Sèrbia unida a Sèrbia, parteix Croata a Croàcia i part musulmana independent. No estic d'acord amb aquest plantejament. Però creo que la idea està guanyant terreny en els països de la zona. És molt difícil que els serbis i els albanesos puguin tornar a viure junts de nou. Hem de seguir fent el que estem fent; però vam dur ja molts anys a Bòsnia i no sabem quan podrem sortir d'allí. Tal vegada els albanesos acceptin la fórmula d'una confederació però serà impossible si es manté Milosevic.
“Si no hi ha garantia d'una certa presència sèrbia en les zones que simbolitzen el naixement de la seva civilització, no ho acceptaran. Sorgirà el irredentismo sobre el ´territori a alliberar´.

“El primer és guanyar la guerra, i després veurem.”

Li demano al senyor Aznar que digui si és o no cert que va aconsellar al president Clinton el 13 d'abril de 1999 bombardejar la ràdio i la televisió sèrbies.

Fidel Castro Ruz
29 de setembre del 2007.